Ciudadanos en defensa de la transparència

Algunes vegades veig el programa de la Sexta “Al Rojo Vivo”. És un programa en el que el conductor porta tertulians de tot tipus. Des de "liberals" que es passen de rosca (per dir-ho finament), fins a persones raonables que argumenten i justifiquen les seves opinions.

Avui ha portat entre altres a Alberto Ribera, Alfonso Rojo (un periodista d’un digital conservador, tirant a ...) a Eduardo Inda (del Mundo, no necessita presentació, segueix fidelment la línia del seu periòdic i de Pedro J.).

Ha sortit com a tema de tertúlia el cas Noos, i el crèdit que en el seu dia (2004) va concedir “la Caixa” a la parella Urdangarin-Cristina per import de 5 milions d’euros. Sembla que el jutge es va estranyar d’aquesta concessió tan fàcil i en unes fantàstiques condicions, i va demanar la documentació corresponent. S’ha trobat en que la justificació econòmica del crèdit és una declaració d’Urdangarin de l’any 2005 en la que constaven uns ingressos de 36.000 euros anuals. La data d’entrada del segell era de 2004 (en la declaració de 2005, un viatge a través del temps?).

Els comentaris dels tertulians van ser més aviat de conya, però el d’Alfonso Rojo, deia molt en serio que està clar, tractant-se de qui es tractava, no podia ser d’altra manera (el mateix que deia Matas). Van reclamar l’opinió d’Alberto Ribera però aquest no va badar boca. Li demanaven com a expert per haver treballat en una entitat financera (sembla que va treballar a l’àrea jurídica de "la Caixa" i que la seva contractació va ser per meritocràcia, no per oposicions, i no se sap si va ser ell o el seu departament qui va recomanar aquesta solució de posar un segell d’entrada en “temps diferit”).

En tot cas aquest líder de Ciudadanos que tanta passió havia posat minuts abans en favor del tancament de Canal 9 dient que el que no deia la Constitució és que l’única llengua de València fos el valencià (el mateix criteri que Alfonso Rojo), escampant merda per totes les televisions autonòmiques, en especial TV3, va callar com un mort quant el cas de “la Caixa”.

Podia haver dit que segurament (com devia passar) que aquest crèdit l’aprovés el Consell i que degut a la posició del deutor i les seves relacions, les garanties es van considerar suficients, però no va dir res. Perquè devia ser?

 

 

 

 

 

Un Govern que no és de fiar

 

El PP, o la cova l’Alí Babà

Ara queda clar que el partit del Govern ha fet coses lletges i no sembla que tingui voluntat de canviar ni ha fet cap acte de contrició.

En el mateix moment en que els ciutadans s’ho passen molt malament (en bona part degut als errors que aquest Govern ha comés), ens assabentem que el seu partit porta una doble comptabilitat (o que defrauda el fisc i que té entrades de diner il·legal); que uns quants espavilats cobren diners per sota la taula; que hi ha pagaments amb finalitats indescriptibles. Un partit que està podrit, està infectat pel virus de la corrupció i que tot i ser un fet indiscutible, no volen deixar el poder. No tenen dignitat ni per a dimitir!

No s’aclareix cap dels assumpte sota investigació, en bona part degut a que el Govern té sota la seva autoritat i dependència, tots els instruments de control dels diferents poders de l’Estat.

Avui a la televisió hem sentit com el portant-veu del PP explicava que el seu partit és tant honest com tots els demés, ho repetia fins a quatre vegades. Què volia dir aquest home? Que tots els demés partits són tan corruptes com el seu? Què volia dir? Què sigui valent i ho digui amb totes les paraules!

Entretant el Govern es prepara pel que ja es veu a venir: una onada d’indignació dels ciutadans contra aquests corruptes i posen en funcionament una llei de seguretat, que per la força bruta, pugui impedir aquestes protestes per ofegar la voluntat dels ciutadans.
 

L'empresonament del president Mas

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 20.11.2013, no publicada)

El Sr. Aznar es despatxa a gust. Demana l’empresonament del president Mas. He comentat aquest fet amb algun amic i em diu que ho deixi corre. Que el histriònic Sr. Aznar ja no coordina. Aquesta podria ser una solució, però l’altra seria demanar que es jutgi al Sr. Aznar per crims contra la humanitat, per haver col·laborat en una guerra injusta amb arguments imaginaris. Sí que el Sr. Aznar és un mentider compulsiu, però quan passa de la ratlla se l’ha de dur als tribunals. Hauríem d’encetar una demanda en favor d’aquesta opció (ofereixo la meva signatura), i si es determina que ja no hi toca, que se l’interni en un psiquiàtric.

 

La intel·ligència del líder de Ciudadanos

En algunes converses entre amics i coneguts em trobo sovint que persones a les que considero amb formació i intel·ligència, alaben el comportament del líder de Ciudadanos. Això em deixa una mica astorat i, sobretot, preocupat.

Què està passant que puguin veure en aquest home símptomes d’intel·ligència? La meva anàlisis és molt simple. Un Partit que només té dues premisses en el seu ideari com són: 1) anar contra tot el que sigui català i 2) sacralitzar la unitat de la pàtria, necessàriament ha de ser un partit lerrouxista.

Avui, seguia un programa de TV en el que s’analitzava per una sèrie de periodistes i pel mateix líder de Ciudadanos el cas de la recollida d'escombraries de Madrid i el comportament de l’alcaldessa en la signatura per part de l'Ajuntament d’un contracte francament temerari per part de les empreses adjudicatàries i del mateix Ajuntament, per quant rebaixava el cost de la neteja en més d’un 25% sense aclarir ni condicions de qualitat ni de manteniment de plantilla ni de sous (es subrogava tot el personal)..

Sembla que tot plegat va acomboiat per la idea que l’Administració no sap administrar i el millor que pot passar és que ho faci una empresa privada, i si aquesta empresa pot ser amiga millor.

I què deia el líder de Ciudadanos a tot això? Doncs que el dret dels que paguen impostos és disposar de serveis suficients, de qualitat i al millor preu, i no tenia res a dir pel que fa a l’espoli dels drets dels treballadors, que són acomiadats en un nombre de 1.100 i se’ls rebaixa el sou des de 900 a 700 euros. Aquesta és la seva idea de que s’han de resoldre els problemes dels ciutadans.

Com el tema que tractaven no estava dins del seu estudiat ideari (contra Catalunya i en favor de la unitat sagrada de la pàtria), aquest home no tenia més arguments.

El cert és que la seva verborrea l’està portat a un augment de vots en totes les enquestes. Què està passant?
 

 

Històries d'espies

No està ben vist denunciar els delictes

La societat actual contempla amb un cert astorament com valors fonamentals per a la societat es perceben de forma diferent en el transcurs del temps. Això no deu ser altra cosa que l’evolució, l’adaptació dels humans als nostres interessos, no als nostres principis.

Naturalment no m’estic referint a la xarona i matussera història d’espionatge que va tenir lloc en un restaurant de Barcelona amb participació dels nostres mai prou valorats polítics i altres personatges de l’hampa. Res que no sabéssim, només constatar fins a quin punt podem els humans ser miserables i ridículs.

M’estic referint a coses força més serioses i de més transcendència. Hem vist com en els delictes de Gürtel l’únic que fins ara ha rebut condemna ha estat el jutge que ho investigava (segurament perquè devia ser un pau potes); i com en els delictes de blanqueig i evasió de diners l’únic que és condemnat el denunciant —Hervé Falciani— mentre els Estats protegeixen els banquers tramposos i els seus clients defraudadors i evasors i detenen a qui dóna la informació dels que han delinquit al temps que aproven amnisties fiscals. I si donem un pas més i veiem que en el binomi seguretat-privacitat, l’Estat tira pel dret (per més que es protegeixin amb una Patriot Act com en el cas dels EUA), i diuen que fan el que fan (el que els passa per la barretina) per protegir-nos. Doncs què bé!

Amb les filtracions de Asange ens vam assabentar d’algunes (més) de les brutalitats comeses en les guerres de l’Iraq i l’Afganistan pel trio de les Açores (una de les primeres filtracions va ser l’assassinat d’iraquians des d’un helicòpter militar dels EUA com si estesin en una barraca de fira fent exercicis de punteria —avui encara està penjat al youtube: Collateral Murder), i poc després, amb les noves filtracions de Snowden, sabem que els EUA cometen actes il·legals, que espien a tort i a dret, als amics i als enemics, dins el seu país i fora. Això sí, sempre ho fan pel nostre bé.

Herois o culpables, patriotes o traïdors

Entretant els Falciani, els Manning, els Asange, els Snowden estan perseguits pels estats poderosos que volen preservar la seva llibertat de delinquir, amb el perill que algun dels denunciants acabi amb una condemna de la pena màxima. I ens diuen que ho fan per preservar la nostra seguretat (disculpeu, és la tercera vegada que ho dic).

En aquesta persecució tots els Estats s’aplanen i col·laboren per preservar el dret dels delinqüents a seguir delinquint. En mig d’aquest batibull sentim les reflexions de si convé que els Estats continuïn amb aquestes pràctiques —il·lícites— per evitar mals majors (especialment actes terroristes), per bé que no està demostrat que maig n’hagin evitat cap. O bé la reflexió —certa— que alguns d’aquests filtradors només critiquen aquells Estats on la llibertat està més arrelada, mentre que no diuen res d’aquells estats totalitaris on tot es permès. És el cinisme dels que justifiquen els mitjans per aconseguir determinats fins (uns per filtrar informació confidencial i altres per dur a terme actes delictius).

Una altra imatge inquietant és l’actuació prepotent dels Estats poderosos obligant al president de Bolívia a subjectar-se a un registre de l’avió presidencial que el duia cap al seu país, per assegurar-se que Snowden no anava dintre. La diplomàcia espanyola acostumada a maltractar els països llatinoamericans, amb 500 anys de pràctica continuada, va estar, com sempre, al servei dels Estats poderosos.

I cada dia que passa apareixen noves informacions d’espionatges a estats sobirans (Brasil, Mèxic, Alemanya, França, Anglaterra...), amb l’emprenyament d’alguns presidents de Govern, com és el cas del Sr. Rajoy, que creu que actuen amb menyspreu perquè a ell no l’han espiat gaire. No sóc prou important, deu pensar? I no s’adona que diu poques coses i els programes informàtics que ajuden a espiar no han detectat cap paraula clau, com a molt diu “llueve mucho”, i el programa informàtic es desactiva i diu “error 1934” i passa de llarg.

Què hem de fer quan coneixem un delicte?

En l’àmbit més proper: ¿Què cal fer quan un coneix un delicte en el seu entorn (família, amics, empresa)? És una pregunta delicada i la resposta encara ho és més. Tots hem vist conductes irregulars en el nostre entorn i moltes vegades hem decidit mirar cap un altre costat. Des del passatger que a l’autobús posa els peus en el seient del davant, fins al ciutadà que ens vol fer saber les seves estúpides converses en un recinte tancat del que no podem escapar-nos, ens genera un problema. Aquests és el símptoma, però n’hi ha d’altres amb més transcendència: quan no ens volen facturar l’IVA, quan sabem de determinats empresaris (com algun directiu de la CEOE) que trafica en diner negre i els seus mateixos companys de directiva no diuen res, i molts altres.

Això no obstant la resposta és inequívoca: cal denunciar-ho. No podem viure entremig de ciutadans que es comportin com autèntics mafiosos, que acaparin riquesa sense haver-se-la guanyat i que, a més, sigui en detriment del benestar dels altres ciutadans. No hem de suportar polítics que menteixin i incompleixin les lleis, ni ciutadans que portin els seus gossos a passejar i no recullin els excrements. Com veieu, tot acaba en un gran merder. Són comportaments il·lícits, reprovables que ens acondueixen a escatir quina és la dignitat humana dels nostres líders.

Els mitjans de comunicació són el recanvi?

I si els particulars fem el que fem, poden els mitjans de comunicació constituir-se en el quart poder i denunciar els abusos quan es produeixin? La resposta és força complicada. En algun moment els mitjans de comunicació havien sigut un poder vigilant i controlador dels altres poders (polítics i econòmics), però darrerament la pressió que sobre aquests mitjans exerceixen els poders polítics i econòmics, ha esdevingut insuportable, fins al punt en que s’estableix una llei del silenci al voltant de determinats fets delictius i els mitjans de comunicació han renunciat a exercir la seva funció.

Així, mentre rebem informació de les desgràcies de les guerres, ningú ens informa dels beneficis que produeix, no a la societat, sinó a uns quants ciutadans espavilats. Després d’una matança de civils amb armes químiques en l’actual guerra a Síria, ens assabentem, de forma subreptícia, que entre les cinc primeres empreses en beneficis de França en el primer semestre de 2013, n’hi ha dues que es dediquen a producció d’armament (Safran i Eads, les dues amb delegacions espanyoles), i també que dels cinc estats membres permanents del Consell de Seguretat de la ONU tenen el 90% de l’arsenal bèl·lic de tot el món.

Entremig de tota aquesta boira d’informació, en uns moments en que les entitats financeres estan sent molt qüestionades, resulta que algunes d’elles han entrat en el capital dels principals mitjans de comunicació, i que mentre el crèdit a les pimes està completament circuitat, els mitjans de comunicació —amb uns estats financers per fugir corrents— tenen barra oberta per accedir-hi, això si, sempre amb contrapartides.

Reaccions a l’actuació dels espies

El Govern del Sr. Rajoy ha demanat (educadament) a l’ambaixador dels EUA que donessin explicacions d’aquesta intolerable intromissió. Ni el Sr. Rajoy ni el ministre d’afers exteriors van considerar necessari escoltar-les. Haurien quedat bocabadats: “senyors, vostès saben perfectament el què hem fet; han col·laborat directament amb aquest espionatge”. En una sessió a porta tancada, el director del CNI dóna per acabat el conflicte.

            A Londres, a la Cambra dels Comuns va haver-hi una sessió explicativa, retransmesa per TV en la que els MI5 i MI6 i el GCHQ (Government Communications Headquarters) van donar explicacions a un grup de parlamentaris. Va ser la recreació d’una pel·lícula d’espies. La reacció va ser d’indiferència i la majoria va pensar que potser The Guardian havia creat inseguretat enlloc de preguntar-se si les Agències havien anat massa lluny. Una reacció estranya quan el Govern d’Obama està revisat els mecanismes de supervisió i Alemanya encara està convulsa pel repulsiu sistema de la Stasi. Així doncs, el malson d’Orwell continuarà sent una realitat.

 

Qui és el responsable d'enfonsar les expectatives?

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació, 8.11.2013, publicada el dia 12.11.2013)

A Catalunya tothom està d’acord en que ha sigut la societat civil la que ha donat un cop de puny sobre la taula per dir prou. Al darrere han vingut els partits i ara, quan s’ha de gestionar aquest descontentament profund, resulta que no són capaços de posar-se d’acord en les estratègies que ens han de dur cap a la independència. No hi ha un plantejament unitari que tants bons fruits donaria.

Deixant de banda aquells partits que no tenen altra ideologia que anar en contra de (de Catalunya, de la llengua, de la cultura, de l’economia, de la democràcia), els que se senten responsables del país i dels seus ciutadans haurien de consensuar la pregunta, el dia i en tot el que faci falta.

Estic d’acord en que si no es fa ara totes les accions per aconseguir la independència hauran de passar 300 anys més. Per què doncs alguns líders són tan miserables d’actuar de forma deslleial amb el Govern, amb el país i, sobretot, amb els seus ciutadans?

Volen passar a la història com els que van posar pals a les rodes per frustrar els anhels de tot un país? Segurament seguiran defensant els seus interessos particulars per damunt dels col·lectius, però jo els asseguro que passaran a la història com els que han traït a tot un poble.

 

Catalunya versus Escòcia

Com no podia ser d’altra manera, les comparacions entre els processos dels dos països estan a l’ordre del dia.

Una de les diferències, però, està en la manera de ser dels intervinents en el procés. Joan Tapia (El Confidencial 5.2.2013), bon coneixedor de tots aquests temes, diu que entre altres coses les Constitucions dels dos països són diferents, en el sentit que al Regne Unit la Constitució és oberta, mentre que a Espanya la Constitució és tancada. I afegeix que els anglesos són més pragmàtics que els espanyols... i que els catalans. També diu que Cameron no és Rajoy i que en el seu govern no té ministres provocadors (s’ha oblidat de dir i també estúpids) com Montoro, Wert i molts altres. Diu moltes més coses interessants, entre d’altres que Unió Democràtica i el PSC volen que es faci una pregunta que permeti altres opcions que no siguin la independència i ja sabem tots que el Sr. Duran i el PSC encara no s’ha assabentant que les manifestacions de l’11 de setembre de 2012 i la Cadena Catalana de 2013, no demanaven res d’això, sinó que demanaven la independència. Per tant, si volen aquesta pregunta que se la guanyin; que organitzin cadenes i manifestacions en favor de la seva opció, però que no barregin les coses al seu gust i que deixin de marejar la perdiu.

La versió de Joan Tapia està bé, però la veritat que és una interpretació que no m’acaba de fer el pes. M’agrada més l’explicació de Montserrat Guivernau, en el sentit que la cultura política és diferent al Regne Unit i a Espanya. Mentre que a Espanya la democràcia és encara jove i no molt arrelada, al Regne Unit té un fort arrelament entre els ciutadans i els polítics, de centenars d’anys. El Regne Unit tampoc ha patit cap dictadura recentment. I si contemplem el transcurs de la història veurem que al Regne Unit els escocesos foren integrats i s’incorporaren voluntàriament a la Unió fa uns 300 anys, el mateix període de temps en que Catalunya fou vençuda per les tropes franceses i incorporada per la força i la violència a un estat amb tics totalitaris. Posteriorment, els catalans no foren integrats sinó que foren marginats de l’imperi.

Pel que fa a les Constitucions cal aclarir que cap Constitució del món preveu la secessió d’una part (o nació) del seu territori (hi ha l’excepció del Sudan i en el seu temps de Sèrbia i Montenegro), i tot i aquesta realitat veiem que des de 1945 a l’ONU hi havia 45 estats, mentre que avui en dia n’hi ha 193, i el nombre d’estats és de 243 Estats; és a dir s’han multiplicat per 4 en poc més de 50 anys. Per tant sembla que tota aquesta verborrea d’units millor no s’adapta gens ni mica a la realitat.

Després es poden afegir moltes altres coses, com l’endèmic menyspreu castellà respecte els catalans i el maltractament econòmic, la voluntat de suprimir la llengua catalana i la manipulació de la història i l’adoctrinament de la població per suprimir tot el que faci olor a nació diferenciada de l’Estat espanyol. Però això ocuparia moltes més pàgines.

 

 

 

 

Enquestes sobre l'independentisme

Es desinfla el suflé

Els mitjans de comunicació d’aquest país posen a primera plana que l’independentisme és ja una cosa del passat. I ho diuen científicament. Així El País de diumenge 3.11.2013 publica la seva enquesta feta per Metroscopia amb un titular que diu: el 40% dels catalans s’inclinen per un nou encaix amb Espanya en front del 31% que vol la secessió.

La veritat que és un titular inquietant. Això no obstant quan llegeixes els resultats t’adones que fan trampa. La pregunta de referència és: Amb noves i blindades competències en exclusiva com planteja la tercera via votaria en favor de continuar amb Espanya? Però tindran cara dura! De què collons parlen en aquesta enquesta? De quina Tercera via parlen? Quines competències en exclusiva i blindades inclou la Tercera via?

Entre mig, no de l’enquesta, sinó de la presentació, diuen coses com que el sentiment independentista retrocedeix davant les advertències de les autoritats comunitàries que portaria a Catalunya fora de la UE. Cosa que com tots sabem són imaginacions i desitjos del Govern d’Espanya, més que no pas realitats. Una conclusió que està fora de l’enquesta. Europa està a favor de la democràcia i de la votació, no de les restriccions de la democràcia.

Està clar que la Tercera via és una entelèquia. No existeix ni ningú l’ha definit. I el Govern central, que és qui hauria de fer una oferta, continua amb la seva posició d’immobilisme absolut. No se sap ni tan sols si tenim Govern o bé si és un ectoplasma.

Amb tot això El País omple la primera plana i tres planes més a l’interior. Aquesta trivialització de l’opinió, aquesta manipulació, és detestable. Els mitjans de comunicació estan en mans d’uns irresponsables que han venut la credibilitat de la premsa per obtenir el favor del Govern de torn.