Com tothom sap el creacionisme respon a una lectura literal dels llibres sagrats de la Bíblia, sense cap interpretació, sense cap reflexió, fugint d’allò que deia Sant Pau: pensa per tu mateix, o bé el que deia Kant: sapere aude. Si la Bíblia ho diu ha de ser així, i punt.
Això és el que pensava James Ussher, Arquebisbe d'Armagh i primat d'Irlanda l'any 1650 quan va publicar la seva obra Annales Veteris testamenti (554 pàgines, que no s'hi possava per poc!). Ussher explica que el món (segons el que ell va llegir i interpretar a la Bíblia) es va crear el diumenge 23 d'octubre de l'any 4004 aC, mentre que Adam i Eva van ser expulsats del Paradís el dilluns 10 de novembre del mateix any (ben poc els va durar aquell Paradís...), i l'Arca de Noé es va encallar quan van baixar les aigües, en el Mont Ararar el 5 de maig de 1491 aC.
Com veieu doncs el creacionisme és una doctrina molt precisa que requereix ments molt metòdiques amb moltes ganes d'empassar-se tot el que se'ls digui, això si, mentre els ho digui alguna persona o faci referència a algun text de indiscutible credibilitat i autoritat, sense fer cap consideració, sense cap matis el que, tot plegat, suposa interpretacions com a mínim molt discutibles.
Aquests és doncs el cas de la Bíblia, un llibre de indiscutible autoritat i credibilitat, o millor dit, els llibres de la Bíblia que són llibres de i per creients.
Aquests llibres de la Bíblia són els de l'Antic Testament o Antigua Aliança, essencialment del poble d'Israel, quins cinc primers llibres (el Pentateuc) els anomenen també Torà, amb un significat proper al de Llei, i el Nou Testament de l'Església cristiana.
Són llibres inspirats per Déu i, per tant, la historicitat dels mateixos passa a segon ordre. Cal destacar també l'element canònic (és a dir, normatiu) especialment per als jueus que no han avançat gaire en la recerca de l'autèntic sentit d'aquests escrits cosa que si han volgut fer els cristians, llegint-los de manera diversa i volent trobar el missatge de Jesús.
Però en aquestes qüestions sempre ens trobem amb els fonamentalismes i altres ismes, com l'integrisme, que no deixen marge per la interpretació.
La Bíblia no és altra cosa que la veu de Déu que parla als homes, i així comença la història d'Israel quan s'alliberen de l'esclavatge dels egipcis. En aquest alliberament el poble d'Israel veu la intervenció de Déu, la qual cosa porta al seu reconeixement com a únic Déu i Senyor, mentre que per la seva banda Déu els reconeix com a poble elegit. D'aquest doble reconeixement se'n diu Aliança i està basat en la confiança i obediència per part del poble, i per part de Déu s'expressa en fidelitat.
Per altra banda la Bíblia té extenses connexions amb la literatura i cultura egípcia i mesopotàmica. Així l'epopeia assiri-babilònica del Gilgamesh tracta el tema del Diluvi, naturalment sota una altra òptica, però també hi ha connexions amb l'Alcorà i la llegenda del Atrahasi. La creació de l'univers (i la del nostre món) també es descriu en l'Alcorà tot i que, potser justificadament, alguns li atribueixen ser una còpia de la mateixa Bíblia (però la Bíblia no és també la còpia d'alguns passatges d'altres llibres i religions?, té això alguna importància?)
Fet un esbós de com es va crear l’univers i especialment l’home segons els llibres Sagrats, ens hem de plantejar què ha passat en aquests darrers anys que hi ha hagut un qüestionament de teories científiques ja acceptades (amb moltes reticències en el seu moment), amb un retorn a idees fonamentalistes basades en creences? Doncs la veritat és que no ho sé, no puc donar cap explicació que em sembli
prou coherent que expliqui aquest retorn a l’obscurantisme. I quedi clar que tot això, en la meva opinió, no té res a veure amb la religió, sinó només amb mentalitats acientífiques que volen restaurar les creences per sobre de la raó.Fou en aquests context que recentment el meu destí em va dur al mercat de Portobello a Londres, on tots els turistes que viatgem a aquesta ciutat hi anem una vegada o altra.
Allí, entre objectes que no valen res i altres que només tenen damunt d’ells el valor de ser antics, vells o atrotinats, vaig trobar un llibre de contes que em va semblar prou interessant i que m’ha donat algunes idees sobre el tema que tracto en aquest escrit. El llibre en qüestió és diu: An amazing tale about the creativism, un llibre que el vaig posar a la maleta amb ganes d’entretenir-m’hi alguna estona quan arribem a casa, però altra vegada el destí es va interferir i, aquesta estona es va produir molt abans del que em pensava, ja que degut a circumstàncies climatològiques (la boira) ens vam haver d’esperar més de cinc hores a l’aeroport quan tornàvem a casa.
Per tant, sense tenir altra cosa a fer, vaig obrir el llibre i amb l’ajuda d’un petit diccionari que portava sobre meu, vaig començar a llegir el conte.
El cert és que d’amazing ho fou un rato i ara us explicaré el que diu aquest conte que em va dur a escriure aquestes ratlles.
Once upon a time ... continua, i com sigui que parlem de creacionisme, el conte comença amb l’explicació de què va fer Déu per crear el món, per crear la vida, per crear l’home.
Déu, el Senyor de tots nosaltres, estava enfeinat amb la Creació, era ja el sisè dia i estava bastant cansat. Havia ja creat moltes coses i ara li tocava l’element més rellevant de tot el conjunt: l’home.
Estava doncs en plena feina i per aquesta obra havia agafat fang de la Vall de Josafat, una mena d’argila vermellosa molt fàcil de treballar, i aigua del riu Jordà (que en aquell temps no era encara una claveguera com és ara), i estava modelant figuretes diverses.
Primer havia fet un caçador, després un pagès, desprès va fer una altra figureta i li va dir que ell seria un treballador i, naturalment, si hi havia un treballador hi havia d’haver un amo, per la qual cosa va crear un empresari.
I així van anar desfilant tots els autors de l’auca, el clergat, els militars, els nobles i els seus caps els reis, els menestrals, els druides, els adivins, els condotiers, i Déu estava ja cansat de tanta creació i, a més se li anava acabat el fang per anar construint altres figuretes.
Déu però va voler anticipar-se al que seria el pas dels temps i va decidir que encara que era una mica prematur, caldria crear també els polítics i els executius d’empreses, cosa que naturalment en aquell temps ni existien ni es necessitaven, ni sabien ben bé què eren els uns i els altres.
Però fos com fos, i com se li estava acabant el fang va creure que per fer via i acabar la Creació podria fer una altra amalgama.
Se li va ocórrer que quan la revolta dels àngels, que feia ja molt de temps se li havia produït al Cel amb el resultat incert de la divisió dels que li van restar fidels i els que van voler independitzar-se, va veure que aquells àngels ja no ho eren tant àngels i tenien alguna cosa del que més endavant en seria l’essència humana.
Però aquells àngels desprès de la revolta van prendre algunes característiques humanes i van començar a sentir necessitats, i en destaquem pel que fa al nostre conte, unes d’elles, les fisiològiques, cosa que en l’època dels àngels avant la lettre no havien experimentat mai.
Però com tot aquell personal estava a dalt dels núvols, per qüestions d’estètica i d’higiene, el Senyor va manar construir uns recipients per dipositar aquells residus angelicals i no deixar-los caure des del cel sobre els homes que havia creat a la terra.
Per fabricar aquelles andròmines, havia manat als seus àngels-obrers que agafessin el fang que directament pujava des dels craters dels volcans cap al cel i encara que era una mica impur (contenia molt de sofre i altres elements pudents) va pensar que li serviri
a per als seus objectius.Així doncs havia acumulat una gran quantitat de fang a dalt del cel de baixa qualitat (segones, que en dirien els constructors d’ara) per fabricar aquelles andròmines, que més endavant els homes denominaren com a orinals.
Cansat com estava el Senyor, per crear els darrers dos models d’home, va pensar que ja li serviria aquell fang (el de fer orinals) i amb ells va fer els polítics i els executius d’empresa.
Aquests nous prototipus d’homes creats van protestar humil i respectuosament al Senyor dient: Senyor, nosaltres estem en desavantatge i ens costarà molt de complir les funcions per les quals ens has creat. ¿No podries prendre’t un descans i desprès fer-nos amb el mateix fang que has fet els postres companys?
Déu els va dir: No patiu, no estareu amb desavantatge, vosaltres en la vostra posició de feblesa us rodejareu de gent mediocre com vosaltres mateixos, i així gaudireu de tot el poder que ningú us discutirà. Vosaltres ni tant sols necessiteu ser intel·ligents, si teniu el poder, ja ho teniu tot i com us he dit abans, ningú us el discutirà, ja que, prou que vosaltres mateixos us preocupareu de que ningú que sigui una mica llest no estigui al vostre costat i us faci ombra.
I així Déu va acabar la seva obra de creació i, els dos darrers exemplars creats van restar totalment confosos entre tots els altres homes creats, sense destacar en res ni en cap altra cosa que no fos un lleuger color de pell una mica olivaci que costava molt d’identificar, i en una constant desconfiança cap als homes del voltant perquè sempre pensaven que els podrien fer la guitza. I així també es va popularitzar una expressió -sou més rucs que el fang de fer orinals- que va fer fortuna i ara sembla clar els seu origen històric.
El conte acaba amb una reflexió poc edificant que estableix una comparació entre els primers polítics (de quan els homes van crear les primeres ciutats i van establir les seves formes de govern) i els polítics actuals que triomfen en el nostre temps i com aquests es rodegen dels elements més mediocres de la societat, de com polítics i executius malden per qüestions econòmiques privades i de poder, i no només això, sinó que a més, són reelegits i autoelegits sense cap problema.
Ja que Déu no els va dotar d'una intel·ligència preclara, caldrà que ho compensin amb bons sentiments. Caldrà que urgentment a aquests Scrooge els visiti l’esperit del Nadal i els expliqui on aniran a parar si persisteixen en els seu comportament actual.
