La justícia és igual per a tothom?

Ho ha dit el Rei, però és certa aquesta afirmació?

A mi el cas del seu gendre, per dir-ho amb paraules suaus, me la porta fluixa, en el sentit que aquest noi deu ser més curt que una cua de conill. Des del meu punt de vista no ha fet res més que el que veia al seu voltant. En els consells d’administració on estava, en els llocs on ha fet estatges d’aprenentatge o en les escoles de negoci per on ha passat. Tant se li'n dóna. El que si no m’és indiferent és l’afirmació de que la justícia és igual per a tothom.

Veiem com la justícia tracta de forma absolutament diferent als poderosos. Com resol la justícia el cas Millet? Està en tràmit, però ell segueix campant més fresc que una rosa. I el cas Alfredo Sáez, doncs ha rebut el corresponent indult. I el cas dels Albertos de la gavardina, doncs segueixen fent el que han fet sempre. Ells passen de la justícia i la justícia passa d’ells. I el Sr. Fabra, el Sr. Camps, el Sr. Matas, com són tractats per la justícia?

En determinats casos els capo de la droga se’ls rebaixa la pena perquè la Fiscalia antidroga ha arribat a acords amb els advocats de la defensa, aquestes rebaixes poden ser des de 22 anys de presó a quatre. I com s’està tractant el cas dels nens robats que el Fiscal general de l’Estat té la denúncia sobre la taula?


La premsa informa que un noi -el saharià- ha sigut empresonat com autor de robatoris amb estrebades a gent gran. Molt lleig. Però té comparació amb les estrebades de Millet, dels Albertos de Matas i molts d'altres que encara campen i no se'ls espera a la presó?

Aquesta és la justícia igual per a tothom? Jo crec que el Rei volia dir que la justícia hauria de ser igual per a tothom.

Ho confirma la pròpia Constitució quan diu: La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. I continua: dels actes del Rei en seran responsables les persones que els referendin...

Sembla prou clar que les paraules del Rei anaven per un altre camí.

Una tragèdia en sis actes

El nou govern comença a desvetllar el que serà el seu full de ruta


Finalment, ahir la vicepresidenta del Govern va començar a desvetllar quines serien les línies mestres del nou govern.

Acte primer. Prudència i escoltar a tothom. Molt bé.

Acte segon: Canviar o suprimir la Llei d’avortament. Ja veurem com entén aquesta gent el tema de l’avortament i del que en diuen la defensa de la vida. La darrera llei aprovada aclaria alguns dubtes i establia mesures preventives per evitar avortaments. Estarem a l’espera del que decideixin aquests senyors i de si tornarem a culpabilitzar exclusivament a la dona mentre els mascles en quedaran al marge. El meu dubte és si aquesta era una de les urgències sobre les que cal legislar. Tinc la mateixa sensació que quan el govern de Catalunya va suprimir el que quedava de l’impost de successions.

Acte tercer: Canviar la Llei d’Educació. És un clàssic en tots els governs; no en tenen ni idea però han de fer el seu canvi. Un dels objectius serà l’aprenentatge de més llengües, segurament es deuen referir a l’anglès, perquè no crec que impulsin el coneixement del català. No saben que s’ha de predicar amb l’exemple i que el primer de tots hauria de ser el president del govern que es monolingüista reconegut i convençut. Un home com ell que ha nascut amb la flor al cul, com és que fins ara no se li ha despertat la inquietud de conèixer altres llengües?

Acte quart: Reestructurar el sistema financer, reduint el nombre d’entitats. El que han avançat és que volen continuar amb la reducció d’entitats financeres, que ho impulsaran i recolzaran (quan no ho imposaran). Ara ja sabem que de dues pomes podrides no en surt una de bona. Els cas Unnim és un bon exemple. Ara ja sabem les pràctiques oligopolístiques de les entitats financeres. Ara ja sabem de la incompetència dels seus directius que amb tota la jeta paren la mà al BCE amb generosos préstecs en quantia i preu ( l’1%) i amb l’altra fan el que els dona la gana, prescindint de les necessitats de finançament de les empreses i dels particulars. Ara ja sabem que el Sr. Rajoy no es partidari d’un “banco malo”, perquè de dolents sembla que ho són tots. El que haurien d’aprendre els banquers és a fer un “banco bueno”.

Acte cinquè: No sabem perquè si el BCE vol donar diners sense límit als bancs perquè aquests financin el deute governamental i els cobren uns interessos de l’1% quan la inversió en deute públic els genera un marge de 4 o 5 punts. Perquè no ho fan directament? (l’excusa de que no està en les finalitats del BCE se solventa canviant els seus objectius i no creant un circuit privilegiat i ineficient).

Acte sisè: El Consell de Ministres de divendres vinent explicaran les retallades i com fer créixer l’economia (espero que no sigui fent rogatives a algun sant). El que segur no explicaran és com pensen reduir l’injust tractament d’algunes comunitats com és el cas de Catalunya.

Que tinguem un Bon Nadal!

El xollo de ser banquer

La banca no ha hagut d'esperar el resultat de la loteria de Nadal. Sense haver jugat ni un dècim, li ha tocat la grossa. Els banquers -que ja han demostrat de forma més que suficient la seva irresponsabilitat- han rebut tots els diners que han volgut i pràcticament de forma gratuïta i sense cap compromís de contrapartida. Això si que es un bon regal de Nadal!

La banca té problemes de liquiditat, doncs teniu, mig bilió (bilió europeu, no americà) d’euros (l’any 2010 un altre mig bilió!).

La banca té problemes de compte de resultats: doncs teniu, el mig bilió d’euros a l’1% de tipus d’interès, i així ho podrà col·locar en deute públic (completament garantit, sense risc) a un tipus del 5% o més.

Que la banca no sap casar els fluxos d’entrades previstes i sortides de diner: doncs el BCE els dóna el crèdit a tres anys per solucionar aquest dèficit cultural i formatiu dels banquers.

Que no arriba ni un euro a l'economia real, a les empreses i als particulars: només faltaria! Aquests diners els banquers en fan el què volen.

Que els banquers es comporten de forma delictiva i els tribunals de justícia condemnen determinats banquers a inhabilitació per la professió i pena de presó: cap problema, el Govern de torn l’indultarà i no donarà cap explicació de les contrapartides.

Entretant els economistes, els governants, els consellers del Banc d’Espanya, els comunicadors, segueixen dient que la banca no rep cap ajuda. Serà possible tanta cara dura? Donar liquiditat sense sostre, donar-la a l’1% de tipus d’interès, no és una favor d’aquells que ja no se’n veuen?

Es pensen aquests “professionals” que som imbècils? Qui paga aquesta diferència privilegiada de tipus d’interès? Ho paguem els ciutadans!

Amb aquestes regles de joc ja no estranya a ningú que les diferències entre els pocs que acaparen la riquesa i els pobres que malviuen entremig de la misèria, s’eixamplin cada dia que passa.

El nou govern mostra les línies mestres

El país està malmès i això ho devem, en bona part, al govern sortint. Què farà ara el govern del Sr. Rajoy? Ja ho ha anunciat: la quadratura del cercle. No apujarà impostos i rebaixarà la despesa, amb la qual cosa compta en equilibrar el pressupost. Subreptíciament ens diu que apujarà les pensions, cosa que sembla coherent, doncs es tracta d’un dels sectors més desafavorits de la societat, i també que mantindrà les desgravacions per l’habitatge habitual, per incentivar el sector del totxo. Suposo que el Sr. Rajoy deu tenir clar que tot això són menys ingressos.

Entremig no sé com ha quedat la cosa dels minijobs; es a dir disfressar l’atur donant uns sous de misèria als joves. Ni tampoc com es canviarà el que les classes més desafavorides siguin les que més perden en tots aquests ajustaments i les que més poder adquisitiu han perdut en els darreres anys. No es tracta de que els “malvats” rics siguin responsables de tots els nostres mals, però la realitat és que un dels fets que més desestabilitza la societat i la descohesiona és l’increment de les diferències entre rics i pobres, més, quan moltes vegades aquestes diferències no estan objectivades per mèrits propis, allò que en diuen meritocràcia.

Com no podia ser d'altra manera, també canvien l'educació. A banda de l'estupidesa que això representa, portarà una uniformització de l'ensenyament a tot l'Estat espanyol, i això, ja sabem què vol dir.

Entretant el Sr. Duran Lleida ha dit coses força clares en el discurs d’investidura en defensa de la injusta situació dels catalans i de Catalunya, però la història ens diu que finalment no votaran en contra dels pressupostos del Sr. Rajoy (la investidura és una altra cosa), sinó que se’n abstindran, cosa que a molts ciutadans ens deixa en ple desconcert (em refereixo al desconcert mental, no el concert, dit també pacte, fiscal).

Pels catalans els indicis no són massa favorables. Més centralització, més Espanya i menys competències.

La monarquia, una idea caduca

La família reial està passant un tràngol. Segurament no deu ser pitjor que el que estan passant els 5 milions d’aturats que hi ha al país, però si ho està passant malament. Jo no me’n alegro ni gota. Procuro no alegrar-me mai de les desgràcies alienes.

Ara bé, hauríem de recordar que la “nostra” (no la meva) monarquia la va instaurar el dictador Franco i que el resultat d’aquest invent depèn de a qui ho preguntes. Uns estan a favor, sota la idea del 23 F i de les moltes incògnites que encara estan per destapar de què va passar aquella nit, i altres estan en contra, sota la idea que no sembla massa racional tenir un cap de l’Estat hereditari. També hi ha un tercer grup que analitza els costos i ara que ho sabem, directament, ens costa uns 8 milions d’euros, i indirectament moltes altres prebendes que gaudeixen la família reial que no s’imputa al seu pressupost. Tampoc cap cosa de l’altre món, perquè no fa gaire a Repsol van acomiadar a un malcarat incompetent director a qui van regalar 7 milions d’euros i un contracte d’assessor extern. Com veieu doncs, sempre les xifres i les opinions són relatives.

Degut a l’origen i, sobretot, a que en totes les cases hi ha problemes, tampoc sembla tan estrany que hi hagi hagut alguna ovella negra a la “nostra” Reial Casa, per més que l’atapeït vel que cobreix la seva vida i miracles fa que desconeixem moltes de les coses que són el pa nostre de cada dia de la monarquia. Així i tot, ara es comença a parlar amb una certa normalitat d’aquests representants nostres que són la Casa Reial, i ja no està tant clar el servei que presten a la societat ni els barems que utilitzen per dur a terme la seva escomesa. El Rei sembla que està cansat de fer la seva feina i el Palau de la Zarzuela més aviat sembla el Palau del vodevil.

Jo no els vull cap mal a la Casa Reial. Crec que hauríem de fer com l’empresa privada, acordar una indemnització raonable, suficient i digna, i passar a un sistema de govern més democràtic i més racional. Els Reis podrien viure còmodament i dignament amb aquesta indemnització i el raconet que sens dubte han anat constituint en el transcurs del temps. Ara bé, els seus gendres haurien de treballar com qualsevol fill de veí i guanyar-se les garrofes.

El comiat del Govern de Rodríguez Zapatero

Fins i tot alguns havíem cregut allò de les lleis suposadament progressistes del Govern socialista que recentment ha sortit del poder amb una punta de peu al cul. Però finalment, la incompetència i moltes altres coses han malmès aquest supòsit.
Per una banda tenim el fet que durant aquesta legislatura les desigualtats s’han incrementat, i això no té res a veure amb la crisis. En època de misèria és assumible que les desigualtats s’incrementin? Això ho pot fer un govern socialista? Pur engany!

Dels efectes de la crisis en la seva darrera legislatura en podríem parlar extensament, així com de la miopia del Govern i de la manca de capacitat per entendre la situació i encara més per posar-hi remei, cosa realment difícil sigui quina sigui la ideologia que estigui al poder. Però el que fa vesar el vas ha estat el darrer incompliment del compromís de pagar els 759 milions d’euros a Catalunya. Està clar que sempre ens quedarà un tal Francesc de Carreras (que signa com a Catedràtic de dret Constitucional i, no ho diu, però també té el mèrit d’haver sigut el pare espiritual d’un partit polític fonamental per la defensa dels catalans com és el de Ciutadans -o alguna cosa semblant- que té entre els seus representants aquell diputat tan simpàtic i intel·ligent que es diu Jorge Cañas), que ens aclareix que no és un engany ni un incompliment constitucional, es tracta només d’un retard en el pagament i res més. I ve a dir que, amenaçar en presentar una demanda contra el Govern Central davant el Constitucional es propi de gent malparida.

Així doncs el Govern de Rodríguez Zapatero no paga perquè està en funcions, però en canvi no es talla ni un pèl a l’hora de donar indults. El banquer Alfredo Sáez va ser el primer agraciat, desprès han vingut Guillermo D'Aubarede Paya i Fernando Pérez Lope, dos dels tretze directius de l’antiga antiga Azucarera Ebro condemnats el juny de 2010 per delictes de falsedat documental contra Hisenda.

El que em sorprèn de tot plegat és que els partits polítics acceptin aquests indults a delinqüents de pota negra sense ni parpellejar i no hagin demanat explicacions al Govern Central en el Parlament. D'això no se'n diu prevaricació i és un delicte? El Govern Central segurament ha actuat de forma indecent, però i els nostres parlamentaris, quin paper hi juguen que no gosen obrir la boca per demanar explicacions?

L'Aldea

Els mitjans i les autoritats econòmiques ens diuen que segurament no passarà d’un ensurt el problema de suposada liquiditat de la seva Cooperativa.

Hi ha qui posa en blanc sobre negre la qüestió del paradigma inversionista de la Cooperativa de l’Aldea, en el sentit que es tracta d’una inversió productiva i, en canvi no rep cap recolzament per part de les institucions financeres, mentre que quan parlem de economies especulatives els diners flueixen sense parar.

És evident que l’instint ramat ha jugat en contra de la Cooperativa i, a més, ara la banca juga de forma que segurament es podria considerar deslleial amb la Cooperativa. L’instint ramat ha fet que tots els veïns vulguin treure els seus diners de la cooperativa i no tinc cap dubte que quan els cooperativistes puguin treure els seus diners, deixaran la Cooperativa sense un euro, amb la qual cosa hauran aconseguit enfonsar l’instrument que els ajudava a funcionar.

Segurament els ciutadans de l’Aldea s’haurien de preguntar, com és que quan els bancs tenen problemes de liquiditat se’ls obre la caixa dels diners a cor que vols i a uns tipus d’interès d’escàndol (l’1%) i ningú s’ha preguntat sobre la incompetència (per no dir-la més grossa) dels seus directius i ara, quan una secció de crèdit d’una cooperativa fa una inversió per millorar l’estructura econòmica dels seus cooperativistes té uns problemes de liquiditat, posen en qüestió la gestió efectuada per la seva junta rectora?

L'Aldea o el que podria ser la fi del món

L’Aldea és un poble agrícola que té problemes de liquiditat. No està clar encara què ha passat, si hi ha hagut malversació de fons, mala gestió o simplement pànic entre els seus cooperativistes. Sigui el que sigui ha dut al disparador a la Secció de Crèdit de la seva Cooperativa, i els seus socis s’han quedat sense els seus dipòsits.
Cal reconèixer que el principal banc del país, si tingués una retirada de fons del tipus de la Secció de Crèdit de la Cooperativa de l’Aldea, també hauria de tancar les portes.

Ara entenem perquè els diferents governs volen, per damunt de tot, que el sistema financer no s’ensorri. El paradigma de l’Aldea és realment il·lustratiu. Si falla aquest sistema el poble queda bloquejat, i si falla el sistema financer el món quedarà col·lapsat. Per tant, sembla que no ens queda altre remei a seguir fent reverències als banquers sigui quin sigui el seu comportament, i encara més si algun dia els hem de demanar un crèdit.

Les seccions de crèdit de les cooperatives tenen una funció social i, a més, des de fa temps, són les úniques que faciliten crèdit a l’activitat agrícola, una activitat que no es pot menysprear. Els bancs segueixen preferint finançar al Sr. Del Rivero perquè pugui comprar accions de Repsol, o a algun promotor immobiliari perquè, amb garantia de les accions que vol comprar, pugui també fer-se el amo d’alguna societat en funcionament. Els bancs no estan per la labor de finançar activitats dels innovadors, dels emprenedors, perquè -diuen- són activitats de risc. En altre cas, prefereixen utilitzar els dipòsits dels seus clients per comprar altres bancs o participar en societats en els que puguin mantenir poltrones en els seus consells d’administració.

Polítics i banquers

(carta enviada al diari Avui amb data 25.11.2011; no publicada)

El Sr. Rodríguez Zapatero acaba d’indultar al banquer Alfredo Sáez. Ha estat el darrer acte de la seva legislatura. Què bé! No se saben els motius per aquest indult . L’únic que se sap és que no hi ha cap sentiment ni mostra de penediment, per tant, un despropòsit jurídic. Tampoc se sap perquè el Sr. MAFO, governador del banc d’Espanya, que se suposa que té alguna responsabilitat de supervisió dels bancs i els banquers, no el va apartar de forma fulminant de la gestió d’un dels bancs més importants del país, el Banc de Santander. Sembla ser que el nostre president del govern, el Sr. Mariano Rajoy, hi ha estat d’acord, especialment perquè altrament li queia la patata calenta a la seva legislatura.

Quina cosa deu haver motivat aquest tracte de favor del govern entrant i del sortint en favor d’un banquer condemnat pel Tribunal Suprem? Quina és la contrapartida que el banc ja havia pagat per endavant? Ens parlen de transparència, però no és veu per enlloc.
Per arrodonir la qüestió, el Sr. Rajoy que encara és hora que hagi de dir alguna cosa al país de què farà i quines polítiques aplicarà, ja s’ha reunit amb els banquers, perquè li expliquin què cal fer en una situació com la present.

Tot plegat, força decebedor. Els bancs tenen alguna cosa a veure amb la crisi, els banquers han gestionat malament els seus bancs, els bancs no fan arribar el crèdit a l’economia real, els bancs (i els banquers) no han sigut un model d’honestedat. A què ve que el futur president del país tingui converses prioritàries amb aquests financers?

Avui és un gran dia: 20 novembre 2011

Volíem un canvi de govern? Doncs ja el tenim!

Ara tenim nou govern; segurament convenia el canvi. El dubte que tenim els ciutadans és si aquest nou govern serà capaç de fer la feina ben feta.

Jo, contràriament a l’opinió més estesa, crec que els polítics no són uns bandarres (ni tampoc els banquers, ni els sindicalistes, ni els empresaris ni els treballadors, ni tampoc molta altra gent), i n’hi ha molts d’ells que volen fer la feina ben feta. El problema que se’ls presenta i que se’ns presenta és que ningú sap què s’ha de fer.

Què s’ha de fer?
Els nostres líders no ho saben, però el que si sabem alguns ciutadans, sense ser premis Nobel, és el que no s’ha de fer. Quan l’avió està perdent alçada, encara hem de reduir el consum de querosè? És el que estem fent i el que estan fent els polítics en aquests moments difícils. Gastem massa? doncs estrenyem-nos el cinturó i problema resolt. Però el que és segur que amb aquesta estratègia ens seguirem enfonsant, el nostre avió perdrà altura i finalment es fotrà una castanya contra el terra.

Ja fa dies que estem retallant despeses i no es fa res per millorar els ingressos. No sembla que aquest camí ens dugui a un millor port. El que els diners hagin de sortir de les classes mitjanes per enfortir les classes altes (econòmicament), no està donant bon resultat i, la veritat, és que comença a cabrejar a la gent que fins ara no havia dit ni piu.

Un problema que tenim és de credibilitat. Si, però també de confiança i també de gestió. L’economia real ha quedat desassistida per l’economia financera. Se’ns ha explicat el tema dels actius tòxics, però el problema no són els actius tòxics, sinó els polítics tòxics, els banquers tòxics, els comunicadors tòxics que, molts d’ells, haurien d’estar a la presó o com a mínim, desposseïts de la seva tribuna.

No podem encarar un futur si no es fa una mica de neteja. No podem acceptar disminucions profundes en el nostre estat de benestar (que és un dret, no una concessió) si no hi ha primer un acte de contrició pels que han muntat el pollastre. Desprès, farem el que calgui.

Reforma del sistema financer
Alguns comunicadors, consellers del Banc d’Espanya, portaveus de la gran banca, economistes despistats o tertulians, mostrant la cara menys creïble del que podria ser la veritat, encara ens estan venen la moto que en aquesta crisis no hi ha responsables o bé que ho som tots. Ens venen a dir que hi ha hagut una sèrie de fatalitats que ens han dut al precipici, però que no ens preocupem, que ells ja han après la lliçó i que sota la seva direcció ja ens en sortirem. No volem o no podem saber qui són els responsables. Si primer hi hagués una catarsis, desprès, sabent qui i què s’ha fet malament, podríem emprendre amb força un camí diferent amb líders (polítics i econòmics) diferents. Reconeixen que la banca ha rebut ajudes públiques, però les ha retornat pagant els interessos corresponents. Deu ser així, però també sembla cert que el Banc Central Europeu ha concedit crèdits a la banca (imprudent) per imports elevats, perquè altrament haurien tingut una crisi de liquiditat i d’insolvència. Aquests crèdits els ha obtingut a l’1% i molt diligentment aquesta banca ha dedicat aquests diners a les seves necessitats més peremptòries (que mai sabem quines són), però el diner no ha fluid cap a les empreses productives que han hagut de tancar portes en molts casos.

Aquests crèdits tous del BCE no són favors a la banca? Què més voldrien les empreses i les famílies que obtenir aquests crèdits a un tipus privilegiat i sembla que sense sostre respecte a l’import. Per tant, diem les coses com són i no maregem la perdiu.
Refem el circuit. La banca necessita liquiditat (ja m’explicareu com s’ha de valorar que uns professionals no sàpiguen casar les entrades amb les sortides de diner, o d’una altra manera, finançar a llarg termini amb crèdits a curt termini). El BCE els en dóna (tota la que volen) al tipus preferencial de l’1%.

Els bancs compren el que els sembla amb aquesta liquiditat (compren altres bancs, deute sobirà al tipus del 7% o altres actius o tornen deutes contrets), però no donen ni un euro de crèdit a les empreses. I finalment la seva actuació continua sent sistèmica i pro cíclica i pro desastre. La banca està proposant el que es traslladin els actius tòxics que tenen en els seus balanços en un “banc dolent” (com si n’hi hagués algun de bo). Naturalment, que l’Estat se’n faci càrrec. Només queda una incògnita: quant temps trigarem ens ciutadans en fer-nos càrrec d’aquest nou desastre en la gestió dels bancs? Perquè el que no hi ha cap dubte és que finalment ho pagarem els ciutadans. La pregunta que llenço a l’espai és, si no seria millor que agaféssim tots aquesta banquers “tòxics” i els deportéssim cap a la illa de Santa Elena (no està mal, la seva grandeur no en quedaria perjudicada), els retiréssim qualsevol sistema per sortir-ne i, consegüentment els retiréssim de la societat civilitzada.

Entretant per refer-se dels seus desastres inversors el que està fent la banca és apujar les comissions per serveis, la qual cosa els ho permet la seva actuació oligopolística i el supervisor, el Banc d’Espanya que sap perfectament que és una actuació corsària.

L’endeutament
Per què no volem comprar (no volen els mercats!) el deute espanyol que dóna una major rendibilitat que el d’altres països amb un deute més elevat que el nostre? (Alemanya té un deute del 83% sobre el PIB de 2010, Anglaterra del 63%, EUA del 75%, França del 82% i Espanya del 60%). La veritat és que els economistes deuen tenir una explicació clara sobre aquest punt, però costa d’entendre. És la confiança! Sí. Però qui crea la confiança i qui crea la desconfiança?

I quan algú vol comprar deute a quin preu? Ens diuen que a 500 punts bàsics per sobre del bo alemany a 10 anys, que és una forma de dir-ho per fer-ho més difícil. Podrien dir que l’endeutament és un 5% més car que el bo alemany, però si fessin això potser s’entendria. En canvi el que no expliquen és que el preu de mercat és el de les darreres emissions, és a dir, el preu marginal, amb el que el total deute el preu poc deu variar.

Però l’endeutament és tot del sector públic? Doncs sembla que no. El sector privat també hi té alguna cosa a dir, i si sumem l’endeutament públic al privat resulta que enlloc de ser el 60% del PIB és del 160%. I qui és el sector privat? Doncs ja ens ho podem imaginar, la banca.

De les agències de ràting, no cal ni parlar-ne. Dels comunicadors que tot el dia estan parlant del mateix tema donant prioritat a les notícies nefastes, volen sang! i fan veure que són equànimes.

Reforma del mercat de treball
L’atur és el problema social i econòmic més important que tenim al país, i les accions -totes- empreses pels diferents governs (central i autonòmics) van en contra de la creació de llocs de treball. Del que se sent del nou govern (i del sortint), aquesta reforma ha de facilitar l’acomiadament (sembla que amb 5 milions d’aturats no n’hi ha prou); ha de modificar els convenis de sector i ha d’unificar les moltes formes de contracte laboral. Desprès d’això tindre una major flexibilitat i l’ocupació augmentarà. Doncs un altre tema resolt!

Retallades
Què farà el nou govern acabat d’elegir? Doncs el mateix que ha fet el govern sortint: retallar d’on puguin (que vol dir fins on els permetem els ciutadans). Això equilibrarà les finances, però no el principal problema que tenim: els 5 milions d’aturats. Com es resoldrà? Ningú ho sap i tothom xiula i mira cap a un altre cantó.

Els de més bona fe diuen que les retallades són necessàries perquè d’altra manera aniríem a la ruïna. Naturalment que si. Ara bé, estem d’acord amb el què s’ha de retallar? Sembla que no. Per començar, tots els partits polítics que s’acaben de presentar a les eleccions no han volgut posar-se d’acord en la forma d’enviar les paperetes als electors. El fer-ho de forma conjunta o individual suposa una despesa molt diferent (diuen que el cost de les eleccions suposa més de 124 milions d’euros, i que el 90% de les paperetes impreses i enviades no serveixen per a res). Per altra banda sembla que de forma racional es comença la retallada per on hi ha més tall que és l’educació i la sanitat. Tant se val que la sanitat tingui un cost el més baix de la comunitat europea i que la qualitat sigui més que acceptable. Cal retallar la sanitat perquè sempre hi ha economies d’escala, reformes organitzatives i també hi ha ciutadans que viuen massa bé i convé espavilar-los.

I els catalans què hi fem en aquest estat?
Ja ens ho ha dit el partit sortint i el partit entrant. Estimen Catalunya i els catalans, i ja sabem allò que diu el refrany: Quien bien te quiere te hará llorar. Per tant, seguiran tocant-nos els collons amb la llengua, amb la identitat i amb la butxaca. Seguiran dient-nos que hem de ser solidaris i seguiran tractant-nos com els seus servents.

Per sort meva, quan anava a l’escola em van ensenyar el castellà. Per tant, segurament que a partir d’ara podré seguir escrivint -en castellà si us plau-, perquè així la vida serà més fàcil i tots ens podrem entendre fàcilment. Si quan no manaven deien el que deien, què diran ara que manen?

Viatges

Darrerament per una sèrie de circumstàncies, havia deixat una mica penjat el meu bloc. Als meus pocs, però fidels lectors, els ofereixo la lectura dels meus darrers viatges.

http://poloniasetembre2011.blogspot.com/

http://romaoctubre2011.blogspot.com/

Barcelona versus Polònia

(Carta enviada el dia 28.9.2011 a l'Avui, publicada el dia 1.10.2011)

Quan arribes des d’altres ciutats europees adverteixes algunes diferències respecte al que passa a Barcelona. Recentment he estat a Polònia. Les ciutats es veuen netes, impecables. Els ciutadans no criden com energúmens pels carrers, pels bars i restaurants. Els nens no criden ni es tiren per terra. Els seus pares en tenen cura i semblen feliços. L’ensenyament primari comença als 7 anys i ara que estan discutint si començar als 6 anys, els pares opinen que cal preservar la infància i mantenir-ho com ara.
I trobes lavabos a tot arreu. Nets, impecables, alguns gratuïts, altres de pagament. A Barcelona, des d’aquell alcalde eixelebrat que deia que havíem de sortir de casa amb les necessitats solucionades, cap dels seus successors se’n ha preocupat. Barcelona és una ciutat llastimosa. Els lavabos només els trobes en els bars i depèn de la cura que hi tingui el seu amo, estan en una forma o una altra. A Polònia, un país més pobre que no pas el nostre, la neteja de les ciutats és remarcable. A les grans places del mercat, on s’hi aglomera grans multituds, segueixen presentant-se impecables. En els mapes de les ciutats estan assenyalats els lavabos, els que són de pagament acostumen a valer un zloty (25 cèntims d’euro). Posar lavabos públics, fins i tot pot resultar rendible, i naturalment milloraria la imatge de la nostra ciutat, però els nostres diferents regidors no els preocupa en absolut aquest tema.

Els senyors de les finances

Una lectura apassionant

Liaquat Ahamed és un assessor del Banc Mundial format a Harvard; un home que es va interessar per la història econòmica d’un període determinant: el que va des de 1914 fins a 1944, amb una especial atenció incidència en la crisis de 1929. La història que ens explica té un sentit pedagògic que més d’un governador de Banc Central s’hauria de llegir, això si, amb una pistola al costat per desprès suïcidar-se, per compensar les moltes bestieses que han dut a terme.

El llibre es va lliurar a l’editorial el mateix dia de la fallida de Lehmans Brothers, i l’autor diu que fou pura casualitat. Jo no m’ho crec; algú devia vetllar perquè això fos així, perquè aquesta història tingués el sentit d’una inspiració divina, d’advertiment per tots aquells soques que ara fan de consellers àulics dels presidents dels governs.

Sabem que la història es repeteix; però els humans no n’aprenem mai, ni sembla que en el futur en puguem aprendre. La idea que els bancs és un bé que cal preservar, és una idea instal•lada en les ments dels governadors dels bancs centrals que tantes bestieses van fer i segueixen fent, i el diner públic posat a disposició dels inútils que van ocasionar aquestes malifetes va ser monumental. Entre tant, les fallides de bancs se succeïen a una velocitat de vertigen. Si els bancs són un bé estratègic que cal preservar està clar que els bancs han d’estar subjectes a una tutela aferrissada; si són un bé públic no poden estar sota la discrecionalitat d’uns interessos privats i d’unes ments dogmàtiques i erràtiques.

Resulta pedagògic veure com al final les decisions del president Rossevelt, que va prescindir dels savis en economia i en finances, van ser les encertades. Ell entenia que les emocions eren el factor més important del cicle econòmic, i segurament deu ser així degut a que l’economia no deixa de ser una ciència semblant a la dels bruixots i que difícilment, en aplicació del que creuen aquests saberuts economistes, es poden resoldre el problemes d’un país. Mai més encertat allò de la ciència lúgubre.

Per altra banda en la crisis de 1929 els governs van decidir que el millor era que el sistema financer fos gestionat pels banquers i la reactivació de l’economia es va deixar en mans dels bancs centrals. Les discussions eren sobre si era millor mantenir el patró or o desvincular-se’n per tenir més flexibilitat monetària, poder devaluar la moneda i ser més competitius. Ara les discussions són sobre com reactivar l’economia: restringim despeses, apugem impostos o apliquem fons públics a activitats productives. Han canviat els subjectes de la discussió, però no la incertesa del comportament de l’economia i del què és més important: la creació de llocs de treball i d’una distribució més igualitària de la renda.

Avui, a la llum de la història de començaments de segle XX, els quatre governadors dels bancs centrals de les potències mundials (Anglaterra, França, Alemanya i els EUA), se’ns presenten com a uns personatges histriònics, incapaços d’entendre els rellevants assumptes de la seva competència i amb una desafortunada intervenció en les finances i l’economia. La pregunta que ens podríem fer és, com veurem dintre uns anys alguns dels homes actuals, des del Sr. Trichet, fins al Sr. Bernanque i baixant molt de nivell, fins i tot com veurem el Sr. Mafo. Probablement seran uns homes que la història considerarà prescindibles.

El primer gran problema financer que va sorgir fou el finançament de la Gran Guerra, que no va poder ser a través dels impostos i van recórrer als préstecs i, també com sempre s’havia fet a la inflació per la via d’emissió de moneda. Al cap de quatre anys la guerra va acabar i un 11 de novembre de 1918 es signà l’armistici. Van quedar uns països destrossats: 11 milions de morts, 21 milions de ferits, 9 milions de civils morts per fam, fred i epidèmies. Europa s’havia gastat la meitat del seu PIB en destrucció. Els vencedors van reclamar indemnitzacions a Alemanya i aquesta qüestió sobrevolaria el paisatge financer durant els següents vint anys.

Però no solament Alemanya tenia problemes per fer front a unes quantitats exigides, sinó que Anglaterra i França també tenien problemes per tornar els deutes que havien contret amb els EUA a causa de la guerra. A tot això s’hi va afegir el problema del patró or, que durant el període de guerra havia sigut abandonat per molts països i els polítics i els economistes tenien clar que no hi havia un altre esquema d’organització del sistema monetari internacional que el retorn a aquest patró.

En aquell moment històric encara no hi havia agències de rating que acabessin de complicar la cosa, però si hi havia analistes reputats com Roger Babson un estadístic de Massachusetts que el dia de setembre de 1929 ja havia predit el crac econòmic que duria el país a la misèria. No era que en sàpigues més que els altres però havia cregut que les pujades i baixades l’economia es deriven de la tercera llei de Newton (allò de l’acció i la reacció) i que les emocions eren el factor més important de cicle econòmic, la qual cosa no deixa de ser certa, fins i tot en es nostres dies. Pertanyia a aquell prototipus d’economista que ho cobreix tot, el crac, la recuperació i el que convingui, així sempre poden dir que ells ja ho havien dit. Les lectures de la premsa del moment eren realment hilarants a no ser per la greu situació en que molts ciutadans es trobaven. La inoportunitat de Thomas Lamont de J.P. Morgan&Co. que el mes d’octubre va enviar una carta de 18 pàgines al president Hoover dient que hi havia molta exageració sobre l’especulació, afirmant que fins a cert punt l’especulació era una forma saludable de convèncer a la població americana dels beneficis de posseir accions; el futur es presenta brillant ... Pocs dies desprès Lamont sortia en roda de premsa dient que havia hagut un petit problema a la Borsa... Era el començament de la debacle.

L’any 1931un banc que responia al nom de Banc d’Estats Units (BUS) i que no tenia res d’oficial va generar un conflicte en una de les seves oficines al Bronx quan un client va demanar al banc que li recomprés una petita quantitat d’accions del propi banc, una petició no gaire estrambòtica ja que el banc havia decidir recolzar les accions en el moment de vendre-les als seus dipositants, assegurant-los un preu de recompra. El banc es negà a efectuar la recompra promesa i per la tarda ja hi havia cua de clients demanant el mateix que havien negat al primer client. El banc s’havia embarcat en projectes faraònics en Central Park West amb els diners dels seus dipositants. A l’Àustria ja pràcticament nazi el Credit Anstalt que invertia directament en la industria els diners dels seus dipositants, va tancar les portes. A Brussel•les un operador de Lazards havia provocat unes pèrdues milionàries; per evitar el contagi a la City el Banc d’Anglaterra va decidir rescatar-lo. Els pànics bancaris s’estenien per tot Amèrica i el seu efecte era explosiu per una economia en depressió. Els banquers d’aquell temps en feien de grosses. Charles Mitchell del National City Bank havia prestat 2,4 milions de dòlars a directius de la banca sense garanties, dels quals només va ser retornat el 5%; el propi Mitchell havia aconseguit unes plusvàlues milionàries en un seguit de tripijocs, dels quals no va pagar ni un dòlar d’impostos. Què diferent dels nostres temps!

L’any 1933 Roosevelt fou nomenat president i la seva primera decisió fou tancar temporalment tots els bancs del país. Abans molts estats ja ho havien fet i la maquinària creditícia del país s’havia aturat en sec. El que va seguir desprès va causar una gran sorpresa, els nord-americans es van adaptar a viure sense bancs. Els botiguers concedien els crèdits que abans no donaven els bancs, els metges, advocats i en general els professionals admetien pagarés dels seus clients, fins i tot en els cabarets les noies acceptaven pagarés si es demostrava que tenien diners en el banc.

Rossevelt es va adreçar per radio als seus conciutadans: Amics, vull parlar de la banca amb tots vosaltres... El dia següent es reobrien els bancs i enlloc de retirar diners la gent els dipositava novament. El capitalisme estava salvat... Poc desprès Roosevelt s’adreçava als seus assessors dient-los: feliciteu-me, estem fora del patró or! Una decisió arriscada que cap dels seus consellers s’hauria atrevit a aprovar. La borsa va començar a remuntar i l’economia també. El fet concret era degut a la devaluació del dòlar enfront de l’or.

L’epíleg d’aquesta història la va escriure Montagu Norman, el governador del Banc d’Anglaterra quan deia: res del que vaig fer va produir bons resultats, excepte que vam recollir diners d’uns pobres diables i el vam repartir als quatre vents.

*Liaquat Ahamed
Los señores de las finanzas
Editorial Deusto 2010

Oslo i Damasc

Tenim gravats a la memòria recent dos fets esgarrifosos: a Oslo un monstre va assassinar gairebé 100 persones. Els motius el racisme més pur més fastigós i obscè.

A Damasc un altre monstre Bashar al-Assad, ha assassinat ja més de 2.000 persones, i cada dia se’n afegeixen més. En aquest cas, encara més repugnant, perquè a la maldat i crueltat intrínseca d’aquest espècimen que no arriba a poder ser qualificat com humà, s’hi ajunta la covardia, la vilesa, la prepotència i tot el que hi vulgueu afegir d’un crim d’estat. Al-Assad una saga de criminals que continuen assassinant sense mesura ni fre.

En el món de la comunicació instantània no podem obviar les imatges que cada dia ens passen davant del nas; no podem obviar aquests assassinats que es cometen des de la més absoluta impunitat.

Hi podem fer alguna cosa? Des de la meva impotència opino que sí. Si en el món occidental som capaços d’encetar guerres suposadament justes i si tot i la crisis que s’estén pel primer món ens limita els recursos per intervenir fora de les nostres fronteres, no podem deixar d’actuar davant aquestes actuacions de brutalitat extrema.

Ho permet la legalitat internacional? No ho sé pas ni gairebé m’importa, perquè per damunt de la legalitat internacional hi ha la racionalitat humana i l’aturar els genocides i dictadors escampats per tot el planeta.

Sala i Martín i el professor Franz de Copenhague

Sala i Martín ha publicat un article que parla de la fam al món (veure LVD 2/8/2011)

http://edicionimpresa.lavanguardia.com/premium/epaper/20110802/54194397160.html

Tot i tractar-se d’un tema dramàtic, suposo per desengreixar, en fa una mica de broma. Fa prediccions sobre màquines fantàstiques que podrien solucionar aquest greu problema, degut en bona part, no a un deficient funcionament dels mercats com diu ell, sinó a fenòmens especulatius d’alguns ciutadans que pensen que només hi ha diners i fora dels diners no hi ha res. Aquest és el Sala i Martín que es mostra tal com és; un home que frivolitza tot el que toca i que només té un missatge: el món va tot sol, no cal cap tipus de control, i així anem...

Un retrat més complert de Sala i Martín a:

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/ianqui-cort-del-rei-Artur_0_529147148.html

Els rics també ploren ...

Els executius pateixen els efectes de la crisis

És evident que la crisis -per alguns- és una oportunitat. I si no que li ho preguntin al President de qualsevol de les companyies de l’Ibex que han hagut de lluitar contra aquesta crisis d’una forma aferrissada, sense que, en la majoria dels casos hagin aconseguit que la “seva” companyia millori el compte de resultats.

A l’altre costat de la balança resulta difícil fer un resum de com van gotejant les informacions sobre els augments (en plena crisis) dels ingressos dels executius d’aquestes companyies.

El consell de Prisa, que dirigeix Juan Luis Cebrián, cobrarà 10,3 milions d’euros (el triple que l’any anterior), tot i que el compte de resultats està en una difícil situació i Prisa té en marxa un ERE de 2.500 empleats.

Els directius de Repsol, s’autogratifiquen amb una pujada de sou dels 116%, en pagament dels “bons resultats” obtinguts en l’any anterior. Sembla ser que bona part d’aquests excel•lents resultats venen de la venda d’un 40% de Repsol-Brasil a Sinopec. Naturalment l’acord d’aquesta retribució no va ser comunicada a la Junta d’accionistes; perquè perdre el temps amb aquestes petiteses?
En l’exercici actual les coses no funcionen tan bé i, derivat del conflicte libi les pèrdues generades són de 116 milions d’euros i dels conflictes de l’Argentina (vagues i altres) les pèrdues (o els ingressos no comptabilitzats) són de 210 milions d’euros. En tot cas si no es pot equilibrar el compte d’explotació s’haurà de socialitzar les pèrdues i passar-les als accionistes.

La Companyia Telefónica i el seu president també suen per tirar endavant el compte de resultats. Ara, el president, un brillant executiu amb un expedient més aviat tèrbol, ha manifestat que el millor actiu que té la companyia són els seus directius i, per tant, creu que cal que s’autoretribueixin de forma magnificent. Entre tant, també diu que la companyia sense l’ERE de 8000 o 6500 empleats (pura xurma), està en fallida (!). Mentrestant el president de Telefonica s’autoadjudica uns ingressos de 8 milions d’euros anuals.
Tot i les desgràcies, l’alta direcció de Telefònica anirà de vacances amb la cartera ben plena. Acaben de rebre 5,3 milions en accions gratuïtes, i el consell acaba d’aprovar un nou pla d’stock options per 2012 i 2013 de 450 milions d’euros, el que hagi coincidit en un ERE de 6500 empleats de la Companyia que aniran al carrer amb una mà al davant i una altra al darrere. És la grandesa del capitalisme d’amiguets!

Pel que fa al desgraciat assumpte de les caixes convertides en bancs, la campanada la dóna Bankia, amb Rodrigo Rato al seu front i els seus acompanyants Oliva i Verdú, que entre els tres s’adjudiquen més de 10 milions d’euros com a premi de gestionar un banc que ningú ha volgut apostar per ell i que en bona part deu la seva situació als esmentats personatges. El partenariat amb la CAM és un assumpte que mereix un capítol a banda.

HSBC acomiadarà a 10.000 empleats degut a l’estancament de resultats. També han fet ajustaments el Royal Bank of Scotland i el Lloyds o Barclays. Són ajustaments necessaris, ja que d’altra manera les respectives companyies entrarien en fallida.

Així i tot un es pregunta: no seria millor que enlloc d’acomiadar a milers d’empleats s’acomiadés els patrons de totes aquestes naus? Seria molt més just (de cara a assumir cadascú les seves responsabilitats) i més eficient (si sabem ja que són mals gestors, perquè han de continuar al front de l’empresa i perquè gratificar-los magníficament i generosament).
Però no tothom pensa d'aquesta manera i així Will Rogers* deia: si l'etupidesa ens ha conduit al desastre, per què no ens en pot treure. Probablement aquesta és la tesi dels nostres polítics i poderosos. Altrament no s'entendria que continuessin al timó del nostre vaixell.

*Will Rogers, cowboy, humorista, comentarista i actor, que va gaudir del reconeixement dels seus conciutadans. Va dir aquesta frase en el moment de la crisis de 1929.

Oslo

Poca cosa tinc a afegir sobre el criminal acte d’un monstre amb aparença humana que va costar la vida de prop de 100 persones, moltes d’elles adolescents. La premsa ha informat sobradament sobre aquest fet.

El que si m’ha semblat rellevant ha estat el tractament que se li ha donat des dels mitjans. En un inici, quan no se sabia res, va córrer la brama que es tractava d’un acte de terrorisme islamista. Amb aquest supòsit alguns dels meus amics de seguida van començar a escalfar motors en contra de l’islamisme, que tantes coses malvades proposa i sobre el que ben segur la societat laica (no la religiosa) occidental hauríem de prendre cartes en l’assumpte. Això si, separant la religió dels que són delinqüents i fomenten l’odi, perquè si no ho fem així segurament trobaríem culpables en totes les religions.

Quan poc desprès ja es va conèixer que havia sigut un noruec, fonamentalista i cristià, la majoria dels mitjans van començar a focalitzar l’autoria en un home, ultradretà i fonamentalista, però fent desaparèixer l’adjectiu de cristià. L’arrencada d’alguns mitjans contra l’islamisme es va aturar en sec, canviant el xip i l’orientació de les seves informacions. Ara es culpabilitzava de forma tènue a l’estat, que no havia sigut capaç de prendre precaucions elementals contra aquests actes de terrorisme.
Sigui com sigui, i reconeixent que l’islamisme -fins on jo conec el tema- des de la pròpia religió o del que prediquen els seus imams (que ve a ser el mateix) obliga als no practicants (i segurament també als seus convençuts i seguidors) a haver de prendre mesures per protegir-se’n, com també cal protegir-se dels que fan gala de ser racistes i cristians, dues coses antagòniques i impossibles de congeniar.

En tot cas cal compadir als que han sofert aquest atac d’una bèstia rabiosa i han perdut la vida i cal crear unes bases per aconseguir que emmudeixin tots els que difonen l’odi entre els humans i, en el pitjor dels casos, desactivar-los de la millor manera possible.

I si es posessin d'acord?

La premsa ens “ajuda” a interpretar la realitat

Els lectors de premsa hem quedat astorats. El titular de l’Avui (21.7.2011) diu: Catalunya està pitjor que fa un any per més de la meitat dels economistes, mentre que el de La Vanguardia (del mateix dia) diu: Mejora la confianza de los economistas.
Voleu dir que no van sense fanal i toquen d’oïda?

El deute

Sabem que una norma elemental de bon funcionament de qualsevol economia, de qualsevol llar, de qualsevol empresa, és no estirar més el braç que la mànega. Aquesta norma està plena de seny. Ara bé, el que està passant a la UE comença a ser una mica preocupant. Els estats s’han endeutat (uns més que els altres) i tenim el problema de com equilibrarem les seves economies, les seves finances.

Els economistes i els polítics van sense fanal. Avui diuen blanc, demà diuen negre i tot, seguint diuen el que els manen els mercats. Els economistes està clar que estan capacitats per analitzar el passat, però en cap cas per fer prediccions sobre el futur ni tampoc del que cal fer per sortir d’aquest forat; no en tenen la més petita idea. L’economia és una ciència massa incerta per entrar en aquests laberints. Els polítics, en canvi, haurien de ser uns visionaris, haurien de ser capaços de liderar la societat i fer apostes de futur i, a més la seva responsabilitat és convèncer als ciutadans, especialment en moments de crisi econòmica i social com l’actual.

L’origen de l’actual crisi, que ha provocat l’endeutament de molts governs i de molts països és prou clar: l’autoregulació, que és el que sempre demanen tots els espavilats, que no vol dir altra cosa que l’absència de controls o, encara pitjor, que els que tenen l’obligació d’exercitar-los han renunciat a dur-los a terme, per incompetència o per interessos lobbistes que tenen un lligam molt estret amb la corrupció. Desprès podrem afegir altres causes col•laterals com són les bombolles, etc., però la causa principal, tots la coneixem: la manca de control i la irresponsabilitat dels òrgans que en tenen la responsabilitat d’exercitar-lo.

Els cristians sempre cerquem inspiracions en els comportaments humans i així podem recórrer a la Bíblia on s’explica la paràbola del servent cruel, aquell que devia 10 mil talents al rei i com no els podia pagar el rei determinà que es vengués ell i la seva família com a esclaus. El servent se li tirà als peus i demanà clemència. El rei accedí i el deixà lliure. Quan aquell home sortia trobà un dels seus companys que tan sols li devia 100 denaris. L’agafà pel coll i l’escanyava dient: Paga’m el que em deus. Però com no podia pagar el va fer tancar a la presó. Quan ho va saber el rei es va indignar i el va castigar.

Ara veiem com alguns bancs apliquen aquestes ensenyances de la paràbola (segurament mal entesa). Els bancs s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats, s’han endeutat a curt termini per invertir a llarg termini que, per a un professional és la més absoluta incompetència i irresponsabilitat (també es podria parlar de qui els va donar diners, però seria més llarg). S’han endeutat i el banc central els ha concedit crèdit barat i sense límits. En canvi el bancs s’oposen aferrissadament a l’extinció d’un deute amb la dació en pagament del bé hipotecat, i a més, s’avergonyeix públicament a els que no poden pagar per haver-se comportant com a irresponsables.

Si retrocedim a la primera guerra mundial, Liquat Ahamed ens explica (Los señores de las finanzas) com es negociaven les compensacions de guerra amb Alemanya i com alguns països (França) reclamaven compensacions d’un volum tan elevat que de cap manera Alemanya podia fer-hi front. Segurament Keynes, “denostat” per alguns suposats economistes actuals, va ser el que va encendre les alarmes. S’havia de demanar compensacions possibles, res més. Per la seva banda Anglaterra i França s’havien endeutat amb EUA i pretenien que el seu endeutament no tingués res a veure amb el d’Alemanya, al•legaven que ells, a banda de diners hi havia posat sang humana i el cost en vides i en diners havia sigut molt diferent als dels EUA que van entrar més tard en la guerra. El resultat de tot plegat era força curiós: si EUA donava préstecs a Alemanya, els alemanys podrien pagar les compensacions de guerra a França i Anglaterra, i amb aquests diners els estats deutors podrien pagar el seu deute amb els EUA. Resultat que, tancat el circuit, tot quedava igual, amb el resultat que tots havien pagat els seus deutes (fora d’Alemanya que havia de pagar una compensació possible i raonable). Resulta força remarcable que les discussions encetades sobre les compensacions de la guerra de 1914-1917 a l’any 1923 encara s’estaven discutint, i com Anglaterra i França veien els EUA com el Shylock del Mercader de Venècia.

En l’Europa actual, aquestes situacions es reprodueixen. Deixant de banda els orígens, trobem que uns estats s’han endeutat de forma excessiva, sense que es vegi una solució de com sortiran d’aquest atzucac. La UE és una cosa encara no consolidada i amb criteris massa divergents. Tenim una moneda única que volem preservar, i tenim una política monetària única de la que no ens volem desenganxar. Però per protegir aquesta moneda i aquests estats que s’han endeutat de forma excessiva les mesures no estan gens clares. El que s’ha fet fins ara no té ni cap ni peus. El paradigma està en Grècia. Se li demana coses impossibles que tothom sap que no podrà complir. El circuit també sembla el de les compensacions de guerra de la primera guerra mundial. Grècia emet deute públic a uns tipus que van des del 9 al 15 per cent. El tipus d’interès té alguna cosa a veure amb el risc i els bancs que han comprat aquest deute no estan disposats a perdre els beneficis d’aquesta operació piramidal; és com quan en el cas Gescartera en que alguns “inversors” reclamaven que es fes càrrec l’estat de les seves pèrdues. També en el cas de la UE el Shylock existeix i s’atribueix aquest paper a Alemanya.

Per tancar el comentari, deixar apuntat dos temes que alguns no experts (és el meu cas) no entenem. En plena crisis les prioritats de la UE encara estan marcades en la PAC i en els fons de cohesió. Aquestes són les prioritats de la UE actuals? I, segon, tot aquesta collonada del default (en realitat suspensió de pagaments) i dels CDS i de la prima d’assegurança per apostar sobre el determinat comportament d’un actiu que ni et va ni et ve, no ajuda gens a arranjar una solució per aquestes economies en dificultats, solució que afecta a les nostres vides i a les nostre butxaques, i aquestes actuacions propiciades pels “mercats” que ningú sap ni qui són ni què representen ni quan et clavaran el punyal per l’esquena a la que et distreguis. Quan posaran sota vigilància o sota custòdia aquests mercats?

Entre mig de tot això tenim un sistema financer que no ajuda gens a resoldre els problemes de la nostra economia i del nostre benestar. El que en diem els “mercats” està dominat per una economia financera que suposa deu vegades l’import de l’economia productiva, i tot això perquè uns quants brètols gaudeixin davant d’unes pantalletes per fer operacions especulatives que ni ells entenen ni tenen cap sentit econòmic (i ja no diguem social).

I no estan entre reixes!

L'AVE, els nous i vells aeroports, i l'estat mental dels nostres governants

Ha costat molts anys però finalment sembla que ja tots estem d’acord amb que algunes de les actuacions dels nostres governants han estat delictives, especialment en el que suposa de malbaratament de diners.

Gràcies al professor Germà Bel, que fa molts anys ens va explicant com s’ha muntat la cosa, ara ja ningú pot ignorar les mesquineses i disfuncionaments mentals dels nostres governants, especialment pel que fa a les infraestructures.

Fou en temps de Felipe González, i d’aquell noi tan graciós que es diu Alfonso Guerra, quan com a mostra de modernitat del nostre país van posar la primera pedra per a una infraestructura del segle XXI digna dels països més rics del món. Era l’AVE de Madrid a Sevilla.
Desprès vingué José Maria Aznar que va prometre que totes les capitals de província estarien unides a Madrid amb una línia d’alta velocitat. Fantàstic! És un pla que només costarà 250 mil milions d’euros! D’on sortiran? Ningú ho sap. Servirà per alguna cosa aquesta extensa xarxa de trens ràpids? Si, serviran per ocasionar-nos unes despeses de manteniment que ens duran a la ruïna.

I els que vingueren desprès -Rodríguez Zapatero- van continuar en aquesta línia, i ara ens trobem on ens trobem. S’han invertit (o esquarterat i dilapidat) 97 mil milions d’euros (un 10% del PIB d l’Estat espanyol) per posar en funcionament una infraestructura que no té cap ni peus; respon a la megalomania dels nostres governants i posar negre sobre blanc l’estupidesa d’aquests homes i dones (a banda dels esmentats primers actors, recordeu la Maleni?).
Ni una d’aquestes noves línies és rendible econòmicament ni socialment. Tenim 2800 quilòmetres de línies d’alta velocitat que ens ocasionen més de 100 mil euros de manteniment per quilòmetre de línia i 180 mil en cas de ser un túnel. Ho diu el Ministre de Foment; no en tenim ni per pagar el manteniment! I la festa continua...

Mentre, s’han malbaratat milions i milions d’euros, en bona part pagats pels països rics de la comunitat europea i la resta amb càrrec al pressupost de l’Estat, és a dir, amb els diners de tots nosaltres.
Cap més país del món ha plantejat una bestiesa d’aquest calibre (potser els xinesos, que tenen més quilòmetres de línia en funcionament i que no són pas cap exemple de forma de govern). Els demés països sembla que abans d’emprendre una bestiesa tan descomunal han fet alguns estudis i ho han desestimat.
Nosaltres (vull dir els nostres governants) no. Segurament ni hem fet cap estudi del cost i la rendibilitat i si l’hem fet m’agradaria veure’ls i com sintonitzen amb la realitat.
Desprès d’aquesta immensa bajanada, correspon reduir el pressupost per educació i sanitat. Algú sap com lliga tot això?

També corre la brama que alguns polítics s’han enriquit amb aquest tema de l’AVE, de les concessions, de les expropiacions i d’aquest flux de diners que raja sense parar. S’ha dit abastament. Algú ho ha investigat? Sembla ser que no...

Desprès de l’AVE han vingut els aeroports. En un país petit els passatgers no són suficients per omplir avions, ni es justifica una despesa tan elevada especialment en trajectes curts.
Els aeroports són caríssims i ara que els tenim en “funcionament” tothom mira cap a una altra banda. Què hi fa l’aeroport de Castelló, el de Ciudad Real, el d’Alguaire? Quins són els estudis que s’han fet i quin seguiment es fa dels seus resultats? Tot són preguntes. Cap resposta.
Els primer responsables, entre tant, continuen donant-nos conferències sobre què hem de fer els ciutadans. Cap acte de contrició, cap penediment, cap fiscal ni jutge els ha cridat a declarar. Han sigut un desastre que ens ha portat a la misèria, i els seus responsables (Felipe González, José M. Aznar, Rodríguez Zapatero) encara no estan a la presó... Què més ha de passar perquè els engarjolin!
Ens tornaran a dir aquests incompetents governants que ara hem canviat les bases de la nostra economia i si estem invertint en infraestructures?

Una publicitat singular

(carta enviada al diari Avui amb data 8.7.2011, no publicada)

Estem trobant per tot arreu uns cartells que ens inciten a fer-nos banquers, concretament per 1000 euros ja en podem ser. Una publicitat més que discutible perquè incitar-nos a ser banquer amb el poc prestigi que té la professió i amb el convenciment que aquests individus són un càncer per la nostra societat, sembla més aviat un greu error aquest enfocament.

La veritat és que em sorprèn la poca imaginació de les agències de publicitat i el poc criteri que tenen els directius de les empreses a l’hora de contractar-les. En els moments actuals en que els nens a l’escola prefereixen dir que el seu pare (o mare) treballa en un bordell com a pianista, en lloc de reconèixer que és un banquer, a què ve aquesta propaganda esbiaixada i errònia?

A LVD del dia 11.7.2011 Màrius Serra publica un article -molt millor que la meva carta- sobre aquest mateix tema. Veure a continuació:

Hijo, soy bankera

El RUNRÚN Màrius Serra

Los cerebrines de Bankia llegan a la sabia conclusión de que la profesión de banquero tiene hoy un gran prestigio social
Este viernes hará dos meses que empezó el movimiento del 15-M, conocido como el de los indignados.Ayer se cumplió un año de la gran manifestación independentista del 10-J que llenó las calles de catalanes indignados por la sentencia del Estatut. Son dos olas de indignación de signo diverso, a pesar de las convergencias. El efecto aniversario ha multiplicado los debates sobre las consecuencias del 10-J. El balance va por barrios. Si, por ejemplo, nos parásemos ante un quiosco podríamos llegar a la conclusión de que la movilización hizo aumentar la presencia del catalán. Si, por contra, nos dedicásemos a analizar el nuevo mapa político, veríamos que el espacio independentista (en sentido literal) o soberanista (en figurado) adopta un aire gaudiniano. Ahora predomina el trencadís. A pesar de la victoria de CiU, la unidad de la calle se diversificó en la urna. En cuanto a la segunda ola de indignación, todavía es pronto para debatir sus consecuencias políticas, aunque se adivinan algunos movimientos. Pronto nos inundarán con debates, suplementos y libros sobre el tema. De momento, cuando se acaban de desmantelar los campamentos y aún no se han cumplido ni dos meses de las primeras protestas, dos son las huellas más visibles en las páginas de los diarios.

La primera es la investigación judicial sobre el presunto fraude de la SGAE. Es un caso complejo, pero queda claro que la lucha contra la ley Sinde articuló un movimiento clave para explicar la protesta (sobre todo en Sol) y de aquella lucha salen estas denuncias. La segunda tiene presencia en los medios de comunicación a través del doloroso método del pago. ¿Vieron los anuncios protagonizados por seres anónimos que pronto se harán bankero o bankera?Por ejemplo, una maestra: "Los niños le llaman la seño. No saben que pronto se hará Bankera". Sí, bankera,con ka de okupa perrofláutico. Es una campaña delirante para colocar acciones de una entidad financiera denominada Bankia que reúne a siete cajas que se han caracterizado por su gran eficiencia contable, ejem, capitaneadas por Caja Madrid y Bancaja. Los cerebrines de Bankia han llegado a la sabia conclusión de que ahora mismo la profesión de banquero tiene un gran prestigio social. Y, para que no les digan que no son sensibles a las reivindicaciones de la gente, destacan la K con el color verde (esperanza) corporativo. Eso sí, te querrán bankero pero te cobran dos euros al mes de mantenimiento si el saldo de tu cuenta está por debajo de los 2.000 euros, en la línea del capitalismo ético, ese extraordinario concepto ideado por Sarkozy el otoño de 2008, cuando la crisis empezaba a sacar la patita en todo el mundo excepto en la Moncloa. Sarkozy predicaba "el fin del laissez-faire y la refundación del capitalismo sobre bases éticas".

La campaña del "hazte Bankera" merecería un premio Pessoa, que aún no existe pero deberemos crearlo con urgencia para premiar la publicidad más torera. Fernando Pessoa escribió O banqueiro anarquista siete años antes del crack económico del 29. En la obra del portugués un viejo anarquista argumenta, con una lógica aplastante no exenta de paradojas, que la única posibilidad que le queda de mantener su militancia ácrata es hacerse banquero. Los de Bankia deben de pensar lo mismo. Los pobres empleados de banca lo agradecerán. Conozco a unos cuantos que, desde hace unos meses, disimulan cuando sus hijos pequeños les piden para algún trabajo escolar que de qué trabaja papá o mamá. Uno de ellos incluso se planteaba decir que era pianista en un burdel.

Els importa un cogombre

(carta enviada a La Vanguardia el dia 2.7.2011 referent a l'article publicat aquest mateix dia pel professor Sala i Martín, no publicada)


El Sr. Sala i Martín ens alliçona com hem d'enfocar les nostres relacions econòmiques i de convivència. Ell és un ensenyant i, per tant, ha de conèixer com funciona la nostra societat en un apartat tan estimat per nosaltres com és l'educació. A més té l'experiència africana del bé que funcionen les coses quan no hi ha cap interferència per part dels governs respectius. Si ho he entés bé fa una oda al sistema de mercat i deu pensar que encara que no tots sortim del mateix punt de partida i alguns hagin nascut amb la flor al cul mentre que altres han nascut amb la misèria enganxada a la pell, el que hem de fer tots plegats és espavilar-nos. El sistema de mercat és el que resol de forma més eficient les nostres preocupacions. La comparació és altament pedagògica i clarificadora; comparar l'educació amb el funcionament d'un supermercat és senzillament genial, i més encara en boca d'un ensenyant.

En el que si estic d'acord és en el sisstema proposat pel senyor Rubalcaba, d'implementar un MIR pels ensenaynts (de tot nivell). Això si, aquest MIR s'hauria d'implementar primer en els economistes (que l'espifien dia si dia també), desprès en els polítics (que no n'encerten una), i en totes les altres professions. D'aquesta manera per poder exercir les professions començariem als 30 anys, reduiriem l'atur i als joves els pagariem un sou de misèria.

Sala i Martín dóna tres possibles explicacions sobre el mal funcionament de l'educació: la culpa és dels lobbys sindicals; els cogombres són més importants que l'educació; i que l'educació els importa un cogombre als polítics.

El que no dóna Sala i Martín és la seva solució. Potser és aplicar la lògica dels supermercats i equiparar l'educació als cogombres? Té alguna idea de quin sistema educatiu (públic o privat) tenen implementat els països on l'educació rep la qualificació d'exel·lent? Li sembla que la igualtat d'oportunitats té algun sentit

L'assessor predilecte del President del Govern

Ha ocasionat una certa sorpresa social (no alarma!) el fet que el banquer Sr. Botín hagi sigut identificat com a delinqüent. De fet, el seu historial i les periòdiques i continuades anades i vingudes davant del jutge per diversos motius, no feien augurar altra cosa.

Els mitjans de comunicació ens diuen que la família Botín ja ha regularitzat la seva situació amb la Hisenda Pública. Segurament deu ser així, per tant, res a dir. O potser sí que cal dir alguna cosa, perquè cal veure com ha anat aquesta història.

Ens diuen que el pare de l’actual banquer va treure del país uns 2.000 milions d’euros i els va situar a Suïssa, aquest llimbs fiscal, on han estat fins ara que, per culpa d’algun altre banquer que n’estava fins als ous, que va decidir posar una demanda. Això transcorria en els anys 30 i 40, quan al nostre país la gent passava gana de veritat, i la misèria era el nostre pa de cada dia. En el moment en que va treure aquests diners del país, aquest fet era delicte, un delicte que, naturalment, ha prescrit.

S’ha mantingut aquest estat de coses fins que no fa massa ha sigut posat al descobert (no sabem si totalment o parcialment).

Aquest “ciutadà exemplar” no sembla tingués massa consciència ni social ni patriòtica. Així i tot el president del Govern Rodríguez Zapatero, el cridava periòdicament a la Moncloa perquè l’aconsellés. La premsa li donava (i li dóna) audiència sempre que volia (i vol) i els seus acudits i les seves casposes idees eren (i són) ateses per la premsa i els polítics com si fossin oracles.

La informació del comportament asocial del Sr. Botín va sortir a la llum per un altre banquer, que ara el qualifiquen d’infidel (a què, a qui?) ho va donar a conèixer; així vam poder veure la llista dels evasors fiscals i dineraris de diversos països, entre ells alguns ciutadans il·lustres del nostre país.

El Govern va decidir que els donava un temps per la regularització voluntària d’aquests diners, i els perdonava la malifeta (és con si s’atrapés un lladre i se li digués que si retornava el que havia robat se’l perdonava; no està malament aquest tracte!), perquè els delinqüents de coll blanc mereixen un altre tracte.

De totes maneres cal reconèixer que el Sr. Botín ha tingut mala sort. Que s'hagi difós aquesta notícia el dia abans de la junta general del "seu" banc ha estat una fatalitat. Com ho ha sigut que a la mesa presidencial hi hagués a més del Sr. Botín el Sr. Saenz, la seva mà dreta, que va ser condemnat per estafa. Veiem doncs que el que succeeix a la política (imputats com a representants del poble) també succeeix en el món de l'economia i les finances. La veritat és que a la foto de l'assemblea feia molt bonic. Tots amb vestit fosc, tots amb corbata vermella. I fins i tot el Sr. Botín no ha pogut estar-se de donar-nos la recepta: reformes (?), treballar (?) i confiança (?). Per això són capitans de vaixell, perquè no s'acollonen davant de res i fan veure que plou.

Ara el nostre problema es saber quants ciutadans més hi ha en aquesta situació i a quants més estarem disposats a perdonar a fi de que puguin continuar ensorrant el país.
Els banquers han estat la punta de l’iceberg de l’actual crisi, i a més, ara sabem que alguns han sigut delinqüents. Mentrestant ens entretenim en parlar de la violència dels indignats.

Els banquers donen consells

Novament els banquers donen consells. Ara ha estat el Sr. Francisco González, del BBVA, que ens diu que l’interès públic ha de prevaldre sobre el privat. Està bé. Hi podem estar d’acord, no faltaria més! Però, a qui ho diu? No seria convenient que ho apliqués a les seves actuacions?
També no fa massa temps hem visualitzat com el Sr. Botín es treu l’americana davant del president Rodríguez Zapatero, per lluir els elàstics vermells. És un detall de prepotència, mala educació, i manca de respecte, però com els banquers tenen butlla...

La veritat és que com a ciutadà no s’entén. Com pot ser que un banquer quina actuació ja tots sabem que en el millor dels casos no ha sigut ortodoxa i en el pitjor ens ha causat un greu perjudici a les nostres butxaques, encara s’atreveixi a donar consells? Quan entendran aquests senyors que ara els toca callar i intentar passar desapercebuts?
Aquest país fins que no hi hagi algun banquer i tot el consell d’administració a la presó no anirem bé.

Ara el Banc d’Espanya acaba de fer pública la Memoria de la Supervisión Bancaria de 2010. Fa pixar de riure... o plorar. Parlen de l’excessiu endeutament dels bancs? No; Parlen dels directius que han sigut desposseïts dels seus càrrecs? no! Parlen de millorar la transparència en l’actuació dels banquers? no! Demanen disculpes per la seva desastrosa actuació? no! De què parla doncs els Sr. MAFO?

El Banc d'Espanya posa límits als excessos dels bancs i caixes

Està bé. Sembla que finalment l’organisme supervisor ha decidit que havia de començar a fer alguna cosa (fins ara no havia fet res). Diu que posa límits a la retribució de l’estalvi i posa límits als bonus dels directius bancaris.
El Sr. MAFO (aquesta espècie de brètol amb potes), està prement les clavilles als banquers. Els diu el que poden pagar com a màxim als estalviadors, però no diu el tipus màxim que poden pagar per endeutar-se en els mercats interbancaris. Curiós, no us sembla? També vol posar límits als seus bonus quan hagin utilitzat fons públics per capitalitzar-se.

El Sr. López Casasnovas, un economista fiable i intel·ligent, va dir a la televisió (Àgora, veure TV3 a la carta 18/4/2011) que hi havia molta demagògia en el tema dels bancs; que fins ara els bancs no han costat ni un euro al pressupost de l’estat, i per tant, als contribuients. Va explicar que el FROB era un fons que per recollir diners s’havia endeutat (no va explicar de quina manera) i que com havia de pagar interessos per aquest endeutament, ara també havia de cobrar interessos als bancs (més aviat les caixes) que havien utilitzat aquests fons. Ara ja sabem que el FROB té unes pèrdues de 300 milions d’euros, qui les pagarà? El Sr. López Casasnovas és conseller del Banc d’Espanya, i va parlar de la valentia del seu Governador (!). Per què diu aquestes coses...

El Sr. Sala i Martin, un economista ja més folklòric, diu que el B.E. va prohibir el que els bancs i caixes compressin actius tòxics (LVD 2.6.2011). No segueixo la normativa del B.E. però em sona com si diguessin, nens feu bondat, no compreu bons als "trileros" de la Rambla. I si ho hagués dit el B.E. (cosa ja força ridícula, i que estic segur que no és veritat) com ho haurien complert el Banc Santander que a través del seu Banif va col·locar als seus clients bons no tòxics, sinó emmetzinats per la bactèria escherichia coli O104-H4 de l’estafador Madoff? De què collons parla el Sr. Sala i Martin?

Per altra banda, no se quants euros costa la capitalització de la banca i caixes (per pal·liar els efectes d’una pèssima gestió), però el que si sabem és que els bancs i caixes han rebut préstecs tous, tovíssims, del BCE, a cor que vols. Si això no és un tracte preferencial ja em diran què és? Què més voldrien algunes empreses que rebre aquests préstecs quan tenen problemes de finançament i més, quan moltes d’elles no tenen el problema afegit d’una pèssima gestió, com ha sigut en el cas d’alguns bancs i caixes.

I quan bancs i caixes no puguin tornar els préstecs (del BCE o del FROB), com es resoldrà? Doncs molt clar, entraran en el capital del banc o caixa i es dissoldran aquestes pèrdues com el dissol el sucre en el cafè. I seguirem dient que no han costat ni un euro al pressupost.

El Banc d’Espanya ja hem vist que està molt preocupat pel tema de la salut dels bancs i caixes i aquesta preocupació els porta a pressionar a aquestes entitats perquè segueixin esquilant als seus clients captius. Posa un sostre al que poden pagar als estalviadors, però no posa cap sostre a l’estafa consentida de posar un sòl al tipus mínim de les hipoteques, ni tampoc a quants punts per sobre de l’euribor (que com tots sabem tampoc és un tipus rellevant en les transaccions econòmiques) poden cobrar als seus clients d’actiu.
Per últim el Banc d’Espanya continua preocupat per la reforma laboral, que és un tema sobre el que no hi té cap competència.

Ciutadans a la intempèrie

Quan el sistema de valors no és compartit


Algun dia haurem de discutir seriosament el galdós paper que avui fan els mitjans de comunicació. He pogut llegir alguns articles en els que es ridiculitza sense cap mena de pal·liatiu el manifest de Hessel. La tesi contra el manifest bàsicament és que el capitalisme és el millor sistema inventat pels humans per resoldre eficientment les nostres necessitats. S’oblida de dir que la base del capitalisme és la mà invisible, és a dir, que cadascú faci el que li peti. Aquesta és la gran ideologia que hi ha al darrere d’aquest sistema. Un dels seus mentors -Hayeck- ens explica que no hi ha cap ment humana, cap estratègia, cap tecnologia, que pugui considerar totes les variables que conformen l’entorn social i econòmic, que inclogui els interessos i els desitjos de la població, així doncs, el millor que podem fer es laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même. Aquest sistema (no fer res) és el millor per a resoldre de forma eficient la creació i distribució de la riquesa i el benestar. Quin gran avanç de la humanitat!
Molt bé, això ha funcionat mentre ha funcionat i ha resolt la governabilitat del planeta d’una manera més acceptable que els altres sistemes planificadors que hem posat en funcionament en el transcurs de la nostra història. Estem d’acord. Ara bé, en aquests moments en que al nostre país tenim més de 700 mil aturats i a l’Estat més de 5 milions, podem encara deixar que el món i la societat vagi pel seu compte?
A mi em sembla que és un exercici de cinisme o ignorància el mantenir aquestes tesis.
Si no som capaços de descobrir un sistema millor que el capitalisme, hem de ser capaços de posar alguns controls sobre els excessos del seu funcionament, d’aquest suposat liberalisme econòmic.

Però una cosa és el paper dels mitjans de comunicació i l’altra és on rau el problema que ara tots patim. Els mitjans són els missatgers, equivocats o no, però no tenen altra culpabilitat que la ignorància o la malevolència de voler-nos dur pel camí del pedregar, però res més.

Quan encetem un segle, com quan encetem un nou any, acostumem a fer una reflexió sobre el que ens està passant a la societat, a la població de tot el planeta, i quin futur creiem que ens espera. Però gairebé sempre decantant-se per una visió eurocentrista.
Referit al segle passat Philip Bloom en Años de vértigo, ens fa veure els importants fets que ja van marcar tot el segle XX: guerres, invents, canvis socials i ideològics, etc.
El començament d’aquest segle XXI, també està sent memorable i inquietant. Els fets que l’estan emmarcant i probablement assenyalaran la ruta de tot el segle i potser fins i tot del mil·lenni.

Encara convulsos per la submissió del poder democràtic (elpolític) al poder econòmic. Convulsos per l’assassinat de Bin Laden, sense judici ni garanties (un individu mesquí, boig perillós i moltes altres coses -no el trobarem a faltar-), un fet que augura un futur tenebrós. Convulsos per la crisi financera i econòmica, de la que segons les elits socials no hi ha culpables, no hi ha cobdícia, no hi ha mala fe, no hi ha especulació, no hi ha mala gestió ni manca d’idees; només hi ha mala sort. Convulsos per les desigualtats socials provocades per comportaments humans egoistes, tramposos i delictius, desigualtats que tot i que la població més pobra ha aconseguit millorar el seu nivell, la distància entre els que acaparen la riquesa i els que acaparen la misèria, s’incrementa dia a dia. Ens volen convèncer que la desigualtat social és inevitable; el gran argument és que sempre ha estat així, per tant, queda legitimada la desigualtat. Trigarem molt a tornar a parlar de l’eugenèsia? Convulsos pels grans desastres naturals com el del terratrèmol i el posterior tsunami del Japó, que han afectat a la central nuclears de Fukushima amb conseqüències encara imprevisibles, però que també ha afectat a altres centrals de les que no se’n ha parlat tant, com la planta atòmica de Onagawa o les dues centrals de Rokkasho i Higashidori, són el guió d’uns films de fantasia i terror en la seva expressió més pura. Convulsos per les rebel·lions del ciutadans àrabs que sembla que han descobert que els seus enemics no és pas l’occident, sinó els seus mateixos conciutadans que des de temps immemorial retenen el poder i la riquesa en detriment de la seva llibertat i benestar. Convulsos pel fenomen dels indignats que els analistes no saben entendre ni avaluar i que segurament han d’aconduir-nos cap a un canvi social i de forma d’organització, per més que els líders de la nostra societat (el mateixos que van sense fanal per sortir de la crisis) els acusen de no trobar solucions adequades per millorar la nostra governança. Fins i tot els banquers reconeixen que s’ha de recomposar el sistema de valors, però, serem capaços de fer-ho?

Crèiem que estàvem en el millor dels mons i ara, descobrim que, els que vivim en el primer món, tornem a la intempèrie, perquè, ens diuen, havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Els nostres líders, polítics, econòmics, morals, ens diuen que hem de reduir el nostre sistema de benestar perquè és insostenible. Com són tan espavilats, segur que tenen raó. Ara ens imposen mesures de reducció de la despesa pública, reducció del nostre estat del benestar, que tant ens va costar posar-lo en funcionament. Aquestes mesures no poden seguir de cap manera la política econòmica keynesiana, es a dir que el sector públic actuï com animador de la inversió i la despesa (no entraré en el concepte de despesa global i els seus components que expliquen el funcionament de l’economia keynesiana), suplint les mancances del sector privat. Per tant, la doctrina neoliberal no permet actuar d’aquesta manera i hem de reduir l’endeutament públic (i privat). El que sembla no tenir cap importància és que totes, totes, totes les mesures adoptades pels governs centrals i autonòmics, van en contra de la creació de treball, que és el problema número u del moment actual.
Per la seva banda els savis economistes ens diuen que el que cal fer és millorar la productivitat, del que en treuen com a conclusió que cal rebaixar els salaris. Cal reformar el mercat de treball i cal rebaixar les pensions. Cal reduir l’endeutament i el dèficit. Quan han dit això, tal com va fer Déu després de la creació del món, descansen. L’esforç de les seves neurones ha sigut tant excepcional, que necessiten un descans. Que descansin en pau i no ens emprenyin mai més!

Seran els indignats els que ens donaran la clau de volta de la solució de la nostra societat? Sembla que és difícil. Tothom els reconeixem el dret a estar indignats, però ningú els dóna crèdit quant a les solucions que proposen, perquè els diem, estan equivocats! Però els que els diem que estan equivocats, tenim una solució millor? Jo no, i els polítics i els líders econòmics, tampoc. Tenim mala peça al teler...

DSK

Dominique Strauss-Kahn

No tinc argumentacions ni en favor ni en contra d’aquest home. Els tribunals ja decidiran sobre la seva culpabilitat. El que si m’interessa és fixar l’atenció sobre el fet que en els EUA han agafat el bou per les banyes i aquest presumpte delinqüent, el mateix dia d’haver comés el suposat delicte, ja està assegut davant d’una jutge declarant sobre aquest punt.
Al nostre país tenim jutges que van a la velocitat d’un cargol i que són promocionats no sé si per aquest fet o per alguna altra cosa. Els excelsos tribunals suprems i de tot tipus, en el cas que algun jutge hagués comés la imprudència de detenir un poderós, ja l’estarien desqualificant per haver pres aquesta decisió.

Els periodistes amics dels poderosos ara ja estan estenent la teoria de la conspiració, com si a DSK li haguessin posat una trampa, com si fos víctima d’alguna conspiració.

Parlamentaris barruts

Uns treballadors que haurien de ser acomiadats

A banda de moltes altres consideracions, avui hem rebut una notícia que no ha sorprès a ningú: el Congrés ha desestimat la moció presentada per CiU respecte als famosos 1.450 milions dels fons de competitivitat.
Això ja ho comentaran els experts, els politòlegs, com comentaran el galdós paper dels partits catalans que no han fet pinya amb aquesta moció que hauria de beneficiar a Catalunya. El que vull comentar en aquest apunt és la cara dura dels 11 diputats que sembla no tenien cap interès en acudir a la feina, a la feina per la qual els paguen. I la cara dura dels partits als quals pertanyen aquests individus, que ni tan sols els han sancionat.
En moments en que el país està immers en una crisis profunda, en que estan tancant moltes empreses perquè no poden vendre els seus productes o no reben el crèdit que, amb la garantia assegurada, no els volen donar els bancs i caixes, que tenim gairebé 5 milions d'aturats que voldrien treballar i no poden, en aquests moments aquests energúmens dits altrament parlamentaris, pares de la pàtria, que si tenen feina i no la volen fer, es permeten no acudir a la feina. Com és que encara no els han acomiadat?

Un món de mones

Cal una societat més justa

La contemplació dels fets del dia a dia ens generen als ciutadans un cabreig molt fort que escapa a la comprensió dels més tolerants.
Veiem amb irritació que hi ha molts països dirigits per sàtrapes des de fa més de 25, 30 i 40 anys, però a casa nostra també veiem els mateixos sàtrapes com s’aferren al poder i als diners també des de fa 25, 30 i 40 anys. Són els mateixos que ens diuen: que si els joves no veuen més futur que sent funcionaris, és que el país no té futur (Duran Lleida), i ho diu el mateix que porta quaranta anys vivint del pressupost públic, que no ha sigut altra cosa que un polític, un funcionari. Té collons la cosa!

Mentre els joves estan subjectes a una taxa d’atur de més del 40% (deu ser perquè són dropos, perquè no volen treballar, perquè prefereixen viure en una la indigència, per què, com tantes altres coses, es pregunta Mourinho), els nostres dirigents estan preocupats en la distribució de prebendes. Ara toca les medalles d’or i les creus de Sant Jordi. Això és prioritari a la resolució del problema de l’atur, que afecta a un de cada cinc ciutadans.
Aquest fet marcarà, sens dubte, el futur de tota una generació, una generació de la que els adults en som responsables, per haver-los educat com els hem educat i sobretot per haver-los deixat el món com els hem deixat. I el que no vulgui admetre aquesta realitat és que és un cínic i fins i tot diria una mala persona; una persona insolidària i asocial.

Hauríem de fer alguna cosa per canviar aquest estat de coses, si més no al nostre país, on veiem que el poder polític s’autodistribueix creus i medalles d’or a ciutadans suposadament il·lustres, tot i que ningú coneix els seus mèrits. Així, ja des de fa una colla d’anys distribuïen aquests guardons com si fos confeti. Aquest any l’han rebut alguns representants nostres al parlament d’Europa. Just en l’any en que s’ha conegut les retribucions que aquests homes i dones perceben i que fan tot el que poden per fitxar el divendres a primera hora per poder cobrar les dietes i tot seguit agafar l’avió; naturalment en classe bussines, ja que d’altra manera el viatge és molt incòmode. Entre aquests parlamentaris europeus també hi ha el Sr. Duran Lleida (que ho devia ser als inicis), el més prestigiós dels parlamentaris espanyols segons les enquestes, tot i les fidelitats demostrades a l’espanyolisme més ranci i els estirabots a que ens té acostumats als ciutadans, dels quals n’hauria de ser un servidor i no pas fer d’amo.

Com els problemes del nostre país són petits, els nostres parlamentaris -liderats pel Sr. Bono i el Sr. Duran i Lleida- se’n van a veure els sàtrapes que governen la Guinea dictatorial. Un viatge de turisme, segurament amb bones intencions, però que deixa de relleu com els dictadors, per més sanguinaris que siguin, són ben rebuts entre la nostra elit política. Evidentment no s’ha sabut cap notícia del resultat d’aquesta visita. És el mateix que ha passat en la beatificació del papa Joan Pau II, allí hi ha anat el millor de cada casa i entre ells el president Robert Mugabe, amb un historial esfereïdor.

Ha tingut lloc la junta d’accionistes del Banc Santander i el seu conseller delegat ho aprofita per donar consells als ciutadans; ens diu que no pensem que el crèdit fluirà a partir d’ara; és més, ens assegura que disminuirà ja que no hi ha en el mercat solvència suficient (naturalment es refereix als altres, mai al seu banc). Aquest home hauria hagut de ser desposseït del seu càrrec per haver comés un acte delictiu i haver sigut condemnat per un jutge. La iniciativa corresponia al president del banc que no ho ha fet perquè deu estar implicat en l’estafa, i abans que ell, ho hauria d’haver fet el pusil·lànime Governador del Banc d’Espanya, que tampoc sembla estar per la qüestió i permet que aquell home continuï en el seu lloc privilegiat i ni tan solament pagui pels fets delictius constatats.

Al Parlament català s’ha parlat de caixes per primera vegada. Hi ha intervingut representants de segon o tercer ordre de les caixes. Tots tècnics, cap implicat en la gestió i, desconeixedors del que parlaven han tingut la barra de dir que els diners del FROB són per capitalitzar les caixes i no pas per donar crèdit a les empreses productives; això (donar crèdit a les empreses) tindrà lloc quan el mercat, veient capitalitzades les caixes se’n refiïn i puguin obtenir crèdit altra vegada del mercat; llavors el faran arribar a les empreses. Aquests tècnics ignoren que la funció d’una entitat financera és agafar diners (dipòsits) amb una mà, i amb l’altra concedir crèdits a l’economia productiva (no als amics), i molt ocasionalment acudir a resoldre puntes de tresoreria en el mercat financer.

El president de “la Caixa” ha assimilat el transcendental canvi d’aquesta entitat ( la privatització) a un fet tan fonamental com el de la seva fundació. Aquesta manifestació no quadra amb els objectius fundacionals d’aquesta caixa (i de totes les caixes), altra cosa és que en el transcurs del temps i la necessitat d’adaptació als nous temps i nova moral social aquests objectius hagin perdut vigència, amb el resultat que es dóna en totes les privatitzacions: un desconcert en l’adaptació a la nova situació amb un repartiment poc transparent de prebendes i diners.

Alguns analistes, ben intencionats, diuen que les revolucions actuals no són per reclamar justícia i llibertat (Salvador Cardús), sinó per conservar privilegis. El pecat que cometen alguns treballadors és reivindicar el seu lloc de treball assegurat (funcionaris, com si això fos un pecat). Cardús és un home a qui es pot escoltar, però en aquest cas, s’ha passat de rosca. Suposo que es referia al primer món, i si és així, ja sabem que els treballadors a cada bugada perden un llençol, mentre que els dirigents econòmics, cada dia que passa acaparen més riquesa. No veig la consistència d’aquesta línia de pensament. Ara, si el que vol dir és que manca una solidaritat entre els treballadors -excloent els poderosos que no tenen perquè ser solidaris- llavors he de donar-li la raó.
Demanar una major igualtat entre tota la societat, és defensar privilegis? Està clar que ara que tenim 5 milions de persones que no tenen ingressos, la situació es tan dramàtica que cal reclamar una major solidaritat entre tots, i naturalment entre els treballadors. Però, perquè ho limitem només als treballadors i contemplem amb indiferència els privilegis -que no s’han guanyat- dels poderosos?

Indigneu-vos!

Carta enviada a l'Avui per la seva publicació el dia 8.4.2011, publicada el dia 11.4.2011

És el que ens demana Hessel. Ho diu en base a com els humans hem organitzat la societat i com distribuïm la riquesa, com s’ofega la llibertat amb l’excusa de la seguretat. Quan hem reconegut la crisi, resulta que no hi ha recursos per a tot. S’ha prioritzat alguns objectius: no deixar caure els bancs, encara que no hagin fet bé la seva feina. Un president de govern que només fa cas als poderosos, perquè ells són els únics que ens poden treure de la crisi. No s’hi pot fer res, diuen els polítics i els mitjans, cal preservar el sistema financer, perquè sense aquest sistema l’economia no pot funcionar. A Islàndia porten els banquers davant dels jutges, aquí els portem a la Moncloa per escoltar els seus oracles. Entre tant, el nostre Alfonso Guerra particular, diu que hem de deixar de parlar d’independentisme i hem de suprimir l’impost de successions. Els catalans, i suposo que els espanyols també, tenim un altre motiu per indignar-nos. El llibret de Hessel que a França es venia per 3 euros, aquí ens en cobren 5! L’euro espanyol val menys que l’euro francès?

El diari ha considerat que el paràgraf: Entre tant, el nostre Alfonso Guerra particular, diu que hem de deixar de parlar d'independentisme i hem de suprimir l'impost de successions.

Serà perquè no és políticament correcte? Hauran endevinat a qui em referia?