Pizarro

Perfil d’un conqueridor

Aquests dies es parla molt d’aquest senyor. Des que Rajoy el postula com un valor en alça per posar ordre a l’economia del país s’ha organitzat un petit mullader. Els uns, ens diuen que és una persona d’una extraordinària intel·ligència, amb gran experiència com a empresari, un home que ha sabut “donar valor als accionistes”, fent créixer el valor de la Companyia.
Els altres diuen que és un desastre, que no ha sigut més que un funcionari, amb comportaments fonamentalistes i anticatalans, que l’únic que ha sabut administrar és el seu patrimoni.

Com tothom pot opinar -és un personatge públic- jo també vull dir-hi la meva.

De totes aquestes opinions emeses m’ha semblat estrany que no s’hagi donat cap rellevància al tema de les opes (o que se li hagi donar una rellevància al meu entendre inadequada).
Sabem que una opa és un mecanisme per disciplinar les empreses o millor dit, els seus executius. Quan una empresa és opada el mercat posa de relleu que, canviant la direcció de l’empresa aquesta val més. Si això és així, d’on surt la idea que el Sr. Pizarro, que ha sofert diverses i continuades opes a les que ha presentat una resistència numantina, és un bon gestor? El “valor” que ha donat el Sr. Pizarro als accionistes es deriva directament de la possibilitat que el mercat el fes fora de la Presidència i no pas de cap altra cosa.
La hipòtesi de que el Pizarro és un bon gestor ha de quedar circumscrit als seus diners, o als diners que ha obtingut d’una forma “lícita” en la gestió de les empreses en les que ha transitat, i no a cap altra cosa..
Però que vol dir lícita? És el mateix que ètica? El concepte “lícit” es refereix a que és una forma que la legislació actual i el domini d’un president de la Companyia sobre aquesta, ho permet. Si un senyor aprofita la seva posició dins l’empresa per apropiar-se dels seus diners, amb autorització de la Junta General, això és lícit? O només és aprofitar-se del seu càrrec per fer aprovar a la Junta General unes mamandurries al seu favor fora de tota lògica?

El Sr. Pizarro no és economista, cosa a la que dono ben poca importància. És un advocat de l’Estat, la qual cosa vol dir que ha hagut de presentar-se i guanyar unes dures oposicions. Segur que és intel·ligent o molt intel·ligent, però ¿sap fer bé la feina de gestionar una empresa de la qual només ha sigut un funcionari? Gestionar una empresa que té els preus concertats de venda de l’energia en règim de monopoli (o gairebé), que rep unes compensacions multimilionàries de l’Estat per conceptes injustificables (CTC), és realment meritori? Que és immune a qualsevol daltabaix?

Algun ximple, periodista o del propi PP, està dient que si una persona és rica, millor, perquè així no tindrà temptació de robar.
Independentment d’aquesta ximpleria, caldria dir que Pizarro no és un empresari ni ho ha estat mai, ha estat un gestor que ha tingut accés a la Presidència d’una Companyia no per oposició, sinó per un favor dels seus amics polítics, la qual cosa en una persona que ha fet dures oposicions li deu haver semblat un xollo. Però fins i tot el fet que no hagi sigut un empresari no el desqualifica per ocupar un càrrec a qualsevol partit i a qualsevol govern (de més tontos n’hem tingut).
Però el que ara es qüestiona no és només la forma d’accés al poder econòmic, sinó també l’origen de la seva quantiosa fortuna. És pot dir que l’ha guanyat lícitament? Jo crec que no, els blindatges de tots els executius que es valen de la seva posició de poder, per convèncer, per comprar, els seus consellers, i manipular les seves Juntes Generals d’accionistes, és immoral, és il·lícit, i és fraudulent, digui el que digui la llei.

El Sr. Pizarro va tenir una actuació brillant en el Parlament català quan la seva Companyia ens va deixar a les fosques. Havia preparat bé el tema i va donar dades i mentides barrejades i el resultat va ser que va guanyar el matx. Però això és així només en part i només en part perquè els nostres parlamentaris no van estar a l’alçada de les circumstàncies. No van donar la talla; acostumats a fer el gandul no s’havien preparat el tema, no per acorralar al Sr. Pizarro, sinó per treure’n la veritat, per saber com es va produir l’apagada i qui va ser el responsable d’una tallada elèctrica que va perjudicar durant molts dies a milers de usuaris.

Darrerament el Sr. Pizarro, amb una total impudícia, ha declarat que ell se sent dels altres catalans, que ell ha fet unes inversions milionàries a Catalunya, que ell ... que ell ... etc. etc. (el mateix discurs de la Maleni, serà que el PP imprimeix caràcter?). El que no va dir és que si no feia les inversions a Catalunya (no ell, sinó la Companyia que presidia gràcies als seus amics), on hi ha la majoria de clients ¿a on hauria d’invertir la Companyia? I per altra banda, ho diu com si ell s’hagués tret els diners de la butxaca.
¿Quan els executius deixaran de parlar com si l’empresa fos seva? Aquest costum tant estès, massa, entre els executius de les grans empreses, dóna pistes de com pensen aquests subjectes.

Per acabar, crec que el Sr. Pizarro no es pot sentir massa satisfet de la seva gestió. A banda d’haver deixat la Companyia en mans d’una Companyia italiana que té la fama de ser de les més ineficients d’Europa, després del trànsit d’ell mateix cap a la política i d’Endesa cap a Enel, la Companyia segueix tenint tot el pes d’una espècie d’intervencionisme, del govern i dels partits polítics, i així han aterrat a la Companyia nous amics i representants del PP (Becerril i Cabanillas), amb el que el pervindre d’aquesta Companyia s’entrelluca com una continuació de la seva Presidència, repartint mamandurries i repartint ineficiència, tot a càrrec dels captius clients que no podem fer altra cosa que seguir connectats al monopoli dels amics de Manuel Pizarro o bé llegir a la llum d’una espelma.

Campanya "nadalenca" contra l'educació

Un tsumani al voltant de l’educació

En un entorn "nadalenc" ens trobem sobre la taula una campanya contra l’educació. Els senyors Nadal (El Periódico), Nadal (PP), Nadal (tenista), estan contra l’educació.

El primer (Nadal, El periódico), diu que els professors de secundària en un percentatge que ha tret d’un estudi de la Fundació Bofill, no fa cursos de reciclatge (i els periodistes -i els seus directors- quins cursos de reciclatge fan?, i els polítics, i els constructors, i els executius?). I en el context de la total autosatisfacció que li dóna la seva excel·lència, diu que ara per fi, parlem de l’educació (escoltat a Catalunya Radio) i sortiran coses interessants i es posarà remei a unes quantes coses. Fa un discurs contra el professorat a qui atribueix tots els mals de l’educació actual. Ningú més en té cap culpa. El seu diari que sembla un pamflet del PSOE, té el punt de mira una mica desviat, fins al punt que ha deixat de ser un diari progressista per convertir-se en un diari conservador. Tindrem sort, doncs, que especialistes com ell ens resoldran la cosa de l’educació.

La Sra. Nadal PP (dia 22.1.2007 a TV2 a 59’) no contesta d’on ha tret la dada que els nens que a l’escola reben l’ensenyament en català tenen un fracàs escolar el doble dels que el reben en castellà.
La Sra. Nadal té l’aparença d’una àvia de bona família, però com a tal àvia entranyable, ni la memòria ni els reflexes l’acompanyen. Es fa un lio considerable amb les dades i les paraules i, afortunadament, la repetició de les mateixes paraules vinguin o no a "cuento", la salven de la campana. A la televisió dóna una imatge que fa una mica de pena. ¿Perquè el seu cap de fila (aquell que té una veu tant rara) no la deixa en pau?
La Sra. Nadal em cau bé i no sé perquè el PP l’ha de martiritzar. Com pot anar en el seu estat pre-catatònic a una escola de negocis a explicar el programa econòmic del PP?
Sort que el líder del seu partit (Rajoy, La Nit al Dia, 25.1.2008) li dóna un cop de mà i defensa de forma clara la llibertat (no sé si el Sr.Rajoy sap realment que vol dir llibertat) com un valor prioritari de la nostra societat i, pel que fa a l’educació, li sembla que el millor per resoldre el problema “catalan” és deixar que els polítics (es a dir, ells) i els pares, que com tots sabem són les persones més equànimes per resoldre els problemes de l’educació, decideixin quins han de ser els continguts de l’educació dels seus fills i en quina llengua han de rebre aquests coneixements.
El concepte de llibertat del Sr. Rajoy no admet que els ciutadans de Catalunya decidim quina és l'educació que volem impartir a les nostres escoles (tot i que tenim les competències traspassades). Voldria que fossin els ciutadans de tot l'Estat els que ho decidissin.
Per tant, sembla que el que molesta a una part de la societat (la espanyola, no la catalana) és que s'imparteixin coneixements en llengua catalana i ja una mica més lluny que la religió (la seva, i si pot ser la de l'Opus o la dels Legionarios) no sigui present a les aules. També, com acostuma a passar amb tota aquesta gent, defensa el coneixement de l’anglès com un bé indiscutible i així resol les mancances que ell i la majoria de la nostra generació ha/hem patit per no saber aquesta llengua. Però no tot van ser bestieses, sinó que entre altres coses Rajoy va dir que donaria tota l’autoritat als professors, deixant-se d’estar de intervencions polítiques i de les influències dels pares. Naturalment, parla de l’escola pública, perquè la privada, la que ell porta els seus fills, ja tenen resolts aquests problemes, tant en l’ensenyament religiós, com en la llengua en que cal impartir els coneixements.
En tot cas cal dir que el PP ha aclarit com enten aquest problema de l'educació a Catalunya. Quan se'ls pregunta si farien classes separades entre catalanoparlants i castellanoparlants, fugen d'estudi i diuen que ells l'únic que faran serà la llei i després cada Comunitat ja s'apanyarà. Tot perquè no saben com s'ha de resoldre aquesta qüestió i per rucs que siguin s'adonen de la incongruència del seu plantejament.

A mig camí entre un Drag Queen (petitet), Nosferatu (petitet) i la Bella Lola (petiteta), l'ex-president del govern espanyol el Sr. Aznar apareix també als mitjans per fer declaracions.
Afirma que el President del Govern menteix, que els ministres del govern menteixen i que els bisbes, quan no li donen la raó també menteixen.
Afirma que a Catalunya la llengua castellana es perseguida, afirma que a l’Iraq hi ha armes de destrucció massiva, afirma que la Constitució és un valor que cal preservar (quan ell s’hi va oposar), afirma que els espanyols hem d’anar a defensar la pau i la justícia fins i tot amb les armes (quan ell es va escaquejar de la mili o el van excloure per estret de pit o per alguna altra deficiència que podia fer perillós que estès al costat d’una arma), afirma que el seu govern no va negociar amb els terroristes, afirma que una persona que hagi mentit perd tota la credibilitat i hauria de tenir vedada la presència als mitjans i naturalment, estar exclòs de la política... i ho afirma sense ni tan sols posar-se vermell!

El tenista Nadal, no té cap culpa de la seva inclusió en aquest escrit. Aprofito una regla mnemotècnica de que tots els Nadal són dolents (no és veritat). Potser si que li tinc una mica de mania per ser un fan del Real Madrid i ser una mica espanyolista, però això no mereix cap reprovació. A banda d'això és un home que lluita i se sacrifica per aconseguir estar el més alt possible i mereix els meus respectes.

Però si vull dir que els tenistes són uns mal educats i uns maniàtics. Mal educats perquè es guanyen la vida jugant a tenis i es deuen a un públic i en canvi els demanen un comportament impecable (silenci, necessiten concentració, que no es moguin perquè els molesten, necessiten aplaudiments, necessiten carinyo, etc. …) i en canvi ells (un exemple que es veu a tot el món) mostren unes maneres insofribles, rebaten les seves raquetes per terra, criden mentre juguen, es fan portar la tovallola amb una indicació d’impaciència.

Haurem doncs d’esperar que passin els efectes de l’època "nadalenca" i les consegüents eleccions, per poder tornar a parlar de forma tranquil·la dels problemes de l’educació.

Els mal educats

Què en farem d’aquesta gent?

Expressament he deixat passar uns dies abans d’ajuntar-me a l’onada d’opinadors sobre el tema de l’educació. Si fem cas al que diu la premsa sembla ser que des de la OCDE (Informe PISA) ens han qualificat com a mal educats. O més ben dit, volem interpretar que els ho diuen als nostres nois i noies de 15 anys, especialment en l’àrea de ciències.
No hi ha dubte que aquest informe és un informe seriós i cal valorar-lo exactament en el que diu (no en el que no diu) i, per tant, els governs respectius (Central i Autonòmics) haurien de fer-li algun cas.
Aquest és un informe tècnic de gran utilitat pel món educatiu i per tota la societat, això sí, sempre que aquesta societat i aquest món educatius es prengui la molèstia de llegir-lo i fer algun esforç per esbrinar què diu.

Ara bé, permeteu-me que faci algunes reflexions al respecte que no tindran res de tècniques.
Primer de tot vull recordar que els grans opinadors (la premsa, radio, TV i tertúlies) d’aquest país tan prompte els va arribar a les seves antenes que hi havia un altre informe (PISA) a punt de veure la llum (de fet se sap amb suficient antelació, doncs es publica cada tres anys), es van permetre expressar contundents opinions sobre el malament que va l’educació. Sobre el desastre de professors que tenim a les escoles i sobre l’actitud dels diferents governs al respecte. Ni una ratlla respecte a l’actitud dels pares, ni una ratlla respecte a la frivolitat amb que la premsa opina sobre aquests punt, ni una ratlla respecte a l’actitud dels nois i noies destinataris d’aquest ensenyament, ni una ratlla que posi, negre sobre blanc, les condicions objectives d’aquest ensenyament i dels models que els dóna la nostra societat.
Segons aquests opinadors, les responsabilitats cal atribuir-les, en aquest ordre: a l’escola, als governs, en alguns casos es parla de la societat, i encara menys es parla dels pares. Dels nois i noies ni se’n parla.
La proposta que jo faig és invertir completament l’ordre: primer els nois i noies, després aquesta cosa amorfa que en diem la societat, a continuació els pares. Després els governs i finalment les escoles.

Explicaré el meu punt de vista.
De seguida que es va parlar d’aquest informe (PISA), quan encara no s’havia publicat i només es coneixien filtracions deslleials, els opinadors, van començar a despotricar del malament que funcionava l’escola al nostre país. Es a dir, estic dient que aquests senyors aprofitaven una actuació deslleial i punible d’uns adults (hi ha uns protocols molt explícits de quan i com es pot utilitzar aquesta informació i de quines són les penalitzacions per l’incompliment, per exemple, deixar de formar part d’aquesta enquesta), van fer veure que s’estripen les vestidures quan no feien altra cosa que actuar torticerament, deslleialment, incívicament, aprofitant-se d’una deslleialtat fent-se partícip de la mateixa, i que maldaven per avançar el catastrofisme sense haver-se llegit ni una ratlla de l’informe en qüestió. És la cultura de rebenta que dóna dividends, que dóna publicitat, que té audiència. Cap matis, cap observació, tot pel broc gros; abans de la publicació de l’informe, abans d’haver-lo llegit, ja s’havien pronunciat amb les observacions de sempre. Entremig gran elogis al sistema finlandès, però cap d’ells diu que a Finlàndia l’educació és totalment pública, mentre aquí es preconitza sense cap tipus de vergonya la privada i si pot ser la confessional.

Així doncs ens trobem que uns adults mal educats (opinadors) parlen de la mala educació d’uns nois i noies (sense poder justificar-la), aprofitant que uns altres adults (els que van facilitar la filtració) van ser també deshonestos. Voleu noms... tots els que van opinar abans del dia 4 de desembre 2007 en que es va fer públic l’informe, i aquí hi són tots. Agafeu qualsevol diari i veureu els noms.

Després de situar aquests impresentables opinadors al lloc que els correspon, passaré a coses més serioses. Suposo que no diré res massa novedós si atribueixo a l’educació una forma d’actuar que pren la forma d’al·luvió, la de sedimentació de capes a través del temps, de pluja fina i constant que amara les neurones dels nostres joves a través de generacions, completat tot per l’exemple que els dóna la nostra societat, l’exemple que els donem els adults. L’educació no és una cosa improvisada, és un treball permanent, d’anys, de generacions, el que vol dir que tots hi estem implicats, ningú pot llençar la primera pedra dient, això no és cosa meva! Ho he delegat al Govern, a l’escola, a qui sigui.

Això no obstant, començaré parlant dels nois i les noies i de la seva actitud a l’escola. Com és que no es parla de la seva actitud? Cada vegada que els justifiquem i donem les culpes a altres estaments (als qui jo també culparé) els estem fent un flac favor. El que cal dir-los-hi és que ells s’han d’espavilar, que amb la sobreprotecció i mals exemples que els donem amb el nostre pusil·lànime comportament només fem ciutadans mediocres (tot i que amb l’actual triomf de la mediocritat a la societat, a la política, a l’empresa, ... potser fins i tot ja els semblarà bé). I els hem de dir que el triomf sense esforç, sense treball, no porta enlloc. Si és cert que molts mediocres triomfen, cosa que veiem a la política, a l’empresa, a la societat,... veiem constantment que els valors més apreciats en els nostres dies són els diners i la mesquinesa. Veiem que allò que se’n diu meritocràcia és un concepte buit, el que és útil i dóna bon resultat per la promoció és fer el pilota, riure les gràcies dels poderosos, ser amics només de conveniències, intercanviar-se favors entre els que tenen el poder... tot el demés no serveix per a res. Veiem una societat plena de mal educats, d’individus que els conviden a alguna cosa i ni tan sols són capaços de donar una resposta, simplement deixen d’anar-hi. Veiem persones que quan entres a l’ascensor, ni tan sols són capaços de donar el bon dia. Veiem persones que posen els peus al banc d’asseure’s en els transports públics, que criden, que molesten a les persones que tenen al costat, que condueixen els seus automòbils amb una total prepotència, oblidant que les vies són públiques i s’han de compartir. Veiem polítics i algun executiu (bastants) que tan aviat com troben el xofer que els ha anat a buscar li traspassen el maletí (que pesa tres unces), deixant clar qui mana, sense tenir en compte que el venen a buscar com a part de la professió sense que això hagi de ser una humiliació o un senyal de superioritat.
Recordo que una vegada vaig anar a rebre a un eurodiputat del PSOE a l’aeroport que venia a donar una conferència. Jo el coneixia (coneixia la seva cara per les fotos) i ell a mi no. Quan li vaig dir que l’anava a rebre, el primer que va fer fou donar-me el maletí (el molt cretí). Com és que no saben comportar-se? D’on ho havia tret que li havia de dur el maletí? Tenia uns anys menys que jo i era un servidor públic! Aquests són els exemples que fan mal.

Els pares han decidit que ells no poden ocupar-se de l’educació dels seus fills, han fet un outsourcing d’aquesta funció a l’escola i, per tant, que a ells no els demanin responsabilitats. Entre tant, els adults de la nostra generació (el vano que va des dels 50 als 65 anys) i potser encara de la generació posterior, són un personal bastant impresentable. És evident que quan pugen a l’autobús no posen els peus als seients del davant com fan alguns dels nostres adolescents, però si criden com esperitats, parlen pels mòbils amb converses insulses absolutament predecibles (estic al bus, ara passo per..., estaré aquí dintre de...), o bé si us fixeu amb el tema dels gossos i els seus passejos i necessitats, veureu com la nostra generació (que per cert es força afeccionada a tenir gossos) els treu a passeig, però difícilment recull les seves caques, mentre que quan veieu un jove ben segur que se’n ocuparà.
El tuteig sembla que és una cosa que ha rebaixat la disciplina dels joves. Tracten de tu a tothom i això, als adults ens molesta. Però, com hem ensenyat nosaltres, els pares, a aquests nois? No hem canviat en la nostra època aquesta forma de tracte? A més, els sistemes de comunicació implantats per les grans empreses, no ens tutegen a tothora? Com és que no han acomiadat aquests inútils responsables de relació amb els clients?
Tenim us servidors de la Pàtria (i nostres) que s’haurien de dedicar a fer lleis al Parlament i quan veiem les imatges a la televisió de com “treballen” veiem uns bancs buits, uns representants distrets amb els meu mòbil o llegint el diari. Aquest és l’exemple que donem als nostres joves?
Què en farem d'aquesta gent?

http://www.oecd.org/document/2/0,3343,en_32252351_32236191_39718850_1_1_1_1,00.html

Volum 1: ISBN: 9789264040007
Publication: 04/12/07Pages: 383Language: English

Volum 2: ISBN: 9789264040144
Publication: 04/12/07Pages: 310Languages: English/French

Movistar, la continuació (no el final)

Un "culebrón" que no s'acaba...


Comencem bé l'any! Un assumpte sense massa importància, però que mostra com les companyies que tenen la concessió "real" continuen fent el que els dona la gana.

Aquesta és la continuació del que explicava el mes de novembre en aquest mateix bloc i que tinc interès en donar difusió perquè tothom sàpiga con funciona aquesta Companyia.

Amb data 3.1.2008 he enviat el burofax NB00001506345, amb acusament de recepció i que m'ha costat 25,04 euros, l'escrit que us reprodueixo a continuació:


Barcelona, 2 de enero de 2008


Movistar SA.
Plaza Independencia, 6
28001 Madrid

Sr. César Alierta, Presidente de Movistar

Señor:

Ante la negativa de sus empleados de facilitarme el correo electrónico del Servicio de Atención al Cliente (me remiten al sistema estándar de la página Web que como debe saber es limitado), negativa debidamente avalada o impuesta por sus respectivos jefes, me veo en la necesidad, como sustituto de dicho servicio, de dirigirme a Vd. para expresar mi indignación por el trato que me da su Compañía.

Su departamento de facturación ha intentado dos veces (que me haya dado cuenta) facturarme importes no correctos. A esto se le denomina intento de estafa o error reiterado, elijan cual prefieren.

La primera fue en la facturación de 18 feb a 17 mar 07, me facturaron -erróneamente- 3 llamadas de una cosa que titulaban emoción, con un importe total de 1,50 euros. En la misma facturación se incluía una llamada de 1 h 55 m, con un importe de 24,31 euros.
Cuando llamé para reclamar sobre incorrección de esta facturación me explicaron que el concepto de emoción correspondía a internet y que yo habría usado este servicio. Les expliqué que no tengo contratado el servicio de internet y por tanto era imposible que me hubiera conectado, ni se que es, ni me interesa. Me pidieron que me diera de baja de dicho servicio y les dije que de ninguna forma me iba a dar de baja de un servicio que no había solicitado el alta.
Con respecto a la llamada de 1 h 55 m conseguí identificar el teléfono y correspondía a un dispensario (Adeslas) al que había llamado para concertar una visita. Como mucho, esa llamada podía durar un minuto o dos, pero ni uno más.

Parece que mi firmeza y mis argumentos consiguieron que ustedes entendieran cual era el problema y lo poco firme de su facturación, con lo que decidieron resarcirme de dichos importes, eso si, en la facturación siguiente.

La segunda fue en la facturación de 18 set a 17 oct 07, nuevamente me facturan un servicio que no he usado nunca. El “servicio” de referencia es el GPRS en itinerancia. Ni tengo contratado servicio de internet, ni el GRPS, pero lo escandaloso es que me facturan 370 servicios con acceso a internet, desde Lituania, donde efectivamente estuve esos días y efectué alguna llamada y envié algún SMS, pero ni una vez utilicé ese supuesto servicio de GRPS, ni lo tengo concertado, por lo que parece lógico que no pueda utilizarlo. El importe de ese “servicio” es de 361,07 euros. No hace falta decir que según la propia facturación realicé un acceso cada 5 minutos, durante tres días, día y noche sin interrupción, lo que escapa de toda lógica, aún cuando en principio no quisieron admitirlo.

Como sea que mi reclamación no fue atendida, en el sentido de admitir el error de su Compañía y el compromiso de retroceso, les pedí que anularan dicha facturación emitiendo una nueva con la reducción de los 361,07 euros.
Al mismo tiempo di orden a mi entidad bancaria de devolver el recibo en cuestión.

Hasta el día 13.11.07 no me dan ninguna explicación. En ese día, telefónicamente una empleada me dice que han detectado que, efectivamente la facturación era errónea, pero que debería pagar dicho recibo y posteriormente me devolverían el importe. Le repliqué que de ninguna manera iba a pagar un recibo incorrecto. Finalmente me dijo que, de acuerdo, que iban a proceder a emitir un nuevo recibo con el importe correcto.
Amén de otras incongruencias me dice que debo darme de baja del servicio GPRS (del que no me he dado de alta). Le replique que de ningún modo voy a darme de baja de un servicio que no me he dado de alta.

Sigue la surrealista historia: el día 27.11.07 al abrir mi móvil me encuentro que no hay línea y veo el mensaje siguiente:
27 nov 2007 09.34.07Importe pendiente 455,33 euros. Ingresar en cajeros automáticos de La Caixa o cuenta BSCH 0049-1500-02-2010384121. Indicar numero movil u NIF titular linea

Llamo al 609, una voz me dice: No puedes realizar llamadas, Movistar te informa que tu línea está suspendida por tener un importe pendiente, para más información…

Llamo al 1485 y después de superar múltiples dificultades, si no se que, marque el 1, si no se cuantos marque el … consigo que me atiendan. Les digo que quiero me rehabiliten mi línea de forma inmediata y si antes de dos horas no lo han hecho, pueden considerarme baja de la Compañía, pero en ese caso me reservo el derecho a demandarles por los perjuicios ocasionados con el incumplimiento de contrato.
La línea me es rehabilitada de forma inmediata.

Cuando el tema parecía resuelto el día 29.12, por segunda vez cortan la línea.
Me envían un SMS que dice: Importe pendiente 36,48 euros. Ingresar en cajeros automáticos de La Caixa o cuenta BSCH… 29.12.2007 21.42.42

Llamé al teléfono 609 y nuevamente, admitiendo su error verbalmente, me rehabilitaron la línea. Cabe decir que fueron correctos en el trato y me presentaron excusas verbalmente. Esta vez resulta que me reclamaban (el día 29.12.07) un recibo que no presentaran al cobro hasta el día 4.1.08.
Pero aquí no termina el culebrón de Movistar, resulta que el contrato que suscribí con Movistar afectaba a dos teléfonos, el mío (619703xxx) y el de mi esposa (619703xxx), y el de mi esposa todavía hoy (día 1.1.2008) está sin línea. El mismo día llamo al 609 les explico esta situación y de forma inmediata me rehabilitan la otra línea.

Pese a ello y a tener “solucionado” mi problema, al querer dejar por escrito lo sucedido he tenido un nuevo problema: no me han querido facilitar el correo electrónico del Servicio de Atención al Cliente. Vds. sabrán porqué lo hacen. Ahora me obligan a perder más tiempo y dinero.

Quiero añadir un par de cosas más. Aparte del jefe del servicio de facturación, está el de organización y el de relaciones con el cliente, es decir, toda la Compañía, que han actuado como unos auténticos energúmenos.
No me explico porqué su Compañía tiene que tutearme como si fuera un jovencito de 13 años. ¿No puede entender su jefe de comunicación que esto es un signo de mala educación y no de una supuesta progresía? ¿Por qué persiste en ello?

Les presenté dos escritos al Servicio de Atención al Cliente (cuya dirección de correo electrónico no guardé en su momento, pero que podría recuperar con un pequeño esfuerzo) con referencias: Nº 30259 y otra de la que no tomé nota de dicho número.
Nunca hasta ahora me han presentado excusas por escrito, ni han reconocido su error más que de forma verbal.

Sr. Alierta ¿Cree Vd. que este comportamiento de su Compañía se ajusta a las declaraciones y principios de actuación que constan en su Informe Anual? ¿No cree que deberían reelaborar sus normas de relación con los clientes y tratarlos adecuada y respetuosamente?

Queda expuesta mi queja. ¿Que es lo que quiero? Pues muy sencillamente, recibir un escrito del responsable del servicio que me pida disculpas por los errores cometidos y por el incorrecto trato recibido, así como me tengan inscrito en el cuadro de honor de los clientes perjudicados y maltratados por su Compañía, que dejen de tutearme y que reestructuren su Compañía para que pueda dar un servicio adecuado a sus clientes, y si para ello tiene que dimitir todo el Consejo de Administración, cuanto antes lo haga mejor; pero no intenten estafarme de nuevo y adecuen sus tarifas y servicios a los que corresponden a un negocio competitivo y no monopolístico (prácticamente, no formalmente) como hasta ahora.

Atentamente,

Gerard Palacín Artiga
Tel 619703xxx
gpa@economistes.com