Carlos Dívar, un noi de totes "prendes"

Ahir vespre per la televisió el Sr. Dívar demanava respecte per les institucions i concretament per la que presideix ell, una institució amb unes actuacions que els ciutadans no comprenem i ens deixen astorats.

De pas, per desengreixar, deixa anar una comparació entre llengües, entre el mandinga i el català, una comparació ofensiva pels catalans, no perquè la llengua mandinga no sigui respectable, sinó perquè és una llengua oficial que Dívar deixa en un lloc absolutament marginal.

Dívar mostra la seva ignorància en llengües, ja que no existeix la llengua mandingo, sinó que és mandinga. Potser si té un dèficit cultural també el deu tenir de coneixements de dret, és una suposició -no una afirmació- que explicaria determinades resolucions del tribunal que presideix.

¿Com podem tenir respecte per un Tribunal amb resolucions complicades de comprendre quan el seu president no té cap respecte per a set milions de catalans?

Entre tant el jutge Marchena, que va formar part del Tribunal que va condemnar al jutge Garzón per cas d’escoltes telefòniques, ara s’adona que la causa ha prescrit. No ho va veure quan va admetre la demanda? No és tot plegat una mica vodevilesc? Com podem creure en aquests jutges?

La tesi doctoral del ara ja Dr. Camps

Sembla ser que es van provocar alguns aldarulls quan l’ex-president de la Comunitat valenciana Camps va anar a presentar la seva tesi doctoral a la Universitat d’Elx.

Camps va manifestar que el seu somni era presentar la tesi en aquesta Universitat que havia vist construir durant el seu mandat i, com qui no vol la cosa, resulta que és l’única universitat on el PP té i ha tingut a dir alguna cosa sobre els seus òrgans de govern.

Volia el “cum laude” i per això va haver de precipitar la presentació ja que un dia desprès les normes de Bolònia no permeten “cums laudes” ni altres collonades. Apte o no apte, i s’ha acabat el bròquil.

Camps, segons vam veure a la televisió, no es va sentir pressionat quan els estudiants de la Universitat l’esbroncaven i el qualificaven de xoriço. És més, fent gala d’un aplom més que lloable, va dir coses com que estava molt content d’estar entre estudiants ben educats, amb formació, etc. Se’n va sortir força bé i fins i tot el tribunal que l’avaluava no va tenir en compte les seves nombroses faltes d’ortografia en la tesi presentada.

La Universitat és com la justícia, tothom s’avalua de la mateixa manera, però un llicenciat que faci faltes d’ortografia ja l’haurien enviat a la bassa dels cocodrils. De totes maneres és possible que el seu director de tesi, Vicente Garrido, que va manifestar que Garzón era un delinqüent i un pocavergonya, tampoc tingués massa coneixement de la llengua ni de l’educació, per la qual cosa tot plegat es va traslladar al seu patrocinat.

Carta al ministre d'economia Sr. Guindos

(Carta enviada a l'Avui el dia 5.2.2012, no publicada)

He vist amb una certa sorpresa les mesures imposades per Govern a la banca. El que ha publicat la premsa fins ara no m’acaba d’aclarir ben bé quin és el seu abast. Per ordre d’importància semblaria que la reactivació del crèdit a les empreses (no als amics) hauria de ser la primera prioritat i aquí les coses continuen com sempre. Es a dir, la banca continuarà fent el que millor li sembli.

La segona cosa són unes millors dotacions per provisions. És realment inversemblant que s’hagi de treure una circular específica del Banc d’Espanya perquè la banca actuï amb responsabilitat i prudència i els seus balanços tinguin algun significat. La banca sap perfectament el valor dels seus actius, perquè intenta vendre'ls i no se'n surt, el que vol dir que els té sobrevalorats.

I una tercera cosa és la limitació el sou dels directius bancaris que han rebut ajudes. És la part que menys m’importa però he de confessar que aquí si que ja no entenc res. Quan parlen d’ajudes a la banca es limiten a les del FROB (que en el fons no deixa de ser una misèria) i no parlen dels diners que han rebut tots els bancs de l’estat del BCE, en grans quantitats i a cost proper a zero (un càlcul per sobre: si suposem que la banca espanyola ha rebut un terç de les darreres injeccions de liquiditat del BCE, és a dir uns 166 mil milions d’euros, a tres anys i a un cost que amb un diferencial respecte al preu de mercat de 4 punts, el que tot plegat suposaria un cost total en ajudes de gairebé 20 mil milions d’euros!). Em podria dir el ministre Guindos qui paga la diferencia de cost d’aquest diner? Si no ho sap, ja li ho diré jo: ho paguem els ciutadans, a tant per cap, directa o indirectament. Per tant, si fos així, aquesta la mesura que gradua la retribució dels banquers hauria de fer-se extensiva des de els que han rebut diners del FROB fins al primer banc de l’Estat (el Santander) i tots els que el segueixen, ja que tots han estat beneficiats per aquesta repartidora sense límit del BCE.

Cal també tenir en compte altres ajudes que ja no recordem, com les del FAAF (Fondo de Adquisición de Activos Financieros), un fons amb diners del Tresor Públic per la comprar actius als bancs amb compromís de recompra, Fons al que també van acudir els principals bancs del país.

El Sr. Botín: un cas de cara dura

Novament el Sr. Botín fa de telepredicador. Troba encertades les mesures del Govern (mai ha deixat de trobar-les encertades, mani qui mani, disposin el que disposin). Això si, desprès de dir que el benefici de l’exercici és redueix d’una forma considerable (per culpa de les provisions i dels diners que prèviament han apartat els executius pel seu ús particular).

En cap cas explica quin ús han fet dels fons generosament cedits pel BCE, pel BE i per altres mamandurries de les que gaudeixen els bancs o els banquers, ni tampoc en quines coses s’han equivocat, ni -com abans es deia al confessionari- quantes vegades han enganyat als seus clients.

Continua dient que calen reformes laborals (i és el primer que ho diu!), sense concretar més, que siguin flexibles pels empresaris, “profundas i de calado”. Desprès d’aquestes afirmacions es veu que s’ha quedat com un bisbe desprès d’un bon tiberi.

També ha dit que el Banc Santander no ha necessitat recursos públics, mentint com un bellaco. I ho rebla dient que la culpa de la crisis és dels polítics.

En el fons crec que té tot el dret a dir el que li sembli en la Junta General d’accionistes. Mentre aquests li aguantin la seva poca substància, i les seves tertúlies tavernàries, endavant! Per a ells va el pollastre.

El que ja no trobo tan bé és que els mitjans reprodueixin les seves bajanades. Haurien d’establir un cordó sanitari a les seves paraules.