Segons
Adam Smith l’única cosa que fa moure el cul als humans és el lucre personal,
però segurament aquell senyor deuria dur un parell de copes de més quan va
escriure sobre aquest tema. Ara sabem que hi ha altres motius o principis, com
l’hàbit del treball, la lleialtat dels executius a l’empresa que els ha donat aquesta
oportunitat i altres normes de decència i bon comportament. El que sí és cert
és que Smith tenia bona part de raó quan va dir que el lucre personal mou
muntanyes, i una fusió bancària no és una excepció, ben al contrari, és l’exemple
més contundent.
El que
està clar és que quan es produeix una fusió, compra, opa o semblant, en
realitat el que succeeix és que algú ha descobert que s’ha de disciplinar el
mercat, disciplinar la direcció de l’empresa, veure com canviant
l’estratègia i els directius, la nova empresa pot produir més beneficis.
Potser
el camí per conèixer perquè s’ha resolt fusionar dos bancs o és intentar
respondre a la pregunta: cui prodest? A qui beneficia? Si tenim resposta, tindrem
una pista clara de quins son els motius d’aquesta fusió.
En el
cas de CaixaBank i Bankia, crec que ja s’ha dit tot. La informació que s’ha
filtrat és que els dos bancs tenen problemes, un de resultats, l’altre
de resultats i de solvència. I la solució segons el BCE (de Guindos) i el Banc
d’Espanya és que s’ajuntin. I si s’ajunten dues pomes una mica en fase de
podriment, en sortirà una poma sana? I si a més posem al davant de la nova
institució els mateixos executius, aconseguiran canviar el rumb de l’empresa?
S’hauria d’investigar si alguns dels proponents de la fusió té interessos
directes (accions) d’alguna de les entitats.
Hi ha
cortines de fum. Es parla del risc de oligopoli. No és un risc, és una
realitat. Es parla de una possible actuació d’abús del nou banc respecte
als clients. Això ja s’està produint ara. Els bancs maltracten sistemàticament els
seus clients. Han inventat els stores i han deixat unes oficines que fan pena.
Sabem
des de la darrera crisi bancària (2008) que si els banquers no han sabut
comptar, ni fer previsions d’ingressos i despeses, el Govern i el BCE els
ajudarà. I gratis, sense endeutar-se, sense comprometre’s a tornar-ho si
finalment fan bons negocis.
Hi ha
una espècie d’aliança perversa entre els Governs i la banca que fa que
la banca mai quedi amb el cul a l’aire. Les excepcions d’aquells que l’han fet
massa grossa i algun banquer ha anat a la presó, no son representatives.
Es
parla de disminució de despeses. No s’anuncien rebaixes amb els sous
dels directius, sinó es parla d’acomiadar empleats, que ara seran
sobrers, i ens trobem davant una situació ben curiosa: els mateixos directius
que van obrir oficines i contractar nous empleats (és a dir, els que la van
cagar), ara canvien l’estratègia i donen una puntada de peu al cul als empleats
i cap al carrer. Saben que si s’equivoquen acudiran al mercat i trobaran el que
vulguin.
Les
explicacions de la baixa rendibilitat d’aquestes entitats les atribueixen a la
Clovid-19 (!), i als baixos tipus d’interès (!). Ho han repetit tant que fins i
tot ells s’ho creuen.
També
en més d’una ocasió, una fusió és una fugida cap endavant, i d’alguna
manera, començar el compte de cap i de nou. Encara que els gestors siguin els
mateixos de sempre, quan investiguin afers passats (d’abans de la fusió) la
cortina de fum funciona. Fa molt temps... jo no hi era... ara és una altra
empresa...
Tenim
la imatge de cadascun dels bancs a fusionar. La premsa i les institucions de
supervisió no parlen de situacions difícils per aquests bancs que es
fusionaran. Només afloren algunes diferències: el valor en llibres de
CaixaBank és de 24.000 milions, el valor en borsa és de 12.000; en el cas
de Bankia el valor en borsa és superior als 4.000, per la qual cosa l'ajuda de l'estat redueix el seu valor a 2.000. Com s’han fos aquest milers
de milions? Ningú ha donat cap explicació. En el cas de Bankia és més greu, va
rebre ajudes fins a 22 mil milions, convertides en capital públic dins de
Bankia. L’estat te un 60% del valor del banc. Hi va posar 22 mil milions, ara
en val (el 100%) 2.000. Ningú ha dit res, ningú ha explicat el perquè. Només
ens diuen que el seu president és un banquer solvent. Potser si que aquest
banquer és solvent, però el banc que gestiona no ho és.
La
catalanitat de CaixaBank no és una qüestió menor. El canvi de la seu de
CaixaBank no és un fet casual i innocu. Ho van esbandir en mig del “procés”
i com a excusa per defensar els interessos dels clients, dels
accionistes i dels empleats. No cal ara fer una descripció de com han
quedat aquests tres col·lectius després d’uns anys d’expatriació de la seu de
CaixaBank. Per altra banda s’ha dit públicament que els bancs van demanar ajuda
per canviar la seu social (de Guindos), i també que de Guindos i el Banc d’Espanya
els hi ho va demanar. La veritat només és una: que hi va haver coincidència d’interessos
entre els executius dels bancs i el govern de l’estat.
Seguirà
CaixaBank-Bankia el camí que va deixar marcat el BBVA amb un president
-Francisco González-que va haver de sortir per cames del banc i que no se sap
ni se sabrà el resultat de la investigació sobre els molts delictes que va
cometre aquell home. No en tinc cap dubte.
Quan
va aterrar l’Opus a “la Caixa” va aterrar un virus maligne que hauria
d’haver-se classificat com un nou Covid. Aquesta nova font, ara ja preeminent
dins CaixaBank, ha sigut la “gran innovació” d’aquest banc. Membres selectes de
l’Obra s’han situat a la seva cúpula i en aquests darrers anys ha dut al banc a
una situació complicada: gran pèrdua de valor pels accionistes, estratègies
canviants i poc convincents, i ampliació del grup forà a la direcció.
Queda
finalment el punt més rellevant. La forma com una persona o un grup de persones
s’han apropiat d’una part important de CaixaBank, per la via de la
Fundació bancària. Com pot ser que en la transformació d’una caixa a un banc,
per camí quedi una Fundació que reté la propietat del 40% del capital del banc?
Segur que la llei és la que ho determina, però qui ha fet aquesta llei? Com pot
ser que una entitat que no tenia propietari -la caixa-, ara descobrim que hi ha
una Fundació que se’n hagi apropiat?
Segur
que la Fundació ho fa bé, però sota quin control? Qui nomena els seus patrons?
I quina representació tenen aquestes persones? Son moltes preguntes, massa, que
fan que les cortines de fum s’estenguin sobre aquestes entitats i les seves
trapelleries.
Nota: Posteriorment a la publicació, he fet un canvi a les xifres de Bankia, que no afecta al contingut de l'escrit. Disculpes.
