Previsions per 2010: el president de la CEOE a la presó per estafa

El vodevil de Gerardo Diaz Ferrán


La CEOE se supera. Acaben de renovar la confiança al seu president (desprès del mullader que ha organitzat) i volen que continuï al front de la patronal empresarial. És el seu líder per excel·lència, o com diria Laporta, un exemple per emmirallar-s’hi (també anem bé amb en Laporta!). Ha enfonsat unes quantes empreses i ha posat en funcionament una estafa -de moment- fins a 6 milions d’euros (que el Govern ha dit que els cobrarà fins a l’últim cèntim).
L’eximent és que l’estafa l’ha dut a terme sobre uns desgraciats immigrants que no sabien que era una companyia que no mereixia cap crèdit (especialment pels seus gestors) i segurament ni tindran força per portar-lo davant dels Tribunals.

Però el 2010 serà un any de grans resolucions i grans esdeveniments. A banda de la sentència del TC sobre l’Estatut, hi haurà solució pels casos Gürtel, Pretòria, Palau, Air Comet, Hisenda (Núñez), Hisenda IVA, etc. etc. Tots ells tenen en comú que són fraus de 25 milions d’euros com a mínim. Els ciutadans estem tranquils, amb la justícia que tenim...

Del cas que m’ocupa (Air Comet), ben segur que el fiscal de l’estat estarà ja recopilant informació d’aquesta estafa i ben aviat veurem a Díaz Ferrán entre reixes.

Podria fer una semblança del seu perfil i èxits com a gestor d’empreses, però no val la pena. La premsa ho ha airejat de forma suficient ja des del mes de juny, i amb això si que té raó Díaz Ferrán: ja fa temps que l’empresa que no mereixia cap credibilitat, ni l’empresa, ni els gestors, ni els òrgans supervisors dependents del Govern. I per més que des de juny hi havia sobre la taula greus problemes i eren públics, Díaz Ferrán no deixava d’anar a Ciutadella a gaudir les merescudes vacances en el seu iot, departint amb altres insignes “empresaris” com ell (tots amb iot, es clar).
Així hem pogut fer seguiment dels disbarats d’ARSA, d’Air Comet, i ara possiblement de Marsans, amanit tot amb diners públics i regals multimilionaris dels Governs, tant del PP com del PSOE.

El cas del bandarra del Millet ens va arribar al cor, pel que representava la institució i per la immensa barra d’aquest individu. El bandarra de Díaz Ferrán és encara més sagnant, ha estafat a més de 7 mil persones, amb l’agreujant de ser persones humils i sense gaires mitjans econòmics, ha deixat a l’atur a 700 persones, mentre ell continuava fent el pallasso a mig camí entre el Dr. Jekyll i Mr Hyde. La seva estafa és molt més important, tant pel import com per l’afectació a tots els ciutadans i a l’economia en general.

Esperem doncs que el Fiscal de l’Estat resolgui aviat aquest tema.

Un discurs ple de seny

El Rei demana que es deixi treballar al Tribunal Constitucional


Quan arriba el Nadal, igual que el torró El Almendro, el Rei ens fa un discurs ple de seny. Tens la sensació que es tracta de coses ja sentides, en realitat no em feu dir de què va parlar. Vaig sentir coses del canvi climàtic, de la convivència, del diàleg social i de moltes altres coses, entre elles, va en va dir una que em va fer obrir l’ull, va dir que calia deixar que el Tribunal Constitucional treballés i que no interferíssim la seva feina.

Com a molt hi posaria una sola objecció, més que deixar-los treballar el que caldria és que es s’hi posin, doncs als ciutadans ens sobta que aquests egregis senyors i senyores després de tres anys encara no s’hi hagin posat.

Aquests magistrats, tant il·lustres com a poc eficients (tal vegada una mica dropos?), caldria que d’una vegada es posessin a la feina. Si van cometre l’error d’admetre la demanda a tràmit, com a mínim que tinguin la valentia de dictar una sentència (i no entro en qualificar la indignitat d’aquests magistrats cessats que no volen deixar la seva poltrona, ni en la dels partits polítics que haurien de provocar el seu relleu).

Ara doncs, un desig pel Nou Any: que els Magistrats, quan acabin de pair els torrons, es posin a treballar. És potser demanar massa?

Donació d'òrgans i teixits

Siguem generosos

Tots podem fer un acte d’imaginació anticipant la nostra pròpia mort. Un acte que tots més o menys tenim assumit, poc a poc, amb més o menys intensitat, convenciment i certitud.
Alguns d’aquest moment en fan un acte teatral, com la sortida d’escena d’un actor en el punt més emocionant de la representació. Altres en fan un acte final sense retorn. Els anhels de tantes coses queden sense resposta. Altres visions d’aquest transcendental fet el presenten (com fan alguns ximples quan parlen de la crisi), com una oportunitat. No tinc gens clar que la mort sigui una oportunitat, però si està clar que és un fet inevitable, un fet al que ens hem d’afrontar d’una forma ordenada i tranquil·la.
El que si és cert és que paga la pena perdre o aprofitar alguns llargs moments per reflexionar sobre aquest fet.
Independentment del resum (una autoavaluació ben segur molt favorable) de la nostra pròpia vida, també és un moment oportú per pensar en els que seguiran vivint o malvivint en el nostre planeta, en la nostra ciutat en la nostra família i, si abans d’acomiadar-nos definitivament d’aquest complicat món estem en disposició de deixar alguna cosa que a partir d’ara ja no necessitarem. Em refereixo al nostre cos i als nostres òrgans i teixits, entenent que algun d’aquests òrgans poden encara ser útils per perllongar la vida d’alguna persona a qui pot fer falta.

La donació d’òrgans i teixits pot tenir lloc a partir d’un donant viu (sempre que aquesta donació no li representi un perill per la seva vida) o bé en el moment de la mort, quan ja els nostres teixits i òrgans no ens són necessaris.

La donació és un acte de generositat, un acte pel qual una persona manifesta la voluntat que, a partir del moment de la seva mort, qualsevol part del seu cos que sigui apta per al transplantament pugui ser utilitzada per ajudar a altres persones, o bé en el cas d’una persona viva, cedint un òrgan o teixit pot ajudar a sobreviure a una persona malalta, sense que aquest fet hagi de suposar un perill per la vida del propi donant.


Què s'ha de fer per ser donant?

Quan una persona es planteja la possibilitat de ser donant i decideix fer donació dels seus òrgans i teixits amb la finalitat que siguin trasplantats per ajudar altres persones, la primera cosa que ha de fer i la més important, és comunicar la seva decisió a la família i els amics més íntims.Ells seran els primers a qui es consultarà la possibilitat de la donació després de la mort, tot esperant que respectin la voluntat del donant.També es pot emplenar un carnet de donant i portar-lo sempre amb la documentació personal com a testimoni de la decisió presa. És un carnet que no et compromet i del qual pots desfer-te en qualsevol moment si canvies d'opinió. Aquest carnet es pot obtenir directament en una de les webs que se citen en aquest escrit.

El més important per a fer-se donant d’òrgans i teixits en cas de mort, és comunicar aquesta decisió a l’entorn familiar, ja que és la família qui finalment haurà de decidir sobre aquesta qüestió, tot i que és d’esperar que respecti la voluntat del difunt.

Es pot obtenir el carnet corresponent en alguna de les organitzacions que s’ocupen de la coordinació d’aquests transplantaments. Aquest carnet no pretén altra cosa que deixar constància de la voluntat manifestada i explícita de donar els seus òrgans i teixits en el moment de la mort.

Normativa i informació

La normativa que tracta aquest tema és la Ley 30/1979, de 27 de octubre, sobre extracción y trasplante de órganos. A més, cada Comunitat ha promulgat Ordres que desenvolupen aquesta Llei i especifiquen alguns aspectes sobre aquest acte.
Es pot ampliar la informació en les webs de les entitats coordinadores de transplantaments:

http://www10.gencat.net/catsalut/ocatt/ca/htm/mapaweb.htm
http://www.ont.es/Home?id_nodo=124


Un cas particular de donació

Em vull referir a la donació del cadàver per la investigació. Sobre aquest punt altra vegada sorgeixen les prevencions del que és conegut com un cert culte a la mort, i el seu resultat és que hi ha poques donacions en aquest sentit.
Cal tenir en compte que, a la llarga, la donació del cadàver a la ciència, té els mateixos efectes que la donació d’un òrgan, ronyó, cor, teixits o el que sigui, per la seva utilització per recuperar una persona malalta.
La donació del cadàver cal fer-la directament a una Universitat concreta, i hi ha més de 20 Universitats que accepten (i esperen) donacions de cadàvers per la investigació.


Fem-nos donants

Aquesta és una decisió personal que s’ha de fer, com la majoria de les coses d’aquest món, amb convenciment, amb convicció, amb generositat.
Reflexionem sobre la mort, un fet proper o llunyà, però indefugible. Fem-ho amb tranquil·litat, amb impertorbabilitat, amb responsabilitat. I si ho creiem convenient, siguem generosos, però no hem de fer actes que ens creïn incomoditat.

Impost de Successions i Donacions

Reflexions d’un no expert en la matèria

(versió modificada de l'escrit inicial com a conseqüència dels canvis legislatius aprovats recentment pel Parlament de Catalunya)

A l’estat espanyol hi ha molt diverses formes de tractament d’aquest impost i això és degut a que cada Comunitat té la potestat de fixar el tipus de gravamen i, per aquesta via, poden desactivar fins a deixar a zero la repercussió de l’impost corresponent.

Hi ha unes Comunitats que sembla no s’han decidit a fer res per suprimir o reduir els efectes d’aquest impost (bàsicament Catalunya, Extremadura, Andalusia i Galícia).
A la Comunitat catalana ara s’ha debatut aquest assumpte, el resultat del debat sembla que no satisfà a ningú, però els polítics, amb la seva habitual suficiència deuen pensar que els ciutadans no sabem què ens convé.
Per més oprobi, resulta que no han sabut ni quantificar quins ingressos quedaran a l’Administració (o deixarem de pagar els ciutadans) quan s’apliqui íntegrament el que han acordat els polítics.


L’argument de la redistribució de la renda

Els “progres” d’Iniciativa i elsVerds volen que aquest impost continuï perquè diuen és un impost que serveix per a finançar no sé quants mestres, metges i altres serveis fonamentals per a l’estat del benestar.
La comparació, des d’aquest punt de vista, és impecable: si suprimim l’impost deixaran de prestar-se determinats serveis fonamentals. El que sembla que no s’adonen aquests progressistes individus és que aquest argument és vàlid, tant pel primer euro com per a l’últim i, per tant, si ens el creiem, no es pot tocar res d’aquest impost; ni reducció ni supressió. Ara bé, a aquests progressistes polítics se’ls hauria de dir que ells no són líders de res. Ells són (o haurien de ser) servidors dels ciutadans i han d’executar el que els ciutadans els demandin i no el que a ells els roti. Els suggeriria una altra forma de mesurar els efectes de la supressió de l’impost: quants informes d’aquests que s’han considerat indispensables i dels que tots els partits del Govern (i Iniciativa i els Verds encara més) han pagat de forma generosa i escandalosa per donar diners als amics i per finançar els seus partits, haurien de deixar de fer-se? Aquests diners no haurien pogut dedicar-se a l’estat del benestar? Per tant, aquests polítics que no vinguin amb excuses morals (més que tot cíniques) per justificar el manteniment d’un sistema que a alguns ciutadans ens sembla injust.


L’argument del greuge comparatiu

Hi ha un argument que segons algunes autoritzades opinions hauria d’obligar a suprimir de forma radical aquest impost: és el fet que hi ha un tractament totalment desigual en tot l’àmbit estatal. És l’argument dels greuges comparatius.
Contra aquest argument la resposta és molt clara (i m’estranya que encara ningú l’hagi esmentat). Les Comunitats tenen la facultat de modificar el percentatge de determinats impostos. Si aquest percentatge és més elevat (i els seus ciutadans paguen més) vol dir que aquests ciutadans reben més serveis. Per tant, res a discutir, no hi ha cap maltractament a uns ciutadans a qui se’ls cobra l’impost.
Per altra banda hi ha prou models de fiscalitat desiguals, tant a la Unió Europea com als EUA. La no supressió no es justifica amb aquests suposats greuges comparatius.


L’argument de si el impost és just o no

El que cal analitzar és si hi ha doble imposició, si hi ha alguna qüestió que afecta a l’equitat horitzontal, la vertical o l’inclinada. I aquí si que es presenten alguns problemes que, des del meu punt de vista, hauria de motivar la modificació o supressió de l’impost.
Si parlem d’economies transparents (no estic parlant dels grans bandarres que tenen patrimonis en societats radicades a l’estat espanyol o a països off shore) resulta que en la constitució d’aquests patrimonis suposadament subjectes a traspàs per herència o donació, ja han tributat durant el temps de la seva constitució i, per tant, si ara tornem a fer-los tributar sembla que hi hauria una doble exacció que podria ser considerada excessiva. També és cert que als hereus l’herència els ve ploguda del cel (vull dir sense esforç personal) i per tant hi ha una certa argumentació perquè hagin de tributar, tot i que la igualtat d’oportunitats no la garanteix aquest impost, sinó que ho garanteix que tots els ciutadans tinguin dret a una educació, a una sanitat i a una justícia. I aquest dret no el financia el relativament baix ingrés que proporciona aquest impost.
I no cal dir que a determinats hereus el pagament d’aquesta acceptació d’herència els suposa un problema molt difícil de resoldre, perquè l’herència difícilment serà en béns líquids per la qual cosa el pagament de l’impost, generarà sens dubte molts problemes econòmics als hereus.

Per corroborar l’absurditat d’aquest impost només cal tenir en compte que la “venda” del patrimoni als fills, des del punt de vista impositiu, és millor solució que deixar-los en herència aquest patrimoni, cas en que tributaria un 7% (ei! que no dono suggeriments).

Fins aquí unes breus reflexions sobre aquest impost. Veurem ara el que han sigut capaços de fer aquests polítics sapastres per resoldre aquest tema, però com que sobre aquest punt el Parlament català ja ha arribat a un acord (ara queda veurem com s’escriurà), passo a una segona part:


Que cal tenir en compte

Entretant els polítics juguen en els seus Parlaments, els que ja ens acostem al moment d’acomiadar-nos d’aquest món no tenim clares quines precaucions hauríem de prendre per deixar als nostres hereus la nostra minvada herència en les millors condicions possibles.

El tema no és innocu. Segurament el cas del cònjuge queda relativament solucionat en el cas de les Comunitats on hi ha una quantitat exempta per la vivenda relativament important (cas de Catalunya amb els 500 mil euros del cònjuge). El cas dels fills realment continua quedant força penjat. Si els deixem un patrimoni immobiliari (un pis) fàcilment supera els 250 mil euros (als que cal afegir el 50% d’una altra desgravació), el que obligarà a tributar per l’excés. I ben segur que els deixarem un patrimoni i un problema de com faran front al pagament de l’impost de successions.
Però les desgràcies no s’acaben aquí. Si parlem d’un patrimoni immobiliari, a més de l’impost de successions, n’hauran de pagar-ne un altre: la plusvàlua, un impost que els Ajuntaments utilitzen per a finançar-se, sense que quedi massa clar el perquè d’aquesta plusvàlua.

Donant per acabades les possibilitats que els nostres polítics raonin segons el que volem els ciutadans, intentaré altra vegada donar un exemple per veure com i què es pot fer en una situació suposada que podria ser força freqüent. Imaginem el cas d’una família on hi ha bona entesa entre pares i fills, és possible que la solució que preveu la llei (en cas de no fer testament, o fer-lo traspassant directament l’herència als fills) sigui una bona opció des del punt de vista impositiu: els hereus són els fills, però el cònjuge sobrevivent tindrà l’usdefruit d’aquests bens.
Amb aquesta opció, ens estalviem una tributació en el circuit i fem que l’herència passi directament als fills sense passar per un escaló intermedi, el del cònjuge sobrevivent (en el supòsit que els béns vulguem que passin a mans dels fills en el moment final).
L’inconvenient està clar: el cònjuge no pot vendre aquest patrimoni ja que seria propietat dels fills; el que podrà fer és gaudir-los, però no alienar-los.


Ultimes consideracions

Com la casuística pot ser molt variada (el patrimoni pot ser immobiliari però també poden ser actius financers en els que no està prevista cap deducció), és recomanable, abans d’anar al notari per fer testament, acostar-se a un professional perquè ens aconselli sobre com hem d’obrar i quina mena de testament hem de fer a fi de no crear massa problemes als hereus i, sobretot, si podem fer alguna cosa per no deixar problemes pendents.
Hi ha una darrera opció i és com els hereus percebran, si volen, l’herència, que s’apanyin i resolguin el problema com puguin. Personalment, no crec que sigui la millor opció.

El document de voluntats anticipades

Val la pena preparar-nos per si un dia no podem decidir?

Els humans tenim clar que hem de morir i, aquest moment, el de la mort, l’afrontem de molt diverses maneres. La dignitat de la vida comporta haver estimat, mentre que la dignitat de la mort comporta haver-nos exercitat en l’art de morir.
Aprendre a morir és aprendre a acomiadar-se que, com veurem, no és gens fàcil. Constantment veiem persones que han gaudit d’un cert poder, a l’empresa, a la política o en altres àmbits, però que no saben acomiadar-se. S’aferren de forma patètica a la poltrona que havien gaudit en una altra època, a la poltrona, als diners, als honors i a les misèries. No poden entendre que aquella situació ha canviat, per més que saben que no són els millors ni els més intel·ligents els qui arriben a dalt de tot, sinó que són els més forts, els que saben navegar millor en aigües revoltades, els que són capaços de tenir uns principis flexibles. Així doncs, si no és fàcil acomiadar-se d’un estatus anterior, quant més difícil serà acomiadar-se de la cosa més preuada per nosaltres: la vida. Però ens hem d’esforçar en aprendre’n, entre altres coses, perquè no ens queda més remei.
I quan arribi aquest moment, el de la mort, haurem d’admetre que no sempre podrem aspirar a morir en un entorn plàcid, tranquil i sense dolor. No estic parlant de la violència que prolifera a la nostra societat, sinó només estic pensant en aquelles situacions que tots hem viscut de prop o de lluny, en que a una persona, afectada per una malaltia greu que li provoca un gran patiment, li allarguem la vida d’una forma artificial sense que quedin massa clars els motius d’aquest allargament. Algunes vegades el propi malalt pot expressar la seva opinió al respecte, perquè encara conserva una capacitat suficient, en altres no ho pot fer i són terceres persones qui decideixen per ell, potser sense tenir massa en compte què hagués desitjat el malalt en veure’s en aquella situació. Sovint, actuen moguts per l’esperança de que canviïn les circumstàncies i hi hagi algun fet inesperat que produeixi el miracle, altres hi ha unes creences sobre com cal protegir la vida i en alguns casos també hi ha l’absència de pietat i de compassió cap al que pateix i la negació al dret a una mort digna, comportament impulsat per unes discutibles creences sobre l’ètica i la moral.
La casuística és molt diversa i molt dolorosa des del punt de vista dels sentiments de les persones, tant pel que fa referència al propi afectat com pel que es refereix als seus familiars.
No m’entretindré massa en les qüestions prèvies; només es tracta de difondre una informació que pretén (res més que pretén) prevenir algunes de les conseqüències no desitjades d’aquestes situacions.
Hi ha bàsicament dos punts de vista sobre la mort: el de la pròpia mort i el de la mort d’un ésser estimat. I no sempre podem interactuar en aquests casos, però on avui tenim la possibilitat de manifestar la nostra voluntat és sobre la nostra pròpia mort, i així, per resoldre alguns d’aquests casos d’una forma ordenada, sense que calgui entrar en carregoses discussions sobre conceptes molt arrelats a la nostra cultura i a les nostres creences, ha sorgit el que és conegut com a “document de voluntats anticipades” o “testament vital” que no és altra cosa que l’expressió de la nostra voluntat de forma anticipada per el cas hipotètic de no poder-ho fer per manca de salut i de lucidesa mental.
Per tant, manifestar aquesta voluntat en el moment en que se suposa que s’està encara en plenitud de facultats, té una conseqüència molt favorable, per la pròpia família, que altrament hauria de decidir qüestions molt complicades que i d’aquesta manera en comptar amb una manifestació prèvia queda alliberada d’haver de decidir i del possible sentiment de culpabilitat annex a aquesta decisió; i també per la mateixa societat, que més d’una vegada força situacions cruels i extremes en detriment del pacient, que pot patir de forma inhumana.


Com està regulat aquest dret

En els nostres dies ho tenim ja regulat per llei. Catalunya va ser la primera Comunitat Autònoma que amb la Llei 21/2000 de 29 de desembre, sobre autonomia del pacient i drets en l’àmbit de salut, ho va recollir en el seu art. 8 sota la denominació de “voluntats anticipades”. Després s’ha regulat també en diferents CC.AA. i a nivell estatal (Llei 41/2002, Capítol IV article 11), si bé les diferències entre unes i altres són ben minses i el procediment a seguir és bastant similar.


El procediment establert

És realment molt simple. Hi ha un model de document que ha elaborat la Generalitat de Catalunya, (en podem trobar també d’altres d’entitats o institucions), que tot i no ser obligatori és pràctic usar-lo, si més no com a orientació. La llei catalana estableix que s’ha de fer aquesta declaració o davant de notari o davant de tres testimonis, que no poden ser familiars directes fins a segon grau ni tenir interès patrimonial amb l’atorgant. Un cop atorgat el document, és aconsellable fer-ne difusió, aportant-lo al centre sanitari o hospital on habitualment siguem atesos, i també entre la família i el representant, si és que en el document n’hem designat un. A més, i com a mesura que garanteix la seva accessibilitat i consulta, és aconsellable també registrar-lo al Registre especial d’aquests document que té la Conselleria de Salut, regulat pel DECRET 175/2002, de 25 de juny. A aquest Registre s’hi pot accedir en pocs minuts si fos necessari, per Internet, per part de qualsevol metge col·legiat.
Per tal de coordinar tots els registres autonòmics i que des d’una altra CC.AA. diferent de la nostra es pugui consultar qualsevol document, el Ministeri de Sanitat i Consum ha creat un Registre nacional (Ministeri de Sanitat) on es tindrà constància d’aquests documents emesos i, en el seu cas de la seva actualització (o desistiment quan l’interessat ho estimi oportú).


Recomanació final

És bo deixar-se aconsellar pels experts sanitaris en aquest tema, per més que el model general establert és prou ampli i intenta definir una cosa molt difícil: com s’ha d’interpretar aquesta voluntat anticipada, estrictament pel que diu el document (exclusió de determinats tractaments) o en un sentit ampli, voluntat de no perllongar una vida que ja no és vida.

Sigui com sigui, no sembla una mala idea dedicar uns minuts a reflexionar sobre aquesta qüestió quins beneficis són dobles: pel propi interessat, que es podrà lliurar d’una obstinació terapèutica, i per la família, a la que deslliurem de prendre unes decisions difícils per més bona voluntat que hi posin.
¿Millorarem la nostra posició si defugim pensar en aquest gran esdeveniment? No ho crec pas. Estem en el segle XXI i la nostra racionalitat ens hauria de fer defugir de les idees terroritzants de l’edat mitjana sobre la mort (llegiu el gran Huizinga). Així doncs, amics lectors, ara que ja hem passat Festes, us desitjo una bona mort, plàcida i tardana, ja que ningú de nosaltres té cap presa ni cap ganes d’haver d’usar aquest document de voluntats anticipades.

Més informació a:
http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir3353/guiainfvant.pdf
http://www.gencat.cat/salut/portal/cat/voluntats1.pdf
http://wapedia.mobi/es/Documento_de_voluntades_anticipadas

On són les raons pedagògiques?

Sobre els canvis en el calendari escolar

(article enviat al cap de redacció del diari Avui amb data 29/11/2009, per la seva publicació o, en el pitjor dels casos, perquè el passin als periodistes que s'esmenten en aquest escrit)

Ens ha tocat viure en un país on els polítics fan veure que són líders quan, com a molt, són representants dels ciutadans, tota vegada que els hem votat.
Els periodistes per la seva banda s’atribueixen la funció de distingir entre el bé i el mal i el d’evangelitzar-nos. Ara ja no són tertulians són analistes!
D’aquestes persones excelses ens arriben opinions ben fonamentades sobre els canvis en el calendari escolar.

Ens diuen el que diuen i, a més, cal veure com ho diuen. Vaig a comentar alguns analistes als qui respecto.
La Sra. Gabancho ens diu que pel que fa als continguts no tenim competències i, per tant, no cal ni que ens en preocupem. S’entreté amb temes menors i diu que tots mirem a Finlàndia. La veritat és que no sé que hi veu a Finlàndia, on van anar centenars de polítics a prendre nota i van tornat amb les mans buides. La Sra. Gabancho no ens diu que a Finlàndia, per qüestions climàtiques, acaben el curs a mitjans de maig i el tornen a començar a mitjans d’agost. A Finlàndia es respecta els professors i a més surten molt ben formats.
Aquí tots parlem de formació, però la carrera de mestre ni s’ha tocat ni s’espera que es toqui. Entretant, els seu admirat Conseller d’educació ha incorporat de forma precipitada a l’escola milers de mestres després d’unes oposicions -les més tolerants que mai s’han fet- per complir els objectius que va prometre (dotar les places no cobertes).
El Sr. Sanchis diu que ara els nou calendari està homologat, però s’oblida de dir què vol dir homologat i amb qui es fa aquesta homologació. També s’oblida de que amb petites diferències el calendari lectiu ve a ser el mateix a tota Europa i també s’oblida de dir que el pressupost que dedica el nostre país (això val per Espanya i encara més per Catalunya) en relació al PIB és un dels més baixos de la Unió Europea. Els mestres sembla que estan correctament pagats; així doncs, on és la trampa? Si no són els mestres -unitàriament- potser deu ser el nombre de mestres amb menor proporció de mestre per alumne, potser les instal·lacions plenes de barracons, potser altres ajudes que tenen en compte altres països i no el nostre.
El Sr. Sanchis diu que si haguéssim de consultar els mestres sobre el seu contracte (se suposa que hi ha un contracte entre l’Administració i el mestre que especifica obligacions i drets) no avançaríem de cap manera. Doncs què bé! Aquesta és la doctrina que vol aplicar el Sr. Sanchis a tots els treballadors? L’amo decideix canviar les condicions i els treballadors han de dir amén. D’això -segons Sanchis- se’n diu fer el borinot.
A la radio Jordi Basté no para de frivolitzar el tema. No és només el que diu, sinó com ho diu. Només es tracta d’escalfar motors, ja que aquest tema permet molta demagògia i si a aquest punt hi sumem la ignorància sobre el tema de que es tracta (el tenir fills i problemes de guarderia no vol dir que es tingui coneixement sobre aquest punt) el pastís és perfecte.
El Sr. Forn es permet fer conyeta amb el tema de la setmana blanca, sense haver-se assabentat que això no ho han posat els mestres sinó la Conselleria. Acusa als mestres de ser uns dropos i segurament deu tenir raó, sobretot si ho comparem amb l’esforç físic i mental (sobretot mental) que han de fer alguns periodistes, entre els que ell està inclòs.
Però per damunt de tot aquest soroll hi un aspecte que val la pena tenir en compte, en cap dels casos s’esmenta ni una raó pedagògica. L’aprenentatge dels nens els importa un pito a tots aquests analistes, el que volen és resoldre el problema de guarderia. Potser si que la Sra. Gabancho té raó, ja que no podem parlar de continguts pedagògics (perquè és una cosa seriosa que s’aparta del punt de vista dels analistes), parlem de les formes, i ens entretenim en parlar del calendari escolar, que de fet no s’amplia o s’amplia poc, sense que quedin clars els objectius que pretén el canvi, fora naturalment d’escampar la tonteria de la setmana blanca, com fan al país veí practicant l’esquí o com deuen fer aquí tots els que són de bona família. Desprestigiem els mestres que eduquen els nostres fills, tota vegada que els pares els hi hem delegat aquesta funció (nosaltres treballem moltes hores i no podem dedicar temps als nostres fills). Escampem la brama que els mestres són uns bandarres i així ho arreglarem tot. Però sobretot no parlem dels incompliments del Departament d’educació quant al nombre de professors, quant a les suplències, quant al pressupost, quant als canvis cada vegada que els ve de gust, quant als canvis en les lleis orgàniques que parlen de l’educació.
A les reunions de pares a l’escola es parlen dels temes que preocupa ans ciutadans: de si al dinar els donen tomàquet en conserva per dinar, o bé si també han d’aprendre bricolatge perquè la cisterna del vàter s’espatlla molt sovint. Als mitjans seriosos ja hem vist com es tracta aquest tema. Mai parlen de continguts, mai parlen d’aprenentatge, mai parlen de programes educatius, mai parlem de qüestions pedagògiques. Parlem doncs només del servei de guarderia què és el que preocupa els ciutadans.

Nota: el que subscriu no és mestre, però n’està una mica fart d’aquests analistes que no toquen ni quarts ni hores.