dimecres, 29 de setembre del 2010
Peatges a l'ombra, ciutadans a les fosques
Autovia Vilafranca-Igualada
La primera vegada que vaig sentir parlar de les autovies a l’ombra va ser quan el Tripartit va agafar el poder. Era un sistema enginyós, un govern que no té un euro al calaix -cas del govern català i espanyol- ha de fer infraestructures i per finançar-les arriba a acords amb el sector privat perquè aquest avanci el finançament i faci l’obra en qüestió. Per compensar-los d’aquests diners, es fan uns càlculs estimatius del trànsit que hi haurà en aquesta nova infraestructura i, en conseqüència rebran uns diners com si fos un peatge. Això, al igual que en el cas de les autopistes, dura tot el temps que han pactat en el contracte.
A primer cop d’ull certament és una fórmula enginyosa, però quan t’ho mires amb deteniment resulta una altra de les enganyifes a les que ens té acostumats els nostres estimats governants, i el nostres poders fàctics.
És una obra que paguem entre tots i l’utilitza només uns quants i no cal dir que els que venen de l’estranger (de l’estat espanyol o de la resta d’Europa) no aporten un duro al seu manteniment ni finançament.
Algú em podria dir: però això és exactament el que passa quan l’Estat o el Govern català finança una carretera. Doncs si, però no. Perquè en el cas de les autovies a l’ombra (com el seu nom indica) el que passa és que hi ha una absoluta opacitat, en els càlculs, en l’adjudicació i, en definitiva, en la forma de contractació o de concessió.
Però la cosa no s’acaba aquí. Pel que fa a l’autovia de Vilafranca a Igualada les obres ja estan engegades. Els ciutadans no en sabem res de com ha anat la cosa. Només sabem algunes de les constants que ens expliquen els afectats per les expropiacions.
De moment, ja els han expropiat, però no saben ni quant ni quan cobraran les expropiacions. Aquí estan fent el mateix que feia aquell governant demòcrata Hugo Chávez quan deia davant de les càmeres de televisió: exprópiese!
Llegendes urbanes i periodisme d’investigació
Els mitjans dels que disposo no em permeten aprofundir sobre aquest tema, però si puc recollir encara unes quantes idees més, fruit d’una conversa d’amics al voltant d’una taula i d’un porró de vi.
La primera: sabeu qui és el concessionari d’aquestes obres? ACS (Florentino Pérez), segur que en un sistema ben transparent, però al que no han pogut accedir alguns constructors del país. D'aquesta concessió, adjudicació o com se li digui ¿està penjat el contracte a la xarxa perquè els ciutadans puguem veure que no hi ha trampa? La resposta és clara: no!
ACS té subcontractada una empresa de senyalitzacions (són aquells homes de la bandereta que els situen a la carretera en obres i et diuen si pots passar o no). Aquesta empresa de senyalitzacions deu tenir uns 20 treballadors a peu de carretera (la majoria de pell fosca i remuneració escassa) i uns 20 treballadors més a peu d’oficina, telèfon i ordinador.
Se’m acut pensar en la productivitat d’aquesta empresa, aquest concepte tan estimat pels economistes (Sala i Martin) i pel President de la CEOE. Com el Sr. Sala i Martín ha cobert totes les sortides (ha dit que els treballadors espanyols haurien de cobrar més per apropar-se als sous europeus, i també ha dit que haurien de cobrar menys per arribar a una productivitat que fos competitiva) no en parlaré, però si del que diu el president de la patronal empresarial, un personatge que hauria de ser carn de presidi per les múltiples estafes que a perpetrat en les seves empreses als seus treballadors i als seus clients. Aquest senyor diu que per ser competitius no ens queda més remei que abaixar el sou dels treballadors.
La pregunta que em ve al cap és: Si l’empresa de senyalitzacions (de 20 treballadors a peu de carretera i 20 més en el back office) té una productivitat baixa, resulta evident que la resposta “científica” és que cal abaixar el sou dels seus treballadors (els de la bandereta). Però ¿no hi té res a veure una organització tan esquizofrènica com la que es desprèn de les xifres que he explicat? Aquesta organització és responsabilitat del treballador o del empresari?
Com és que els comunicadors, els economistes, els polítics, no són més curosos quan parlen de productivitat?
dimarts, 28 de setembre del 2010
Quan els Governs i les elèctriques es posen d'acord per estafar els ciutadans
Opacitat en les elèctriques
Des de la Transició el tema de les tarifes elèctriques ha estat un dels secrets i misteris més ben guardats del planeta i, al mateix temps que s’establia el més absolut desconcert sobre aquestes tarifes, s’han amassat immenses fortunes al voltant d’aquestes empreses.
Entretant el consumidor, client o com vulguem dir-li, està en el desconeixement més profund de com es confegeixen les tarifes elèctriques i veu com de forma consistent i continuada les tarifes es van apujant perquè el preu del petroli s’apuja, tot i que l’electricitat que es genera procedent del petroli no suposa ni un 1% del total.
El sistema és ben simple: es treu un poquet a cada ciutadà i es regala a les empreses elèctriques que, per més que diguin, no deixen de ser una branca d’un Ministeri. Se’ls autoritza uns preus suficients perquè aquestes empreses no s’hagin de preocupar per obtenir beneficis ni per ser eficients i d’aquesta manera al seu front hi ha pogut governar els gestors més grisos del planeta. Sigui com sigui, per les diverses vies i les diverses autoritzacions tenen els guanys assegurats.
Tot això ho devem, en bona part, a la incompetència més absoluta dels diferents governs i de les decisions que han pres sobre aquest tema.
Si comencem per aquell president de Govern que es va estrenar amb la democràcia i que ben segur va fer moltes coses ben fetes i també molts errors de bulto, podrem recordar com va suspendre la construcció d’unes centrals nuclears que ja estaven mig construïdes, es van malmetre una quantitat de diners fabulosa i per compensar les pèrdues provocades per aquesta suspensió a les elèctriques, es va resoldre -com no- que ho pagués el consumidor a través del seu rebut de la llum. Només van ser uns quants bilions de pessetes; total no res, i si se’n posa una mica a cada rebut ni es nota; avui, desprès de més de 25 anys, encara ho estem pagant en el rebut de la llum.
Aquest mateix expresident -Felipe González- ara és un defensor de les energies nuclears i tot i haverfet el que va fer malbaratant bilions de pessetes, ens dóna consells i moralina a tots els ciutadans de com hem d’actuar, de què hem
de fer, etc. etc. És l’avantatja de no tenir memòria ni haver de retre comptes a la societat. És el mateix que des del cinisme més absolut, des de Sant Benet de Baiges, Felipe González parla de la corresponsabilitat de tots els ciutadans per treure’s de sobre la seva responsabilitat.
Però desprès la venir el PP, amb Josemari Aznar al front i el seu ministre d’Indústria Josep Piqué. Van congelar les tarifes, creant aquell concepte tan bonic que és diu dèficit tarifari. La idea és molt bona: traspassar el deute a les generacions futures i, merda per l’últim! Els ciutadans no sabem quan puja aquest dèficit tarifari, però sembla que ja ha superat els 20 mil milions d’euros. També l’any 1998 es van inventar uns CTC (Costos de Transició a la Competència, que havien de durar fins el 2010 però sembla ser que per pura vergonya ja el 2006 van decidir acabar-ho) que venia a ser una compensació per les inversions poc rendibles que havien fet anteriorment, o com diuen d’altres fonts, la compensació per passar d’un sector regulat a un sector liberalitzat, i aquesta compensació es va resoldre com sempre: al rebut de la llum! Això era una bagatel·la de 2 bilions de les antigues pessetes, que per acabar d’enredar la troca es van titulitzar, amb la qual cosa hores d’ara hi deu haver emmerdat des de fons d’inversió fins a particulars i empreses.
Finalment arribem als nostres dies en els que Rodríguez Zapatero, enlluernat per les energies renovables ha capgirat algunes coses més. Avui per avui les renovables són molt més cares que l’energia nuclear, o això diuen els experts, tot i que no tenim seguretat de res, ja que la forma de fer els comptes mai sabem si el tractament dels residus està inclòs en aquest compte, ni tampoc sabem els anys de vida d’una central nuclear, ni moltes altres coses que afecten a aquest resultat, ni sabem perquè quan la vida d'una nuclear s'allarga es permet seguir facturant a preus molt favorables per l'em presa propietària de la centra, el que ve a ser un regal fantàstic que no sabem si té contrapartides ocultes.
L’enlluernament de Rodríguez Zapatero es plasma en una riuada d’ajudes xifrada en milions d’euros per aquestes energies, que no sabem si són sostenibles (econòmicament) o no. El tema dels fraus en aquestes empreses “sostenibles” és simplement un sistema de manca de control per part del govern i de les seves institucions; no mereix cap més comentari.
Per acabar-ho d’adobar hi ha les ajudes al carbó, aquest si, clarament una producció insostenible econòmicament i ecològicament.
Què bé els nostres dirigents polítics! Què bé els dirigents de les companyies elèctriques! Gràcies, moltes gràcies. Ara doncs només ens queda reconèixer la nostra culpa, la dels consumidors, que per més que som els que paguem la festa, ben segur som els responsables de tot plegat i hem d’entonar el mea culpa (Felipe González dixit).
El punt de vista del consumidor
Deixant-nos d’estratègies (nefastes) dels nostres dirigents polítics ens queda al dret a triar. Els consumidors particular (no empreses) tenim una tarifa que en diuen d’últim recurs (abans de suïcidar-nos?), una tarifa més cara que les de les empreses, que no sé ben bé per quin motiu paguen l’electricitat més barata (no estem en un mercat liberalitzat?)
L’últim recurs que tenim es canviar de companyia i si ho fem ens trobarem amb una sorpresa: el preu del quilovat és el mateix per a totes les companyies i, per tant, nosaltres pagarem el mateix preu. On és la competència?
Queda l’excepció de les ofertes que et fan les companyies (per un curt període de temps) amb uns descomptes, però ¿té algun sentit?
Estem altra vegada en aquelles ofertes opaques, poc comprensibles i que indueixen a l’engany, i tot això patrocinat i aprovat pel nostre Govern. No sabem quan ens costa la llum (directa o indirectament). L’únic que sabem és que aquest any ens l’han apujar dues vegades i encara ens diuen que els hem de donar les gràcies, perquè haurien d’haver-la apujat molt més.
Perdoneu, però algú ho havia de dir!
Des de la Transició el tema de les tarifes elèctriques ha estat un dels secrets i misteris més ben guardats del planeta i, al mateix temps que s’establia el més absolut desconcert sobre aquestes tarifes, s’han amassat immenses fortunes al voltant d’aquestes empreses.
Entretant el consumidor, client o com vulguem dir-li, està en el desconeixement més profund de com es confegeixen les tarifes elèctriques i veu com de forma consistent i continuada les tarifes es van apujant perquè el preu del petroli s’apuja, tot i que l’electricitat que es genera procedent del petroli no suposa ni un 1% del total.
El sistema és ben simple: es treu un poquet a cada ciutadà i es regala a les empreses elèctriques que, per més que diguin, no deixen de ser una branca d’un Ministeri. Se’ls autoritza uns preus suficients perquè aquestes empreses no s’hagin de preocupar per obtenir beneficis ni per ser eficients i d’aquesta manera al seu front hi ha pogut governar els gestors més grisos del planeta. Sigui com sigui, per les diverses vies i les diverses autoritzacions tenen els guanys assegurats.
Tot això ho devem, en bona part, a la incompetència més absoluta dels diferents governs i de les decisions que han pres sobre aquest tema.
Si comencem per aquell president de Govern que es va estrenar amb la democràcia i que ben segur va fer moltes coses ben fetes i també molts errors de bulto, podrem recordar com va suspendre la construcció d’unes centrals nuclears que ja estaven mig construïdes, es van malmetre una quantitat de diners fabulosa i per compensar les pèrdues provocades per aquesta suspensió a les elèctriques, es va resoldre -com no- que ho pagués el consumidor a través del seu rebut de la llum. Només van ser uns quants bilions de pessetes; total no res, i si se’n posa una mica a cada rebut ni es nota; avui, desprès de més de 25 anys, encara ho estem pagant en el rebut de la llum.
Aquest mateix expresident -Felipe González- ara és un defensor de les energies nuclears i tot i haverfet el que va fer malbaratant bilions de pessetes, ens dóna consells i moralina a tots els ciutadans de com hem d’actuar, de què hem
de fer, etc. etc. És l’avantatja de no tenir memòria ni haver de retre comptes a la societat. És el mateix que des del cinisme més absolut, des de Sant Benet de Baiges, Felipe González parla de la corresponsabilitat de tots els ciutadans per treure’s de sobre la seva responsabilitat.Però desprès la venir el PP, amb Josemari Aznar al front i el seu ministre d’Indústria Josep Piqué. Van congelar les tarifes, creant aquell concepte tan bonic que és diu dèficit tarifari. La idea és molt bona: traspassar el deute a les generacions futures i, merda per l’últim! Els ciutadans no sabem quan puja aquest dèficit tarifari, però sembla que ja ha superat els 20 mil milions d’euros. També l’any 1998 es van inventar uns CTC (Costos de Transició a la Competència, que havien de durar fins el 2010 però sembla ser que per pura vergonya ja el 2006 van decidir acabar-ho) que venia a ser una compensació per les inversions poc rendibles que havien fet anteriorment, o com diuen d’altres fonts, la compensació per passar d’un sector regulat a un sector liberalitzat, i aquesta compensació es va resoldre com sempre: al rebut de la llum! Això era una bagatel·la de 2 bilions de les antigues pessetes, que per acabar d’enredar la troca es van titulitzar, amb la qual cosa hores d’ara hi deu haver emmerdat des de fons d’inversió fins a particulars i empreses.
Finalment arribem als nostres dies en els que Rodríguez Zapatero, enlluernat per les energies renovables ha capgirat algunes coses més. Avui per avui les renovables són molt més cares que l’energia nuclear, o això diuen els experts, tot i que no tenim seguretat de res, ja que la forma de fer els comptes mai sabem si el tractament dels residus està inclòs en aquest compte, ni tampoc sabem els anys de vida d’una central nuclear, ni moltes altres coses que afecten a aquest resultat, ni sabem perquè quan la vida d'una nuclear s'allarga es permet seguir facturant a preus molt favorables per l'em presa propietària de la centra, el que ve a ser un regal fantàstic que no sabem si té contrapartides ocultes.
L’enlluernament de Rodríguez Zapatero es plasma en una riuada d’ajudes xifrada en milions d’euros per aquestes energies, que no sabem si són sostenibles (econòmicament) o no. El tema dels fraus en aquestes empreses “sostenibles” és simplement un sistema de manca de control per part del govern i de les seves institucions; no mereix cap més comentari.
Per acabar-ho d’adobar hi ha les ajudes al carbó, aquest si, clarament una producció insostenible econòmicament i ecològicament.
Què bé els nostres dirigents polítics! Què bé els dirigents de les companyies elèctriques! Gràcies, moltes gràcies. Ara doncs només ens queda reconèixer la nostra culpa, la dels consumidors, que per més que som els que paguem la festa, ben segur som els responsables de tot plegat i hem d’entonar el mea culpa (Felipe González dixit).
El punt de vista del consumidor
Deixant-nos d’estratègies (nefastes) dels nostres dirigents polítics ens queda al dret a triar. Els consumidors particular (no empreses) tenim una tarifa que en diuen d’últim recurs (abans de suïcidar-nos?), una tarifa més cara que les de les empreses, que no sé ben bé per quin motiu paguen l’electricitat més barata (no estem en un mercat liberalitzat?)
L’últim recurs que tenim es canviar de companyia i si ho fem ens trobarem amb una sorpresa: el preu del quilovat és el mateix per a totes les companyies i, per tant, nosaltres pagarem el mateix preu. On és la competència?
Queda l’excepció de les ofertes que et fan les companyies (per un curt període de temps) amb uns descomptes, però ¿té algun sentit?
Estem altra vegada en aquelles ofertes opaques, poc comprensibles i que indueixen a l’engany, i tot això patrocinat i aprovat pel nostre Govern. No sabem quan ens costa la llum (directa o indirectament). L’únic que sabem és que aquest any ens l’han apujar dues vegades i encara ens diuen que els hem de donar les gràcies, perquè haurien d’haver-la apujat molt més.
Perdoneu, però algú ho havia de dir!
divendres, 3 de setembre del 2010
Made in Catalonia
(carta enviada a l'Avui el dia 28/8/2010, no publicada)
El Sr. Xavier Roig exposa el seu punt de vista (diari Avui, 27/8/2010), segons el qual els catalans som la societat menys liberal del món.
La seva argumentació està basada en les converses amb amics i coneguts d’altres països i, segons aquestes converses sembla ser que estem fent el ridícul més absolut. Som uns dogmàtics i gairebé uns fonamentalistes. No tenim sentit d’autocrítica i el Sr. Roig ja ens adverteix que no caiguem en l’error de ... com dient-nos que ell no hi ha caigut i que ell si és objectiu.
Els exemples exposats li donen la raó, però ¿no és agafar el rave per les fulles?
Jo també tinc amics al país dintre i fora del país i mai m’ha semblat que aquest menyspreu que reflecteix el seu article es desprengui de les seves opinions. Per altra banda si som la societat menys liberal del món hauríem de precisar. Si ens referim al nostre petit territori ¿amb qui ens comparem? ¿amb Extremadura, amb Madrid, Amb Euskadi? ¿Són més liberals que nosaltres?
Si ho fem respecte a Europa i ens referim a França (país que es cita en l’article), on el xovinisme és la norma, on hi ha foscos episodis de racisme com el dels gitanos. ¿A quin país fa referència?
Per altra banda, i sense perdre el sentit crític tan necessari, no crec que sigui cap cosa tan estranya que els catalans estimem el nostre país i ens sentim part integrant de la nostra societat, amb els seus defectes i les seves virtuts. I finalment, si se’m permet, crec que no es pot posar tot dintre el mateix sac. Si hi ha polítics que són una desgràcia, que es digui. Si hi ha empresaris que són uns bandarres, que es digui. Si hi ha aturats que no volen treballar, que es digui, però dir que tota la societat catalana és una desgràcia crec que més aviat és una infàmia.
El Sr. Xavier Roig exposa el seu punt de vista (diari Avui, 27/8/2010), segons el qual els catalans som la societat menys liberal del món.
La seva argumentació està basada en les converses amb amics i coneguts d’altres països i, segons aquestes converses sembla ser que estem fent el ridícul més absolut. Som uns dogmàtics i gairebé uns fonamentalistes. No tenim sentit d’autocrítica i el Sr. Roig ja ens adverteix que no caiguem en l’error de ... com dient-nos que ell no hi ha caigut i que ell si és objectiu.
Els exemples exposats li donen la raó, però ¿no és agafar el rave per les fulles?
Jo també tinc amics al país dintre i fora del país i mai m’ha semblat que aquest menyspreu que reflecteix el seu article es desprengui de les seves opinions. Per altra banda si som la societat menys liberal del món hauríem de precisar. Si ens referim al nostre petit territori ¿amb qui ens comparem? ¿amb Extremadura, amb Madrid, Amb Euskadi? ¿Són més liberals que nosaltres?
Si ho fem respecte a Europa i ens referim a França (país que es cita en l’article), on el xovinisme és la norma, on hi ha foscos episodis de racisme com el dels gitanos. ¿A quin país fa referència?
Per altra banda, i sense perdre el sentit crític tan necessari, no crec que sigui cap cosa tan estranya que els catalans estimem el nostre país i ens sentim part integrant de la nostra societat, amb els seus defectes i les seves virtuts. I finalment, si se’m permet, crec que no es pot posar tot dintre el mateix sac. Si hi ha polítics que són una desgràcia, que es digui. Si hi ha empresaris que són uns bandarres, que es digui. Si hi ha aturats que no volen treballar, que es digui, però dir que tota la societat catalana és una desgràcia crec que més aviat és una infàmia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)