Maria Badia

 

La Sra. Badia i altres eurodiputats han enviat una carta a la Comissaria de justícia Sra. Viviane Reding, demanant l’empara de la UE contra les amenaces de l’eurodiputat Vidal Quadras i de les veus de la caverna que expliciten que s’ha de complir la llei utilitzant tots els mitjans disponibles, amb una clara insinuació a les forces armades (ministre de Justícia, president del Govern, ministre d’hisenda, expresident Aznar, expresident Felipe González...). Al mateix temps ens recorden que l’exèrcit és el garant de la unitat de la pàtria.

La Faes amb l'auditori dels intel·lectuals Vargas Llosa i Boadella, és una institució realment lamentable. Els discursos de Montoro i Aznar, quedaran a les hemeroteques com els més ridículs de la història.  La seva veu d’opereta i sobretot les seves idees d’individus poc evolucionats, fa que no ens els puguem prendre seriosament. És possible que sigui una exageració fer cas d’aquestes amenaces, però el cert és que si existeixen i, per tant, cal començar a prendre algunes mesures.

No estic segur que la carta origen del conflicte, sigui una carta desafortunada, i encara estic més en desacord que sigui Rubalcaba qui la desautoritzi.

El fet que Espanya no tingui projecte, no ens ha de sorprendre. Ara governa el PP i està fent el que ha fet sempre, mentir i defensar el caspós estat espanyol i, volent o no volent, perjudicant a tots els catalans.
El que si em sorprèn és l’actitud dels socialistes que, amb Rubalcaba al davant i Navarro al darrere, han perdut absolutament el nord. Com entenen el socialisme aquests senyors? No s’adonen que s’han convertit en irrellevants? El socialisme havia tingut un cert predicament en temps de Felipe González, fins que ens vam adonar que aquest home ha sigut corromput pel poder. Ningú sap d’on ha sortit la seva fortuna i en canvi si s’han posat negre sobre blanc els seus errors polítics i econòmics i els seus canvis de criteri a mesura que ha anat decantant-se cap a la dreta. En contraposició, un altre socialista que està absolutament desacreditat -Rodríguez Zapatero- deu haver sigut un dels socialistes més honestos, que no vol dir encertats, que hem tingut al govern.

Aquest clima de violència, de moment verbal, desencadenada pel govern central, no és gens aconsellable per la salut de tots plegats. El govern central (sigui quin sigui el seu color) ha d’entendre d’una vegada que la catalanofòbia actual (atiada per alguns polítics i mitjans de comunicació) no ens durà a cap punt desitjable.

Si les posicions són tan irreconciliables, quin mal hi ha en una separació?

 

 

Cop policial al blanqueig de diners

Els cossos de seguretat han desarticulat la banda xinesa que blanquejava diners. En les informacions aparegudes diuen que els diners finalment anaven a parar a la Xina. El nucli dur està localitzat a Fuenlabrada i està format per uns 15 delinqüents (presumptes). Hi ha, naturalment, molts col·laboradors necessaris, que també han sigut detinguts.

No han pogut localitzar a un altre blanquejador il·lustre, amb pedigrí i confés -Emilio Botín- que ja fa molts anys va evadir diners i impostos, sense que quedés clar d’on procedien aquests diners. El frau comés per Emilio Botin ascendia a 2.000 milions, mentre que el de la banda descoberta es parla de 200 o 300 milions a l’any.

Com l’operació encara no ha acabat, esperem que la policia pugui localitzar-lo.

El dret a l'autodeterminació dels pobles

Abans d’encetar aquest tema faré una mena de confessió política-cultural. Quan vaig anar a l’escola, en la dècada dels anys 40, em van educar d’acord amb els cànons establerts pel ministre Wert. És a dir, teníem com a única llengua d’aprenentatge i de comunicació -el castellà- teníem classes de religió i de formación del espíritu nacional, la història que vam estudiar era una espècie d’història d’Espanya ben particular, que s’acabava amb el Glorioso Alzamiento Nacional, sense que ni tan sols s’expliqués res d’aquell fosc capítol. Cantàvem el cara al sol i hissàvem la bandera nacional cada matí abans d’entrar a classe. No hi havia cap més cultura que la castellana i la literatura en altres llengües no existia. A més, érem proamericans, perquè rebiem cada dia un got de llet en pols provinent dels seus excedents. Més endavant (1957) quan em vaig presentar a oposicions per treballar en una entitat financera (en aquells temps es feien oposicions) vaig haver de superar les proves establertes, entre les quals hi havia Los Principios del Movimiento. Finalment, quan em va tocar fer la mili, no vaig recórrer a influències per aconseguir una destinació que em fes més amable aquest “deure” ni tampoc vaig ser capaç de ser objector de consciència, ni vaig defugir agafar l’escopeta per estret de pit o curt de talla, com van fer alguns que s’havien lliurat de la mili i promovien la guerra a l’Iraq. Vaig fer totes les guàrdies, tota la instrucció i tot el que calia fer per ser un bon soldat. Per tant, no se’m pot assenyalar com a producte de l’adoctrinament de la nacionalista i pèrfida escola catalana. Així doncs m’he format com un bon espanyol tot i que la meva adhesió a la idea d’Espanya ja fa molt de temps que trontolla.

Dit això, passo a explicar el que he pogut entendre sobre aquest qüestionat dret a l’autodeterminació sense voler establir cap relació amb les possibles situacions polítiques existents en tot el planeta. És a dir, amb la pretensió de fer una descripció neutra.

És ara gairebé impossible descriure el que va succeir a Europa el 4 d’agost de 1914.Els dies anteriors i posteriors a la Primera Guerra Mundial es troben separats com el final d’un període i el començament d’un de nou. La Primera Guerra Mundial va fer explotar la comunitat europea de nacions, una cosa que cap altre guerra havia aconseguit fins llavors. Les guerres civils que van seguir posteriorment no només foren més sagnants i cruels que totes les que les precediren, sinó que van originar migracions que no van ser rebudes en cap lloc. Res del que s’estava fent per estúpid que fos i per molts que fossin els que ho sabien, va poder ser desfet i evitat.

Amb l’aparició de les minories en l’Europa oriental i meridional i amb els apàtrides empesos a l’Europa central i occidental es va produir un element nou de desintegració.

Les condicions del poder modern fan de la sobirania nacional una burla excepte pel que es refereix als estats gegantins.

Ni la Societat de Nacions ni els tractats de minories havien impedit que els estats recentment establerts assimilessin aquestes minories. La minoria russa o l’alemanya a Polònia no consideraven superior la cultura polonesa, ni se sentien impressionats perquè els polonesos fossin el 60% de la població i no estaven d’acord amb les mesures discriminatòries en contra seu.

Els moderns estats-nació sempre volen una homogeneïtat ètnica, amb l’esperança d’eliminar les diferenciacions naturals que provoquen odi, desconfiança i discriminació.

Aquest era el tenebrós panorama que dibuixava Hannah Arendt (Els orígens del totalitarisme) referint-se a aquells temps.

Els orígens d’aquest dret

La ONU és una bona font d’informació pel que fa a l’origen del dret a l’autodeterminació dels pobles, manifesta que és un pilar del dret internacional i que se sustenta en les declaracions i tractats subscrits per les diferents nacions. Des de 1945 quan la Carta de les Nacions Unides, més de 60 noves nacions han aparegut en el mapa en la segona meitat del SXX. Es una conquesta històrica, per més que en el document de la ONU s’insinua una coincidència que no els agrada: els interessos d’alguna de les potències internacionals (vull suposar que es refereix a Rússia) que volia acabar amb els “vedats de caça privats” dels imperis colonials.

Les fons jurídiques sobre el que se sustenta aquest dret està en la ja esmentada Carta de les Nacions Unides i el dos Pactes de Drets Humans de 1966, ambdós subscrits per Espanya. La defensa que fa d’aquest dret és inconfusible i indubtable. Ja en l’article primer d’aquest Pacte s’estableix que: Tots els pobles tenen dret a la lliure autodeterminació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

El problema ve en la pràctica amb els diferents models d’autodeterminació, en les diferents concepcions i en les seves conseqüències, i s’ha de tenir en compte que el dret a l’autodeterminació té una forta component política i aquesta component se supedita als Estats poderosos i a les institucions financeres i comercials internacionals, així com les empreses transnacionals, que moltes vegades qüestionen i manipulen el reconeixement d’aquest dret.

Cal reconèixer que la creació d’un nou Estat no sempre obeeix a criteris objectius jurídics, ja que aquest dret pot estar instrumentalitzar per alguns poders regionals o internacionals així com per interessos privats. Tot plegat obliga a tractar aquest dret amb molta precaució.

De totes maneres els exabruptes contra el dret a l’autodeterminació es cura com sempre es curen aquestes coses: llegint, i com diu l’autor de Delenda est Hispania, quan diu: que passi el que passi, s’arribi allà on s’arribi en la posta en funcionament d’aquest dret, al final del camí hem de poder continuar mirant als ulls dels nostres germans, amics, veïns i coneguts, amb independència del seu origen o convicció personal.

L’objectiu de l’autodeterminació

Malgrat que alguns polítics despistats diuen que l’autodeterminació i la independència són coses diferents, hem de reconèixer que l’objectiu de exercitar el dret a l’autodeterminació ens ha de portar a la consecució d’un estat independent.

Ara bé, també cal reconèixer que des dels poders de l’Estat sempre s’ha mantingut la idea de la indissolubilitat unitat de la nació, és i ha estat una espècie de mantra sense que mai hagi quedat clara la seva justificació. I també, el dret Internacional estableix que totes les nacions són indissolubles, tot i que la realitat històrica i la pràctica internacional s’encarreguen de demostrar que aquesta asseveració no és certa.

 

 

 

Delenda est Hispania

 

Tots en som testimonis,. Una vegada més que els fets van per davant de les idees i els ideòlegs van mig perduts. S’han trobat que de cop i volta, quan ja semblava que la nació catalana havia deixat d’existir, la reivindicació és més forta que mai. Potser ingènua, potser confusa, però sobretot, sentida emocionalment, sentimentalment i patriòticament.

Dins aquesta voràgine d’esdeveniments i a la fi de tenir la millor informació possible, llegim, arguments i contra arguments, en favor i en contra del dret a decidir, de tenir institucions de l’estat pròpies i de tenir un estat independent.

Entremig d’aquestes turbulències, surten alguns empresaris, o millor dit, gestors que s’han apropiat d’empreses, algunes vegades per mètodes més que discutibles, que prenen cartes en aquest assumpte i estan preocupats pel que en diuen “el seu negoci”, i no només això que seria molt lícit, sinó que entren en camps de mines, i tenen la barra de pressionar als poders polítics establerts legalment perquè facin el que ells creuen més convenient pels seus interessos. Forma part d'aquelles inconfesables relacions entre polítics i l'establishment que ha garantit en els darrers 300 anys la preminència de l'espanyolisme més ranci.

Així doncs amb la finalitat de rearmar-me amb dades i arguments he començat a llegir “Delenda est Hispania” d’Albert Pont. Només he llegit la introducció i ja estic emocionat. No m’he pogut resistir a fer un comentari d’urgència abans d’acabar de llegir-lo complert.

De qualsevol manera esmento algunes frases:

L’Estat català no serà viable ni política ni socialment si no és capaç d’integrar totes les sensibilitats de la societat catalana, i no només aquelles que provenen del sobiranisme més radical.

Passi el que passi, arribarem allà on arribem, al final del camí hem de poder continuar mirant als ulls dels nostres germans, amics, veïns i coneguts, amb independència del seu origen o convicció personal.

Cada vegada es fa més evident la debilitat de les nostres institucions d’autogovern, com de la nostra classe política i econòmica, davant d’una Espanya irreconciliable.

Allò que alguns anomenen establishment català, la nostra pròpia classe política, la nostra comunitat autònoma i les seves institucions, també són Espanya. Les inconfessables complicitats personals amb les grans corporacions empresarials espanyoles, només garanteix la preeminència política, econòmica i ideològica de l’espanyolisme.

L’Estat espanyol és el resultat del trencament de la nostra pròpia història. No som un territori voluntàriament sotmès a la sobirania d’una Castella que s’ha apropiat d’Espanya, ni som el patrimoni del seu rei i de les seves institucions.

Els nostres avantpassats varen originar el pactisme que va inspirar Grotius, la representació de classes, la separació de poders, els antecedents de la sobirania nacional, el sotmetiment reial a les constitucions i a l’imperi de la llei. Vàrem tenir la primera monarquia europea que fonamentava els seus drets polítics, n o pas per legitimitat divina, sinó en la seva designació civil.

El llibre està dividit en tres parts:

1.    Exposició de fets i motius

2.    L’objectivació de la independència

3.    Alea Iacta Est

Unes 500 pàgines que prometen ser un conjunt d’informacions objectives que volen destruir el mite de la impossibilitat del que és possible. El preu 22,9 euros.

El llibre està publicat pel Centre Català de Negocis i Carta Blanca Viena Edicions. Naturalment les grans editorials s'hi deuen haver posat de cul.

 

 

 

 

Lara - Cuyàs

Vaig llegir amb un cert astorament l’article del Sr. Cuyàs (Lara, 3.10.2012) on literalment es deia que “L'endemà de la manifestació de l'Onze, després de les declaracions de Mas, el president va rebre una trucada d'Isidre Fainé, el director general de La Caixa, que va fer tremolar els fonaments del Palau de la Generalitat i l'edifici sencer”.

Jo, per qüestions de treball, he pogut parlar varies vegades amb el Sr. Fainé (ja fa anys) i no crec pas que fos possible que es produís uns fets com els que puc interpretar del paràgraf transcrit. El poder polític no pot ser interpel·lat pel poder econòmic i/o financer i el Sr. Fainé és molt conscient del seu paper com a capdavanter (que no amo) de la més important institució financera del país i mai hauria caigut en aquest parany. El Sr. Fainé és probable que no em recordi, perquè de vegades ni em saluda o bé s’equivoca de nom a l’esmentar-me, però ben segur és degut a les moltes relacions que manté aquest senyor i que fan difícil es recordi de tothom.

El que si es cert és que tothom pot opinar com cregui convenient, i votar per l’opció més d’acord amb la seva ideologia i forma de pensar, però pressionar al poder polític, no ho pot fer ni el Sr. Lara ni el Sr. Fainé i, com a mínim aquest darrer sí que ho ha de saber perquè els ideals que ha viscut durant tants anys a "la Caixa" han d'haver impregnat el seu pensament, i no crec possible hagi comés aquest error.

El Sr. Fainé té un problema prou delicat, perquè el negoci que ell dirigeix té interessos a tot Espanya i si pren partit per alguna opció política, les votacions dels seus clients, poden també decantar la balança del negoci de CaixaBank.