Creacionisme

Un conte de Nadal

Com tothom sap el creacionisme respon a una lectura literal dels llibres sagrats de la Bíblia, sense cap interpretació, sense cap reflexió, fugint d’allò que deia Sant Pau: pensa per tu mateix, o bé el que deia Kant: sapere aude. Si la Bíblia ho diu ha de ser així, i punt.

Això és el que pensava James Ussher, Arquebisbe d'Armagh i primat d'Irlanda l'any 1650 quan va publicar la seva obra Annales Veteris testamenti (554 pàgines, que no s'hi possava per poc!). Ussher explica que el món (segons el que ell va llegir i interpretar a la Bíblia) es va crear el diumenge 23 d'octubre de l'any 4004 aC, mentre que Adam i Eva van ser expulsats del Paradís el dilluns 10 de novembre del mateix any (ben poc els va durar aquell Paradís...), i l'Arca de Noé es va encallar quan van baixar les aigües, en el Mont Ararar el 5 de maig de 1491 aC.

Com veieu doncs el creacionisme és una doctrina molt precisa que requereix ments molt metòdiques amb moltes ganes d'empassar-se tot el que se'ls digui, això si, mentre els ho digui alguna persona o faci referència a algun text de indiscutible credibilitat i autoritat, sense fer cap consideració, sense cap matis el que, tot plegat, suposa interpretacions com a mínim molt discutibles.

Aquests és doncs el cas de la Bíblia, un llibre de indiscutible autoritat i credibilitat, o millor dit, els llibres de la Bíblia que són llibres de i per creients.
Aquests llibres de la Bíblia són els de l'Antic Testament o Antigua Aliança, essencialment del poble d'Israel, quins cinc primers llibres (el Pentateuc) els anomenen també Torà, amb un significat proper al de Llei, i el Nou Testament de l'Església cristiana.

Són llibres inspirats per Déu i, per tant, la historicitat dels mateixos passa a segon ordre. Cal destacar també l'element canònic (és a dir, normatiu) especialment per als jueus que no han avançat gaire en la recerca de l'autèntic sentit d'aquests escrits cosa que si han volgut fer els cristians, llegint-los de manera diversa i volent trobar el missatge de Jesús.


Però en aquestes qüestions sempre ens trobem amb els fonamentalismes i altres ismes, com l'integrisme, que no deixen marge per la interpretació.

La Bíblia no és altra cosa que la veu de Déu que parla als homes, i així comença la història d'Israel quan s'alliberen de l'esclavatge dels egipcis. En aquest alliberament el poble d'Israel veu la intervenció de Déu, la qual cosa porta al seu reconeixement com a únic Déu i Senyor, mentre que per la seva banda Déu els reconeix com a poble elegit. D'aquest doble reconeixement se'n diu Aliança i està basat en la confiança i obediència per part del poble, i per part de Déu s'expressa en fidelitat.

Per altra banda la Bíblia té extenses connexions amb la literatura i cultura egípcia i mesopotàmica. Així l'epopeia assiri-babilònica del Gilgamesh tracta el tema del Diluvi, naturalment sota una altra òptica, però també hi ha connexions amb l'Alcorà i la llegenda del Atrahasi. La creació de l'univers (i la del nostre món) també es descriu en l'Alcorà tot i que, potser justificadament, alguns li atribueixen ser una còpia de la mateixa Bíblia (però la Bíblia no és també la còpia d'alguns passatges d'altres llibres i religions?, té això alguna importància?)

Fet un esbós de com es va crear l’univers i especialment l’home segons els llibres Sagrats, ens hem de plantejar què ha passat en aquests darrers anys que hi ha hagut un qüestionament de teories científiques ja acceptades (amb moltes reticències en el seu moment), amb un retorn a idees fonamentalistes basades en creences? Doncs la veritat és que no ho sé, no puc donar cap explicació que em sembli prou coherent que expliqui aquest retorn a l’obscurantisme. I quedi clar que tot això, en la meva opinió, no té res a veure amb la religió, sinó només amb mentalitats acientífiques que volen restaurar les creences per sobre de la raó.


Fou en aquests context que recentment el meu destí em va dur al mercat de Portobello a Londres, on tots els turistes que viatgem a aquesta ciutat hi anem una vegada o altra.
Allí, entre objectes que no valen res i altres que només tenen damunt d’ells el valor de ser antics, vells o atrotinats, vaig trobar un llibre de contes que em va semblar prou interessant i que m’ha donat algunes idees sobre el tema que tracto en aquest escrit. El llibre en qüestió és diu: An amazing tale about the creativism, un llibre que el vaig posar a la maleta amb ganes d’entretenir-m’hi alguna estona quan arribem a casa, però altra vegada el destí es va interferir i, aquesta estona es va produir molt abans del que em pensava, ja que degut a circumstàncies climatològiques (la boira) ens vam haver d’esperar més de cinc hores a l’aeroport quan tornàvem a casa.
Per tant, sense tenir altra cosa a fer, vaig obrir el llibre i amb l’ajuda d’un petit diccionari que portava sobre meu, vaig començar a llegir el conte.
El cert és que d’amazing ho fou un rato i ara us explicaré el que diu aquest conte que em va dur a escriure aquestes ratlles.


Once upon a time ... continua, i com sigui que parlem de creacionisme, el conte comença amb l’explicació de què va fer Déu per crear el món, per crear la vida, per crear l’home.

Déu, el Senyor de tots nosaltres, estava enfeinat amb la Creació, era ja el sisè dia i estava bastant cansat. Havia ja creat moltes coses i ara li tocava l’element més rellevant de tot el conjunt: l’home.
Estava doncs en plena feina i per aquesta obra havia agafat fang de la Vall de Josafat, una mena d’argila vermellosa molt fàcil de treballar, i aigua del riu Jordà (que en aquell temps no era encara una claveguera com és ara), i estava modelant figuretes diverses.
Primer havia fet un caçador, després un pagès, desprès va fer una altra figureta i li va dir que ell seria un treballador i, naturalment, si hi havia un treballador hi havia d’haver un amo, per la qual cosa va crear un empresari.
I així van anar desfilant tots els autors de l’auca, el clergat, els militars, els nobles i els seus caps els reis, els menestrals, els druides, els adivins, els condotiers, i Déu estava ja cansat de tanta creació i, a més se li anava acabat el fang per anar construint altres figuretes.
Déu però va voler anticipar-se al que seria el pas dels temps i va decidir que encara que era una mica prematur, caldria crear també els polítics i els executius d’empreses, cosa que naturalment en aquell temps ni existien ni es necessitaven, ni sabien ben bé què eren els uns i els altres.
Però fos com fos, i com se li estava acabant el fang va creure que per fer via i acabar la Creació podria fer una altra amalgama.
Se li va ocórrer que quan la revolta dels àngels, que feia ja molt de temps se li havia produït al Cel amb el resultat incert de la divisió dels que li van restar fidels i els que van voler independitzar-se, va veure que aquells àngels ja no ho eren tant àngels i tenien alguna cosa del que més endavant en seria l’essència humana.
Però aquells àngels desprès de la revolta van prendre algunes característiques humanes i van començar a sentir necessitats, i en destaquem pel que fa al nostre conte, unes d’elles, les fisiològiques, cosa que en l’època dels àngels avant la lettre no havien experimentat mai.

Però com tot aquell personal estava a dalt dels núvols, per qüestions d’estètica i d’higiene, el Senyor va manar construir uns recipients per dipositar aquells residus angelicals i no deixar-los caure des del cel sobre els homes que havia creat a la terra.
Per fabricar aquelles andròmines, havia manat als seus àngels-obrers que agafessin el fang que directament pujava des dels craters dels volcans cap al cel i encara que era una mica impur (contenia molt de sofre i altres elements pudents) va pensar que li serviria per als seus objectius.
Així doncs havia acumulat una gran quantitat de fang a dalt del cel de baixa qualitat (segones, que en dirien els constructors d’ara) per fabricar aquelles andròmines, que més endavant els homes denominaren com a orinals.

Cansat com estava el Senyor, per crear els darrers dos models d’home, va pensar que ja li serviria aquell fang (el de fer orinals) i amb ells va fer els polítics i els executius d’empresa.
Aquests nous prototipus d’homes creats van protestar humil i respectuosament al Senyor dient: Senyor, nosaltres estem en desavantatge i ens costarà molt de complir les funcions per les quals ens has creat. ¿No podries prendre’t un descans i desprès fer-nos amb el mateix fang que has fet els postres companys?
Déu els va dir: No patiu, no estareu amb desavantatge, vosaltres en la vostra posició de feblesa us rodejareu de gent mediocre com vosaltres mateixos, i així gaudireu de tot el poder que ningú us discutirà. Vosaltres ni tant sols necessiteu ser intel·ligents, si teniu el poder, ja ho teniu tot i com us he dit abans, ningú us el discutirà, ja que, prou que vosaltres mateixos us preocupareu de que ningú que sigui una mica llest no estigui al vostre costat i us faci ombra.

I així Déu va acabar la seva obra de creació i, els dos darrers exemplars creats van restar totalment confosos entre tots els altres homes creats, sense destacar en res ni en cap altra cosa que no fos un lleuger color de pell una mica olivaci que costava molt d’identificar, i en una constant desconfiança cap als homes del voltant perquè sempre pensaven que els podrien fer la guitza. I així també es va popularitzar una expressió -sou més rucs que el fang de fer orinals- que va fer fortuna i ara sembla clar els seu origen històric.

El conte acaba amb una reflexió poc edificant que estableix una comparació entre els primers polítics (de quan els homes van crear les primeres ciutats i van establir les seves formes de govern) i els polítics actuals que triomfen en el nostre temps i com aquests es rodegen dels elements més mediocres de la societat, de com polítics i executius malden per qüestions econòmiques privades i de poder, i no només això, sinó que a més, són reelegits i autoelegits sense cap problema.
Ja que Déu no els va dotar d'una intel·ligència preclara, caldrà que ho compensin amb bons sentiments. Caldrà que urgentment a aquests Scrooge els visiti l’esperit del Nadal i els expliqui on aniran a parar si persisteixen en els seu comportament actual.

Movistar

Una emocion (sense accent) massa forta

Permeteu-me un avis per a navegants. Movistar (Telefonica), la companyia de les faltes d’ortografia, la dels Guinness quant a sancions per frau als consumidors, la dels privilegis, la que detenta les xarxes de comunicació per la qual han de transitar els seus competidors, la que el seu President encara segueix percebent les vergonyants stock options, factura a pes.
Ara us explico la meva petita aventura amb aquesta Companyia. El dia 27 d’octubre rebo la factura del mes. Entre altres conceptes em facturen un “servei” internet (que no tinc contractat) amb 370 connexions GRPS des de Lituània, i un cost de 361 euros.

El dia 1.11.2007 telefono a Movistar dient que no entenc la factura i que no hi estic conforme. Explico els motius. Es tracta d’una connexió que no tinc contractada, que no he usat i que a més, escapa de tota lògica (cada 5 minuts se suposa, segons factura, que connecto a emocion per baixar-me alguna xorrada, i això ho faig nit i dia durant 72 hores seguides, sense descans! Em diuen que a ells el sistema els informa que he realitzar unes connexions i per tant no hi poden fer res.
El mateix dia a les 23,15 hores els envio el correu electrònic següent (en castellà, perquè ho entenguin):

Movistar
Departamento de Facturación

En la facturación de 18 feb a 17 mar 07, me facturaron -erróneamente- 3 llamadas de una cosa que titulaban emoción, con un importe total de 1,50 euros. En la misma facturación se incluía una llamada de 1 h 55 m, con un importe de 24,31 euros.

Cuando llamé para reclamar la incorrección de esta facturación me explicaron que el concepto de emocion correspondía a internet y que habría usado este servicio. Les expliqué que no tengo contratado el servicio de internet y por tanto era imposible que me hubiera conectado. Me pidieron que me diera de baja de dicho servicio y les dije que de ninguna forma me iba a dar de baja de un servicio que no había solicitado el alta.
Con respecto a la llamada de 1 h 55 m conseguí identificar el teléfono y correspondía a un dispensario (Adeslas) al que había llamado para concertar una visita. Como mucho, esa llamada podía durar un minuto o dos, pero ni uno más.

Parece que mi firmeza y mis argumentos consiguieron que ustedes entendieran cual era el problema y lo poco firme de su facturación, con lo que decidieron resarcirme de dichos importes.

Ahora, en la facturación de 18 set a 17 oct 07, nuevamente me facturan un servicio que no he usado nunca. El “servicio” de referencia es el GPRS en itinerancia. Ni tengo contratado servicio de internet, ni el GRPS, pero lo escandaloso es que me facturan 370 servicios con acceso a internet, desde Lituania, donde efectivamente estuve esos días y efectué alguna llamada y envié algún SMS, pero ni una vez utilicé ese supuesto servicio de GRPS, ni lo tengo concertado, por lo que parece lógico que no pueda utilizarlo. El importe es de 361,07 euros.

Como sea que mi reclamación del día de hoy no ha sido atendida, en el sentido de admitir el error de su Compañía y el compromiso de retroceso, con este escrito les pido que den por anulada dicha facturación y la emitan nuevamente con la reducción de estos 361,07 euros.

Por supuesto que hoy mismo doy orden a mi entidad bancaria para la devolución de dicha facturación por no ser correcta y no haber recibido ninguna explicación satisfactoria ni compromiso de rectificación.

Agradeceré sus explicaciones y disculpas.


Gerard Palacín Artiga
Teléfono 619.703.xxx
gpa@economistes.com



Fins el dia 13.11.2007 no em donen cap explicació, però ara no per escrit, sinó per telèfon, de forma verbal. Una empleada del Sr. Alierta em diu que han examinat la meva reclamació i que reconeixen hi ha d’haver algun error, però no en el seu sistema sinó en el de Lituània (!). Em diuen que com els he retornat la factura n’emetran una de nova sense aquests 361 euros.

Continuo dient que el sistema GRPS no m’interessa, ni l’he demanat ni sé perquè serveix. Em diuen que és un sistema que donen per “defecte” i que, en el seu cas l’hauria de donar de baixa. Tornem-hi: els dic que si no l’he donat d’alta com volen que el doni de baixa. Em diuen que ja ho faran ells, però que hauria de reconfigurar el meu telèfon i que si no ho se fer que vagi a alguna botiga de Movistar que em trauran l’opció emocion (sense accent). Em recomana que ho faci perquè una altra vegada no podran fer la retrocessió de la factura (la veritat és que el contacte permanent amb el Sr. Alierta i els seus amics els deu haver trastornat el cervell perquè d’altra manera ¿com s’atreviria a dir-me que si no ho faig no corregiran un altre error d’ells?).
Els demano les referències de la meva reclamació per escrit, cosa que fan el mateix dia amb el següent correu (que copio tal com me l’han tramés):


13 de Noviembre de 2007


Nº Referencia: 30259
Nº de móvil: 619703xxx

Estimado Sr. Palacín:

Conforme a su petición, por la presente le comunico que, se ha
registrado su solicitud con la referencia arriba indicada.

Agradeciéndole la utilización del servicio MoviStar,
aprovechamos la ocasión para saludarle.



Centros de Relación con el
Cliente
Telefónica Móviles España


A les 19.30, rebo un SMS que diu:

Hemos desactivado el servicio GRPS, si deseas activarlo de nuevo, puedes hacerlo llamando gratis al 609. Gracias por confiar en Movistar

El contesto de forma immediata dient:

Doy por no recibido su SMS. Ruego me lo reenvíen prescindiendo del tuteo.

Després d’aquests altercats i d’haver resolt la qüestió econòmica, estic amatent a noves informacions de Movistar, pensant -il·lús de mi- que em demanaran les disculpes que els exigia.

Recomanació: aneu al tanto amb els amics de Movistar que a la que us distraieu us la fotran.

Dia 27 novembre 2007
Pel matí veig un missatge al mòbil, l’obro i diu:

27 nov 2007 09.34.07
Importe pendiente 455,33 euros. Ingresar en cajeros automaticos de La Caixa o cuenta BSCH 0049-1500-02-2010384121. Indicar numero movil u NIF titular linea
(tot això naturalment sense ni un accent ja que Telefonica no en sap d’accents ni de moltes altres coses)

Vaig a trucar al 609 i em trobo amb la sorpresa que no està actiu. La veritat és que això ja passa de la ratlla.
Amb el telèfon fix truco a Movistar -1485-. Després de superar els múltiples inconvenients (marque el 1, si no se qué, marque el 2, si no se quantos, pongase el dedo en un sitio...), finalment em surt una persona de carn i ossos (això vull creure) que quan em sent els improperis que li dic, em demana que m’aturi un moment, que veurà què passa amb el meu cas en concret.
Li dic que és el colmo que després del temps que m’estan fer perdre per culpa de la seva incompetència (per no dir intent de frau), finalment encara em tallen la línia...
Em diu no se quina història d’una nova factura i sense deixar-la acabar li dic que no pagaré cap factura que no sigui la correcta i que si en el termini de dues hores no se m’ha restablert el servei, consideraré que no els interesso com a client i ja em poden donar de baixa, perquè no vull pertànyer a una Companyia tant casposa. De totes maneres, si això passés, li dic, ja sabrien alguna cosa per la meva banda doncs penso interposar una demanda pels danys i pèrdua de temps que m’estan ocasionant.
Em demana que si tinc algun problema truqui al 3504 per la tarda i demani per P.G. Li recalco que aquesta és la darrera trucada, si no se’m resol ja d’una vegada, no vull saber res més de Movistar.
La noia em diu que si es solucionarà i per despedir-se em diu la fòrmula establerta: le damos las gracias por confiar en Movistar. No puc replicar al que se suposa que és una presa de pèl, i penso que el responsable de relacions amb els clients l’haurien de fotre al carrer amb una patada al cul ja que deu ser més ruc que el fang de fer orinals, i a més si algun d’aquests euros anés a parar a la butxaca del Sr. Alierta, per mitjà de l'instrument vergonyant de les stock options, en compensació a la magnífica gestió que porta a Telefonica, aquest hauria de seguir el mateix camí.

A les 12 provo d’obrir el mòbil i funciona. Veurem quin serà el capítol següent.

Se'n foten de nosaltres

El Govern de Catalunya edita un autoelogi en el pitjor moment

La desconnexió entre el Govern i els ciutadans arriba a ser tant gran que no tenen ni la sensibilitat de fer campanya i propaganda en el moment oportú. Aquest Govern de la Generalitat, definitivament, no té el do de l’oportunitat.
Acaba d’editar l’Info Catalunya núm. 12 d’octubre on es fan odes a una sèrie de temes altament delicats en els que la controvèrsia i el desacord es mostra diariament a diferents instàncies. Naturalment tot això sense concretar res més que la xifra d’inversió del Govern Central i del Govern Autonòmic.
Algú podria pensar: doncs déu n’hi do, ja tenim alguna cosa concreta. Jo penso que no, que no n’hi ha prou, cal dir el què i el quan. Perquè si part d’aquests diners van a editar aquests pamflets, no cal que digui on se’ls poden posar...

Començarem per les infrastructures (L’hora dels transports!, diuen sense posar-se vermells). Ja no parlo de la xarxa ferroviària perquè no vull fer sang, però resulta una mica insòlit que algú, des de la Generalitat, tingui la barra de parlar d’aquest tema i en aquest moment, sota la frase que s’està revertint la situació a còpia de planificar i executar les obres necessàries a un ritme molt alt. No cal doncs dir res més de la xarxa ferroviària, els mitjans de comunicació ens informen cada dia del que fa per aquesta qüestió, amb un resultat tant trist com lamentable.

Seguim amb el tema següent, carreteres. Ens informen que l’Estat invertirà 3.600 milions euros, sense dir quan ho farà. La Generalitat per la seva banda invertirà 3.800 milions d’euros (sense dir quan ho farà). El quan pot passar (estem tan acostumats a que ens prenguin el pèl), però i el què? En què s’han d’invertir aquests diners? Quines carreteres faran? Seran per fi autovies la nacional II i la nacional 340, o haurem de seguir respectant el negoci de les autopistes de pagament a fi de no perjudicar-los? I si fos així, quan tenen previst que això passi? Amb tants milions, desprès d'haver satisfet les regalies, quants quilòmetres de carretera es podran fer? Ni una ratlla sobre tot això.

Un altre ítem: Millora de la qualitat de l’aire en 40 municipis. Limitació de velocitat a l’àrea metropolitana: 80 km/hora.
Hi ha tres qüestions a comentar. Una, és prou conegut l’informe del RACC que ve a dir que els càlculs de la Generalitat estan equivocats. Que en el mètode de càlcul per mesurar la contaminació s’han equivocat al fer sumes i restes. Però la Generalitat no baixa del burro. L’altra qüestió, els promotors de la idea segurament no deuen circular mai per l’àrea metropolitana, ja que d’altra manera sabrien que no a 80, sinó a 50 qm/hora és el que voldríem tenir garantit els ciutadans que per fer trajectes -pagant naturalment- anem a velocitats irrisòries.
La darrera és l’afirmació que aquesta mesura permetrà ajustar les emissions als límits que estableix el Protocol de Kyoto per l’any 2010. En aquest punt només destacar que en el seu dia vaig enviar un escrit a la Generalitat-Medi ambient, fent alguna observació sobre les emissions de CO2 (no és d’això el que parla el Protocol de Kyoto?). Doncs bé, la contestació que em van donar és que la qualitat de l’aire no té res a veure amb el CO2 (!). Vegi’s l’escrit en aquest mateix bloc Limitació de velocitat de 17.7.2007 i la resposta de la Generalitat de 23.7.2007: El Pla d’actuació no té com a objectiu prioritari reduir les emissions de CO2, sinó les emissions de diòxid de nitrogen i les partícules en suspensió de diàmetre superior a 10 micres.

Teoria econòmica Panglossiana*

Recull d’idees d’un viatge de prospecció a Tallin

Voldria explicar alguna de les coses que he pogut aprendre en un viatge a un petit país (Letònia) on em va dur la casualitat i on vaig tenir notícia del noruec Erik S. Reinert ** professor de la Universitat Tecnològica de Tallin.

Aquest professor ens va explicar algunes idees que, en la meva opinió, hauríem de tenir presents més sovint del que ho fem habitualment. Al temps adverteixo que no tot el que conté aquest article és imputable al professor Reinert, sinó que malauradament hi ha idees de collita pròpia.
Dit això i constatant que l’economia, desprès de la màgia, la bruixeria, l’esoterisme i la medicina, és la ciència més incerta del planeta, passaré a desgranar les idees que m’han semblat més importants.

Reinert fa una anàlisi de la ciència de l’economia i replanteja algunes de les “veritats” inamovibles que han configurat el pensament dels economistes ortodoxes des de 1776 ***. El que crida l’atenció, avui que disposem de acurats mesuraments de dades, és que l’origen d’algunes teories econòmiques, estiguin tant influenciades per la física i les matemàtiques, on tot és (més o menys) exacte.
Les teories econòmiques basades en l’experiència dominaren en solitari durant segles. L’actual Teoria Econòmica abstracta té menys de dos segles d’existència i prové de l’escola fisiocràtica que va dominar en el seu temps a França, tot i que els seus veritables pares foren Adam Smith i David Ricardo. Avui, però, disposem de prou informació històrica per contrastar si les teories suposadament ortodoxes coincideixen amb el món real o bé són teories que només serveixen per la recreació intel·lectual dels seus il·lustres creadors i, a totes les Universitats de més prestigi pul·lulen professors que mantenen aquesta separació tant radical entre el que diu la teoria i el que explica la realitat. Així trobem professors que segueixen aquestes recreacions intel·lectuals (que per altra banda com ja he dit tenen poc a veure amb el que passa al món) a les Universitats més prestigioses de tot el món, des de Colúmbia, Standford, Berkeley, London School of Economics, Complutense, Autònoma o la que sigui, i evidentment on més proliferen aquests tipus de professors són a les escoles de negocis.
L’excepció potser és Harvard on la metodologia d’estudi del cas els porta cap a un tipus de raonament: desprès d’una continuada observació, estudi i reflexió, ensopegues amb algun cas i penses: no ho entenc. Entre la teoria i l’observació de la realitat hi ha alguns desacords. O jo m’equivoco o s’equivoquen ells. Vull descobrir-ho. Malauradament, però el que abunden són els economistes autosatisfets, acrítics, dogmàtics i poc reflexius, que han après la teoria econòmica ortodoxa i prescindeixen de la realitat; pretenen que sigui la realitat la que s’adapti a la seva teoria, perquè aquesta és perfecta. Aquesta afecció a construir teories basades en models matemàtics i/o lligats als comportaments de la física, és molt probable que hagin estat nefastos pel coneixement veritable del món real.
No és doncs una casualitat que hagi estat la escola històrica alemanya la que hagi posat de relleu aquesta incongruència. La filosofia alemanya utilitza el terme verstehen per a un tipus de comprensió qualitativa, irreductible a números i símbols. Contra el que creuen molts economistes, el primer professor d’economia del món fou Simon Peter Grasser de la Universitat de Halle (Alemanya), i van haver de passar cent anys abans que Anglaterra creés la seva primera càtedra d’economia (Adam Smith era professor d’economia moral).
Així per aquesta via va avançar l’escola històrica, el seu plantejament es basa en l’acumulació de dades quina rellevància serveix com a únic criteri vàlid per la seva inclusió. Al respecte em sembla interessant reproduir opinions d’insignes economistes (que potser seria millor situar-les dintre un context). Paul Krugman ha dit: en certs moments històrics s’oblida el coneixement anterior i predomina la ignorància, i el veredicte de Shumpeter sobre la teoria de Ricardo: és una teoria excel·lent que mai podrà ser refutada, només li manca sentit comú. En la teoria del comerç internacional es pot argumentar que les conclusions deriven directament de les hipòtesis.

Feu el que jo dic, no el que jo faig

La història del pensament econòmic ens explica el que Smith va dir que hauria d’haver fet Anglaterra, però en canvi ningú es va preocupar d’explicar-nos el que realment Anglaterra va fer, que va ser molt diferent del que Smith havia aconsellat i que, per altra banda, li va permetre assolir un important nivell d’industrialització per la via del proteccionisme. Durant la primera Revolució Industrial Adam Smith, que era funcionari de duanes, descrivia l’economia mundial com una “societat comercial” dedicada a comprar i vendre més que no pas a produir. Mentre, economistes de l’Europa continental (Bekmann, Gotinga,...) seguien considerant la producció, la tecnologia i el coneixement com la base del creixement.

Els EUA, en el seu inici els estats estaven dividits entre la política activista de Alexander Hamilton i la màxima de Jefferson que mantenia que el millor Govern és el que menys governa. Però Hamilton ho tenia clar: no facis el que els anglesos et diuen que facis, fes el que van fer ells, el que avui seria traslladable a: no facis el que et diuen els americans, fes el que van fer ells. El que porta com a corol·lari que tots els països actualment rics van passar per un període de protecció industrial.

Què els cal fer als països pobres (si els rics els deixen)

Els països pobres si volen entendre les causes de la prosperitat dels EUA i la UE han d’estudiar les mesures que van adoptar els seus constructors i no el que prediquen els seus oblidadissos successors.
Smith deia: els EUA cometrien un error si intentaven protegir la seva indústria, però ell mateix afirmava que solament amb indústria guanyarien la guerra. Hamilton que havia llegit Smith, va fer cas de la darrera asseveració i no de la teoria sobre el comerç lliure.
Seguint l’exemple anglès, els EUA van protegir la seva indústria més de 150 anys.
Les teories econòmiques basades en l’experiència posen de relleu les compensacions que rarament s’aprecien en les teories basades en la física, que solen proposar un tipus de política econòmica de talla única, sigui quin sigui el context en que es produeixin els fets.
Els economistes de Chicago proclamen que els Governs no haurien d’intervenir en l’economia, però el seu alcalde està invertint (o gastant) milions de dòlars per fomentar indústries d’alta Tecnologia. Mentres, el Banc Mundial i el FMI segueixen imposant condicions als països pobres que els impedeixen aplicar mesures semblants.

Una economia ortodoxa demana una economia paliativa enlloc d’una economia del desenvolupament que és el que veritablement necessiten aquests països. Ara és evident que si les mesures les han de prendre els polítics i els líders econòmics que jo conec, la veritat és que prefereixo que no ens ho arreglin, que ho deixin tal com està i que sigui el que Déu vulgui.

L’educació hauria de ser la base del desenvolupament del Tercer Món, però en països molt pobres (Haití, Mongòlia, Rwanda i altres països africans) l’educació no contribuirà en augmentar el seu nivell de riquesa, sinó més aviat fomentarà l’emigració de les persones formades cap altres països. Així haurem demanat que aquests països pobres es facin càrrec de la formació de la seva població quan no tenen lloc de treball per oferir-los, perquè prou que ens hem preocupat que no tinguin una indústria que ens podria fer la competència. Consegüentment aquestes persones que han sigut formades amb molt esforç per aquest país pobre, ara emigraran cap als països rics que els pot oferir aquests llocs de treball o com diria algun cínic, una oportunitat de negoci.
Així, a Estònia, quan es van treure de sobre la petjada dels russos, van haver de sentir com el FMI (el mateix que té com a Director Gerent un economista espanyol ortodox) i el Banc Mundial, els aconsellava que tanquessin les seves universitats perquè Estònia tindria la seva avantatja comparativa**** en activitats econòmiques que no requerien una educació universitària.
Pel mateix camí va la llei de Creixement d’Oportunitats per l’Àfrica (AGOA) que patrocina els EUA, llei que fomenta la industrialització dels països africans i l’exportació dels seus productes sempre i quan les matèries primes utilitzades siguin provinents dels EUA.

En tot cas i per resumir algunes d’aquestes idees crec que la controvèrsia està en el context i en la velocitat en que s’aplica el lliure comerç i la resta de polítiques econòmiques.

* Pangloss era el preceptor de Càndid, una mena d’home que sempre deia, no que les coses van bé, sinó que van millor; i aquesta era la seva opinió quan explicava a Càndid que la seva enamorada Conegunda havia sigut violada per tot un exèrcit búlgar i desprès esquarterada com un xai; el mateix que deia que les desgràcies particulars fan el bé del món i, per tant, quantes més desgràcies particulars hi hagi millor anirà el món; i mentre, excepcionalment el penjaven a la forca (l'haurien pogut enviar a la foguera) com a conseqüència d’un "auto de fe" a Coimbra. (Voltaire, Contes filosòfics).

* * Erik S. Reinert, La Globalización de la Pobreza, Crítica 2007

** * Data en la que Adam Smith va publicar An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations, es va publicar la Declaració del Drets de Virginia, al temps que els americans van fer una grossa botifarra als seus preceptors anglesos (per unes qüestions comercials) i es van declarar independents.

**** Vegis David Ricardo i la seva teoria de l’avantatja comparativa del comerç internacional.

El pacte nacional per a l'habitatge

S’ha signat el pacte Nacional per a l’habitatge, però no tothom hi està d’acord; CiU i el PP no ho han volgut signar. El motiu sembla ser el presumpte pacte que estableix una espècie d’expropiació en cas de pisos buits que no estiguin llogats, tot i que en el seu dia CiU havia promulgat una llei que era també una espècie d’expropiació de terrenys no construïts, amb la mateixa finalitat que es pretén ara.
En realitat, però ¿què és aquesta cosa del Pacte Nacional per a l’Habitatge?

Els proposants diuen que és un acord entre tots els que participen en el que afecta a l’habitatge: els polítics, els creadors de sòl, els promotors, els sindicats, els polítics i algun despistat que passava pel davant i també ho ha signat.

El que resulta una mica incomprensible per al públic en general és el perquè d’aquest pacte. És evident que hi ha un primer motiu indiscutible que el propi Pla exposa al seu inici: els salaris en els darrers 10 anys han crescut un 30% mentre que el preu de l’habitatge ha crescut un 245%. Sembla doncs que el mercat no arreglarà pas l’accés a l’habitatge de tot un conjunt de ciutadans que són mileuristes i fins i tot en molts casos ni tan sols hi arriben. Per tant una intervenció de les autoritats ad-hoc sembla pertinent i l’emissió d’un document de 60 pàgines, que finalment han quedat en 222, també.
Ens diuen que desprès vindrà la Llei que ho regularà i ja ens avancen que la Llei dirà coses distintes a les que diu el Pacte, la qual cosa resulta una mica sorprenent.
Hem sentit odes al Pacte, en el sentit de que aquest ha fet que es posessin d’acord una sèrie d’intervinents (tots? ja ho avanço, no!) en el que afecta al negoci, solució, reforma, o com vulguem dir-li de l’habitatge, i això, necessàriament ha de ser una cosa bona.
El Pacte Nacional per a l’habitatge és, no hi ha cap dubte, un intent seriós de plantejament amb una clara voluntat de solució del problema de l’habitatge.
Les dades que es faciliten en el propi Pacte són rellevants, i els Reptes i Objectius també; però, el que no planteja el Pacte són els motius que han dut a l’habitatge a un nivell de preus impossibles per la majoria de la població. No explica perquè s’ha transformat en l’objecte desitjat dels especuladors ni quin és i ha sigut fins ara el paper dels diferents actors d’aquesta comèdia. Ni tampoc perquè els ciutadans de l’Estat Espanyol prefereixen la compra al lloguer d’una forma tant clara com no es produeix a la resta d’Europa.

Com el Pacte no ho explica hem de fer algun esforç per esbrinar-ho. Sembla que tot (o bona part) se centra en el preu del sòl i de com aquest s’ha anat incrementant degut a la seva escassetat.
Però el sòl i el seu preu no s’apuja perquè si, ni ho fa seguint cap de les lleis del mercat, sinó que obeeix els destins d’un mercat monopolístic en que els principals actor han sigut els Ajuntaments, regits la majoria d’ells per homes que han entrat a la política local per interessos exclusivament immobiliaris. La prova del nou és que en la majoria d’ells hi ha representants dels interessos d’aquest sector.
Les requalificacions urbanístiques són la joia de la corona. Un àmbit totalment arbitrari en mans de les corporacions locals i concretament en mans dels alcaldes i regidors d’urbanisme, són per si soles aclaridores del perquè de tot plegat. El traspàs de funcions a aquests Ens locals no ha sigut massa exitòs si més no en el camp de l’urbanisme i de l’habitatge, on els interessos caciquils i la cobdícia han fet i desfet al seu gust.
Les conseqüències d’aquestes requalificacions tenen uns efectes enriquidors i creadors de nous milionaris, depenent només aquest enriquiment de si el responsable d’urbanisme fa una ratlla aquí o allà, de si el permís és de tants o quants metres construïbles i tot això és de lliure decisió dels regidors dels nostres Ajuntaments, sense que fins ara a cap d’ells, o nosaltres els ciutadans que els hem elegit, se’ls hagi ocorregut retre o se’ns hagi ocorregut demanar comptes de la seva gestió.

“Tengo un grave problema de conciencia y por eso le he llamado –dijo el concejal de Urbanismo-: Usted es propietario de un magnífico solar y la ley me autoriza a darle el destino que me parezca más oportuno. Yo creo que aquí podría colocarse un jardín para el recreo de los niños y ancianos del barrio, que bien lo necesitan. Para ello basta pintarlo de verde”. Y así lo hizo. El propietario balbuceó consternado: “Esto es mi ruina. En tales condiciones no me pagaran por él, compensaciones incluidas, ni un millón de pesetas” Sus lágrimas enternecieron al edil. “No llore usted más. Dejaremos de momento que los niños sigan jugando en las calles. También hay que pensar en los obreros y empleados modestos que necesitan vivienda. Se lo pintaré marrón y podrá edificar algunos pequeños bloques de pisos baratos”. El promotor calculó que así podría valer cien millones de pesetas y, cobrando ánimo, ponderó las ventajas de construir muchas y buenas torres de lujo que rehabilitarían la zona, reactivando de paso el sector de la construcción.
La autoridad, una vez más, demostró su buen corazón y se dio por convencida. “Pero reconocerá –añadió- que no es justo que usted se enriquezca con los terrenos a costa de niños y ancianos. Podemos hacer, por tanto una cosa: Yo le pinto la parcela de rojo y usted cede al Ayuntamiento otro solar para el parque...” “¡Acepto!”, exclamó jubiloso el propietario y sacó la pluma dispuesto a firmar. “No tan aprisa –dijo afablemente el concejal-, que aún no he terminado. Porque, además, deberá entregar al partido diez millones de los ochocientos que le estoy haciendo ganar con la recalificación del suelo y, sobre ello, también tendrá que darme a mi otros diez.” ¿Cómo iba a dudar el promotor? Entre el rojo y el verde estaba el, negocio y con la diferencia había para todos.
Alejandro Nieto, España en astillas 1993

En el segon lloc, per ordre d’importància, hi trobem els promotors. Ells han sigut uns artistes en bloquejar el sòl, en acaparar-lo i en convertir-lo en un bé inassequible per altres possibles operadors, però això no ho han fet sols, els Ajuntaments hi han estat d’acord i han expulsat a altres operadors incòmodes com poden ser les Cooperatives d’habitatge, perquè, a més tenen menys recursos i menys “relacions” amb l’administració, sobretot pel que fa al sòl provinent d’aquesta font. El resultat ha estat que les empreses promotores han fet l’agost en aquest mar revoltat dels negocis immobiliaris.

Per altra banda no s’entén que els promotors hagin de subscriure un pacte per l’habitatge. El Conseller parla de "comunitat d’esforços i d’interessos". D’esforços, passi, però d’interessos! Què vol dir aquesta expressió?
El fet real és que el mercat d’habitatges està saturat. Hi ha més habitatges construïts dels que composen la demanda solvent i possible. És a dir, de cada 10 habitatges que es construeixen se’n ven un. I això a on ens porta? Doncs que, necessàriament els pisos hauran de baixar de preu i que alguns especuladors s’hi hauran agafat alguna cosa d’aquelles que fan mal.
La mateixa administració reconeix que els promotors tenen problemes en el mercat d’habitatge lliure i, per tant, ara diuen que volen entrar en el mercat d’habitatge protegit que aquí si hi ha demanda. Ara que els grans constructors i promotors han exhaurit la mamella dels habitatges lliures s’apunten als protegits (fins ara només construïen un 20% del miserable total de vivendes protegides que es posava al mercat, la resta ho feia l’administració i les cooperatives). Sembla que no els queda altre remei, la vivenda lliure s’ha estroncat, i ara entraran en la protegida i a sobre, l’Administració els ofereixen un pacte i els haurem de donar les gràcies.

I per últim, els Polítics, amb majúscula. Uns individus miops que no han sigut capaços de veure que un país sense indústria, sense infrastructures, només dedicant-se a fer cases per passar l’estiu i per especular, no és altra cosa que un país tercermundista, on el pervindre dels nostres fills serà fer de manobres i cambrers, amb tot el respecte per aquestes professions, és a dir, han permès que ens especialitzem en ser una país pobre.

Una darrera consideració. ¿Com és que tenim una Justícia tant poc justa, amb una decisions sempre fora de temps quan no prevaricadores? Si volem que els pisos buits siguin llogats, ¿Perquè no es resol el tema d’una justícia que funcioni? ¿No es podria aconseguir que les resolucions dels litigis de propietaris amb llogaters (especialment els barruts) es resolguessin en dos o tres mesos? ¿No es podria implantar un registre d’inquilins barruts i de propietaris sense entranyes que estan fent mobbing als seus inquilins per tal de fer molt difícil l’actuació d’aquests individus? ¿No podria l’Administració garantir determinades drets als llogaters i als propietaris? ¿Perquè la justícia actua talment com si només volgués protegir els delinqüents? ¿Tants milions per fer funcionar aquest Pla i no hi ha suficients diners per fer funcionar correctament la Justícia?

Els nostres benintencionats governants se’ns dubte volen resoldre el problema de l’habitatge, però ¿creuen de veritat que els propietaris de pisos no els lloguen només per tocar la pera, o que prefereixen renunciar a una renda legítima que els podria proporcionar un lloguer? Si fem un seguiment dels procediments de desnonament de qualsevol gran ciutat (que és a on es produeixen amb més freqüència) veurem que els terminis de la Llei mai es compleixen i el propietari arriba a la conclusió que prefereix tenir-lo buit abans de tenir un llogater que li portarà molts problemes, uns provocats pel propi inquilí, i altres provocats per una justícia que no funciona de cap manera.

http://www20.gencat.cat/docs/Sala%20de%20Premsa/Documents/Arxius/com_govern_admin.notaPremsa.56.PNHabitatge1191842647986.pdf

Carta Oberta a César Alierta

(m’hauria agradat poder enviar aquest escrit a Telefònica directament, però resulta que per comunicar qualsevol cosa a aquesta empresa t’has de registrar i has de donar un munt de dades, i quan ja ho has fet, resulta que l'únic que està previst reclamar és sobre la factura i sobre comandes i instalacions. No els interessa cap més cosa dels seus clients)


Benvolgut César:

Et tutejo no tant perquè em vingui de gust, sinó perquè veig que tu i la teva companyia ja us heu avançat en aquesta forma de tractament.

Veuràs que el tema que vull tocar és purament formal. Veig que a la teva companyia heu decidit donar-me aquest tractament, el tuteig, cosa que per altra banda dóna sensació de bon rotllo i proximitat,

La veritat és que jo no estic massa acostumat aquesta forma de relacionar-se amb unes persones que o bé són clients (i per tant mereixen el més absolut respecte) o són proveïdors i en aquest cas si que potser alguna vegada els toca haver de suportar formes de relació que potser no són del tot còmodes.

Que jo recordi tu i jo no hem tingut altre contacte que el de client proveïdor, pensa que ni tant solament he sigut mai accionista de la teva companyia, la mai prou ponderada emissora de les“matildes”, i per tant, em sobta aquesta franquesa.
No hem fet la mili junts (tot i que tu també tens l’aparença de persona provecta i fins i tot potser com el teu amic JoseMari ni tan sols l’has feta. Tampoc hem tingut cap litigi en el que haguem estat implicats conjuntament per la justícia, ni tan sols en l’ insider trading de Tabacalera, ni en cap d’altre i, tampoc hem compartit cel·la ni a Soto del Real ni a Alcalà Meco ni a cap altre lloc.

És per això, que en absència d’aquests punts en comú t’agrairia que a partir d’ara deixessis de tutejar-me i tornéssim al distant i respectuós vostè.

Per la meva banda a partir d’aquest mateix moment, jo torno a tractar-lo de vostè i estaré molt satisfet quan la seva companyia faci el mateix.

El saluda atentament,

Una "societat civil" mesella

La premsa ens informa que hi ha hagut una reunió amb finalitats desconegudes a la seu de Foment a Madrid, per parlar del tema de les infrastructures a Catalunya amb uns interlocutors que costa entendre quin paper juguen en aquesta comèdia.

La veritat és que, com sempre, la Ministra de Foment ens desconcerta als ciutadans d’aquest nucli irreductible del nord-est de la península, d’aquests indígenes que a l’igual que Astèrix només fan que protestar i queixar-se, però que a diferència d’ell no disposem de la poció màgica que ens permetria estomacar a tots aquells que ens insulten i ens prenen els diners a canvi de res, i tot com a part d’un paquet d’estupideses i impertinències que de forma constant ragen des del Govern Central i de les Comunitats germanes. I també a diferència d’aquells gals irreductibles la tribu del nord-est finalment ha sigut sotmesa i els seus cabdills només fan el ploramiques però són incapaços de liderar una revolta contra el poder central de la Hispania

Algú admet la comparança entre Astèrix i Obèlix i els autoanomenats representants de la societat civil que van anar a Madrid a reunir-se amb la Ministra? El paper d’Obèlix físicament queda clar -el Sr. Lara- però, i Astèrix, qui podria ser? L’alcalde Hereu no, com a molt podria ser el Sr. Frodo del Senyor dels Anells, el Sr. Serra tampoc, tot i que no li sé trobar una imatge popular que me’l recordi. Potser podria ser Panoràmix, el bruixot que tenia la fórmula de la poció màgica.
A qui representa el Sr. Narcís Serra? A mi, per descomptat que no. Què hi feia doncs en aquesta reunió? I què hi feien tots els altres? Per què no em van convocar a mi que he sigut president d’escala de la Comunitat de Propietaris del poble on anem a passar l’estiu? Al cap i a la fi, el Sr. Lara no és més que el president d’un club d’amics que tenen molts diners (el Cercle d’economia) i els demés es representen a si mateixos.

El que si podem constatar és que van anar a la seu de Foment per saber com estava l’estat de la qüestió de les infrastructures, i no deixa de ser curiós que allí es reunissin uns senyors que en sa (...) vida deuen haver agafat un tren de rodalies, ja que a tot arreu hi van en cotxe oficial, o en la business class dels avions.
Voleu dir que aquests són els millors interlocutors per resoldre el tema de rodalies? Si, em direu, però hi ha l’aeroport? i les carreteres (de pagament, naturalment)?, i el subministrament d’energia? de tot això en deuen saber un niu.

Sabem que Catalunya és la Comunitat que té més autopistes de pagament que autovies (Avui 7.9.2007), i segons la meva modesta opinió el redactor de la notícia es queda curt, perquè, si a més contéssim els metres quadrats asfaltats de carreteres veuríem que la proporció d’autopistes -de pagament- és molt més alta que la resta de carreteres (les autopistes tenen, en alguns punts, tres i quatre carrils, mentre que en les poques i miserables autovies mai és dóna aquesta condició).

Però tornem als “nostres representants” de la societat civil. Qui els va triar? D’on van sortir elegits? Els van escollir per mesells? (1) (2)
No ho sé, però en començo a estar fart d’aquests representants meus que ningú els ha elegit (i molt menys jo) i que ningú sap quins interessos defensen (tot i que ens ho temem: els seus particulars).
I sabeu què ens han dit aquests representants “nostres” quan han tornat de l’excursió? Doncs que ara si que té bona pinta i que pensen (però no ho poden assegurar) que Foment complirà. No ens diuen en què complirà, però tant se li'n dóna, el que és important és que en la reunió hi va haver bon rotllo. I amb això ja n'hem de tenir prou perquè les precisions entre cavallers són de mala educació.

(1) "... per no parlar de la mesella visita d'aquesta setmana a la ministra Álvarez d'una part de la societat civil incapaç de mantenir la dignitat davant qui s'ha rigut de nosaltres durant anys" (Avui, 7.9.2007 S.Cardús)

(2) hi ha una interpretació popular de mesell que té el significat de capat, tot i que el diccionari parla de insensibilitat total.

Retaule de la Xina

Naturalesa morta (Sanxia Haoren)

Aquest és el nom de la pel·lícula del director xinès Jia Zhang-Ke. Ens parla d’uns homes i dones que van ser expulsats de les seves cases i d’una ciutat mil·lenària, Fengjie submergida per les aigües de la pressa de les Tres Gorges.
No parlaré de la pel·lícula, sinó del que s’hi veu, dels xinesos i de les seves formes de vida. D’una forma de vida que sense voler o volent, alguns occidentals exalten com el model que ens ha de portar cap al nostre futur, cap al futur d’una nova societat desitjada.

El cinema i la literatura ens ha mostrat algunes imatges del futur. Cadascú té en el seu imaginari unes referències pròpies d’aquest futur. En el meu cas quan vull imaginar-me’l em venen a la ment imatges d’ Orwell (1984), de Huxley (Un món Feliç), el 2001 de Kubric, el 2016 de Blade Runner de Ridley Scott i ara, Naturalesa morta, on se’ns mostra quin serà el nostre futur, el que ens espera segons alguns dels nostres líders, però amb l’agreujant que és un futur tan immediat que ja és present.
No sé si us adoneu que totes aquestes referències (les meves) són realment tètriques, no hi ha una gota d’optimisme pel futur. En canvi, en realitat el que jo penso és que el present és indiscutiblement millor que el passat, si més no per una àmplia majoria de la població. Llavors ¿d’on ve aquest pessimisme?

Per si algú es pregunta que pretenc amb aquest escrit, ho explicito de forma immediata: oposar-me a les idees dels que exemplifiquen unes actituds determinades, uns sistemes determinats i uns models de societat que, segons ells, ens han de portar a un món millor. Oposar-me als que voldrien estendre la competència només als ingressos dels treballadors, tornant de forma pràctica a la llei de bronze dels salaris. Totes les odes dels polítics i estudiosos al sistema xinès actual han de ser desmitificades, tot i que són evidents els increments econòmics que s’han produït a la Xina, que els ha dut a que ara el Banc de la Xina (ICBC) ja és la tercera empresa mundial per capitalització, i també les Xina Mobile i PetroXina estan entre les 10 primeres. La cosa però ja no està tant clara quan parlem dels costos que està tenint aquest increment del PIB, ni quin repartiment té ni tampoc està gens clara la sostenibilitat d’aquest sistema.

Però, sense més comentaris aniré al que és pot veure en aquest film a mig camí entre el reportatge i una pel·lícula amb argument:

El fantasma del partit comunista xinès sobrevola tota la pel·lícula, sobrevola la vida de les persones que han hagut de deixar les seves cases. El partit com una llosa que no és veu però que se sent, que els esclafa, que decideix sobre les seves vides i sobre la forma de viure...
La seva ciutat de Fengjie ara ja submergida en bona part sota les aigües de la pressa de les Tres Gorges. Més d’un milió de persones expulsades del seu territori en recerca de noves formes de subsistència. El projecte de modernització s’ho val? Què és un milió (o dos) de persones en un país que en té més de mil milions?
Trencament de famílies, aïllament de persones que ja no saben ni comunicar-se entre ells, que gairebé no tenen res a dir-se. Amb diàlegs minimalistes que sembla els costi parlar, recordar, estimar. Els queda el record dels sentiments però ja no saben expressar-los. Quan volen parlar, criden, no dominen les seves veus. Fumen a cor que vols, això si, en un entorn de misèria en el que tots es refugien en el seu mòbil...
Sobreviuen amb el que poden i viuen en un estat de violència notable. Com a tot arreu es cobra per apallissar a qui convingui, però aquí es converteix en una professió honorable, en un sistema de vida com qualsevol altre.
L’esclavitud per motius econòmics està a l’ordre del dia. Una doble història de relacions frustrades entre home i dóna, una parella rica i una parella pobra.

El clima bromós, boirós, humit, brut; un riu que els dóna la vida però que està mort degut a la contaminació, amb unes aigües en les que difícilment hi pot haver cap tipus de vida.

Si aquest és el món del futur, que Déu ens agafi confessats...

Naturalment no tots els crítics diuen que és tracta d’una pel·lícula genial (jo tampoc ho dic), fins i tot més aviat acusen al seu director de voler fer una denúncia contra els mals del progrés, i d’haver fet només un documental sense trama, quedant-se en la pura estètica. Però si us interessa la Xina i els seus homes, si us interessa posar en negre sobre blanc els elogis de determinats empresaris i polítics a un sistema totalitari com és el xinès, quina característica més rellevant és que el benefici es produeix de forma fàcil en determinades empreses (cal recordar que la majoria d’empreses tenen capital estatal, total o parcialment) a costa de la misèria de milers de milions de persones, aneu a veure aquesta pel·lícula. Tindreu una clara referència per tenir la vostra pròpia opinió.

Infrastructures

Recentment l’ex-president Pascual Maragall (que Déu ens el guardi a la reserva molts anys) ens ha ofert una de les seves sempre “atinades“ reflexions. En aquest cas venia a dir que si l’Estat no pot pagar les infrastructures necessàries a Catalunya ja que necessita els diners per altres Comunitats i altres destinacions, que ens ho muntem nosaltres com sempre hem fet, és a dir, recorrent a la iniciativa privada i prescindint de l’Estat Central excepte per pagar impostos, generant una nova font de negoci per a uns quants espavilats, al temps que l’economia catalana seguirà estrangulada com està passant aquests darrers anys.
Molt bé, doncs si és així, que ens expliqui perquè collons volem tenir un Estat Espanyol.

Un altre geni de les idees -el periodista Joan Oliver- (Avui, 6.8.2007) ens deia que si tots sortíssim al mateix temps de Barcelona, no hi hauria carreteres ni autopistes que ho suportessin. Al mateix temps feia una oda a Acesa, dient que era el sac de les garrotades en el que descarregaven la seva ira els ciutadans que havien pagat per anar per una via ràpida i segura i no ho aconseguien. Aquestes idees estan suportades per un sistema, el liberalisme, font on segurament el Sr. Oliver deu haver begut la seva ciència. I, ens l’hem de creure doncs ell ha conegut l’altre costat del liberalisme, l’Administració i la burocràcia, en una llarga temporada (quan va ser funcionari i director de TV3).
Només faltava que aquests dos senyors es postulessin directament com a consellers o presidents d’Acesa cobrant les mamandurries corresponents.

El que no puc entendre és com encara els directors dels diaris els publiquen aquestes bajanades. Els interfectes que pensin el que vulguin, però els agrairia no ens molestin amb les seves xorrades.

Per altra banda el periodista David González (Avui, 28.8.2007) ens explicava com el mes d’agost s’havia passejat per les autovies d’Espanya sense que ningú el molestés, sense cap embús i, naturalment, sense haver de pagar peatge. Deia que volia ser espanyol perquè els espanyols tenen un Estat que els protegeix i els dóna serveis, cosa que no tenim els catalans i que els nostres governants autonòmics no se’n acaben d’assabentar, i per veure que tot va bé només cal veure la cara de satisfets que fan els nostres polítics.

I ara toca parlar del Govern. El Govern del Tripartit no explica quantes ni quines carreteres s’han fet o s’han compromès sota la fórmula de “peatges a l’ombra”. Ningú parla de revisar res de res. És la sacralitzada seguretat jurídica dels defensors de l’estat de dret (allò de Santa Rita Rita... i si algú ha fet el viu o alguna cosa incorrecta, més val no remenar-ho que encara prendríem mal). El Govern del Tripartit no explica altres projectes de millora de carreteres que fer noves concessions a Acesa per ampliar a quatre carrils l’autopista. El Govern del Tripartit no parla de fer les autovies que hi ha a tot l’Estat espanyol lliures de pagament i prefereix mantenir el camí de carro que és l’actual Nacional II o la Nacional 340. L’únic exemple que tenim a tot l’estat espanyol en que la unió de les quatre capitals catalanes s’ha de fer per via de pagament. Si, està clar, ens diuen, aquesta és responsabilitat del Govern Central, que bé oi?, però ¿com és que els diferents Governs autonòmics sempre han donat aprovació al Pressupost General de l’Estat? Això no vol dir que hi estan d’acord? Que m’ho expliquin!
Ara (lvd 29.8.2007) el Sr. Montilla diu que de cap manera es pot fer un front per frenar els Pressupostos del Govern Central, perquè creu que Rodríguez Zapatero complirà. El Sr. Montilla deu tenir raó, però ¿no seria més clar dir que si el Pressupost General inclou les inversions necessàries per Catalunya li donarà suport i en cas contrari s’hi oposarà? Perquè hem de fer un altre acte de fé? Que m’ho expliqui!

Pel que fa als ferrocarrils he tingut ocasió d’anar a València amb un tren “ràpid”: l’euromed. Per carretera, des de Barcelona a València, hi deu haver uns 300 i escaig quilòmetres. Per tren n’hi deuen haver alguns menys. El meu tren va anar sobre l’horari previst (més o menys, cap cosa a comentar), però la sensació de tren ràpid no la vam tenir cap dels passatgers. El tren va complir l’horari, unes 3 hores de trajecte, amb dues parades pel camí de 5 minuts. Si no fos perquè el personal de tren ens va entretenir amb begudes i altres atencions, hauria dit que era un tren “borreguero” dels que ja no se’n veuen a Europa ni tan solament quan es tracta de trajectes curts i/o que fan parada a totes les estacions.
Ara sabem que el nostre Vicepresident de la Generalitat ja ha creuat les fronteres i ha viatjat al món mundial i, per tant, ha de saber com funcionen els trens en els països normals com pot ser a tota Europa. Ara no tenen excusa. El model el tenen davant del nas.
Així doncs, volen fer el favor el Govern i tots els diputats a posar-se a treballar d’una vegada!

La Ministra del Govern Central ens diu que aviat serem l’enveja de tota Espanya (no es talli, perquè no de tota Europa o de tot el món?); el nostre Conseller del ram no se sap que diu, ni sembla tingui cap discurs propi.
Ara ja no sabem si les inversions aprovades es porten a terme i sembla com si quan es parla d’inversions es parlés només de diners, no de projectes concrets. És com si els diners a cabassos fossin suficients per fer canviar les coses. El què s’ha de fer amb aquests diners no té cap importància. I molt menys donar explicacions de cap on han d’anar aquestes inversions o aquests diners.
En l’acte polític del dia 28.8.2007 el Sr. Montilla (lvd 29.8.2007) va presentar amb detall (!) les inversions a realitzar. Més o menys ve a dir que el programa de desdoblament de la Nacional II i la nacional 340 va per bon camí i a bona velocitat (!). Pels que no hi entenem sembla que només estan parlant del desdoblament als extrems de Catalunya, des de Tarragona per avall, on ja el trànsit no és tant important i el dany a les autopistes de pagament és menys sensible. Quan el President parla de les inversions a rodalies no diu si quan el 2012 (ja té collons la cosa) s’acabin les inversions previstes el resultat serà que els trens funcionaran amb regularitat ni si els passatgers aniran asseguts i no com ara que han d’anar com a sardines en llauna en tots els trajectes de rodalies.
Això si, tindrem un tren d’alta velocitat que servirà perquè uns quants (pocs) puguin anar a fer el pilota a Madrid, al Govern Central, mentre que la majoria que utilitza aquests mitjans de transport (forçats, no hi ha alternativa) s’hauran de fer fotre. Pel que fa al desdoblament de les carreteres nacionals ni se sap quan s’acabaran ni quan es començaran.
Sap el que els dic als nostres benvolguts governants, que se’ls poden posar a un “puesto” aquest AVE i aquest aeroport fantàstic, i aquest meravellós pla d’inversions que vostès n’estan tant cofois. Jo només tinc pressa per perdre'ls de vista.

Festival Internacional hip hop de Torredembarra

Carta al Sr. Alcalde i tot el Consistori de Torredembarra
(enviada per correu electrònic el dia 20.8.2007 a torredembarra-ajuntament@publiweb.es)


Referència:
XXL 9ª edició Summer Edition
Festival Internacional de Hip Hop, Reggae i esport
Dies 17 i 18 d’agost 2007-08-19 de 12.00 a 3.00. Gratis
Organitza Grup de Joves. Col·labora: Patronat de Turisme, Patronat de Cultura, Regidoria d’esports de joventut



Com cada estiu el seu Ajuntament ens obsequia amb un Festival prou notable (pel soroll que fa). Aquest any ha tocat un Festival Internacional (!), i, per tant, deuen haver vingut gent de fora del nostre país (parlaven en castellà, res estrany, com alguns Regidors d’aquest Ajuntament). Altrament no hem sabut veure cap persona de més enllà de les nostres fronteres.

Com ja deuen saber pel seguiment que sens dubte fan dels diners que aquest Ajuntament inverteix en cultura, el Festival ha estat un èxit. Devien venir més de 100 persones (sense descomptar naturalment els alcoholitzats, altrament hauríem de reduir l’assistència). Potser eren pocs, però hi havia el millor de cada casa. Tots bastant jovents (la mitjana devia ser d’uns 17 anys) i tots carregats amb la seva ampolla de licor (d’on l’haurien tret si eren menors d’edat, però això són coses sense importància que sens dubte la seva policia ja ho deu haver detectat). Per si no ho sabessin efectivament, el Festival va seguir àmpliament els horaris del programa i des de les 12 del migdia fins a les tres de la matinada (llargues) vam poder gaudir d’un soroll infernal, un soroll sense cap melodia, perquè com saben el Festival en qüestió no era de música sinó només una improvisació verbal (si no coneixen de que va la cosa poden consultar a wikipedia).
Fos com fos es va dur a terme el concurs i nosaltres que som residents (no empadronats; dit més clarament, no votem i per tant no cal que ens tinguin en compte) però si paguem uns impostos prou generosos i que estem a uns 300 metres de distància d’aquest lloc d’emissió de soroll, vam poder (per força) comprovar l’ingeni d’uns nois i alguna noia completament “descerebrats” i els seus graciosos acudits. El seguiment era fàcil ja que el seu vocabulari no era superior al d’un nen de P3, això si, amanit de paraulotes constants i frases sense cap sentit i d’un mal gust notable. Cada concursant disposava d’uns temps en el qual indefectiblement sortien les paraules, mierda, hijo de puta, puta madre, cabrones, policia hijos de puta, i poca cosa més, però ja se sap, és la creativitat, és el rap, és la improvisació.
Per cert, el seu Ajuntament té alguna norma sobre l’emissió d sorolls? És compleix en el cas del Festival en qüestió? (al programa hi consta: Equipo de sonido y luces: 20.000 wattios de sonido y 48.000 de luz, 2 pantallas gigantes)

El divendres a més vam poder assistir a una competència entre un grup d’havaneres i els del hip hop, instal·lats un de l’altre a uns 200 metres i se suposa que tots dos tenien autorització de l’Ajuntament. Naturalment van guanyar per potència els del hip hop, tot i que els assistents de les havaneres guanyaven per golejada als del Festival Internacional. Total, va ser un desastre... Qui devia ser el funcionari que va aprovar aquesta disbauxa? Qui devia ser el polític que ho va recolzar?

Val a dir que el temps atmosfèric no ha estat massa favorable per gaudir amb plenitud el Festival i per la matinada sobre les 4 fins que el temps (atmosfèric) els ho permetia, els joves assistents embellien les platges dormint la borratxera i fumant porros, fins i tot el darrer dia van trobar sopluig a les tendes que hi ha instal·lades al Passeig i tot i el cansats que estaven encara van tenir temps d’empastifar les lones amb els seus artístics esprais.

Algun dany col·lateral ha portat doncs aquests Festival. Mai tan pocs havien tocat la pera a tants. Tots els veïns del barri, sense distinció n’estaven fins al cap de munt del Festival i de la mare que els va parir (incloent amb això a l il·lustre Consistori). Alguns veïns ja han anunciat que cap més any estaran presents a Torredembarra en aquestes dates, que s’ho facin! Diuen...
Naturalment, no cal que els ho digui, són pocs i potser al final no ho faran, ja que l’any vinent no se’n recordaran i, a més, com ja els he dit abans, són residents que no voten.

I ara canviant de tema. He tingut ocasió de passejar-me pels Munts. Em resulta bastant inexplicable perquè s’autoritzen edificacions de varies plantes sense que els carrers estiguin fets, sense aceres, sense calçada.... A tot Torredembarra a l’estiu l’augment de la població és notable. Em sembla que seria absurd que descobrís que aquest (el turisme) és l’oli que fa funcionar el poble. Aquest, amb el seu afegit, i també la construcció. Però ¿perquè s’autoritzen edificacions a llocs on els carrers encara no estan fets? Ni tampoc sembla massa raonable que la recollida d’escombraries sigui tant precària. En alguns punts no es recull cada dia, els contenidors estan malmesos, no tenen tapa, són insuficients, amb el que les escombraries van a parar a terra, al seu voltant. Els veïns paguem impostos com si hi fóssim tot l’any, perquè quan arriba l’estiu els serveis són manifestament insuficients)
Tot això em crea el dubte de si no valdria més que dediquessin tot el seu esforç i enginy a resoldre aquests temes de govern més que no pas a promoure una cultura tant dubtosa.

Ja sé que alguns regidors diuen que a ells els han votat “para mandar” (i ho diuen en castellà). Jo, modestament, els diria que potser estan confosos. Els van votar per aplicar un programa, per governar, per administrar, sempre d’acord amb els interessos del poble, mai segons els vingui de gust.

Per tant, tornant al Festival, pot ser que els residents d’aquest poble siguem uns incults, però ens agradaria poder gaudir d’una mica de tranquil·litat. El turisme de borratxera que volen impulsar no ens interessa, però si vostès creuen que cal continuar, perquè no el fan davant de casa seva?

Els saluda atentament,

Catalunya Confidencial

A les fosques

No m’ho acabo d’empassar. Ha quedat clar que als ciutadans, una vegada més, se’ns han pixat a la boca.
Fins quant ha de durar tot això? Què esperem per rebel·lar-nos? Aquest és un crit desesperat per demanar alguna reacció de tots nosaltres, els ciutadans de tota mena.
Què ha passat aquests dies que ens hem quedat a les fosques? Ningú ha explicat el perquè. Alguna cosa he llegit de que una xarxa amb una espècie de bak-up per situacions d’emergència no existeix. Que fins ara les idees sobre les xarxes eren unes altres (quines?) i, consegüentment, la xarxa construïda no preveia resoldre situacions com la que es va produir ja fa uns dies.

He llegit alguns comentaris sobre si el President d’Endesa en els primers moments no havia donat la cara. Jo penso que devia estar de vacances (com quan el Prestige el Ministre del ram) i, per tant, no se’l podia molestar. Cal recordar que aquest any el President d’Endesa s’ha augmentat el sou el 100% i devia tenir ganes de gastar-ne unes miques i gaudir del merescut descans desprès dels nervis provocats pel temor de perdre la seva poltrona degut a una opa hostil. De totes maneres segurament va ser la decisió més responsable, no comparèixer, perquè primer havia d'estudiar-se la llicó. Pel dia a dia ja té el seu conseller delegat!
El President de REE si que va acudir des de el primer dia per dir que no era responsabilitat seva. Tothom sembla que no té ganes de posar-se amb REE, els seus representants ens semblen menys xulos i segurament guanyen menys diners que els d’Endesa. Una i altra, però, són empreses privades tot i que la influència del Govern de torn sempre s’hi deixa veure, com a mínim amb el nomenament dels seus primers responsables.
Entre tant, el President de la Generalitat, no fa gaire temps Ministre d’Indústria, reclamava accions contundents contra els responsables, perdó, contra les empreses, perquè ja se sap que els seus directius són, per definició i de forma misteriosa, irresponsables, igual que el Rei. Els directius només tenen com a funció embutxacar-se diners.
Reclamava el Sr. Montilla el que segurament hauria hagut de resoldre quan era ministre. I amb les seves reclamacions va aconseguir que els ciutadans sense llum (sense llum no vol dir que fossin tontos) fossin indemnitzats, però no que es fes la llum.
Per la seva banda Endesa deia que, d’acord, indemnitzava, però que no en tenia la culpa.

Aquesta darrera afirmació mereix que ens hi aturem un instant. Si no tenen la culpa perquè paguen? I si la tenen perquè no se’ls obliga a reconèixer-ho?
Sigui com sigui el que em resulta estrany en aquest sistema de mercat que vivim hauria de portar a que quan un la caga la paga, però a les elèctriques de sa Majestat, això no passa. Crec que hauria de fer-se pública la relació de consellers d’Endesa i veure quin grau de responsabilitat té cadascun d’ells. Si Endesa paga i no té culpa, han d’acomiadar al President i Conseller Delegat; si tenen culpa els han d’acomiadar igualment. I si no saben justificar el que ha passat han de plegat tots, per inútils!

Aquesta situació em recorda la d’alguns Consells d’administració. Per exemple el de Caprabo, empresa en la que "la Caixa" va entrar, no només en el capital sinó que hi va colocar un president florero i un parell de consellers més que havien d’ajudar a l’empresa a millorar la seva situació. Des del moment d’aquesta decisió, però, l'empresa va anar de mal en pitjor, fins que al final van arribar a la solució de vendre-la. Ben segur que no era responsabilitat dels nous consellers que els devia agafar per sorpresa la nova activitat, ja que sense ser de casa bona aquests senyors no devien estar acostumats a anar al super i, per tant, era una activitat de la que ho desconeixien tot. Així i tot em pregunto, a banda de cobrar, que hi feien el president “florero” i els nous consellers en aquest Consell d’Administració?

Però tornem a les elèctriques. I el Consell d'Administració què hi diu a banda de cobrar les substancioses dietes que tenen aprovades per ells mateixos. Semblava que alguna vegada els consellers haurien de donar la cara, cal recordar qui hi ha en aquest consell d'administració?

Per altra banda ens diuen que es tracta d’una matèria liberalitzada (!), quan en realitat es tracta d’un mercat en el que cap consumidor se’n pot escapar, no es pot canviar de companyia, no pots escollir res de res. Els preus estan els fixats pel govern central i les inversions de manteniment de la companyia s’acorden amb els diversos governs autonòmics. Però és possible que d’això se’n digui un mercat liberalitzat! A veure senyors, siguem seriosos. És que una empresa no sap quines inversions ha de fer per mantenir un determinat nivell de qualitat? Això no passa ni a l’Àfrica! (i demano perdó als africans). La gestió d’aquest Consell d’administració és d’una irresponsabilitat i incompetència total. Així i tot alguns periodistes qualifiquen d'excel·lent gestor al seu President cosa que jo no nego però que metre sigui un funcionari no pot demostrar.

Si el Govern autonòmic no és capaç de resoldre aquesta situació, si el ministre del ram tampoc i les companyies fan el que els dóna la gana, quina solució ens queda?

La primera cosa que em ve al cap em sembla prou clara: hem de canviar tota aquesta colla d'ineptes.

Això és el que em semblava a mi, però de cop i volta ha vingut la llum a les meves neurones (evidentment no la de Fecsa-Endesa) i començo a albirar per on pot anar la cosa.

No us sembla estrany tot aquest conjunt de desastres? Pot ser que hi hagi una mà negra que ho organitzi? He arribat a la conclusió que sí, que existeix aquesta mà negra. No ho dieu a ningú, però el Tripartit deu ser una avançadilla de la Internacional Anarquista. Estan demostrant amb fets que qualsevol tipus de govern és nefast pel poble i, sibil·linament estan demanant al poble que reclamem un retorn a l'anarquisme, als principis sagrats d'aquesta doctrina. Volen posar en pràctica les idees de Godwin, Proudhom, Bakunin, Tucker, Kropotkin... El Sr. Montilla deu ser un membre important de la lògia anarquista i els seus suposats contraris (Carod Rovira i Saura), deuen ser els seus escolanets.

Per tant, en espera d'aquest estat de "perfecció", digueu amb mi: visca l'anarquisme!

Des de l'autopista

Avui (20.7.2007) he tornar a circular per l’autopista en un trajecte des de Barcelona a Torredembarra. He sortit a les 7,30 de la tarda i he arribat a les 9 de la nit. Total 85 quilòmetres. El promig ha estat de 56 quilòmetres a l’hora, una mica per sota dels 80 "recomanats" per l’autoritat pertinent, però encara no ha estat malament... Si que hem estat una bona estona parats o gairebé, i l’emissió de CO2 deu haver sigut important però no es podia fer altra cosa.
La sortida de Barcelona ha estat correcta. Quan hem arribat a Martorell, just poc abans del peatge la cosa ja s’ha complicat. Paguem i just sortim a 10 metres del peatge i... aturats!
Segueixo amb les meditacions: com és que en el justificant de pagament no et diuen a quants quilòmetres correspon? Això és el que acostumes a trobar a les autopistes del país veí, però aquí potser no ens volen espantar perquè igual a algú se li acut fer la divisió i descobreix a quant li surt el quilòmetre.
Continuem. Al Vendrell, altra vegada el mateix problema. Ja costa passar el peatge per la cua que s’havia format prèviament, però finalment aconseguim passar i, mira que bé, a l’altra costat tornaven a estar parats els cotxes.
Bé no us vull marejar. Només dir-vos que finalment aconseguim arribar a la sortida de Torredembarra.
Sempre he pensat que aquesta sortida la devia dissenyar algun geni del maligne; una sortida digna de Kafka. Els que venim de Barcelona, arribem a la sortida de Torredembarra que va a parar a un encreuament curiós i molt perillós. En realitat et porta a la carretera comarcal Torredembarra-La Riera, on cal desviar-se a l’esquerra per entrar a Torredembarra; prèviament s’ha de superar un stop. Els que venen de Torredembarra i volen anar a Tarragona, es troben amb un ceda el paso, i com no saben quin senyal tenen els de l’altre costat i, a més, tenen la dreta ocupada, la seva intenció és deixar-los passar. Total, un embolic de mil dimonis i unes cues que déu n’hi do. Una vegada has pogut sortir d’aquest perillós encreuament, comença la magnificència de les rotondes, ara si, àmplies i relativament poc útils, sobretot si ho comparem amb l’esglai del moment de la sortida de l’autopista.
Fantàstic! I això fa que dura uns 15 o 20 anys i ningú es proposa canviar aquest estat de coses. Ni els preocupa a l’Ajuntament de Torredembarra, un Ajuntament molt trossejat amb molts partits al govern; ni als germans Dalton d'infrastructures de la Generalitat; ni a Abertis en la que els executius estan ocupats en operacions de compra d'altres empreses. ¿Haurem d’esperar que hi hagi un sinistre macabre perquè les autoritats prenguin cartes en l’assumpte?