Quan el sistema de valors no és compartit
Algun dia haurem de discutir seriosament el galdós paper que avui fan els mitjans de comunicació. He pogut llegir alguns articles en els que es ridiculitza sense cap mena de pal·liatiu el manifest de Hessel. La tesi contra el manifest bàsicament és que el capitalisme és el millor sistema inventat pels humans per resoldre eficientment les nostres necessitats. S’oblida de dir que la base del capitalisme és la mà invisible, és a dir, que cadascú faci el que li peti. Aquesta és la gran ideologia que hi ha al darrere d’aquest sistema. Un dels seus mentors -Hayeck- ens explica que no hi ha cap ment humana, cap estratègia, cap tecnologia, que pugui considerar totes les variables que conformen l’entorn social i econòmic, que inclogui els interessos i els desitjos de la població, així doncs, el millor que podem fer es laissez faire, laissez passer, le monde va de lui même. Aquest sistema (no fer res) és el millor per a resoldre de forma eficient la creació i distribució de la riquesa i el benestar. Quin gran avanç de la humanitat!
Molt bé, això ha funcionat mentre ha funcionat i ha resolt la governabilitat del planeta d’una manera més acceptable que els altres sistemes planificadors que hem posat en funcionament en el transcurs de la nostra història. Estem d’acord. Ara bé, en aquests moments en que al nostre país tenim més de 700 mil aturats i a l’Estat més de 5 milions, podem encara deixar que el món i la societat vagi pel seu compte?
A mi em sembla que és un exercici de cinisme o ignorància el mantenir aquestes tesis.
Si no som capaços de descobrir un sistema millor que el capitalisme, hem de ser capaços de posar alguns controls sobre els excessos del seu funcionament, d’aquest suposat liberalisme econòmic.
Però una cosa és el paper dels mitjans de comunicació i l’altra és on rau el problema que ara tots patim. Els mitjans són els missatgers, equivocats o no, però no tenen altra culpabilitat que la ignorància o la malevolència de voler-nos dur pel camí del pedregar, però res més.
Quan encetem un segle, com quan encetem un nou any, acostumem a fer una reflexió sobre el que ens està passant a la societat, a la població de tot el planeta, i quin futur creiem que ens espera. Però gairebé sempre decantant-se per una visió eurocentrista.
Referit al segle passat Philip Bloom en Años de vértigo, ens fa veure els importants fets que ja van marcar tot el segle XX: guerres, invents, canvis socials i ideològics, etc.
El començament d’aquest segle XXI, també està sent memorable i inquietant. Els fets que l’estan emmarcant i probablement assenyalaran la ruta de tot el segle i potser fins i tot del mil·lenni.
Encara convulsos per la submissió del poder democràtic (elpolític) al poder econòmic. Convulsos per l’assassinat de Bin Laden, sense judici ni garanties (un individu mesquí, boig perillós i moltes altres coses -no el trobarem a faltar-), un fet que augura un futur tenebrós. Convulsos per la crisi financera i econòmica, de la que segons les elits socials no hi ha culpables, no hi ha cobdícia, no hi ha mala fe, no hi ha especulació, no hi ha mala gestió ni manca d’idees; només hi ha mala sort. Convulsos per les desigualtats socials provocades per comportaments humans egoistes, tramposos i delictius, desigualtats que tot i que la població més pobra ha aconseguit millorar el seu nivell, la distància entre els que acaparen la riquesa i els que acaparen la misèria, s’incrementa dia a dia. Ens volen convèncer que la desigualtat social és inevitable; el gran argument és que sempre ha estat així, per tant, queda legitimada la desigualtat. Trigarem molt a tornar a parlar de l’eugenèsia? Convulsos pels grans desastres naturals com el del terratrèmol i el posterior tsunami del Japó, que han afectat a la central nuclears de Fukushima amb conseqüències encara imprevisibles, però que també ha afectat a altres centrals de les que no se’n ha parlat tant, com la planta atòmica de Onagawa o les dues centrals de Rokkasho i Higashidori, són el guió d’uns films de fantasia i terror en la seva expressió més pura. Convulsos per les rebel·lions del ciutadans àrabs que sembla que han descobert que els seus enemics no és pas l’occident, sinó els seus mateixos conciutadans que des de temps immemorial retenen el poder i la riquesa en detriment de la seva llibertat i benestar. Convulsos pel fenomen dels indignats que els analistes no saben entendre ni avaluar i que segurament han d’aconduir-nos cap a un canvi social i de forma d’organització, per més que els líders de la nostra societat (el mateixos que van sense fanal per sortir de la crisis) els acusen de no trobar solucions adequades per millorar la nostra governança. Fins i tot els banquers reconeixen que s’ha de recomposar el sistema de valors, però, serem capaços de fer-ho?
Crèiem que estàvem en el millor dels mons i ara, descobrim que, els que vivim en el primer món, tornem a la intempèrie, perquè, ens diuen, havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats. Els nostres líders, polítics, econòmics, morals, ens diuen que hem de reduir el nostre sistema de benestar perquè és insostenible. Com són tan espavilats, segur que tenen raó. Ara ens imposen mesures de reducció de la despesa pública, reducció del nostre estat del benestar, que tant ens va costar posar-lo en funcionament. Aquestes mesures no poden seguir de cap manera la política econòmica keynesiana, es a dir que el sector públic actuï com animador de la inversió i la despesa (no entraré en el concepte de despesa global i els seus components que expliquen el funcionament de l’economia keynesiana), suplint les mancances del sector privat. Per tant, la doctrina neoliberal no permet actuar d’aquesta manera i hem de reduir l’endeutament públic (i privat). El que sembla no tenir cap importància és que totes, totes, totes les mesures adoptades pels governs centrals i autonòmics, van en contra de la creació de treball, que és el problema número u del moment actual.
Per la seva banda els savis economistes ens diuen que el que cal fer és millorar la productivitat, del que en treuen com a conclusió que cal rebaixar els salaris. Cal reformar el mercat de treball i cal rebaixar les pensions. Cal reduir l’endeutament i el dèficit. Quan han dit això, tal com va fer Déu després de la creació del món, descansen. L’esforç de les seves neurones ha sigut tant excepcional, que necessiten un descans. Que descansin en pau i no ens emprenyin mai més!
Seran els indignats els que ens donaran la clau de volta de la solució de la nostra societat? Sembla que és difícil. Tothom els reconeixem el dret a estar indignats, però ningú els dóna crèdit quant a les solucions que proposen, perquè els diem, estan equivocats! Però els que els diem que estan equivocats, tenim una solució millor? Jo no, i els polítics i els líders econòmics, tampoc. Tenim mala peça al teler...
