Què diferents són de com ens ho han explicat
A rel d’aquesta cosa tan poc comentada com és la crisi que ara si sembla haver-se instal·lat entre nosaltres, molts ens preguntàvem ¿què carai deuen ser això dels actius tòxics que, per altra banda, han sigut l’origen i la mare de totes les crisis? L’explicació m’ha vingut de forma casual i, tot i que es tracta d’una informació confidencial (no puc explicar les fonts), crec que mereix la pena posar-la a disposició del públic.
A veure, quan es parla d’actius tòxics, en el nostre imaginari veiem metzines, veiem bruixes i bruixots amb ungüents, ens imaginem tot tipus de maleses i encanteris. La realitat, ara que m’ho han explicat, és molt més simple.
Abans, però, farem un repàs a determinats crèdits (actius financers) que ha concedit la banca i les caixes del nostre país (no al negre sense feina de Michigan o d’Alabama que no tenia un ral i li oferien hipoteques, sinó a promotors i presumptes insolvents-estafadors-especuladors amb ofici i sobretot amb benefici).
Si heu seguit la premsa, sabreu que la promotora Habitat ha rebut crèdit per més de 300 milions d’euros (milions d’euros, si! ¿imagineu la quantitat en les antigues pessetes?) d’una sola entitat financera. És a dir, una petita concentració de crèdit; però Habitat ben segur que s’ho mereixia tot i que no acabo de trobar quina és l’explicació que ho justifiqui. Martin-Fadesa ha rebut la intemerata en crèdit; les garanties que oferia eren les de la mateixa empresa que pensava comprar amb aquest crèdit, ¿està bé, oi? una forma fàcil de fer negoci, si va bé, el benefici per a mi, i si no hi va, els bancs ja s’aclariran. Al Sr. Portillo se li va donar tot el crèdit que va voler perquè pogués comprar Immobiliària Colonial; garanties, es desconeixen. No cal recordar aquest culebró en que els accionistes van ser uns i finalment han tornat a ser els bancs que havien facilitat el crèdit. El Sr. Luis del Rivero (Sacyr), també va rebre tot el crèdit que va demanar només perquè li venia de gust comprar un paquet accionarial de Repsol i també un paquet de l’empresa francesa Eiffage (on el Sr. del Rivero va ser processat per haver enganyat i mentit). En aquest cas sembl
a que el Sr. del Rivero està ben vist pel govern socialista. Podríem continuar donant altres exemples que podrien anar directament al llibre del Guiness, però em sembla que qualsevol lector que s’interessi per aquest tema en pot afegir molts d’altres que a mi m’han passat per alt i que són absolutament públics. Això si, diuen els banquers, en el nostre país no hi ha crèdits porqueria, la banca ha treballat bé. No bé, rebé!
Sense ser experts en la matèria convindreu amb mi que aquests crèdits no han estat concedits ni tramitats en cap oficina bancària a l’ús, per més que desprès d’això que s’anomena crisi de confiança o de liquiditat o de cara dura, les direccions executives dels bancs han acomiadat a més d’un director d’oficina perquè -diuen- han actuat imprudentment.
Però continuem; el procediment establert per confegir tots aquests grans negocis entre genis de les finances solen ser: s’acorda una trobada, entre qui té facultat de concedir crèdit i el que l’ha de rebre, en un restaurant amb moltes estrelles Michelin. Es presenten al restaurant tots ben nets i clenxinats. Allí es parla de futbol, de golf, de negocis, però mai de llibres, mai de cultura, mai de música, mai d’economia, potser si de diners, de vaixells, de golf, de viatges, de titis, què sé jo. Entre plat i plat, entre botella de vi i botella de vi (a poder ser vins francesos, que acostumen a ser més cars), se solen signar aquestes pòlisses de crèdit, això si, sense llegir les clàusules ni fer massa cas a les garanties, doncs entre cavallers està mal vista la desconfiança. La paraula és suficient.
El que acostuma a passar és que, a partir de la tercera copa de vi els moviments d’aquests senyors d’edat provecta solen ser una mica insegurs, no és que tinguin el parkinson (tot i que per la seva edat ja els tocaria),
sinó que ja els tremola el pols, i gairebé sempre aquests contractes acaben tacats de caviar, de xampany o de marisc. És per això que s’anomenen actius tòxics, tot i que en un primer moment només s’haurien de dir actius tacats. Com veurem, serà més tard quan aquestes taques es tornaran tòxiques.
Ja tenim doncs l’origen d’aquesta denominació -actius tòxics- que es pot concretar en l’optimisme que es genera desprès d’un bon àpat ben regat amb begudes espirituoses. Això si que genera confiança! i si que alguna vegada aquests excelsos executius bancaris es passen de rosca concedint crèdit sense mesura, sense garanties, sense finalitat, però ja se sap que: al mejor leñador se le escapa la destral.
La darrera conseqüència d’aquesta toxicitat és que els contractes tacats d’oli verge perfumat amb un bàlsam shiraz, de caviar beluga del Mar Negre, d’ostres de Normandia, de trufa blanca acabada de recollir de la Toscana, de xampany Dom Perignon, o algun d’aquests exquisits menjars que han deixat la seva empremta en la pòlissa, arriba, en determinats casos, a fer malbé el propi contracte i a invalidar la pòlissa (doncs ja no es pot llegir). Però això es dóna només en alguns casos; en la majoria el que passa és que el deutor és insolvent perquè l’executiu bancari que va deglutir un àpat en aquest restaurant amb moltes estrelles es va oblidar de les garanties i, si el negoci especulatiu per al qual ha rebut els diners no funciona, el banc es queda sense cobrar.
Així doncs ja tenim una pòlissa de crèdit tacada d’aquestes excelses menges, i que, al cap de poc temps, aquesta excelsitud li passa el mateix que als negocis que finançava, es corromp, es menja les lletres i es menja el negoci que finançava i, en conseqüència es declarat actiu tòxic. Ja no val res. La garantia d’un pot de caviar beluga deglutit per l’executiu bancari de torn amb cullerot ja no es cotitza a borsa i si algú pel complicat sistema dels derivats, CDO, CDS, titulitzacions o el que sigui, algun incaut ha invertit en aquests actius suportats per aquestes dèbils garanties, es queda amb un pam de nas.
L’únic que de tota aquesta comèdia continua impertèrrit és l’executiu bancari que ha ocasionat aquest desori. Per a ell la crisi no existeix, el vent li bufa de cara, continua llogant avions per als seus viatges de negocis i cada dia s’apropia de més diners del seu banc sense haver-se de posar un passamuntanyes ni agafar una escopeta de canons retallats (*).
És evident que una altra forma d’anomenar aquests actius hauria pogut ser: estafa, atracament, engany, robament, o altres que ens donarien també una dimensió molt exacta del seu significat. Més, quan ara ja veiem determinats efectes com un endeutament de l’estat degut a les ajudes que ha calgut fer als bancs, ben gestionats naturalment, amb diners sortits directament de la butxaca dels ciutadans, i sense esperar gaire el pas següent, la inflació que amb tota seguretat se’n deriva d’aquestes ajudes i de la que els experts economistes i polítics no ens en parlen encara i no ho faran fins que sigui tant evident la cosa que ja no es pugui amagar.
(*) El Sr. Francisco González del BBVA, quin mèrit més rellevant és ser amic del Sr. Aznar a qui deu el càrrec, a més de cobrar 13 milions d’euros anuals, es treu de la mànega uns programes de retribucions especials complementaris a les seves obscenes gangues. Un d’ells li atorgarà 4 milions d’euros -complementaris a l’import abans esmentat-. Mentre els accionistes han vist disminuir el valor de les seves accions un 50% en el 2008.
A rel d’aquesta cosa tan poc comentada com és la crisi que ara si sembla haver-se instal·lat entre nosaltres, molts ens preguntàvem ¿què carai deuen ser això dels actius tòxics que, per altra banda, han sigut l’origen i la mare de totes les crisis? L’explicació m’ha vingut de forma casual i, tot i que es tracta d’una informació confidencial (no puc explicar les fonts), crec que mereix la pena posar-la a disposició del públic.
A veure, quan es parla d’actius tòxics, en el nostre imaginari veiem metzines, veiem bruixes i bruixots amb ungüents, ens imaginem tot tipus de maleses i encanteris. La realitat, ara que m’ho han explicat, és molt més simple.
Abans, però, farem un repàs a determinats crèdits (actius financers) que ha concedit la banca i les caixes del nostre país (no al negre sense feina de Michigan o d’Alabama que no tenia un ral i li oferien hipoteques, sinó a promotors i presumptes insolvents-estafadors-especuladors amb ofici i sobretot amb benefici).
Si heu seguit la premsa, sabreu que la promotora Habitat ha rebut crèdit per més de 300 milions d’euros (milions d’euros, si! ¿imagineu la quantitat en les antigues pessetes?) d’una sola entitat financera. És a dir, una petita concentració de crèdit; però Habitat ben segur que s’ho mereixia tot i que no acabo de trobar quina és l’explicació que ho justifiqui. Martin-Fadesa ha rebut la intemerata en crèdit; les garanties que oferia eren les de la mateixa empresa que pensava comprar amb aquest crèdit, ¿està bé, oi? una forma fàcil de fer negoci, si va bé, el benefici per a mi, i si no hi va, els bancs ja s’aclariran. Al Sr. Portillo se li va donar tot el crèdit que va voler perquè pogués comprar Immobiliària Colonial; garanties, es desconeixen. No cal recordar aquest culebró en que els accionistes van ser uns i finalment han tornat a ser els bancs que havien facilitat el crèdit. El Sr. Luis del Rivero (Sacyr), també va rebre tot el crèdit que va demanar només perquè li venia de gust comprar un paquet accionarial de Repsol i també un paquet de l’empresa francesa Eiffage (on el Sr. del Rivero va ser processat per haver enganyat i mentit). En aquest cas sembl
a que el Sr. del Rivero està ben vist pel govern socialista. Podríem continuar donant altres exemples que podrien anar directament al llibre del Guiness, però em sembla que qualsevol lector que s’interessi per aquest tema en pot afegir molts d’altres que a mi m’han passat per alt i que són absolutament públics. Això si, diuen els banquers, en el nostre país no hi ha crèdits porqueria, la banca ha treballat bé. No bé, rebé!Sense ser experts en la matèria convindreu amb mi que aquests crèdits no han estat concedits ni tramitats en cap oficina bancària a l’ús, per més que desprès d’això que s’anomena crisi de confiança o de liquiditat o de cara dura, les direccions executives dels bancs han acomiadat a més d’un director d’oficina perquè -diuen- han actuat imprudentment.
Però continuem; el procediment establert per confegir tots aquests grans negocis entre genis de les finances solen ser: s’acorda una trobada, entre qui té facultat de concedir crèdit i el que l’ha de rebre, en un restaurant amb moltes estrelles Michelin. Es presenten al restaurant tots ben nets i clenxinats. Allí es parla de futbol, de golf, de negocis, però mai de llibres, mai de cultura, mai de música, mai d’economia, potser si de diners, de vaixells, de golf, de viatges, de titis, què sé jo. Entre plat i plat, entre botella de vi i botella de vi (a poder ser vins francesos, que acostumen a ser més cars), se solen signar aquestes pòlisses de crèdit, això si, sense llegir les clàusules ni fer massa cas a les garanties, doncs entre cavallers està mal vista la desconfiança. La paraula és suficient.
El que acostuma a passar és que, a partir de la tercera copa de vi els moviments d’aquests senyors d’edat provecta solen ser una mica insegurs, no és que tinguin el parkinson (tot i que per la seva edat ja els tocaria),
sinó que ja els tremola el pols, i gairebé sempre aquests contractes acaben tacats de caviar, de xampany o de marisc. És per això que s’anomenen actius tòxics, tot i que en un primer moment només s’haurien de dir actius tacats. Com veurem, serà més tard quan aquestes taques es tornaran tòxiques.Ja tenim doncs l’origen d’aquesta denominació -actius tòxics- que es pot concretar en l’optimisme que es genera desprès d’un bon àpat ben regat amb begudes espirituoses. Això si que genera confiança! i si que alguna vegada aquests excelsos executius bancaris es passen de rosca concedint crèdit sense mesura, sense garanties, sense finalitat, però ja se sap que: al mejor leñador se le escapa la destral.
La darrera conseqüència d’aquesta toxicitat és que els contractes tacats d’oli verge perfumat amb un bàlsam shiraz, de caviar beluga del Mar Negre, d’ostres de Normandia, de trufa blanca acabada de recollir de la Toscana, de xampany Dom Perignon, o algun d’aquests exquisits menjars que han deixat la seva empremta en la pòlissa, arriba, en determinats casos, a fer malbé el propi contracte i a invalidar la pòlissa (doncs ja no es pot llegir). Però això es dóna només en alguns casos; en la majoria el que passa és que el deutor és insolvent perquè l’executiu bancari que va deglutir un àpat en aquest restaurant amb moltes estrelles es va oblidar de les garanties i, si el negoci especulatiu per al qual ha rebut els diners no funciona, el banc es queda sense cobrar.
Així doncs ja tenim una pòlissa de crèdit tacada d’aquestes excelses menges, i que, al cap de poc temps, aquesta excelsitud li passa el mateix que als negocis que finançava, es corromp, es menja les lletres i es menja el negoci que finançava i, en conseqüència es declarat actiu tòxic. Ja no val res. La garantia d’un pot de caviar beluga deglutit per l’executiu bancari de torn amb cullerot ja no es cotitza a borsa i si algú pel complicat sistema dels derivats, CDO, CDS, titulitzacions o el que sigui, algun incaut ha invertit en aquests actius suportats per aquestes dèbils garanties, es queda amb un pam de nas.
L’únic que de tota aquesta comèdia continua impertèrrit és l’executiu bancari que ha ocasionat aquest desori. Per a ell la crisi no existeix, el vent li bufa de cara, continua llogant avions per als seus viatges de negocis i cada dia s’apropia de més diners del seu banc sense haver-se de posar un passamuntanyes ni agafar una escopeta de canons retallats (*).
És evident que una altra forma d’anomenar aquests actius hauria pogut ser: estafa, atracament, engany, robament, o altres que ens donarien també una dimensió molt exacta del seu significat. Més, quan ara ja veiem determinats efectes com un endeutament de l’estat degut a les ajudes que ha calgut fer als bancs, ben gestionats naturalment, amb diners sortits directament de la butxaca dels ciutadans, i sense esperar gaire el pas següent, la inflació que amb tota seguretat se’n deriva d’aquestes ajudes i de la que els experts economistes i polítics no ens en parlen encara i no ho faran fins que sigui tant evident la cosa que ja no es pugui amagar.
(*) El Sr. Francisco González del BBVA, quin mèrit més rellevant és ser amic del Sr. Aznar a qui deu el càrrec, a més de cobrar 13 milions d’euros anuals, es treu de la mànega uns programes de retribucions especials complementaris a les seves obscenes gangues. Un d’ells li atorgarà 4 milions d’euros -complementaris a l’import abans esmentat-. Mentre els accionistes han vist disminuir el valor de les seves accions un 50% en el 2008.
