¿Qué es corrupción?

¿Qué es corrupción?, dices mientras clavas

en mi pupila tu pupila azul.

¡Que es corrupción!, Y tú me lo preguntas Mariano?

Corrupción... eres tú.

Gustavo Adolfo Bécquer

He tingut un malson

Aquesta nit passada, ben segur per efectes de la calor, he tingut somnis terrorífics. Estava al Congrés, i allí hi tenia lloc un acte estrambòtic. Uns homes i dones vestits d’una espècie d’uniforme marró estaven escoltant el seu líder que els feia pujar la temperatura amb les seves paraules dislèxiques  que tots alabaven i despertaven les tèrboles emocions humanes que tots portem dintre el nostre cor.

A la palestra, al voltant del líder entusiàstic, hi havia uns homes i dones que anaven fent gestos afirmatius amb el cap. El líder era un home amb un braceig  ben particular, que despistava i distreia els seus oients. Al seu costat un nano de cabell arrissat, més aviat baixet, estava encetant un cant que estava engrescant a tots els assistents. Era el conegut “Spanien über Alles” (Espanya per damunt de tot! o el que ve a ser el mateix: Arriba España!).

El noiet petit tenia una veu una mica aflautada però en canvi afinava molt bé. Era per aquest motiu que l’havien posat al costat del líder. Els altres figurants eren un home alt com un Sant Pau que quan cantava no vocalitzava ni bé ni malament, simplement ho confonia tot. Un altre figurant era un home que recordava la imatge de Lenin transformada en l’inventor del Kentucky Fried Chicken. Un parell de noies guapes que estaven pendents de com quedarien a les fotografies, i dos o tres persones més amb cara de mala llet.

El líder estava dient: “nosaltres lluitarem perquè cap ciutadà d’aquesta gran nació que és Espanya, que és una gran nació perquè està plena d’espanyols, pugui decidir què vol fer quant a la forma de governar-se. La nostra unitat sagrada no la trencaran quatre ximplets, l’hem de decidir nosaltres i ningú podrà emprendre un camí diferent pel seu compte”. Frase a la que el noiet de veu aflautada assentia amb força i amb ganes d’afegir-hi: “ho fem per sentit d’estat”.

M’he despertat sobresaltat i entristit. No entenia quina era la democràcia que suportava aquest discurs que entusiasmava a aquells oients. No entenia com es podia negar el dret a decidir d’uns ciutadans, amb l’excusa de que ho havien de decidir uns altres. No entenia com havien obviat que tots els països independents ho han estat per una acció de força (com passa sempre en les annexions) i gairebé mai per una negociació civilitzada. No entenia com un dret de conquesta, per via d’una guerra, podia consagrar pels segles dels segles una annexió forçosa d’una nació a una altra. No entenia perquè aquells homes i dones vestien uns uniformes de color marró, i usaven uns pantalons de golf. No entenia perquè cantaven en alemany quan eren monolingües de castellà, amb una intensitat que anava pujant de to fins a fer-te mal les oïdes.

Al cap d’uns minuts he posat la ràdio i he sentit: el pacte PP i C’s, és pura pantomima. Ha sigut un divertiment per passar aquest agost avorrit.

Llavors, he respirat profundament i he tornat a veure que la humanitat té futur, que els totalitaris guanyaran batalles, però no la guerra. I he prosseguit les meves lectures d’estiu.

El sentit d'estat demana que es recolzi la corrupció

El PP i C’s es posen d’acord sobre Catalunya

Ho diu clarament l’editorial de l’Ara: sobre altres temes, com la corrupció i la despesa social, ho han de discutir més extensament. Sobre Catalunya es posen ràpidament d’acord. És a dir, contra Catalunya tenen la mateixa visió, el mateix “sentit d’estat”.

Les propostes de C’s sobre la llengua, l’ensenyament, les sancions contra Catalunya, són vergonyants. C’s, si més no la seva cúpula, és un partit de miserables, de persones malvades. En definitiva, no creuen en la democràcia, no creuen en que els catalans puguem decidir com volem viure, com volem parlar, ens ho han d’imposar aquests individus que no tenen cap arrelament al país, de cultura castellana i de procedència d’altres territoris. Que el seu sentit de la igualtat és un sentit totalitari. No estic dient que per ser català s’hagi d’haver nascut a Catalunya, estic dient que s’ha de senti alguna cosa per la llengua, la terra, la història i les persones que orgullosament ens anomenem catalans.

Els nostres polítics, entre vacances merescudes i vacances no merescudes, ens entretenen dies i dies, mesos i mesos, als ciutadans (no a Ciudadanos), amb les seves patètiques i hilarants negociacions entre el PP i C’s (algú recorda el que van pactar C’s amb el PSOE, i si ara ho defensen altra vegada amb els seus amics del PP?).

El primer que van fer —PP i C’s—, va ser sortir a la televisió pr signar un pacte de sis punts. A continuació, es van posar a negociar perquè sembla que no sabien que van signar. A més, de forma immediata, han de redefinir què vol dir corrupció, perquè tot i que l’han practicat des de la seva més tendra infància encara no saben encara què vol dir. A aquests individus se’ls pot donar alguna opció de govern? I el que resulta ridícul és que per donar l’explicació del què és la corrupció hagin de seguir el discurs de la Moncloa, introduint la paraula inquisició, una definició que és queda a meitat de camí. Tan fàcil que és consultar el diccionari!

El que si saben, o si més no ho sabem tots els altres, que tot això és una comèdia, però una comèdia amb mala llet, perquè no serveix per a res. El sí o el no de C’s no serveix per a res més que perquè Rivera tregui pit davant la tele i pugui fer el seu discurs de regeneració (!) i de patriotisme barat. A banda d’això no serveix per a res més. Per què ens fan perdre el temps i fan el joc a la política Rajoy de esperar que passin els dies i es resolguin els problemes per sí sols.

És ben curiós el mètode de C’s de regeneració política: pactar amb el partit més corrupte de tots els temps, perquè continuï en el govern, i tot pel suprem bé d’Espanya!

Són tan rucs que ensenyen l’orella tan aviat com poden. Ara volen incloure en els pactes dels sis punts la bèstia negra de C’s: Catalunya. Volen que el català desaparegui d’una vegada, i la seva fórmula darrera és el trilingüisme. La veritat és que veure uns individus com els del PP i els de C’s parlant d’educació fa una mica de basarda. En fi, ho passarem altra vegada com podrem, mentre ens arriba el dia de l’alliberament nacional.

Sobre el projecte d'un Banc Cooperatiu

Introducció

El tema de la banca, com sabem, és una cosa complicada. No puc més que aplaudir el projecte d’aquests esforçats ciutadans que es preocupen per aquesta qüestió.

El projecte en sí és necessari, alguna solució s’ha de cercar per donar sortida a aquest servei i a aquesta necessitat davant la perspectiva d’un estat independent. El model actual bancari ha donat mostres més que suficients de la seva més absoluta incompetència. Els banquers actuals no estan per la labor, no voldran col·laborar amb la independència de Catalunya amb l’excusa que això afecta al “seu” negoci. El diner no té pàtria, i els banquers encara menys. Poden ser incompetents però no patriòtics. Per tant, dels actuals banquers no cal esperar-ne res més que el que es trobin sobre la taula. Faran com en Rajoy, wait and see, i com a molt posar alguna traveta a la voluntat dels catalans.

El problema del servei bancari, que necessitem tots els ciutadans, les empreses i el Govern de Catalunya, no el solucionarà cap dels banquers actuals ni cal esperar la més petita facilitat del govern espanyol. El problema és la creació d’un banc, avui necessita l’aprovació del Banc d’Espanya i, per tant, no cal pas esperar-la.

A banda d’aquest important problema, que em sembla que un banc cooperatiu no soluciona, la transformació de l’Institut Català de Finances en un Banc Central català, amb possibilitats a més de donar serveis financers als particulars i les empreses, si més no en una primera etapa, crec que és la solució. Hi ha qui pensa que el sector públic és més ineficient que el privat, però tenim mostres més que suficients que afirmen just el contrari (a no ser que pensem que el sector públic ha de ser com el que lidera el PP, hi ha altres models més eficients).

La banca en temps de crisi

La banca, des de sempre, ha tingut un comportament pro-cíclic. És a dir, el seu negoci està vinculat a inflar bombolles, siguin tecnològiques o hipotecàries, i a aprofundir la crisi, detraient recursos tant al consum com a la inversió per salvar el seu cul.

Els anomenats Basilea I, II i III, no han fet més que, volent reduir les situacions de risc en els bancs, incrementen la crisi amb les seves conductes porugues, insolidàries quan no sedicioses. En tot cas queda clar que els òrgans reguladors són poc eficients per no dir coses més gruixudes. Aquestes regulacions de Basilea no han eliminat la prociclicitat de l’activitat bancària i pesi a la seva elevada “sofisticació”, no han superat l’esquema clàssic: més solvència més recursos propis, és a dir, el de sempre.

Els banquers sempre han volgut que les coses vagin segons els seus desitjos, i així als EUA en temps de Reagan, Clinton i Bush es va produir la desregulació més brutal des de 1929 que, sens dubte, va ser l’origen de l’actual crisi.

El fet és que els banquers, tots sense excepció, han fet el paper de la trista figura en la darrera crisis, ignorant-la perquè no l’han vist a venir, potenciant-la amb les serves actuacions pro-cícliques —en aquest cas aprofundint la crisi—, o simplement acudint a l’engany i l’estafa, ha aconduït a aquests banquers a seure davant del jutge en alguns casos —pocs— i en altres, a passar una temporada entre reixes —encara menys—.

La funció de la banca i els banquers en l’economia

Tot i aquesta manifestació tan negativa per a la banca, ningú dubta que les institucions financeres són indispensables per donar suport a l’economia real. El que ha passat en els darrers anys és que l’economia financera ha sobrepassat en molt a l’economia real i, per tant, bona part d’ella s’ha transformat en especulativa. També és cert que els banquers reclamen dia sí i dia també, que els governs deixin de regular i deixin que l’economia funcioni per si sola, tal com se suposa que serà més eficient i productiva.

No m’agradaria que el missatge que quedés de tot això fos que els banquers són uns indesitjables i que la seva funció és supèrflua. Els bons banquers són necessaris i la funció de les entitats financeres també. El que no cal ser dogmàtic dient que han de revestir la forma de banca privada, en el sentit de la seva propietat. Poden revestir altres formes com la de les empestades caixes, o bé el que sona cada dia com a més possible, el d’una banca pública com a mínim per contrastar actuacions salvatges de la banca privada o el de Cooperativa, com el projecte actual.

Per altra banda la banca en general ha actuat com un oligopoli sense competència. Els acords en comissions fora de mida i condicions d’adhesió als seus negocis, ha estat la pràctica generalitzada.

Per altra banda és ben clar que la banca es necessària per transvasar el finançament des dels que estalvien als que inverteixen, però aquesta funció ha quedat en entredit tots aquests anys de la crisis ja que molts d’aquests bancs el que han fet ha estat aprofitar la liquiditat gratis del Banc Central per emprendre noves aventures, bé sigui amb fusions, compres d’altres bancs, a poder ser a l’estranger i, sobretot, aplicant aquella pràctica tan poc cristiana de tractar els seus deutors de forma miserable, desnonant famílies a tots els que no poden retornar el que el banc els ha prestat. Més, quan els bancs han rebut tota classe de facilitats per re-composar les seves desastroses finances amb l’ajuda del Banc Central, del Govern Central i en definitiva de tots els ciutadans als que han maltractat.

La discussió sobre les institucions extractives no deixa clar si la banca en forma part, però sembla que no és cap bestiesa pensar i afirmar que la banca forma part d’aquest “elitista” grup d’institucions que fan que l’aigua vagi al seu molí. Només cal veure la darrera resolució de la Fiscalia quan afirma que la direcció del B. Santander queda exonerada de la venda de productes “sofisticats”, referint-se a les emissions de productes per finançar la compra d’AMRO, i carrega la culpa als directors d’oficina.

Els lligams de la banca amb el govern de torn són realment vergonyants. Tots recordem com en l’època de Rodríguez Zapatero els banquers es reunien a la Moncloa com “pedro por su casa”, explicant-li al president del govern què havia de fer perquè l’economia funcionés correctament. I no cal dir que això es repeteix en l’època de Mariano Rajoy.

La solvència de la banca avui en dia

Després de la profunda crisi en la que els estats han corregut a salvar la banca i els banquers, hem vist amb astorament que molts del seus dirigents no sabien quin era el negoci que dirigien. No parlo dels bandarres que s’han volgut aprofitar i ho han aconseguit de la permissivitat dels òrgans reguladors, sinó també dels que estaven convençuts que eren uns cracs i ara es troben en que no saben com sortir d’aquest embolic a que els ha dut —amb la seva participació activa— a un atzucac que els té desconcertats.

La idíl·lica situació en la que treballaven còmodament amb uns marges financers de 5 i 6 punts s’ha acabat, i ara es troben en que aquests marges han desaparegut. El diner és abundant pels bancs i pràcticament rebutgen que els portin dipòsits ja que el Banc Central els ofereix gratuïtament tot el diner que vulguin. Però el seu problema és rendibilitzar el negoci, fer que la gestió, la seva gestió, els dugui a un compte de resultats altra vegada florent, esponerós, però no saben com resoldre el problema. Així tenim que els mateixos dirigents que van obrir oficines sense mesura i van contractar empleats de forma generosa, ara els estan acomiadant i tancant oficines. Naturalment, ells diuen que quan s’equivoquen ja rectifiquen, però aquesta oportunitat no la tenen els demés mortals, bé siguin el seus clients, o empleats.

L’ortodòxia en la banca ens diu que la rendibilitat baixa no és sostenible, com és la situació actual, perquè dificulta la generació de capital a través dels beneficis o de les ampliacions de capital.

En economies molt bancaritzades com l’europea, on el sector bancari té un paper fonamental en la transmissió de les polítiques, podria afectar al creixement econòmic i a l’estabilitat financera. I és aquí on alguns bancs han encetat polítiques excessivament agressives i propostes arriscades per millorar la seva rendibilitat. Tampoc ha quedat clar el paper d’algunes institucions creades per la crisi com la SAREB i l’estúpida creença que apartant les parts podrides d’un balanç el problema queda resolt, o que unint dues pomes podrides en surt una de sana, com predica de forma constant el Banc d’Espanya.

Per tant, unes fortes ombres s’estenen sobre la solvència de la banca derivades d’uns comportaments poc ortodoxos per part dels banquers i d’una situació econòmica que encara ha d’apuntalar les seves institucions financeres i corregir els desastres que han provocat.

El procés

Els banquers de l’estat, tant si tenen la seu a Catalunya com a la resta de l’estat, fan veure que són neutrals respecte al procés d’independència. El cert és que això no és veritat i tots, sota l’excusa de la estabilitat econòmica, els sembla millor que no canviïn les coses. No es pot esperar cap ajuda d’aquesta gent. No és una qüestió de creences polítiques, és només una qüestió de comoditat i d’egoisme. Molts d’ells encara no s’han assabentat que l’obesitat no és cap signe de salut.

A més, tenen la barra de immiscir-se en la política. En les seves juntes generals aprofiten per llençar missatges recolzant les reformes, de treball o de qualsevol altra cosa que a ells els vagi bé, i reclamant una estabilitat política que segons ells ha de beneficiar l’econòmica.

Pel que fa al futur govern del país, està clar que necessitarà finançament en els en el primer any i que ben segur no podrà confiar amb les entitats financeres actuals per a obtenir-lo.

Pel que fa als ciutadans i les empreses, en la meva opinió no cal pas preocupar-se de com es resoldrà aquesta qüestió. No crec que cap banc —cal recordar que només tenen interessos— vulgui prescindir d’un 20% del seu negoci, que és el que en definitiva correspon a Catalunya, i per altra banda, si la banca, avui nacional, no fa el que li toca, segur que en vindrà una altra a ocupar el seu lloc. Entre altres la banca pública.

Les dades

Les dades bancàries a nivell de Catalunya no estan disponibles, però em permetreu que faci una generalització que no crec modifiqui cap de les possibles conclusions.

Catalunya té un 16% de la població espanyola, el 19% del seu PIB, el 26 % de les exportacions, el 33% de la recerca, etc. Jo diria que podem estimar el negoci bancari (finançament de consum més inversions i dipòsits o semblants) fixant en un 20% del total del volum bancari espanyol.

Ara bé, crec que hi ha una dada que els banquers no tenen prou avaluada. Així com una indústria es pot deslocalitzar d’una forma molt definitiva amb resultats negatius pel lloc on es deslocalitza, en el negoci bancari, la deslocalització és un mite. Els residents d’un país, d’avui per demà, poden canviar d’entitat bancària sense cap problema i els banquers que juguen amb aquest concepte es poden quedar amb un pam de nas.

La Crisi 1987-1988

En els deu anys anteriors al crac, els bancs comercials i les societats hipotecàries, van deixar massa diners a la gent que no es podia permetre uns deutes com aquests, principalment als EUA i al Regne Unit, i sobretot per finançar hipoteques. Els diners fàcils van fer pujar el preu de les cases i la gent se sentia més rica. A més, els bancs i les societats hipotecàries no tenien gaire motiu per patir davant de l’impagament d’aquests préstecs, perquè sempre els podien vendre als bans d’inversió, que els trossejaven i els embalaven de forma diferent per convertir-los en productes financers més complexos.

Els gestors d’actius i fons d’inversió els prenien de les mans aquestes hipoteques perquè els oferien més rendibilitat.

Com a protecció els refiaven del gegant nord-americà AIG que assegurava aquests productes i ho feia perquè confiaven en la qualificació triple A de les agències d’avaluació.

A mesura que passava el temps aquests productes es tornaven cada cop més complicats i “exòtics”, però les qualificacions triple A no s’aturaven.

Els bancs mantenien alguns d’aquests productes complexos amagats en els seus balanços i sovint en paradisos fiscals.

Els comptables ja els semblava bé o miraven cap a un altre banda, a l’igual que els reguladors i els polítics.

El 2007 Gordon Brown deia: “el sector financer de la Gran Bretanya, i amb la City de Londres al seu centre, és un gran exemple de la indústria d’altes capacitats, amb un gran valor afegit, empesa pel talent de les persones, i que demostra que podem destacar en el món globalment competitiu. Heu demostrar que sou la marca de fàbrica del nostre èxit”.

Els governs van ficar les mans fins als colzes a les arques de l’Estat, i els bancs centrals no tan sols van abaixar els tipus d’interès, sinó que van bombejar a l’economia quantitats precedent de diners acabats de crear.

Retrocedint uns quants anys recordem la bombolla d’internet. Eren els anys 90 i els bancs d’inversió havien lloat empreses de tecnologia sense cap valor pels inversors, mentre negociaven la sortida a borsa amb uns honoraris que feien venir les llàgrimes als ulls. Qual aquesta bombolla va esclatar 4 bilions de dòlars es van esfumar. Els bancs centrals van abaixar els tipus d’interès i van crear diner nou i barat, la qual cosa va contribuir en la bombolla immobiliària que va venir al cap d’uns anys.

És a dir, la història es repeteix. No n’aprendrem mai?

El projecte:

Pel que fa al projecte de Banc Cooperatiu em sembla poc desenvolupat (o bé no tinc prou informació). L’estructura que presenten em sembla molt administrativa, no hi ha cap aspecte comercial ni de control.

La preocupació per la transparència em sembla molt lògica, però no està renyida la transparència amb una direcció potent més que no pas assembleària com sembla proposen.

No queda clar quins serveis volen subministrar ni a quins sectors.