Vacances escolars i altres qüestions

Els forjadors d’opinió
(publicat en la versió digital de l'Avui del 25.6.2007)

A mesura que s’acosten les vacances escolars comencen a publicar-se opinions certament agressives en contra dels mestres. Algunes són realment interessants, altres són simplement demagògiques i vull creure no calculen el dany que fan als que les emeten, als receptors de les seves invectives i en general a tot el sistema educatiu .

Comentaré diversos articles que he llegit a l’Avui de Francesc Puigpelat (10.6.07), Xavier Roig (22.6.07), Marçal Sintes (24.6.07) i Ada Castells (25.6.07). El lector determinarà ell mateix a quina categoria correspon encaixar cadascun d’ells.

Aquest forjadors d’opinió al·leguen diversos fets. N’esmentaré alguns d’ells i desprès introduiré les meves anotacions.

Els tòpics (certs) que introdueixen són: els canvis a la societat, la conciliació dels horaris escolars amb els de treball dels pares, la voluntat dels pares de traspassar a algú la responsabilitat de tenir cura dels seus fills, els interessos en allargar o escurçar les vacances escolars, els cost de tenir cura dels fills en aquest període, la queixa que l’Estat no els soluciona el seu problema, el interessos de les companyies de transport dels nens, el salari del mestres, el corporativisme dels mestres, la ineptitud dels polítics, la violència a l’escola, l’educació (la mala educació) actual dels joves. Curiosament cap d’ells parla de la qualitat de l’ensenyament o del que seria bo per l’ensenyament dels infants i, naturalment, fora d’allargar el curs escolar no aporten cap altra solució (per reducció a l’absurd la seva solució seria internar 365 dies a l’any els nens a l’escola?).
Algun d’ells fins i tot es permet ser sarcàstic (Roig); uns només s’indignen (Sintes). Altres es lamenten del paquet que els ve a sobre: tenir cura del seus fills (Puigpelat), o bé de la incultura del país (A.Castells), oblidant que ells en són la mostra més notable.

Cap d’ells fa la més petita reflexió de que estan parlant públicament dels mestres dels seus fills i si per escrit diuen el que diuen, què els deuen dir a casa verbalment?
Cap d’ells posa sobre la taula el problema de disciplina que hi ha a l’escola, en bona part propiciada per comentaris com els que fan ells que porten a la desconsideració i desprestigi dels mestres, dels mestres dels seus fills. Cap d’ells assumeix la quota de responsabilitat que té com part de la societat que entre tots formem, sinó que ho presenten des de fora: ells són d’un altre planeta.

Roig s’atura sobre el salari. Esmenta una taula de l’OCDE, i en cita la font. Com que la cita he anat a veure el que diu. La taula parla dels salaris dels mestres de primària i diu que guanyen 31 mil euros a l’any en el moment d’entrada. Tinc informació fidedigna d’un mestre de primària (declaració IRPF 2006) que fa més de 5 anys que és fix. El seu sou és de 24 mil euros bruts, per tots conceptes.
Veient aquesta font d’informació no em queda més remei que no creure’m res del que diu. Però és més ¿al Sr. Roig li sembla que 2 mil euros al mes per a un mestre que porta 5 anys d’experiència i dedicació és un sou massa elevat? ¿Voldria el Sr. Roig que els mestres fossin mileuristes? ¿Voldria ell que és empresari mantenir els sous dels treballadors congelats durant 10 anys (com ha publicat ara la premsa) mentre les empreses continuïn guanyant diners a punta pala? La veritat és que no sé on vol anar a parar.
Roig parla de productivitat, concepte que com a empresari suposo ha de dominar. Posa l’exemple del transport escolar i del trasllat dels nens. Sembla que el seu concepte de productivitat deu ser que com més nens transportin amunt i avall més productivitat es genera. Roig no explica (segurament perquè no ho sap) que el que hauria de ser lògic és que els nens anessin a peu a l’escola i no d’una punta a l’altra de la ciutat perquè l’escola és més guai.

Un altre tòpic: els canvis a la societat. Vull creure que aquests forjadors d’opinió s’han assabentat que els canvis culturals i socials a la nostra societat occidental més importants van ocórrer en el període que va des de la finalització de la Segona Guerra mundial fins a la caiguda del mur de Berlín. Sincerament, em sorprèn que s’adonin ara d’aquests canvis i s’adonin de la incorporació de la dona al món del treball, etc. (els puc facilitar bibliografia).
Consegüentment a aquests canvis arriba la necessitat del pares d’endossar aquesta responsabilitat a algú, ja que ells treballen i no se’n poden ocupar. Alguna referència (vergonyant) a que l’Estat no se’n ocupa de solucionar el seu problema, etc. etc.

El corporativisme dels mestres. Bé, això si que passa de la ratlla. No que els mestres no siguin corporativistes, o que no defensin els seus interessos, sinó el que em resulta escandalós és que la denúncia vingui del grup professional més corporativista del món: els periodistes! Heu provat alguna vegada de fer comentaris (crítics) sobre algun article periodístic enviant una carta al director del periòdic en qüestió? Us la han publicat? Podeu dir el que vulgueu dels polítics, d’alguna empresa que no sigui espònsor del diari, i segurament la publicaran. Però si el comentari crític es refereix a un periodista, ja heu begut oli. Mai veurà la llum!

Respecte a les qüestions estrictes d’educació. Ningú es recorda que a Finlàndia (que està en boca de tots) l’ensenyament és públic i les interferències dels polítics són mínimes. Ningú es recorda que des de la Transició els polítics han reformat 8 vegades les Lleis -bàsiques- que li afecten i, a més, a Catalunya, ningú parla de l’invent de les 6 hores lectives pels alumnes (com és que aquí ningú diu que això és insòlit a tot Europa?).

Tot això em porta a dues conclusions:

La primera, no estic dient que no s’hagi de modificar el calendari escolar. Probablement s’haurà de fer, però que com a únic argument es presenti l’aparcament dels nens comprendreu que això rebota als mestres. No sé que pensarien els periodistes si els diguessin que ells, mentre fan la seva feina d’escriure articles, haguessin de tenir cura de 6, 8 o 10 nens cadascun d’ells a casa seva o al despatx del seu periòdic. Qui els ha dit als periodistes que els mestres s’han d’ocupar de fer la funció de pares? Els mestres s’han d’ocupar de l’educació escolar dels nens (no de l’educació familiar). Centrem doncs la discussió sobre l’educació i veiem què cal fer per millorar-la i, naturalment, si convé modificar el calendari, fins i tot per motius de conciliació d’horaris, també s’ha de fer, però sempre sense perdre l’objectiu educació.

La segona, tornem a Finlàndia on els nostres polítics han anat (amb una representació prou generosa) a veure el funcionament d’un país on l’educació no és discuteix. Les seves conclusions són: els mestres tenen un gran prestigi i no sofreixen la pressió dels pares, dels alumnes i dels mitjans que qüestionen permanentment la seva feina.
Com és que aquí això no passa? És culpa dels mestres que són uns soques, uns irresponsables i bandarres? Els canvis continus en els sistema d’educació n’és la causa? Els canvis a la societat, amb uns pares que no assumeixen el més petit compromís hi té alguna cosa a veure? Els forjadors d’opinió ajuden a aquest estat de coses?

D’una discussió seriosa d’aquests dos punts n’ha de sortir la solució.

Una darrera qüestió vull deixar clara. No sóc mestre, però tampoc sóc neutral. Emocionalment estic implicat amb el tema dels mestres i de l’educació, per la qual cosa em sento agredit quan sento i llegeixo determinades opinions, al meu criteri demagògiques, trivials i fins i tot malèvoles en alguns casos.


Observacions:
L'escrit precedent el vaig trametre al diari desprès d'haver-ne enviat, un directament al Sr. Puigpelat i un altre, referit a l'escrit del Sr. Roig, directament a la Bústia de l'Avui que fou publicat el 1.7.2007.

Escrit al Sr. Puigpelat:
Em sembla que li havia de dir alguna cosa del seu article del dia 10.6.2007. Com sigui que per la via de la Bústia ja conec el resultat (quan es tracta d’alguna crítica als col·laboradors no es publica mai*), he decidit com a mínim dir-li directament el que penso.
Diu que té problemes amb les vacances escolars i que voldria que el papà Govern els hi ho solucionés. També aprofita per fer una clara demagògia sobre el treball dels mestres però no parla de cap manera de si els horaris escolars són adequats o no, bé després d’una anàlisi, bé per comparació amb el que es fa a la resta d’Europa.
Deixi’m dir-li que opinions com la seva no ajuden gens ni mica en prestigiar el treball dels mestres ni en donar-los l’autoritat que sembla que tots reclamem. Suposo que a casa seva vostè, als seus fills, els deu estar dient que els dropos dels mestres només pensen en fer vacances.
Parla també dels horaris de treball, dels horaris de les dones, de que la societat ha canviat, i ho barreja amb els horaris dels mestres, com si fos la mateixa cosa. Si vostè o la nostra societat té un problema no resolt (ni assumit) d’aparcament dels nens perquè a casa fan nosa i els pares arribem cansats i no volem parlar amb els nostres fills, crec que la solució passa per algun altre punt que no és l’allargament de l’horari escolar (sap que sobre la sisena hora no hi ha parangó a Europa?).
De mestres, com de periodistes, n’hi ha de tota manera, però ben segur que de mestres professionals encara abunden més que no pas en altres professions, encara que molts mantinguin la tesis que és una professió a la que la gent hi acudeix perquè és còmoda (sense conèixer ni molt ni poc quin és el treball dels mestres).
Ah!, per si un cas li dic que no sóc mestre, però em sembla que tot el que es faci per desprestigiar la professió és fer un mal servei al país i a la societat.
* he escrit nombroses cartes en contra d’opinions de fonamentalistes com Alfons Quintà, immadurs (per dir-ho de forma suau) com Salvador Sostres, panxacontents i autosatisfets amb ells mateixos com Joan Oliver, i altres que mai s’han publicat, per la qual cosa he deixat d’enviar opinions que sembla que molesten a la direcció d’aquest diari.


Escrit al Diari (publicat el 1.7.2007) referit al escrit del Sr. Roig:
Aquests dies proliferen els escrits que parlen de les vacances dels mestres. Sembla ser que als pares només ens preocupa l’escola quan arriba l’època de vacances. Recentment l’article de Xavier Roig parla, a més, del que guanyen els mestres. Ell ens diu que guanyen més que a cap altre país d’Europa. Ens cita una taula. Jo en citaria una altra: el percentatge del PIB que destina cada país a l’educació. Sap el Sr. Roig que Espanya és el país que destina menys recursos a l’educació? (per darrera només està Irlanda i Grècia, Informe PNUD 2006). Al Sr. Roig li faria la mateixa pregunta que li van fer a Mariano Rajoy ¿i vostè quan guanya? ¿Quàntes hores treballa?
Perquè no parlen de les necessitats dels nens i no de les necessitats dels pares?
Aquesta forma de desacreditar als mestres no ajuda gens a millorar el país. Però suposo que a vostè tant se li’n dóna.

També Wilaweb (26.6.2007) se'n va fer ressó. Trascric les paraules del seu director Vinceç Partal:
Fa dies que volia escriure sobre el tema arran d'un article d'en Xavier Roig a l'Avui, però es veu que la cosa no acaba aquí: Francesc Puigpelat, Marçal Sintes i Ada Castells, també s'hi afegeixen amb opinions diverses. Tots estan preocupats per on posaran als seus fills durant aquests mesos, però, a priori, no sembla que els preocupi l'educació que han de rebre.La manca de temps fa que no m'hi pugui posar a fons, però, per sort, hi ha gent que està a l'aguait i que posa els punts sobre les is.

Política + Educació

Un binomi impossible?

Parlar d’educació té sentit en tots els temps i en totes les circumstàncies. Sempre hi ha hagut uns mestres suficientment implicats amb la missió d’impartir coneixements i educar en valors. Ara bé ¿quin paper juguen els polítics en aquesta matèria?
Deixeu-me que (per una vegada i sense que serveixi de precedent) tregui a la superfície el feixista que tots portem dintre i faci una rebentada dels polítics (desacreditar els polítics en democràcia és el primer pas cap al totalitarisme).
No hem tingut sort. La democràcia (el millor dels sistemes coneguts) ens ha portat uns líders polítics que mai han sabut apreciar el valor de l’educació. Cap dels partits en el poder ha fet el que els reclamàvem els ciutadans. La trivialització de l’educació en mans dels polítics ha arribat a límits insuportables. Només la simple enumeració de les Lleis * que regulen aquesta matèria és suficient per posar de cara a la paret a tots aquests sapastres que se’n han ocupat des de la Transició.
* Constitució Espanyola 1978; LOECE 1980; LODE 1985; LOGSE 1990; LOPEG 1995; LOCPF 2002; LOCE 2002, LOE 2006 (Només poso els acrònims perquè el nom complert podria resultar ridícul)

Però no és només la proliferació de textos legals sense solta ni volta, sinó que, a més no han sigut capaços ni de construir un text refós de totes aquestes Lleis. Aquest és el resultat aconseguit per aquests senyors que cada dia (que se’n recorden) s’asseuen al Parlament per legislar sobre els temes que ens preocupen als ciutadans i no pas per discutir si la unitat de la Pàtria està en perill o si hi ha una teoria de la conspiració.

La teoria del ventilador
A la nostra societat ens omplim la boca dient que hem perdut els valors, que hem perdut les referències i en definitiva que hem perdut l’oremus. Diem que els nostres joves són uns irresponsables, que no han incorporat la cultura de l’esforç i nosaltres, els que ara som adults o molt adults (es a dir amb un peu a l’altre barri), voldríem una política de mà dura contra aquests jovenets que ens estan tocant la pera. Ens lamentem de com ha canviat el món i com han canviat aquests joves. El que no diem és qui n’és el responsable, perquè sense anar massa lluny trobaríem pares que sempre estan rebentant l’escola, que no coneixen ni respecten el treball dels mestres (trobem autèntics cretins que verbalitzen a la radio que no són mestres perquè tenen un coeficient d’intel·ligència superior als dels mestres). M’expliquen que hi ha pares que no fan ulleres als seus fills (que les necessiten) perquè aquests no en volen portar, o que per berenar els donen potitos, o ... El passat diumenge de Rams quan passava davant de l’església del barri acabava la benedicció de les palmes, mentre els pares estaven xerrant els seus nens feien guerra amb les palmes com si fossin llances; poc desprès els mateixos pares les van deixar a les papereres com si fossin floreros. ¿Saben els nens què hi van a fer a l’església? ¿Quines referències els estem donant els que som bons, els que anem a missa? Ens estem queixant de que els nostres joves han canviat quan en realitat el que ha canviat ha estat la nostra societat. Hem canviat les referències, els valors, però ho hem fet i ho estem fent nosaltres, els adults els de la nostra generació. Deixem ja d’una vegada d’imputar culpes als joves, als que quan eren infants el hem permès el que han volgut i encara els hem rigut les gràcies. Els hem pagat els estudis i els hem donat aliment i amb això ens donem per satisfets. No hem pogut dedicar-los el nostre temps. Doncs què bé.
Diem que la societat (catalana, espanyola,...) és permissiva, trivial, no valora l’esforç,... no sé si això és cert, però el que no s’hi val passar és el mort a la societat i quedar-nos fora com si no en forméssim part. Els adults preferim inhibir-nos a afrontar el problema.
Per acabar aquest punt em queda una qüestió ¿És cert tot això? Jo penso que, a més de ser un discurs covard i miserable, a més, no és cert. La joventut d’avui no és com la dibuixem, sinó com la fem. Avui, com ahir, hi ha de tot i si m’apureu, la societat d’avui (els joves) és millor que la d’ahir.

L’oasi català
I al nostre petit país ¿Com ens va? Doncs igual que a altres llocs, però aquí som més espavilats i els nostres polítics han pres cartes en l’assumpte. Van trobar la solució: cal millorar la formació dels nostres infants i si amb cinc hores d’escola no n’hi ha prou, n’hi posarem sis (que es el que fa l’escola privada a Catalunya) o 7 o 8 o les que calgui. A més a algú li van explicar que la UE havia fet un informe -PISA-, en el que no deixaven gaire bé a l’Estat espanyol i les Comunitats Autònomes i calia corregir aquest estat de coses.
Per tirar endavant aquesta innovadora experiència (de 6 hores lectives, de la que no hi ha precedent en el món mundial) no es va tenir en compte altra cosa que igualar l’horari amb l’escola privada i de pas satisfer una demanda dels pares que no té res a veure amb l’educació: l’aparcament dels nens, que amb les jornades de treball actuals fan nosa als pares i volen endossar aquesta responsabilitat a l’escola o a qui sigui.

No és això companys, no és això...
Els mites sobre l’escola ara se centren en la llibertat d’elecció d’escola, que amaga moltes altres coses. Si la qualitat fos un tema resolt, el problema de l’elecció de l’escola per part dels pares pràcticament no existiria. No tot són diners, diuen els polítics. Però aquí s’acaben els seus arguments. Naturalment que són els diners! O es que no s’assabenten que a Espanya (i a Catalunya) es dedica a l’educació un dels pressupostos més baixos de la Unió Europea? Tindran cara dura!
I que fem a Catalunya i a la resta de l’Estat per augmentar la qualitat? La resposta és clara: invertir el menys possible. Ho fa l’actual Govern, ho va fer l’anterior i esperem que això no sigui una tònica per sempre.

El Pacte per l’educació
A l’oasi català vam trobar una solució per aquests problemes, el Pacte Nacional per l’Educació, del que ara celebrem el primer aniversari. Què és això? Doncs, dues coses: més recursos nominals i el compromís de no potinejar més el tema de l’educació, ni una idea més.
Però això va durar el que va durar. Nou Govern i nou Conseller d’educació, i ja se sap que els polítics valoren més el cotxe oficial que no pas l’amor a la Pàtria. Aquest nou Conseller va descobrir que a Olot hi havia uns nens que tenien dificultat en parlar castellà i immediatament va ampliar l’horari de llengua castellana. El fet real és que aquests nens han sigut abduïts i ara no els troben enlloc, però tant li fa ja hem tornat a potinejar l’educació.
Per si de cas aquest any es convocaran 7000 places per nous mestres i, per assegurar l’èxit de l’adjudicació, ja s’han canviat les regles de joc per adjudicar aquestes places (amb l’antic sistema no es cobririen). A més en tres anys es formaran 15000 mestres d’anglès que impartiran les classes amb aquesta llengua. ¿Sap el Conseller si amb tres anys -a estones perdudes- s’aprèn una llengua? ¿La qualitat de l’ensenyament depèn del nombre d’hores lectives o a la qualitat dels mestres? És a dir, tenim uns polítics que juguen amb l’educació, però que no saben ni els interessa què passa a les escoles. Mentre, enlloc de mestres tenim interins i llicenciats a l’escola que sense haver vist ni un borrall de pedagogia estan donant classes de primària. Segurament els polítics deuen està rient, ens hem passat de frenada!
És probable que en qualsevol àmbit de l’Administració, ser un bon gestor sigui suficient. A educació no! A educació hi ha d’anar a parar el millor de la classe. Això és molt més rellevant que el que es faci a indústria o a obres públiques, sectors que permeten la més absoluta incompetència sense que la nació naufragui, però no en educació, perquè és aquí on ens juguem el nostre futur.

(Publicat en el Butlletí de l l'Associació del Personal de "la Caixa" de juliol 2007)

Negocis en temps revoltats

El conte de les opes

Com és prou conegut tot aquest merder dels negocis a l’engròs es va encetar quan un senyor que es deia Adam Smith va posar les misèries humanes en negre sobre blanc. Segons aquest pensador l’única cosa capaç de fer moure el cul dels homes és el lucre personal, més enllà d’això només hi havia el buit, el no res. Ara però sabem que Smith es va passar de rosca, però la història no ens diu si quan va conformar aquestes idees portava un parell de copes de més (tal com li va passar a aquell xicot tant graciós que gasta poc en perruquer quan defensava la conducció alcohòlica). Però està clar que fins i tot en el món dels diners hi ha alguns principis, com l’hàbit de treball, la lleialtat dels executius a la seva pròpia empresa i altres normes de comportament que formen part d’un entorn de negocis que, en la seva absència, fa molt difícil un bon funcionament.

El sentit actual dels negocis
Seguint aquest guió sembla ser, que avui fer negocis no comprèn el produir, fabricar, crear o intermediar. No, el concepte de fer negocis avui ha canviat i el seu veritable sentit consisteix en comprar i vendre empreses. Tant se val el que valguin, tant se val el que facin, tant se val com estiguin estructurades i dirigides. L’únic que sembla atractiu per aquestes grans operacions és que desprès d’aquest fet, el mercat es converteix en un lloc on el consumidor ja no se’n podrà escapar mai més. La competència queda reduïda i els clients estan cada vegada més atrapats en un mercat que no els dóna cap altra alternativa. De pas, els executius opadors adquireixen més capacitat decisòria i potser alguna altra petita prebenda que no ve al cas.
Ara no fa massa el Washington Post explicava que als EUA quan algun empresari com l’ex-Presidenta de Hewlet Packard, Carly Fiorina llançava una opa sobre Compaq i aquesta fracassava, havia de dimitir. Però aquí ni estem als EUA ni estem en l’any 2002. Les coses deuen haver canviar bastant i més aviat sembla que aquí passa just al contrari: el promotors de les opes fracassades augmenten el seu prestigi i se’ls considera uns genis de les finances.

Això no obsta perquè esforçats executius maldin per ampliar el seu negoci, el de la seva empresa, sempre per la via de llançar alguna opa. Algunes vegades se’n surten i altres no, però això no minva la seva credibilitat ni el seu prestigi, perquè la seva estratègia és de llibre (se’n escriuen tants que segur que algun ho deu avalar).

Les empreses opades
Pel que fa a les empreses opades la cosa és encara més singular. L’executiu opat ha de defensar les seves garrofes, això és el que fem tots al llarg de la nostra vida i, per tant, no hi ha motiu per no incloure totes aquestes conductes en el llibre de vides exemplars.
El que potser ja no es tant normal és que aquests executius compareixin a les rodes de premsa amb un exemplar de la Bíblia o de la Constitució a la mà (per ells ve a ser la mateix, ja que no deuen haver llegit ni una cosa ni l’altra) i una bandera de la Pàtria a l’altra. Els que no entenem en negocis ens resulta difícil identificar el simbolisme de tot això. ¿Serà vudú? ¿Serà que el lloc guanyat amb el seu esforç, o amb el dels seus amics, cal defensar-lo amb ungles i dents?
Si avancem una mica més, veurem que el sentit d’una opa és el de disciplinar el mercat i disciplinar la direcció de l’empresa. Aquest mecanisme fa possible a qui identifica una companyia amb pobres resultats (degut sens dubte a la mala sort però també molt probablement a una mala gestió), pugui provocar un canvi en la direcció, millorant la gestió i fent que aflori aquest superior benefici que, per altra banda, s’apropiaria totalment qui presentés aquesta presa de control pirata o amigable.
Amb aquesta descripció resulta evident que els executius opats s’haurien de sentir com si els haguessin crescut unes orelles de burro. Aquest mecanisme els està dient que ells són l’eix del mal, ells són el motiu de que l’empresa doni uns resultats tant pobres. Això és el que em sembla a mi, però ben segur que dec estar equivocat, perquè cap d’aquests executius opats donen senyals d’haver captat aquest clar missatge.
D’altra banda, no ho són gens de rucs aquests executius opats. Saben com defensar-se del mercat i de la democràcia accionarial. La seva defensa passa per dues de les seves actuacions preferides: la limitació del dret de vot dels accionistes (segons quina sigui la seva participació) i, els “bons Breton” que fan que quan l’operació de compra ja està en curs es multipliqui el nombre d’accions en circulació per posar-hi pals a les rodes.
A banda de tot això no sembla pas preocupar-los gaire el que les mesures anti-opa siguin les més protestades en les assemblees generals de les seves societats.

Els tresors que amaguen les empreses
Al nostre país les empreses més opades han sigut les elèctriques ¿Què tenen aquestes empreses perquè mereixin tanta atenció? ¿Quin és el tresor ocult que canviant la direcció es pot posar al descobert? ¿Són uns carallots els seus directius?
De les moltes explicacions que ens han arribat, sembla que el principal atractiu que presenten aquestes empreses és que tenen unes tarifes protegides (o autoritzades que ve a ser el mateix). Que aquestes tarifes, aquestes empreses, aquests executius i el Govern, acostumen a anar tots en el mateix barco i que el gran negoci que s’augura està en que se’ls garanteix un domini del mercat i un domini de les tarifes i, fins i tot quan això decau perquè l’empresa ha tirat endavant alguna estratègia que els ciutadans consumidors (equivocadament o no) no accepten, arriba el papà Govern i els hi ho compensa (amb uns incomprensibles CTC i, naturalment, amb els diners dels ciutadans i no dels accionistes).

Els òrgans supervisors del mercat de valors
Per acabar-ho d’adobar, queden els organismes supervisors, el que se’n diu la CNMV. Un òrgan friki amb els seus friki-executius. Tot i que els temps en que la supervisió s’efectuava en base a les notícies publicades a la premsa han quedat enrere, i pesi als mèrits indubtables que els friki-executius dels darrers temps es poden apuntar, com posar en funcionament codis de bon govern, millorar la informació etc., la seva actuació i imatge (que s’han guanyat a pols) està a milles de distància del que fa la SEC (Securities and Exchange Commision, tampoc cap cosa de l’altre món) als EUA. Probablement el haver ocupat algun càrrec en aquest organisme hauria de ser suficient per la inhabilitació a perpetuïtat per a qualsevol altre càrrec, excepte, naturalment com a tastavins en algun restaurant de luxe, treball pel que han d’estar especialment dotats.

Conclusions provisionals
Ara que estem en una època en la que els humans sembla que ens preocupem més per la felicitat (si més no és tema de molts escriptors), vull destacar la sensació de felicitat que transpiren aquests executius opadors. Se’ls veu tant feliços, contents i riallers que fins i tot fan frases enginyoses. Sigui com sigui, haurà valgut la pena.

Acabo. Com deia al començament el meu problema és captar la veritat profunda del món dels negocis. No sé si les meves reflexions poden haver ajudat a clarificar alguna cosa, però sigui com sigui us prometo que quan trobi un d’aquests amics meus que porten el cap empastifat de gomina (per la banda de fora, per dintre no ho sé), investigaré aquesta veritat i us explicaré el que em diguin.