Carta Oberta a César Alierta

(m’hauria agradat poder enviar aquest escrit a Telefònica directament, però resulta que per comunicar qualsevol cosa a aquesta empresa t’has de registrar i has de donar un munt de dades, i quan ja ho has fet, resulta que l'únic que està previst reclamar és sobre la factura i sobre comandes i instalacions. No els interessa cap més cosa dels seus clients)


Benvolgut César:

Et tutejo no tant perquè em vingui de gust, sinó perquè veig que tu i la teva companyia ja us heu avançat en aquesta forma de tractament.

Veuràs que el tema que vull tocar és purament formal. Veig que a la teva companyia heu decidit donar-me aquest tractament, el tuteig, cosa que per altra banda dóna sensació de bon rotllo i proximitat,

La veritat és que jo no estic massa acostumat aquesta forma de relacionar-se amb unes persones que o bé són clients (i per tant mereixen el més absolut respecte) o són proveïdors i en aquest cas si que potser alguna vegada els toca haver de suportar formes de relació que potser no són del tot còmodes.

Que jo recordi tu i jo no hem tingut altre contacte que el de client proveïdor, pensa que ni tant solament he sigut mai accionista de la teva companyia, la mai prou ponderada emissora de les“matildes”, i per tant, em sobta aquesta franquesa.
No hem fet la mili junts (tot i que tu també tens l’aparença de persona provecta i fins i tot potser com el teu amic JoseMari ni tan sols l’has feta. Tampoc hem tingut cap litigi en el que haguem estat implicats conjuntament per la justícia, ni tan sols en l’ insider trading de Tabacalera, ni en cap d’altre i, tampoc hem compartit cel·la ni a Soto del Real ni a Alcalà Meco ni a cap altre lloc.

És per això, que en absència d’aquests punts en comú t’agrairia que a partir d’ara deixessis de tutejar-me i tornéssim al distant i respectuós vostè.

Per la meva banda a partir d’aquest mateix moment, jo torno a tractar-lo de vostè i estaré molt satisfet quan la seva companyia faci el mateix.

El saluda atentament,

Una "societat civil" mesella

La premsa ens informa que hi ha hagut una reunió amb finalitats desconegudes a la seu de Foment a Madrid, per parlar del tema de les infrastructures a Catalunya amb uns interlocutors que costa entendre quin paper juguen en aquesta comèdia.

La veritat és que, com sempre, la Ministra de Foment ens desconcerta als ciutadans d’aquest nucli irreductible del nord-est de la península, d’aquests indígenes que a l’igual que Astèrix només fan que protestar i queixar-se, però que a diferència d’ell no disposem de la poció màgica que ens permetria estomacar a tots aquells que ens insulten i ens prenen els diners a canvi de res, i tot com a part d’un paquet d’estupideses i impertinències que de forma constant ragen des del Govern Central i de les Comunitats germanes. I també a diferència d’aquells gals irreductibles la tribu del nord-est finalment ha sigut sotmesa i els seus cabdills només fan el ploramiques però són incapaços de liderar una revolta contra el poder central de la Hispania

Algú admet la comparança entre Astèrix i Obèlix i els autoanomenats representants de la societat civil que van anar a Madrid a reunir-se amb la Ministra? El paper d’Obèlix físicament queda clar -el Sr. Lara- però, i Astèrix, qui podria ser? L’alcalde Hereu no, com a molt podria ser el Sr. Frodo del Senyor dels Anells, el Sr. Serra tampoc, tot i que no li sé trobar una imatge popular que me’l recordi. Potser podria ser Panoràmix, el bruixot que tenia la fórmula de la poció màgica.
A qui representa el Sr. Narcís Serra? A mi, per descomptat que no. Què hi feia doncs en aquesta reunió? I què hi feien tots els altres? Per què no em van convocar a mi que he sigut president d’escala de la Comunitat de Propietaris del poble on anem a passar l’estiu? Al cap i a la fi, el Sr. Lara no és més que el president d’un club d’amics que tenen molts diners (el Cercle d’economia) i els demés es representen a si mateixos.

El que si podem constatar és que van anar a la seu de Foment per saber com estava l’estat de la qüestió de les infrastructures, i no deixa de ser curiós que allí es reunissin uns senyors que en sa (...) vida deuen haver agafat un tren de rodalies, ja que a tot arreu hi van en cotxe oficial, o en la business class dels avions.
Voleu dir que aquests són els millors interlocutors per resoldre el tema de rodalies? Si, em direu, però hi ha l’aeroport? i les carreteres (de pagament, naturalment)?, i el subministrament d’energia? de tot això en deuen saber un niu.

Sabem que Catalunya és la Comunitat que té més autopistes de pagament que autovies (Avui 7.9.2007), i segons la meva modesta opinió el redactor de la notícia es queda curt, perquè, si a més contéssim els metres quadrats asfaltats de carreteres veuríem que la proporció d’autopistes -de pagament- és molt més alta que la resta de carreteres (les autopistes tenen, en alguns punts, tres i quatre carrils, mentre que en les poques i miserables autovies mai és dóna aquesta condició).

Però tornem als “nostres representants” de la societat civil. Qui els va triar? D’on van sortir elegits? Els van escollir per mesells? (1) (2)
No ho sé, però en començo a estar fart d’aquests representants meus que ningú els ha elegit (i molt menys jo) i que ningú sap quins interessos defensen (tot i que ens ho temem: els seus particulars).
I sabeu què ens han dit aquests representants “nostres” quan han tornat de l’excursió? Doncs que ara si que té bona pinta i que pensen (però no ho poden assegurar) que Foment complirà. No ens diuen en què complirà, però tant se li'n dóna, el que és important és que en la reunió hi va haver bon rotllo. I amb això ja n'hem de tenir prou perquè les precisions entre cavallers són de mala educació.

(1) "... per no parlar de la mesella visita d'aquesta setmana a la ministra Álvarez d'una part de la societat civil incapaç de mantenir la dignitat davant qui s'ha rigut de nosaltres durant anys" (Avui, 7.9.2007 S.Cardús)

(2) hi ha una interpretació popular de mesell que té el significat de capat, tot i que el diccionari parla de insensibilitat total.

Retaule de la Xina

Naturalesa morta (Sanxia Haoren)

Aquest és el nom de la pel·lícula del director xinès Jia Zhang-Ke. Ens parla d’uns homes i dones que van ser expulsats de les seves cases i d’una ciutat mil·lenària, Fengjie submergida per les aigües de la pressa de les Tres Gorges.
No parlaré de la pel·lícula, sinó del que s’hi veu, dels xinesos i de les seves formes de vida. D’una forma de vida que sense voler o volent, alguns occidentals exalten com el model que ens ha de portar cap al nostre futur, cap al futur d’una nova societat desitjada.

El cinema i la literatura ens ha mostrat algunes imatges del futur. Cadascú té en el seu imaginari unes referències pròpies d’aquest futur. En el meu cas quan vull imaginar-me’l em venen a la ment imatges d’ Orwell (1984), de Huxley (Un món Feliç), el 2001 de Kubric, el 2016 de Blade Runner de Ridley Scott i ara, Naturalesa morta, on se’ns mostra quin serà el nostre futur, el que ens espera segons alguns dels nostres líders, però amb l’agreujant que és un futur tan immediat que ja és present.
No sé si us adoneu que totes aquestes referències (les meves) són realment tètriques, no hi ha una gota d’optimisme pel futur. En canvi, en realitat el que jo penso és que el present és indiscutiblement millor que el passat, si més no per una àmplia majoria de la població. Llavors ¿d’on ve aquest pessimisme?

Per si algú es pregunta que pretenc amb aquest escrit, ho explicito de forma immediata: oposar-me a les idees dels que exemplifiquen unes actituds determinades, uns sistemes determinats i uns models de societat que, segons ells, ens han de portar a un món millor. Oposar-me als que voldrien estendre la competència només als ingressos dels treballadors, tornant de forma pràctica a la llei de bronze dels salaris. Totes les odes dels polítics i estudiosos al sistema xinès actual han de ser desmitificades, tot i que són evidents els increments econòmics que s’han produït a la Xina, que els ha dut a que ara el Banc de la Xina (ICBC) ja és la tercera empresa mundial per capitalització, i també les Xina Mobile i PetroXina estan entre les 10 primeres. La cosa però ja no està tant clara quan parlem dels costos que està tenint aquest increment del PIB, ni quin repartiment té ni tampoc està gens clara la sostenibilitat d’aquest sistema.

Però, sense més comentaris aniré al que és pot veure en aquest film a mig camí entre el reportatge i una pel·lícula amb argument:

El fantasma del partit comunista xinès sobrevola tota la pel·lícula, sobrevola la vida de les persones que han hagut de deixar les seves cases. El partit com una llosa que no és veu però que se sent, que els esclafa, que decideix sobre les seves vides i sobre la forma de viure...
La seva ciutat de Fengjie ara ja submergida en bona part sota les aigües de la pressa de les Tres Gorges. Més d’un milió de persones expulsades del seu territori en recerca de noves formes de subsistència. El projecte de modernització s’ho val? Què és un milió (o dos) de persones en un país que en té més de mil milions?
Trencament de famílies, aïllament de persones que ja no saben ni comunicar-se entre ells, que gairebé no tenen res a dir-se. Amb diàlegs minimalistes que sembla els costi parlar, recordar, estimar. Els queda el record dels sentiments però ja no saben expressar-los. Quan volen parlar, criden, no dominen les seves veus. Fumen a cor que vols, això si, en un entorn de misèria en el que tots es refugien en el seu mòbil...
Sobreviuen amb el que poden i viuen en un estat de violència notable. Com a tot arreu es cobra per apallissar a qui convingui, però aquí es converteix en una professió honorable, en un sistema de vida com qualsevol altre.
L’esclavitud per motius econòmics està a l’ordre del dia. Una doble història de relacions frustrades entre home i dóna, una parella rica i una parella pobra.

El clima bromós, boirós, humit, brut; un riu que els dóna la vida però que està mort degut a la contaminació, amb unes aigües en les que difícilment hi pot haver cap tipus de vida.

Si aquest és el món del futur, que Déu ens agafi confessats...

Naturalment no tots els crítics diuen que és tracta d’una pel·lícula genial (jo tampoc ho dic), fins i tot més aviat acusen al seu director de voler fer una denúncia contra els mals del progrés, i d’haver fet només un documental sense trama, quedant-se en la pura estètica. Però si us interessa la Xina i els seus homes, si us interessa posar en negre sobre blanc els elogis de determinats empresaris i polítics a un sistema totalitari com és el xinès, quina característica més rellevant és que el benefici es produeix de forma fàcil en determinades empreses (cal recordar que la majoria d’empreses tenen capital estatal, total o parcialment) a costa de la misèria de milers de milions de persones, aneu a veure aquesta pel·lícula. Tindreu una clara referència per tenir la vostra pròpia opinió.