Remodelacions d'estadis de futbol

 

Com sigui que l’economia ja funciona, ens podem preocupar de coses que ja no són tan essencials. Així ha sorgit la idea (gairebé coincident en el temps) en remodelar els estadis del Barça i del Real Madrid.

El que uns directius del futbols se’n preocupin està bé, és la seva feina i ja se sap que encarregar unes obres quantioses sempre produeixen beneficis a l’economia d’algú o altre. Com diria un amic meu, sempre ha estat així i per tant està bé.

Vull creure que quan planifiquen aquestes obres faraòniques deuen tenir diners en efectiu en algun calaix, doncs no crec que sorgeixi algun altre CajaMadrid/Bankia que s’arrisqui a finançar aquests disbarats. Els bancs o millor dit, els banquers, suposo que hauran posat seny, si més no durant un parell d’anys, i es dedicaran a finançar empreses i negocis productius. O estic equivocat, perquè potser ja tenen més o menys lligat el finançament prioritari amb alguna gran entitat financera per coses tan necessàries com els estadis de futbol? De totes maneres veient el personal que pul·lula per les llotges d’aquests estadis ja no ho veig tan clar.

El ministre Montoro proposat per premi Nobel d'economia... i de cinisme!

 

El PP, tot i les ajudes de l’exministre Borrell i altres il·lustre economistes a sou (per cert com és que aquests tècnics del Ministeri no treuen pit? És que se’n donen vergonya?), està superant totes les imaginacions possibles quant a barrabassades. Una d’elles, la que avui em refereixo són les balances fiscals.

Rajoy havia dit que posaria les balances fiscals a disposició dels ciutadans. Ho havia dit ell i havia sigut un compromís en seu parlamentaria d’ell i de Rodríguez Zapatero.

Ara han vist que tot i fent totes les manipulacions possibles no els surten els números que els hauria agradat per mantenir que Catalunya viu gràcies a les transferències del Govern central.

Què se li acut al ministre Montoro? Doncs un invent que serà la riota de tots els països civilitzats. Havia de portar els números a la “campanya de Barcelona”, però els seus “tècnics” encara no els tenen a punt. El que ha verbalitzat és un discurs surrealista. Entre tant el que està fent són ajustos fiscals. Ha començat per cultura, que com tothom sap cal  protegir el tràfic d’obres d’art i antiguitats, segurament perquè deu ser un negoci en que el PP està implicat. També és urgent declarar protegit fiscalment les falles valencianes. S’admeten apostes, què més farà aquest ministre inútil?
La marca "España" camina.

Mariano té un pla

 

Mentre el partit més corrupte de tots els temps —el PP— desembarca a Catalunya per evangelitzar i comunicar la bona nova, els atacs indiscriminats contra els catalans i Catalunya no deixen de fluir.

La senyora Cospedal afirma que Catalunya no és viable, que no permetran cap secessió, que Catalunya viu gràcies als diners que envia Madrid i moltes coses més. Demà està previst que vingui el ministre Montoro a explicar més temes econòmics, segurament explicarà les balances fiscals de la mateixa manera que ho ha fet l’exsecretari d’Estat i exministre socialista José Borrell, és a dir, enganyant o potser el que és pitjor, explicant una cosa que no entén.

Cal contradir i replicar totes aquestes manifestacions? Resulta fatigant i la meva salut se’n ressent. Vull creure que en les properes eleccions, tant si estimem Catalunya com si estimem Espanya, traurem del poder aquest Govern del PP, liderat per un pusil·lànime i format pels ministres més incompetents i cínics (fins i tot en les seves creences) des que vam abandonar el franquisme.

En les trobades de la creuada, la nostra lideresa Sánchez Camacho, de trist currículum i cadàver polític en descomposició, treu pit i no para de dir bestieses, insulta els que no pensen com ella o com el PP i cada vegada és més irrellevant, fins i tot partits com el de Ciudadanos (que ja és dir) se la cruspiran.

Les notícies que ens arriben dia a dia són desesperants. Ens confirmen que estem en mans de mafiosos. Avui, en el judici de Blesa, el seu advocat s’ha permès amenaçar al nou jutge, dient-li que si segueix per aquest camí li passarà el mateix que al jutge Elpidio. I aquest advocat encara no està a la presó, ni la fiscalia ni cap òrgan del poder judicial ha dit ni mu. Mario Puzzo té material per una saga més sagnant i corrupta que les que fins ara ha escrit.

Decisions unilaterals

 (carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 18.1.2014)

El president Rajoy diu que no es pot dialogar amb el Govern català quan aquest pren decisions unilaterals. La veritat és que cada vegada has de prendre més til·la per aguantar les afirmacions de don Mariano Pinotxo.

De totes maneres en aquests afers l’ajuden els mitjans de comunicació afins al poder, o bé aquells que només volen quedar bé (cas del Grup Godó, on els seus tertulians mai s’obliden de dir que la voluntat de no dialogar està en les dues bandes).

Però independentment de qui tingui la culpa, vol el Sr. Rajoy una actitud més amable que la d’un Parlament català que acorda demanar al Parlament espanyol que li traspassi unes facultats que segons la Constitució són traspassables? Creuen de veritat tots aquests dogmàtics del poder central que tot el que no estigui previst en la Constitució està prohibit?

Preferiria que el Sr. Rajoy digués la veritat, o sigui, que fan el que fan perquè els dona la gana i per alguna cosa tenen la majoria. Si fos així, entesos, ja veurem com hem de respondre. Però per favor no parli de decisions unilaterals ni de voluntat de dialogar. No se’n foti més de nosaltres!

 

150.2

Els nostres representants van aprovar demanar al Govern central que traspassi a la Generalitat les facultats per a convocar un Referèndum

 

Ahir el Parlament va aprovar aquesta resolució. Unes cinc-centes persones estàvem davant del Parlament donant suport a que s’aprovés la proposta.

Veiem entrar els parlamentaris, uns amb naturalitat, altres amb molta pressa. Uns aplaudits, els altres amb crits d’independència.

També hi havia mitja dotzena de persones que van començar a cridar allò de “Cataluña es España” amb banderes d’Espanya. A mesura que venien més i més persones favorables a la independència, els unionistes espanyolistes van optar per desaparèixer.

Un representant de l’ ANC va agrair el suport al acte important i transcendent que havia de tenir lloc en el Parlament. També va recordar que aquest suport sempre havia de ser pacífic, cordial i lliure.

Els parlaments dels portantveus se sentien des dels altaveus a l’exterior. Hi van haver discursos emotius i altres irritants, no només pel contingut, sinó per les formes. Veus il·lusionades, entusiastes, amb contenció en l’expressió i en les formes; altres agres, emprenyades, repetitives, insultants... el de sempre, sense arguments.

Els de fora ens preguntàvem: No han de tenir veu les dissidències dintre un partit? S’ha de seguir les consignes de la direcció del partit sense cap possible dissidència? Es permeten en votacions transcendentals com en la dels toros, la dissidència (per ser un tema de consciència) i en canvi en la més important del país, no?

Més tard els formadors d’opinió afegien llenya al foc dient que la proposta presentada no servia per a res, perquè no era legal, no estava previst en la Constitució, no seria ni considerada per govern de Rajoy, etc.

L’emoció estava dintre el Parlament, però també a fora. Es cantava L’estaca i la veu es trencava. Hem donat un pas més en la bona direcció. Senyors parlamentaris, ahir vàreu fer una bona feina.  No esperàvem altra cosa de vosaltres.

 

Retribucions en espècie

El Govern de l’estat ha decidit que determinades partides que formen part de la retribució també cotitzin a la seguretat social. Res a dir. Això farà que s’ingressin més diners per fer front a les pensions que ja fa una bona temporada que estan recorrent al sac de la reserva (que perquè això serveix aquesta reserva).

Els treballadors que reben un xec menjador ara hauran de cotitzar ells i les empreses que ho paguen. Està clar que no deixa de ser una retribució, així doncs un pas que sembla adequat.

Aquesta estratègia agafarà més credibilitat quan les retribucions en espècie que perceben els presidents i executius  de Telefónica, Repsol o el Santander, derivades de la utilització dels Gulfstream o dels Mercedes i Audis i xofers d’ús exclusiu d’aquests directius, repercuteixin també en el seu sou i en les cotitzacions respectives. Mentrestant els ciutadans haurem de continuar pensant que aquest Govern de l’estat només es preocupa del benestar dels poderosos i de les seves portes giratòries.

 

 

 

 

 

Per a què serveix l'Estat

Cada vegada aquesta pregunta es transforma en més angoixant i més desconcertant. En base a l’observació diària molts ciutadans ja no sabem quina és la funció que realitza l’Estat.

Els polítics malden per ocupar els llocs de poder i quan els ocupen deleguen les funcions —indelegables— a la iniciativa privada o als seus amics, que moltes vegades ve a ser el mateix.

Si un Estat és incapaç de garantir una assistència sanitària pública, una educació pública, una seguretat pública, una justícia gratuïta, eficient i independent (que no ho és), què hi fa tota aquesta costosa i ineficaç organització de l’Estat?

Per motius suposadament d’una millor eficàcia el govern pretén traspassar funcions de seguretat a empreses privades. O traspassar funcions d’assistència sanitària i d’educació a empreses privades. Si això és així, torno a preguntar, què hi fa l’Estat entremig d’aquest embolic?

L’Estat hauria de complir unes funcions bàsiques, indelegables, com són la redistribució de la riquesa i del benestar. Si l’Estat no és capaç de donar sortida a aquestes funcions que té encomanades, el que ha de fer de forma immediata és plegar. Que doni oportunitats a altres formacions que potser seran capaces de dur-les a terme.

Jo puc entendre que uns polítics, professionals de la política, si un dia arriben a ser presidents o ministres del Govern de l’Estat, quan els toca exercir les seves funcions no tinguin ni la més remota idea de com s’ha de fer. Ho puc entendre. D’on els hauria de venir aquests coneixements si no han sigut altra cosa que engranatges dels propis partits als quals pertanyen?

El que ja em sembla més gros és que tota aquesta plèiade de polítics que arramben amb els càrrecs més importants del país, no sàpiguen que una empresa privada persegueix el lucre  —molt lícit— i, per tant, si els polítics fessin mínimament bé la seva feina, un servei donat per l’Estat hauria de ser més econòmic i eficient que si ho fes una empresa privada. Si no han entès això tan simple, que pleguin.

Quin govern tenim quan els seus ministres abans de prendre qualsevol decisió han de consultar el seu director espiritual? La realitat és que no tenim Govern. Cap membre del Govern pren decisions raonables. Estan a les ordres dels poders fàctics, siguin econòmics siguin espirituals.

El dia que puguem expulsar-los del lloc que ocupen i que no es mereixen, ho celebrarem amb alegria, perquè no només són fonamentalistes i ignorants, sinó que són dolents i no tenen ni la decència de respectar als que han enfonsat en la misèria.

Esatratègies empresarials

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació; publicada el 4.1.2014)

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/705913-estrategies-empresarials.html

Avui està de moda parlar d’empreneduria, com si això fos una estratègia empresarial. No hi entenc gaire en aquestes coses, però observo que en determinats establiments el tracte que donen als clients és exquisit. A títol d’exemple al meu barri hi ha un forn (Oriol Balaguer) que sempre et tracten com si fessis un dipòsit de molts milers d’euros en un banc (i només compres una baguet que costa 1,10 euros), és a dir, et tracten correctament, sense afalacs, però amablement. També a prop de casa hi ha una cadena de mercats (Mercadona) en la que els seus empleats també donen molt bon tracte als clients (o clients ocasionals).

Per altra banda empleats de grans organitzacions financeres m’expliquen que reben consignes dels seus directius (que no empresaris) en el sentit que als clients se’ls han de tractar com a l’enemic. És a dir, que si els poden enganyar millor, que es tracta de treure’ls el suc, no pas de donar-los un servei a canvi d’un preu correcte. El resultat d’aquesta estratègia, està a la vista...

Hi poden haver explicacions diverses de perquè existeixen organitzacions que tracten bé al client. Una, que els treballadors són gent molt responsable. Dos, que els treballadors són ben tractats. Tres que es tracta d’empreses que volen obtenir un benefici adequat al servei que donen. Quatre, que no han contractat executius que no saben un borrall del què és una empresa. Cinc, per què els executius no copien aquests models d’èxit?