Sense Fanal I

Espanya no és Grècia... però no sabem què és

Finalment els humans hem estat capaços de desacreditar i desenmascarar un sistema econòmic que a la pràctica no funcionava, em refereixo a l’economia planificada; i les ments preclares del planeta s’han dedicat a fer odes al sistema capitalista, per ser el millor de tots els sistemes que es fan i es desfan (el sistema capitalista és aquell en que cadascú fa el que li dóna la gana, sense cap mirament i que, miraculosament quan un de nosaltres procura fer-se ric, actua de forma tal que beneficia a tota la societat).
El capitalisme sense fronteres és glorificat per economistes, polítics, empresaris i persones que saben el què és viure bé. Per tant, cal fer-los cas.

Quan estem immersos en una crisi poden passar moltes coses, una d’elles és que el govern i el país gasti més del que ingressa i per tant, es viu a crèdit i del crèdit i si no es canvia la tendència la fallida és propera.
Els orígens de l’actual crisi estan clars. Els governs en són culpables per haver desregulat tot tipus d’activitat econòmica amb l’argument que és essencial pel bon funcionament del sistema capitalista. Els banquers -que se suposa dirigeixen els bancs- s’han comportat com uns autèntics brètols, i aquest comportament ha fet la crisi més profunda -en diuen comportament procíclic-. A més hi ha hagut aquella cosa de la bombolla immobiliària que va enriquir a uns quants espavilats i que ens feia somiar desperts creient que érem rics. Per la banda de la producció ha estat en boca de tots aquella cosa que en diuen productivitat i resulta que anem en el furgó de cua: no som capaços de produir amb la mateixa eficàcia que altres i això és culpa dels treballadors que cobren massa i treballen poc i poc eficientment i segurament són dropos.
Finalment hi ha el tema de l’educació. Al nostre país estem maleducats i per resoldre aquesta qüestió hem de fer un pacte per l’educació, un pacte que l’han de dur a terme persones pràcticament analfabetes (els dirigents dels partits polítics) i que no saben el que es porten entre mans.

Amb aquest diagnòstic ara ja només ens queda aplicar la medicina i ZP ja ha dit com hem de sortir d’aquest forat negre. I no només ho ha dit ell sinó que insignes ciutadans que han demostrat la seva vàlua com Díaz Ferran de la CEOE, Alemany el president del Círculo d’Economia, insignes banquers com Botín i González també s’hi han apuntat i demanen -per els altres- unes mesures més contundents i dures, per més que tots ells segueixen engruixint els seus ingressos o mamandurries (no se’n pot dir sou) d’una forma obscena.
Amb els avals d’aquests ciutadans i les mesures de ZP sembla clar que els brots verds estan a la cantonada i això ben aviat serà una selva, només cal que passin quinze dies i ja tornarem a ser feliços.

Els que manen ens diuen que hauran de pagar els que tinguin més recursos, així ens quedem tranquils. Segurament no pagarà Fabra a qui la declaració de renda li sortia a retornar, o el mateix Camps que també tenia un patrimoni ben ridícul. Tampoc pagaran els efectes de la crisi els Albertos, Alierta, Botín, perquè ¿quina mesura de ZP els afecta? No són funcionaris, no estan jubilats i l’IVA se’l passen per un lloc. Ni tampoc afectarà a Gerardo Díaz Ferran, que fins i tot per poder sobreviure ha hagut d’estafar els seus clients i empleats per fugir de la seva crisi personal i ni tan solament amb això ho ha aconseguit.
Resolta aquesta qüestió (de la crisi i el seu guariment), seguiré els propers dies amb uns comentaris complementaris sobre els punts anteriors.