Carta al Sr. Francesc Puigpelat, periodista de l'Avui

Les vacances d'estiu dels mestres i dels nens

Novament el Sr. Puigpelat (Avui, 22.6.2008) ens explica els seus problemes per col·locar els nens quan l’escola s’acaba. L’any passat per aquestes dates ja va fer un escrit semblant queixant-se del paquet que li venia a sobre: tenir cura dels seus fills quan els mestres no els custodien.
Evidentment el Sr. Puigpelat no fa cap consideració sobre el que ha de ser (segons els seu documentat criteri) el curs escolar, ni sobre el que hauria de ser la feina dels mestres, o alguna aportació sobre l’educació i la responsabilitat dels mestres, però també dels pares i dels governs. Només el preocupa el que els mestres se’n vagin a Katmandú en les seves vacances.(per cert, jo en conec bastants de mestres i cap d’ells se’n va a Katmandú ni tan solament hi ha estat, però no dubto que l’informe documentat del Sr. Puigpelat deu tenir les dades corresponents).
Per altra banda quan un lliberal com el Sr. Puigpelat acusa de poc eficients els mestres, potser hauria de posar a la mateixa balança i amb la mateixa transparència quin sou guanya ell mateix i quantes hores treballa (no les que està fora de casa).
Com he dit conec bastants mestres i el seu sou és públic. Cap d’ells es pot permetre gaires alegries i sense ser mileuristes tampoc passen de dos mil euristes, per tant no em lliga amb la denúncia que tots els mestres van a Katmandú.
També conec algun periodista (no és cap mostra estadística) i sense conèixer el seu sou (que no és transparent), si conec el seu nivell de vida (cotxes, restaurants, cases, lloc de vacances,...). També he vist com els periodistes (programa 59’) parlaven de la nova Llei d’Educació i feien la pilota descaradament al Sr. Maragall (llei valenta, moderna, ...), es a dir, la trivialització de l’opinió periodística.
Que li sembla Sr. Puigpelat, seguim parlant dels mestres versus periodistes? Faci el que li sembli, però no em sembla bé que intenti escalfar l’ambient en contra dels mestres dels seus fills, als qui vull creure ha encomanat la seva educació renunciant a la quota que li correspon a vostè com a pare. Si té alguna aportació al respecte de com hauria de ser l’educació, esperaré la seva proposta (o la presenta a lloc pertinent, el Parlament, utilitzant els poder com a lobystes que tenen els periodistes), però si el tema és exclusivament el de les vacances dels mestres li faig un suggeriment, perquè no es fa mestre ja que és un xollo?
Una darrera cosa, a mi em semblaria bé que es parlés de conciliar (com diuen ara) els horaris dels treballadors (com vostè mateix) i els del treball, referit a tothom, fins i tot als mestres, però confondre les necessitats de col·locació dels nens amb la necessitat de la seva educació em sembla una mala solució. De totes maneres, si em permet la confiança, li diré que en un lliberal com vostè em sorprèn la proposta estalinista de que els fills estiguin a cura de l’estat (que l’escola se’n faci càrrec al cent per cent) alliberant als pares d’aquesta pesada càrrega.
Li demano que no se senti maltractat per tot el que li dic. També en l’editorial del seu diari (19.6) es parlava dels problemes d’acabar el curs en dijous, com si realment els hagués agafat de sorpresa (¿com és que sent públic el calendari escolar no havien fet aquesta acció a començament de curs quan encara es podia arreglar aquesta qüestió?). I no només això, sinó que estic a l’espera d’altres articles il·lustrats com el seu en que companys del ram es lamentin dels problemes que han d’assumir com a pares, o distorsionant l’opinió pública dient que aquí les vacances escolars són més llargues que a tot Europa i que els mestres a l’estiu es concentren a Katmandú.

Gerard Palacín és economista, no és mestre
(carta enviada a l'Avui el dia 22.6.2008 per la seva publicació)

No hi ha diners per finançar (segons quins) projectes

Where Have All The Money Gone?
Pete Seeger

L’actual crisis de liquiditat i d’altres coses que el Govern de l’Estat anomena de formes diverses, ens ha dut a una situació en la que bancs i les caixes no tenen (diuen) recursos per finançar els projectes dels seus clients. Naturalment, això no és una afirmació absoluta, tota vegada que segueixen havent-hi objectius estratègics que encara mereixen que aquestes entitats cerquin en els més recòndits calaixos i trobin diners suficients per finançar aquests projectes estratègics.
Ara però ens ha sorprès la noticia (tot i ser una notícia anunciadíssima) que “la Caixa” anuncia la compra d’una participació (20%) en un banc (grup financer Inbursa) propietat del multimilionari mexicà Slim, i la mateixa noticia diu que (la Caixa) està a l’espera de comprar un altre banc als països de l’est.
Les motivacions que la Caixa ha donat per efectuar aquesta compra es reflecteixen en la nota de premsa: vehículo de la expansión del negocio de banca minorista en el continente americano del grupo 'la Caixa'
Ja sabem que els negocis, seguint l’exemple dels costums de l’Orient, es fan per simpaties. Així doncs abans de fer qualsevol contracte cal veure’s, comprovar si hi ha empatia, interessos socials i personals, coincidències espirituals, i altres concomitàncies com parlar d’art, de les necessitats dels pobres i també de política. En aquest cas les simpaties entre Carlos Slim i els directius de “la Caixa” han vingut per la via de suposades visions comunes d’un món empresarial i també, com no, per una punt de vista similar entre unes persones que ja estan en els darrers anys de la seva vida i per tant s’ho poden mirar amb més objectivitat (són persones d’edat provecta), fets que han ajudat a que el negoci es pogués consolidar.

Carlos Slim és un home que s’ha fet a si mateix. D’origen libanès el seu currículum l’expliquen abastament els diaris. Però a banda de la desconfiança que sempre generen els que fan fortunes esplendoroses, en el seu cas, si més no, se sap d’on procedeixen els seus diners i, com no, una bona part d’ells prové del període de les privatitzacions efectuades pel govern mexicà, en aquest cas de la telefònica mexicana (Telmex). Aquest multimilionari, potser també com Soros, ha tingut actuacions que depassen les pròpies d’un capitalisme salvatge i està en una línia de fer coses pel seu país. Un home ansiós perquè el seu país entrés en una estabilitat que generi benestar, són intencions que se li suposen.
En els seus negocis han intervingut prescriptors, com no, polítics retirats. Tots recordem quan Aznar va ser fitxat (o bé es va oferir) per treballar pel magnat de la premsa (Murdoch) i la mala imatge que a alguns de nosaltres -jo- ens va causar aquesta notícia. Doncs bé, en aquest cas el prescriptor ha sigut Felipe González, de qui Slim declara que són amics i que donen conferències junts i que moltes vegades li pregunta coses (no explica quines) i que a més l’ha introduït en el món de les seves amistats. És allò de qui té un amic té un tresor.
Per la seva banda Felipe González és un home que sudamèrica li encanta, s’hi troba bé, pel clima, pels governants o pel que sigui, i cada dos per tres està donant conferències, visitant els seus amics i potser fent algun tipus de negoci (fa temps que no parla del disseny de joies).

Carlos Slim és un home que ha sigut l’amo d’empreses ben variades, des de tabacaleres, a arts gràfiques, cadenes de comerços, comunicacions i finalment financeres.
Ara les informacions de premsa ens diuen que Slim valora l’experiència de “la Caixa” en el negoci de la venda al detall (és allò que quan no se sap com anomenar-ho o és inexistent se’n diu know how). Segurament deu ser així, però no deixa de ser curiós que un home amb el seu historial es refiï d’una entitat relativament petita i, això si, amb una experiència prou dilatada, ja que “la Caixa” a més del negoci minorista té experiència suficient comprant i venent bancs, que usualment els ha acabat venent quan les coses no li han anat massa bé (gairebé sempre).
Tot i que la compra efectuada per part de “la Caixa” sembla que s’ha fet a bon preu (només el doble del seu valor en llibres), no està clar que no hi hagi algun altre interès per part del venedor per efectuar aquesta venda.
Sigui com sigui, Criteria que és la compradora assegura que la compra es formalitzarà amb un endeutament bancari. Naturalment no diuen qui ho finançarà, però tampoc fa falta, ens ho imaginem.
Entre els replecs de les notícies es diu que “la Caixa” tindrà dret a dues conselleries, la qual cosa sembla ben normal degut a la seva participació, i que aquestes recauran sobre Isidro Fainé i Juan M. Nin (només els falta això a unes persones tant ocupades i la remuneració d’aquests consells no ha de ser cap element per prendre decisions sobretot si tenim en compte que són persones que ja estan en el top de les remuneracions del país).

Aquest fet ha estat recompensat pel mercat que en la mateixa sessió de borsa va incrementar la seva cotització un 2,12%, amb la qual cosa, des de la seva sortida en borsa a 5,25 ja només genera una pèrdua als seus inversionistes d’un 20% aproximadament. Que bé, oi?

Aquesta actuació de “la Caixa” no ha estat ben rebuda pels ciutadans d’aquest país ja que en aquests moments de escassetat de liquiditat fan falta molts diners per finançar els projectes empresarials nous i els existents. Aquesta crítica la fan els que des de la frustració de que a la seva empresa li han reduït la línia de Crédit que tenia concedida sense que tingués ni dret a rèplica ni a cap tipus d’explicació. I no només això, sinó que l'entitat de crèdit ha posat per davant el projecte de concessió de l’autopista de Pennsylvania, amb una inversió de 8500 milions de dòlars, que ha sigut el tret de sortida per encetar els negocis a les Amèriques. I té més mèrit perquè van guanyar un concurs al que s’hi van presentar 16 grups empresarials i s’ho va endur perquè va oferir més diners que els altres. Serà un bon negoci o bé se’n hauran de penedir en el futur immediat, és una cosa que en aquest moment no es pot albirar tot i que sembla que als EUA no els permetran fer el que estan fent la nostre territori, es a dir, tenir autopistes “en restauro” i seguir cobrant com si estesin en perfecte estat i cobrant la quota complerta com si el servei fos correcte, o bé fer les remodelacions de les concessions segons necessitats dels diferents governs i sobretot necessitats i apetències de les mateixes autopistes, amb una total opacitat de cara als ciutadans (he demanat diverses vegades que aquestes concessions -els contractes-estiguin penjades a la xarxa).

Però no només es tracta de “la Caixa”, sinó que aquest és el comportament generalitzat per part del sector financer. Podem llegir altres notícies que afecten a tot el sector, i només com a exemple esmentaré el cas del BBVA que inverteix 800 milions d’euros en ampliar la seva presència en el China Citic Bank fins al 10% i en el filial de Hong Kong, Citic International Financial Holdings fins al 30%, això si a canvi d’un augment en la presència en el seu consell, la qual cosa té una doble lectura: controlar aquesta inversió i remunerar més generosament a alguns alts directius del banc per la via d’aquests nous càrrecs.

Reaccions primàries

Quan el mercat és el de la senyoreta Pepis

Els ciutadans estem astorats. Tots sabem que el petroli s’acaba (un dia o altre, que avui no toca), però el que no sabem és com funciona aquella cosa sacralitzada que en diem el mercat.
Fins ara pensàvem que l’oferta i la demanda configuraven els preus, però sembla que no és així. Hi deu haver algú que no pot repercutir els seus costos com fan amb una total impunitat les desinhibides elèctriques, petrolieres, telefòniques, autopistes i totes aquelles que beuen i viuen de les concessions de la reial casa.
Ara tenim els pescadors, els transportistes, els taxistes i altres professionals que estan implicats amb l’augment del preu dels carburants ja que sembla no poden repercutir aquest augment en els seus preus. Però, per què? Per què no poden repercutir en el preu final el del augment del cost del petroli? Això no s’entén.
Consegüentment, demanen a l’Administració que els solucioni el problema, que els doni ajudes per poder subsistir. I ho demanen amb mals modos, sense cap tipus de consideració ni respecte als que com ells, els toca rebre les conseqüències dels augments incontrolables dels preus, com també semblen incontrolables les actuacions d’uns piquets informatius de les patronals del transport que el govern els deixa campar i fer totes les bretolades del món. No sé si ho he entès prou bé, però això de que les patronals facin vagues resulta realment una mica còmic si no fos per les seves conseqüències sobre tots els ciutadans.
Sense desviar-nos del full de ruta, cal dir també que l’augment de preus afecta a tota la població, uns més que els altres, tot i que aquí em vull referir exclusivament a aquests ciutadans que els afecta d’una forma més rellevant.

Aquest món lliberal en el que vivim està suportat per un Estat que ens ha de resoldre els problemes. Així els pobres promotors immobiliaris que durant anys i panys han guanyat diners a cabassos, ara es troben en que se’ls ha mort (més aviat l’han matat) la gallina dels ous d’or. Ells també demanen ajudes, però això si, ho fan per afavorir els pobres paletes perquè no es quedin sense feina. Realment aquests senyors són altruistes i mereixen que el Govern els doni suport, fins hi tot fent el que proposaven, es a dir, mobilitzant els fons de la seguretat social (els fons dels pensionistes) per fer que aquests disbarat de la construcció continuï sense solució de continuïtat.

Però tornem al petroli. Hi va haver un polític -Sarkozy- que va suggerir que es modifiquessin (rebaixessin) els impostos. Sort en vam tenir que els economistes que imparteixen la veritat universal -per exemple el Sr. Sala i Martin- van sortir de seguida per advertir que el primer que ell explica als seus alumnes és com es trasllada el preu d’una rebaixa d’impostos al productor. El mateix pensen els polítics de la UE que no estan d’acord amb procedir a una rebaixa d’impostos en el petroli.
Cap d’ells ha tret l’argument (al meu entendre més vàlid) de l’efecte reductor del consum que té un augment de preus dels carburants, o bé l’efecte reductor d’emissions de CO2 en el seu cas.
Però si ens creiem el que diuen aquests savis, entenc que el que hauríem de fer és augmentar els impostos dels carburants -per exemple, doblar-los- a l’efecte de que aquesta reducció, al seu temps, provoqués una reducció del preu de producció i així, tots (excepte els productors) hi sortiríem guanyant. Això és el que en diuen una demostració per reducció a l’absurd. Perquè no ho fem?
Els diferents governs prefereixen no donar-se per al·ludits defugint la responsabilitat que tenen en la formació dels preus finals i prefereixen seguir tenint una caixa engreixada per aquesta pluja d’euros inesperada (a més preu del petroli més recaptació d’impostos). Aquest exitòs model els ha funcionat des de l’època en que els carburants estaven a preus baixos, molt baixos, i ara que han pujat estan ancorats en l’immobilisme i en el manteniment d’una suposada estratègia econòmica ortodoxa que s’han inventat ells mateixos i que alguns economistes espavilats els donen suport.
I no només això, sinó que el Govern Aznar va aprovar el recàrrec sobre els carburants (per destinar-lo a la sanitat) i Solbes ho ha incrementat i ara pot arribar fins als 4,8 cèntims per litre (fins que la UE s’ho carregui). La nostra Generalitat es va donar pressa a aplicar-ho de forma immediata. Què hi fa aquest recàrrec sobre el preu del petroli? Fins quan ha de durar aquesta bestiesa? Com és que ningú en parla?
La UE, a diferència dels EUA, ha mantingut els impostos sobre els hidrocarburs com un sistema recaptatori fàcil i d’elevat rendiment (per l’Estat). A més els ciutadans anem voluntàriament a la benzinera a pagar aquest impost i fins i tot fem veure que no ens adonem que ens buiden la butxaca.

Els fets objectius ens diuen que abans de la darrera guerra d’Irak (aquella de fa cinc anys, aquella que havia de ser una operació quirúrgica especialitzada feta amb noves tecnologies -bombes intel·ligents- , que no havia de provocar desperfectes ni danys en vides humanes), el preu del petroli no arribava als 30 dòlars. Avui el preu s’ha quintuplicat.
A més, aquests analistes a sou o papanates de tres al quarto que només parlen per fer soroll, deien que el petroli no tenia res a veure amb aquella guerra.
Ara hem experimentat la repercussió dels bio combustibles en l’augment dels aliments i sembla que tothom està d’acord en que això (dels bio combustibles) és una bestiesa.
També es parla de l’especulació en els mercats dels carburants que han fet pujar el seu preu. Sembla ser que les collites de soja i grà de l’Argentina (que poden alimentar més de 500 milions de persones) ha sigut ja venudes en el mercat de futurs de Chicago, i ara ja es comença a qüestionar l’ètica i conveniència de que els aliments es converteixi també en un bé sotmès a especulació. L’Índia ja ha prohibit aquest tipus d’especulació, segurament no trigarem gaire en veure que altres països s’hi apunten.
Segurament tot això deu ser cert, com ho és que cada vegada que s’apuja el preu del petroli una unitat, gairebé en igual proporció aquest augment repercuteix directament en l’augment dels beneficis de les petrolieres, contravenint totes les lleis econòmiques que els economistes clàssics ens havien inoculat com una veritat immutable. Això s’entén?
També direm que hi ha una crisi de demanda, o d’una demanda no atesa, una demanda que supera l’oferta. Mentre els Governs occidentals donen suport a Governs corruptes i cruels només perquè en els seus miserables països tenen petroli i ells en tenen la concessió d’explotació. A més sembla que en aquests països és fàcil aconseguir que el pagament al país propietari sigui només d’un 25% dels beneficis (quan acostuma a ser del 50%), sent segurament la contraprestació el que aquests pagaments es facin en les formes més opaques possibles.
Aquest és el trist panorama dels carburants i dels negocis corruptes que floreixen al seu voltant.

Moviments migratoris: un debat polièdric

La història dels moviments migratoris

Els fluxos humans existeixen des de que l’home va aparèixer sobre el planeta. Des de llavors els homes no ha deixat de moure’s, a la recerca de menjar, d’un clima més suportable, per protegir-se de les feres o dels altres homes.

Ara, en el Segle XXI aquests moviments han guanyat en intensitat i en quantitat, entre altres coses perquè la població del planeta també ha augmentat i perquè es disposa de més informació per saber com és la vida en els diferents llocs del planeta i, si es possible, poder escollir. En tot cas podem comprovar com els homes en el transcurs de la història, paral·lelament a la seva voluntat de traslladar-se a altres entorns, han anat creant cercles tancats, tribals, amb fronteres infranquejables, per organitzar-se internament, per diferenciar-se dels altres humans del voltant, i per prevenir que estranys envaeixin el que ells consideren la seva casa i el seu benestar.

Si anem a la Història moderna comprovem com va tenir lloc el naixement dels estats a Europa, i si anem a l’Àfrica, aquesta eclosió de nous estats es produeix més tard ja en el SXX. Els estats són i han sigut una comunitat d’interessos i de moltes altres coses i, per tant, són els llocs on es configuren les normes per viure els seus ciutadans. Els que no hi pertanyen, com correspon a tota persona ben educada, han de trucar a la porta i veure si els volen rebre.

Va ser a l’any 1948 quan l’Assemblea de les Nacions Unides va aprovar un referent amb la intenció que fos compartit per tots els humans. Es tracta del que considerem els drets bàsics de tota persona, indiscutibles i inalienables, que va rebre el nom de Drets Humans. Ara bé, entre aquests drets bàsics no hi ha un reconeixement universal d’un dret a residir on es vulgui, sinó que el que més se li acosta és allò que diu l’article 13: 1. Tota persona té el dret de circular lliurement i elegir la seva residència en el territori d’un Estat. 2. Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, fins i tot del propi, i a retornar al seu país.
Per tant queda clar que no s’ha volgut reconèixer com un dret de la persona el residir allà on li plagui (o allà on pugui guanyar-se la vida), només pot vagarejar pel seu propi país. Quan travessa una frontera ja no hi ha res que el protegeixi.
I és en aquest context que els països (especialment els rics) s’estan convertint en fortaleses inexpugnables, per fer que els diferents s’hagin de quedar a les seves portes. Aquests països receptors de migracions són països del primer món, on el nivell de benestar i riquesa és elevat, mentre que els que truquen a la porta són els perdedors que gairebé sempre adquireixen aquesta condició per naixement .
Aquests moviments es produeixen independentment de quina sigui la població i/o concentració en un territori d'arribada. Així, avui encara el Japó, amb una alta densitat demogràfica és receptora d’immigrants, o bé altres països força poblats també són receptors com Holanda, Bèlgica, Espanya i altres. Els EUA (el que té un percentatge elevat d’immigrants, avui deu tenir una quota de gairebé 40 milions d’immigrants del 190 que se suposa hi ha a tot el món), la UE, Austràlia i el Canadà, estan entre el més destacats entre els receptors d’aquestes migracions.

Usualment les anàlisis que es fan sobre la immigració solen oblidar els fets històrics. Cal recordar que Europa entre els anys 1750 i 1950 Europa va expulsar (vull dir que van haver de marxar) més de 70 milions de persones (Muenz), o si fem cas de Colton&Palmer entre 1846-1932 l’emigració europea va ser de 59 milions, que van anar a parar als EUA, Rússia i Amèrica Central i del Sud.
Cal recordar que Espanya i Cataluña recentment (anys 50-60) van enviar, sobretot a Europa, més de dos milions de persones, que eren els que tenien dificultats per viure o sobreviure en el seu propi país i que, d'aquests homes i dones l'any 2000 n'havíen retornat 500 mil, mentre que encara residien a l'estranger uns 2,2 milions, el que vol dir que en aquella data encara Espanya era un país d'emigració. Evidentment, aquestes tendències avui s'han trastornat totalment. Per altra banda el que avui en diem Amèrica (EUA) és un país de més de 200 anys d’antiguitat (no res) i que, per tant, tots són immigrants (de segona, tercera,... generació). Els primers pobladors procedien del Myflower, el vaixell que va dur els primers immigrants al nou continent, estava format bàsicament per integristes, puritans, delinqüents i miserables, i que aquests nous okupes amb el temps van decidir que el millor que podien fer era liquidar i exterminar (genocidi?) els ocupants (autòctons, indis) d’aquelles terres (les xifres d'indis oscil·len entre 10 i 50 milions, segons autors).
Aquests i els seus descendents són els que avui han de decidir sobre qui té dret a entrar en el seu país i amb quines condicions. I al nostre país, ¿són molt diferents les coses? Segurament que no, no ho són de diferents. El nostre país ha estat un país de pas, on s’han quedat diferents poblacions i tribus. Però els que ara hi vivim som els autòctons de soca rel i volem preservar el nostre benestar no perquè pensem que el país s’esfondraria amb una onada de nova gent, sinó perquè potser perdríem algun llençol en aquesta bugada o ens fa mandra haver de conviure amb gent diferent de nosaltres (diferent, en què?). I a més som tant cínics que fem veure que l’actual benestar ens l’hem guanyat nosaltres, quan sens cap tipus de dubte l’hem heretat dels nostres progenitors.
Per tant, sembla que si volem fer les coses bé no podem deixar de contemplar aquest pas i experiència de la història per intentar una cosa impossible: no repetir les mateixes errades.


Conflictes entre es darrers en arribar i els penúltims arribats

El jo he arribat primer és el que reclama l’argument legal i ètic que ens permet excloure, si ho considerem convenient, els que han arribat més tard.
La immigració suposa sempre un conflicte entre els darrers arribats i els penúltims que van arribar.
La realitat ens diu que si arriben nous contingents de persones augmentarà la demanda per als llocs treball existents, amb la qual cosa el preu (salaris) baixaran i els seus efectes seran d’un marge de beneficis superior per als productors que els contractin a aquest preu més baix, i una millora pel consum (dels ciutadans) ja que probablement disminuiran els costos dels serveis i productes.
Un altre punt conflictiu té a veure amb la utilització dels serveis socials, l’educació, la sanitat, etc. De manera que s’intenta avaluar la utilització d’aquests serveis per veure si resulten rendibles o no pels autòctons que, en definitiva són el país.
Els Governs han de decidir que volen pel seu país, sabent que sigui quin sigui el pastís a repartir el resultat serà desigual, els uns es veuran afavorits i els altres perjudicats i segons la decisió que prenguin respecte als immigrants el futur del país pot anar cap en direccions divergents i fins i tot oposades.

Però també resulta difícil de mantenir unes exclusions per a uns per part d’uns altres, tant des del punt de vista pràctic com ètic i solidari. Per tant, els estats han de dur a terme polítiques d’immigració que facin possible una convivència i un benestar sostenible i, per altra banda, i aquest és el punt més rellevant, han d’ajudar a crear les condicions necessàries perquè aquests fluxos humans no siguin indispensables per poder sobreviure. L’ètica en aquestes decisions és un element a tenir en compte de forma rellevant, o com diu Dylan: Mama, put my guns in the ground, I can't shoot them anymore.

L’efecte reagrupament familiar, sembla poc discutible, però fa pocs dies en un programa de radio sentia que un magrebí que viu a Catalunya -per cert, modèlic en les seves opinions- havia portat un grup familiar de fins a 60 persones.
Altres països avançats estan pensant en modelar la immigració en base a les necessitats del seu país, no solament quantitatives sinó qualitatives. Aquí, en aquest punt el que toca és manifestar que els Governs han de decidir què pretenen d’aquests immigrants, sabent o imaginant les conseqüències. Però sigui quina sigui la seva decisió caldria que tinguessin en compte el país d’origen d’aquests fluxos i com se’ls hauria d’ajudar perquè no fossin necessaris.


Estratègies enfront de la immigració

Per portar a terme la funció d’impedir entrada a nous immigrants, alguns països han posat en funcionament estratègies gairebé militars (Espanya, Itàlia, Marroc, EUA,...), una estratègia que s’ha mostrat ineficaç excepte per posar en perill les vides dels immigrants més desvalguts i beneficiar els intermediaris i els contractistes d’aquesta immigració il·legal.

Darrerament a la UE i sota la iniciativa de Berlusconi s’està preparant o discutint una nova llei: la llei de retorn, que faria que els immigrants il·legals fossin considerats com a delinqüents i retornats al seu país d’origen.
Itàlia ha estat des de sempre un país d’emigrants per excel·lència, però ara tenen ja una renda de més de 30 mil dòlars per càpita i no estan disposats a que les lleis no es compleixin. Per dur a terme aquesta voluntat han començat a expulsar els gitanos romanesos, que diuen no compleixen la llei, tot i que ja té bemolls que ho digui el mateix Berlusconi que ha hagut d’emparar-se en la seva condició de president del Govern per defugir una munió de conflictes amb la justícia. I per altra banda ja veiem com fan complir la llei a totes les màfies i camorres que es fan i desfan. També històricament hem vist com s’han comportat aquests italians exemplars quan els va tocar emigrar a Chicago o New York. Tenir aquestes referències a la memòria, sembla prou interessant i saludable per a totes les comunitats, no només per la italiana.

El primer que cal dir al parlar dels fenòmens migratoris és que debatre si la immigració es beneficiosa pel país (receptor) o no, en un sentit econòmic, demogràfic i fins i tot social, al meu entendre, és un debat mal plantejat. Això ho afirmo en atenció al que és d’ús freqüent al respecte: s’acostuma a parlar d’immigració més que no pas de moviments migratoris, la qual cosa vol dir clarament que es parla des de la visió del país receptor; pel que fa a l’emissor, tant se li en dóna.
De totes maneres cal dir que la immigració serà el que serà, però podem avançar que es tracta d’un fenomen que no es pot canviar (cal matisar-ho), que difícilment es pot modelar (cal matisar-ho) i que no hi ha raons ètiques ni morals per a fer-ho (cal matisar-ho). Per tant, analitzar si una determinada societat es beneficia o no d’aquest corrent, no deixa de ser un estudi com molts altres dels que encarrega el nostre estimat Govern de la Generalitat sobre l’extinció dels ratpenats nans, o sobre les formigues voladores a l’Àfrica austral. En altres paraules, una pèrdua de temps i una gratificació per a l’ego dels estudiosos, però res més.

Dit això, que reconec és una mica fort, caldrà dir algunes coses més. Un Govern té l’obligació d’administrar i governar el país per al qual ha sigut designat pels electors per a fer-ho. Per tant, sota cap concepte un govern pot deixar de decidir coses al voltant d’aquest fenomen de la immigració. Són doncs decisions polítiques les que cal prendre, per les quals els economistes, els demògrafs, els sociòlegs els poden donar pistes, sobre tot d’unes suposades conseqüències, doncs ja se sap que ni els economistes, ni els demògrafs ni els sociòlegs tenen bases de coneixement suficientment sòlides com per fer prediccions de cap tipus.
Des d’un punt de vista econòmic sembla clar que qualsevol política d’immigració que es posi en funcionament afavoreix a un grup i en perjudica a un altre, això si més no és el que afirma George J. Borjas (A les portes del cel). Una altra cosa és si l’efecte conjunt d’immigració més autòctons, fa millorar la situació o no, però a banda d’això resulta clar que és un sistema de suma zero (el que guanyen uns ho perden els altres).

Mesurar en una espècie d’anàlisi cost-benefici la immigració és un tema complicat. Per què no ho fem també amb altres col·lectius, com per exemple els que pateixen malalties, els vells, els deficients, etc.? I quines conseqüències en trauríem? Ens interessa per alguna cosa o solament per passar l’estona? Diguem el que diguem quan parlem d’immigració parlem de persones en situació de fragilitat, econòmica, política, social i, per tant, d’un sector en situació d’inferioritat. També parlem d’un fenomen que no es pot aturar (¿qui ordenarà disparar sobre els qui arriben en pasteres?). Podem fer anàlisis sobre aquests grups com si fossin vedells als que podem engreixar amb clenbuterol o amb la cuina de Ferran Adrià, però ¿ens servirà per alguna cosa? Jo diria que no, a més de no ser útils podria ser discutible la seva ètica (ens atrevirem a fer anàlisis sobre altres grups en situació de fragilitat?). Ens fan perdre temps i ens distreuen de l’objectiu principal: com podem fer que el fenomen sigui no traumàtic ni pels que venen ni pels que ja hi són. Com podem fer que aquest melting pot funcioni?

Knockin' on Heaven's Door
L’arribada al Paradís dels que estan putejats per la misèria, les persecucions polítiques, religioses i racials, els pot sembla a alguns com si estesin escoltant el Concert per a piano i orquestra en si bemoll, KV 595 de Wolfgang A. Mozart, amb la pianista Maria Joao Pires en la mateixa sala de concerts, la Himmelpfortgasse (carreró de la porta del cel), on Mozart el va estrenar el 1791. A altres simplement els pot semblar que el Paradís els suposarà que deixaran de patir i se’ls obrirà un nou horitzó, el Paradís Occidental on acaben d’arribar. Altres amb mentalitat rastrera assimilen el Paradís -fiscal- a un lloc ple de llibertat (per defraudar, per ser insolidari, i fins i tot per ocultar diners de ves a saber on...)
Malauradament uns i altres estan equivocats. El Paradís en aquest món no existeix (i en l’altre ja ho veurem). Les úniques referències que trobem estan a la Bíblia i ja sabeu com va acabar tot aquell sarau.
Per la nostra banda els humans estem fent tot el possible perquè el Paradís no pugui existir, ja que mai hem entès que el nostre sistema de convivència és un sistema de suma zero (els que guanyen uns ho perden els altres, per més que diguem que tothom hi pot guanyar). Però una cosa és que no pugui existir el Paradís en aquest món i l’altra és que ens esforcem entre tots en convertir-ho en un infern.