Bones paraules per acabar l'any

Ja hem sentit el discurs del rei (per ser més exactes, no el vaig sentir, tenia coses més importants a fer, com per exemple, fer cagar el tió), i també hem sentit el resum de l’any que ha fet el president Rajoy.

Ara ja podem estar tranquils. Els ciutadans als qui s’ha recomanat unes normes de comportament (perquè segurament no les seguíem i no érem bons ciutadans), ens hauria agradat un discurs més sincer, més honest. Acceptem les bones paraules i les bones intencions, però, pel que fa al rei, m’hauria agradat que quan va parlar dels catalans hagués dit que potser ja n’hi ha prou dels mals modals per part del govern central i de la premsa madrilenya, que ja n’hi ha prou de mentides i de ministres estúpids, qualificació de la que difícilment se’n salva cap d’ells. Que hagués dit que cal que es comencin a reconèixer diferències històriques i de tot tipus, sabent que diferències són això, diferències, ni millor ni pitjor, sinó diferències i que s’ha de deixar als ciutadans que decideixin el seu futur.

També m’hauria agradat que el rei quan va posar el punt de mira en la corrupció, hagués començat reconeixent que ell ve d’una institució que està enfangada fins al coll en la corrupció, des del seu inici, inici en el que ell mateix hi era present, i que ara el que vol fer, es cau i net. Llavors li hauríem dit: “si noi, l’has encertat”. Dit sigui de pas, a mi no m’agrada tutejar a ningú, i menys a desconeguts, com ara el rei. Però perquè carai ell em tuteja a mi!

Pel que fa al president del govern senyor Rajoy, començaré pel seu conseller d’imatge, que li ha recomanat que quan entri a les rodes de premsa o bé a algun altre lloc, ho faci amb decisió, amb pas marcial, poderós. Ell ha seguit la recomanació, però el resultat ha estat una mica patètic. Ara quan entra a les rodes de premsa sembla que vagi escaldat i l’energia que volia mostrar s’esfuma per sota el camall del pantaló. Jo li aconsellaria que canviés d’assessor, que millor vulgui donar la imatge d’un vellet venerable, bondadós (encara que no ho sigui) i que no vagi de savi, que se li noten les mancances d’un home que s’ha passat tota la vida copiant escriptures.

Del seu missatge de com ha anat l’any 2014, pràcticament ja finalitzat, també li aconsellaria que fes un esforç en dir les coses com són: l’economia va com va i no pas per mèrits del seu ministre d’hisenda o el d’economia, un i altre, reciclats i sortits de ves a saber on, però segur que no han sortit de la bona praxis de la gestió (de l’empresa o del que sigui), ni tampoc del coneixement acadèmic. I si parlem del benestar de la societat, no estem en el millor dels mons: la precarietat en el treball es una constant, el nombre de treballadors actius és inferior als que hi havia quan es va fer càrrec del govern, la cobertura en la protecció social ha cedit deu punts i, sobretot, la desigualtat ha crescut en tot aquest temps: els que eren rics encara ho són més i els que eren pobres encara ho són més. Per acabar-ho d’adobar, ara entrarà en vigor una reforma fiscal que saben a qui afavorirà? sí, ho han endevinant, als més rics!

Finalment ha parlat de la política dura, es a dir, poder i poltrones, que és equivalent a vots. Ara ens diu que per garantir l’estabilitat està disposat a governar amb el PSOE. Serà possible tant de cinisme? Tant hi tenen a perdre si perden les eleccions com per perdre la dignitat? Senyor Rajoy, li dono un consell de forma gratuïta: com que perdran igualment ¿perquè no dimiteix ara i deixa que s’ho facin els de la línia encara més dura (d’enteniment) del seu partit? Deixi’s estar d’unitats pàtries i de Constitucions immodificables. Sigui raonable i ja que vostè i el seu partit no en tenen ni idea, que siguin els ciutadans els qui decideixin.

La corrupció segons el PP (i alguns despistats)

Avui hem pogut sentir unes declaracions de la senyora Cospedal en la que ve a dir que la corrupció s’estén per tot arreu, i que la que hi ha als partits no és diferent de la que hi ha a la societat. És a dir que els pobres partits no en tenen cap culpa, els culpables som els ciutadans. Avui a la senyora Cospedal no li han sortit les paraules de la corrupció en diferit i no ha quedat gaire bé el discurs davant el respectable.

El president Rajoy també s’apunta a la mateixa tesi, potser no d’una forma tant barroera, però Déu n’hi do. Ell afirma que hi ha hagut alguns fets que el seu partit no desitja (com sempre, mai els dóna nom ni aclareix de què collons parla, i ens ho hem d’imaginar). Però ells han actuat! I han establert la fórmula perquè no es pugui repetir (!). El que li ha passat al pobre Marianico és que just acaba de dir això i a València han imputat 19 càrrecs més del seu partit. Naturalment, sempre amb presumpció d’innocència, no faltaria més.

Entre tant el president Rajoy aprofita per anunciar que la crisi ha mort! Que a partir d’ara tot seran flors i violes. I això ho diu en un sopar de Nadal del partit que, com ja no hi ha crisi, han decidit celebrar amb tots els ets i uts, i espero que cap dels assistents hagi pagat ni un euro, que per això tenen els empresaris amics que els faciliten bitllets de cinc-cents euros tants com vulguin.

Com deia al començament d’un paràgraf anterior, sort en tenim dels intel·lectuals que ens recorden als ciutadans com som d’estúpids i de dolents. Aquesta setmana Javier Marías signava un article (http://elpais.com/elpais/2014/12/12/eps/1418403666_130452.html), en el que retreia als ciutadans la variabilitat en el criteri i la queixa d’aquests ciutadans davant la corrupció, només ara que les coses van maldades. També als polítics els llençava alguna floreta com: la absoluta falta de escrúpulos de los actuales dirigentes pasa por encima de eso (es refereix a la corrupció).

Paga la pena repetir-ho, quina sort tenim que els intel·lectuals com Javier Marías, el professor Francesc de Carreras, el filòsof Manuel Cruz i tants d’altres (en realitat he esmentat els primers noms que m’han vingut al cap d’escriptors i presumptes intel·lectuals que considero el súmmum del cinisme) ens facin veure com som d’imbècils els ciutadans, mentre que ells, els que il·luminen el món, es comporten com a guies que ens acondueixen cap a la veritat. Moltes gràcies, senyors intel·lectuals... Però em podrien dir quins mèrits tenen vostès per judicar els ciutadans? Com és que mai formen part d’aquest conjunt de la ciutadania? No senten vergonya quan escriuen aquestes opinions?

Desprès dels accidents

El ministre Rafael Catalá i els sequaços del Govern del PP

El darrer programa de Jordi Évole ”Salvados” ens va mostrar les clavegueres de l’Estat, les clavegueres del Govern de torn, dels que no volen assumir cap responsabilitat ni volen deixar el seu lloc de comandament.

Hi va haver exemples de tota classe. En el programa es van presentar tres accidents terribles, amb centenars de morts i amb clares responsabilitats de membres de l’administració. Però al Govern li importa un rave el dolor dels ciutadans. El que li interessa, per damunt de tot, es salvar els vots.

En el cas de l’accident del tren d’Alvia, em va cridar l’atenció que l’actual Ministre de Justícia, Rafael Catalá, pressionés (extorsionés?) a una ciutadana diputada del PP, per fer-la desdir-se de les responsabilitats del Govern en l’accident del tren d’Alvia 01455, on van morir 79 persones i 140 van resultar ferides.

El jutge va imputar a 22 persones, però l’Audiència els va desimputar ràpidament (perquè ho devia fer? qui li ho va aconsellar? aquesta és una justícia per sentir-nos orgullosos?). Avui, l’únic imputat és el maquinista. El Govern no va voler esbrinar què havia passat; va anat a tapar, què havia passat i qui n’era el culpable.

El Sr. Rafael Català, llavors segon càrrec del ministeri de Foment, a més, va dir que l’accident no era de l’alta velocitat: una mentida. Una contradicció en que van incórrer els mateixos polítics que en el dia que s’inaugurava aquesta línia deien amb veu alta i amb molt orgull, que era alta velocitat, la mateixa forma com oficialment es publicitava el dia de la seva inauguració. I tot per defensar els interessos d’unes empreses, Adif, Renfe, i potser algunes constructores de la branca Gürtel. L’interès concret ve referit a un projecte al Brasil en aquest sentit.

A rel d’aquesta brillant actuació del Sr. Rafael Catalá, el president del Govern el nomena Ministre, sabeu de què? De Justícia!

Després seguia el programa amb la investigació sobre el cas del YAK42 i del JK5022, accidents d’aviació terribles, amb centenars de morts innocents, dels que hi ha responsables que estan fugits de la justícia, alguns d’ells a Londres, en funcions d’ambaixador. Més ràbia i més vergonya encara.

Quin desvergonyiment de governants! Es denuncien delictes comesos per polítics del govern del PP un dia rere l’altre, i el Govern del Sr. Rajoy continua impertorbable. Fins quan...

http://www.lasexta.com/programas/salvados/mejores-momentos/teresa-gomezlimon-%E2%80%9Cle-dije-salvador-victoria-%E2%80%98mira-que-piense-importa-mierda%E2%80%99%E2%80%9D_2014120700151.html

Un Govern que li agrada viure perillosament

Tornem-hi. El Govern del PP en torna a fer de les seves. Ara, per motius desconeguts però que tots imaginem, treu una proposta de modificació de Llei en la que s’autoritza al Ministre d’Interior a practicar el que més li agrada. Des que va veure “La vida dels altres”, que vol posar-ho a la pràctica. Aquest és l’exemple, pensa...

El Ministre de l’interior li agrada espiar, veure que fan els ciutadans normals i li encantaria saber que pensen i si no pensen el que ell voldria, posar-los a la garjola. El respecte a la Constitució i a les llibertats queda supeditat al superior bé que és la reverència a l’Estat, al Govern de l’Estat.

El Projecte de Reforma de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, així ho estableix i, d’aquesta manera, la policia de Jorge Fernández podrà fer el que no li van permetre al jutge Garzón, això si, ara des de la legalitat i la tranquil·litat que ho farà el Ministre d’Interior que ja ha mostrat com les gasta.

I no solament això, sinó que a més es reduirà els terminis d’instrucció dels procediments, que ara serà de 6 mesos. No hi fa res que els jutges no tinguin instruments ni cap suport, que se’ls acumulin els casos, ni que el nombre de jutges per habitant sigui la meitat de la UE. El jutges ara s’hauran d’espavilar, i si la instrucció del cas Gürtel o qualsevol altre dura més de sis mesos, quedarà prescrit. Ja era hora que la justícia actués amb diligència! Els corruptes, amb el sistema actual es fan un tip de patir, els judicis duren anys i panys i els pobres delinqüents pateixen. De posar mitjans per agilitzar les instruccions, d’informatitzar la justícia com es va fer amb hisenda, res de res. L’executiu, que dirigeix el legislatiu, marca el pas de com han d’anar les coses a partir del moment en que algú els assenyala amb el dit.

Un país que es diu Espanya

Ahir al vespre a una hora ja força avançada vaig aturar-me per veure un debat televisiu a la primera cadena estatal. Hi havia un entrevistador un tal Sergio Martín, i una sèrie de periodistes que actuaven com a fiscals, tots malcarats i amb senyals evidents de no pair bé l’estofat que sens dubte havien menjat per sopar.

A qui es jutjava era Pablo Iglesias i el seu partit Podemos. Tots els interrogadors portaven les preguntes preparades i estudiades i creien que eren els autèntics representants de la veritat.

Bàsicament, el que més emprenyava als comissaris que practicaven l’interrogatori era que Podemos criticava aquells que no practicaven l’ètica i eren corruptes. Ara aquests dotze homes sense pietat li tiraven en cara bàsicament dues coses: que un del seu equip estava cobrant una beca d’una universitat andalusa i, suposadament no era compatible amb el que estava fent a Podemos. També part de l’acusació es basava en que hi havia un empresari que havia declarat que Podemos havia pagat 1.500 euros en negre a no sé qui. Pablo Iglesias ho negava, i els reptava a que ho duguessin al jutjat. Un dels interrogadors, un tal Alfonso Rojo, li va començar a dir que ell no parlaria de les vinculacions veneçolanes, ni de les iranianes, ni de no sé quantes bestieses més, però si tenia interès (i es repetia novament) en que volia aclarir allò dels 1.500 euros. Llavors Iglesias li va contestar que ell no parlaria de l’any 2010 quan Alfonso Rojo va ser condemnat per mentir, que posteriorment també va ser demandat també per injúries, i unes quantes coses més que ja no recordo, i que li tornava a repetir, el que deia Rojo no era cert. Mentre, el presentador de la tertúlia deia que Rojo era un periodista excel·lent (!), i el presentador brètol Sergio Martin va tenir la covardia de dir-li a Iglesias: "avui han sortit de la presó varis etarres; estaràs d'enhorabona". S'ha de ser miserable per fer una afirmació pública d'aquest estil.

L’altra qüestió, absolutament greu segons els interrogadors, era que Podemos havia presentat un programa per les eleccions europees i que ara l’estava modificant. Iglesias els deia que el partit era nou i no era el mateix Europa que Espanya, i que ara matisaven cadascuna de les propostes.

A banda de tot aquest guirigall que realment és estranyament violent contra Podemos, un partit que tot just comença i se li exigeixen coses que no s’exigeixen a cap altre partit, avui mateix, la senyora Rosa Díez d’UPyD en unes declaracions a RAC1 es cobreix de glòria sense saber contestar les preguntes que ni feien, però, sobretot, el que posa en evidència és que el seu partit encara no té programa per les eleccions, que el que tenen penjat a la web és un esborrany.

Cap d’aquests interrogadors severs amb Podemos ho és amb UPyD, ni amb els Socialistes ni molt menys amb el PP. Què està passant amb el quart poder? Puc entendre els partits, plens d’ambicions inconfessables, de corruptes, d’ànsies de poder i de desitjos de robar al poble, però la premsa, aquests periodistes sense ètica que van predicant la bona nova, a qui collons prediquen? I amb quina legitimitat parlen?

Podeu escoltar el podcast a:

http://www.vilaweb.cat/noticia/4222912/20141206/jordi-graupera-deixa-rosa-diez-sense-arguments-entrevista.html