En
plena crisi, sense aturador, sentim determinats periodistes -amables amb el
poder- que segueixen afirmant que la culpa de la crisi és de tots. També comparteixen
aquesta opinió alguns economistes amb poc seny i amb una certa ignorància o
mala fe, que inculpen a tots els ciutadans dels mals que patim en l’actualitat
i que no sabem quan s’acabaran.
El
poder econòmic segueix les seves pautes, allunyades d’allò que se’n diu la
meritocràcia. De les seves normes i principis ara no en vull parlar, però
constatem que els seus líders han seguit els camins de l’egoisme més aferrissat
per arribar a la cúspide fent tot el que ha calgut, des de el treball intens i
honest i la gestió intel·ligent, fins a la corrupció i l’assassinat quan ha convingut
(més endavant ho justificaré amb exemples).
Ara
els comunicadors esmentats ens diuen que ens hem d’estrènyer el cinturó (en
alemany, gürtel), i aquesta recomanació només va dedicada a uns quants, la majoria
dels que les passen putes. Mentre que, en plena crisi, i en els moments en que
els accionistes de les empreses han oblidat aquella idea tan ridícula com falsa
de “crear valor per l’accionista”, hem vist els executius i consellers
d’aquelles mateixes empreses com a mesura que perdia valor l’accionista,
augmentaven els ingressos dels seus gestors de forma desproporcionada (el
promig d’ingressos per consell de les empreses de l’Íbex, 7,5 milions d’euros
en el 2011, un 10% més que el 2010).
El poder polític
Però
el que vull tractar en aquest escrit és el paper dels polítics i el lligam
antinatura amb el poder econòmic. Estem en mans d’uns partits polítics (dels
seus dirigents) que han actuat i actuen de una forma vergonyant, no perquè s’equivoquin
en les seves estratègies, sinó perquè sempre pacten amb el poder econòmic en
detriment de la societat a la que diuen que representen.
Rio Tinto
Fa
poc he estat a Rio Tinto, una conca minera que ha sigut explotada durant milers
d’anys. Però va ser el en segle XVII quan els anglesos van assumir el lideratge
i la gestió d’aquesta explotació. Es van instal·lar a Rio Tinto amb l’esperit
colonial de sempre, com havien fet quan tenien mig món sota la seva dominació.
Es a dir, deixant que l’administració fos la del propi país, però exercint un
control absolut en la qüestió comercial i el la qüestió de poder, del que
cedien només l’aparença.
Era
el 1888 quan hi va haver una important vaga que va reunir els miners, els
camperols i les famílies, dones i nens. Tots protestant contra les dures
condicions de treball i de vida que se’ls imposava des de la direcció de
l’explotació minera (cal tenir en compte que un terç del personal eren nens,
degut al menor sou que cobraven).
El
Governador va ordenar disparar contra els manifestants i en van morir uns 200,
perquè els déus sempre defensen els dolents quan són més (o més poderosos) que
els bons. Aquell Governador ni tan sols es va plantejar si hauria pogut i hagut
de defensar alguna causa més noble, com la dels drets dels treballadors.
L’ordre era sagrat i el poder també. Per tant, aquells revoltosos calia que en
rebessin les conseqüències. Aquell any va ser conegut com “el año de los tiros”.
La guerra d’Àfrica
Passa
el temps i ens trobem a la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), moments
convulsos en els que la burgesia seguia com sempre i els obrers també, es a dir
uns vivien molt bé i els altres molt malament. Ara el graciós ministre Montoro
ens diria: así es la vida. Però això
no era tot, sinó que hi havia un fet que havia convulsionat la societat: la
guerra d’Àfrica. Els militars havien arribat al punt més baix del seu prestigi.
Eren una força reaccionària que defensava el poder i la dreta d’una forma
descarada i, a més, havien perdut totes les guerres en que s’havien ficat
(Cuba, Filipines). La contribució de la
sang per aquesta guerra l’havien facilitat -per força- les lleves
composades per les classes humils que no podien pagar el seu alliberament, i
per damunt de tot això havien d’aguantar les filípiques d’aquells militars
fracassats i superbs i la humiliació rebuda per part de les dames blanques, aquelles dames
benestants que quan la tropa embarcava cap a l’escorxador del Marroc, els
lliuraven escapularis i rosaris no se sap amb quina finalitat.
La
guerra d’Àfrica va ser una guerra dirigida per militars incompetents per
defensar els interessos dels rics, els interessos dels propietaris de les mines
de plom i ferro del Rif, en mans d’uns pocs que, naturalment no acudien
personalment a aquella guerra, sinó que pagaven per lliurar-se’n. Les mines del
Rif estaven controlades pel Marquès de Comillas, el comte de Romanones i el
compte de Güell, com a principals accionistes. Que haguessin d’anar reservistes
per morir en una guerra que només pretenia defensar aquests interessos,
semblava excessiu i injust i la societat que en pagava les conseqüències estava
francament indignada.
El
Govern central amb l’objectivitat que sempre l’ha caracteritzat, va donar la
versió que els fets de la Setmana Tràgica era un brot separatista.
La
crema de convents i d’esglésies, va ser una de les conseqüències del
anticlericalisme generat per l’actuació d’alguns bisbes en el tema de la guerra
d’Àfrica, així com d’una església que encara havia de posar-se al dia. El nombre
de víctimes va ser reduït, tot i que naturalment no era justificable des de cap
punt de vista.
La
Setmana Tràgica, amb les seves protestes i actuacions salvatges, va acabar per
manca de lideratge dels revoltats i llavors va venir la repressió sense contemplacions
per part del govern i de l’exèrcit. Altra vegada correspon una reflexió: com és
que l’autoritat (civil o militar) no va tenir cap dubte de a quin costat
s’havia de posar?
El món d’avui
I
ara donem un darrer salt en el temps i ens instal·lem en els nostres dies. Cal
recordar que estem en una crisi? Crec que no, tots (excepte uns quants
poderosos) patim la crisi d’alguna manera. I els costos, com es reparteixen?
Doncs com sempre. Els governants incompetents i subordinats als interessos
econòmics dels poderosos, han decidit que la crisi l’han de pagar els més
febles de la nostra societat. L’exemple més clar va ser quan el president Rajoy
explica al Congrés les darreres i brutals retallades, un fort aplaudiment d’uns
polítics estúpids el van acompanyar durant uns inacabables minuts, rubricat amb
un vibrant “que se jodan”. Quina consciència s’ha de tenir per aplaudir el
patiment de les classes febles?· Tots aquests homes i dones que van aplaudir
fervorosament han de ser apartats de la política de forma immediata; uns
ciutadans tan indignes no poden representar-se més que a ells mateixos. Només
em queda la possible interpretació de Joan de Sagarra quan diu que el que
aplaudien era un cadàver polític, (segons aquest costum extravagant que s’ha
posat de moda d’aplaudir determinats cadàvers) d’un home (el president del
govern) que s’havia oblidat de dimitir en el mateix moment en que el que
proposa i el que li fan fer són coses completament diferents.
Els
governants sempre han patit el síndrome d’Estocolm. Mai han arribat a superar
el complex d’inferioritat respecte als que són rics i poderosos econòmicament i
sempre s’han posat a la seva disposició, a la seva més absoluta disposició,
traint tot el que faci falta. Tan poca cosa es consideren? Cal que es mostrin
tan bavosos?
Mai
he arribat a entendre com els governants, que són els representants del poble i
els seus servidors, els agrada mantenir tertúlies i fer-se fotos amb uns quants
poderosos, com poden ser els de la CEOE (que mai s’han distingit ni per la seva
intel·ligència ni per la seva honestedat), o bé nomenen a grups de savis per
assessorar-se sobre estratègies i polítiques enfront de la crisi (per exemple
el CAREC, que elaboren uns informes de baix perfil i replets d’obvietats).
Jo,
com Martin Luther King, m’agradaria tenir un somni: veure alguns d’aquests poderosos,
corruptes i avariciosos, asseguts davant del jutge, és una de les condicions de
les societats democràtiques: exigir responsabilitats. Penso que és possible i
és necessari. Una catarsi que faci net d’alguns d’aquells ciutadans d’aquest
país que ja han traspassat totes les línies roges.
