(carta enviada al diari Avui amb data 25.11.2011; no publicada)
El Sr. Rodríguez Zapatero acaba d’indultar al banquer Alfredo Sáez. Ha estat el darrer acte de la seva legislatura. Què bé! No se saben els motius per aquest indult . L’únic que se sap és que no hi ha cap sentiment ni mostra de penediment, per tant, un despropòsit jurídic. Tampoc se sap perquè el Sr. MAFO, governador del banc d’Espanya, que se suposa que té alguna responsabilitat de supervisió dels bancs i els banquers, no el va apartar de forma fulminant de la gestió d’un dels bancs més importants del país, el Banc de Santander. Sembla ser que el nostre president del govern, el Sr. Mariano Rajoy, hi ha estat d’acord, especialment perquè altrament li queia la patata calenta a la seva legislatura.
Quina cosa deu haver motivat aquest tracte de favor del govern entrant i del sortint en favor d’un banquer condemnat pel Tribunal Suprem? Quina és la contrapartida que el banc ja havia pagat per endavant? Ens parlen de transparència, però no és veu per enlloc.
Per arrodonir la qüestió, el Sr. Rajoy que encara és hora que hagi de dir alguna cosa al país de què farà i quines polítiques aplicarà, ja s’ha reunit amb els banquers, perquè li expliquin què cal fer en una situació com la present.
Tot plegat, força decebedor. Els bancs tenen alguna cosa a veure amb la crisi, els banquers han gestionat malament els seus bancs, els bancs no fan arribar el crèdit a l’economia real, els bancs (i els banquers) no han sigut un model d’honestedat. A què ve que el futur president del país tingui converses prioritàries amb aquests financers?
divendres, 25 de novembre del 2011
diumenge, 20 de novembre del 2011
Avui és un gran dia: 20 novembre 2011
Volíem un canvi de govern? Doncs ja el tenim!
Ara tenim nou govern; segurament convenia el canvi. El dubte que tenim els ciutadans és si aquest nou govern serà capaç de fer la feina ben feta.
Jo, contràriament a l’opinió més estesa, crec que els polítics no són uns bandarres (ni tampoc els banquers, ni els sindicalistes, ni els empresaris ni els treballadors, ni tampoc molta altra gent), i n’hi ha molts d’ells que volen fer la feina ben feta. El problema que se’ls presenta i que se’ns presenta és que ningú sap què s’ha de fer.
Què s’ha de fer?
Els nostres líders no ho saben, però el que si sabem alguns ciutadans, sense ser premis Nobel, és el que no s’ha de fer. Quan l’avió està perdent alçada, encara hem de reduir el consum de querosè? És el que estem fent i el que estan fent els polítics en aquests moments difícils. Gastem massa? doncs estrenyem-nos el cinturó i problema resolt. Però el que és segur que amb aquesta estratègia ens seguirem enfonsant, el nostre avió perdrà altura i finalment es fotrà una castanya contra el terra.
Ja fa dies que estem retallant despeses i no es fa res per millorar els ingressos. No sembla que aquest camí ens dugui a un millor port. El que els diners hagin de sortir de les classes mitjanes per enfortir les classes altes (econòmicament), no està donant bon resultat i, la veritat, és que comença a cabrejar a la gent que fins ara no havia dit ni piu.
Un problema que tenim és de credibilitat. Si, però també de confiança i també de gestió. L’economia real ha quedat desassistida per l’economia financera. Se’ns ha explicat el tema dels actius tòxics, però el problema no són els actius tòxics, sinó els polítics tòxics, els banquers tòxics, els comunicadors tòxics que, molts d’ells, haurien d’estar a la presó o com a mínim, desposseïts de la seva tribuna.
No podem encarar un futur si no es fa una mica de neteja. No podem acceptar disminucions profundes en el nostre estat de benestar (que és un dret, no una concessió) si no hi ha primer un acte de contrició pels que han muntat el pollastre. Desprès, farem el que calgui.
Reforma del sistema financer
Alguns comunicadors, consellers del Banc d’Espanya, portaveus de la gran banca, economistes despistats o tertulians, mostrant la cara menys creïble del que podria ser la veritat, encara ens estan venen la moto que en aquesta crisis no hi ha responsables o bé que ho som tots. Ens venen a dir que hi ha hagut una sèrie de fatalitats que ens han dut al precipici, però que no ens preocupem, que ells ja han après la lliçó i que sota la seva direcció ja ens en sortirem. No volem o no podem saber qui són els responsables. Si primer hi hagués una catarsis, desprès, sabent qui i què s’ha fet malament, podríem emprendre amb força un camí diferent amb líders (polítics i econòmics) diferents. Reconeixen que la banca ha rebut ajudes públiques, però les ha retornat pagant els interessos corresponents. Deu ser així, però també sembla cert que el Banc Central Europeu ha concedit crèdits a la banca (imprudent) per imports elevats, perquè altrament haurien tingut una crisi de liquiditat i d’insolvència. Aquests crèdits els ha obtingut a l’1% i molt diligentment aquesta banca ha dedicat aquests diners a les seves necessitats més peremptòries (que mai sabem quines són), però el diner no ha fluid cap a les empreses productives que han hagut de tancar portes en molts casos.
Aquests crèdits tous del BCE no són favors a la banca? Què més voldrien les empreses i les famílies que obtenir aquests crèdits a un tipus privilegiat i sembla que sense sostre respecte a l’import. Per tant, diem les coses com són i no maregem la perdiu.
Refem el circuit. La banca necessita liquiditat (ja m’explicareu com s’ha de valorar que uns professionals no sàpiguen casar les entrades amb les sortides de diner, o d’una altra manera, finançar a llarg termini amb crèdits a curt termini). El BCE els en dóna (tota la que volen) al tipus preferencial de l’1%.
Els bancs compren el que els sembla amb aquesta liquiditat (compren altres bancs, deute sobirà al tipus del 7% o altres actius o tornen deutes contrets), però no donen ni un euro de crèdit a les empreses. I finalment la seva actuació continua sent sistèmica i pro cíclica i pro desastre. La banca està proposant el que es traslladin els actius tòxics que tenen en els seus balanços en un “banc dolent” (com si n’hi hagués algun de bo). Naturalment, que l’Estat se’n faci càrrec. Només queda una incògnita: quant temps trigarem ens ciutadans en fer-nos càrrec d’aquest nou desastre en la gestió dels bancs? Perquè el que no hi ha cap dubte és que finalment ho pagarem els ciutadans. La pregunta que llenço a l’espai és, si no seria millor que agaféssim tots aquesta banquers “tòxics” i els deportéssim cap a la illa de Santa Elena (no està mal, la seva grandeur no en quedaria perjudicada), els retiréssim qualsevol sistema per sortir-ne i, consegüentment els retiréssim de la societat civilitzada.
Entretant per refer-se dels seus desastres inversors el que està fent la banca és apujar les comissions per serveis, la qual cosa els ho permet la seva actuació oligopolística i el supervisor, el Banc d’Espanya que sap perfectament que és una actuació corsària.
L’endeutament
Per què no volem comprar (no volen els mercats!) el deute espanyol que dóna una major rendibilitat que el d’altres països amb un deute més elevat que el nostre? (Alemanya té un deute del 83% sobre el PIB de 2010, Anglaterra del 63%, EUA del 75%, França del 82% i Espanya del 60%). La veritat és que els economistes deuen tenir una explicació clara sobre aquest punt, però costa d’entendre. És la confiança! Sí. Però qui crea la confiança i qui crea la desconfiança?
I quan algú vol comprar deute a quin preu? Ens diuen que a 500 punts bàsics per sobre del bo alemany a 10 anys, que és una forma de dir-ho per fer-ho més difícil. Podrien dir que l’endeutament és un 5% més car que el bo alemany, però si fessin això potser s’entendria. En canvi el que no expliquen és que el preu de mercat és el de les darreres emissions, és a dir, el preu marginal, amb el que el total deute el preu poc deu variar.
Però l’endeutament és tot del sector públic? Doncs sembla que no. El sector privat també hi té alguna cosa a dir, i si sumem l’endeutament públic al privat resulta que enlloc de ser el 60% del PIB és del 160%. I qui és el sector privat? Doncs ja ens ho podem imaginar, la banca.
De les agències de ràting, no cal ni parlar-ne. Dels comunicadors que tot el dia estan parlant del mateix tema donant prioritat a les notícies nefastes, volen sang! i fan veure que són equànimes.
Reforma del mercat de treball
L’atur és el problema social i econòmic més important que tenim al país, i les accions -totes- empreses pels diferents governs (central i autonòmics) van en contra de la creació de llocs de treball. Del que se sent del nou govern (i del sortint), aquesta reforma ha de facilitar l’acomiadament (sembla que amb 5 milions d’aturats no n’hi ha prou); ha de modificar els convenis de sector i ha d’unificar les moltes formes de contracte laboral. Desprès d’això tindre una major flexibilitat i l’ocupació augmentarà. Doncs un altre tema resolt!
Retallades
Què farà el nou govern acabat d’elegir? Doncs el mateix que ha fet el govern sortint: retallar d’on puguin (que vol dir fins on els permetem els ciutadans). Això equilibrarà les finances, però no el principal problema que tenim: els 5 milions d’aturats. Com es resoldrà? Ningú ho sap i tothom xiula i mira cap a un altre cantó.
Els de més bona fe diuen que les retallades són necessàries perquè d’altra manera aniríem a la ruïna. Naturalment que si. Ara bé, estem d’acord amb el què s’ha de retallar? Sembla que no. Per començar, tots els partits polítics que s’acaben de presentar a les eleccions no han volgut posar-se d’acord en la forma d’enviar les paperetes als electors. El fer-ho de forma conjunta o individual suposa una despesa molt diferent (diuen que el cost de les eleccions suposa més de 124 milions d’euros, i que el 90% de les paperetes impreses i enviades no serveixen per a res). Per altra banda sembla que de forma racional es comença la retallada per on hi ha més tall que és l’educació i la sanitat. Tant se val que la sanitat tingui un cost el més baix de la comunitat europea i que la qualitat sigui més que acceptable. Cal retallar la sanitat perquè sempre hi ha economies d’escala, reformes organitzatives i també hi ha ciutadans que viuen massa bé i convé espavilar-los.
I els catalans què hi fem en aquest estat?
Ja ens ho ha dit el partit sortint i el partit entrant. Estimen Catalunya i els catalans, i ja sabem allò que diu el refrany: Quien bien te quiere te hará llorar. Per tant, seguiran tocant-nos els collons amb la llengua, amb la identitat i amb la butxaca. Seguiran dient-nos que hem de ser solidaris i seguiran tractant-nos com els seus servents.
Per sort meva, quan anava a l’escola em van ensenyar el castellà. Per tant, segurament que a partir d’ara podré seguir escrivint -en castellà si us plau-, perquè així la vida serà més fàcil i tots ens podrem entendre fàcilment. Si quan no manaven deien el que deien, què diran ara que manen?
Ara tenim nou govern; segurament convenia el canvi. El dubte que tenim els ciutadans és si aquest nou govern serà capaç de fer la feina ben feta.
Jo, contràriament a l’opinió més estesa, crec que els polítics no són uns bandarres (ni tampoc els banquers, ni els sindicalistes, ni els empresaris ni els treballadors, ni tampoc molta altra gent), i n’hi ha molts d’ells que volen fer la feina ben feta. El problema que se’ls presenta i que se’ns presenta és que ningú sap què s’ha de fer.
Què s’ha de fer?
Els nostres líders no ho saben, però el que si sabem alguns ciutadans, sense ser premis Nobel, és el que no s’ha de fer. Quan l’avió està perdent alçada, encara hem de reduir el consum de querosè? És el que estem fent i el que estan fent els polítics en aquests moments difícils. Gastem massa? doncs estrenyem-nos el cinturó i problema resolt. Però el que és segur que amb aquesta estratègia ens seguirem enfonsant, el nostre avió perdrà altura i finalment es fotrà una castanya contra el terra.
Ja fa dies que estem retallant despeses i no es fa res per millorar els ingressos. No sembla que aquest camí ens dugui a un millor port. El que els diners hagin de sortir de les classes mitjanes per enfortir les classes altes (econòmicament), no està donant bon resultat i, la veritat, és que comença a cabrejar a la gent que fins ara no havia dit ni piu.
Un problema que tenim és de credibilitat. Si, però també de confiança i també de gestió. L’economia real ha quedat desassistida per l’economia financera. Se’ns ha explicat el tema dels actius tòxics, però el problema no són els actius tòxics, sinó els polítics tòxics, els banquers tòxics, els comunicadors tòxics que, molts d’ells, haurien d’estar a la presó o com a mínim, desposseïts de la seva tribuna.
No podem encarar un futur si no es fa una mica de neteja. No podem acceptar disminucions profundes en el nostre estat de benestar (que és un dret, no una concessió) si no hi ha primer un acte de contrició pels que han muntat el pollastre. Desprès, farem el que calgui.
Reforma del sistema financer
Alguns comunicadors, consellers del Banc d’Espanya, portaveus de la gran banca, economistes despistats o tertulians, mostrant la cara menys creïble del que podria ser la veritat, encara ens estan venen la moto que en aquesta crisis no hi ha responsables o bé que ho som tots. Ens venen a dir que hi ha hagut una sèrie de fatalitats que ens han dut al precipici, però que no ens preocupem, que ells ja han après la lliçó i que sota la seva direcció ja ens en sortirem. No volem o no podem saber qui són els responsables. Si primer hi hagués una catarsis, desprès, sabent qui i què s’ha fet malament, podríem emprendre amb força un camí diferent amb líders (polítics i econòmics) diferents. Reconeixen que la banca ha rebut ajudes públiques, però les ha retornat pagant els interessos corresponents. Deu ser així, però també sembla cert que el Banc Central Europeu ha concedit crèdits a la banca (imprudent) per imports elevats, perquè altrament haurien tingut una crisi de liquiditat i d’insolvència. Aquests crèdits els ha obtingut a l’1% i molt diligentment aquesta banca ha dedicat aquests diners a les seves necessitats més peremptòries (que mai sabem quines són), però el diner no ha fluid cap a les empreses productives que han hagut de tancar portes en molts casos.
Aquests crèdits tous del BCE no són favors a la banca? Què més voldrien les empreses i les famílies que obtenir aquests crèdits a un tipus privilegiat i sembla que sense sostre respecte a l’import. Per tant, diem les coses com són i no maregem la perdiu.
Refem el circuit. La banca necessita liquiditat (ja m’explicareu com s’ha de valorar que uns professionals no sàpiguen casar les entrades amb les sortides de diner, o d’una altra manera, finançar a llarg termini amb crèdits a curt termini). El BCE els en dóna (tota la que volen) al tipus preferencial de l’1%.
Els bancs compren el que els sembla amb aquesta liquiditat (compren altres bancs, deute sobirà al tipus del 7% o altres actius o tornen deutes contrets), però no donen ni un euro de crèdit a les empreses. I finalment la seva actuació continua sent sistèmica i pro cíclica i pro desastre. La banca està proposant el que es traslladin els actius tòxics que tenen en els seus balanços en un “banc dolent” (com si n’hi hagués algun de bo). Naturalment, que l’Estat se’n faci càrrec. Només queda una incògnita: quant temps trigarem ens ciutadans en fer-nos càrrec d’aquest nou desastre en la gestió dels bancs? Perquè el que no hi ha cap dubte és que finalment ho pagarem els ciutadans. La pregunta que llenço a l’espai és, si no seria millor que agaféssim tots aquesta banquers “tòxics” i els deportéssim cap a la illa de Santa Elena (no està mal, la seva grandeur no en quedaria perjudicada), els retiréssim qualsevol sistema per sortir-ne i, consegüentment els retiréssim de la societat civilitzada.
Entretant per refer-se dels seus desastres inversors el que està fent la banca és apujar les comissions per serveis, la qual cosa els ho permet la seva actuació oligopolística i el supervisor, el Banc d’Espanya que sap perfectament que és una actuació corsària.
L’endeutament
Per què no volem comprar (no volen els mercats!) el deute espanyol que dóna una major rendibilitat que el d’altres països amb un deute més elevat que el nostre? (Alemanya té un deute del 83% sobre el PIB de 2010, Anglaterra del 63%, EUA del 75%, França del 82% i Espanya del 60%). La veritat és que els economistes deuen tenir una explicació clara sobre aquest punt, però costa d’entendre. És la confiança! Sí. Però qui crea la confiança i qui crea la desconfiança?
I quan algú vol comprar deute a quin preu? Ens diuen que a 500 punts bàsics per sobre del bo alemany a 10 anys, que és una forma de dir-ho per fer-ho més difícil. Podrien dir que l’endeutament és un 5% més car que el bo alemany, però si fessin això potser s’entendria. En canvi el que no expliquen és que el preu de mercat és el de les darreres emissions, és a dir, el preu marginal, amb el que el total deute el preu poc deu variar.
Però l’endeutament és tot del sector públic? Doncs sembla que no. El sector privat també hi té alguna cosa a dir, i si sumem l’endeutament públic al privat resulta que enlloc de ser el 60% del PIB és del 160%. I qui és el sector privat? Doncs ja ens ho podem imaginar, la banca.
De les agències de ràting, no cal ni parlar-ne. Dels comunicadors que tot el dia estan parlant del mateix tema donant prioritat a les notícies nefastes, volen sang! i fan veure que són equànimes.
Reforma del mercat de treball
L’atur és el problema social i econòmic més important que tenim al país, i les accions -totes- empreses pels diferents governs (central i autonòmics) van en contra de la creació de llocs de treball. Del que se sent del nou govern (i del sortint), aquesta reforma ha de facilitar l’acomiadament (sembla que amb 5 milions d’aturats no n’hi ha prou); ha de modificar els convenis de sector i ha d’unificar les moltes formes de contracte laboral. Desprès d’això tindre una major flexibilitat i l’ocupació augmentarà. Doncs un altre tema resolt!
Retallades
Què farà el nou govern acabat d’elegir? Doncs el mateix que ha fet el govern sortint: retallar d’on puguin (que vol dir fins on els permetem els ciutadans). Això equilibrarà les finances, però no el principal problema que tenim: els 5 milions d’aturats. Com es resoldrà? Ningú ho sap i tothom xiula i mira cap a un altre cantó.
Els de més bona fe diuen que les retallades són necessàries perquè d’altra manera aniríem a la ruïna. Naturalment que si. Ara bé, estem d’acord amb el què s’ha de retallar? Sembla que no. Per començar, tots els partits polítics que s’acaben de presentar a les eleccions no han volgut posar-se d’acord en la forma d’enviar les paperetes als electors. El fer-ho de forma conjunta o individual suposa una despesa molt diferent (diuen que el cost de les eleccions suposa més de 124 milions d’euros, i que el 90% de les paperetes impreses i enviades no serveixen per a res). Per altra banda sembla que de forma racional es comença la retallada per on hi ha més tall que és l’educació i la sanitat. Tant se val que la sanitat tingui un cost el més baix de la comunitat europea i que la qualitat sigui més que acceptable. Cal retallar la sanitat perquè sempre hi ha economies d’escala, reformes organitzatives i també hi ha ciutadans que viuen massa bé i convé espavilar-los.
I els catalans què hi fem en aquest estat?
Ja ens ho ha dit el partit sortint i el partit entrant. Estimen Catalunya i els catalans, i ja sabem allò que diu el refrany: Quien bien te quiere te hará llorar. Per tant, seguiran tocant-nos els collons amb la llengua, amb la identitat i amb la butxaca. Seguiran dient-nos que hem de ser solidaris i seguiran tractant-nos com els seus servents.
Per sort meva, quan anava a l’escola em van ensenyar el castellà. Per tant, segurament que a partir d’ara podré seguir escrivint -en castellà si us plau-, perquè així la vida serà més fàcil i tots ens podrem entendre fàcilment. Si quan no manaven deien el que deien, què diran ara que manen?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)