Oslo

Poca cosa tinc a afegir sobre el criminal acte d’un monstre amb aparença humana que va costar la vida de prop de 100 persones, moltes d’elles adolescents. La premsa ha informat sobradament sobre aquest fet.

El que si m’ha semblat rellevant ha estat el tractament que se li ha donat des dels mitjans. En un inici, quan no se sabia res, va córrer la brama que es tractava d’un acte de terrorisme islamista. Amb aquest supòsit alguns dels meus amics de seguida van començar a escalfar motors en contra de l’islamisme, que tantes coses malvades proposa i sobre el que ben segur la societat laica (no la religiosa) occidental hauríem de prendre cartes en l’assumpte. Això si, separant la religió dels que són delinqüents i fomenten l’odi, perquè si no ho fem així segurament trobaríem culpables en totes les religions.

Quan poc desprès ja es va conèixer que havia sigut un noruec, fonamentalista i cristià, la majoria dels mitjans van començar a focalitzar l’autoria en un home, ultradretà i fonamentalista, però fent desaparèixer l’adjectiu de cristià. L’arrencada d’alguns mitjans contra l’islamisme es va aturar en sec, canviant el xip i l’orientació de les seves informacions. Ara es culpabilitzava de forma tènue a l’estat, que no havia sigut capaç de prendre precaucions elementals contra aquests actes de terrorisme.
Sigui com sigui, i reconeixent que l’islamisme -fins on jo conec el tema- des de la pròpia religió o del que prediquen els seus imams (que ve a ser el mateix) obliga als no practicants (i segurament també als seus convençuts i seguidors) a haver de prendre mesures per protegir-se’n, com també cal protegir-se dels que fan gala de ser racistes i cristians, dues coses antagòniques i impossibles de congeniar.

En tot cas cal compadir als que han sofert aquest atac d’una bèstia rabiosa i han perdut la vida i cal crear unes bases per aconseguir que emmudeixin tots els que difonen l’odi entre els humans i, en el pitjor dels casos, desactivar-los de la millor manera possible.

I si es posessin d'acord?

La premsa ens “ajuda” a interpretar la realitat

Els lectors de premsa hem quedat astorats. El titular de l’Avui (21.7.2011) diu: Catalunya està pitjor que fa un any per més de la meitat dels economistes, mentre que el de La Vanguardia (del mateix dia) diu: Mejora la confianza de los economistas.
Voleu dir que no van sense fanal i toquen d’oïda?

El deute

Sabem que una norma elemental de bon funcionament de qualsevol economia, de qualsevol llar, de qualsevol empresa, és no estirar més el braç que la mànega. Aquesta norma està plena de seny. Ara bé, el que està passant a la UE comença a ser una mica preocupant. Els estats s’han endeutat (uns més que els altres) i tenim el problema de com equilibrarem les seves economies, les seves finances.

Els economistes i els polítics van sense fanal. Avui diuen blanc, demà diuen negre i tot, seguint diuen el que els manen els mercats. Els economistes està clar que estan capacitats per analitzar el passat, però en cap cas per fer prediccions sobre el futur ni tampoc del que cal fer per sortir d’aquest forat; no en tenen la més petita idea. L’economia és una ciència massa incerta per entrar en aquests laberints. Els polítics, en canvi, haurien de ser uns visionaris, haurien de ser capaços de liderar la societat i fer apostes de futur i, a més la seva responsabilitat és convèncer als ciutadans, especialment en moments de crisi econòmica i social com l’actual.

L’origen de l’actual crisi, que ha provocat l’endeutament de molts governs i de molts països és prou clar: l’autoregulació, que és el que sempre demanen tots els espavilats, que no vol dir altra cosa que l’absència de controls o, encara pitjor, que els que tenen l’obligació d’exercitar-los han renunciat a dur-los a terme, per incompetència o per interessos lobbistes que tenen un lligam molt estret amb la corrupció. Desprès podrem afegir altres causes col•laterals com són les bombolles, etc., però la causa principal, tots la coneixem: la manca de control i la irresponsabilitat dels òrgans que en tenen la responsabilitat d’exercitar-lo.

Els cristians sempre cerquem inspiracions en els comportaments humans i així podem recórrer a la Bíblia on s’explica la paràbola del servent cruel, aquell que devia 10 mil talents al rei i com no els podia pagar el rei determinà que es vengués ell i la seva família com a esclaus. El servent se li tirà als peus i demanà clemència. El rei accedí i el deixà lliure. Quan aquell home sortia trobà un dels seus companys que tan sols li devia 100 denaris. L’agafà pel coll i l’escanyava dient: Paga’m el que em deus. Però com no podia pagar el va fer tancar a la presó. Quan ho va saber el rei es va indignar i el va castigar.

Ara veiem com alguns bancs apliquen aquestes ensenyances de la paràbola (segurament mal entesa). Els bancs s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats, s’han endeutat a curt termini per invertir a llarg termini que, per a un professional és la més absoluta incompetència i irresponsabilitat (també es podria parlar de qui els va donar diners, però seria més llarg). S’han endeutat i el banc central els ha concedit crèdit barat i sense límits. En canvi el bancs s’oposen aferrissadament a l’extinció d’un deute amb la dació en pagament del bé hipotecat, i a més, s’avergonyeix públicament a els que no poden pagar per haver-se comportant com a irresponsables.

Si retrocedim a la primera guerra mundial, Liquat Ahamed ens explica (Los señores de las finanzas) com es negociaven les compensacions de guerra amb Alemanya i com alguns països (França) reclamaven compensacions d’un volum tan elevat que de cap manera Alemanya podia fer-hi front. Segurament Keynes, “denostat” per alguns suposats economistes actuals, va ser el que va encendre les alarmes. S’havia de demanar compensacions possibles, res més. Per la seva banda Anglaterra i França s’havien endeutat amb EUA i pretenien que el seu endeutament no tingués res a veure amb el d’Alemanya, al•legaven que ells, a banda de diners hi havia posat sang humana i el cost en vides i en diners havia sigut molt diferent als dels EUA que van entrar més tard en la guerra. El resultat de tot plegat era força curiós: si EUA donava préstecs a Alemanya, els alemanys podrien pagar les compensacions de guerra a França i Anglaterra, i amb aquests diners els estats deutors podrien pagar el seu deute amb els EUA. Resultat que, tancat el circuit, tot quedava igual, amb el resultat que tots havien pagat els seus deutes (fora d’Alemanya que havia de pagar una compensació possible i raonable). Resulta força remarcable que les discussions encetades sobre les compensacions de la guerra de 1914-1917 a l’any 1923 encara s’estaven discutint, i com Anglaterra i França veien els EUA com el Shylock del Mercader de Venècia.

En l’Europa actual, aquestes situacions es reprodueixen. Deixant de banda els orígens, trobem que uns estats s’han endeutat de forma excessiva, sense que es vegi una solució de com sortiran d’aquest atzucac. La UE és una cosa encara no consolidada i amb criteris massa divergents. Tenim una moneda única que volem preservar, i tenim una política monetària única de la que no ens volem desenganxar. Però per protegir aquesta moneda i aquests estats que s’han endeutat de forma excessiva les mesures no estan gens clares. El que s’ha fet fins ara no té ni cap ni peus. El paradigma està en Grècia. Se li demana coses impossibles que tothom sap que no podrà complir. El circuit també sembla el de les compensacions de guerra de la primera guerra mundial. Grècia emet deute públic a uns tipus que van des del 9 al 15 per cent. El tipus d’interès té alguna cosa a veure amb el risc i els bancs que han comprat aquest deute no estan disposats a perdre els beneficis d’aquesta operació piramidal; és com quan en el cas Gescartera en que alguns “inversors” reclamaven que es fes càrrec l’estat de les seves pèrdues. També en el cas de la UE el Shylock existeix i s’atribueix aquest paper a Alemanya.

Per tancar el comentari, deixar apuntat dos temes que alguns no experts (és el meu cas) no entenem. En plena crisis les prioritats de la UE encara estan marcades en la PAC i en els fons de cohesió. Aquestes són les prioritats de la UE actuals? I, segon, tot aquesta collonada del default (en realitat suspensió de pagaments) i dels CDS i de la prima d’assegurança per apostar sobre el determinat comportament d’un actiu que ni et va ni et ve, no ajuda gens a arranjar una solució per aquestes economies en dificultats, solució que afecta a les nostres vides i a les nostre butxaques, i aquestes actuacions propiciades pels “mercats” que ningú sap ni qui són ni què representen ni quan et clavaran el punyal per l’esquena a la que et distreguis. Quan posaran sota vigilància o sota custòdia aquests mercats?

Entre mig de tot això tenim un sistema financer que no ajuda gens a resoldre els problemes de la nostra economia i del nostre benestar. El que en diem els “mercats” està dominat per una economia financera que suposa deu vegades l’import de l’economia productiva, i tot això perquè uns quants brètols gaudeixin davant d’unes pantalletes per fer operacions especulatives que ni ells entenen ni tenen cap sentit econòmic (i ja no diguem social).

I no estan entre reixes!

L'AVE, els nous i vells aeroports, i l'estat mental dels nostres governants

Ha costat molts anys però finalment sembla que ja tots estem d’acord amb que algunes de les actuacions dels nostres governants han estat delictives, especialment en el que suposa de malbaratament de diners.

Gràcies al professor Germà Bel, que fa molts anys ens va explicant com s’ha muntat la cosa, ara ja ningú pot ignorar les mesquineses i disfuncionaments mentals dels nostres governants, especialment pel que fa a les infraestructures.

Fou en temps de Felipe González, i d’aquell noi tan graciós que es diu Alfonso Guerra, quan com a mostra de modernitat del nostre país van posar la primera pedra per a una infraestructura del segle XXI digna dels països més rics del món. Era l’AVE de Madrid a Sevilla.
Desprès vingué José Maria Aznar que va prometre que totes les capitals de província estarien unides a Madrid amb una línia d’alta velocitat. Fantàstic! És un pla que només costarà 250 mil milions d’euros! D’on sortiran? Ningú ho sap. Servirà per alguna cosa aquesta extensa xarxa de trens ràpids? Si, serviran per ocasionar-nos unes despeses de manteniment que ens duran a la ruïna.

I els que vingueren desprès -Rodríguez Zapatero- van continuar en aquesta línia, i ara ens trobem on ens trobem. S’han invertit (o esquarterat i dilapidat) 97 mil milions d’euros (un 10% del PIB d l’Estat espanyol) per posar en funcionament una infraestructura que no té cap ni peus; respon a la megalomania dels nostres governants i posar negre sobre blanc l’estupidesa d’aquests homes i dones (a banda dels esmentats primers actors, recordeu la Maleni?).
Ni una d’aquestes noves línies és rendible econòmicament ni socialment. Tenim 2800 quilòmetres de línies d’alta velocitat que ens ocasionen més de 100 mil euros de manteniment per quilòmetre de línia i 180 mil en cas de ser un túnel. Ho diu el Ministre de Foment; no en tenim ni per pagar el manteniment! I la festa continua...

Mentre, s’han malbaratat milions i milions d’euros, en bona part pagats pels països rics de la comunitat europea i la resta amb càrrec al pressupost de l’Estat, és a dir, amb els diners de tots nosaltres.
Cap més país del món ha plantejat una bestiesa d’aquest calibre (potser els xinesos, que tenen més quilòmetres de línia en funcionament i que no són pas cap exemple de forma de govern). Els demés països sembla que abans d’emprendre una bestiesa tan descomunal han fet alguns estudis i ho han desestimat.
Nosaltres (vull dir els nostres governants) no. Segurament ni hem fet cap estudi del cost i la rendibilitat i si l’hem fet m’agradaria veure’ls i com sintonitzen amb la realitat.
Desprès d’aquesta immensa bajanada, correspon reduir el pressupost per educació i sanitat. Algú sap com lliga tot això?

També corre la brama que alguns polítics s’han enriquit amb aquest tema de l’AVE, de les concessions, de les expropiacions i d’aquest flux de diners que raja sense parar. S’ha dit abastament. Algú ho ha investigat? Sembla ser que no...

Desprès de l’AVE han vingut els aeroports. En un país petit els passatgers no són suficients per omplir avions, ni es justifica una despesa tan elevada especialment en trajectes curts.
Els aeroports són caríssims i ara que els tenim en “funcionament” tothom mira cap a una altra banda. Què hi fa l’aeroport de Castelló, el de Ciudad Real, el d’Alguaire? Quins són els estudis que s’han fet i quin seguiment es fa dels seus resultats? Tot són preguntes. Cap resposta.
Els primer responsables, entre tant, continuen donant-nos conferències sobre què hem de fer els ciutadans. Cap acte de contrició, cap penediment, cap fiscal ni jutge els ha cridat a declarar. Han sigut un desastre que ens ha portat a la misèria, i els seus responsables (Felipe González, José M. Aznar, Rodríguez Zapatero) encara no estan a la presó... Què més ha de passar perquè els engarjolin!
Ens tornaran a dir aquests incompetents governants que ara hem canviat les bases de la nostra economia i si estem invertint en infraestructures?

Una publicitat singular

(carta enviada al diari Avui amb data 8.7.2011, no publicada)

Estem trobant per tot arreu uns cartells que ens inciten a fer-nos banquers, concretament per 1000 euros ja en podem ser. Una publicitat més que discutible perquè incitar-nos a ser banquer amb el poc prestigi que té la professió i amb el convenciment que aquests individus són un càncer per la nostra societat, sembla més aviat un greu error aquest enfocament.

La veritat és que em sorprèn la poca imaginació de les agències de publicitat i el poc criteri que tenen els directius de les empreses a l’hora de contractar-les. En els moments actuals en que els nens a l’escola prefereixen dir que el seu pare (o mare) treballa en un bordell com a pianista, en lloc de reconèixer que és un banquer, a què ve aquesta propaganda esbiaixada i errònia?

A LVD del dia 11.7.2011 Màrius Serra publica un article -molt millor que la meva carta- sobre aquest mateix tema. Veure a continuació:

Hijo, soy bankera

El RUNRÚN Màrius Serra

Los cerebrines de Bankia llegan a la sabia conclusión de que la profesión de banquero tiene hoy un gran prestigio social
Este viernes hará dos meses que empezó el movimiento del 15-M, conocido como el de los indignados.Ayer se cumplió un año de la gran manifestación independentista del 10-J que llenó las calles de catalanes indignados por la sentencia del Estatut. Son dos olas de indignación de signo diverso, a pesar de las convergencias. El efecto aniversario ha multiplicado los debates sobre las consecuencias del 10-J. El balance va por barrios. Si, por ejemplo, nos parásemos ante un quiosco podríamos llegar a la conclusión de que la movilización hizo aumentar la presencia del catalán. Si, por contra, nos dedicásemos a analizar el nuevo mapa político, veríamos que el espacio independentista (en sentido literal) o soberanista (en figurado) adopta un aire gaudiniano. Ahora predomina el trencadís. A pesar de la victoria de CiU, la unidad de la calle se diversificó en la urna. En cuanto a la segunda ola de indignación, todavía es pronto para debatir sus consecuencias políticas, aunque se adivinan algunos movimientos. Pronto nos inundarán con debates, suplementos y libros sobre el tema. De momento, cuando se acaban de desmantelar los campamentos y aún no se han cumplido ni dos meses de las primeras protestas, dos son las huellas más visibles en las páginas de los diarios.

La primera es la investigación judicial sobre el presunto fraude de la SGAE. Es un caso complejo, pero queda claro que la lucha contra la ley Sinde articuló un movimiento clave para explicar la protesta (sobre todo en Sol) y de aquella lucha salen estas denuncias. La segunda tiene presencia en los medios de comunicación a través del doloroso método del pago. ¿Vieron los anuncios protagonizados por seres anónimos que pronto se harán bankero o bankera?Por ejemplo, una maestra: "Los niños le llaman la seño. No saben que pronto se hará Bankera". Sí, bankera,con ka de okupa perrofláutico. Es una campaña delirante para colocar acciones de una entidad financiera denominada Bankia que reúne a siete cajas que se han caracterizado por su gran eficiencia contable, ejem, capitaneadas por Caja Madrid y Bancaja. Los cerebrines de Bankia han llegado a la sabia conclusión de que ahora mismo la profesión de banquero tiene un gran prestigio social. Y, para que no les digan que no son sensibles a las reivindicaciones de la gente, destacan la K con el color verde (esperanza) corporativo. Eso sí, te querrán bankero pero te cobran dos euros al mes de mantenimiento si el saldo de tu cuenta está por debajo de los 2.000 euros, en la línea del capitalismo ético, ese extraordinario concepto ideado por Sarkozy el otoño de 2008, cuando la crisis empezaba a sacar la patita en todo el mundo excepto en la Moncloa. Sarkozy predicaba "el fin del laissez-faire y la refundación del capitalismo sobre bases éticas".

La campaña del "hazte Bankera" merecería un premio Pessoa, que aún no existe pero deberemos crearlo con urgencia para premiar la publicidad más torera. Fernando Pessoa escribió O banqueiro anarquista siete años antes del crack económico del 29. En la obra del portugués un viejo anarquista argumenta, con una lógica aplastante no exenta de paradojas, que la única posibilidad que le queda de mantener su militancia ácrata es hacerse banquero. Los de Bankia deben de pensar lo mismo. Los pobres empleados de banca lo agradecerán. Conozco a unos cuantos que, desde hace unos meses, disimulan cuando sus hijos pequeños les piden para algún trabajo escolar que de qué trabaja papá o mamá. Uno de ellos incluso se planteaba decir que era pianista en un burdel.

Els importa un cogombre

(carta enviada a La Vanguardia el dia 2.7.2011 referent a l'article publicat aquest mateix dia pel professor Sala i Martín, no publicada)


El Sr. Sala i Martín ens alliçona com hem d'enfocar les nostres relacions econòmiques i de convivència. Ell és un ensenyant i, per tant, ha de conèixer com funciona la nostra societat en un apartat tan estimat per nosaltres com és l'educació. A més té l'experiència africana del bé que funcionen les coses quan no hi ha cap interferència per part dels governs respectius. Si ho he entés bé fa una oda al sistema de mercat i deu pensar que encara que no tots sortim del mateix punt de partida i alguns hagin nascut amb la flor al cul mentre que altres han nascut amb la misèria enganxada a la pell, el que hem de fer tots plegats és espavilar-nos. El sistema de mercat és el que resol de forma més eficient les nostres preocupacions. La comparació és altament pedagògica i clarificadora; comparar l'educació amb el funcionament d'un supermercat és senzillament genial, i més encara en boca d'un ensenyant.

En el que si estic d'acord és en el sisstema proposat pel senyor Rubalcaba, d'implementar un MIR pels ensenaynts (de tot nivell). Això si, aquest MIR s'hauria d'implementar primer en els economistes (que l'espifien dia si dia també), desprès en els polítics (que no n'encerten una), i en totes les altres professions. D'aquesta manera per poder exercir les professions començariem als 30 anys, reduiriem l'atur i als joves els pagariem un sou de misèria.

Sala i Martín dóna tres possibles explicacions sobre el mal funcionament de l'educació: la culpa és dels lobbys sindicals; els cogombres són més importants que l'educació; i que l'educació els importa un cogombre als polítics.

El que no dóna Sala i Martín és la seva solució. Potser és aplicar la lògica dels supermercats i equiparar l'educació als cogombres? Té alguna idea de quin sistema educatiu (públic o privat) tenen implementat els països on l'educació rep la qualificació d'exel·lent? Li sembla que la igualtat d'oportunitats té algun sentit