Cop policial a l'Ajuntament deTorredembarra

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 28.6.2014)

Amb un cert astorament ens fan veure que l’Ajuntament de Torredembarra està ple de delinqüents, uns delinqüents que el jutge no acaba de decidir quins delictes els imputa. Es parla de blanqueig de diners i malversació de diners públics, però la premsa, que tantes vegades investiga i opina, no ho aclareix. Ens mostren imatges de guàrdies civils amb passamuntanyes, gossos ensinistrats en detectar bitllets. Quin bon guió per una novel·la de lladres i serenos.

Sobre les detencions està clar que ha sigut una iniciativa de la Guàrdia Civil. Convindria doncs preguntar al Ministre Fernández Díaz si va ser ell qui va donar l’ordre i perquè ho va fer. Estic segur que l’Ajuntament de Torredembarra ha fet coses lletges, però pel moment tot són rumors. De l’alcalde, que no sé qui és ni tinc el gust de conèixer; amb una mica de sort tindrà un fiscal com el de la Infanta i se’n sortirà sense cap esgarrapada, i si ha sigut dolent, espero que ho pagui.

Mentre, caldria posar-hi una mica de seny i si algú s’ha passat de frenada hauria d’assumir les responsabilitats polítiques corresponents i deixar de fer l’imbècil com si no anés per a ell.

Per altra banda, i sense cap relació causa-efecte, el mateix dia ens assabentem que degut a uns contractes que va subscriure l’Administració Central amb el contractista Florentino Pérez (Castor), els ciutadans ens haurem de fer càrrec d’unes indemnitzacions multimilionàries, properes als mil sis-cents milions d’euros. Això no és malversació de diners públics a l’engròs? Fins ara cap jutge ni cap fiscal han encetat una investigació ni la Guàrdia Civil ha detingut al Ministre que va signar el contracte ni a l’empresari a qui es va afavorir. A què esperen?

Lleis i legalitat

 

El president del Govern Central no para de repetir una lletania: només es pot fer allò que s’ajusti a la Constitució. I, per reblar el clau, afegeix: no parlaré amb el president Mas fins que aquest no digui que anul·la la consulta.

Doncs si que anem bé amb aquest sapastre! Això si que són maneres singulars de dialogar. Podem parlar de tot, menys d’allò que t’interessi a tu. Molt bé senyor Rajoy, això és un exemple de diàleg.

És ben clar que a aquest home li va una mica ample tot plegat. El càrrec, la intel·ligència política, prendre decisions... I no només és aquest el problema, perquè si mirem al seu voltant tota la colla de ministres pateixen d’algun o més d’un, síndrome preocupant: el síndrome del talibà, d’aquell que no raona, que només reconeix com a vertader el que ell pensa, que ha begut en el catecisme de la FAES, que ha configurat tot allò de les institucions extractives: prendre els diners a uns per donar-los als altres.

Per acabar-ho d’adobar, resulta que cap d’ells està en una situació clara d’honestedat, tots porten algun perdigó a l’ala. Que si diner negre al partit, que si tots els tresorers han sigut uns bandarres, que si tots ells han rebut retribucions inconfessables per sistemes inconfessables. No s’aclareix res. En qualsevol país democràtic això faria temps que s’hauria solucionat i, un a un i tots alhora haurien hagut de dimitir, i fins i tot més d’un estaria a la garjola.

Però en realitat el que vull tractar ara és el concepte de llei i legitimitat. Jo recomanaria al Sr. Rajoy i els seus ministres (que fins i tot algun d’ells deu haver estudiat lleis) que llegissin la conferència de “El meu cosmopolitisme” de Kwame Anthony Appiah, catedràtic de filosofia de Princenton que recentment ha publicar el diari ARA i si no entenen el català ho poden llegir en anglès (suposant que a més del castellà entenguin alguna altra llengua). Entre altres afirmacions diu: que el cosmopolitisme és la preocupació global per la humanitat sense el desig d’establir un govern mundial. No és dons una idea universal sinó també les diferents maneres de viure, perquè comunitats diferents tenen el dret de viure segons normes diferents. És un llibret que només val 5 euros, i si no s’ho poden permetre que me’l demanin que amb molt de gust els ho deixaré. Hi ha altres cosmopolitismes, com el de Herder que creia que els pobles germanoparlants tenien dret a viure junts en una única comunitat, però també creia en l’autodeterminació política de tots els pobles d’Europa.

En tot cas m’agradarà completar aquesta visió amb l’article de Borja Villalonga al diari ARA (http://www.ara.cat/premium/opinio/Desobediencia-arbitrarietat_0_1162683752.html) en el que fa referència al pensador americà Henry Thoreau, conegut pel seu assaig Resistance to the Civil Government (1849) i exposa amb claredat meridiana la separació entre la legalitat -llei- i la legitimitat -dret-: “No és desitjable cultivar el respecte per la llei, sinó més aviat pel dret. L’única obligació que tinc el dret d’assumir és la de fer el que considero correcte en qualsevol moment”. Thoreau desafia el poder de la massa, de la majoria i de l’autoritat, i eleva el jo, l’individu, contra els col·lectius que volen doblegar la seva voluntat i la seva consciència. Thoreau rebla: “No vaig néixer per ser forçat”.

I per avui, al Sr. Rajoy i a tot el seu govern no li poso més deures. Quan hagin assimilat aquests conceptes passarem a la segona lliçó.

 

 

L'aforament del rei

 

Ningú ha donat una explicació coherent  ni de les presses ni de la necessitat d’aforar el rei (ara ja ex-rei).

La vicepresidenta del Govern del PP fent gala del seu cinisme o potser perquè les neurones se li han creuat, diu als diputats que com poden negar aquest aforament quan ells també són aforats. La vicepresidenta oblida que ells (i ella mateixa) ho són en funció del càrrec, un aforament tan discutible com es vulgui, però amb una base, mentre que el rei ha deixat de tenir càrrec i per uns motius incomprensibles, el Govern del PP demana com una qüestió d’estat que aquest aforament tiri endavant de forma urgent i peremptòria.

Està clar que quan hi ha una qüestió d’estat hi ha alguna cosa a amagar.

Pla "pive" per a un rei

 

Teníem un rei una mica atrotinat i l’hem canviat per un altre que sembla més en bon estat. Però en realitat, els ciutadans volem tenir reis? D’on ho han tret aquests polítics —també atrotinats—que volem tenir un rei?

Sempre m’ha semblat molt estrany (per no dir ofensiu) que el rei tutegi a tots els que ell considera súbdits, mentre el protocol demana que se’l tracti de “senyor” o “majestat”. Però mentre tinguem polítics estúpids que avalin aquestes propostes no ens en sortirem.

Alguns ciutadans afirmen que val més boig conegut que savi per conèixer, en referència a que pensen que si no tenim rei potser tindrem com a president a un tal Aznar López, d’infausta memòria. Això sembla com quan la crucifixió de Crist, Pilat demanava als jueus: a qui preferiu, a Jesús o Barrabàs? I els jueus cridaven: a Barrabàs!

Doncs tot i que fos així, l’hauríem triat nosaltres (com ho deien els americans quan es referien al president Noriega, dictador d’un país centreamericà?...), i per tant, ens l’hauríem d’empassar. Això si, per quatre anys!

Però continuem amb el que avui és un motiu d’alegria. Tenim nou rei, i ha triat el nom fe Felip VI, segurament per deixar clar quines són les seves intencions amb els catalans. A la festa hi ha assistit la creme de la creme de la societat civil, o com diuen a la televisió, els seus representants. Doncs que bé! Tinc uns representants que no els coneixia ni els he triat. Com es trien els representants de la societat civil?

El més curiós ha sigut veure’ls desfilar en el “besamans” i comprovar com, més d’un i més de quatre, d’aquests representants estan imputats per la justícia o ho estaran molt properament, i ben segur que són carn de presidi. No he vist cap desnonat, cap aturat ni cap indigent, per més que n’hi ha a milers. Potser si que està bé que no hi hagin estat convidats, perquè haurien fet lleig entre tots aquells carcamals vestits de pingüí i amb més arrugues al cervell que a la cara.


L’home d’estat Felipe González, en un dia tan important, deixa anar una frase que farà història: la meva solidaritat als homes de “la roja”. Estarà guillat aquest home?
I per acabar, el Govern està preocupat perquè el rei abdicat mantingui la seva impunitat a l’igual com quan era rei “campechano”. No sé perquè estan tan preocupats. És que potser saben d’alguna irregularitat del rei abdicat i temen pel seu processament? Si fos així, seria un delicte compartit pel Govern, i si no fos així, per què es preocupen tant d’una possible imputació?

El pais trontolla

Les Institucions d’Espanya estan en una olla a pressió. Ara es veu clarament la qualitat d’aquestes institucions.

Del Tribunal  Constitucional podem entendre alguna de les seves decisions. Com els lords anglesos deuen tenir barra lliure a l'alcohol a tot hora i sota qualsevol circumstància. El whisky deu anar a garrafes, i les decisions  que prenen ja les veiem...

La Sra. Aguirre, més coneguda com Espe, no està clar que hagi presentat cap abdicació, que és el que més s’adequat per alguns càrrecs. Com tampoc s’ha aclarit si li van fer la prova d’alcoholèmia i de drogadicció en un dels seus darrers incidents. Altrament costa una mica creure’s que una persona en un estat normal pugui envestir les motos de la policia i escapar-se com un “quinqui” qualsevol. Volia emular "el vaquilla"?

El Rei abdica. Ni fred ni calor. Sempre m’ha costat entendre com pot ser que tinguem una institució com aquesta —la monarquia—. Més en el nostre cas on la Monarquia ha sigut una cosa de posar i treure en aquests darrers 100 anys. La República els va fer fora. Va venir un dictador que es va fer amb el poder. Aquest dictador és qui va donar "legitimitat" a la nova monarquia.

Una part de la premsa, com exemple La Razón (que en si ja és un oxímoron) i pràcticament la resta de la premsa, canta les excel·lències del partit en el govern, del Rei i de tot el que li bufi de cara i insulta a tothom que no pensi com ell. Com es pot ser tan inepte?

Ara el Rei abdica i deixa successor i li deixa un panorama més que complicat, pel país i per la monarquia. Si els dos partits (bipartidisme) no ha tret ni un 50% i són el suport d’aquesta monarquia, qui els donarà suport en el futur?

Això és el que volem perpetuar?