El debat a set i a tres bandes

Ahir hi va haver un segon debat a la televisió dels candidats a la presidència de la Generalitat. Cadascú de nosaltres direm com ho vam veure i segurament direm coses diferents.

En el primer debat els dos grans temes van ser tractats amb poques ganes d’aclarir les coses. Semblava que primer tots anaven contra el president Mas, però poc a poc començà el foc creuat entre els altres candidats. El president Mas ho va fer bé de prendre una postura presidencial i no baixar al cos a cos.

Alguns candidats van voler encetar el tema de la corrupció, en un clar intent de sumar-se a la campanya del diari El Mundo, del que tots ja coneixem les seves preferències i la seva forma d’actuar. I resulta curiós que fos el PP el que amb més ganes en va parlar, quan tots els catalans i espanyols saben i sabem que és el partit que més casos de corrupció del seu propi partit ha posat sobre la taula.

Els dos partits unionistes per excel·lència van fer un intent de que la llengua també fos un tema de discussió, amb una total incoherència per la seva part doncs van fer breus intervencions en castellà. No diuen que a Catalunya no en sabem de castellà? Doncs a qui anàvem dedicades les seves paraules?

El representant d’Iniciativa i els verds parlava com si mai haguessin estat al govern, exigint al president Mas coses que ells mai havien posat sobre la taula quan van governar en el Tripartit. El mateix es pot dir del representant dels socialistes, que va navegar sense rumb conegut.

Esquerra republicana va expressar les seves idees en un entorn de coherència i moltes vegades de suport al president Mas.

Ciudadanos, va insinuar el tema dels comptes a Suïssa, però ràpidament es va cagar a les calces i no va insistir.

Finalment el SI va voler provocar els demés candidats amb intervencions agudes, divertides i segurament poc eficaces.

 

 Aquest va ser el debat a sis bandes, ara parlaré del debat a tres.

Comprenc la cara d’avorriment del president Mas; devia pensar, collons, això de ser president és molt dur, ara he d’aguantar aquests dos “muermos”, n’estic fins als collons...

I efectivament, així va ser. La senyora Camacho va voler donar lliçons d’educació, quan la seva representació va ser d’una total incorrecció, insultant, mal educada, reiterativa i sense contestar cap de les preguntes que se li feien. La seva cara dura va ser clamorosa.

El Sr. Navarro, va continuar en les seves llacunes, lluitant contra el seu propi partit i les indefinicions a on l’han portat.

Rellegeixo el que he escrit i m’adono que faig una valoració del president Mas que pot semblar sectària. Vull aclarir que mai he votat a Convergència, però aquesta vegada ho faré en favor del president Mas. En la meva opinió ho està fent molt dignament. S’ho mereix, però sobretot ens ho mereixem nosaltes, els catalans.

Sigui com sigui, agraeixo als promotors d’aquests debats la seva utilitat, contraposada a la ineficàcia d’enviar les paperetes a casa que, en la meva enquesta particular van a parar totes directament a la paperera.

 

 

 

Qui ordena els desnonaments?

La resposta és evident: són els jutges. Però no em refereixo a aquesta ordre final, sinó a la inicial, qui interposa la demanda judicial. En aquest cas la resposta és el titular de la hipoteca i concretament el banc.

Resulta poc edificant l’ús de les xifres que s’estan publicant respecte al nombre de desnonaments. Es parla de 500 desnonaments diaris a l’Estat espanyol i acumulat d’aquests darrers temps de 175.000 ja desnonats i com a mínim altres tants en curs. Què són realment aquests 500 desnonaments o els 175.000?

Els bancs al·leguen que del total desnonaments hi ha segons habitatges, locals comercials i altres, i quan se’ls pregunta quin és el nombre de desnonats de primer habitatge resulta que la xifra és molt petita (com ahir publicava El País). Serà doncs la Caixa de Pollença la que s’endú els més de 125.000 desnonaments a l’any? Qui menteix?

Entretant segueix la cançoneta de “prestigiosos” economistes, banquers, tertulians, que pontifiquen sobre els efectes negatius d’efectuar una quitança o una dació en pagament, degut al perjudici que causarien als bancs el que aquestes execucions hipotecaries no tinguessin efecte.

És que són malparits per naturalesa, o només són ignorants? No saben que els bancs una vegada presa la possessió de l’habitatge, tot i la persecució malaltissa dels miserables deutors, el deute residual no el recuperen mai? És que no saben que una persona amb un deute sobre les espatlles, que sap que qualsevol cosa que faci qualsevol ingrés que tingui, li serà embargat i per tant, sempre haurà d’estar en el terreny de la il·legalitat? És una vida perduda, no té cap futur. Ha fracassat una vegada i se’l condemna sense compassió.

I ara, els individus “creadors” d’opinió, afegeixen l’argument que la dació en pagament podria perjudicar l’ús posterior de determinats actius per part del banc, com les cèdules hipotecàries o la titulització d’hipoteques, actius quina qualificació està en mans de les companyies de ràting.

Per altra banda la premsa informa que els banquers més importants s’han reunit per tractar aquest important tema. El mateix fa la Confederació de Caixes (per cert, una mica ridícul quan només hi ha dues caixes en funcionament, les demés només són mamandúrries per donar diners a consellers i amics, o més ben dit a amics consellers).

Que faran aquests senyors? Tindran la sensibilitat d’una ameba o de veritat, per una vegada, donaran un cop de mà al país?

Desnonaments

En la crisi del 29 eren els banquers els que es llençaven per la finesta; ara són els hipotecats els que ho fan.

Potser és massa fàcil donar les culpes de tot plegat només a uns quants: els banquers, que són els més dolents de tota la colla.

En aquests moments en que els banquers estan absolutament desacreditats (s’ho han guanyat a pols) és freqüent veure’ls com el monstre del Halloween, amb els ullals vermells de sang que els penja en un regueró per la boca fins a les sabates, d’un pobre desgraciat que ha deixat de pagar el rebut de la hipoteca de la seva casa.

Aquest desgraciat es va comprometre a retornar uns diners que el banc els havia deixat per comprar una casa i per tant, el banc -com un Shylock qualsevol- exigeix el compliment del contracte. I quan aquest desgraciat que no sabia de números i possiblement era un inconscient que es creia que podria fer front als pagaments corresponents deixa de pagar, es troba amb que també ha de deixar la seva casa al banc, que la manté buida en espera de poder vendre-la i, en el pitjor dels casos, fer un bon negoci. Això és el que va passar en l’anterior crisi immobiliària.

De forma complementària el banc li diu al seu deutor que la casa que li lliura a compte del deute no té ara un valor suficient per compensar el que deu i, per tant, fins al final dels seus dies seguirà tenint un deute amb el banc que haurà de pagar amb diners o amb una lliura de carn i el banc el perseguirà allà on vagi fins a fi dels seus dies, per rescabalar-se del deute.

Aquest és el punt de vista del banquer. I aquest banquer no el persegueix directament, sinó que el dóna a una agencia de les més abjectes del mercat perquè faci la feina bruta amb tots els instruments al seu abast. No es tracta només de recuperar el deute, sinó també de donar un exemple que escarmenti els possibles incomplidors.

El punt de vista del deutor és lleugerament diferent. En el seu dia es va trobar que la pròpia entitat financera el va animar a endeutar-se (això no és pecat i no l’eximeix de la seva responsabilitat). Però a l’hora de valorar la casa objecte de compra, la taxació la va fer una societat autoritzada, en molts casos depenent de la pròpia entitat financera. La valoració efectuada té una forma de fer-ho: el valor de mercat, i aquest com hem vist és un element volàtil.

L’entitat financera és l’experta en operacions de risc. En fa milers cada any i els seus executius cobren quantitats considerables per fer bé aquesta feina.

No sembla doncs que vist com han anat les coses hagin fet bé la seva feina, i aquest no és el problema principal, el més rellevant és que pretenen que no hi tenen cap culpa, i li tiren a la cara al seu deutor que ha actuat de forma irresponsable, ja que s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats.

Entre tant, els bancs al veure que el negoci de les hipoteques rajava d’allò més bé, pels beneficis directes de la pròpia operació i per les operacions induïdes per aquesta hipoteca, van demanar finançament a curt termini a uns altres bancs (que van demostrar que eren tan irresponsables els que deixaven els diners com els que els rebien).

Total que, quan ha vingut la crisi, els bancs espanyols han vist que no podien tornar els diners, no només per la pròpia morositat dels seus deutors, sinó també per les dificultats de seguir endeutant-se (els bancs) com si fos la bota de Sant Ferriol.

Però com els banquers i els governants configuren una santa màfia, no han hagut der patir gens ni mica. Els polítics en el poder els han facilitat totes les ajudes que han necessitat, sent la seva argumentació que la banca és un risc sistèmic; i s’han  quedat tan amples.

Els altres responsables

Gràcies a les eleccions catalanes el president del Govern central ha dit que s’aturen els desnonaments, per veure de trobar-hi alguna solució a aquest drama i a aquest contracte (hipoteca) que té alguns problemes que no s’han volgut resoldre des de fa cent anys.

Els problemes del desnonament s’ha convertit en un tema social de primer ordre, i el que havia sigut una demanda social traslladada als polítics no va ser mai escoltada. Aquests polítics tenien por de desagradar els seus amics banquers, i ja en temps del president Rodríguez Zapatero, es van començar a sentir veus, primer dels banquers i desprès del propi president, que deien que si s’acceptava la dació en pagament, la hipoteca hauria de ser més cara, i aquest argument ha sigut repetit fins a la sacietat pels banquers (els primers que van opinar d’aquesta manera) i els tertulians qualificats.

Han hagut d’haver-hi morts i una campanya electoral, perquè el Govern central hagi mogut fitxa, i juntament PP i PSOE, hagin pactat una moratòria. Potser aquests dos partits majoritaris (en fer bestieses) voldran que els donem les gràcies per haver pres aquesta determinació.

Entre tant, algunes propostes tèbies s’han presentat als Parlaments, però ningú les ha tingut en compte.

De qui és la iniciativa legislativa? Del Govern? Doncs que expliqui què ha fet entretant per resoldre aquest tema.

Del Parlament, que es publiqui qui i què ha fet cadascun dels grups parlamentaris.

Que expliquin com no ha sigut necessària la modificació d’una llei hipotecària que va ser promulgada fa més de cent anys.
Que expliquin com les entitats creditícies han confegit unes minutes per les escriptures hipotecàries tan confuses com han pogut. Que expliquin perquè han creat tants índex d’actualització dels tipus d’interès. Que expliquin com és que hi ha un sol (mínim) pels tipus d’interès i en canvi no hi ha un màxim. Que expliquin perquè els tipus d’interès de demora han de ser usuraris.

Darrerament apareix un altre argument en origen dels banquers i repetit pels tertulians. Si no s’executen les hipoteques pot estendre l’exemple i els que ara compleixen amb la seva hipoteca potser deixaran de complir. Ho ha dit el president del Popular en un to absolutament moderat, però sense tenir en compte que és un home que presideix un  banc que té un perdigó a l’ala.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Programes electorals

Hem entrat en la campanya electoral. Estic observant amb un cert astorament que quan als candidats se’ls dona oportunitat per explicar el seu programa, només, indefectiblement, saben parlar del que no fa bé Artur Mas. Es pot entendre, perquè és l’enemic (polític) a batre, però no haurien de dir alguna cosa del que ells farien si fossin govern?

Em resulta curiós (per no posar-li algun adjectiu ofensiu) que el PSC que navega en aigües ignotes, sigui capaç de fer veure que té un discurs coherent. Igualment em resulta... (ara si que ja no sé com qualificar-lo) que el PPC tingui la barra de criticar a CiU (que és criticable) en un aspecte del que el PP és el representant més genuí de tots els temps i de tota la història: la corrupció. Em resulta curiós el discurs de ICV-EUiA (que ja són ganes d’anomenar a un partit amb aquestes sigles), sempre congestionat com si no fes bé la digestió, que de forma permanent abandona la qüestió país, per anar-se’n cap a qüestions ideològiques que quan van estar en el poder no van ser capaços de posar en funcionament.

Em nego a comentar els el cas de Ciudadanos, no tant per la seva irrellevància quantitativa, sinó ideològica. Que amb el seu populisme faran feina? Potser sí, però a mi no m’interessen de forma absoluta.