Josep
Termes en el seu magnífic llibre d’Història
del moviment anarquista a Espanya, explica que la història del moviment
llibertari a Espanya abraça un llarg període de més de cent anys, des de la
creació de l’Associació Internacional de Treballadors el 1870 fins a la caiguda
del mur de Berlín (1989) i les seves conseqüències per al comunisme. Abans de
llegir aquest llibre (i altres com els d’Amaro del Rosal, Los Congresos Internacionales del SXX i XXI) tenia en el meu imaginari
només els punts foscos -molt foscos- de la seva actuació en determinats moments
de la Guerra Civil. Sense menysvalorar les actuacions criminals dels
anarquistes durant aquest període, es pot fer una descripció de què és i què
perseguia aquest moviment bàsicament obrer. Però si algú, per motius molt
lícits, decideix que és un moviment que no mereix cap respecte per aquesta
fosca història al voltant de la guerra civil, crec que pot deixar de llegir
aquest article, més una aproximació que no pas un relat estrictament històric.
Origen de l’anarquisme
L’anarquisme
forma part de la lluita dels obrers per fer-se un lloc a la societat amb la
singularitat que Barcelona en va ser la capital durant bona part del segle XIX
i començaments del segle XX. La seva història constitueix una amalgama molt
complexa de diferents idees i moviments, de lluites obreres i de descripció
d’unes doctrines de reivindicació d’una vida millor. Un moviment fonamentalment
urbà i industrial que només a Andalusia tingué una significació agrària.
L’anarquisme
tal com es va desenvolupar aquí, no té res de primitiu o endarrerit. Va ser una
resposta obrera a la desigualtat social. Majorment els seus doctrinaris van ser
obrers autodidactes, sense estudis acadèmics, tipògrafs (una costant en aquests
moviments). Tots ells a jornada laboral completa, sense alliberats, sense
remuneracions, sense estructura.
L’excepció
a aquest origen i formació la constitueixen Fernando Tarrida del Mármol, Fermín
Salvoechea, Ricardo Mella, Isaac Puente i algun altre que presentaven un perfil
més intel·lectual.
L’anarquisme
fou un moviment, una utopia que va caure sovint en el desordre i la violència. Una
reacció contra la injustícia i l’enorme desigualtat social imperant en aquells
temps. Va crear una consciència dels drets de les classes treballadores, que no
havia de ser una igualació només econòmica sinó també d’accés a la cultura per
crear un ser humà més integrat. Un moviment que més que seguir els corrents
ideològics dels pensadors àcrates, va ser més aviat d’una espècie d’instint
popular, discutit llargament en assemblees, en cafès i en tot tipus de
reunions, entre gent del poble, entre els treballadors. L’intel·lectual sembla
ser que mai es va incorporar a aquest moviment, tot i que és cert que les idees
de Proudhon, Bakunin i Kropotkin, van il·lustrar en certa manera aquest
moviment. Per aquest motiu en faré poc esment de tots aquests autors. Es
podrien assenyalar dues tendències; Bakunin, un sistema col·lectivista de la
propietat i el sistema de producció, a cadascú segons el seu treball, i
Kropotkin, a cadascú segons la seva capacitat i segons les seves necessitats
L’anarquisme a Catalunya
A
Catalunya en podem distingir tres etapes.
1. 1840,
creació del primer sindicat de teixidors, és pròpiament una primera etapa de
l’obrerisme
2. 1870,
any d’ingrés a la primera Internacional i difusió doctrinal de l’anarquisme
3. 1902-1939,
moments obscurs que van enfosquir el moviment com els del “pistolerisme” i més
tard, la participació contra l’aixecament militar de Franco amb accions
cruentes contra la gent d’ordre o contra la religió, fets que van embrutar tota
la seva història. El moviment anarquista, sense quadres ni organització no
podrà fer front als nous reptes polítics i socials i desintegrarà lentament.
La
història del anarquisme mostra com, sovint, les doctrines igualitàries i
redemptoristes, cauen en el sectarisme i la violència, resultat de les
contradiccions, les mancances i les lluites en les societats on estan inserits.
Cal dir que l’anarquisme espanyol volia ser sobretot una lluita per la millora
de les condiciones de vida i de treball de la classe obrera. I fou l’anarquisme
qui posà el món del treball en el centre de la vida política. En canvi, pel que
fa als doctrinaris, en general destaca la seva manca de dades concretes
aplicables a qualsevol realitat.
La ciutat de les bombes
Així
a finals del SXIX es produeixen atemptats contra la burgesia (bombes del
Liceu), els militars (contra el General Martínez Campos) i contra l’església
(bombes del Corpus), el que suposava una protesta contra els poders establerts.
En l’atemptat contra el general Martínez Campos, va morir un soldat. En l’atemptat
del Liceu quan la representació de Guillem Tell amb un segon acte ja començat,
va explotar només un dels dos artefactes que van llançar Santiago Salvador des
del cinquè pis, no va morir Mariona Rebull, personatge literari, si en canvi van
morir 14 persones. En l’atemptat de Corpus, que misteriosament el van fer a la
cua de la processó, que va provocar una carnisseria de la no van trobar al
culpable, però van afusellar a 22 persones desconegudes.
Algunes
idees sobrevolaven en aquesta ideologia. La justícia social no pot ser
beneficència. L’acció violenta com a ferment de la revolució, així Barcelona
fou coneguda com la ciutat de les bombes. Des de 1884 a 1900 van explotar 59
bombes a Barcelona i a la premsa sortien explicacions de com es fabricaven les
bombes. La bomba Orsini va tenir molt predicament entre els anarquistes, degut
a que va ser el model que es va llençar contra Napoleó III quan anava a l’òpera
amb Eugenia de Montijo. No els va afectar però van morir 8 persones. Una bomba
petita però que quan es fragmentava podia fer força mal. Explotava per impacte,
no per activació d’alguna espoleta.
Sacco i Vanzetti
El
1920 als EUA van ser detinguts Sacco i Vanzetti, acusats d’uns assassinats que amb
tota seguretat no van cometre.
Segurament van ser les víctimes més famoses dels deliris d’aquells anys. No
tenien antecedents penals, però eren coneguts com activistes obrers i s’havien
confessat anarquistes. Els recels s’havien apoderat dels EUA, que tot i ser la
major potència industrial del món, tenia una classe treballadora en unes
condicions paupèrrimes, mentre anaven entrant onades d’immigrants des de totes
les parts del món. La por als rojos van arribar al màxim amb el fiscal
A.Michell Palmer i amb les seves famoses batudes, una autèntica caça de bruixes
contra comunistes, socialistes i anarquistes. Se sol esmentar la situació
social a l’estat de Massachusetts en aquells anys, que havia passat de ser de l’avantguarda
intel·lectual del país a un estat provincià carregat de prejudicis, incapaç
d’entendre els canvis que havia introduït la immigració. L’exponent més clar
era el jutge Webster Thayer, un antianarquista furibund, un patriota fanàtic,
més aviat curt de gambals. Un judici injust i uns jutges parcials van
aconseguir que els dos italians es rostissin a la cadira elèctrica. Les veus de
tot arreu contra aquest judici injust no va aturar l’execució. Des del propi
Dos Passos, fins a Thomas Mann, G.Bernard Saw, Anatole France, Albert Einstein,
Bertran Russell, Marie Curie, John Dewey i molts altres. L’odi cap els
anarquistes no permetia que s’exercís justícia.
Potser
encara més repugnant va ser el cas del matrimoni Rosenberg a finals de l’any
1950, acusats de donar informació sobre la fabricació de la bomba atòmica. Ell
un simple empleat, ella la seva dona. L’objectiu sembla va ser aterrir la
classe obrera i l’opinió nacional. Els dos foren condemnats a mort pel jutge
Kaufman, també amb una campanya internacional en contra on hi havia des del
Papa Pius XII fins la família real britànica. Va ser una monstruositat jurídica
on es va condemnar a mort l’esposa pel sol fet de ser-ho i el marit sense
proves de cap tipus. Si s’haguessin declarat culpables sent innocents, no
haurien anat a la cadira elèctrica, si s’haguessin declarat culpables haurien
salvat la vida. Van acceptar la mort abans que la mentida. Els seus jutges,
Eisenhower i Foster Dulles, van ser responsables d’un dels repugnants crims de
la Història.
Epíleg
L’any
1907 a Amsterdam tingué lloc el Primer Congrés Internacional Anarquista. Els
espanyols no hi van assistir. Desprès hi hagueren els de Londres (1913), Berlin
i Dusseldorf (1920-1921), i els esforços per ressuscitar l’anarquisme es van
anar diluint.
A
Barcelona, desprès de la mort de Franco l’any 1978 es va autoritzar a la CNT
una manifestació contra els Pactes de la Moncloa, a la que hi devien assistir
unes 10.000 persones. Va acabar amb un fosc episodi de bombes incendiàries al
local de l’Scala, incendi en el que van morir quatre treballadors, afiliats
tots ells a la CNT.
