En Teo va a l'escola

I el Conseller Maragall, també!


El conseller d’educació dins les seves funcions, vol apropar-se a la realitat i sovint va a inaugurar i a veure alguna escola.
És de lloar aquest interès en veure in situ com funcionen les escoles i per tant, cal reconèixer l’esforç que segurament li deu suposar aquesta activitat que, evidentment forma part de la seva funció.

Fins aquí tot correcte. El que potser no ho és tant és quan analitzes amb esperit crític l’activitat dels polítics fent la seva feina.

La visita a una escola pel Conseller del ram no és una activitat improvisada, doncs els servei de seguretat imposa algunes normes per la bona conservació d’aquests elements tan valuosos com són els polítics. Així doncs els guardaespatlles són d’obligat compliment, el que no se sap és si tenen por a un atemptat o de que alguns ciutadans desafectes (que vol dir cabrejats) els tirin tomàquets.
A banda de la seguretat hi ha el protocol que marca els horaris i les ”condicions”. Per exemple, tallar el carrer de l’escola sense que ningú hi pugui aparcar, per quan vinguin les “autoritats competents” ho trobin tot en condicions. I com segurament els funcionaris del departament no tenen massa ocasions de veure un reality show, aprofiten aquestes sortides del Conseller per afegir-s’hi. Així una visita a una escola pot estar formada per un seguici de més de trenta persones del departament, la qual cosa no està gens malament.

A més, com que el Departament va justet de dinerons, acostumen a quedar-se a l’escola a dinar, una prova del seu sentit democràtic i de que no tenen manies (com quan la Ministra de la Guerra se’n va d’excursió a l’Orient Mitjà i s’afegeix al ranxo casernari), a banda, que s’estalvien de pagar el dinar (per més de 30 persones) que tot i ser baratet va a càrrec del migrat pressupost de l’escola.

Aquest fet (el quedar-se a dinar) distorsiona lleugerament els horaris i les activitats de l’escola, però ja se sap, són danys col·laterals inevitables. Els nens, han de deixar lliure el menjador 15 minuts abans de l’acostumat i, a l’hora de dinar, els funcionaris (més de trenta) només dinen amb el director/directora del centre. La resta de mestres han de dinar pel seu compte sense poder gaudir de la presència del Conseller i del seu seguici. Aquest fet el deu estar motivat, amb tota seguretat, per la reduïda cabuda del menjador. que no permet la confraternització dels funcionaris “jefes” amb els mestres.

Pel que fa a el missatge que dóna el conseller, sembla que aquests viatges sempre valen la pena. Permeten intimitats i preguntes com: ja esteu preparats per treballar amb pissarres electròniques? o, llegeixen en veu alta els nens? i altres per l’estil, que donen la justa mesura de la implicació del conseller en el coneixement del treball que fa l’escola. Però aprofitar la visita per demanar als mestres com veuen la nova llei d’educació o que en pensen de la sisena hora, o quina és la seva experiència en la programació i assignació de professors a l’escola, o tantes altres coses, no està en l’imaginari d’una conselleria dialogant com és la d’educació.
Evidentment el conseller potser s’oblida que no estem a Extremadura (com li passava a aquell ministre de justícia que no sabia on anava a caçar), on cada nen disposa d’un ordinador, i potser tampoc sap que els pressupostos assignats a cada escola no permeten alegries d’aquesta mena ni de cap d’altra.
Definitivament aquestes reunions són doncs de bon rotllo. Cap reivindicació, cap comentari és permès. El Conseller ja deu estar pensant alguna altra barrabassada, alguna altra llei, alguna altra sisena hora, algun canvi en els horaris lectius o bé alguna altra innovació capdavantera en el món mundial. Estarà pensant en la necessitat d’incrementar les hores en castellà, perquè com li va dir el seu cosí, a Olot hi ha un nen que no sap parlar en castellà. O potser està donant el vist i plau a l’educació diferenciada, tal com preconitzen uns cracks de l’educació i del progressisme “buenista” i integrador com són els Srs. Miró Ardèvol i el Sr. Francesc de Carreras.
Felicitats doncs i endavant. L’educació és cosa de tots, menys dels parlamentaris que cada dia amb el seu exemple tiren per terra tots els esforços que fa l’escola i determinats pares implicats en l’afer educatiu.
Sr. Conseller, no anem bé...

Sobre el partit dels Ciutadans i els seus mentors

Cal que el partit torni a rebre el reforç dels "intel·lectuals"

Ara sembla que el partit dels Ciutadans tenen problemes. No s’acaben d’entendre entre ells i es barallen com gat i gos. Això, però, passa a les millors famílies, per tant, res a comentar.
El que si m’ha estranyat moltíssim és que els inspiradors intel·lectuals d’aquest partit (recordeu aquests “intel·lectuals” com Francesc de Carreras, Albert Boadella, Arcadi Espada, etc.), que van “donar llum” a la creació d’aquest magnífic partit que defensava... ara no ho recordo què! Però si recordo que atacava tota forma de convivència, que atacava i menyspreava els ciutadans que vivim i treballem en aquest país, que mentia sobre la situació de la llengua i sobre els esforços que calia fer per mantenir el català (llengua en manifesta inferioritat respecte a la privilegiada situació del castellà), etc. etc., doncs esperava que haurien donat un pas al front per cercar solucions a aquesta magnífica parida que en el seu dia van avalar.
Però no, resulta que cap d’ells sembla donar-se per assabentat. Han amagat el cap sota l’ala i segueixen amb la seva llengua verinosa escampant infàmies i inexactituds, tot en el mateix cistell.
Senyors “intel·lectuals” de pacotilla ¿perquè no donen la cara? ¿com és que no es posen al davant del que queda del seu partit? ¿No en van ser els inspiradors? Doncs, vinga home vinga, que ja no els vindrà d’una mica de fer el ridícul...

La xiulada

Uns desaprensius han mancat el respecte a la monarquia i al himne de la pàtria

Aquests dies hem assistir a una indignació per part del nacionalisme espanyol pel que fa a una manca de respecte a la monarquia i a l’himne espanyol. I no només ha sigut això, sinó que a més han sigut els nacionalismes perifèrics els que han ocasionat aquest terrabastall.

Algun comentarista o tertulià fins i tot ha expressat la seva indignació perquè els presidents de les respectives comunitats perifèriques no han demanat perdó al rei i al Govern de l’Estat per aquest fet.

La veritat és que resulta altament curiós com reben i interpreten des del poder (de tota la vida) aquests fets.
Curiosament s’estranyen que aquests ciutadans estiguin no desafectes, sinó altament emprenyats amb uns suposats conciutadans i polítics que aprofiten qualsevol excusa per insultar-los, per reduir qualsevol mostra diferencial, per atacar a la llengua materna d’aquests ciutadans, per espoliar-los fiscalment i estructuralment, etc. etc.

Aquesta actitud dels suposats conciutadans espanyols de considerar-nos una colònia, té un límit. Un límit de paciència i de subordinació. Un límit que fins ara sempre ha sigut imposat per la força. Per tant: de què s’estranyen?

La monarquia; el que no es discuteix és si el monarca és bona persona o no. Si és intel·ligent o no. Si té sentit continuar amb la monarquia. No cap, d’aquestes coses m’interessa. Pot ser ben bé que el rei sigui una excel·lent persona, que hagi fet moltes coses bé, però a mi el que no m’interessa són les coses contra natura. Ningú neix rei i ningú neix súbdit.
Que existeixi una monarquia en ple segle XXI és una cosa que no s’aguanta. Si alguns volen continuar amb aquest sistema, que s’ho facin mirar! però que no m’hi comptin.
I pel que fa a l’himne nacional, l’himne d’aquesta nació que ens vol sempre submisos, que nega qualsevol norma de convivència, que constantment cerca litigis amb la llengua, amb l’Estatut aprovat pel nostre Parlament, amb si el mapa del temps ha de ser de la nostra nació o de l’estat espanyol. Que ens nega un finançament just, que ens vol tenir sempre sota la bota. Que se’n vagin a fer gàrgares!
Demanar perdó, a qui?
El que han de fer les autoritats del govern del estat, el mateix rei i tots els ciutadans espanyols és demanar perdó a tots els ciutadans catalans (segurament també als bascos i potser algun altre grup o nacionalitat) i compensar-los pel mal tracte rebut durant tants anys.

No senyor, no es desafecció, és que n’ estem fins al gorro!

Ha caigut un bandoler

Ja podem dormir tranquils, Enric Duran (Robin Bank) ha sigut detingut

Finalment podrem dormir tranquils, ha caigut aquell noiet (no tant noiet, doncs resulta que té ja 32 anys) que havia “robat” a uns bancs en el mateix moment en que, presumien de que els seus crèdits eren la créme de la créme, i que des del primer al darrer, tots havien seguit els procediments establerts i no hi havia cap insolvència amagada (actius tòxics).

Aquest noi, que sembla que finalment ha sigut detingut per la policia, havia aconseguit gairebé 500 mil euros de tot una sèrie de bancs i caixes als que havia “abusat de la seva bona fe” (la dels bancs, que com tots sabem és una de les seves qualitats més rellevants d’aquestes entitats).
Però el que és escruixidor és la forma com ho va fer. Es personava a un banc o caixa i demanava un crèdit i els bancs li ho donaven. És a dir, sense cap tipus de violència, sense haver de dur un passamuntanyes, ni una escopeta de canons retallats, de forma semblant a aquell negre de Michigan que no tenia treball ni ingressos i els executius bancaris li anaven al darrera perquè acceptés diners a crèdit per comprar-se una casa.

Aquest fet, però, havia deixat en calçotets als executius bancaris de les millors entitats del món mundial i, per tant, calia donar exemple i fer mans i mànegues per detenir aquest forassenyat que se’ls havia rifat i els havia “robat” gairebé 500 mil euros. I no només això, sinó que se’n en fotia, perquè havia gastat aquests diners en fer una edició de dos-cents mil exemplars per explicar la crisi des d’una perspectiva diferents a l’oficial.

Així doncs podem donar per tancat aquest tema i dir que la nostra societat torna a ser més justa. Tenim entre reixes (espero que per poc temps) un noi que ha fet dolenteries.

Entre tant potser si que algun estafador de coll blanc (Albertos, tresorers de partits polítics, polítics que han donat tractes de favor percebent una compensació, constructors i promotors, bigotuts, Gurtels de tot tipus, banquers que han estafat als seus clients, consells d’administració de Caixes que han hagut de ser intervingudes, i altres que ho seran, executius que s’apugen el sou de forma desmesurada en el moment en que estan ensorrant l’empresa que havien de gestionar, i que cada cosa d’aquestes a les que m’estic referint, han costat als impostos dels ciutadans xifres de milers de milions d’euros, continuen en llibertat, freqüenten els millors restaurants del país i apareixen a les revistes del cor o a les asalmonades, els fan entrevistes i surten com a exemples per la nostra societat.
Però aquests darrers no han fet cap mal que no es pugui solucionar (vull dir que no se sap que hagin assassinat a ningú), com a molt han estafat a un gran nombre de persones, directament enganyant o bé fent servir informació privilegiada que només ells coneixien i han guanyat centenars i milers de milions d'euros, i a més, es permeten ser insolents davant del jutge. Però a aquests no els passa res i a la nostra societat ens resulta molt difícil fer comparacions entre aquest noiet dolent que ha “robat” 500 mil euros, amb aquests altres líders de la nostra societat que s’han apropiat de milers de milions d’euros. És la grandesa de la nostra societat, de la nostra justícia, dels nostres líders...

la (insultant) superioritat moral d' (alguns) periodistes

Uns homes que venen de Criptón

El món està en crisi i els periodistes també. No cal dir que si els anuncis a la premsa escassegen, degut segurament a la famosa crisi econòmico-financera. La inquietud es trasllada també a la família dels periodistes, que comencen a patir pels seus llocs de treball.
Fins ara semblava que estaven fora de tot perill, però resulta que si les empreses que aportaven ingressos als editors de premsa i demés mitjans de comunicació per via de publicitat s’ho comencen a qüestionar i retallar, vol dir que el pas següent serà retallar els llocs de treball dels periodistes.

Això no obstant, els periodistes saben molt bé de quin costat estan: del costat de qui els paga (més o menys com tots nosaltres), sigui qui sigui aquest i, per tant, difícilment defensaran informacions i/o explicacions que puguin perjudicar a aquell que les paga.

Els periodistes, per altra banda, han sigut tradicionalment aquells professionals que sabien més coses que no pas la resta de mortals (la seva feina és estar informats), i gairebé sempre ens ajudaven a interpretar les coses que passaven al món. T’informaven i tu en treies les conclussions.
Això però, ara ha canviat, i cada vegada ensopegues amb periodistes que es creuen més ben posicionats i més encertats per donar opinió (no per informar) que la resta de mortals, sense que aquesta afirmació i/o opinió se sustenti sobre cap realitat concreta.
I així ha sorgit el tipus de periodista imbècil, del que en tenim exemples tant als diaris com a les televisions. Uns éssers que sempre estan donant consells als ciutadans de com ens hem de comportar i, en cas contrari ens diuen, serem inconseqüents, ignorants, buenistes (sembla que ser bo és un insult), esquerranosos desorientats, nacionalistes sense sentit, i tot el que vulgueu (misteriosament gairebé sempre la crítica se centra sobre l’esquerra, tot i que algunes vegades -poques- també hi entra la dreta en aquesta crítica), amb aquell tuf de superioritat del que et renya, del que està molt per damunt teu.

Evidentment, els ciutadans hem après a protegir-nos d’aquests individus (els periodistes imbècils), amb una pràctica molt precisa: quan detectem algun d’aquests individus deixes de llegir-lo de forma immediata, perquè el camí alternatiu de criticar un periodista, debatre les seves idees, contradir-lo, és un camí que no mena enlloc. És molt important saber-ho perquè les direccions dels diaris i/o revistes, mai publicaran una carta, un article o una opinió, contraria o que desacrediti als seus periodistes. L’esperit corporatiu està per damunt de tot.
Darrerament, però, el narcisisme d’aquests individus ha arribat a cotes impensables. En el diari que primer acostumo a llegir (fullejar) mentre esmorzo, és que ara es dediquen a fer-se entrevistes entre ells, entre el mateixos periodistes que col·laboren al diari, donant no veu sinó altaveu a les opinions més impresentables. Sí, sí, els mateixos que dia rere dia escriuen sobre el que els sembla, ens informen i ens catequitzen i ens deixen esmaperduts amb els seus coneixements i opinions talment com si fossin premis Nobel. És tan considerable els despropòsit que la mateixa editorial d’aquest mitjà ha hagut de sortir en defensa d’una cosa indefensable. La deriva en el rumb d’aquest mitjà és realment notable i això no seria greu si només afectés a aquest diari, però i els demés, com estan? De finances sembla ser que malament, però de idees, estan fatal!

No hi ha cap debat. Paraula de periodista! Si alguna vegada se’m acut protestar contra determinades opinions d’algun periodista imbècil (que n’hi ha), no passis ànsia, mai es publica, mai tenen espai. I a més, és cert, sembla que reben centenars de cartes diàries sobre mil diversos temes als quals no poden donar cabuda. Per tant, sempre les opinions dels periodistes estan a cobert de tota crítica i queden com a veritats irrefutables. Els periodistes són avui el centre de l’univers.

Com una mostra, tot i que n’hi ha moltes altres podríem posar l’exemple de la revolta dels estudiants contra el pla Bolonya i la dura repressió dels mossos d’esquadra. La veritat és que tots ens preguntàvem perquè els periodistes tenien tant protagonisme. Aviat es va desvetllar la qüestió: entre els danys col·laterals de l’actuació dels mossos d’esquadra hi havia periodistes.

I que ningú cregui que estic en l’òrbita del Sr. Saura que ara sembla vol desviar la qüestió de la seva absoluta responsabilitat (o millor, de manca de responsabilitat) en aquests tèrbols afers. Mentre van ser aquells sapastres antisistema, tots estaven per l’eslògan de “fot-li que es de Reus”, però quan els efectes col·laterals van arribar als periodistes, xiquets, correu-hi tots! Els diaris n’anaven plens. La desproporció, els mossos contra la població, responsabilitats polítiques,...

No repetiré tota la història d’aquests fets, perquè la premsa n’ha informat abastament. El que si resulta sorprenent és que si els aldarulls van proporcionar ferits entre els estudiants, els mossos, els vianants i els periodistes, les reivindicacions van pujar de to just en el moment en que entre el col·lectiu afectat van haver-hi periodistes.

No ho vaig veure en directe, però si a través de les imatges en la televisió i també de relats d’amics en els que deien que els periodistes estaven situats al bell mig de les càrregues dels mossos, a un pam del seu nas, d’una forma gairebé insolent, en els moments de més tensió, degut segurament a la creença que com ells feien la informació, tenien una total impunitat i protecció i podien fer els que els vingués de gust.

Aquí, a Catalunya, a Espanya, a Europa (exceptuant Rússia i algun altre país), no estem en cap país dictatorial, pel que fa a determinades llibertats, però pel que fa a la premsa el control és cada vegada més important, no tant pel poder polític com pel econòmic. A què venen sinó aquests gabinets de premsa magníficament pagats que organitzen tots els grans executius? Però que el poder vulgui controlar la premsa és més o menys natural, forma part del propi poder i del desig de perpetuar-se, però el que clama al cel és la renúncia dels periodistes a portar a terme la seva funció: la d’informar de forma equànime.

Classificació de periodistes
Arribat en aquest punt sembla coherent fer una classificació de periodistes. Sense cap sentit científic sinó utilitzant només el mateix procediment que fan servir els periodistes, m’ha semblat que podia fer una classificació:
1. periodistes que informen (són pocs)
2. periodistes que no informen, només donen opinió (que ningú no els hi ho demana!)
3. periodistes que insulten als lectors (cas d’esquizofrènia aguda, com poden insultar als lectors dels que en viuen?)
4. periodistes que informen del que no saben, la majoria dels econòmics i dels “ètics”
5. periodistes que ens diuen -sense cap vacil·lació-, què hem de fer els ciutadans
6. periodistes que fan proselitisme en favor de les seves idees, cosa molt lícita si hi hagués possibilitat de debat, que no hi és, a no ser que s’entengui com a debat quan té lloc entre periodistes.
7. periodistes tertulians, a la radio i a la televisió. Sota la peregrina idea que com són els millor informats podran donar opinió amb més solvència
8. periodistes “lliberals”, que s’inscriuen sota aquesta bandera quan ells han protagonitzat episodis de blindatges de sou, privilegis, etc.

Perquè no poso noms?
Molt clar, no els vull fer propaganda. Per cada punt anterior tinc una colla de noms, de periodistes i de mitjans. Alguns es repeteixen en diversos epígrafs i tots nosaltres en podríem posar, segons les nostres preferències i gustos, per més que pugui semblar una cosa arbitrària.

El periodisme avui
A l’igual que el sindicalisme i altres moviments, el periodisme avui està de capa caiguda. Els culpables, com no, són els propis periodistes, que han traït la seva funció i s’han dedicat a fer coses de les que no en tenen ni la més punyetera idea, com ara, fer de consultors, creure’s que volen a 10 mil metres per damunt de la resta de mortals, etc. etc. Mentre, han deixat d’informar.

La societat n’està farta dels periodistes. Se’ls troba a la sopa, a les tertúlies, als articles, als xeflis, quan ens deixaran tranquils?

Una altra cosa que cal clarificar és quan el signant d’un article, al final ens informa que ell és doctor en no se quina especialitat, o bé president de no se quina organització. Ho trobo interessant, però encara ho és més el que no diuen. Per exemple, un catedràtic de dret constitucional, ens hauria de dir més que els seus títols allò que fa, com per exemple recolzar i dirigir una iniciativa política que, entre altres coses pretén generar conflicte lingüístic allà on no n’hi havia, pretén confondre als catalans dient-los que juntament amb Espanya les coses aniran millor, etc. etc. És que potser aquest catedràtic escriu sobre qüestions de dret constitucional? No, gairebé en cap cas. Docs millor que digui el que fa que no pas els títols que acredita.
O bé aquell altre periodista que es declara lliberal i en canvi no ens explica que quan va sortir d’un càrrec en un mitjà oficial de la Generalitat (TV3) va exigir el compliment de les indemnitzacions o del seu blindatge aconseguit ves a saber com, mentre que està defensant cada moment que cadascú s’ha d’espavilar i que els treballadors se’ls ha de reduir la indemnització per acomiadament.
O el president d’aquella companyia elèctrica, un lliberal, que en el moment que li van marcar el peu al cul, no va tenir cap inconvenient en cobrar més de 3 mil milions d’euros, tot i sabent que els mèrits que tenia en el seu full de serveis estaven basats en una carta de recomanació del president del govern d’aquell moment.
O aquell que afirma que els catalans som tal i qual cosa, aplicant la seva desviació mental a tot el col·lectiu, al temps que se’n desmarca com si la cosa no anés per a ell.
I no vull esmentar a tota aquella colla de periodistes que sistemàticament manifesten la seva superioritat moral per damunt de (generalment) les esquerres i fins i tot algun mal nascut ho imputa als treballadors, amb l’esquizofrènia (altra vegada) de creure’s que són els amos, quan en realitat no deixen de ser (des del punt de vista contractual i real, no de privilegis, dels que els periodistes depassen àmpliament els infamats obrers) tant treballadors com els demés.
N’estic fart del periodistes moralitzadors!