Eleccions 27-S

Una societat fracturada

Del resulta de les eleccions ha sortit una societat fracturada, o això és el que diuen alguns il·lustres analistes. Els que no som analistes (alguns) ens hauria agradat una victòria més abultada en favor del SÍ, aquest adverbi que els unionistes odien i que s’instal·len confortablement en un altre adverbi, el NO per a tot.

Crec que un fraccionament del vot no és mala cosa. No és mala cosa haver de pactar, haver de convèncer i no pas com fa el partit Popular per la via dels decrets-lleis. Per tant, res a dir del fraccionament del vot, que pot ser un punt fort en favor de la democràcia.

Ara bé, de la fractura de la societat m’ho haurien d’explicar aquests il·lustres analistes. Des de la Transició, que jo sàpiga, no hi ha hagut mai un pensament polític únic i tot i que poc a poc el que havia de ser una finestra de llibertat i democràcia desprès de la dictadura, s’ha anat transformant en un consens al voltant dels interessos dels poderosos, consens forçat, fins i tot amb males arts, però amb el resultat que tots coneixem.

Però tornant a la idea de fractura de la societat. Perquè el vot s’hagi repartit aproximadament en 50 i 50 per cent (en realitat més vots al sí que al no), res de res de fractura. La societat d’una sola forma de pensar només es va aconseguir quan no hi havia més remei, quan si no hi estaves d’acord el més probable és que acabessis a la garjola (en el millor dels casos).

¿Com és que en el cas d’Espanya no parlen de fractura de la societat quan tampoc el pensament és únic i els vots encara menys? Que parlin de que les famílies catalanes no es poden reunir per Nadal ho hem de deixar pels troglodites botiflers que viuen a Madrid (encara que siguin catalans o ho facin veure) i alguns que estan entre nosaltres. I continuant amb la fractura, ¿que només s’aplica en cas de secessió i mai en cas d’un repartiment obscè dels ingressos, o dit d’una altra manera, de la qüestió social de la que tan s’omplen la boca els immobilistes?

Catalunya sempre ha sigut i segueix sent una terra d’acollida. Ho confirma que és un territori on la immigració és més important que no pas a la resta de l’Estat. El que sí resulta sorprenent és que persones recent arribades a Catalunya es creguin amb credencials suficients per dir què hem de fer en el nostre país, que també és el dels recent arribats, que ens diguin quina llengua hem de parlar, com ens hem d’educar (a Catalunya on hi ha hagut els pedagogs més avançats de tot l’Estat i no d’ara, sinó des de sempre).

Durant tota la campanya (i des de molt abans) hem hagut de suportar opinions (més aviat insults) de persones que exhibeixen títols de professors de sociologia, de filosofia, d’economia, i de periodistes i editors que no coneixen què passa ni quins són els profunds motius de malestar dels catalans, i prossegueixen en l’insult i en el menyspreu. Diaris com El País, que en algun moment va tenir una aura de modernitat, han retrocedit fins a les posicions més retrògrades i poc democràtiques, i fins i tot se’n vanten dels editorials que ha publicat el seu diari, i així en fan una recopilació de tot el que han dit emparant-se amb aquesta figura (editorial). Ja no parlo de tots els altres mitjans, ni de les cadenes de televisió públiques i privades que vomiten pestilències des de fora de Catalunya (I algunes fins i tot des de dintre). Tots, sense excepció, parlen de la pressió que s’ha exercitat sobre els ciutadans perquè s’adherissin a la candidatura o candidatures independentistes, quan l’única pressió coneguda i contrastada que hi ha hagut ha sigut la pressió de la por en favor de l’unionisme i que d’una forma indigna ha propiciat el govern de Madrid i les forces vives, les classes extractives que es beneficien del sistema corrupte de l’Estat actual. Però aquesta por al canvi no explicita una por encara més terrible: la por a continuar com estem.

Finalment una consideració respecte a UDC. El senyor Duran crec que va manifestar que moriria matant (és una frase no textual, no és cap amenaça), i realment ha estat així. Sabia quan va partir la federació que no tenia res a fer, que ningú el recolzava i que el seu partit residual, separat del catalanisme, era un partit mort. La realitat, volguda o no, ha estat exactament així. El seu partit ha desaparegut del mapa, però ha aconseguit fer la guitza a Junts pel Sí, ja que si els cent mil vots haguessin anat a parar a aquesta candidatura, segurament s’haurien aconseguit 2 o 3 escons més.

Un altre debat, si us plau

Ahir fent zappìng, vaig seguir el debat de la Sexta. Com més debats segueixo més dubtes tinc.

El senyor Iceta va insistir en el fet que si es demostra que el president Mas s’equivoca i resulta que en el seu partit els jutges troben corrupció, ell diu que ha de dimitir i demana —de forma insistent— que els seus companys de candidatura l’obliguin.

Si no vaig errat el PSC té casos de corrupció —actuals— en el seu partit i en canvi ell no s’ha plantejat dimitir. Com explica aquesta paradoxa?

Del senyor García Albiol vaig quedar astorat que ell, que ha estat investigat per temes de racisme, s’atreveixi a reclamar a Junts pel Sí que assumeixin que han dit que els andalusos van venir a Catalunya per aigualir la nacionalitat catalana, quan Catalunya s’ha demostrat un país d’integració. També ell i la senyora Arrimadas  —que per alguna cosa són cosins germans— van defensar la immigració sud-americana, per motiu de llengua. El que no saben ni un ni l’altre és que molts d’aquest immigrants procedents de Sud-Amèrica no parlen castellà, sinó aymara, quechua, guaraní, ,...

Pel que fa al president Mas no sé si el seu partit té alguna responsabilitat en casos de corrupció, però el que tinc clar és que sense ell, avui no estaríem en el punt on estem, i encara estaríem discutint si primer és l’ou (el federalisme) o la gallina (la tercera via). Cap més president hauria tingut el valor i la intel·ligència d’aconduir-nos fins a aquesta oportunitat.

Que la por no sigui mai més un argument per guanyar eleccions

Els poders fàctics aconsellen als catalans que siguem bons minyons

Han sortit del seu cau uns clubs d’amics que representen les classes extractives d’aquest país perquè consideren ha arribat el moment en que han de donar opinió sobre el procés català.

Fins ara tots aquests homes i dones havien passat la maroma com havien pogut, és ha dit, quan se’ls demanava l’opinió (cosa que no s’havia d’haver fet mai) responien que el diàleg era la mare dels ous, i poca cosa més. Ara s’han “desmelenat”.

Tenen tot el dret de fer-ho, com a ciutadans amb uns determinats interessos, i tenen tot el dret d’afegir-se a la campanya de la por i també a la campanya de la catalanofòbia encetada ja fa molts anys pels diferents governs d’Espanya, que entre altres coses se’ns considera als catalans com a menors d’edat que no sabem el que ens convé.

El Círculo d’Economia és un club d’amics que pretén informar i crear opinió respecte a temes importants, especialment econòmics.

El Círculo de Empresarios de Madrid està formar per empresaris importants que multipliquen la seva presencia en altres agrupacions empresarials i que en definitiva representen les grans empreses privatitzades en el seu dia pel expresident Aznar.

La patronal bancària està formada per la banca, la gran banca i les extingides caixes d’estalvis, que d’una forma pràcticament incomprensible és mantenen formant part d’una entitat que les agrupa, la CECA.

Totes aquestes organitzacions han donat la seva opinió, i a mi tant se me’n dóna si el Govern de l’Estat els ha pressionat o no. Ells s’han atrevit a donar una opinió en contra dels procés d’independència perquè creuen que és el millor per Espanya i pels seus negocis.

Des de la seva alta tribuna moral (alguns membres d’aquests selectes clubs haurien d’estar entre reixes si no fos perquè el Govern els protegeix en règim de favors mútus) demanen als catalans que obrem amb prudència i que votem les opcions que no parlen d’independència, argüint motius de greu perill econòmic, de portar el país al desastre, d’estendre la misèria per tot l’Estat, així com assegurar que Catalunya deixaria de pertànyer a la Unió Europea i a l’àmbit de l’euro.

Suposo que són conscients que estan utilitzant una força que no és seva: la dels diners del banc, i suposo que són conscients que mai podran ser enterrats al Fossar de les Moreres. I en un sentit diametralment diferent al que diu Duran Lleida —que acusa als empresaris de no ser prou bel·ligerants contra l’independentisme, i els qualifica com a covards—, jo penso que és just el contrari, són covards perquè no s’atreveixen a defensar l’opció més democràtica, la que surti de les urnes sense manipulacions.

També resulta curiós que aquestes agrupacions s’atreveixin a donar aquestes opinions, quan en bona part són els que han provocat la dura crisi que encara suportem. Una crisi que a dut a la misèria a tot el país i ha causat un sofriment terrible a tots els ciutadans o a la majoria d’ells (els rics durant la crisi han incrementat més la seva fortuna). Ara, hem de suportar que intentin manipular l’opinió pública?

L’acusació que els fem els ciutadans no és de corruptes, que en totes les cases pot haver-n’hi, sinó d’incompetents. No són dirigents, són aprofitats.

És evident que aquesta acusació no afecta a totes les persones d’aquests clubs, no seria just. És més, em consta que algun d’ells està ben incòmode en aquestes situacions, però el resultat és que fins ara no han protestat i han deixat fer i han sortit aquests manifestos que no resisteixen un anàlisis seriós.

En el cas dels bancs en el seu pamflet amenacen que en cas d’independència sortiran de Catalunya. Jo, com els de la CUP, els diria que ja ho poden fer ara mateix. La banca ha deixat de ser un servei públic per convertir-se en un negoci només per a uns quants.

Des de Catalunya el que procedeix és posar en funcionament de forma immediata la banca pública i potenciar-ne altres que ja existeixen, i sense fer cap campanya els catalans ja traspassarem totes les nostres misèries i els quatre euros que encara ens queden a aquesta nova banca. Senyors banquers, com més aviat marxin millor.

I per acabar, a tots aquests que volen sembrar la por entre tots els votants per defensar els seus interessos particulars, no els de país, a més del que han nfet dir de forma absolutament tèbia a alguns mandataris de països importants, caldria recordar el que ens explicava Xavier Bosch en e seu article a l’Ara d’ahir, quan Obama en el seu cèlebre discurs a New Hamsphire, el gener de 2008, deia: “que la por no sigui mai més un argument per guanyar eleccions”

La  Caixa d’Enginyers i Triodos Banc, no han signat aquesta declaració.

El debat a 8TV

Ahir vam tenir el primer debat entre els candidats a la presidència de la Generalitat, potser candidats amb excepcions perquè Junts pel Sí hi havia el primer de la llista —Raül Romeva— que no serà el candidat, i hi havia a la CUP la senyora Anna Gabriel.       

En la meva opinió el debat va ser força civilitzat, amb els tics de sempre, interrupcions constants per part d’alguns dels intervinents com a prova d’un costum ja instal·lat entre els polítics mal educats d’aquest país. L’excepció va ser la senyora Anna Gabriel de la CUP, que va respectar rigorosament el torn i no va interrompre a ningú (a ella sí que la van interrompre, no n’aprendran mai?).

Acabo de sentir un tuït que més o menys deia: ens vam quedar amb ganes de sentir parlar més als candidats i vam quedar farts de sentir al moderador. El tuït segur que era d’alguna persona que no coneix el moderador i no sap res del seu ego

He de reconèixer que Albiol em va sorprendre favorablement (en relació a la imatge que tinc d’aquest senyor) perquè va ser un defensor de les seves tesis de forma més o menys correcta (desprès parlaré de les coses impresentables de gairebé tots els candidats).

El debat, segons les regles establertes pel moderador, va ser sobre tres temes: perquè sí o perquè no la independència, les pensions, la UE i Catalunya.

Les raons de la independència van quedar clares, les raons pel no, van quedar difoses. Les raons del no van quedar reduïdes a la por, la por de que un Estat fallit, com és Espanya, mori matant. Tenim un Estat que va a la contra, que legisla contra Catalunya i contra els catalans. Que ha deixat uns poders confosos on no hi ha la diferenciació dels tres poders. Que el Govern d’aquest Estat és el més corrupte a —diferencia— de tots els governs que hem patit en aquest país. Que tenim uns partits, que sota la definició genèrica que volen “governar per a tots els catalans”, van contra l’autonomia, contra la llengua i contra l’economia de Catalunya.

Els “unionistes” sense axcepció, els que proposen una forma de canvi des de l’ordre, des del pacte, des d’una consulta a tots els ciutadans catalans, s’obliden de dir que l’Estat, aquest ogre que no vol fer concessions, i que es neguen a qualsevol pacte. Llavors de què parlen? En quin moment es podrà establir un pacte amb l’Estat? En quin Segle? Per favor, no ens aixequin la camisa!

Les pensions. Aquí els candidats van fer el paper de la trista figura. El tema de les pensions, fins i tot el ciutadà més allunyat de la política, té idees més clares que les que van exposar els candidats. Excepció, la senyora Gabriel que va dir que independentment del finançament les pensions és una línia vermella que cal protegir-la, fins i tot fora del finançament. Ara bé, si estem parlant de la transició cap a la independència, és cert, hi pot haver un risc que l’Estat segueixi cobrant les cotitzacions i no pagui les pensions, perquè ja sabem com són de desvergonyits el Govern Central actual (i possiblement el futur). Ara bé, tot això forma part de les negociacions. També tenim el deute de l’Estat que és de l’Estat. Si no volen respondre a les obligacions contretes, ja farem l’ajustament quan parlem del deute. Però està clar que quan cobrem les cotitzacions directament, pagar les pensions directament serà bufar i fer ampolles.

La permanència de Catalunya a la UE. No van deixar gens clar si hi ha algun article en els tractats de la UE que digui que si un territori s’independitza, automàticament deixarà de pertànyer a la UE. És a dir, si ningú parla d’un article que digui això vol dir que no existeix (la cita d’Iceta de l’article 4rt. no respon a aquesta pregunta).

Les manifestacions dels polítics d’altres estats al respecte de la independència de Catalunya i la permanència a la UE, no té cap consistència. Les manifestacions d’aquests polítics al respecte dels territoris que històricament han volgut la independència són aclaridores, en el sentit que el dia següent d’aquestes manifestacions (llegeixi’s Obama, Cameron, Merkel i tuti quanti), no tenen cap problema en reconèixer la independència d’un país que “mai serà independent”.

Pel que fa a les formes: independència pactada, els candidats que demanen una solució pactada (és a dir no volen de cap manera la independència) no saben res d’història. La llista de països europeus que ha aconseguit la independència des de 1900 és de dotze països (Noruega de Suècia 1905; Finlàndia de Rússia 1917; Irlanda del Regne Unit 1922; Islàndia de Dinamarca 1944; Lituània i Estònia de la URSS el 1991; Eslovènia, Croàcia i Bòsnia de Iugoslàvia el 1991; Eslovàquia de Txecoeslovàquia 1991; Montenegro de Sèrbia 2006; Kosovo de Sèrbia 2008), i si algú pensa que ho han aconseguit de forma acordada, amb respecte a la “llei” i a la “democràcia”, és que són més rucs que el fang de fer orinals.

Iceta sembla que vol passar a la història com un individu histriònic i gairebé un pallasso. El seu to va ser molt correcte, té taules. Les seves idees, en la meva opinió, lamentables. Només a títol d’exemple el “corredor mediterrani”. Que si no fem la genuflexió a Rajoy finalment el que faran serà un corredor central. És que Iceta no ha llegit res al respecte? No sap que aquesta opció ha sigut desestimada, pel seu cost, per la seva inoportunitat, per no tenir cap connexió quan entres a França, és que pensa que els ciutadans som imbècils? Per favor Iceta, ho fas força be, però n o passaràs a la història com un líder amb seny, no en voldrien ni a Unió.

En tot cas és d’agraïr que gairebé tots els candidats presentessin les seves opcions de forma força clara, sense dobles interpretacions.