Previsions per 2010: el president de la CEOE a la presó per estafa

El vodevil de Gerardo Diaz Ferrán


La CEOE se supera. Acaben de renovar la confiança al seu president (desprès del mullader que ha organitzat) i volen que continuï al front de la patronal empresarial. És el seu líder per excel·lència, o com diria Laporta, un exemple per emmirallar-s’hi (també anem bé amb en Laporta!). Ha enfonsat unes quantes empreses i ha posat en funcionament una estafa -de moment- fins a 6 milions d’euros (que el Govern ha dit que els cobrarà fins a l’últim cèntim).
L’eximent és que l’estafa l’ha dut a terme sobre uns desgraciats immigrants que no sabien que era una companyia que no mereixia cap crèdit (especialment pels seus gestors) i segurament ni tindran força per portar-lo davant dels Tribunals.

Però el 2010 serà un any de grans resolucions i grans esdeveniments. A banda de la sentència del TC sobre l’Estatut, hi haurà solució pels casos Gürtel, Pretòria, Palau, Air Comet, Hisenda (Núñez), Hisenda IVA, etc. etc. Tots ells tenen en comú que són fraus de 25 milions d’euros com a mínim. Els ciutadans estem tranquils, amb la justícia que tenim...

Del cas que m’ocupa (Air Comet), ben segur que el fiscal de l’estat estarà ja recopilant informació d’aquesta estafa i ben aviat veurem a Díaz Ferrán entre reixes.

Podria fer una semblança del seu perfil i èxits com a gestor d’empreses, però no val la pena. La premsa ho ha airejat de forma suficient ja des del mes de juny, i amb això si que té raó Díaz Ferrán: ja fa temps que l’empresa que no mereixia cap credibilitat, ni l’empresa, ni els gestors, ni els òrgans supervisors dependents del Govern. I per més que des de juny hi havia sobre la taula greus problemes i eren públics, Díaz Ferrán no deixava d’anar a Ciutadella a gaudir les merescudes vacances en el seu iot, departint amb altres insignes “empresaris” com ell (tots amb iot, es clar).
Així hem pogut fer seguiment dels disbarats d’ARSA, d’Air Comet, i ara possiblement de Marsans, amanit tot amb diners públics i regals multimilionaris dels Governs, tant del PP com del PSOE.

El cas del bandarra del Millet ens va arribar al cor, pel que representava la institució i per la immensa barra d’aquest individu. El bandarra de Díaz Ferrán és encara més sagnant, ha estafat a més de 7 mil persones, amb l’agreujant de ser persones humils i sense gaires mitjans econòmics, ha deixat a l’atur a 700 persones, mentre ell continuava fent el pallasso a mig camí entre el Dr. Jekyll i Mr Hyde. La seva estafa és molt més important, tant pel import com per l’afectació a tots els ciutadans i a l’economia en general.

Esperem doncs que el Fiscal de l’Estat resolgui aviat aquest tema.

Un discurs ple de seny

El Rei demana que es deixi treballar al Tribunal Constitucional


Quan arriba el Nadal, igual que el torró El Almendro, el Rei ens fa un discurs ple de seny. Tens la sensació que es tracta de coses ja sentides, en realitat no em feu dir de què va parlar. Vaig sentir coses del canvi climàtic, de la convivència, del diàleg social i de moltes altres coses, entre elles, va en va dir una que em va fer obrir l’ull, va dir que calia deixar que el Tribunal Constitucional treballés i que no interferíssim la seva feina.

Com a molt hi posaria una sola objecció, més que deixar-los treballar el que caldria és que es s’hi posin, doncs als ciutadans ens sobta que aquests egregis senyors i senyores després de tres anys encara no s’hi hagin posat.

Aquests magistrats, tant il·lustres com a poc eficients (tal vegada una mica dropos?), caldria que d’una vegada es posessin a la feina. Si van cometre l’error d’admetre la demanda a tràmit, com a mínim que tinguin la valentia de dictar una sentència (i no entro en qualificar la indignitat d’aquests magistrats cessats que no volen deixar la seva poltrona, ni en la dels partits polítics que haurien de provocar el seu relleu).

Ara doncs, un desig pel Nou Any: que els Magistrats, quan acabin de pair els torrons, es posin a treballar. És potser demanar massa?

Donació d'òrgans i teixits

Siguem generosos

Tots podem fer un acte d’imaginació anticipant la nostra pròpia mort. Un acte que tots més o menys tenim assumit, poc a poc, amb més o menys intensitat, convenciment i certitud.
Alguns d’aquest moment en fan un acte teatral, com la sortida d’escena d’un actor en el punt més emocionant de la representació. Altres en fan un acte final sense retorn. Els anhels de tantes coses queden sense resposta. Altres visions d’aquest transcendental fet el presenten (com fan alguns ximples quan parlen de la crisi), com una oportunitat. No tinc gens clar que la mort sigui una oportunitat, però si està clar que és un fet inevitable, un fet al que ens hem d’afrontar d’una forma ordenada i tranquil·la.
El que si és cert és que paga la pena perdre o aprofitar alguns llargs moments per reflexionar sobre aquest fet.
Independentment del resum (una autoavaluació ben segur molt favorable) de la nostra pròpia vida, també és un moment oportú per pensar en els que seguiran vivint o malvivint en el nostre planeta, en la nostra ciutat en la nostra família i, si abans d’acomiadar-nos definitivament d’aquest complicat món estem en disposició de deixar alguna cosa que a partir d’ara ja no necessitarem. Em refereixo al nostre cos i als nostres òrgans i teixits, entenent que algun d’aquests òrgans poden encara ser útils per perllongar la vida d’alguna persona a qui pot fer falta.

La donació d’òrgans i teixits pot tenir lloc a partir d’un donant viu (sempre que aquesta donació no li representi un perill per la seva vida) o bé en el moment de la mort, quan ja els nostres teixits i òrgans no ens són necessaris.

La donació és un acte de generositat, un acte pel qual una persona manifesta la voluntat que, a partir del moment de la seva mort, qualsevol part del seu cos que sigui apta per al transplantament pugui ser utilitzada per ajudar a altres persones, o bé en el cas d’una persona viva, cedint un òrgan o teixit pot ajudar a sobreviure a una persona malalta, sense que aquest fet hagi de suposar un perill per la vida del propi donant.


Què s'ha de fer per ser donant?

Quan una persona es planteja la possibilitat de ser donant i decideix fer donació dels seus òrgans i teixits amb la finalitat que siguin trasplantats per ajudar altres persones, la primera cosa que ha de fer i la més important, és comunicar la seva decisió a la família i els amics més íntims.Ells seran els primers a qui es consultarà la possibilitat de la donació després de la mort, tot esperant que respectin la voluntat del donant.També es pot emplenar un carnet de donant i portar-lo sempre amb la documentació personal com a testimoni de la decisió presa. És un carnet que no et compromet i del qual pots desfer-te en qualsevol moment si canvies d'opinió. Aquest carnet es pot obtenir directament en una de les webs que se citen en aquest escrit.

El més important per a fer-se donant d’òrgans i teixits en cas de mort, és comunicar aquesta decisió a l’entorn familiar, ja que és la família qui finalment haurà de decidir sobre aquesta qüestió, tot i que és d’esperar que respecti la voluntat del difunt.

Es pot obtenir el carnet corresponent en alguna de les organitzacions que s’ocupen de la coordinació d’aquests transplantaments. Aquest carnet no pretén altra cosa que deixar constància de la voluntat manifestada i explícita de donar els seus òrgans i teixits en el moment de la mort.

Normativa i informació

La normativa que tracta aquest tema és la Ley 30/1979, de 27 de octubre, sobre extracción y trasplante de órganos. A més, cada Comunitat ha promulgat Ordres que desenvolupen aquesta Llei i especifiquen alguns aspectes sobre aquest acte.
Es pot ampliar la informació en les webs de les entitats coordinadores de transplantaments:

http://www10.gencat.net/catsalut/ocatt/ca/htm/mapaweb.htm
http://www.ont.es/Home?id_nodo=124


Un cas particular de donació

Em vull referir a la donació del cadàver per la investigació. Sobre aquest punt altra vegada sorgeixen les prevencions del que és conegut com un cert culte a la mort, i el seu resultat és que hi ha poques donacions en aquest sentit.
Cal tenir en compte que, a la llarga, la donació del cadàver a la ciència, té els mateixos efectes que la donació d’un òrgan, ronyó, cor, teixits o el que sigui, per la seva utilització per recuperar una persona malalta.
La donació del cadàver cal fer-la directament a una Universitat concreta, i hi ha més de 20 Universitats que accepten (i esperen) donacions de cadàvers per la investigació.


Fem-nos donants

Aquesta és una decisió personal que s’ha de fer, com la majoria de les coses d’aquest món, amb convenciment, amb convicció, amb generositat.
Reflexionem sobre la mort, un fet proper o llunyà, però indefugible. Fem-ho amb tranquil·litat, amb impertorbabilitat, amb responsabilitat. I si ho creiem convenient, siguem generosos, però no hem de fer actes que ens creïn incomoditat.

Impost de Successions i Donacions

Reflexions d’un no expert en la matèria

(versió modificada de l'escrit inicial com a conseqüència dels canvis legislatius aprovats recentment pel Parlament de Catalunya)

A l’estat espanyol hi ha molt diverses formes de tractament d’aquest impost i això és degut a que cada Comunitat té la potestat de fixar el tipus de gravamen i, per aquesta via, poden desactivar fins a deixar a zero la repercussió de l’impost corresponent.

Hi ha unes Comunitats que sembla no s’han decidit a fer res per suprimir o reduir els efectes d’aquest impost (bàsicament Catalunya, Extremadura, Andalusia i Galícia).
A la Comunitat catalana ara s’ha debatut aquest assumpte, el resultat del debat sembla que no satisfà a ningú, però els polítics, amb la seva habitual suficiència deuen pensar que els ciutadans no sabem què ens convé.
Per més oprobi, resulta que no han sabut ni quantificar quins ingressos quedaran a l’Administració (o deixarem de pagar els ciutadans) quan s’apliqui íntegrament el que han acordat els polítics.


L’argument de la redistribució de la renda

Els “progres” d’Iniciativa i elsVerds volen que aquest impost continuï perquè diuen és un impost que serveix per a finançar no sé quants mestres, metges i altres serveis fonamentals per a l’estat del benestar.
La comparació, des d’aquest punt de vista, és impecable: si suprimim l’impost deixaran de prestar-se determinats serveis fonamentals. El que sembla que no s’adonen aquests progressistes individus és que aquest argument és vàlid, tant pel primer euro com per a l’últim i, per tant, si ens el creiem, no es pot tocar res d’aquest impost; ni reducció ni supressió. Ara bé, a aquests progressistes polítics se’ls hauria de dir que ells no són líders de res. Ells són (o haurien de ser) servidors dels ciutadans i han d’executar el que els ciutadans els demandin i no el que a ells els roti. Els suggeriria una altra forma de mesurar els efectes de la supressió de l’impost: quants informes d’aquests que s’han considerat indispensables i dels que tots els partits del Govern (i Iniciativa i els Verds encara més) han pagat de forma generosa i escandalosa per donar diners als amics i per finançar els seus partits, haurien de deixar de fer-se? Aquests diners no haurien pogut dedicar-se a l’estat del benestar? Per tant, aquests polítics que no vinguin amb excuses morals (més que tot cíniques) per justificar el manteniment d’un sistema que a alguns ciutadans ens sembla injust.


L’argument del greuge comparatiu

Hi ha un argument que segons algunes autoritzades opinions hauria d’obligar a suprimir de forma radical aquest impost: és el fet que hi ha un tractament totalment desigual en tot l’àmbit estatal. És l’argument dels greuges comparatius.
Contra aquest argument la resposta és molt clara (i m’estranya que encara ningú l’hagi esmentat). Les Comunitats tenen la facultat de modificar el percentatge de determinats impostos. Si aquest percentatge és més elevat (i els seus ciutadans paguen més) vol dir que aquests ciutadans reben més serveis. Per tant, res a discutir, no hi ha cap maltractament a uns ciutadans a qui se’ls cobra l’impost.
Per altra banda hi ha prou models de fiscalitat desiguals, tant a la Unió Europea com als EUA. La no supressió no es justifica amb aquests suposats greuges comparatius.


L’argument de si el impost és just o no

El que cal analitzar és si hi ha doble imposició, si hi ha alguna qüestió que afecta a l’equitat horitzontal, la vertical o l’inclinada. I aquí si que es presenten alguns problemes que, des del meu punt de vista, hauria de motivar la modificació o supressió de l’impost.
Si parlem d’economies transparents (no estic parlant dels grans bandarres que tenen patrimonis en societats radicades a l’estat espanyol o a països off shore) resulta que en la constitució d’aquests patrimonis suposadament subjectes a traspàs per herència o donació, ja han tributat durant el temps de la seva constitució i, per tant, si ara tornem a fer-los tributar sembla que hi hauria una doble exacció que podria ser considerada excessiva. També és cert que als hereus l’herència els ve ploguda del cel (vull dir sense esforç personal) i per tant hi ha una certa argumentació perquè hagin de tributar, tot i que la igualtat d’oportunitats no la garanteix aquest impost, sinó que ho garanteix que tots els ciutadans tinguin dret a una educació, a una sanitat i a una justícia. I aquest dret no el financia el relativament baix ingrés que proporciona aquest impost.
I no cal dir que a determinats hereus el pagament d’aquesta acceptació d’herència els suposa un problema molt difícil de resoldre, perquè l’herència difícilment serà en béns líquids per la qual cosa el pagament de l’impost, generarà sens dubte molts problemes econòmics als hereus.

Per corroborar l’absurditat d’aquest impost només cal tenir en compte que la “venda” del patrimoni als fills, des del punt de vista impositiu, és millor solució que deixar-los en herència aquest patrimoni, cas en que tributaria un 7% (ei! que no dono suggeriments).

Fins aquí unes breus reflexions sobre aquest impost. Veurem ara el que han sigut capaços de fer aquests polítics sapastres per resoldre aquest tema, però com que sobre aquest punt el Parlament català ja ha arribat a un acord (ara queda veurem com s’escriurà), passo a una segona part:


Que cal tenir en compte

Entretant els polítics juguen en els seus Parlaments, els que ja ens acostem al moment d’acomiadar-nos d’aquest món no tenim clares quines precaucions hauríem de prendre per deixar als nostres hereus la nostra minvada herència en les millors condicions possibles.

El tema no és innocu. Segurament el cas del cònjuge queda relativament solucionat en el cas de les Comunitats on hi ha una quantitat exempta per la vivenda relativament important (cas de Catalunya amb els 500 mil euros del cònjuge). El cas dels fills realment continua quedant força penjat. Si els deixem un patrimoni immobiliari (un pis) fàcilment supera els 250 mil euros (als que cal afegir el 50% d’una altra desgravació), el que obligarà a tributar per l’excés. I ben segur que els deixarem un patrimoni i un problema de com faran front al pagament de l’impost de successions.
Però les desgràcies no s’acaben aquí. Si parlem d’un patrimoni immobiliari, a més de l’impost de successions, n’hauran de pagar-ne un altre: la plusvàlua, un impost que els Ajuntaments utilitzen per a finançar-se, sense que quedi massa clar el perquè d’aquesta plusvàlua.

Donant per acabades les possibilitats que els nostres polítics raonin segons el que volem els ciutadans, intentaré altra vegada donar un exemple per veure com i què es pot fer en una situació suposada que podria ser força freqüent. Imaginem el cas d’una família on hi ha bona entesa entre pares i fills, és possible que la solució que preveu la llei (en cas de no fer testament, o fer-lo traspassant directament l’herència als fills) sigui una bona opció des del punt de vista impositiu: els hereus són els fills, però el cònjuge sobrevivent tindrà l’usdefruit d’aquests bens.
Amb aquesta opció, ens estalviem una tributació en el circuit i fem que l’herència passi directament als fills sense passar per un escaló intermedi, el del cònjuge sobrevivent (en el supòsit que els béns vulguem que passin a mans dels fills en el moment final).
L’inconvenient està clar: el cònjuge no pot vendre aquest patrimoni ja que seria propietat dels fills; el que podrà fer és gaudir-los, però no alienar-los.


Ultimes consideracions

Com la casuística pot ser molt variada (el patrimoni pot ser immobiliari però també poden ser actius financers en els que no està prevista cap deducció), és recomanable, abans d’anar al notari per fer testament, acostar-se a un professional perquè ens aconselli sobre com hem d’obrar i quina mena de testament hem de fer a fi de no crear massa problemes als hereus i, sobretot, si podem fer alguna cosa per no deixar problemes pendents.
Hi ha una darrera opció i és com els hereus percebran, si volen, l’herència, que s’apanyin i resolguin el problema com puguin. Personalment, no crec que sigui la millor opció.

El document de voluntats anticipades

Val la pena preparar-nos per si un dia no podem decidir?

Els humans tenim clar que hem de morir i, aquest moment, el de la mort, l’afrontem de molt diverses maneres. La dignitat de la vida comporta haver estimat, mentre que la dignitat de la mort comporta haver-nos exercitat en l’art de morir.
Aprendre a morir és aprendre a acomiadar-se que, com veurem, no és gens fàcil. Constantment veiem persones que han gaudit d’un cert poder, a l’empresa, a la política o en altres àmbits, però que no saben acomiadar-se. S’aferren de forma patètica a la poltrona que havien gaudit en una altra època, a la poltrona, als diners, als honors i a les misèries. No poden entendre que aquella situació ha canviat, per més que saben que no són els millors ni els més intel·ligents els qui arriben a dalt de tot, sinó que són els més forts, els que saben navegar millor en aigües revoltades, els que són capaços de tenir uns principis flexibles. Així doncs, si no és fàcil acomiadar-se d’un estatus anterior, quant més difícil serà acomiadar-se de la cosa més preuada per nosaltres: la vida. Però ens hem d’esforçar en aprendre’n, entre altres coses, perquè no ens queda més remei.
I quan arribi aquest moment, el de la mort, haurem d’admetre que no sempre podrem aspirar a morir en un entorn plàcid, tranquil i sense dolor. No estic parlant de la violència que prolifera a la nostra societat, sinó només estic pensant en aquelles situacions que tots hem viscut de prop o de lluny, en que a una persona, afectada per una malaltia greu que li provoca un gran patiment, li allarguem la vida d’una forma artificial sense que quedin massa clars els motius d’aquest allargament. Algunes vegades el propi malalt pot expressar la seva opinió al respecte, perquè encara conserva una capacitat suficient, en altres no ho pot fer i són terceres persones qui decideixen per ell, potser sense tenir massa en compte què hagués desitjat el malalt en veure’s en aquella situació. Sovint, actuen moguts per l’esperança de que canviïn les circumstàncies i hi hagi algun fet inesperat que produeixi el miracle, altres hi ha unes creences sobre com cal protegir la vida i en alguns casos també hi ha l’absència de pietat i de compassió cap al que pateix i la negació al dret a una mort digna, comportament impulsat per unes discutibles creences sobre l’ètica i la moral.
La casuística és molt diversa i molt dolorosa des del punt de vista dels sentiments de les persones, tant pel que fa referència al propi afectat com pel que es refereix als seus familiars.
No m’entretindré massa en les qüestions prèvies; només es tracta de difondre una informació que pretén (res més que pretén) prevenir algunes de les conseqüències no desitjades d’aquestes situacions.
Hi ha bàsicament dos punts de vista sobre la mort: el de la pròpia mort i el de la mort d’un ésser estimat. I no sempre podem interactuar en aquests casos, però on avui tenim la possibilitat de manifestar la nostra voluntat és sobre la nostra pròpia mort, i així, per resoldre alguns d’aquests casos d’una forma ordenada, sense que calgui entrar en carregoses discussions sobre conceptes molt arrelats a la nostra cultura i a les nostres creences, ha sorgit el que és conegut com a “document de voluntats anticipades” o “testament vital” que no és altra cosa que l’expressió de la nostra voluntat de forma anticipada per el cas hipotètic de no poder-ho fer per manca de salut i de lucidesa mental.
Per tant, manifestar aquesta voluntat en el moment en que se suposa que s’està encara en plenitud de facultats, té una conseqüència molt favorable, per la pròpia família, que altrament hauria de decidir qüestions molt complicades que i d’aquesta manera en comptar amb una manifestació prèvia queda alliberada d’haver de decidir i del possible sentiment de culpabilitat annex a aquesta decisió; i també per la mateixa societat, que més d’una vegada força situacions cruels i extremes en detriment del pacient, que pot patir de forma inhumana.


Com està regulat aquest dret

En els nostres dies ho tenim ja regulat per llei. Catalunya va ser la primera Comunitat Autònoma que amb la Llei 21/2000 de 29 de desembre, sobre autonomia del pacient i drets en l’àmbit de salut, ho va recollir en el seu art. 8 sota la denominació de “voluntats anticipades”. Després s’ha regulat també en diferents CC.AA. i a nivell estatal (Llei 41/2002, Capítol IV article 11), si bé les diferències entre unes i altres són ben minses i el procediment a seguir és bastant similar.


El procediment establert

És realment molt simple. Hi ha un model de document que ha elaborat la Generalitat de Catalunya, (en podem trobar també d’altres d’entitats o institucions), que tot i no ser obligatori és pràctic usar-lo, si més no com a orientació. La llei catalana estableix que s’ha de fer aquesta declaració o davant de notari o davant de tres testimonis, que no poden ser familiars directes fins a segon grau ni tenir interès patrimonial amb l’atorgant. Un cop atorgat el document, és aconsellable fer-ne difusió, aportant-lo al centre sanitari o hospital on habitualment siguem atesos, i també entre la família i el representant, si és que en el document n’hem designat un. A més, i com a mesura que garanteix la seva accessibilitat i consulta, és aconsellable també registrar-lo al Registre especial d’aquests document que té la Conselleria de Salut, regulat pel DECRET 175/2002, de 25 de juny. A aquest Registre s’hi pot accedir en pocs minuts si fos necessari, per Internet, per part de qualsevol metge col·legiat.
Per tal de coordinar tots els registres autonòmics i que des d’una altra CC.AA. diferent de la nostra es pugui consultar qualsevol document, el Ministeri de Sanitat i Consum ha creat un Registre nacional (Ministeri de Sanitat) on es tindrà constància d’aquests documents emesos i, en el seu cas de la seva actualització (o desistiment quan l’interessat ho estimi oportú).


Recomanació final

És bo deixar-se aconsellar pels experts sanitaris en aquest tema, per més que el model general establert és prou ampli i intenta definir una cosa molt difícil: com s’ha d’interpretar aquesta voluntat anticipada, estrictament pel que diu el document (exclusió de determinats tractaments) o en un sentit ampli, voluntat de no perllongar una vida que ja no és vida.

Sigui com sigui, no sembla una mala idea dedicar uns minuts a reflexionar sobre aquesta qüestió quins beneficis són dobles: pel propi interessat, que es podrà lliurar d’una obstinació terapèutica, i per la família, a la que deslliurem de prendre unes decisions difícils per més bona voluntat que hi posin.
¿Millorarem la nostra posició si defugim pensar en aquest gran esdeveniment? No ho crec pas. Estem en el segle XXI i la nostra racionalitat ens hauria de fer defugir de les idees terroritzants de l’edat mitjana sobre la mort (llegiu el gran Huizinga). Així doncs, amics lectors, ara que ja hem passat Festes, us desitjo una bona mort, plàcida i tardana, ja que ningú de nosaltres té cap presa ni cap ganes d’haver d’usar aquest document de voluntats anticipades.

Més informació a:
http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir3353/guiainfvant.pdf
http://www.gencat.cat/salut/portal/cat/voluntats1.pdf
http://wapedia.mobi/es/Documento_de_voluntades_anticipadas

On són les raons pedagògiques?

Sobre els canvis en el calendari escolar

(article enviat al cap de redacció del diari Avui amb data 29/11/2009, per la seva publicació o, en el pitjor dels casos, perquè el passin als periodistes que s'esmenten en aquest escrit)

Ens ha tocat viure en un país on els polítics fan veure que són líders quan, com a molt, són representants dels ciutadans, tota vegada que els hem votat.
Els periodistes per la seva banda s’atribueixen la funció de distingir entre el bé i el mal i el d’evangelitzar-nos. Ara ja no són tertulians són analistes!
D’aquestes persones excelses ens arriben opinions ben fonamentades sobre els canvis en el calendari escolar.

Ens diuen el que diuen i, a més, cal veure com ho diuen. Vaig a comentar alguns analistes als qui respecto.
La Sra. Gabancho ens diu que pel que fa als continguts no tenim competències i, per tant, no cal ni que ens en preocupem. S’entreté amb temes menors i diu que tots mirem a Finlàndia. La veritat és que no sé que hi veu a Finlàndia, on van anar centenars de polítics a prendre nota i van tornat amb les mans buides. La Sra. Gabancho no ens diu que a Finlàndia, per qüestions climàtiques, acaben el curs a mitjans de maig i el tornen a començar a mitjans d’agost. A Finlàndia es respecta els professors i a més surten molt ben formats.
Aquí tots parlem de formació, però la carrera de mestre ni s’ha tocat ni s’espera que es toqui. Entretant, els seu admirat Conseller d’educació ha incorporat de forma precipitada a l’escola milers de mestres després d’unes oposicions -les més tolerants que mai s’han fet- per complir els objectius que va prometre (dotar les places no cobertes).
El Sr. Sanchis diu que ara els nou calendari està homologat, però s’oblida de dir què vol dir homologat i amb qui es fa aquesta homologació. També s’oblida de que amb petites diferències el calendari lectiu ve a ser el mateix a tota Europa i també s’oblida de dir que el pressupost que dedica el nostre país (això val per Espanya i encara més per Catalunya) en relació al PIB és un dels més baixos de la Unió Europea. Els mestres sembla que estan correctament pagats; així doncs, on és la trampa? Si no són els mestres -unitàriament- potser deu ser el nombre de mestres amb menor proporció de mestre per alumne, potser les instal·lacions plenes de barracons, potser altres ajudes que tenen en compte altres països i no el nostre.
El Sr. Sanchis diu que si haguéssim de consultar els mestres sobre el seu contracte (se suposa que hi ha un contracte entre l’Administració i el mestre que especifica obligacions i drets) no avançaríem de cap manera. Doncs què bé! Aquesta és la doctrina que vol aplicar el Sr. Sanchis a tots els treballadors? L’amo decideix canviar les condicions i els treballadors han de dir amén. D’això -segons Sanchis- se’n diu fer el borinot.
A la radio Jordi Basté no para de frivolitzar el tema. No és només el que diu, sinó com ho diu. Només es tracta d’escalfar motors, ja que aquest tema permet molta demagògia i si a aquest punt hi sumem la ignorància sobre el tema de que es tracta (el tenir fills i problemes de guarderia no vol dir que es tingui coneixement sobre aquest punt) el pastís és perfecte.
El Sr. Forn es permet fer conyeta amb el tema de la setmana blanca, sense haver-se assabentat que això no ho han posat els mestres sinó la Conselleria. Acusa als mestres de ser uns dropos i segurament deu tenir raó, sobretot si ho comparem amb l’esforç físic i mental (sobretot mental) que han de fer alguns periodistes, entre els que ell està inclòs.
Però per damunt de tot aquest soroll hi un aspecte que val la pena tenir en compte, en cap dels casos s’esmenta ni una raó pedagògica. L’aprenentatge dels nens els importa un pito a tots aquests analistes, el que volen és resoldre el problema de guarderia. Potser si que la Sra. Gabancho té raó, ja que no podem parlar de continguts pedagògics (perquè és una cosa seriosa que s’aparta del punt de vista dels analistes), parlem de les formes, i ens entretenim en parlar del calendari escolar, que de fet no s’amplia o s’amplia poc, sense que quedin clars els objectius que pretén el canvi, fora naturalment d’escampar la tonteria de la setmana blanca, com fan al país veí practicant l’esquí o com deuen fer aquí tots els que són de bona família. Desprestigiem els mestres que eduquen els nostres fills, tota vegada que els pares els hi hem delegat aquesta funció (nosaltres treballem moltes hores i no podem dedicar temps als nostres fills). Escampem la brama que els mestres són uns bandarres i així ho arreglarem tot. Però sobretot no parlem dels incompliments del Departament d’educació quant al nombre de professors, quant a les suplències, quant al pressupost, quant als canvis cada vegada que els ve de gust, quant als canvis en les lleis orgàniques que parlen de l’educació.
A les reunions de pares a l’escola es parlen dels temes que preocupa ans ciutadans: de si al dinar els donen tomàquet en conserva per dinar, o bé si també han d’aprendre bricolatge perquè la cisterna del vàter s’espatlla molt sovint. Als mitjans seriosos ja hem vist com es tracta aquest tema. Mai parlen de continguts, mai parlen d’aprenentatge, mai parlen de programes educatius, mai parlem de qüestions pedagògiques. Parlem doncs només del servei de guarderia què és el que preocupa els ciutadans.

Nota: el que subscriu no és mestre, però n’està una mica fart d’aquests analistes que no toquen ni quarts ni hores.

Els espanyols no ens estimen

Podrem viure sense ells?

Quan una parella deixa d’estimar-se, el millor que poden fer és separar-se, divorciar-se. Sobretot quan com en el cas que ens ocupa hi ha violència, agressions, subjugació, mofa, vexacions, robatoris i moltes altres coses.
Ens ha quedat clar, una vegada més, que els espanyols no estimen els catalans (hauria pogut dir que ens odien, o escriure un llibre que digués: Perquè els espanyols odien els catalans? parafrasejant allò de Why do people hate America?).
Els espanyols es comporten amb els catalans com els maltractadors; no volen separar-se, però continuen amb el maltractament. Ens volen tenir subjugats. No és una idea meva, però em sembla que resumeix molt bé la situació actual. No és una guerra de sexes, sinó una guerra d’ètnies (o això els sembla als espanyols). És una guerra entre els que són més contra els que són menys, com els llops que van en manada.
Deixant de banda tarats con Jiménez Losantos i els seus amics de El Mundo; que he dit, tarats? no, no! no són tarats, són moltes més coses, són dolents, són malvats, són mentiders compulsius.
El cert és que els mitjans de la capital de l’imperi han reaccionat de forma visceral, sense haver ni llegit, o si ho han fet no han entès l’editorial (absolutament moderat) conjunt dels diaris amb seu a Catalunya. Aquesta reacció sí és un pensament únic, un pensament totalitari. Com és poden dir les barbaritats que s’han dit davant d’un editorial mesurat, explicatiu, que ni tan sols és independentista? Ara si que veig que estan malalts.
Alguna cosa està passant als espanyols, als seus mitjans, als seus polítics i a la seva població. Desprès d’anys i panys que els catalans estem rebent vexaments, mofes, lladronicis dels espanyols, ara resulta que encara estan ofesos! N’hi ha per tirar el barret al foc!
És que els espanyols no llegeixen, és que no pensen, és que no saben res de res del que passa a casa nostra? Com és pot ser tant carpetovetònic? Com és pot ser tant malparit?

També és cert que els nostres polítics no donen la talla. Començant pel President de la Generalitat que, davant d’un suggeriment del cap de l’oposició de fer un front comú, de fer el mateix que han sabut fer la premsa, es fa l’orni. Potser espera instruccions del seu cap de fila de Madrid, no ho sé, però no s’entén aquesta pusil·lanimitat.
Continuant per l’expresident Pujol quan es pregunta si haurà valgut la pena totes les batalles del nou Estatut (suposadament perquè els espanyols s’ho han pres malament i deixen d’estimar-nos), i no diguem ja la pobre presidenta del PP català la senyora Camacho que no sap com fer coherent una suposada postura de catalanisme amb una postura d’haver presentat un recurs davant del Tribunal Constitucional.
El que havien d’haver fet els polítics ja fa molt temps, ho han fet ara una dotzena de diaris. Ara els polítics (els nostres està clar) no es poden quedar on s’han quedat els mitjans de comunicació. El poble els exigim que vagin més lluny, que es proclami la independència! (vull dir que se segueixin ja tots els passos per arribar-hi).
El que ara els maltractadors, diguin que no ho faran més, ja no ens ho creiem. Són falsos, mentiders i dolents. Ens importa un pito si ens estimen o no. Els volem veure’ls a l’altra banda de la frontera i tractar-los com ens han tractat fins ara a nosaltres, com uns estranys. D’ells només ens interessen els seus diners, com a ells els ha interessat només els nostres (pel demés podem passar sense ni parlar-nos). I si no tenim bon rotllo, el món és molt gran, podem tancar les fronteres de l’Ebre i emmirallar-nos en l’Europa del Nord, que diuen és neta i bonica.
Pel que fa al Tribuna Constitucional, la MariTere diu que no pressionem que encara hi perdrem bous i esquelles. Saben que els dic del Tribunal Constitucional? que se’l poden posar a on els càpiga. No en volem saber res d’un Tribunal tan poc professional, tan polititzat i tan disposat a fer els que els manin l’autoritat competent (per descomptat, militar).
Una darrera cosa. Perquè incloc com a única forma de pensar la que s’expressa en els mitjans de la capital imperial? Doncs perquè vaig cometre l’error de veure algunes de les qüestions dels “lectors” d’aquests diaris i vaig quedar horroritzat, del feixisme imperant, de la incultura i de l’odi que destil·len les seves intervencions.

In-de-pen-dèn-ci-a

Sobre la dignitat de Catalunya

Estem en el bon camí: visca Catalunya!


La premsa amb seu a Catalunya ha sabut fer el que no han estat capaços -encara- els partits polítics: prendre una posició comuna respecte al tema de l’Estatut.

Aquests 12 diaris l’han encertat: felicitats! a tots els mitjans que hi ha participat, i ara s’hi ha afegit 3 emissores de radio, públiques i privades. Això comença a tenir bona pinta.

La veritat és que potser no havia donat prou importància al tema fins que he vist que els mitjans i analistes espanyols s’han posat com un basilisc, la qual cosa reafirma que han tocat el que s’havia de tocar.
Les explicacions que he sentit per part dels nostres col·legues espanyols són no només surrealistes, sinó que a més són ofensives i la seva argumentació és tan feble que no s’aguanta per cap costat. El diari El Mundo, un diari que com tots sabem model d’objectivitat, publica una resposta provisional (demà ja s’ho hauran llegit) a aquesta editorial conjunta. Diu: Es imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio. A la radio el seu representant (de El Mundo) no ha sigut capaç ni d’esmentar una sola falsedat.

Ara estan qüestionant aquesta resposta unitària de la premsa catalana. El seu argument és de si això recorda sistemes totalitaris (!).
Ara els surt la vena respectuosa amb el Tribunal Constitucional, un tribunal que forma part de les institucions més preuades de la pàtria, però que està formada per uns magistrats que no tenen ni idea del que és la dignitat. Haurien d’haver cessat i haurien de treballar, que per això cobren, i no fan ni una cosa ni l’altra. S’està criticant si aquesta editorial -molt ben construïda- és una pressió inacceptable sobre aquest Tribunal. Un Tribunal que porta tres anys per llegir 20 folis i que no ha tingut prou temps per resoldre sobre un recurs que mai havien d’haver admès. Un Tribunal que en el dia de publicació d’aquesta Editorial (26/11/2009) s’han reunit dues hores i han quedat tant cansats que no podran continuar fins la setmana vinent.
El respecte se l’han de guanyar i ara tothom sap que aquest Tribunal és una corretja de transmissió dels pitjors vicis polítics.

Per acabar. Veig una escletxa d’esperança sobre el nostre futur com a poble. Estem a punt de dir prou sobre els constants insults, menyspreu i espoli dels nostres col·legues espanyols.

Visca la independència!

Ocupes

(carta enviada a l'Avui el 26/11/2009)

Un dels temes de preocupació menor pels ciutadans en aquest moment és si deixes la teva casa per uns dies i quan tornes, te la trobes ocupada per altres persones que, violentant el teu espai privat, violentant els teus drets com a persona, han decidit apropiar-se d’aquest espai, d’aquest immoble i dels béns que conté.
Ara estic sentint per la radio el Conseller del ram, Sr. Baltasar, que diu que no s’ha incrementat aquest fet (ocupació il·legal i violenta d’una casa habitada). Ens diu (i ens tranquil·litza -mentre no sigui la nostra casa-) que 89 habitatges ocupats sobre un parc de 83 mil habitatges, és poca cosa (!).
El procediment per recuperar la teva casa passa per la denúncia policial i després actuació del jutge (que ja coneixem la seva proverbial diligència). Total, si tota va bé, en només entre 6 a 9 mesos, pots recuperar la teva casa que de forma il·legal, violenta i tot el que vulgueu, t’han robat uns desaprensius. Mentre, no pots utilitzar les teves pertinències (que t’han robat vilment) i has de cercar solucions alternatives, anar a l’hotel o viure a casa d’alguns familiars. La pena prevista pels desaprensius és una multa. Aquest és l’estat de dret que regeix les nostres relacions.

S’imaginen els senyors parlamentaris la ràbia que ha de generar una violència i impunitat com aquesta? Què fan els nostres parlamentaris per canviar aquest estat de coses? No són aquestes coses les que afecten els ciutadans? Tant costa canviar la llei que protegeixi de forma immediata contra l’actuació d’uns lladres?
Uns jutges ganduls, uns parlamentaris sense cap sensibilitat ni intel·ligència. Tinc l’esperança que es resoldrà aquest problema quan algun polític o jutge es vegi afectat per una violència d’aquest estil, que desitjo sigui de forma immediata.

Converses amb la Guadalupe

(aquest és el text que vaig enviar a la Bústia del diari Avui el dia 13/11/2009 per la seva publicació. No ha estat publicat. Això no obstant el dia 18/11/2009 Sostres publica el seu Adéu a la columna a través de la qual ens torturava des de feia 8 anys. No et trobarem a faltar Sostres. Que tinguis molta sort i que et facis gran)

La Guadalupe és la meva minyona sud-americana. Una dona sàvia a la qual la vida no ha tractat gens amablement. És una dona intel·ligent i tolerant amb qui dóna gust conversar.
Avui m’ha tornat a parlar d’un noi que es diu Sostres que es veu escriu en aquest diari, per més que ja li he dit moltes vegades que no m’interessa gens ni mica el que diu aquest sapastre. És un cas irrecuperable.
Em ve a dir que no entén com es proclama un home de fe i de creences cristianes, perquè, diu, si el cristianisme és el que predica o el que fa Sostres, ella se’n esborra de forma immediata.
Jo, que no sóc pas més entès que ella, però li comento que el feixisme s’entenia bé amb la jerarquia eclesiàstica, per més que el feixisme predicava la violència i no creia amb les races o no hi havia entrat de ple, tot plegat no lliga massa amb el cristianisme. No pas com el cas del nazisme (tot i que ara desprès del descobriment del mapa del genoma humà ja s’ha vist que parlar de races és cosa d’indocumentats). Però al feixisme si li semblava bé la idea de la superioritat dels amos respecte els treballadors (tal com fa Sostres, encara que ell no deixa de ser altra cosa que un empleat parasitari), i també creien que els amos tenien dret a viure sense pegar cop, perquè per això eren amos (hi ha qui va d’amo sense ser altra cosa que masover).
Li torno a dir a la Guadalupe que no es capfiqui i que deixi de llegir coses estúpides i que en aquest món hi ha d’haver de tot. El millor que podem fer és ignorar-los.
La Guadalupe insisteix amb la religiositat d’en Sostres, però jo li dic que hi ha coses que no lliguen ni amb fum de sabatot. No és pot ser cristià i estar predicant l’odi, insultar i dir imbecil·litats una darrera l’altra, o com està fent darrerament defensant els corruptes i lladres, segurament per afinitat d’actuacions i idees. Aquest noi no és cristià. No és cristià ni és honest, ni intel·ligent. Com a molt és allò que en els Evangelis anomenen com a fariseus.
Sembla que l’he deixat més tranquil·la. Li he receptat el de sempre: que oblidi els que són curts de gambals.

Ètica, política i negocis

Sembla ser que la nostra societat està passant per una epidèmia important. El President del Parlament Benach, demana transparència. El President del Govern Montilla diu que el seu partit aplicarà tolerància zero a la corrupció, i demana disculpes als ciutadans pel comportament d’algun polític del seu partit (està bé que ho faci). El líder de l’oposició Mas diu que estan disposats a fer el que calgui per resoldre tots aquests temes de corrupció.

Els empresaris demanen que els polítics comencin a governar d’una vegada i que siguin exemplars en la seva conducta.
Mentre, els ciutadans contemplem astorats tot aquest conjunt de declaracions. Sembla ser que es tracta d'una operació per reconduir la desafecció dels ciutadans a la política, quan l'única desafecció que s'ha produït fins ara és la dels polítics als ciutadans (Salvador Cardús). Uns polítics que han despreciat als ciutadans fins a la intemerata.

L’Ajuntament de Barcelona condemna la corrupció política. Doncs què bé! Un gran suport pels ciutadans, a qui se’ns pixen un dia si dia i l’altre també.
L’Ajuntament presumeix de bones maneres. Aquest mateix Ajuntament que va canviar la requalificació de l’antic frenopàtic per posar-hi una S.A., això si, una S.A. que té cura de la nostra salut, de la salut dels que paguen. El mateix Ajuntament que fa quatre dies deia que l’hotel del Palau era legal, i ara, quan les coses van de mal en borràs, se’n desdiu (rectificar és de savis). Aquest Ajuntament que decideix fer obres totalment inútils i algunes vegades contraproduents, com l’ampliació de voreres en llocs on hi passa un ciutadà cada mitja hora i on les vies de circulació ja són avui deficitàries. Un Ajuntament que es dedica a suprimir places d’aparcament, sense crear-ne cap de nova (encara que sigui de pagament). Un Ajuntament que li sembla bé recórrer als informes sense cap ni peus per donar diners als amics i coneguts.
Un alcalde que se sent assetjat per una bomba de pessimisme. Un alcalde que està cansat però no vol plegar. Un alcalde que se’n va de passeig al Marroc veí per veure que en pot copiar dels seus sistemes de govern i de les seves ordenades i netes ciutats.

Per la seva banda el Conseller Saura dóna el missatge institucional que el govern combatrà la corrupció fins al moll dels óssos, sense pietat, i destituirà a aquell que la practiqui. Aquest mateix govern (el partit d’en Saura) que es va personar en una causa contra l’ex-conseller de Treball i el seu secretari general, amb resultat que el secretari va ser condemnat. Si la premsa va informar correctament sembla ser que era un tema que derivava d’un informe que no tenien ni cap ni peus, i a més, hi va haver una persona que va reconèixer el fet, es va autoculpar i que va tornar els diners. Així i tot, com ja he dit, van condemnar el secretari general del departament.
Ara, el Govern del tripartit, i també el conseller Saura, han encarregat dotzenes d’informes inútils (alguns es veu que tenen una pàgina), per imports que no necessitaven anar a concurs vulnerant per tant (frau de llei) les normes que ha imposat la mateixa Generalitat. Es feia per donar diners a amics, per retornar favors o per finançar el partit, i d’això el tripartit en diu una situació legal. Ara el ferum ho envaeix tot, però no veig cap fiscal que investigui, cap partit que vulgui netejar la barraca i l’únic acord a què han arribat és a “no ens farem mal,oi?”. ¿Tenen alguna credibilitat les paraules de Saura?¿o les de Montilla, o les de Hereu, o les de Mas, o les de ...?

Mentre, Felip Puig diu que la Sra. Anna Hernández (que casualment és l’esposa del president Montilla) acumula massa càrrecs (14), per més que sembla que només en cobra d’un (tampoc hi posaria les mans al foc). El dia següent ens assabentem que el mateix Felip Puig en els anys 2001 al 2003 va tenir 41 càrrecs. Puig diu que són càrrecs inherents al fet de ser Conseller i que aquest fet suposa, automàticament, tots aquests càrrecs. ¿Perquè, Felip Puig des d’una posició tan debilitada organitza aquest merder? No se sap.

De la crisi del Palau ha quedat clar que hi havia molts càrrecs (centenars) que no feien res de res, i que tampoc sembla que se sentin assenyalats per la seva manca d’actuació (i de responsabilitat). Hi havia (i hi ha, perquè ningú dimiteix) cracks de les finances, del món empresarial, de la universitat, de les elits que manen, i tots ells no només no han sigut capaços d’adonar-se de res, sinó que a més són responsables com a mínim per omissió dels fets fraudulents que s’han produït. Alguns encara defensen que com hi ha posat diners (de les empreses que representen, no els de la seva butxaca) i hi ha destinat el seu temps (a fer xerinoles), creuen que no estan desautoritzats per continuar ¿Com és que no dimiteixen? ¿com és que el jutge no els imputa? No se sap.

Als consells d’administració de les entitats financeres (caixes i bancs) i de les grans corporacions, resulta que la immensa majoria dels consellers no tenen cap funció, a no ser que es consideri funció el escalfar la cadira i cobrar les dietes d’assistència (suculentes i apetitoses). Els seus executius que manen, s’autoassignen uns sous esplèndids, tant propers al robatori com el cas Millet, que els consells aproven sense pestanyejar ¿On és el fiscal que investiga? ¿On és el jutge que imputa? No se sap.

El que ens preocupa als ciutadans no és tant el que alguns ciutadans hagin segrestat un nombre excessiu de càrrecs (que també!), el que ens preocupa és que els hagin segrestat i no siguin capaços d’exercir-los.
La senyora Hernández ¿pot anar a missa i repicar campanes? ¿El senyor Puig podia exercir 41 càrrecs? Si ser conseller suposa tenir altres càrrecs, el que cal és canviar aquesta forma absurda de governar, aquesta acumulació de càrrecs en mans d’uns pocs i a més, incompetents. Aquests senyors i senyores que facin bé una feina (si és que en saben) i es deixin de voler figurar en totes les àrees de poder. I ara que ho paguin si no han complert el que els tocava.

La llei nacional de caixes (LORCA), que se sàpiga està completament vigent, limita a un nombre determinat els consells en que els executius d’aquestes entitats podran pertànyer (cobrar). També limita el cobrament d’emoluments, en el sentit que les dietes i altres percepcions que percebin com a consellers els empleats (que encara que siguin direcgtius són empleats) d’una caixa, són, per definició, propietat de la caixa en qüestió. A més a aquests directius se’ls demana dedicació exclusiva. Aquests directius segueixen fent el que els rota, estan en tants consells com els ve de gust i s’embutxaquen les percepcions procedents d’aquestes empreses en funció de ser conseller per la via de que la caixa en qüestió n’és propietària d’una participació determinada.
Tot això ho sap el banc d’Espanya, ho sap la Comissió Nacional de Valors, ho sap la premsa (que per altra banda es dedica a fer la pilota als executius que vulneren totes aquestes normes i delinqueixen), ho saben els partits polítics, que són incapaços d’actuar, jho saben els governs (central i autonòmic), ho sap i ho sabia el fiscal anticorrupció, que mai ha volgut entrar en aquestes desagradables coses, ho sap el jutge Garçon, que es dedica a altres afers.

Ara doncs aquests polítics ens volen fer creure que canviaran de comportament (deu ser que s’acosten eleccions), que a partir d’ara es portaran bé. Com volen que ens ho creguem si no han donat cap pas per a fer creïble la seva aposta? Per altra banda ja es manifesten en contra de reformar la llei de partits, perquè com deia l’expresident Pujol, si toquem aquest tema prendrem mal! (què deu voler dir això?).

El portaveus del Govern ens demanen que tinguem confiança en les institucions i en els polítics. Estic d’acord, però no pas amb aquests que tenim i que volen mantenir l’actual estat de coses, que no volen canviar res de res. Meres paraules! Gent insolvent que ens hem de treure de sobre.

Ara faré una cosa vergonyant. Parlaré d’un llibre del que pràcticament tots els periodistes n’han parlat aquests darrers deu dies. I el citen, tot i que tinc seriosos dubtes de si han llegit alguna cosa més que la contraportada. El periodistes, que no fan més que inflar globus i preguntar si poden opinar o no, han parlat del llibre “Breu història de la corrupció” de C.A. Brioschi. Si ells n’han parlat (i possiblement ni l’han llegit) no ho puc fer jo que si que l’he llegit?
Doncs bé, el que volia transcriure és un paràgraf que em sembla té alguna cosa a veure amb el que estic relatant.
La frase en qüestió és (estem en l’època dels romans): “La convivència de bons propòsits i accions poc virtuoses en un símptoma tradicional de societat corrupta”. No és això el que prediquen els polítics des del PSC a CiU, quan diuen que no volen reformar la llei de finançament dels partits polítics? No és això el que diu l’ex-president Pujol quan diu que si estirem de la manta prendrem mal tots plegats?

Tots aquests partits que no volen canviar els costums miserables i corruptes dient que necessiten diners per fer campanyes electorals d’alçada (i segurament per altres coses inconfessables), són de fiar? Jo diria que no. I si la conclusió que hem d’arribar és que hi ha polítics (dels que estan en el poder avui) que són deshonestos o incompetents, segurament és el millor que ens pot passar és que pleguin tots. És millor conèixer un diagnòstic encertat per aconseguir guarir el malalt, que no pas continuar en la nostra inòpia i desconèixer què és el que està passant al nostre país. Quan les institucions comencin a fer el que cal (no s’ha criminalitzar els empresaris, sinó portar-ne a alguns a la garjola, que ben merescut s’ho tenen), quan comencin a fer llaurar dret els bancs i caixes, especialment els seus directius, llavors potser ens podrem creure alguna cosa de totes aquestes declaracions.
Desprès, quan hagin plegat, ja farem l’oda als polítics i als empresaris i als treballadors que s’han portat bé, que treballen pel seu país i per la seva gent.

Patrons del Palau i de les Caixes

Uns sacrificats pel bé del poble

(carta enviada a l'Avui en data 11.11.2009 per la seva publicació, si els ve de gust, tot i que poques vegades els agrada criticar als patrons, siguin quins siguin. El dia 16/11/2009 la publiquen parcialment)


Al Palau hi havia la creme de la creme de la nostra societat (o si més no així s’ho creuen). Hi havia empresaris, hi havia intel·lectuals, hi havia fatxendes. Però fos com fos a tots ells els han aixecat la camisa (o se l’han deixat aixecar). Cap d’ells ha plegat encara. A què esperen?

Bru de Sala explica (Catalunya Radio 12.11.2009) diu que ell era patró i anava a les reunions a aplaudir. Un bon patró, no us sembla?
El periodista Xavier Barbeta (LVD 12.11.2009) diu que deixem als patrons tranquils, ja que han dedicat el seus temps i els seus diners a aquesta activitat. Una opinió ben fonamentada, sort en tenim d'aquests formadors d'opinions. La veritat és que el resultat ha estat una mica trist. Els que havien de governar el Palau no s'assabentaven de res. Què hi feien?
Juan Antonio Samaranch diu que no se sent massa implicat, doncs ni va prendre possessió ni va anar mai a les reunions. Un altre patrò excel·lent!
Altres diuen que es millor no plegar tots alhora, doncs es crearia el buit. Quin buit, si no feien res!
Amb aquests opinadors no cal que ens preocupem de res. Deuen pensar que els ciutadans som cretins, quan els cretins són ells.

A les caixes s’està negociant fusions per reforçar-les, per donar-lis una dimensió més gran, suficient per afrontar nous reptes (aquesta expressió de nous reptes és una de les més estúpides que mai s’han escrit i repetit fins a la sacietat).
Els mateixos directius que han dut a les caixes a aquesta delicada situació, són els que ara volen acomiadar 1.800 empleats.
Per part d’aquests directius i dels seus consells d’administració, es necessita cara dura i cinisme fora de mida per no haver plegat encara i, en canvi, per haver-se assegurat la seva poltrona per damunt qualsevol altra cosa.

La proposta que voldria posar sobre la taula, és que actuï d’ofici el supervisor o la justícia (tant en el cas del Palau com en de les caixes), i els aparti dels seus càrrecs de forma immediata. No cal patir, com no fan res tampoc passaria res.

Això respira ferum!

És urgent canviar la llei de finançament dels partits, i segurament encara ho és més, canviar els nostres líders polítics


El darrer programa l’Àgora (26.10.2009) entrevistava a l’expresident Pujol (no sé perquè se li ha de donar sempre el títol de president, quan ja no ho és).
El periodista Xavier Bosch ho està fent molt bé. Dóna gust seguir el seu programa. Ho fa amb educació, amb contundència i claredat.
En aquest programa vaig quedar de pasta de moniato. Quan va sortir el tema de Millet, dels diners que van anar a parar a Convergència (a la Fundació Trias Fargas) per finançar una campanya municipal el que va dir el expresident Pujol va ser una mica trist. Les expressions “prendrem mal si entrem en aquest punt” “respira ferum” “aquest va donar tant a un i tant a l’altre”, són expressions realment molt tristes, miserables, que sorprenen amb un home de la seva talla política. El Sr. Pujol és un ancià amb un historial magnífic, però ara fa pena.

Ara ja sabem que els nostres polítics admeten que si estirem la manta sortirà porqueria. Ho admet l’expresident Pujol, ho admet el líder de l’oposició Mas. Els nois del PSC no expliquen perquè una entitat financera els ha condonat un deute de milers de milions de les antigues pessetes (per cert que aquesta caixa podria haver delinquit si es considera que és una entitat que administra diners públics, a banda de la qüestió moral del tractament que dóna als poderosos i a la resta de clients a qui embarga el seu pis i els seus béns). Sabem que esquerra republicana té problemes històrics per explicar els seu finançament, sabem que Saura fa un discurs institucional dient que canya a la corrupció, mentre el seu govern i el seu partit encarrega informes indigeribles amb l’única finalitat de traspassar diners a ves a saber on. I no sabem res d’aquests petits partits que no es mengen un rosco, però si sabem que si no participen en el festí és perquè no poden, que les ganes si que hi són.

Ara la premsa ens parla d’un altre cas de corrupció, vinculat a una sèrie d’ajuntaments. Però quan mires la lletra petita veus que l’inici està en una investigació d’un banc del BBVA, Privanza, que tenia -i segurament encara té- estretes connexions amb paradisos fiscals.
Com diu en Puyal, m’hi jugo un pèsol que el banc de Francisco González (aquell que deu el seu càrrec al Sr. Aznar, que es va treure de sobre els seus rivals de Neguri per un tema de paradisos fiscals) no en sortirà esquitxat.

A més, alguns defensors de la “catalanitat” volen sembrar confusió entre l’opinió pública, defensant una cosa indefensable. Són els mateixos que quan el cas Gürtel deien que Ric Costa era un impresentable i que havia delinquit. Ceteris paribus ¿no es recorden de l’operació El Observador quan Prenafeta va fer un aixecament de béns per no tornar els crèdits bancaris obtinguts (ves a saber com van ser analitzats aquests crèdits), o quan Alavedra se’n anava a Londres a veure un partit de futbol en l’avió privat de De la Rosa? ¿o quan passaven vacances junts en el seu creuer? ¿o quan el van cridar a declarar en l'afer Pascual Estevill? ¿Això és delictiu? No, però, renoi quina mala pinta que fa!
¿De què van aquests “patriotes” que defensen una presumpta corrupció? Aquests defensors de la corrupció, a més són més tontos que el fang de fer orinals!
Des del meu punt de vista són tant corruptes com els mateixos imputats o presumptes imputats, amb símptomes clars d’haver delinquit. Sí, sí, admeto la presumpta innocència de totes les persones, però com deia l’expresident Pujol, tot fa ferum... massa ferum...

Els polítics saben que l’origen de tot plegat (a més de la cobdícia humana, tal com ha sigut en tota la història de la humanitat) està en el finançament del partits i en el finançament de tots els ajuntaments. Ho saben, però no volen modificar la llei corresponent. Els partits polítics (els seus líders) són uns miserables!

L'estoc d'ibèrics no es redueix

Un xoriço pota negre surt lliure de la ciutat de la injustícia

La pressió mediàtica i pràcticament tota la societat volia que Millet entrés a la presó. Pels delictes comesos (els coneguts) s’estaria a la presó entre 1 i 8 anys (si finalment el condemnen).
Possiblement ningú li exigirà que torni els diners (els que ha tornat és només una petita part).

L’interrogatori haurà sigut duríssim: el de Millet ha durat 1 hora (el de Montull mitja hora). Amb això (desprès de tres mesos de que es posés sobre la taula el robatori d’una forma clara i evident), el jutge ja n’ha tingut prou.

El jutge li ha retirat el passaport i els ha enviat a casa sense cap fiança (són gent de fiar, per altra banda tots sabem que pots sortir del país amb el dni solament). Curiosa justícia. Potser té alguna explicació, però de moment els ciutadans no ho acabem d’entendre (i molts juristes tampoc). El fiscal ha demanat la presó preventiva, però al jutge no li ha semblat convenient.

És evident que no hi ha alarma social ja que, a tots el tema del Palau ens sembla ben “divertit”. Tots els ciutadans estem d’acord en que cal protegir a aquestes famílies i ciutadans que “ens honoren”, i en canvi estem en contra que els lladres de gallines només estiguin 1 any a la presó preventiva en espera de que se’ls pugui jutjar. El jutge interpreta bé la voluntat popular.
Com deia un alt executiu financer, per als lladres de coll blanc, la pena de presó és un càstig molt més dur que no pas pels desgraciats que dia si dia no, entren i surten de la presó per prendre carteres als turistes. L’explicació és prou clara, els que estan acostumats a viure entre cotó fluix, que cada dia a les 12 prenen el vermut amb cloïsses i caviar, resulta evident que entrar a la presó els ha de resultat duríssim. Per tant, cal moderar aquests càstigs per aquestes persones que, encara que han robat milions d’euros, el sofriment que tindrien seria extraordinari.
Aquest punt de vista és el que haurà tingut en compte el jutge.

Això del Palau és un cas molt complicat (no només l’actuació de Millet, que no cal pas ser gaire espavilat per veure que és un lladre), sinó tot el que està al seu voltant. Per un costat el “donatiu” o conveni amb el PI, on els dirigents en el seu moment eren Colom i Rahola. Colom no diu res, Rahola diu que no en sabia res. Eren dos i no es devien parlar... Una mica estrany, no us sembla?
Per altra banda el "conveni" amb la Fundació Trias Fargas. Aquest ja és més complicat pel volum dels fons desviats.
En sabrem alguna cosa del final d’aquesta corrupció? No ho crec pas. El jutge, amb tres mesos no ha pogut encara enviar a Millet a la presó. Per avaluar el desviament de fons a partits caldrà molt més temps. Ens espera un final de causa prescrita? O serà per motiu d'edat que no ingressarà a la presó? (en té 73, gairebé 74: 8.12.1935). Es pot ser massa vell per entrar a la presó, però no pas per robar. Aquesta és la grandesa de la nostra justícia! Quant de temps durarà el judici? Els més optimistes pensen que com a mínim serà de 2 anys... (Millet en tindrà ja 75 o 76 anys).
Mentre, l’advocat de Millet manifesta que és una resolució justa ja que si Millet hagués volgut fugir de la justícia, ha tingut tres mesos per a fer-ho. És veritat, com també ho és que durant aquest tres mesos resulta que el robatori enlloc de 3 milions d’euros és fins avui de 10, 12, 15 milions, o ves a saber de quin import, i durant aquest temps Millet i els seus empleats de confiança han sostret documents amb nocturnitat i ves a saber quines altres operacions financeres en paradisos fiscals hauran ordenat. Les càmeres de televisió van filmar a un empleat de confiança amb paquets de documents, la policia va incautar un llàpis de memòria a la filla de Montull, mentre volia fer una còpia de documents i destruir la resta. Tots gent de confiança...

Laporta si paga als traïdors

(carta enviada a La Vanguardia el dia 17.10.2009, per la seva publicació, però no publicada)

El president del Barça ha entès bé el missatge de Carretero: el Barça és més important que la Generalitat i, per tant, la retribució del seu director general ha de ser molt superior a la del President de la Generalitat.

Està clar que aquest home (Laporta) ha d’estar confós amb les quantitats que es paguen a can Barça als futbolistes i a tot quisqui, per més que cal tenir en compte que els futbolistes tenen una vida laboral de curta durada, mentre que l’ofici de director general no se li coneix data de caducitat. I també s’ha confós amb la posada en escena: el president i el director general i, al seu davant, la Junta directiva. A que ve posar el director general per damunt de la resta de la Junta?
Pel que fa al director general seria higiènic conèixer si aquest home liberal ha convingut també un golden parachute per quan el facin fora, tal com ha fet per tot arreu on ha passat, amb el que suposa de cinisme per aquell qui demana una reestructuració laboral (acomiadament lliure).

Per què quedi ben clar el que suposa el sou del director general, es pot comparar al “donatiu” que va fer el bandarra Millet a la Fundació Trias Fargas, més o menys, el mateix. O bé la cinquena part del que cobra un banquer “qualsevol” en la seva pensió de jubilació (3 milions a l’any), o bé 60 vegades més del que cobra un mil·leurista. Voleu dir que la seva aportació és 60 vegades la de un mil·leurista? Però això són figues d’un altre paner, és l’economia de mercat la que marca per a cadascú la retribució que li toca.

Només una darrera cosa: Laporta al retribuir i premiar a Oliver i no acomiadar-lo per la seva deshonesta actuació, no ha fet altra cosa que implicar-se amb aquest fet. Ara, si no ho era abans, n’és totalment responsable.

I tot això quan passa (aquesta alegria amb els diners sense control) en uns temps en que moltes persones pateixen, sembla una burla. Laporta pot dedicar-se al que li sembli convenient (i si es dedica a la política que amb mi no compti). Els seus criteris respecte a l’ètica em semblen reprovables.

Sobre les fusions de les caixes

Deu punts sobre aquest batibull


1. L’origen de la crisi financera
Se’n ha parlat abastament. Sabem el paper d’aquestes entitats, sabem que les entitats financeres (els seus directius) s’han comportat com autèntics bandarres i sabem que els governs de tot occident hi ha posat diners (és a dir, els nostres diners) per corregir les actuacions imprudents d’aquests directius. I també sabem que tot això ha estat amanit amb una crisi immobiliària que ha ajudat a un enfonsament definitiu.
Això no obstant, algun ximple encara diu que la cobdícia és necessària com a motor del nostre sistema econòmic. Potser que s’ho faci mirar...

2. La crisi ha originat problemes a les entitats financeres
El títol precedent és completament incorrecte. El que correspondria dir és que les entitats financeres han creat problemes a tota la societat. Això no obstant, per explicar alguna cosa sobre les fusions a que fem referència direm que, efectivament, les entitats financeres estan passant per uns moments difícils.
En una explicació ràpida de perquè estan tenint problemes les entitats financeres, cal dir que des de fa uns quants anys (potser des de 2005/2006) els bancs i caixes de l’estat espanyol van adonar-se que recaptar diners dels dipositaris -pagant-los-hi uns interessos irrisoris- i col·locant aquests diner en crèdits -especialment hipotecaris- era un negoci fantàstic, mentre els riscos que corrien per dur a terme aquesta activitat els estimaven molt petits, degut a que sempre els pisos augmentaven de preu i aquesta tendència havia de ser perpètua. Per tant, en el pitjor dels casos, quan el prestatari no podia tornar els diners, es quedaven amb un pis que valia molt per damunt del valor de la hipoteca. Per tant cap problema.
Però el que els va passar és que se’ls va acabar molt aviat la munició (diners) per continuar amb aquest frenesí inversor en aquesta activitat tant rendible i llavors aquests professionals tan espavilats van decidir endeutar-se en el mercat europeu per continuar aquesta boja carrera sense solució de continuïtat.
El final ja el sabem tots. Els bancs s’han quedat sense pistringuis, molts d’ells no saben si podran tornar els préstecs que han rebut del BCE o d’altres bancs estrangers (que no sabien fer bons negocis), i, a més, tampoc saben si cobraran els crèdits que tant alegrement van concedir.

3. Pressió per que les entitats es fusionin.
Si ens centrem en els bancs i caixes al nostre estat, ens trobem en que tant el govern central, els autonòmics, com els supervisors (Banc d’Espanya), i algun altre entitat, grup o persona a qui ningú li ha demanat el parer, insisteixen en que cal que aquestes entitats es fusionin, i no només ho diuen, sinó que ofereixen diners perquè ho facin (el FROB ofereix un préstec a llarg termini i a un interés fora de mercat).

4. Dades problemàtiques de les entitats financeres
La morositat. La banca un té una taxa del 4% de préstecs morosos, les caixes un 5%, unes i altres entitats estan clarament excedides en aquesta xifra d’impagament, com a conseqüència d’una estratègia poc pensada i pitjor interpretada. Això no obstant, si retrocedim unas quants anys (14 o 15) trobariem taxes de morositats semblants o superiors.
Hi ha una cosa que ningú vol destacar: la morositat en aquests darrers anys ha sofert profundes transformacions en la forma de mesurar-la. Ara s’és més estricte i, per tant, els coeficients de morositat no són homogenis amb els que s’utilitzaven en la darrera crisi immobiliària dels anys 90. L’aplicació de Basilea II ha afectat a aquesta forma de mesurament. Els periodistes econòmics és normal que no se’n hagin adonat, però el Banc d’Espanya i les entitats especialitzades -departaments d’estudis- no haurien de dir alguna cosa?
Es parla d'un nombre d'oficines excessives. Caldrà tancar-ne, i això s'encarrega als mateixos homes que van tirar endavant l'estratègia d'obrir-ne sense parar. Curiós, no?
Una altra consideració: les entitats de ràting (són aquelles entitats que parlen anglès però la caguen en castellà o català), estan dient que els bancs i caixes amaguen morositat. Per més que una entitat de ràting és poc fiable per naturalesa, és possible que tinguin raó. Així veiem con aquestes entitats financeres estan inflant les seves carteres d’immobles amb unitats procedents -sens dubte- de crèdits impagats, i com estan refinançant a cor que vols crèdits que de totes totes són incobrables.
Costos i eficiència. La banca i caixes a l’estat espanyol estan millor que a altres països europeus i americans (això darrer ho dic a bulto, no ho he verificat, però crec que és així, no cal dir millor que la Société Generale, que Fortis, que el Deuche Bank, o que el Bank of America).

5. On és el problema?
Costa de trobar la seva esència, deu ser que és un tema de gustos. El Governador del Banc d’Espanya i els Governs central i autonòmic, que més aviat sembla que han perdut el nord, han decidit que cal reduir el nombre d’entitats financeres. Ho han dit en general, però ho apliquen només sobre les caixes. Les explicacions venen d’un informe en que algun savi (del Banc d’Espanya) ha determinat que la dimensió mínima d’una entitat financera ha d’estar per sobre del 50 mil milions d’euros d’actius. Tot el demés és pura xerrameca, i els 50 mil milions també.
I si hi hagués algun problema de solvència, ajuntar dues pomes podrides en faria una de bona?

6. On eren els supervisors?
Mentre es produïa el gran problema de crisi de liquiditat (i potser de solvència) aquests supervisors estaven fet la migdiada.
Ara, quan s’han despertat, estan inquiets per si es produeix algun disbarat i alguna altra crisi que ni tan solament havien olorat. Sabien que bancs i caixes s’endeutaven per sobre del que era prudent, per seguir inflant la màquina d’aquesta economia del “frau innocent” o de l’especulació sense fi. Ho veien i no deien ni feien res. Ah, els supervisors són: el Banc d’Espanya, la CNMV i els Governs autonòmics en el cas de les caixes.

7. Què s’obté d’una fusió?
7.1. Una fusió pretén en primer lloc, acomodar els equips directius i només es du a terme si aquests equips directius (especialment els més forts) hi surten guanyant, en poder i en diners. Si no és així, no té cap interès i no es portarà a terme.
7.2. En segon lloc, reduir la competència i, en conseqüència, putejar al client, que serà qui rebrà les conseqüències.
7.3. En tercer lloc, com aquestes fusions pretenen només donar sortida a una suposada ineficiència, el resultat serà que donarà una avantatja competitiva als bancs, que veuran reforçat el seu poder.
7.4 En quart lloc, es tracta de putejar els empleats. Els directius que s’apoderaran de la nova entitat, no saben ni qui són aquest empleats ni com es diuen, però si saben que els únics que aporten valor afegit són els directius.
7.5. Pel que fa a la necessitat de les caixes de dotar-se de recursos propis ni tan sols s’afronta ni s'hi pensa.
7.6. L’eficiència. S’acostuma a mesurar l’eficiència d’aquestes entitats fent referència a les despeses d’administració en el seu sentit ampli. És a dir els diners que no van dels estalviadors als inversors, sinó els que es queden en mans dels que ho administren, siguin directius, personal o despeses generals per diversos motius.
L’organització del treball i del negoci, quina responsabilitat és atribuïble de forma total als equips directius, ha tingut dues cagades d’una importància fonamental: la canalització de diners sense mesura a crèdits hipotecaris bé sigui en la seva forma de promotors o comprador final, amb l’endeutament fora de mida per prosseguir amb aquesta activitat; i en segon lloc l’obertura d’oficines per tot arreu, enlloc de fomentar les noves tecnologies a l’abast dels clients.
7.7. El nou equip de gestió i direcció de la nova entitat manifesta una agressivitat fora de mida. Nom pregunteu contra qui va adreçada aquesta agressivitat, que no us ho diran. Però jo us ho diré: l’agressivitat va adreçada contra els clients, que a partir d’ara sabran de què va la cosa i si no són rendibles rebran una puntada al cul, els apujaran les comissions, els disminuiran la rendibilitat dels seus diners i els demanaran més diners per donar-los préstecs; i contra els empleats, als que els ha de quedar clar que són les peces més miserables de l’engranatge. Però que no s'oblidi, va a favor dels interessos propis dels executius.

8. Perquè es planteja la fusió de forma més insistent sobre les caixes?
Les caixes han fet un paper força galdós en tot el camí de la crisi. No s’han sabut diferenciar de la banca. És més, el seu camí per la supervivència, segons els seus directius, està en la bancarització de les caixes. La qual cosa s’està `produït a marxes forçades.
Si una caixa és com un banc, no té cap sentit que es mantingui una formula jurídica diferenciada, és més, han de desaparèixer.
L’únic que les justifica és precisament aquesta forma diferent d’actuar.
Però els directius de les caixes no han sabut mantenir de forma clara aquesta diferenciació i, per interès o per convenciment (és a dir, per manca de visió), el procés de bancarització sembla imparable.
Quan això es produeixi, no hi haurà altre responsable que els equips directius de les caixes i els seus òrgans de govern.

9. Com es plantegen les fusions de caixes catalanes (i de totes les altres)
Complicades, molt complicades. El suposat arrelament al territori, el voler mantenir obres socials amb independència de cada una de les caixes fusionades, la composició dels equips directius, la nova marca i moltes altres coses, són problemes mal enfocats. No hi ha de sortida un equip potent que lideri el canvi.
Un punt que no es comenta. Les fusions, oficialment, es volen per obtenir unes entitats més potents, en recursos, en equips directius, en eficiència, etc. Així i tot, aquestes fusions són liderades pels mateixos subjectes que han dut a aquestes entitats a una gestió desmadrada, a una carrera sense fi en l’obertura d’oficines, a la potenciació sense cap limitació en la concessió de crèdits a qui fos, amb garantia de devolució o sense.

10. I els òrgans de govern?
He donat tot el protagonisme als equips directius, perquè és ben evident que els òrgans de govern no pinten res, ni a les caixes, ni a la banca, ni a cap empresa. Fins que arribi un dia en que tot un consell d’administració estigui engarjolat per motiu d’alguna de les moltes irregularitats que es produeixen i s’han produït a les entitats financeres, no cal pas esmerçar-hi massa temps.
No cal dir que seria just i necessari que es produís alguna d’aquestes situacions, però hi ha algú que recordi un sol cas? Per descomptat, la justícia d’aquest país no hi ajuda gaire.

Un Parlament que és una merda

És urgent posar una guarderia al Parlament

S’acaba de produir una incidència. Uns fotògrafs han publicat uns textos (“privats”) que estaven redactant en els seus mòbils uns parlamentaris mentre tenia lloc una solemne sessió del Parlament.
Els parlamentaris s’han queixat al Col·legi de periodistes i al·leguen que el fet que les terminals -blackberry- siguin propietat pública, no implica que els seus missatges també ho siguin.
Aquest argument dels mitjans i de la seva utilització a les empreses ja ha sigut força debatut i no està tant clara la forma de pensar que se’n desprèn del que diuen els parlamentaris. Però així i tot no hi té res a veure el que passa en el sector privat amb el que passa en un espai públic.

El mateix President del Parlament ha hagut de sortit per defensar aquesta intimitat i ha reprovat aquesta actuació dels periodistes. És com quan els pares d’un nen van a l’escola per queixar-se que al seu fill perquè l’han renyat. És cert, aquests parlamentaris estaven fent una cosa privada i per tant, en una primera visió sembla que se’ls hauria de respectar aquesta privacitat.

Ara bé, explicat això el que se’m acut és que el que convindria és posar de genolls i de cara a la paret a aquests parlamentaris que esvaloten la classe. No s’han portat bé. Com la canalla a l’escola, estaven fent trapelleries, no estaven atents al que es deia i a més distreien als seus companys amb les seves tonteries..
Però així com els nens a l’escola paguen per anar-hi (els seus pares) i per tant, si perden el temps per ells va el pollastre, en el cas dels parlamentaris és una mica més greu. Ells hi són perquè representen a uns votants i, fent un esforç d’imaginació fins i tot podríem dir que ens representen a tots. I a més, cobren!
A què ve ara estripar-se les vestidures perquè han vulnerat la seva “activitat privada”? Estan en un lloc públic i no es porten bé. Badallen, es posen el dit al nas i juguen amb le mòbil. Els periodistes, tenen l’obligació de denunciar-ho.
Se me’n fot que els parlamentaris demanin disculpes als seus partits. A qui haurien de demanar-les és a nosaltres, els ciutadans, tant si els hem votat com si no. La seva conducta ha sigut incorrecta i per tant, res de gallejar.

Ara en farem un debat ètic. Quin ridícul! Quin exemple pel país!

No amb els meus diners

Sobre les retribucions que escapen dels convenis col·lectius
(carta publicada a l'edició digital de La Vanguardia del dia 6.10.2009)

La patronal bancària i la de les caixes reclamen ajustaments estructurals que, en roman paladino, vol dir abaratiment dels acomiadaments laborals. Aquestes patronals estan ben assessorades i per tant, deuen tenir raó.

Per altra banda ens assabentem per la premsa que el BBVA ha arribat a un acord amb un dels seus executius i ha decidit pagar-li 3 milions d’euros a l’any de per vida (i en té 55 anys). Segur que s’ho mereix. Més, si tenim en compte que el seu president té aprovisionats 73 milions d’euros per la seva pensió (que no sé com se’ls gastarà tants diners, perquè ja té 65 anys), i el seu acomiadament suposa (a més del pla de pensions) 12 anualitats (el 2008 va embutxacar-se 5,7 milions sou; 11,2 milions fons pensions; 3,3 milions en accions). A banda de gestionar el banc el mèrit més conegut del seu president és ser amic del Sr. Aznar, que li va facilitar l’accés a la Presidència.

La veritat és que aquestes xifres són menudeses si es compara amb el volum de recursos que maneja el banc. Això no obstant, jo dic prou! Aquestes retribucions no rebran ni un sol cèntim del meu patrimoni i, per tant, deixo de fer cap operació a través d’aquest banc. Que cadascú faci el que vulgui amb els seus diners, però jo no vull col·laborar amb aquesta “generositat”.

Amb això no n’hi ha prou, els directius del Banc Santander encara detreuen més diners que el BBVA per autoretribuir-se, motiu pel qual també els poso en la meva particular llista negra. I aniré fent el mateix a mesura que m’assabenti de comportaments depredadors per part d’altres bancs i caixes. Prefereixo tenir els diners sota la rajola.

La legalitat d’aquestes autoretribucions ningú les nega, per més que la Junta General no pinta res i pel que sembla els consellers hi són per escalfar la cadira i cobrar les dietes corresponents. La “legalitat” és impecable, però des del meu punt de vista és una actuació obscena, indigna i molt propera al delicte. No els desitjo pas que els facin profit aquests diners.

Alguns ciutadans opinen que no n’hi ha per tant i que, per altra banda, no han vist cap queixa adreçada al que guanyen alguns esportistes (p.e. Fernando Alonso, 25 milions d’euros) o determinats golfistes, tenistes o futbolistes. Segurament tenen raó, per més que hi veig petites diferències. La primera, que no són ells mateixos els que es fixen el sou; la segona que aquestes galàctiques quantitats són de curta durada; en tercer lloc que jo tampoc estic disposat a col·laborar en que es manegin aquests xifres per activitats que són econòmiques, però no socials ni les entenc justificades; i en quart lloc el que es facin disbarats a altres activitats no justifica gens ni mica, que també se’n facin al sector bancari. Per tant, persisteixo: no amb els meus diners!

Les caixes ens sorprenen

Les caixes d’estalvi, per la via de la seva representació corporativa o patronal -la CECA- s’han manifestat respecte a la política econòmica del govern de l’estat, aprofitant de pas per deixar anar algun calbot a les autonomies.

Cal veure les seves declaracions. Per una banda parlen dels impostos i sembla que el seu portaveu (un director general de la CECA) hi entén força en la qüestió d’impostos.
El seu dictamen és que cal apujar els impostos a les classes mitges, perquè es veu que si es pretén augmentar impostos a les classes altes, la recaptació serà insignificant, tota vegada que els seus sistemes d’enginyeria financera (SICAV, paradisos fiscals, evasions impositives sense contemplacions, fraus, etc.) ho farien poc rendible econòmicament.
Al mateix temps diuen que apujar l’IVA, des d’un punt de vista recaptatori seria molt més eficient.
Segurament aquests senyors tenen tota la raó, però ¿això es pot prescriure des d’un organisme com són les caixes? ¿Es pot promoure l’eficàcia recaptatòria pressionant més a les economies que no poden escapar-se’n? La veritat és que poden tenir tota la raó, però no deixa de ser una obscenitat que les caixes d’estalvi, els seus directius (que sens cap mena de dubte pertanyen a les classes de renda alta), preconitzin aquestes polítiques.

I la cosa no acaba aquí. Ara, també carregant-se de raó, diuen que si no s’aconsegueix un pacte social entre els principals partits del país i entre els dirigents empresarials i els representants dels treballadors, el que cal és anticipar les eleccions, per aconseguir un front comú per poder fer front a la crisi.
Doncs que bé!
Torno a dir que fins i tot poden tenir raó en la seva proposta, però cal dir-los-hi a aquests senyors de les caixes que caldria fossin més prudents. Està clar que des del punt de vista polític no són ningú (algú els ha votat?), i des del punt de vista econòmic, si que tenen un determinat pes: el que correspon als responsables d’haver engegat les nostres economies a pastar fang. ¿O volen fer veure que ja no es recorden de tot allò de les subprime, els endeutaments fora de mira (de les caixes), les concessions de crèdit sense cap rigor, tot el que ha fet que la crisi esclatés i arribés als nivells que avui s’ha instal·lat a casa nostra?

Massa sovint personatges que no tenen la més petita representativitat, s’irroguen facultats que no tenen. Els ciutadans els hem de dir que el que ells pensin ens importa un pito, i per fer-los més didàctic aquest punt, els diria: és com si ara el Sr. Fèlix Millet opinés sobre com s’ha de dur la política econòmica, la impositiva o el que sigui, des del govern (no és ben bé la mateixa cosa, però s’hi acosta).

Funcas (lligat a les caixes), a l’igual que fa l’Institut d’Estudis Econòmics (lligat a la CEOE), en el supòsit que tinguessin alguna credibilitat, s’han oblidat de demanar mesures per reduir el frau fiscal, un tema molt difícil, però que ho serà més si no ens hi posem.
Així mentre els EUA estan demanat (i obtenint) de la USB Suïssa, la llista de defraudadors, no em consta que el Sr. Rodríguez Zapatero hagi presentat ni solament la demanda. Pel que fa a les caixes no s’entén massa perquè no ho han posat a la llista de coses necessàries (com a mínim, costa poc), ni tampoc s’entén com algunes caixes encara tenen vincles amb paradisos fiscals.

Per tant, senyors caixers, quan necessitem la seva opinió ja els la demanarem. Mentrestant, facin el favor d’ocupar-se dels seus assumptes que prou fotuts que els tenen.