Entremig
d’algunes funcions de guarderia com correspon als avis, m’he entretingut en la
lectura dels llibres que esmento a continuació.
Realment,
els temps complexos que vivim fa que no estem per orgues, no només pel que els
governants espanyols ens fan dia rere dia, sinó a més, pel gran desconcert que
entre els catalans, que semblava que preteníem obtenir una independència per
ser més lliures i viure millor, per intentar arribar a l’impossible concepte d’excel·lència, estem
absolutament confosos.
No cal
dir que entre polítics encara hi ha classes, i que, en la meva opinió els
polítics espanyols són considerablement pitjors que els catalans, que
darrerament volen fer les coses perquè fracassin qualsevol intent de diàleg, fins
al punt que els ciutadans quedem esmaperduts i no sabem cap a on girar-nos per
veure una mica de llum.
En
aquest entorn, passo doncs a lectures que m’han semblat força o molt
interessants i que et netegen el cervell de les bestieses dels polítics mediocres amb els que ens ha tocat conviure:
Podria
començar -no hi ha un ordre de preferència- per un llibre que es diu:
“Cómo
mueren las democracias” de Levitsky i Ziblatt, dos professors de Harvard que han estudiat aquests canvis en les
democràcies que les han debilitat o fins i tot les han fet desaparèixer
(d’alguna manera podria fer parella amb “Porqué fracasan los paises” (aquell
llibre d’Acemoglu i Robinson, també molt interessant quina tesi és que fracassen
perquè les institucions no funcionen). El leit motiv de Levitsky i Ziblatt és bàsicament que les democràcies
desapareixen quan la tolerància mútua no existeix, Es a dir, el que passa molt
sovint de que en cada país existeixen diferents idees, en principi totes
haurien de ser admeses, però resulta que alguns no ho permeten i llavors, el
rebuig, la intolerància, la violència acostumen a ser les formes d’arribar a
acords. El més fort s’imposa al dèbil. No és qüestió de raonaments, de tenir o
no tenir raó, sinó d’intolerància pura. Si uns i altres no admeten la raó de
l’altre i estan disposats a que tinguin el dret a defensar-la, és quan es
presenten els casos de violència i/o de desaparició de la democràcia. Un altre
factor està present en aquesta anàlisi, és la contenció d’actuació de qui
té la força (que no sempre la raó).
El que
la fa més interessant aquesta visió és que està ben acompanyada d’exemples de
la història. Apareixen els casos dels països sud-americans, el mateix cas
d’Espanya de 1934, però sobretot està referit als Estats Units.
"La
Universitat de la vida", de Rob Riemen, un autor que convé llegir. Més filosofia
que literatura. L'autor interviua a 19 personatges intel·lectualment potents als que fa la pregunta: Què has aprés a la vida? Les vides d'aquests personatges i les respostes a la pregunta són molt interessants i conviden a la reflexió.
Llegir
per primera vegada Sòfocles en el seu llibre d’Antígona... potser t’ajuda a
entendre els conceptes de legitimitat i legalitat, cosa que els magistrats
suprems d’avui sembla que encara no han entes.
D’Ernesto
Ekaizer, si esteu interessats en finances, segur que ja el coneixeu. El que diu
sempre resulta interessant. El seu Libro Negro ens explica les misèries dels
banquers, de tots, i dels polítics que sense que se sàpiga perquè els fan la
gara gara.
Un
segon llibre recentment publicat es La Novel·la de la Rebel·lió, que si l’heu
seguit a l’ARA els seus articles poques coses noves descobrireu. El que resulta ben
interessant són el pròleg del magistrat Joaquín Giménez, i el Post Escriptum,
del mateix autor.
En
l’àmbit polític un llibre ja una mica antic, però que segueix vigent, és El
Establishment, d’Owen Jones. Explic sobretot com funciona l'establishment a Anglaterra, i ens mostra els forats negres que la seva sempre lloada democràcia amaga.
