Notícies d'estiu (i d'hivern i de sempre...)

Uns amics m’expliquen que per la nit uns avions sobrevolen els territoris més poblats del nostre país i aspergeixen un producte que torna mesells (més encara!) els seus ciutadans. No cal dir que no és tracta altra cosa que una llegenda urbana, un culebró d’estiu.
Aquesta notícia ve a tomb amb una sèrie de fets que a qualsevol altre país deixarien els seus ciutadans esmaperduts, garratibats, i obnubilats i, naturalment molt emprenyats. Aquí en canvi passen sense pena ni glòria, ens sembla com si la cosa no anés amb nosaltres. Veureu, però, que això no és així. M’explicaré ràpidament

Empreses de telefonia
Llegeixo a la premsa que les empreses de comunicacions (telefòniques) ens subministren unes línies ADSL que no tenen res a veure amb les característiques que tenim contractades i ens han promès (rebem un terç del que ens facturen). I no només això, sinó que a més l’import que ens facturen està molt per sobre del que paguen els ciutadans de la resta de la UE (paguem les línies ADSL més cares de tota la UE) .
Mentre, el ministre del ram Sr. Sebastian, ha dit que faran el possible perquè el servei arribi al 80% del que tenim promès i contractat (en altres paraules que una estafa del 20% ja li sembla bé). Es pot dir més alt però no més clar: el Govern està implicat amb l’actuació fraudulenta de les empreses.
La veritat és que això, tal com sona, tal com ho explica la premsa, té només un nom: estafa! I aquí estan implicades totes les companyies de telecomunicacions que actuen al nostre país. El que no s’acaba d’entendre és com encara els presidents i els consells d’administració d’aquestes companyies no estan retinguts en espera de judici, situació en la que fins que els tribunals decideixin haurien de romandre per motiu d’alarma social.
Vull creure que el Fiscal General de l’Estat deu estar de vacances i començarà a actuar quan torni. Esperarem doncs notícies seves.
Si seguim amb el tema hauríem d’investigar a quin import ascendeix l’estafa, i quina part d’aquests diners han anar a parar a la butxaca dels seus respectius Consells d’Administració. No sabem perquè el Govern, que és coneixedor de l’estafa, no pren mesures per la seva reparació (econòmica als usuaris) i moral (per exemplificar la voluntat de reprimir les conductes delictives).
Entre tant, des dels organismes oficials i les universitats per mesurar el progrés de la nostra societat posen tot l’accent en la tecnologia, en internet, en la innovació i en la productivitat, però està clar que algú posa pals a les rodes impedint i segrestant torticerament una part d’aquests beneficis i una part d’aquesta tecnologia. ¿Fins quan ha de durar aquesta presa de pel? ¿fins quan aquests Presidents de Companyies boicotejadores del progrés del país han de seguir maltractant els consumidors que li donen beneficis i el país on estan establertes? ¿Fins quan els diferents governs toleraran aquestes actuacions delictives per part de les empreses de telecomunicacions?
Mentre la meva recomanació és que sabent que el Govern tolera un 20% del frau, que tots plegats paguem només un 80% dels nostres impostos.

Autopistes
Seguim. No són només les telefòniques de torn les que hi ha implicades en aquestes conductes fraudulentes.
Fa no massa temps l’alcalde de Tarragona reconeixia que Abertis havia fet un sobreesforç per acabar les obres de l’autopista AP7 abans de la campanya d’estiu (ampliació d’un carril prèvia concessió que ningú sap en que consisteix, “gratuïtat” del tram Torredembarra-Tarragona-Reus i eliminació de peatges troncals, que no és altra cosa que posar una mica de sentit comú en la gestió de les autopistes i que hom es meravella que per culpa d’una gestió incompetent hagin trigat tants anys en fer-ho). Està bé que es reconegui els esforços de les empreses i dels seus dirigents, però el que a mi no em quadra és que hores d’ara encara estem en obres un trajecte de més de 40 quilòmetres i que, al meu entendre, l’esforç no el fa Abertis, sinó el que sempre paga els plats trencats, el consumidor.
A veure, a l’autopista es paga per circular amb rapidesa i amb seguretat. Si això no és així, el resultat és que pagues per un servei que no reps, es a dir una estafa i no cal buscar més paraules. Però com sempre, les connivències entre l’Administració (Governs poc eficients, per dir-ho amb suavitat) i les empreses concessionàries estan mancades de llum i estan recarregades de relacions i favors que no es deuen poder explicar. No s’entén perquè avui encara no hi ha transparència en aquestes concessions. ¿Perquè aquests contractes no es pengen a la xarxa perquè tothom els pugi veure? ¿Què és el que el ciutadà no pot saber?
Estaria doncs d’acord en que si no es pot circular amb seguretat (algun conseller del Govern ha circulat en un camí de tres metres d’amplada mentre un camió per la dreta i un altre per l’esquerra et fan veure la nimietat de l’ésser humà; és com volar en un avió de reacció pel Gran Canyon del Colorado), i amb rapidesa (independentment dels col·lapses que sempre s’ocasionen, encara ara hi ha limitació de velocitat en llargs trams de l’autopista).
El que correspondria és que la tarifa sofrís la mateixa disminució que ha sofert la seguretat i la velocitat. Si això no passa, estem en el mateix punt d’abans: és una estafa! I també com en el cas anterior el Govern hi està implicat.
Igual que es fan càlculs de balances fiscals la Generalitat hauria de fer el càlcul del que costa al país unes autopistes que només permeten el 66% (80 qm/h, sobre 120) del que està permès i suposo detallat en les clàusules de les concessions; afegir-hi el càlcul de les retencions motivades per una gestió incompetent d'Abertis (no suprimir el peatge troncal i ocasionar unes retencions innombrables, pèrdua de temps, accidents, consum de gasolina, contaminació, etc., en definitiva un dany enorme al país i a l’economia durant tants anys).
Vull creure que algú recordarà un concepte sacralitzat: la seguretat jurídica, tant necessària per les empreses, i encara molt més pels ciutadans, que traduït al roman paladino vol dir: no es pot fer res!
D’aquesta estafa del 34% (com a mínim i molt més si hi afegim altres conceptes) ¿qui n’és responsable? ¿Com és que no es demanen responsabilitats al Consell d’Administració d’Abertis i als diferents Governs de la Generalitat que han pactat i segueixen permeten aquests comportaments tant poc ètics?

La línia 9 del metro de Barcelona
Aquesta línia va ser planificada per entrar en servei l’any 2008, evidentment aquests terminis no es compliran. Per postres no hi ha diners (ves quina novetat...), per la qual cosa el Govern es finançarà a través de l’empresa privada (quina és la que té diners?) i farà les noves estacions amb aquest mecanisme (concessió i compensació en el temps en unes condicions que només saben els especialistes). De pas ens diuen que el pressupost inicial s’ha triplicat (segurament serà degut a l’augment del preu del petroli, per més que no se’n hagi utilitzat ni una gota) i ningú no dimiteix ni es demanen explicacions ni responsabilitats d’aquesta petita desviació (es que ara els parlamentaris estan ocupats explicant a la premsa quina és la música que tenen en el seu Ipod). Més o menys d’això en diuen finançament a l’ombra (que és a l’ombra on haurien d’estar tots els signants d’aquestes concessions). Faig una pregunta innocent: ¿es penjarà a la xarxa el contracte d’aquesta concessió, o seguirà sent un tema només per a especialistes?

Fusions d’empreses
Però no tot són males notícies. Per fi Gas Natural ha encetat un tema que sembla que tots (?) hi sortirem guanyant. Els directius de Fenosa per si un cas, han fet aprovar un pla d’stock options per a tota la cúpula de la Companyia que els suposarà un substanciós ingrés per a tots ells quan es porti a terme l’OPA de Gas Natural i segurament se’n vagin al carrer. Aquests senyors tenen el seu guany ben assegurat.

Sí, ha estat la tercera vegada que Gas Natural ho intenta i els seus protagonistes havien assumit el lema “si ens equivoquem ja rectificarem”, que com veieu dóna molt de joc. Es pot prendre decisions equivocades i cagar-la tantes vegades com calgui i mai, mai no hi ha ni culpable ni culpa de res.
Doncs bé, finalment sembla que se’n sortiran i es produirà una fusió entre empreses productores d’energia (gas i electricitat) i aquest fet farà segurament més rendible (per a qui?) la nova estructura de producció.
Pel període de 2008-2012 Gas Natural preveia una inversió de 12.500 milions d’euros; la inversió prevista de Fenosa era de 8.500 milions d’euros. Després de la fusió quedarà reduïda a 9 mil milions (la de les dues companyies!). Segurament això serà fruit de les economies d’escala, però sobretot de que la necessitat d’invertir ja no es veu tant necessària al constituir-se la nova societat que s’acosta més a un monopoli. A més diuen que no hi haurà acomiadaments, sinó que els treballadors sobrants es destinaran a fer feines que ara tenen externalitzades (es a dir, reducció de llocs de treball si que n’hi han). La cosa important d’aquesta notícia és que la nova inversió es redueix i no se sap si és degut a que la nova situació més forta, més estructurada, més monopolística els permet reduir aquesta inversió o simplement és aprofitar economies d’escala. Ens temem que serà el primer motiu.

Per la dur a terme la compra el finançament no sembla hagi de ser problema. Per una banda Repsol contribuirà amb 1.600 milions (d’on els traurà?), i la resta els aportarà Criteria a través de “la Caixa”. La bona notícia és que Gas Natural no té dificultat per obtenir finançament per activitats que bàsicament suposen un canvi de cromos.
Per altra banda resulta curiós que una compra efectuada per Gas Natural sigui concertada fora de la Companyia. La premsa dóna rellevància a tres reunions entre Pérez, Brufau i Fainé. Així mateix resulta com a mínim estrany que (segons la premsa) fos Fainé qui comuniqués la compra a Solbes. ¿On són els òrgans d’administració de la Companyia? ¿És que realment només és un Consell de palla?
Cal ressaltar però una qüestió molt favorable: Fainé i Brufau, personatges molt competitius i, aparentment incompatibles entre si, han resolt posar-se d’acord en una comunió d’interessos: aconseguir en un tercer intent la compra-fusió entre el gas i l’electricitat. Felicitats!
Hi ha un fet que no ha sortit a la premsa i que té el seu punt d’interès. En la compra de Fenosa algun dels directius Opadors sembla aspirar també a quedar-se amb el títol nobiliari que en el seu dia el Caudillo va concedir a Pedro Berrié de la Maza, un franquista de reconeguda solvència, el títol de Compte de Fenosa. Veure’m si ho aconsegueix.

Repsol, la nostra petroliera
El president Rodríguez Zapatero negocia amb Chaves el que aquesta societat pugui participar en el pastís petrolier de Veneçuela. El nostre president ha de recolzar el teixit industrial del nostre país i ha de recolzar les nostres empreses.
A més (des del descobriment de reserves a Brasil) Repsol ja és una petroliera normal, amb pous de petroli, tot i que en l’empresa explotadora d’aquestes noves reserves descobertes i de difícil extracció, Repsol hi participa només en un 25%. Aquest petroli sembla que està a uns 300 quilòmetres de la costa i a una profunditat de 5 mil metres, per la qual cosa els directius de Repsol ja estan fent pràctiques de submarinisme.
Naturalment Repsol és una empresa privada, però el president del govern deu considerar que si Repsol va bé Espanya va bé. Hi ha algun matís però, doncs no sempre Repsol i Espanya van en la mateixa direcció. Així, quan en plena crisis més necessitem un combustible assequible, Repsol decideix que és el moment de prémer els cargols als consumidors i aprofitar l’avinentesa per obtenir un benefici extra.
Per la seva banda el president de Repsol és un home que té les idees clares. Creu que si jo (Repsol) tinc un marge d’intermediació del 10% (és un supòsit), el més natural del món és que si el preu del petroli es dobla, jo (Repsol) dobli els beneficis. Naturalment que si, d’això se’n diu una brillant estratègia de negocis. I Rodríguez Zapatero que l’ajuda!
Naturalment això és possible perquè el mercat funciona com funciona i aquella llei de l’oferta i la demanda desplaça lleugerament les seves corbes i es transforma en una oferta monopolística.

Intermediaris
Els preus dels aliments han sofert un increment brutal. L’explicació és clara: és el mercat, estúpids! Com dirien el liberals. El fet és que entre el preu que cobren els productors i el que paguen els consumidors hi ha una petita diferència. De promig es multiplica el preu per 4,5 vegades i si el promig és aquest vol dir que en alguns casos es multiplica per deu i en altres només per dos.
El vituperat intermediari però corre els seus riscos. De no poder vendre, de que se li faci malbé la fruita, etc., i per tant, resulta necessària la seva participació en el circuit. Ara bé ¿Cal que aquest marge sigui d’aquesta alçada vertiginosa?
Els productors no els sembla bé que ells participin en un marge tant petit beneficis d’aquesta producció i demanen que l’Administració intervingui, ja que en prou feines poden guanyar-se la vida.
L’Administració (fins i tot la catalana que té el percentatge més baix de funcionaris de totes les Comunitats Autònomes) té prou recursos com per adonar-se d’aquestes coses. Adonar-se de com perjudica als ciutadans aquestes actuacions de manipulació de preus i, sense haver de decretar un funcionament estalinista, tampoc es pot admetre que el mercat tingui solucions per a tot i que la seva actuació sigui més eficient que no pas qualsevol altre sistema que ens inventem, més, quan sabem que aquest mercat perfecte no existeix, bé sigui per l’actuació monopolista del mateix mercat, bé sigui per l’actuació de l’Administració que afavoreix, volent o sense voler, els deficients funcionaments del mercat.
Segurament els aliments no són un producte més del mercat, sinó que constitueixen per si mateixos un dret humà, el dret a alimentar-se. Per tant, no cal que ens repugni tant una actuació de l’Administració per resoldre els comportaments monopolístics de determinats intermediaris que afecten a una base molt àmplia de la població, la que té l’economia més fràgil.

Els costos de la crisis
Solbes diu que s’han de repartir aquests costos i de moment creu que la millor solució es rebaixar el sou als funcionaris.
És prou conegut que els funcionaris són uns dropos, o si més no això és el que diu el dirigent de la Patronal catalana, quan afirma que hi ha milers de funcionaris que no fan res. Molt bé, anem a incrementar la seva productivitat. Donem-los feina i fem-los treballar. Estic d’acord.
Ara bé, si em permeteu quan algú fa una crítica tant dura hauria de posar en negre sobre blanc què és el que ell aporta, d’on surten les seves sucoses remuneracions, i desprès en podrem començar a parlar.
Però no és aquest el punt que vull comentar. El que em sembla molt assenyat és el que ha dit el Sr. Solbes, que cal repartir els costos de la crisis, i jo afegeixo, cal fer-ho proporcionalment. Per tant, si els sou dels treballadors s’incrementa per sota de la inflació (i en molts casos es redueix), què no s’hauria de fer amb tots aquells privilegiats que han aconseguit el seu lloc de poder i d’apropiació de renda, en base d’amistat quan no d’altres fonts inconfessables. Si hi ha crisis ¿es pot permetre que hi hagi determinats personatges que ingressin en els seus comptes (en el territori nacional o bé en algun país off shore) aquests imports escandalosos que no tenen cap justificació? Els capitostos de la gran banca, tot i estar en l'ull de l'huracà en el sentit de ser l'origen de l'actual crisis, d'haver-la generat i mantingut, s'estan d'augmentar obscenament els seus ingressos. Així en el primer semestre d'enguany els òrgans de govern del Santander s'han augmentat un 25% els guanys (no se'n poden pas dir retribucions, doncs haurien de ser compensacions per alguna feina, per algun servei), mentre que el BBVA ha estat del 47%. Tot això disfressat amb aportacions als fons de pensions personals i altres mamandurries. ¿No havíem quedat que tots hi havíem de contribuir? ¿Com pot ser que un govern socialista hagi aprovat una retenció a única sobre de les rendes de capital del 18%, mentre que en el treball hi ha una progressivitat fins al 43%? ¿Com pot ser que el Govern vulgui protegir determinades empreses (Martin-Fadesa i altres) o que determinats personatges (banquers) es permetin aconsellar a les famílies que no demanin res (ajudes) al Govern i que facin els deures, mentre ells no els fan, no els han fet i, com ja he dit abans, en bona part són responsables directes de la crisi que ara patim? ¿I que passa amb la tributació de les SIMCAV del 1%? ¿Tot això no justifica una revolució?

Dopatge i patriotisme
Ho estava esperant. La premsa finalment ha encetat la campanya de persecució al dopatge. El motiu és que el nostre país ha tingut el dubtós honor de donar el primer cas de dopatge en els Jocs Olímpics. Ha sigut una ciclista amateur (no poden pas viure del que els dóna aquest esport) i, naturalment, tots ens estripem les vestidures. Estem escandalitzats, no hi ha dret! Aquest cas ha enverinat altres triomfs d’esportistes espanyols i, sobretot la dignitat dels mandataris del COI (que cada vegada que es convoquen uns Jocs Olímpics coneixem alguna de les seves darreres maleses).
El dopatge és perjudicial per la salut, però ¿i els inhumans entrenaments d’alguns esportistes, no ho és? L’exemple que sempre em frapa és el cas de les gimnastes. Unes noies sotmeses des de la més tendra infància a uns entrenaments duríssims, amb unes dietes inacceptables, que afecten al seu desenvolupament físic i no sé si a altres desenvolupaments. Tot per obtenir la glòria dels seus directius de la federació i, a més, la glòria del seu país. Uns directius que dopen els seus esportistes amb la pressió de la glòria, la pàtria i la immortalitat, i que algunes vegades han propiciat aquests comportaments dubtosos, més, quan la línia divisòria entre el permès i el no permès moltes vegades és totalment confusa. A por ellos, diuen d’una forma obscena, els locutors i els dirigents de tot tipus.
Ara les gimnastes xineses han guanyat l’or. Valia la pena, però quantes vides malbaratades hauran quedat pel camí? És una selecció de bonsais. Han estat preparades per ser petites, per a no créixer, la qual cosa els facilita aquestes habilitats. Són sis nenes que cap d’elles arriba al metre cinquanta i pesen uns 30 quilos. No se sap l’edat que tenen, tot i que sembla haurien de tenir, com a mínim, 16 anys. Molt bé senyors del COI, molt bé senyors de les Federacions. Ho han aconseguit. Felicitats. Senyor Rogge, miri’m als ulls! Em pot assegurar que aquestes nenes han rebut el millor per la serva formació física i intel·lectual?
Faig zapping i veig que juguem a ping pong (o tenis de taula?). Espanya i Xina. Què veig! si totes quatre jugadores fan cara de xineses! Serà que les haurem fitxat per donar més glòria a la nostra Pàtria? O és que haurem fet com en el cas del Juanito Mueller? Què carai deu ser això dels Jocs Olímpics? A tots els països veiem esportistes que representen a països als quals han emigrat, segurament perquè els han fet ofertes millors que les que podia el seu propi país.

Els primers en llençar la pedra contra el dopatge han estat els càrrecs federatius. Per cert m’agradaria saber quants centenars de càrrecs federatius han acudit a la cita de Beijing, amén d’altres personatges que també tenen butlla per anar-hi amb càrrec al pressupost de l’estat (què collons hi feia l’alcalde de Barcelona a banda de fer campanya per un estranyíssim Fòrum per l’esport -no n’aprendrem mai?- i a banda d’abandonar la ciutat en un estat lamentable d’obres i brutícia? I ¿quants càrrecs l’hauran acompanyat?).
També seria interessant saber si hi ha anat més periodistes que esportistes (és una pregunta estúpida, perquè històricament sempre ha sigut així). Però això en un estat transparent com el nostre segurament no ho sabrem, mentre que si sabem que a la Xina, la nena que va cantar el dia de la inauguració ho feia en play back.
Una pregunta que em faig és: ¿com és que no ens escandalitzem perquè l’organisme organitzador dels JJOO és més opac que una caixa negra? ¿Com és que mai rendeix comptes públicament? ¿Com és que els seus dirigents, on hi ha el bo i millor de cada casa amb un ampli historial d’històries fosques, han de merèixer el respecte i honors de tots els ciutadans del món?

Però tornem al que m’ocupa. El dia de la inauguració en la televisió nacional (la de la nació autèntica, és a dir la TV1) vaig sentir coses com aquestes: el 80% dels esportistes són catalans (mentre hem d’aguantar que aquell infumable personatge portaveu d’un partit de dretes que a més rep substanciosos contractes d’una entitat financera, com deia que en tot cas si a Catalunya teníem una selecció nacional hauria de ser per jugar a les “canicas”); a la Xina hi ha 50 i escaig ètnies amb les seves corresponents llengües pròpies. Totes són oficials. Recony! Gairebé m’agradaria viure en un país totalitari com la Xina! Si més no en aquest aspecte sembla més obert que no pas el nostre estimat estat espanyol.

Que l’esperit olímpic no decaigui. Entretant, Rússia i Geòrgia (que com tothom sap són dos estats que s’estimen) s’han enfrontat en una nova prova olímpica: el voleibol platja, que més que prova olímpica sembla una collonada olímpica. Han guanyat les georgianes (que sembla estaven representades per jugadores brasilenyes).
Mentre competeixen en l’esport, també han decidit competir en el camp de batalla (no com en l’antiguitat que paraven les guerres).

Finalment podem comentar l’encert de la TV espanyola. Ens han servit imatges per caure de cul. Les dues (o tres) cadenes retransmeten la mateixa activitat, no saps mai quan es tracta de directe o diferit, no saps mai els criteris que fan servir per seleccionar l’activitat. Dels horaris més val no parlar-ne. La nostra obligació és estar tot el dia atent a la pantalla, mentre et van donant les imatges que els peta. Però tot sigui per les més de 22 medalles que els dirigents espanyols ens han promès!

Els trens de rodalies
Avui dia 14 ‘agost a les 10 de la nit, s'atura a l’estació de Torredembarra un tren que ve de Barcelona. Porta pocs vagons. Arranca suaument de l’estació en direcció a Tarragona. Va ple com un ou, amb persones dretes no només en les plataformes sinó a l’interior dels vagons. Fa més d’un a hora que aquests passatgers van dempeus i apretats com a sardines.
No sé si els nostres representants polítics, si el nostre Govern de la Generalitat, ha viscut alguna vegada en temps real un xou com aquest. No sé si mai aquests polítics que fleten avions per anar a obrir un local de representació a Londres i hi van en abundosa companyia els agradaria tenir alguna experiència d’aquest estil. Anar en tren de rodalies és com fer ponting, però a lo bèstia. Et surt a flor de pell l’adrenalina i tens ganes d’hostiar a algun Conseller de la Generalitat o a algun directiu de RENFE. Perquè no se’n ocupen d’una vegada!

Ascó
Finalment, les autoritats han decidit multar a la Central d’Ascó per les repetides infraccions en les que s’han jugat no només la seva seguretat, sinó la de tots nosaltres. La multa és exemplar (veurem si la paguen), però el que el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) no explica és el grau d’implicació dels Consells d’Administració respectius (i ben segur que ho sap). L'import de la multa és elevat, però els efectes de les infraccions comeses per la cobdícia d'aquestes empreses (vull dir dels seus dirigents) potser no les sabrem fins d'aquí uns quants anys. Per fer-se'n una idea només cal anar als hospitals oncològics i veure com aquesta pesta desconeguda avança sense parar i fins i tot en nens d'edat molt tendra.
Està clar que és impossible que una actuació d’aquest estil fos només coneguda pels tècnics de la central. Els Consells d’Administració de les dues companyies afectades (Iberdrola i Endesa) n’havien d’estar a corrent, i segurament com en el cas Watergate, la pregunta haurà estat: què coneixien i des de quan. La resposta a aquesta pregunta, però, no la sabrem.
La multa a la companyia no li fa ni fred ni calor (al seu Consell d’Administració). Coneix perfectament els mecanismes de com traslladar aquests costos a les tarifes i per tant, és tracta només d’un fet administratiu i comptable. El Govern de l’Estat l’ajudarà, bé sigui augmentant les tarifes o prorrogant la compensació pels CTC (costos a la transició a la competència), que com tothom sap el sector elèctric és l’únic en tot el món que té aquests problemes de transició a la competència.
Si el CSN volgués de veritat acabar amb aquests incidents el camí és molt fàcil: traslladar aquesta penalització no a la Companyia, sinó de forma personal i intransferible als seus Consells d’Administració. Si s’hagués fet alguna vegada, aquests incidents ja faria temps que s’haurien acabat.

Els Déus dels humans

Els historiadors i els antropòlegs, ens expliquen que l’home, des del mateix moment de la seva creació, ha tingut un sentiment d’angoixa suscitada per la consciència de l’absurd a que es troba abocada tota activitat conscient. En la constant cursa vers la recerca del seu propi fonament aquest sentiment ha revestit actituds de temor que s’expressen en creences en el “més enllà”, en la màgia i en religiositat.

Els estudiosos de les religions però han descobert una font comuna de la qual totes elles sorgeixen i que explica l’aire familiar que comparteixen i l’estreta relació de les religions amb les cultures de les poblacions que les viuen.

Una mica d’història
Els primers vestigis de religiositat en els homínids (Sinàntrop i Pitecàntrop), es remunten a fa 500 mil anys. En les seves restes trobem formes rituals, d’un perfil religiós, en les que determinats cranis mostren un forat occipital per l’extracció del cervell, segurament per tal de procedir a un banquet ritual. En aquestes primitives formes de religió hi trobem màgia, entesa com a una fe en determinats fenòmens sobrenaturals.
L’historiador Mircea Eliade ens parla de les societats primitives, de l’home mític i l’home lògic, dues formes de societat amb unes característiques ben definides.
A la societat mítica l’espai es contempla com quelcom sagrat. L’agricultor, quan entra en el seu camp per a llaurar, s’integra en un espai sagrat. La mateixa cosa passa quan s’entra en una ciutat, en un temple, en un palau, en una casa, o en qualsevol indret dotat d’essència i de realitat. L’home mític quan altera l’espai o el medi ho fa amb un sentiment de culpabilitat per un abús que cal expiar demanant perdó a les forces de la Natura, aquest és el sentit els sacrificis expiatoris. La fundació d’un establiment, la construcció d’un temple o l’aixecament d’una casa o d’un palau començava amb un ritus previ per “demanar autorització” als Déus o a la Natura. L’ocupació de l’espai es feia per consentiment de l’Espai mateix, entès com a manifestació del Tot. Per això, l’home mític s’integra en l’espai.

Els dos tipus de civilització de l’edat Antiga venen definits per la societat del discurs religiós i la societat del discurs (més) laic; els anirem donant diversos noms (integrat, mític, lògic,...). Observem que són molt més nombroses les que representen el discurs mític, que no pas les del discurs lògic. Si féssim una revisió del període clàssic només trobaríem en el grup del racionalisme lògic a Grècia i Roma, i més tard, a partir del Renaixement, a Europa i als EUA.
Com a discurs lògic entenem aquelles societats on primava el pensament racional del discurs lògico-filosòfic i científic. Totes les demés pertanyen al discurs mític. Però ¿com són (o han estat) les societats del discurs mític? Comprovem que viuen un univers amarat per l’emoció i sentiment de tot allò que és sagrat, per la religió, probablement per la repetició dels fets, la integració i la multiplicitat d’aproximacions, són les seves característiques. Una societat on el rei/faraó era la base de la civilització, i on la seguretat, la pau i la justícia, no haurien pogut existir sense aquesta figura.
Enfront d’aquest plantejament els pobles del discurs lògic tenen com a referent el món profà, que compta amb un discurs classificatori, perquè per comprendre els fets, ha d’individualitzar les dades i organitzar-les i classificar-les segons un criteri determinat.
Podríem dir que els pobles integrats segueixen, la història dels temps llargs que s’identifiquen per la ideologia, mentre que el nostre temps és el que es refereix als temps curts, la història dels esdeveniments.

Quan ens plantegem la naturalesa de l’existència a les societats antigues, observem que l’home primitiu en el seu comportament conscient no realitza cap acte que no hagi sigut viscut anteriorment per un altre (algunes vegades un Déu); sap que el que ell ha fet ja s’ha fet abans. Aquesta repetició de fets és una de les característiques d’aquest home arcaic. Els múltiples exemples sobre aquestes repeticions ens porta a que, per l’home arcaic, un acte no és real, més que en la mesura que repeteix un arquetipus anterior. Aquesta mentalitat portarà a l’home arcaic a defensar-se tant com va poder de tot allò que fos nou.
La regeneració del temps és un altre concepte a destacar. Les societats històriques havien entès la necessitat de regenerar-se periòdicament, abolint el passat i reactualitzant la formació de l’univers. En canvi, les societats primitives, es regeneren periòdicament per l’expulsió dels mals i la confessió dels pecats. Finalment, l’home venç el terror de la història mitjançant la fe.

Encara avui sobreviuen algunes civilitzacions que clarament són una representació d’aquestes societats mítiques. Un exemple podria ser el dels Maputxes, quina característica cultural més rellevant és la vinculació a la terra on varen néixer, viure i morir els seus avantpassats. És per això que tots els temes d’expropiacions realitzats pels espanyols, els criolls i les petrolieres, els ha resultat tant dolorós. La seva visió del cosmos està vinculada als processos cíclics de la naturalesa, els seu cicle repetitiu i tornar a viure el que van viure els seus pares. Aquesta és l’essència de la religiositat dels pobles autòctons de sudamèrica i les seves arrels profundes de reivindicació territorial enfront de la conquesta imposada pels europeus, enfront de la creació dels nous estats criolls i fins i tot enfront de l’actuació dels missioners cristians que, en cap moment, van ser capaços (ni volien) de crear un vertader diàleg interreligiós.

Les religions del “nostre” temps
Si fem un salt en el temps, els més antics i principals moviments religiosos de la història de la humanitat els troben a Egipte i a Mesopotàmia. També a l’extrem orient l’Índia i la Xina trobem els focus creadors de religions dels més antics que es coneixen (estem parlant de 2 o 3 mil anys abans del cristianisme).
Així i tot cal remarcar que el SIV abans de Crist constitueix un període de la història humana particularment interessant des del punt de vista de la història religiosa de la humanitat. En aquest segle sorgeix la figura genial de Buda, i la de Jaina a l’Índia. A la Xina, Laotsé i Confuci. A Pèrsia, Zoroastre i a Grècia els cultes mistèrics de Dionís i Deméter. I pel que fa al món bíblic tingué lloc l’exili dels jueus a Babilònia.
Potser també es pot considerar aquest segle l’inici d’un mil·lenni d’or religiós, que passant pel cristianisme, culminarà en l’Islam en el VI segle després de Crist.

En totes elles hi trobem ja determinats mites, com el de la creació de tot el que existeix, el diluvi universal i d’altres. Tots aquests mites serien després adaptats a les noves religions que anomenarem semítiques. La creació de l’univers (i la del nostre món) també es descriu en l’Alcorà, tot i que, potser justificadament, alguns li atribueixen ser una còpia de la mateixa Bíblia, però, la Bíblia no és també la còpia d’alguns passatges d’altres llibres i religions?
Ja en l’epopeia assiriobabilònica del Gilgamesh es tracta del tema del diluvi, naturalment sota una altra òptica, però també des de l’Alcorà i la llegenda d’ Atrahasis (història dels sumeris, de la creació de l’home, del diluvi, de Babilònia els anys 1700 aC).
En totes aquestes religions hi trobem un sentit moral que impulsa a fer el bé i evitar el mal. Totes elles comparteixen l‘existència i recopilació de textos sagrats antiquíssims, probablement els més extensos són els budistes que han reconegut 232 textos sagrats.
Tot i el tronc comú en totes les religions també hi han grans diferències entre unes i altres. Així el budisme segurament des del punt de vista religiós està a les antípodes de les tradicions bíbliques semites. En el cristianisme la salvació és un do gratuït rebut de Déu, mentre que el budisme intenta superar allò que es evident en l’existència humana: el sofriment. També el budisme es oposat al concepte occidental de vida confortable, per quant comporta una concepció ètica d ‘evasió de la realitat material.

Resulta evident (a Occident) que la religió que millor coneixem (que jo conec) és la catòlica i no cal estendre’s en lloances sobre els seus missatges. Sintetitzant podríem dir que la seva genialitat resideix en el personatge de Jesús de Natzaret i en l’impuls que va rebre el cristianisme quan la “Resurrecció” donà un coratge inesperat als seus deixebles constituint el motor del cristianisme primitiu.
Però, fet aquest reconeixement explícit i sense reserves, cal dir que resulta molt dur haver de creure en una religió que té en el seu haver totes aquestes excel·lències, i al mateix temps té coses tant dures i difícils d’admetre per la intel·ligència com el vodevil organitzar per la cúria i també pels Papes, del Gran Cisma d’Orient (i naturalment també el d’Occident) amb les excomunicacions mútues; els càtars i la mala llet en la seva extinció; els mateixos orígens de la Reforma quan el Papa Lleó X, encarregà al bisbe de Magúncia la predicació de la Butlla papal per guanyar una indulgència plenària anant de peregrinació a Roma per aconseguir fons suficients per acabar la Basílica de San Pere i els palaus vaticans; els debats sostinguts per l’església sobre el dret diví de conquesta de nous territoris, mantenint els indígenes en l’esclavatge, la defensa d’una institució inhumana com la encomienda, o la coneguda com la mit’a que explotava fins a la mort als indígenes en les produccions mineres; l’encíclica Syllabus (sigui anatema que algú digui que el Romà Pontífex pot i deu reconciliar-se i transigir amb el progrés, amb el liberalisme i amb la civilització moderna) i les definicions que es van fer en el seu dia en el Concili Vaticà I (l’anatemització de Pius IX dels cristians que defensessin la separació entre l’Estat i l’Església; el mateix dogma de la infal·libilitat del Papa originat per la pèrdua de poder temporal del Papa en el moment de la Unificació d’Itàlia per Garibaldi; l’excomunicació d’aquests nous governs i l’aixecament d’aquesta excomunió en temps de Mussolini, tindrà bemolls!); l’Encíclica Pascendi que deixà sota sospita d’heretgia a molts autors responsables de intentar un diàleg entre la ciència i la fe; els espectacles de la cúria en el concili Vaticà II on uns bisbes integristes (Ottaviani i Lefèbre) decidiren no acatar l’autoritat del papa. I també més a darrera hora de l’actitud del Vaticà respecte a la teologia de l’alliberament, per la seva coincidència, en alguns i justificats punts, amb les teories marxistes.
Però també cal dir que tot això és obra dels homes que han regentat l’església catòlica i no ha d’entendre’s com part del mateix cristianisme i, per altra banda ¿què passa amb les altres religions?
Doncs no en totes, però especialment, les anomenades semítiques (judaisme, cristianisme i islamisme) que han sigut les més violentes i cruels, totes elles estan plenes de contradiccions.
Si he recriminat durament al cristianisme en la seva gestió terrenal, com hauríem de qualificar l’islamisme que ja des del primer moment dóna mostres d’una total incongruència en el moment de la mort del Profeta per fet successori (califats), amb lluites sens fi per aconseguir aquest dret de successió. El primer successor fou el propi sogre de Mahoma, un ancià pietós, que morí dos anys desprès. Un segon califa -Umar- dedicà el seu lideratge a la conquesta d’Egipte, Síria i Mesopotàmia, Palestina i Pèrsia. Aquest Califa morí assassinat i fou elegit Uthman, que també fou assassinat. Entremig de tot això, grans polèmiques per decidir no qüestions teològiques, sinó de successió. Si el criteri havia de ser el parentesc amb Mahoma o bé la capacitat de lideratge. Misèries humanes en temes divins. Escissions del corrent principal de l’islamisme, creant-se tantes altres corrents com líders ambiciosos hi havia. Per tant, un espectacle prou lamentable en el moment del naixement d’aquesta altra religió.
Per altra banda i en els moments actuals (i en els inicials), la confusió entre poder religiós i poder civil (que ja hem vist com l’església catòlica ho defensava no fa massa temps), ara, sembla indigerible, amén de l’agressivitat d’aquesta religió (gihad) en el seu sentit expansionista, o contra els opositors de l’expansió musulmana, fa que tot plegat sigui un cocktail indigerible per la intel·ligència o per la nostra raó humana.
Igualment i en el mateix sentit anterior cal destacar la seva inspiració original d’expansió universal fins a la plena submissió del món sencer a la voluntat d’Alà.

A manera de resum
En tot aquest recorregut hem pogut veure infinitat de semblances entre diferents religions (no totes, seria massa llarg), i també les diferències ben segur degudes a posicions irreductibles de naturalesa cultural. Les religions en el transcurs del temps s’ha convertit en un factor de dispersió entre els éssers humans, perquè aquests les han volgut absolutitzar fent que cadascun dels diferents grups cregui que la seva religió constitueix l’únic camí d’accés absolut, convertint la religió en un veritable conflicte on ningú s’entén amb ningú.
En canvi la consciència de que tots els éssers humans ens trobem en la mateixa recerca del Sentit, motivats per una mateixa “nostàlgia ontològica” del Paradís perdut, podria obrir-nos a tots el mateix i únic esperit de Déu, permetent-nos l’entesa mútua en un comú Pentecostès (festa en que se celebra el descens de l’Esperit Sant i també el lliurament de les Taules de la Llei per Déu en el Sinaí). No hi ha dubte que des del punt de vista lògic, algunes religions presenten avantatges sobre les altres. Aquelles que potencien la consciència com a clau d’autoconeixement, com un camí que obre el pas a l’evolució, són, des del punt de vista de la raonabilitat superiors a les que potencien la creença i la fe com a única forma de sustentar la religió.
Veiem en aquesta història que els Déus massa sovint han separat i contraposat entre ells als éssers humans, fins al punt que la cultura selvàtica ha pogut alimentar-se de la religió com el seu més poderós ingredient. La religió ha rebut diferents accepcions: la religió dominant és la religió de la classe dominant, l’opi del poble com s’ha dit alguna vegada, la metamorfosi del xai en lleó, la neurosi col·lectiva de la humanitat, però també pot ser el signe una presència transcendent, una esperança en el més enllà, una tasca urgent per a totes les religions en aprofundir en un únic Esperit que tot ho transcendeix.
Els humans que no han rebut el do de la fe, cal que es moguin en un agnosticisme respectuós i suggeridor, constructiu i contingut, professant a més la confiança amb una ment senzilla i oberta. No són raonablement imaginables en Déu interessos envers els humans que no coincideixin amb els dels mateixos humans, i en aquest sentit els Pares de l’Església han manifestat: la glòria de Déu és la glòria dels homes. Això es pot interpretar com que les glòries dels ídols divins i les glòries institucionals no són altra cosa que perversions de la religió.


Bibliografia (inspiradora, tot i que els seus autors podrien estar en desacord amb la interpretació que hi dono):
Antoni Bentué, Déu i Déus, Editorial Claret
Mircea Eliade, El mito del eterno retorno, Alianza Editorial
Ramon M. Nogués, Déus, creences i neurones, Fragmenta Editorial