Se'n foten de nosaltres

El Govern de Catalunya edita un autoelogi en el pitjor moment

La desconnexió entre el Govern i els ciutadans arriba a ser tant gran que no tenen ni la sensibilitat de fer campanya i propaganda en el moment oportú. Aquest Govern de la Generalitat, definitivament, no té el do de l’oportunitat.
Acaba d’editar l’Info Catalunya núm. 12 d’octubre on es fan odes a una sèrie de temes altament delicats en els que la controvèrsia i el desacord es mostra diariament a diferents instàncies. Naturalment tot això sense concretar res més que la xifra d’inversió del Govern Central i del Govern Autonòmic.
Algú podria pensar: doncs déu n’hi do, ja tenim alguna cosa concreta. Jo penso que no, que no n’hi ha prou, cal dir el què i el quan. Perquè si part d’aquests diners van a editar aquests pamflets, no cal que digui on se’ls poden posar...

Començarem per les infrastructures (L’hora dels transports!, diuen sense posar-se vermells). Ja no parlo de la xarxa ferroviària perquè no vull fer sang, però resulta una mica insòlit que algú, des de la Generalitat, tingui la barra de parlar d’aquest tema i en aquest moment, sota la frase que s’està revertint la situació a còpia de planificar i executar les obres necessàries a un ritme molt alt. No cal doncs dir res més de la xarxa ferroviària, els mitjans de comunicació ens informen cada dia del que fa per aquesta qüestió, amb un resultat tant trist com lamentable.

Seguim amb el tema següent, carreteres. Ens informen que l’Estat invertirà 3.600 milions euros, sense dir quan ho farà. La Generalitat per la seva banda invertirà 3.800 milions d’euros (sense dir quan ho farà). El quan pot passar (estem tan acostumats a que ens prenguin el pèl), però i el què? En què s’han d’invertir aquests diners? Quines carreteres faran? Seran per fi autovies la nacional II i la nacional 340, o haurem de seguir respectant el negoci de les autopistes de pagament a fi de no perjudicar-los? I si fos així, quan tenen previst que això passi? Amb tants milions, desprès d'haver satisfet les regalies, quants quilòmetres de carretera es podran fer? Ni una ratlla sobre tot això.

Un altre ítem: Millora de la qualitat de l’aire en 40 municipis. Limitació de velocitat a l’àrea metropolitana: 80 km/hora.
Hi ha tres qüestions a comentar. Una, és prou conegut l’informe del RACC que ve a dir que els càlculs de la Generalitat estan equivocats. Que en el mètode de càlcul per mesurar la contaminació s’han equivocat al fer sumes i restes. Però la Generalitat no baixa del burro. L’altra qüestió, els promotors de la idea segurament no deuen circular mai per l’àrea metropolitana, ja que d’altra manera sabrien que no a 80, sinó a 50 qm/hora és el que voldríem tenir garantit els ciutadans que per fer trajectes -pagant naturalment- anem a velocitats irrisòries.
La darrera és l’afirmació que aquesta mesura permetrà ajustar les emissions als límits que estableix el Protocol de Kyoto per l’any 2010. En aquest punt només destacar que en el seu dia vaig enviar un escrit a la Generalitat-Medi ambient, fent alguna observació sobre les emissions de CO2 (no és d’això el que parla el Protocol de Kyoto?). Doncs bé, la contestació que em van donar és que la qualitat de l’aire no té res a veure amb el CO2 (!). Vegi’s l’escrit en aquest mateix bloc Limitació de velocitat de 17.7.2007 i la resposta de la Generalitat de 23.7.2007: El Pla d’actuació no té com a objectiu prioritari reduir les emissions de CO2, sinó les emissions de diòxid de nitrogen i les partícules en suspensió de diàmetre superior a 10 micres.

Teoria econòmica Panglossiana*

Recull d’idees d’un viatge de prospecció a Tallin

Voldria explicar alguna de les coses que he pogut aprendre en un viatge a un petit país (Letònia) on em va dur la casualitat i on vaig tenir notícia del noruec Erik S. Reinert ** professor de la Universitat Tecnològica de Tallin.

Aquest professor ens va explicar algunes idees que, en la meva opinió, hauríem de tenir presents més sovint del que ho fem habitualment. Al temps adverteixo que no tot el que conté aquest article és imputable al professor Reinert, sinó que malauradament hi ha idees de collita pròpia.
Dit això i constatant que l’economia, desprès de la màgia, la bruixeria, l’esoterisme i la medicina, és la ciència més incerta del planeta, passaré a desgranar les idees que m’han semblat més importants.

Reinert fa una anàlisi de la ciència de l’economia i replanteja algunes de les “veritats” inamovibles que han configurat el pensament dels economistes ortodoxes des de 1776 ***. El que crida l’atenció, avui que disposem de acurats mesuraments de dades, és que l’origen d’algunes teories econòmiques, estiguin tant influenciades per la física i les matemàtiques, on tot és (més o menys) exacte.
Les teories econòmiques basades en l’experiència dominaren en solitari durant segles. L’actual Teoria Econòmica abstracta té menys de dos segles d’existència i prové de l’escola fisiocràtica que va dominar en el seu temps a França, tot i que els seus veritables pares foren Adam Smith i David Ricardo. Avui, però, disposem de prou informació històrica per contrastar si les teories suposadament ortodoxes coincideixen amb el món real o bé són teories que només serveixen per la recreació intel·lectual dels seus il·lustres creadors i, a totes les Universitats de més prestigi pul·lulen professors que mantenen aquesta separació tant radical entre el que diu la teoria i el que explica la realitat. Així trobem professors que segueixen aquestes recreacions intel·lectuals (que per altra banda com ja he dit tenen poc a veure amb el que passa al món) a les Universitats més prestigioses de tot el món, des de Colúmbia, Standford, Berkeley, London School of Economics, Complutense, Autònoma o la que sigui, i evidentment on més proliferen aquests tipus de professors són a les escoles de negocis.
L’excepció potser és Harvard on la metodologia d’estudi del cas els porta cap a un tipus de raonament: desprès d’una continuada observació, estudi i reflexió, ensopegues amb algun cas i penses: no ho entenc. Entre la teoria i l’observació de la realitat hi ha alguns desacords. O jo m’equivoco o s’equivoquen ells. Vull descobrir-ho. Malauradament, però el que abunden són els economistes autosatisfets, acrítics, dogmàtics i poc reflexius, que han après la teoria econòmica ortodoxa i prescindeixen de la realitat; pretenen que sigui la realitat la que s’adapti a la seva teoria, perquè aquesta és perfecta. Aquesta afecció a construir teories basades en models matemàtics i/o lligats als comportaments de la física, és molt probable que hagin estat nefastos pel coneixement veritable del món real.
No és doncs una casualitat que hagi estat la escola històrica alemanya la que hagi posat de relleu aquesta incongruència. La filosofia alemanya utilitza el terme verstehen per a un tipus de comprensió qualitativa, irreductible a números i símbols. Contra el que creuen molts economistes, el primer professor d’economia del món fou Simon Peter Grasser de la Universitat de Halle (Alemanya), i van haver de passar cent anys abans que Anglaterra creés la seva primera càtedra d’economia (Adam Smith era professor d’economia moral).
Així per aquesta via va avançar l’escola històrica, el seu plantejament es basa en l’acumulació de dades quina rellevància serveix com a únic criteri vàlid per la seva inclusió. Al respecte em sembla interessant reproduir opinions d’insignes economistes (que potser seria millor situar-les dintre un context). Paul Krugman ha dit: en certs moments històrics s’oblida el coneixement anterior i predomina la ignorància, i el veredicte de Shumpeter sobre la teoria de Ricardo: és una teoria excel·lent que mai podrà ser refutada, només li manca sentit comú. En la teoria del comerç internacional es pot argumentar que les conclusions deriven directament de les hipòtesis.

Feu el que jo dic, no el que jo faig

La història del pensament econòmic ens explica el que Smith va dir que hauria d’haver fet Anglaterra, però en canvi ningú es va preocupar d’explicar-nos el que realment Anglaterra va fer, que va ser molt diferent del que Smith havia aconsellat i que, per altra banda, li va permetre assolir un important nivell d’industrialització per la via del proteccionisme. Durant la primera Revolució Industrial Adam Smith, que era funcionari de duanes, descrivia l’economia mundial com una “societat comercial” dedicada a comprar i vendre més que no pas a produir. Mentre, economistes de l’Europa continental (Bekmann, Gotinga,...) seguien considerant la producció, la tecnologia i el coneixement com la base del creixement.

Els EUA, en el seu inici els estats estaven dividits entre la política activista de Alexander Hamilton i la màxima de Jefferson que mantenia que el millor Govern és el que menys governa. Però Hamilton ho tenia clar: no facis el que els anglesos et diuen que facis, fes el que van fer ells, el que avui seria traslladable a: no facis el que et diuen els americans, fes el que van fer ells. El que porta com a corol·lari que tots els països actualment rics van passar per un període de protecció industrial.

Què els cal fer als països pobres (si els rics els deixen)

Els països pobres si volen entendre les causes de la prosperitat dels EUA i la UE han d’estudiar les mesures que van adoptar els seus constructors i no el que prediquen els seus oblidadissos successors.
Smith deia: els EUA cometrien un error si intentaven protegir la seva indústria, però ell mateix afirmava que solament amb indústria guanyarien la guerra. Hamilton que havia llegit Smith, va fer cas de la darrera asseveració i no de la teoria sobre el comerç lliure.
Seguint l’exemple anglès, els EUA van protegir la seva indústria més de 150 anys.
Les teories econòmiques basades en l’experiència posen de relleu les compensacions que rarament s’aprecien en les teories basades en la física, que solen proposar un tipus de política econòmica de talla única, sigui quin sigui el context en que es produeixin els fets.
Els economistes de Chicago proclamen que els Governs no haurien d’intervenir en l’economia, però el seu alcalde està invertint (o gastant) milions de dòlars per fomentar indústries d’alta Tecnologia. Mentres, el Banc Mundial i el FMI segueixen imposant condicions als països pobres que els impedeixen aplicar mesures semblants.

Una economia ortodoxa demana una economia paliativa enlloc d’una economia del desenvolupament que és el que veritablement necessiten aquests països. Ara és evident que si les mesures les han de prendre els polítics i els líders econòmics que jo conec, la veritat és que prefereixo que no ens ho arreglin, que ho deixin tal com està i que sigui el que Déu vulgui.

L’educació hauria de ser la base del desenvolupament del Tercer Món, però en països molt pobres (Haití, Mongòlia, Rwanda i altres països africans) l’educació no contribuirà en augmentar el seu nivell de riquesa, sinó més aviat fomentarà l’emigració de les persones formades cap altres països. Així haurem demanat que aquests països pobres es facin càrrec de la formació de la seva població quan no tenen lloc de treball per oferir-los, perquè prou que ens hem preocupat que no tinguin una indústria que ens podria fer la competència. Consegüentment aquestes persones que han sigut formades amb molt esforç per aquest país pobre, ara emigraran cap als països rics que els pot oferir aquests llocs de treball o com diria algun cínic, una oportunitat de negoci.
Així, a Estònia, quan es van treure de sobre la petjada dels russos, van haver de sentir com el FMI (el mateix que té com a Director Gerent un economista espanyol ortodox) i el Banc Mundial, els aconsellava que tanquessin les seves universitats perquè Estònia tindria la seva avantatja comparativa**** en activitats econòmiques que no requerien una educació universitària.
Pel mateix camí va la llei de Creixement d’Oportunitats per l’Àfrica (AGOA) que patrocina els EUA, llei que fomenta la industrialització dels països africans i l’exportació dels seus productes sempre i quan les matèries primes utilitzades siguin provinents dels EUA.

En tot cas i per resumir algunes d’aquestes idees crec que la controvèrsia està en el context i en la velocitat en que s’aplica el lliure comerç i la resta de polítiques econòmiques.

* Pangloss era el preceptor de Càndid, una mena d’home que sempre deia, no que les coses van bé, sinó que van millor; i aquesta era la seva opinió quan explicava a Càndid que la seva enamorada Conegunda havia sigut violada per tot un exèrcit búlgar i desprès esquarterada com un xai; el mateix que deia que les desgràcies particulars fan el bé del món i, per tant, quantes més desgràcies particulars hi hagi millor anirà el món; i mentre, excepcionalment el penjaven a la forca (l'haurien pogut enviar a la foguera) com a conseqüència d’un "auto de fe" a Coimbra. (Voltaire, Contes filosòfics).

* * Erik S. Reinert, La Globalización de la Pobreza, Crítica 2007

** * Data en la que Adam Smith va publicar An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, es va publicar la Declaració del Drets de Virginia, al temps que els americans van fer una grossa botifarra als seus preceptors anglesos (per unes qüestions comercials) i es van declarar independents.

**** Vegis David Ricardo i la seva teoria de l’avantatja comparativa del comerç internacional.

El pacte nacional per a l'habitatge

S’ha signat el pacte Nacional per a l’habitatge, però no tothom hi està d’acord; CiU i el PP no ho han volgut signar. El motiu sembla ser el presumpte pacte que estableix una espècie d’expropiació en cas de pisos buits que no estiguin llogats, tot i que en el seu dia CiU havia promulgat una llei que era també una espècie d’expropiació de terrenys no construïts, amb la mateixa finalitat que es pretén ara.
En realitat, però ¿què és aquesta cosa del Pacte Nacional per a l’Habitatge?

Els proposants diuen que és un acord entre tots els que participen en el que afecta a l’habitatge: els polítics, els creadors de sòl, els promotors, els sindicats, els polítics i algun despistat que passava pel davant i també ho ha signat.

El que resulta una mica incomprensible per al públic en general és el perquè d’aquest pacte. És evident que hi ha un primer motiu indiscutible que el propi Pla exposa al seu inici: els salaris en els darrers 10 anys han crescut un 30% mentre que el preu de l’habitatge ha crescut un 245%. Sembla doncs que el mercat no arreglarà pas l’accés a l’habitatge de tot un conjunt de ciutadans que són mileuristes i fins i tot en molts casos ni tan sols hi arriben. Per tant una intervenció de les autoritats ad-hoc sembla pertinent i l’emissió d’un document de 60 pàgines, que finalment han quedat en 222, també.
Ens diuen que desprès vindrà la Llei que ho regularà i ja ens avancen que la Llei dirà coses distintes a les que diu el Pacte, la qual cosa resulta una mica sorprenent.
Hem sentit odes al Pacte, en el sentit de que aquest ha fet que es posessin d’acord una sèrie d’intervinents (tots? ja ho avanço, no!) en el que afecta al negoci, solució, reforma, o com vulguem dir-li de l’habitatge, i això, necessàriament ha de ser una cosa bona.
El Pacte Nacional per a l’habitatge és, no hi ha cap dubte, un intent seriós de plantejament amb una clara voluntat de solució del problema de l’habitatge.
Les dades que es faciliten en el propi Pacte són rellevants, i els Reptes i Objectius també; però, el que no planteja el Pacte són els motius que han dut a l’habitatge a un nivell de preus impossibles per la majoria de la població. No explica perquè s’ha transformat en l’objecte desitjat dels especuladors ni quin és i ha sigut fins ara el paper dels diferents actors d’aquesta comèdia. Ni tampoc perquè els ciutadans de l’Estat Espanyol prefereixen la compra al lloguer d’una forma tant clara com no es produeix a la resta d’Europa.

Com el Pacte no ho explica hem de fer algun esforç per esbrinar-ho. Sembla que tot (o bona part) se centra en el preu del sòl i de com aquest s’ha anat incrementant degut a la seva escassetat.
Però el sòl i el seu preu no s’apuja perquè si, ni ho fa seguint cap de les lleis del mercat, sinó que obeeix els destins d’un mercat monopolístic en que els principals actor han sigut els Ajuntaments, regits la majoria d’ells per homes que han entrat a la política local per interessos exclusivament immobiliaris. La prova del nou és que en la majoria d’ells hi ha representants dels interessos d’aquest sector.
Les requalificacions urbanístiques són la joia de la corona. Un àmbit totalment arbitrari en mans de les corporacions locals i concretament en mans dels alcaldes i regidors d’urbanisme, són per si soles aclaridores del perquè de tot plegat. El traspàs de funcions a aquests Ens locals no ha sigut massa exitòs si més no en el camp de l’urbanisme i de l’habitatge, on els interessos caciquils i la cobdícia han fet i desfet al seu gust.
Les conseqüències d’aquestes requalificacions tenen uns efectes enriquidors i creadors de nous milionaris, depenent només aquest enriquiment de si el responsable d’urbanisme fa una ratlla aquí o allà, de si el permís és de tants o quants metres construïbles i tot això és de lliure decisió dels regidors dels nostres Ajuntaments, sense que fins ara a cap d’ells, o nosaltres els ciutadans que els hem elegit, se’ls hagi ocorregut retre o se’ns hagi ocorregut demanar comptes de la seva gestió.

“Tengo un grave problema de conciencia y por eso le he llamado –dijo el concejal de Urbanismo-: Usted es propietario de un magnífico solar y la ley me autoriza a darle el destino que me parezca más oportuno. Yo creo que aquí podría colocarse un jardín para el recreo de los niños y ancianos del barrio, que bien lo necesitan. Para ello basta pintarlo de verde”. Y así lo hizo. El propietario balbuceó consternado: “Esto es mi ruina. En tales condiciones no me pagaran por él, compensaciones incluidas, ni un millón de pesetas” Sus lágrimas enternecieron al edil. “No llore usted más. Dejaremos de momento que los niños sigan jugando en las calles. También hay que pensar en los obreros y empleados modestos que necesitan vivienda. Se lo pintaré marrón y podrá edificar algunos pequeños bloques de pisos baratos”. El promotor calculó que así podría valer cien millones de pesetas y, cobrando ánimo, ponderó las ventajas de construir muchas y buenas torres de lujo que rehabilitarían la zona, reactivando de paso el sector de la construcción.
La autoridad, una vez más, demostró su buen corazón y se dio por convencida. “Pero reconocerá –añadió- que no es justo que usted se enriquezca con los terrenos a costa de niños y ancianos. Podemos hacer, por tanto una cosa: Yo le pinto la parcela de rojo y usted cede al Ayuntamiento otro solar para el parque...” “¡Acepto!”, exclamó jubiloso el propietario y sacó la pluma dispuesto a firmar. “No tan aprisa –dijo afablemente el concejal-, que aún no he terminado. Porque, además, deberá entregar al partido diez millones de los ochocientos que le estoy haciendo ganar con la recalificación del suelo y, sobre ello, también tendrá que darme a mi otros diez.” ¿Cómo iba a dudar el promotor? Entre el rojo y el verde estaba el, negocio y con la diferencia había para todos.
Alejandro Nieto, España en astillas 1993

En el segon lloc, per ordre d’importància, hi trobem els promotors. Ells han sigut uns artistes en bloquejar el sòl, en acaparar-lo i en convertir-lo en un bé inassequible per altres possibles operadors, però això no ho han fet sols, els Ajuntaments hi han estat d’acord i han expulsat a altres operadors incòmodes com poden ser les Cooperatives d’habitatge, perquè, a més tenen menys recursos i menys “relacions” amb l’administració, sobretot pel que fa al sòl provinent d’aquesta font. El resultat ha estat que les empreses promotores han fet l’agost en aquest mar revoltat dels negocis immobiliaris.

Per altra banda no s’entén que els promotors hagin de subscriure un pacte per l’habitatge. El Conseller parla de "comunitat d’esforços i d’interessos". D’esforços, passi, però d’interessos! Què vol dir aquesta expressió?
El fet real és que el mercat d’habitatges està saturat. Hi ha més habitatges construïts dels que composen la demanda solvent i possible. És a dir, de cada 10 habitatges que es construeixen se’n ven un. I això a on ens porta? Doncs que, necessàriament els pisos hauran de baixar de preu i que alguns especuladors s’hi hauran agafat alguna cosa d’aquelles que fan mal.
La mateixa administració reconeix que els promotors tenen problemes en el mercat d’habitatge lliure i, per tant, ara diuen que volen entrar en el mercat d’habitatge protegit que aquí si hi ha demanda. Ara que els grans constructors i promotors han exhaurit la mamella dels habitatges lliures s’apunten als protegits (fins ara només construïen un 20% del miserable total de vivendes protegides que es posava al mercat, la resta ho feia l’administració i les cooperatives). Sembla que no els queda altre remei, la vivenda lliure s’ha estroncat, i ara entraran en la protegida i a sobre, l’Administració els ofereixen un pacte i els haurem de donar les gràcies.

I per últim, els Polítics, amb majúscula. Uns individus miops que no han sigut capaços de veure que un país sense indústria, sense infrastructures, només dedicant-se a fer cases per passar l’estiu i per especular, no és altra cosa que un país tercermundista, on el pervindre dels nostres fills serà fer de manobres i cambrers, amb tot el respecte per aquestes professions, és a dir, han permès que ens especialitzem en ser una país pobre.

Una darrera consideració. ¿Com és que tenim una Justícia tant poc justa, amb una decisions sempre fora de temps quan no prevaricadores? Si volem que els pisos buits siguin llogats, ¿Perquè no es resol el tema d’una justícia que funcioni? ¿No es podria aconseguir que les resolucions dels litigis de propietaris amb llogaters (especialment els barruts) es resolguessin en dos o tres mesos? ¿No es podria implantar un registre d’inquilins barruts i de propietaris sense entranyes que estan fent mobbing als seus inquilins per tal de fer molt difícil l’actuació d’aquests individus? ¿No podria l’Administració garantir determinades drets als llogaters i als propietaris? ¿Perquè la justícia actua talment com si només volgués protegir els delinqüents? ¿Tants milions per fer funcionar aquest Pla i no hi ha suficients diners per fer funcionar correctament la Justícia?

Els nostres benintencionats governants se’ns dubte volen resoldre el problema de l’habitatge, però ¿creuen de veritat que els propietaris de pisos no els lloguen només per tocar la pera, o que prefereixen renunciar a una renda legítima que els podria proporcionar un lloguer? Si fem un seguiment dels procediments de desnonament de qualsevol gran ciutat (que és a on es produeixen amb més freqüència) veurem que els terminis de la Llei mai es compleixen i el propietari arriba a la conclusió que prefereix tenir-lo buit abans de tenir un llogater que li portarà molts problemes, uns provocats pel propi inquilí, i altres provocats per una justícia que no funciona de cap manera.

http://www20.gencat.cat/docs/Sala%20de%20Premsa/Documents/Arxius/com_govern_admin.notaPremsa.56.PNHabitatge1191842647986.pdf