Tu no ho faries!
Amb llàgrimes als ulls i sense que pugui justificar-ho aquests dies m’ha vingut a la memòria aquella campanya de començaments d’estiu que, més o menys venia a dir: tu no ho faries! acompanyant aquesta frase de
la imatge d’un gos abandonat.Ara als banquers només els plouen garrotades. Què lluny estem d’aquells temps del glamour bancari, en que tothom escoltava els seus presidents i les seves declaracions eren material per a tesis doctorals. Ells dirigien els designis de l’economia i ens deien què havien de fer la resta de mortals.
Ara en canvi ja ningú discuteix qui n’és responsable d’aquesta crisis que ens està portant a la ruïna, que està destruint milions de llocs de treball, que s’està enduent pel davant el nostre petit estat del benestar. Tothom, sense vacil·lacions adjudica el paper de dolent de la pel·lícula als banquers.
Està clar que els banquers s’han equivocat, però ¿això no els passa a tots els mortals? ¿no li ha passat (i li passa) a la Maleni de forma constant i continuada i, en canvi el ZP Pînotxo, la manté en el seu càrrec? ¿per què doncs ens hem acarnissar amb els pobres banquers? ¿perquè s’han autoassigna’t un sou fora de tota mida proper al robatori? Potser si, però això no és pas cap assassinat i per tant no cal pas treure-ho de context ni de mare. Penseu que han robat a la societat (anònima o no) que havien de gestionar, potser sí, però tot i que el que han robat és un pastón, han robat poquet a cada accionista, a cada client, a cada ciutadà i per tant el que han fet és una suma de petits robatoris sense importància.
De totes maneres tal com van les coses no m’estranyaria que algun treballador que ha perdut el treball en trobar-se amb un banquer per carrer o allà on fos, l’hostiés fins deixar-lo completament estabornit. El mateix podria fer qualsevol empresari a qui li han reduït o denegat el crèdit a la seva empresa sense cap causa real i sense cap tipus de preavís; o també podria donar-se una actuació semblant en el cas del jubilat que veu com el seu fons de pensions se’n ha anat a la merda.
Naturalment que tot això no justifica el profund desprestigi a que es veu sotmesa la classe dels banquers, dels que manen, perquè de manera paral·lela hauria de passar amb els promotors immobiliaris que s’han afartat de guanyar diners i ara també estan en la corda fluixa (això si, a l’igual que els banquers, amb el ronyó ben cobert). Però avui si veus un banquer que ve per la teva vorera o bé l’ataques violentament, li escups a la cara o bé canvies de vorera amb una gest de fàstic infinit. Aquesta és la realitat.
Però ¿No es tracta d’un problema de confiança? Doncs el que cal és retornar la confiança als banquers que ara amb aquesta ensopegada és ben segur (!) que hauran fet propòsit d’esmena tal com diu el catecisme, al qual molts d’ells hi són tant afeccionats.
Per tant, el que correspondria fer, a l’igual que en el cas dels gossos abandonats a l’estiu, es una campanya per millorar la seva imatge que, naturalment redundaria en un benefici de tots plegats. Els banquers tenen dret a una segona oportunitat, tal com s’explica al musical acabat d’estrenar a Barcelona Què (per cert molt bo), que tracta d’uns nois delinqüents que segueixen un programa per la seva reinserció a la societat. Són delinqüents que havien robat o danyat d’alguna manera a la societat (potser no tant com els banquers), però es demostra que són recuperables ¿Perquè no fer el mateix amb els banquers?
La acció de salvament dels banquers és doncs urgent. Han arribat al punt més baix del seu prestigi (o més alt del seu desprestigi). Si algú encara en té dubtes que vegi el vídeo que hi ha penjat al you tube la botica de Botín, on el banquer en un macarrònic anglès explica com sortir-se’n de la crisis. Sincerament, la vis còmica de Botín és insuperable...
I ja que parlem de prestigi, no sé si està a l’abast públic assistir a una Junta General d’un gran banc, però si algú té ocasió de fer-ho val la pena. Veure com els presidents dels grans bancs parlen del que ha de fer el govern, donen aprovats a la política econòmica del govern, a l’educació, a la investigació o al que sigui i fan prediccions de com anirà l’economia del país i la mundial... si no fes plorar faria petar de riure! Tenim uns vells carcamals als consells d’administració dels bancs que els patinen les neurones i, pel bé de tots cal procedir ràpidament a la seva
substitució.Igual que quan el President del Govern té els sants collons d’anar a la seu central d’un banc o al domicili particular del seu President a tenir una xerrada informal sobre política, sobre economia o sobre sexe. Si bé és cert que el President del Govern pot ser que no sàpiga ni un borrall d’economia, el que és segur és que en aquestes reunions no n’aprendrà pas. Vull creure que a partir d’ara aquesta deplorable imatge d’un President del Govern que no sap quin és el seu lloc no l’haurem de sofrir mai més.
Segurament també s’haurà acabat la celebració del dia de la creació de valor afegit per l’accionista, o de que l’actual situació (la que sigui, es pot aplicar a qualsevol situació) és un risc però també una oportunitat, i de les moltes altres xorrades que hem hagut de sentir de les seves boques.
No vull parlar de la crisis
La societat occidental i, en especial els millor situats dintre aquesta societat, creien amb una fe cega en el neocapitalisme, allò que Galbraith havia qualificat com d’una capitalisme d’amics i d’amiguets, de companys i de col·leguis, d’interessos i d’apropiacions.
La selecció dels millors, la meritocràcia, l’esforç, però sobretot les amistats i els favors era el que permetia que una persona se situés a dalt de tot de la societat rica i poderosa. Alguna vegada per fer aquest recorregut calia fer alguna (o algunes) putada a algú o a uns quants (generalment molts eren els perjudicats) però tot això quedava emparat pel secret de sumari i sempre totes aquestes
coses es feien dins d’una total opacitat i secretisme i no eren altra cosa que un mal necessari, el que ara en diem molts encertadament danys col·laterals.Seguint aquest esquema, a la cúspide dels bancs s’havien col·locat unes persones que eren (i són) intocables (veure’m quan durarà), als que el moviment dels planetes no els afectava. Ells sempre estaven en una altra òrbita que la resta de mortals no podíem seguir.
Entre mig hi havia una sèrie d’homes i dones de bona fe que creien en el que en deien liberalisme, quines bases eren la llibertat i la democràcia. La base econòmica del seu funcionament era el mercat, al que havien sacralitzat.
Però aquestes persones no s’havien adonat que el mercat, tal com el defineixen els llibres d’economia no existeix (ni ha existit mai). Les pertorbacions i alteracions que els homes introduïm en el seu funcionament són de tal magnitud que destrueixen el seu bon (teòric) funcionament. En altres paraules el mercat lliure és un experiment de laboratori que no és dóna el la vida real.
En el seguiment d’aquestes idees els homes, segons allò que es va anomenar la mà invisible, perseguien no la competitivitat, sinó el monopoli, les situacions de privilegi i moltes vegades ho aconseguien. Aquest era el veritable funcionament de la mà invisible, una mà invisible que quan t’adonaves ja t’havia clavat algun ventallot i com la mà era invisible no sabies d’on venia.
Per altra banda el funcionament del negoci bancari és molt simple: amb una mà agafen diner (dipòsits) i amb l’altra els apliquen (concedeixen préstecs). Entre mig se’n queden una comissió per la seva gestió. Tot correcte.
Però això no sempre ha estat així (en realitat mai), degut al sentiment d’omnipotència i d’impunitat que es va anar instal·lant en el sistema, els banquers van decidir que els diners que captaven els podien aplicar on els semblés bé i que moltes vegades si havien d’assumir un risc superior, aquest risc superior també tindria una contrapartida i es veuria recompensat per un resultat o benefici superior, beneficis dels quals moltes vegades ells mateixos en participaven.
És en aquesta segona fase que els banquers van perdre l’oremus. I només va faltar que algun espavilat inventés el que s’ha anat coneixent com a derivats o instruments financers sofisticats que gairebé ningú sap en realitat perquè serveixen (si avui algú preguntés perquè collons serveix la formula
de Black i Sholes, probablement ningú sabria donar una explicació coherent i mínimament intel·ligible).Nous instruments, nous riscos, i cada vegada més opacitat entre el qui genera el producte i el qui finalment l’adquireix. Ni els mateixos banquers han arribat a saber exactament quin era el nou risc assumit, i així s’han pogut produir casos com el del famós operador Jerome Kerviel (quina responsabilitat absoluta era del seu PDG) i molts altres que no han arribat a la llum del gran públic, però que es produeixen cada dia en les taules d’operacions financeres.
Aquests nous instruments -derivats- han adquirit carta de naturalesa i s’han estès per tot el planeta, la qual cosa a més els ha permès crear diner -bancari- en unes proporcions incommensurables (Manuel Castells diu que entre 1950 y 1980 per cada dòlar generat pel creixement econòmic a la OCDE, es van crear 1,5 dòlars de crèdit. Mentre que el 2007 la proporció era de 1 a 4,5).
¿Recordeu el que ha estat la titolització (o securitization perquè tothom ho entengui)? Si ens referim als crèdits això permetia treure del balanç determinats riscos, renovar la liquiditat i poder seguir inflant la bola. Tots els derivats van en aquesta línia i, han sigut els que juntament amb la imprudència bancària, han permès aquest gran disbarat de la crisi financera actual.
La pèrdua del sentit del risc, la prepotència, la facilitat en guanyar diners en reduir-se la competència, els va dur a creure que en els crèdits havien de seguir el mateix esquema: deixar diners sense massa garanties i, sobretot, a persones que difícilment podien fer front a la seva devolució, però amb el convenciment que finalment tot arribaria a bon port.
Ara quan tot ha petat, els banquers han actuat covardament i han volgut encolomar els seus errors als seus subordinats, amb el que molts bancs han acomiadat a directors d’oficina per haver-se excedit en les seves atribucions. Lleig, molt lleig.
Un am ic que recentment ha estat a Nova York m'explica que ara els turistes no van a veure la zona zero, sinó van a veure la seu de Lehmans Brothers al Times Square, Setena Avinguda, un dels llocs on es va originar el gran desastre.
El pla de salvament
El Sr. Bush ha sortit públicament per justificar el pla d’ajudes al sistema financer, als bancs, als mateix
os banquers que ens han portat a aquest caos. Es tracta d’insuflar al sistema financer, 700 mil milions de dòlars. Ens deia que usualment qui la fa la paga, però ara -ens diu- que el que passa és que si deixem caure el sistema financer els problemes per a tots nosaltres seran molts més grans. Vol acollonir al seu Senat i als seus ciutadans amb el que podria passar si no li aprovessin aquesta actuació. Sobre la discussió de si l'ajuda a de centrar-se exclussivament als bancs o també fins i tot als que no poden pagar la hipoteca, és una discussió recurrent. Ens diuen els experts que només ha de ser als bancs ja que els que tenen la hipoteca ja estan acostumats a patir i no els vindrà d'una mica.Estic completament d’acord amb el que diu el Sr. Bush, però jo posposaria qualsevol ajuda a una sola condició: que com a mínim tres consells d’administració de bancs i tres consells d’administració de caixes anessin, al complet, davant del jutge (no de visita, sinó per dilucidar les seves responsabilitats) i, mentrestant, fossin rellevats dels seus càrrecs. Amén naturalment de que retornessin els diners de que s’han apropiat de manera al·legal en els darrers temps i s’anul·lessin tots els blindatges de contractes d’aquesta gent.
Llavors sí. Desprès d’això, em semblaria bé que s’ajudés al sistema financer perquè vull suposar que els assessors del Sr. Bush en saben més que no pas jo, tot i que aquest Pla de salvament alguna conseqüència tindrà sobre tot plegat (si el blindatge és lleig en el sector privat, és realment horrorós en el sectorm públic, sigui televisions, radio o el que sigui).
Aquest pla comporta una clàusula de limitació de salaris dels executius (ho diuen així per dir-ho finament, n’haurien pogut dir apropiació directament). He de reconeixer la duresa d’aquesta clàusula. ¿Com s’han de sentir aquests executius quan arriben a casa seva, amb la seva família, la dona i fills, i se'ls assenyala com a lladres? ¿Com s`han de sentir aquests executius quan van a la seva església a resar -són molt afeccionats a resar- i el seu Déu els observa i els renya com quan la canalla fa alguna trapelleria? Com explicava un alt executiu bancari, anar a la presó és molt més dolorós pels delinqüents de coll blanc, ja que els xoriços de poca tres al quarto ja hi estan acostumats.
¿I entretant no s’apliqui aquest pla de salvament i no es renovin els consells d’administració de la banca, què podem fer? Un a
mic meu em diu que només queda la solució de tornar, en la mesura del possible, a una economia més primària, a aplicar els estalvis sempre que es pugui de forma directa, sense haver de passar per cap intermediari. Ben segur que hi ha empreses sòlides que necessiten finançament o poden oferir condicions prou bones. Ben segur que moltes vegades podem anar directament a l’intercanvi de béns sense haver de passar per cap intermediari ni utilitzar diners. I ben segur que en aquest nou circuit la seguretat no se'n ressentirà. La veritat és que no si si aquesta solució pot ser bona, però si més no seria un seriós avis.Veureu, el pla de salvament també comporta alguns efectes no desitjats. El Tresor americà no ha dit d’on sortiran les misses, però sembla clar que el que faran serà donar voltes a la maneta de fabricar bitllets (tenen la sort de tenir una total autonomia en l’emissió de bitllets, no com ens passa als europeus). Per tant, si això és així el resultat serà que es produirà una inflació galopant i ja sabem qui pagarà la festa (cal tornar a explicar com funciona el mecanisme de la inflació? A més diners en circulació, augment de preus, pèrdua competitivitat, etc. etc.).
Si el finançament del pla no seguís aquest esquema i s'hagués de crear un nou impost (o apujar-ne alguns dels existents) els americans ja han fet comptes, el tocarà 2.300 dòlars per càpita, que menys per pagar les mamandurries dels senyors Stanley O'Neil de Merrill Llynch que el 2007 va ingressar 91 milions de dòlars, o del senyor Richard S. Fuld de Lehmans Brothers a qui es va recompensar amb 34 milions de dòlars, o el Sr. James Cayne del Bearns Sterans, que va cobrar 38 milions, etc.etc., podries seguir amb la llista, fins i tot dels bancs espanyols (de les caixes no, perquè han aconseguir, amb la connivència de la CNMV, mantenir-ho en l'opacitat), que tampoc estan mal classificats.
Així doncs, pel nostre futur, amb pla de salvament o no, no tot seran flors i violes.
*la referència és extensiva a les caixes d’estalvis i altres intermediaris financers.
