La llibertat, de pensament, de moviment, de creences, són sens dubte unes de les característiques definitòries de l'ésser humà i, l’home des del seu inici, ha cercat sempre formes de vida millors tant pel que fa al seu aspecte material com en tot allò que l’acosta a les formes de vida més humanes, més properes a uns determinats valors que, en cada moment han sigut considerats com a indispensables i indissociables de la pròpia essència humana. I tot el que ens du a constrènyer aquesta llibertat és una forma de conducta execrable, sense pal·liatiu ni justificació, tant si afecta a un constrenyiment de la vida espiritual, de la vida política, del treball o de qualsevol altra activitat humana.
Però està clar que no tots els homes i en tots els temps han coincidit en la forma de viure i en quins són els valors que han considerat els més apreciats, i aquí podríem dir és quan comença el problema.
Una mica d'història
Com ja sabem Voltaire, en el seu temps, fou un pou de ciència, va ser un recull del saber enciclopèdic i, al mateix temps, va ser un ciutadà díscol. A ell li devem una sèrie de reflexions sobre la tolerància que, per més que van ser escrits en el S XVIII, avui tenen una total vigència. Poca cosa hem inventat de nou i encara diria més, moltes de les seves idees, tal com ell esmenta i reconeix, ja havien sigut formulades pels grecs en el seu temps.
Per tant, comencem amb un reconeixement que ens fa humils, que els homes, ben poques coses hem reflexionat de nou. El problema dels humans és que no tenim memòria (ni moltes vegades enteniment), motiu pel qual hem cregut sempre que som els primers en haver tingut una idea genial, quan en realitat aquesta idea genial ha estat pensada, debatuda i moltes vegades superada ja fa més de mil anys.
Voltaire ens explica com han sigut de tolerants les societats en l’antiguitat, des dels grecs, als romans i fins i tot els jueus. Dóna una nova explicació sobre els màrtirs cristians, però no m’hi vull entretenir, sinó que vull passar directament al punt en que la intolerància és fa necessària. Aquest és el cas de determinats comportaments que són crims que trasbalsen la societat, que inspiren el fanatisme. Justifica la religió perquè diu que les lleis vetllen sobre els crims coneguts, mentre que la religió té cura dels crims secrets.
Seguint aquest fil arribem al liberalisme, considerat com un dels projectes de tolerància encetats a l’Europa del S XVI. En la seva forma inicial venia a aconduir-nos cap a la recerca d’una forma de convivència basada en el consens racional en la forma de viure, tot i que ha tingut també ja des dels seus inicis, una altra accepció que suposa que els éssers humans poden viure i créixer en moltes altres formes de vida que no són úniques per a tothom. Aquestes han sigut les dues cares de la tolerància: la recerca d’una suposada forma de vida ideal, o bé la recerca d’un compromís entre les diferents maneres de viure.
Una i altra forma han tingut els seus defensors. Així Locke i Kant entenien el projecte liberal com a un sistema universal, apte i acceptat per tothom, un camí únic cap a la religió vertadera, mentre que Hobbes i Hume apostaven per la convivència pacífica entre les diferents formes de vida.
La tolerància però no va començar amb el liberalisme. En l’antiga Alexandria i en l’Índia budista, entre romans, àrabs i otomans, l
a convivència va ser una realitat durant llargs períodes, però segurament com a tal idea d’una vida comuna sense creences comunes, sí que és un llegat liberal.Així doncs ens trobem en que contràriament al que ens podríem creure -que les societats antigues eres més receptives amb les diferències- la modernitat no comença pas amb el reconeixement de la diferència, sinó amb una demanda d’uniformitat.
La tolerància
Parlar de tolerància vol dir també parlar del seu sentit oposat: la intolerància, i aquesta significa fonamentalisme i integrisme, per més que no sempre hi ha una relació biunívoca.
En termes històrics, fonamentalisme és un principi hermenèutic, d’interpretació de textos, especialment els sagrats. Però ¿el fonamentalisme és sempre intolerant? Segurament ho deu ser en el sentit hermenèutic, però no en el polític. Així es pot imaginar una secta fonamentalista que creu que té el privilegi de conèixer i posseir la veritat (no la tenen totes les religions aquesta certesa?), però sense mantenir una idea de proselitisme ni voler que, per grat o per força, tothom comparteixi les seves creences.
En canvi per integrisme s’entén una posició en la qual els principis, religiosos o polítics, han de ser compartits necessàriament i convertir-se en un model de vida social.
Així doncs el fonamentalisme, l’ integrisme, el racisme, són posicions que pressuposen una doctrina. La intolerància en canvi es planteja abans que qualsevol doctrina i, per tant, té arrels biològiques que, en els animals primaris, es manifesta en la defensa de la territorialitat, en la no acceptació de la diferència, en la no acceptació en parlar llengües diferents de les nostres, etc. etc.
D’aquí hem de passar al concepte de l’intolerable. Algunes vegades en les nostres societats les coses intolerables venen a sancionades per les lleis i per tant, problema resolt. Ara bé, en alguns casos resulta que es produeixen fets nous (intolerables) no previstos als que la humanitat no pot permetre’s aplicar les lleis vigents. Així ens ve a la memòria successos com els de Nuremberg, on es va considerar que en la guerra haguda havien passat coses més enllà del tolerable. No era només que els guanyadors havien decidit aplicar la seva llei, sinó que havien passat coses intolerables.
I ja que estem en guerres cal recordar que a finals de 1982 es va celebrar a Paris un congrés sobre el tema de les intervencions armades en altres països. S’havia de dilucidar el dret a intervenir quan succeeix alguna cosa intolerable en la comunitat internacional. El resulta fou una mica decebedor ja que costa molt posar-se d’acord amb determinats principis i formes d’entendre les relacions. I ja hem vist el seu lamentable resultat en les darreres guerres preventives. S’intervé quan el que passa va contra els nostres principis ètics. I si els nostres principis no són els s
eus? Novament en el mes de juliol 2009 l' ONU ha tractat aquest tema (la Responsabilitat de Protegir), cercant una resposta unànime davant genocidis, i altres terribles crims. Tampoc no hi ha resposta.Però tot i el desconcert, quan apareix algun fet intolerable, inaudit, les lleis no ens serveixen. S’ha de legislar de nou. És més, algunes intervencions s’han de fer per més que no hi hagi una llei que ho autoritzi, sempre i quan sigui originada en una discussió entre governs i pobles diferents.
Acceptar l’intolerable posaria en qüestió la nostra mateixa identitat. En sentit contrari hi poden haver els excessos, quan és generen guerres preventives sense cap justificació.
Afirmar que els humans ens desenvolupem de moltes maneres diferents no significa però negar l’existència de valors humans universals, ja que els drets humans universals són una espècie d’estàndards mínims per la coexistència pacífica de sistemes que sempre seran diferents.
La tolerància, com totes les demés virtuts ha de tenir els seus límits. No qualsevol sistema és bo, o és tan bo com un altre. Una llibertat anàrquica és tant condemnable com la que reclamen els lladres i assassins. Hi ha llibertats que, si es toleren, redueixen les llibertats del món i, en conseqüència, reduir algunes llibertats redunda en benefici del total de llibertats de tot el planeta. Tolerar el que ens agrada és fàcil; el que realment és una prova d tolerància és tolerar allò que ens desagrada.
A manera de conclusió
Isaiah Berlin pensava que cada home, cada nació, cada civilització pot recórrer el seu propi camí cap a la pròpia meta, no necessàriament harmoniosa amb la dels altres, i que els homes canvien i les veritats també canvien a partir de noves experiències. De tal manera que el floriment humà requeria la coexistència pacífica entre cultures diferents, no la seva fusió en una civilització universal.Per tant, enlloc de concebre el liberalisme com un sistema de principis universals, podem pensar que és una forma de buscar maneres de coexistència entre diferents maneres de viure. Enlloc d’entendre els valors liberals com si tinguessin una autoritat universal, podem concebre el liberalisme com un projecte per reconciliar els diferents valor
s en conflicte.La idea que totes les economies modernes estan convergint en un sol sistema no quadra amb el que ens explica la història i encara menys amb el que ens diu la raó i el seny.Hem vist com la concepció liberal predominant de la tolerància la concep com un mitjà per arribar a una civilització universal. Però la realitat ens diu que existeixen moltes formes de vida que coexisteixen, la qual cosa ens du a repensar les idees que tenim assolides sobre els drets humans i el govern democràtic. Els drets humans no són veritats immutables, absolutes, morals, amb continguts evidents, sense que això vulgui dir que tots els règims són legítims.
Així doncs el propòsit dels drets humans no és projectar a tot el món un únic règim polític o econòmic. El seu objectiu és assegurar una convivència entre diferents règims que sempre seran diferents. Aquest és, al meu entendre, el veritable significat de la tolerància.
