Entretenir a la canalla

Aquests dies de vacances escolars hem tingut les netes a casa. Com totes les criatures necessiten que algú les entretingui i els avis, de vegades ja no sabem què inventar.

Una solució —no barata— és la de dur-les al cine, i així ho vam fer una tarda. Vam anar a veure una pel·lícula de Charlie Brown, Carlitos. Les netes ens van demanar que els compréssim crispetes i negociant-ho amb elles vam acabar comprant-los un entrepà, que se’l van menjar fora del cinema.

Entrem a la sala —Cinesa-Diagonal— i veiem amb desgrat que el terra i per sobre les butaques, estava ple de crispetes, paperines buides, i algun envàs.

Ja sé que això forma part del negoci del cinema, no m’agrada però no ho critico. Ara bé, que entris al cinema i et trobis aquest desordre i brutícia desprès de pagar una entrada, em sembla una presa de pèl que no es pot tolerar.

Encara que l’empresa té una part de culpa, els nens que es comporten d’aquesta manera en tenen  molta més. Per tant, estic esperant que algun tertulià tregui el tema per dir aquella frase tan bonica: això hauria de ser una assignatura a l’escola! Val a dir que mentre projectaven la pel·lícula una mare va estar tota la pel·lícula amb el mòbil encès consultant estupideses, i també que un nen, es va apropar a la pantalla i es va posar a ballar. Naturalment, els que acompanyaven aquell nen li deurien riure les gràcies.

I els pares d’aquesta canalla, no hi tenen res a dir, ni cap responsabilitat? És que si els nens són com són, és degut a que tenen els pares que tenen...

Les grans empreses i la política

El Consejo General de la Competividad, diu que no es reuneix per no parlar de política. Es veu que el resultat de les eleccions els ha deixat catatònics.

Ells ja havien fet les seves apostes, totes de continuar com estàvem, i no els ha sortit bé. Els directius de les grans empreses havien apostat per C’s (el que més il·lusió els feia era el contracte únic) i s’han trobat en un altre fracàs de les seves expectatives. Altra vegada aquests genis de la política i de l’economia s’han equivocat. Però ells tenen un lema: “si ens equivoquem, ja rectificarem”, un lema que només és vàlid per a ells. Tots els demés quan ens equivoquem hem de fer front a responsabilitats, a ells no els cal, tenen el BOE de la seva banda.

Havien apostat per la competivitat, que tal com ho entenen és tracta de rebaixar el sou als treballadors i d’apujar-se els seus. A les “seves” empreses hi treballen 1,7 milions de treballadors. La seva aposta per la competivitat els ha sortit bé, han disminuit el sou dels seus treballadors, i han augmentat el seu tros de pastís. El resultat és que també han aconseguit augmentar la desigualtat, se suposa un dels seus objectius lliberals.

Per la seva banda els empresaris de l’Íbex (que en realitat són els mateixos esmentats abans), están pressionant al PSOE perquè s’avingui a pactar amb el PP la formació de govern, d’un govern que a ells els va de meravella.

Tots aquests senyors no han entès que els ciutadans, per bé i per mal, no volen continuar amb l’actual sistema de govern que afavoreix descaradament les institucions extractives.

És el mateix que els passa als tertulians de l’amic Caní lligat al grup Goda, els senyors Milan, Foix, López Borneol i els d’altres cadenes especialmente privades, com els de la Sexta, que van quedar sense paraules, ells que ho saben tot, no se’n sabien avenir.

Retorn al passat 20-D

En plena ressaca de les eleccions els partits fan lectures desenraonades. El que m’ha entendrit és veure el líder de Ciudadanos en les seves conclusions. Una entrada triomfal a l’Hotel Eurobuilding (que per alguna cosa són els preferits de l’Íbex35) en la que els cors dels militants cantaven aquella bonica cançó: “soy español, español, español...” desprès d’aquesta estrofa la lletra s’acabava, no pas com les seves  idees, que Rivera en va esbossar unes quantes. Per cert el “yo soy español,...” era el mateix càntic que sonava a la seu del PP, i és que són ànimes bessones.

Així ens va dir que ell no reconeixia mai cap nacionalitat dins l’estat plurinacional que reconeix la Constitució. La unitat de la Pàtria és sagrada. Va parlar de la igualtat dels espanyols, sense que s’hagi adonat de que cada dia que passa els seus protectors agreugen les desigualtats entre els ciutadans, en drets i en benestar. I també de la protecció de les llegües. La llibertat segons ell l’entén, que vol dir subjugar els que no pensen com ell. Mai pactarà amb qui pensi que té llibertat d’escollir. Parla de canviar la llei electoral (sembla que no els hi és favorable) i també d’educació, que vol pactar una llei en la que s’espanyolitzi (en realitat diu que uniformitzi) a tots els ciutadans per fer-los homes de bé. El seu recorregut s’acaba amb la destrucció de qualsevol diferència, sigui històrica o cultural. El seu leit motiv és la destrucció del català com a llengua, a les escoles i com a nació, i es proclama català perquè així, des de dins, podrà atacar els seus punts més vitals.

Com Rivera és de lletres, va justificar xifres injustificables de les seves disbauxes electorals, que diu es financen amb donatius dels seus amics. No diu qui són aquests amics però ens ho imaginem. Ara, es troba que aquestes mentides no li permetran recuperar les despeses manipulades de la seva campanya. És el que té voler aparentar i dissimular els números. Acaba d’estrenar una seu magnífica a Madrid (qui la deu haver pagat?) i tot plegat potser el portarà a tenir problemes en les seves finances.

Em va saber greu veure a uns quants ciutadans que tenien l’esperança de ser ministres i no ho podran ser. Pobra gent, tindran una depressió?

Pensava que se’n havia anat a Madrid i no l’hauríem de sentir més, però, m’equivocava. Manté que vol acabar amb la dissidència dels catalans, i com en les pelis de l’Oest, el que s’aparta del bon camí no té dret a ni a pa ni a aigua.

Rivera fa un esforç per somriure de forma constant, però els seus amics que l’acompanyen, sempre fan cara de mala llet. Quin deu ser el seu problema?

Curiositats sobre el Debat a Set

(carta enviada al ARA, publicada el dia 19.12.2015)

Només vaig veure el debat al final, però em van cridar l’atenció dos fets.

Un: que els acords sobre la conferència de Paris sobre el canvi climàtic ni solament es va esmentar. Fa pocs dies a les Set Portes hi va haver una sessió sobre aquest tema. El conferenciants recomanaven que si a un partit no li preocupa aquest tema transcendental, no l’hauríem de votar, vol dir que és un partit prescindible.

Dos: quan es van debatre mesures contra la corrupció, una de les més esmentades va ser que els bancs no poguessin condonar els deutes dels partits. És que els bancs que desnonen els pobres condonen els deutes dels partits? Com és que cap banquer ha sortit dient que això són foteses sense cap ni peus i en canvi van sortir com un sol home a l’hora de valorar qüestions polítiques com l’opció política de dos milions de ciutadans catalans? Suposo que no pot ser que els banquers condonin deutes dels partits, per què ho haurien de fer?

Quan la sarsuela de La Paloma entra en el debat polític

En el debat que es va fer fa uns dies a can Cuní entre tots els candidats del 20-D, vam poder veure un espectacle insòlit: els periodistes que s’encarregaven de fer preguntes als candidats per enfocar el debat al gust de can Godó van ensenyar l’orella: la Rahola preguntava i en Cuní —seguint el duo de La Paloma, quan ja havien respost els candidats— demanava reiteradament a la Rahola si havia quedat satisfeta amb les respostes. La Rahola, aprofitant l’ocasió els tirava en cara a tots els candidats que no havien fet ni un gram d’autocrítica. Em sembla bé, però qui collons són aquests periodistes per donar notes als candidats de si ho han fet bé i si ells —els catedràtics— han quedat satisfets?

Els polítics són el que són, però els mitjans i els seus actors, Déu n’hi do!