Un bon any 2011

L’any s’acaba, en començarem un de millor?

Aquest any he tingut uns 1.200 lectors en el meu bloc (o entrades, que no és exactament el mateix). N’estic molt satisfet i, tot i que no té res a veure amb wikileaks, he volgut explicar algunes opinions sobre temes que m’han interessat, opinions que s’acosten a un intent de denúncia.

Alguns d’ells m’hauria agradat que haguessin tingut més ressonància, com és el cas de les estafes de Movistar, el dis-funcionament de la justícia, l’enriquiment obscè d’alguns ciutadans a costa de molts d’altres (cas de les elèctriques i els seus mandamàs). Hauria volgut que alguns altres bloggers s’haguessin ajuntat al clamor per fer retrocedir injustícies manifestes. Però no ho he aconseguit i segurament serà molt difícil que ho aconsegueixi.

Així i tot, desitjo als meus possibles 1000 i escaig lectors molt bon any 2011, amb el desig que les desigualtats entre les persones no segueixin augmentant i que quan això es produeixi d’una manera il·lícita siguem capaços de denunciar-ho.

El Tribunal Suprem ataca novament

(carta enviada a l'Avui el dia 23/12/2010, no publicada)

Els diaris d’avui (23/12) parlen del Tribunal Suprem. Naturalment el que diuen no sorprèn a ningú. Ja sabem com i qui són els membres d’aquest Tribunal i, consegüentment, com són les seves sentències. No podia ser d’altra manera en el seu qüestionament de la racionalitat més elemental. Aquest és el Tribunal que imparteix justícia a nivell més alt a l’Estat espanyol.
Però no parlaré de les coses que tothom coneix (un nou atac a la llengua catalana, als catalans i a la convivència), sinó que parlaré del que ningú comenta: la resolució d’aquest alt Tribunal respecte al President de Telefónica, el Sr. César Alierta.
L’Audiència Provincial de Madrid en el seu dia va considerar que el delicte s’havia comés (pel Sr. Alierta), però que havia prescrit.
Ara el Tribunal Suprem ha resolt absoldre al Sr. Alierta del cas Tabacalera (que li va permetre guanyar de forma il•lícita uns dos milions d’euros); no considera convenient dictaminar si el delicte es va cometre o no.
Es pot tenir algun respecte per a un Tribunal que imparteix aquesta "justícia" tan propera a la política per no dir alguna altra cosa més gruixuda?
Els partits polítics no han dit res d’aquesta altra sentència, fins i tot el partidet polític d’aquell noiet tan pocasolta que està tant content amb aquesta" igualtat" (obligatorietat del castellà i oblit del català) i que està tan preocupat per la corrupció i calla com un mort segons qui és l'autor del delicte; ni el d’aquella senyora que va protagonitzar el qüestionament de l’Estatut pel Tribunal Constitucional (vaja uns altres!), i ara sota l’aparença de la igualtat lingüística, està tan satisfeta de que es posin obstacles a la llengua catalana.
Saben què els dic: que se’n vagi a pastar fang! (Ho dic així per si es publica la carta, ja que l'expressió que em surt de dintre el cor és molt més dura).

Estafes telefòniques de Movistar

Les estafes de les empreses de telefonia consentides pel Govern

Tots sabem quines persones hi ha al front i en els consells d’administració de les empreses de telefonia. Tots sabem que són empreses que guanyen molts diners i que els seus presidents se’n queden una bona part (Alierta); a més acostumen a donar lliçons als polítics de com cal que actuïn per fer front a la crisis (entrevista amb ZP de 37 “empresaris”).

Una experiència personal
Tip de pagar factures fora de to a la meva companyia de telefonia de sempre (ara Movistar) i sabent que al nostre país paguem les quotes més altes d’Europa (i fins potser de tot el món mundial) per la línia ADSL i pels serveis telefònics de tot tipus, finalment un dia vaig fer cas a una de les moltes trucades que els ciutadans hem de suportar de les empreses de telefonia. Són trucades a hores intempestives i amb oferiments sempre verbals que no saps a on et porten. Però, com dic, un dia vaig decidir fer-los cas. La persona que m’havia trucat fins i tot parlava en català i estava molt ben posicionada respecte al que oferia.
Vaig fer un quadre comparatiu i clarament amb la nova companyia (Orange) m’estalviava uns 500 euros a l’any.
Li vaig dir que endavant, que ells es cuidarien de tot i de demanar la “portabilitat” a Movistar. Els vaig dir que no tenia cap problema per dir-los-hi directament a Movistar el que pensava de la seva Companyia i del seu President.
Això va ser a finals d’octubre. Va passar tot el mes de novembre i un dia els telefono per saber com estava la cosa. Em diuen que Telefònica encara no els ha facilitat la portabilitat, però que esperen resoldre la situació en pocs dies.
A primers de desembre (11.12.2010) em truquen de Movistar, em demanen si estic satisfet de la Companyia. Es dic que no gaire. Immediatament em diuen que em rebaixaran la quota a uns 25 euros (enlloc dels 43 que estava pagant ara) i que a més tindria més velocitat (6 megas). A la pregunta de perquè no ho feien abans, vaig tenir la resposta que darrerament molts clients se’ls havien queixat i ara oferien aquestes avantatges. Diu que a partir del mes vinent ja tindre aquesta nova tarifa. No vaig continuar perquè se me’n fotia, total pensava deixar-los més penjats que un xoriço i més encara desprès de comprovar que durant tants anys m’havien estat estafant amb unes tarifes caríssimes.
També els comento que no entenc aquesta mania que tenen les companyies telefòniques de maltractar els clients que són fidels a la companyia. Em diuen que no hi poden fer res, que és una política comercial de l’empresa (és a dir, l’estafa continuada als clients que els són fidels, una estratègia comercial estúpida).
Avui (11.12.2010) la premsa anuncia que per decret les companyies de telefonia hauran de donar la portabilitat en 24 hores. Veurem com acaba la cosa, però no m’estranyaria que Movistar fes veure que jo he donar la conformitat a la nova tarifa, per la via d’aquesta conversació telefònica, quan no és veritat.

Negocis i estratègies (i 2)

El dilema: tenir clients o exprimir clients

L’estratègia agressiva
Sovint sentim una expressió força repetitiva; un sentiment d’admiració cap un determinat tipus de comportament dels executius i directius d’empresa. És un home agressiu, així és com és qualifica a qui té les idees clares i, que per arribar a aconseguir el seu objectiu és capaç de qualsevol cosa.
El que cal preguntar en aquests casos és ¿i aquesta agressivitat contra qui va encaminada? contra el client? contra els empleats? contra la competència? contra els reguladors del mercat? contra tothom? Perquè, d’altra manera la paraula agressiu seria inadequada.
Només plantejant les preguntes anteriors queda clara ja una cosa: una persona agressiva és el que més s’assembla a un imbècil. El que passa és que resulta molt difícil detectar-ho, per quant aquest acostuma a tenir poder dintre l’empresa i, entre les barreres que posa entre ell i la resta de persones i entre la creença que podrà dominar el mercat, la transparència i la comunicació en queda perjudicada i l’eficiència de l’empresa també.

Barbarians at the gate
Arriben els bàrbars! Estan a les portes de Roma! Aquest era el panorama de fa gairebé uns dos mil anys.
Ara els bàrbars s’ocupen d’altres coses, s’ocupen de derruir el sistema econòmic i financer. D’acaparar diners costi el que costi i peti qui peti. De comprar i vendre empreses sense to ni so.
Són els efectes de la barbàrie no integrada. Han de passar molts anys abans aquests bàrbars s’integrin en una civilització; però tranquil·litzem-nos perquè la història ens diu que finalment ho faran.
Entre tant, tots els patim. Veiem uns bàrbars que actuen sense que ningú els posi fre. És el cas de l’ex-líder de la CEOE, que segurament hauria d’estar entre reixes i en canvi, la fiscalia de l’Estat s’entreté xiulant i mirant cap a altres llocs, i el consell executiu de la CEOE, que són tan responsables com el president que tenen, fan veure que la cosa no va amb ells.

El model xarxa
Tradicionalment les empreses empren una estratègia que consisteix en que el client vagi cap a elles; per aconseguir-ho es gasten fortunes en màrqueting i publicitat. Ha estat i és una forma de fer negoci. Ara però el que “mola” és pensar en forma distribuïda, acostar-se al client a la mínima oportunitat possible. Si el sistema que fem servir és el de les empreses de telefonia, que ens importunen a tothora, que fan ofertes confuses en les que sempre et sents enganyat, anirem molt poc lluny.
El executius de les empreses encara estan somniant en retenir el control no només de la producció, sinó sobretot del mercat, quan el que haurien de fer és cedir aquest control als seus clients i així podrien comprovar quantes coses millorarien si s’apropessin als seus clients. Però encara hi ha molta confusió d’idees. Les empreses grans no han entès que la competència els arriba des de baix, des de les empreses petites. La idea de flexibilitat, la d’adaptació a les circumstàncies canviants, són una especifitat de les empreses petites, les gaseles; els mamuts ho tenen més difícil.
Pel que fa al control, molts executius encara no han entès que hi ha una relació inversa entre control i confiança. Pensen que tenen la confiança, quan en realitat la confiança els ve donada. La confiança es guanya i es perd amb facilitat. Quan més controls lliuris als clients més confiança et guanyaràs. La realitat és que la gent avui no confiem en els periodistes, ni en la premsa ni en la propaganda. La regla d’or és que abans que la gent puguem confiar en els poderosos, aquests han de confiar en la gent.

Per altra banda la definició de suficientment gran en una empresa és una definició mancada de sentit si no si afegeix suficientment per a què, per guanyar diners, per anular la competència, per a sobreviure.. i en el nostre país tenim exemples claríssims d’aquesta miopia. Començant per Governador del Banc d’Espanya que sembla que només sap fer odes a la grandària de les entitats financeres, fins als executius de les grans companyies, que només pensen créixer a base d’adquisicions i que creuen que els seus clients són imbècils de forma eterna i, per tant, els poden estafar i enganyar també de forma permanent.

El que volem els consumidors és que ens ofereixin béns i serveis que realment siguin útils i a un preu raonable. Tot el demès no interessa. Però els grans executius viuen en una altra galàxia i creuen que encara és possible crear la demanda per a uns productes o que no serveixen per a res o bé són simplement una estafa i, per acabar-ho d’adobar, creuen que els poden posar el preu que els doni la gana. La història els dóna la raó, per quant han aconseguit domesticar el mercat imposant la seva llei. És el cas de les empreses regulades, en les que, contràriament al que puguem suposar, la regulació està feta al seu gust i conveniència.

El model per solucionar problemes
Alguns executius han actuat de forma que intenten generar als consumidors unes necessitats que de veritat no senten. Són necessitats fictícies i la seva resolució està en el camp de la ficció. El fet que duri algun temps no justifica la bondat d’aquest sistema.

John Mullins, professor de la London Business School, ve a dir que més o menys tot està inventat i, el que cal fer, és utilitzar les eines que coneixem i que estan al nostre abast per solucionar nous problemes que es presenten a la societat. Simplificant molt el seu esquema: cal resoldre grans problemes per obtenir grans beneficis.
I la pregunta essencial en tot això és: què soluciono jo al meu client si em compra el que li ofereixo? Si no està clara la resposta, si l’únic que m’impel·leix a oferir aquest producte o servei és el guany que jo tindré, és que el meu negoci és un negoci sobrer, inútil, prescindible.

Introduïm l’ètica a l’empresa
Els humans ens equivoquem i la nostra tendència natural és traspassar la culpa a algú altre del nostre entorn o bé amagar l’error, pensant que el pas del temps se’n cuidarà de resoldre aquesta incidència. Aquest comportament és un resort automàtic en la nostra manera de ser, no ho fan només els mesquins, sinó també la gent corrent.
Res a veure amb la Responsabilitat Social de l’empresa, ni amb els Codis de Bon Govern de l’empresa. Es tracta d’una altra cosa.
Reconèixer un error no farà disminuir la credibilitat de la nostra empresa i impel·leix a la nostra audiència a pensar que si alguna vegada et tornes a equivocar també els ho diràs. En algunes circumstàncies equivocar-se és la clau per la innovació.
El que per alguns executius no cometre errors és l’essència de l’empresa, per altres l’objectiu és moure’s ràpidament i treballar de forma que no se sigui massa cautelosa. Si no es cometen errors significa que no ens arrisquem de forma suficient.

Conclusió
No hi ha altra conclusió que estar amatent a les peticions que ens puguin arribar d’un mercat transparent i no coaccionat. Les necessitats són canviants i les empreses han d’adaptar-se a aquests canvis. Si som capaços d’actuar de forma immediata, podrem aconseguir una avantatja competitiva, però durarà just el que triguin els competidors en reaccionar.
Per tant, la gran estratègia és oferir un diferencial d’honestedat als nostres clients, dient-los (i que sigui cert) que nosaltres els construirem el millor producte (béns o serveis), al cost mínim possible. Que així es digui i així es faci i que aquell que ho apliqui tingui molt èxit.

Negocis i estratègies (1)

El que no s'explica a Harvard (ni a les escoles de negoci del nostre país)

Kapuscinski en el seu llibre Eben explica les desventures d’un continent -Àfrica- i més concretament les dels seus habitants. L’impacte cruel i destructor de l’esclavatge, la descolonització, la malformació de nous estats i la voluntat que en la transició cap a la independència no hi haguessin drames, i que se salvessin la circulació de riquesa i de mercaderies entre Àfrica i Europa, va dur al continent a una situació d’extrema fragilitat.
La colonització i l’esclavatge va generar immenses fortunes per (alguns) europeus i americans i va deixar una situació de desordre i misèria als natius que havien cregut que en arribar la independència podrien tenir un plat d’arròs o mandioca més ple i es podrien calçar per primera vegada en la seva vida. Però l’optimisme es va convertir en amargor quan van comprovar que les elits continuaven fent el que havien fet sempre, omplir-se les butxaques de la forma més ràpida possible.
Independentment de la immoralitat, obscenitat i maldat que suposa el mercadeig amb humans, aquells negrers de fa 400 anys van muntar un negoci insostenible: anaven buidant el continent africà d’homes, dones i nens d’una forma alarmant i, per altra banda, el cinisme dels blancs no podia arribar més lluny i en algun moment s’havia de posar fre a la barbàrie i prohibir aquest “negoci”. No va ser la compassió sinó la insostenibilitat el que va acabar amb l’esclavatge.

Però parlar de negocis s’assimila, amb encert, a fer diners, i pel que fa a l’eben, sabem que són les fustes tropicals molt fosques obtingudes d’arbres de la família de les ebenàcies. Estem doncs en un entorn fosc, i què millor que un entorn d’aquesta mena per parlar de negocis!

Formes de fer negocis
Deixant de banda els temps d’Al Capone (que encara avui persisteixen amb fórmules molt més sofisticades), els sistemes clàssics de fer negocis consisteixen en vendre un determinat producte o servei a un preu que el mercat ho pugui suportar i si no diem res més, la cosa ens queda emmarcada en un entorn de racionalitat econòmica.
De totes maneres si que resulta oportú afegir-hi algunes coses més. Sabem que el mercat no existeix; existeix una cosa que s’hi assembla molt, però que està distorsionada pels monopolis, oligopolis, per les concessions, pels preus autoritzats i pels acords entre empreses per modificar els preus, etc. etc. Tot això ho sabem i ho patim. També hi ha la voracitat d’alguns gestors d’empreses que són capaços de posar en perill tot l’engranatge econòmic i financer guiats només per la cobdícia, sota el, lema de “merda per l’últim”. Però avui en dia han sorgit altres estratègies que no responen a l’eslògan de forçar la màquina fins al màxim que suporti el mercat (per poc temps).
Ara, entre els gestors intel·ligents s’ha posat un dilema sobre la taula: ¿és millor forçar els preus al màxim, mentre el mercat ho aguanti, o bé el que cal es donar el producte o el servei al mínim cost possible al consumidor i estendre-ho a una xarxa “infinita” de consumidors?
És una de les cares del dilema, afartar-se de cop i fer un pet com una aglà, o menjar sòbriament durant tota la vida. O dit d’una altra manera, exprimir el consumidor fins al màxim que ho permeti la nostra posició de força, sense tenir en compte si aportem o no alguna cosa a la nostra societat de consum, i sense pensar si el client ho podrà suportar. I finalment, si el que els estem venen és d’alguna utilitat.

Per resoldre aquest dilema s’han creat varis models de fer negocis. No fa massa temps ens ha arribat un llibre que tracta d’aquestes coses i que sense ser genial si val la pena llegir-lo (Y Google ¿Cómo lo haría? de Jeff Jarvis). Naturalment que sota l’estratègia “Google” hi ha amagada una perversitat. Si s’intenta maximitzar els beneficis, s’obre una porta als competidors (que intentaran sense gaires complicacions oferir el mateix a un preu inferior), mentre que si els beneficis són mínims -per unitat- el resultat és que s’evita la competència; ningú pot entrar per sota d’aquest preu. Fins aquí cap perversitat. Aquesta començaria si una vegada reduïda (o eliminada la competència) comencéssim a forçar el mercat i, en absència de competidors, augmentéssim els preus i comencéssim a fer-ho, però si continuem amb l’estratègia “Google” de preocupar-se només per tenir usuaris, pensant -que es cert- que els diners segueixen als consumidors, estarem davant una nova estratègia de fer negocis.

El model depredador
Els negocis suportats per un mercat manipulat, són negocis a curt termini o, en el millor dels casos, subjectes a la durada de la manipulació.
A casa nostra en tenim models ben variats. Des de totes les telefòniques, que cobren les línies ADSL més cares d’Europa (i potser del món) amb les benediccions del Govern, i que han introduït un model de tarifes per confondre a l’usuari (com fan totes les companyies de serveis; qui no ha rebut a altes hores de la nit una trucada -ves a saber des d’on- per tenir una xerrada sobre la oferta d’un nou contracte amb una companyia diferent de la que tens contractada i que et dóna l’absoluta seguretat que seguiràs tenint un contracte totalment confús i car); fins a totes les companyies concessionàries de l’estat que ofereix algun servei al consumidor amb uns contractes de concessió absolutament opacs (tots aquests contractes, haurien d’estar penjats a la xarxa, perquè no ho estan?); fins a les companyies elèctriques amb uns sistemes tarifaris que fins i tot han arribat a enganyar-se elles mateixes i els governs que les imposen o autoritzen un preu tarifari suposadament barat (uns costos de transició a la competència, una compensació del dèficit tarifari, una col·laboració a resoldre determinats costos de l’energia nuclear), total, un desori!
Són models injustos, com ho són les ofertes de les grans companyies que premien la infidelitat (canviar de companyia, canviar els diners d’una entitat a una altra), com errònia és l’estratègia de tots els diaris del país que quan vas a comprar el diari t’ofereixen cassoles, pel·lícules o altres coses que no són informacions i opinions, que és en definitiva el que pretens trobar en un diari.

Les relacions entre l’empresa i el consumidor
La majoria d’executius s’amaga dels seus clients, és una cosa ben curiosa. Com més important és l’empresa el primer executiu més lluny vol el client, el consumidor i, evidentment, no en vol saber res de quan hi ha algun tipus d’incident.
Contaré un cas viscut en primera persona. l’any 2007 vaig fer un viatge a l’estranger i quan vaig arribar a casa, Telefònica m’envia una factura amb uns 400 euros que, gairebé tot l’ import era degut a que, segons constava en els seus ordinadors, jo m’havia connectat cada dos o tres minuts, dia i nit durant tres dies, a internet per baixar-me alguna cosa.
Els vaig explicar que el meu telèfon no estava connectat a internet i que per tant, el que pretenien no era possible. No hi va haver manera, vaig haver de retornar el rebut i fins i tot van tenir la barra de tallar-me la línia telefònica. Immediatament els vaig telefonar i els vaig dir que si dintre una hora no me la han rehabilitat ja em poden donar de baixa de la Companyia, i a més volia saber on podia adreçar-me per escrit per efectuar la reclamació pertinent.
No em van voler donar cap correu electrònic, ni d’atenció al client ni de res. Em van dir que a la pàgina web podia fer-ho (allí hi havia un espai limitat per fer reclamacions curtes), però em van reconnectar la línia.
No vull allargar la història. Vaig enviar una reclamació per burofax a l’adreça legal de la Companyia a nom del seu president i me’l van retornar dient que aquell senyor no estava en aquella adreça (!). En vaig enviar un altre a l’adreça que consta en el rebut de telèfon (un polígon industrial de Madrid) i aquest si el van acceptar. Mai van donar cap explicació ni han demanat disculpes. Això si, em var retornar l’ import indegudament facturat de tal manera que donava la sensació d’haver sigut un intent delictiu d’apropiació, de robament. És el que passa quan el primer executiu d’una empresa ha estat immers en un procés d’insider tradding i un té la sensació d’estar apuntat a una empresa que et farà la punyeta sempre que pugui, a la que la premsa canta odes al seu president. Naturalment, hores d’ara ja m’he donat de baixa.
Històries d’aquestes no donen cap bona imatge a la Companyia i tots nosaltres en podríem explicar un munt.

Jeff Jarvis explica una història semblant. En aquest cas es tracta d’un ordinador Dell que li va provocar molts problemes i que no li van donar l’assistència deguda. Explica com la imatge de Dell va començar a declinar i com això va repercutir fortament en el valor de l’acció fins a reduir-se un 50%. Dell va reaccionar i finalment va entrar en la xarxa i estava atenta al que deien els clients i els donava resposta.

El president ZP s'assesora

(carta enviada a l'Avui el dia 28.11.2010, per la seva publicació. Publicada el dia 4.12.2010)


Ha fet bé el Sr. Zapatero de convocar els trenta set principals “empresaris”per discutir sobre la crisis. Ells han sigut actors principals d’aquesta crisis i, per tant, deuen saber com combatre-la.
A la reunió hi havia el millor de cada casa: constructores que han especulat; banquers que han actuat imprudentment i que s’han endeutat fins al coll i que, amb els diners dels seus clients prefereixen anar de compres aprofitant les gangues abans que donar crèdit a les empreses i particulars; concessionaris de tot tipus que viuen del BOE; directius que s’han apoderat de l’empresa que dirigeixen gràcies a tenir bons amics. El que difícilment hi trobarem serà algun empresari que hagi creat una empresa. L’entrada a la Moncloa va ser com quan donen els Oscars a Hollywood, l’única diferència era que se’ls veia una mica tronats. Diu la premsa que han exigit reformes a Zapatero i al sortir se’ls veia satisfets, els seus negocis no se’n ressentiran.
Ara doncs a ZP, per acabar-se d’assessorar, només li queda demanar a Mario Conde, a Javier de la Rosa, a Francisco Camps i Francisco Correa, i a Carmen de Mairena, que vagin a la Moncloa per tenir una altra entrevista. Compta amb el meu suport Sr. President.

El poder econòmic fa pressió davant del Rei per dur a terme reformes estructurals

Hem perdut el nord

Aquests dies hem vist amb sorpresa com una fundació (Everis) en nom de la societat civil emet un informe sobre reformes econòmico-socials a l’Estat espanyol i el presenta, no al Govern o al President del Govern, sinó al Rei, que com tots sabem la seva funció és essencialment decorativa i no ha d’intervenir en qüestions de govern, entre altres coses perquè ningú no l’ha elegit per aquesta funció.

Aquesta fundació està liderada pel que va ser ministre de Defensa Eduardo Serra amb el PP, però també va tenir càrrecs amb els socialistes i l’UCD, el que l’acredita com un tècnic sense ideologia o un camaleó capaç d’adaptar-se a totes les circumstàncies.

És la cara visible de la Fundació i com diu en l’informe emès, està subscrit per unes 60 personalitats (bàsicament executius d’empreses) i una quarantena d’experts temàtics. Això no obstant, si d’aquest grup de personalitats traguéssim els executius d’empreses concessionàries, monopolístiques, financeres i constructores, que totes elles porten un perdigó a l’ala, és a dir, que millor “calladets” que estarien més “monos”, o d’una altra manera, són part del problema i no de la solució i, per tant, la seva opinió és irrellevant quan no tendenciosa, el que queda és ben minso.
Tot i que els signants inspiren la més absoluta desconfiança, no es pot pas desautoritzar l’informe sense llegir-lo, per mes que hagin equivocat el destinatari, el moment i l’estratègia. I a més s’irroguen una representació que no tenen: per què diuen que són la societat civil quan són representants del poder econòmic? És un començament espectacular: errors i mentides!

El Sr. Eduardo Serra ha dit a la televisió que si hagués de sintetitzar les dues qüestions més importants de l’informe destacaria: productivitat i educació.
Caram! i per això han fet tant d’enrenou? Ara bé, de com millorar la productivitat i l’educació, poques concrecions hi ha al respecte.

Pel que fa a l’informe “de marres”. El primer que inspira desconfiança (o provoca una enorme hilaritat) és el títol:

Declaración TransformaEspaña
versión 1.0
Un momento clave de oportunidad para construir entre todos la España admirada del futuro
Una visión optimista pero contundente de la Sociedad Civil española

Déu ni do, no està malament. Ridícul fins al moll dels ossos! Uns personatges que siguin capaços de subscriure un informe amb aquest títol és per fer-s’ho mirar.
“constuir entre todos la España admirada del futuro”, estan bojos aquests gals! Perquè diuen que són la Societat Civil espanyola? Quins bandarres! Qui els ha donat aquesta representació? No han llegit a Habermas?

Però anem a l’informe.
http://www.fundacioneveris.es/Images/TransformaEspa%C3%B1a_tcm32-71088.pdf

Crec que val la pena llegir-lo. A banda d’alguns moments hilarants deguts especialment a dues coses: una literatura del segle XIX i unes propostes absolutament inconcretes, podem també trobar algunes idees aprofitables.

Punts a tenir en compte:
1. referència (apropiació) del concepte societat civil
2. anàlisi del punt de partida: segons l’informe es passa des d’una societat retardada, a una societat de benestar. No és fa cap referència a l’increment de les desigualtats en tot aquest trajecte.
3. parla d’una integració plena i participació activa en l’arena econòmico-financera global, però no esmenta la paraula clau: casino financer global.
4. atribueix la crisi a causes que venen de molts anys abans, completament d’acord. Diu que és el resultat d’un problema de salut que tenia ja el pacient, però que no s’estava percebent ni s’estava medicant adequadament. Conforme.
5. algunes pàgines (abundoses) de literatura sense aportar res (i teniu en compte que l’informe només té 16 pàgines), i finalment les propostes: són tres, amb una verborrea que gairebé no diu res, fins que en la tercera ("camino para la transformación") és concreta alguna cosa. Ara ho veurem:
6. “Nueva sociedad y mercado del talento”. Què concreta? doncs que la societat ha evolucionat des d’una societat de persones a una societat de talents, amb el que interpreto que desprès d’aquest esforç mental, els signants de l’informe s’exclouen del futur que proposen, ja que no mostren cap símptoma d’aquest talent que creuen necessari.
7. “Nueva competitividad global”, i aquí ja entren a “matar” quan especifiquen les línies d’actuació especials: Nuevo marco español de competitividad global, Nuevo ecosistema de I+D*i conectado con el Mercado y Capital i Nuevo mercado español para la competitividad global. I quan van acabar d’escriure això, van haver de descansar!
8. Nuevo Estado de Bienestar responsable, verborrea en tot excepte el que no és diu: retallada d’aquest estat del benestar. Ni s’argumenta ni es justifica.
9. Nuevo capital financiero inteligente. Està clar que això és un oxímor, no pot ser capital financer i ser intel·ligent.
I així és continua amb dos o tres propostes més en que no es concreta res de res i al darrere, per tancar aquest brillant informe, hi ha la llista dels que subscriuen l’informe. Naturalment hi són tots els "empresaris"que han estat cridats pel president ZP i en quan als experts temàtics, vull creure que alguns d’ells, que són persones de prestigi, hores d’ara se’n deuen penedir d’haver donar el seu nom per subscriure ,l'informe.

ZP i els "empresaris"

El president del Govern espanyol tornarà a fer l'escena del sofà. Convoca els que ell diu grans empresaris, tot i que sap perfectament que en aquest grup no n’hi ha ni un d’empresari. Tots són funcionaris qualificats que viuen del BOE o aprofitats que es beneficien d’una situació de monopoli -consentit-. Bé, tots potser no, que algun empresari hi deu haver, però ¿que hi fan en aquest selecte grup, les constructores, les entitats financeres, les concessionàries de la Real Casa?

Encara no sap el Sr. ZP que aquests senyors no són la solució, sinó el problema? Què més ha de passar perquè es prenguin mesures per acabar amb el predomini d’una economia especulativa, d’uns directius d’empresa incompetents que actuen contra el benestar de tothom?

El Govern de l'Estat hauria de tractar aquests directius d’ "empreses selectes" com empestats. Si no hi ha causes clares per dur-los davant del jutge (que jo crec que si es mirés amb una mica d’atenció se’n trobarien més d’una), com a mínim cal que la nostra societat els tracti com empestats, que rebutgi la seva presència i entre tots fem un cordó sanitari al seu voltant i,com a mínim, que no se’ls doni veu en cap mitjà de comunicació.

ZP en el seu dia ja va convocar els presidents de les entitats financeres dues vegades. Se’n ha obtingut alguna cosa? Doncs res de res. Els banquers han seguir r que r, i han seguit donant crèdit als seus amics, s’han dedicat a aprofitar-se del diner barat del BCE i l’han aplicat a la compra de bancs o a reduir els seus deutes.

Què farà ara amb aquesta trentena d'empresaris a banda de donar-los quatre canapès i una mica de cava?

Sobre la productivitat

Una veritat incòmoda

Si entenem la productivitat com una relació entre els béns i serveis produïts i els recursos utilitzats per obtenir-los, arribarem a la conclusió de quant interessant és tenir estudiada i mesurada aquesta relació i com influeix en el resultat final, en el preu i en la competitivitat del producte o servei fabricat.

Dit això, que no deixa de ser una obvietat, voldria explicar el meu punt de vista que no és de cap manera el punt de vista d’un estudiós en la matèria. Per altra banda estic una mica fart del que expliquen al respecte d’aquest transcendental punt els polítics (al meu entendre ignorants), els mitjans de comunicació (simplificadors de la realitat fins al punt de falsejar la informació), les suposades confederacions d’empresaris (que d’empresaris no en tenen res) i alguns economistes que quan senten parlar de productivitat s’obnubilen i perden el sentit de la realitat.
Els seus discursos expliquen una productivitat lligada -exclusivament- als salaris, però ningú parla pràcticament de cap més factor.
Per tant, en absència d’aquests altres factors dels que no se’n parla, em permetré fer-ne una breu referència segons el col·lectiu opinador de qui es tracti.

La visió dels polítics
En general els polítics no acostumen a tenir experiència laboral en un sentit estricte. Segur que es fan un tip de treballar per la causa, pel partit, per les idees, o pel que sigui, però el que se’n diu treballar per aconseguir una determinada producció en béns o serveis, en general podem afirmar que no en tenen experiència i el seu coneixement acostuma a venir per cursets accelerats sobre la matèria o per lectures de diaris salmonats (tampoc tenen temps per llegir llibres sobre la matèria).
Per altra banda els polítics són els responsables, entre altres coses, de les infraestructures que de forma clara incideixen sobre la productivitat. Sense entrar en gaires disquisicions podríem admetre que si un treballador per desplaçar-se de la casa a la feina ha de dedicar una hora (no és admissible pensar que cada treballador pugui viure al costat de la feina i hi pugui anar a peu), aquest temps és una ineficiència estructural derivada d’uns transports públics ineficients o d’unes carreteres col·lapsades, amb l’agreujant que el treballador arriba ja cansat al treball derivat del patiment d’una conducció complicada i de si no podrà arribar a l’hora. Això pel que fa als treballadors, però i pel que fa al transport del materials de producció i de la corresponent sortida del producte? Doncs més del mateix. Més problemes i menys eficiència.
En un article recent a El País (24/10/2010) el professor Pedro Saura García explicava els efectes de les infraestructures en la productivitat i en el creixement i reconeixia com Catalunya des de fa 15 anys estava perdent pes en l’economia de l’Estat, en bona part derivada de l’estructura radial de les comunicacions.
També Expansión de 25/10/2010 (i demano disculpes per haver llegit un diari salmonat) destacava que, en un informe que s’ha publicat recentment per la CE, Espanya està a la cua de la productivitat de tota la UE. Aquest estudi analitza 27 indicadors i en 18 d’ells estem per sota de la mitjana, sent els 6 més baixos els que es deuen a l’actuació del Govern i l’Administració en general (temps necessari per iniciar un negoci, temps de pagament per part de l’administració, marc regulatori, etc.).
Curiosament en el mateix informe diu que la productivitat laboral està per damunt de la mitjana de la UE, un 6%. En què quedem! On és el problema?
Per tractar d’esbrinar-ho analitzaré diversos punts de vista.

La visió del empresaris
Els empresaris són els responsables de l’organització del treball a l’empresa i, per un esperit corporatiu i d’allunyament de responsabilitats, mai volen parlar de l’organització del treball a l’empresa i dels altres factors que són decisius en la producció. Ho han decidit ells i naturalment està bé. La seva supèrbia fa que es comparin amb Déu, creuen que ells van crear l’empresa quan l’empresa era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la seva organització, però no van saber dir: que es faci la llum! I no van poder dir al final que tot el que havien fet era bo. I ara tenim les empreses que tenim.
Està clar que els empresaris són essencials pel bon funcionament del sistema econòmic, el problema és, com repeteixo sovint, que d’empresaris no ens en queden. Ens queden executius que són un material fet d’una altra pasta i amb uns altres interessos i, l’empresa, la veuen des d’un altre prisma. Però ni uns ni altres es preocupen gaire de veure quins són els elements que influeixen en la productivitat i la seva cançó la coneixem sobradament: els treballadors estan poc implicats en l’empresa; guanyen massa diners; estan poc formats. En canvi només els caldria llegir algun manual sobre la qüestió per situar-se i recordar el que en el seu dia devien estudiar quan eren joves -suposant que ho haguessin fet- i si no tenen temps per repassar un manual sempre els queda el recurs d’anar a la Wikipedia. Veurien quins són aquests factors que influeixen de forma important en la productivitat. Els esmentaré segons el meu ordre de preferències en el sentit que són els que de forma més rellevant influeixen en la producció en un entorn competitiu:
1. l’organització, 2. els recursos humans, 3. la tecnologia, 4. la qualitat, 5. les relacions laborals, 6. les condicions de treball, 7. altres
Segons aquest criteri subjectiu veiem que l’organització és crucial per determinar la productivitat, però si sempre que en parlem només ens referim als salaris (recursos humans) i a la necessitat de disminuir-los, mala peça tenim al teler...


La visió dels treballadors
Els treballadors saben que estan a l’empresa per treballar i si algú d’ells pensa enlloc de treballar, més aviat està mal vist (ja li ho ha dit el seu superior a l’empresa: vostè està aquí per treballar, per pensar ja hi sóc jo!).
Amb aquesta excusa el treballador se sent poc vinculat a l’empresa i al seu resultat. Els discursos que es fan des dels consells d’administració quan es dóna les gràcies a la plantilla són més falsos que un duro sevillano. És una lliçó de cinisme per part dels executius que expliquen el resultat de l’empresa.
Pel que fa a la formació dels treballadors, no està gens clar que siguin sempre treballadors ben formats, amb coneixement i flexibilitat per adaptar-se a altres treballs i fins i tot a altres empreses. Aquesta manca de flexibilitat és un handicap important per aconseguir un bon funcionament de l’empresa.
Ara bé, sabem que la formació que es dóna a la Universitat és una formació teòrica -i mai més ben dit- que cal complementar amb una formació pràctica i que sense aquesta pràctica la formació teòrica serveix per a ben poca cosa. En altres paraules: que la formació que es rep (o es pot rebre a l’empresa) és o pot ser més rellevant que la que es rep a la Universitat.
Algunes empreses han estat sensibles a aquest fet i han facilitat la formació complementària dels seus treballadors i, si a més han sabut vincular-los a l’empresa (en el sentit que aquests treballadors no fan de saltimbanqui i van d’una empresa a l’altra perquè ja han donat tot el suc o bé perquè no volen que es descobreixi les seves limitacions), el resultat pot ser força brillant.
No paguen els executius per vincular-los a l’empresa? Doncs què millor que vincular els empleats a través de la formació i la responsabilitat per vincular-los a l’empresa.

I què hem de fer?
Si els punts de vista sobre la productivitat són tant diferents hauríem de trobar algun punt d’encontre.
Algun problema d’absentisme laboral hi ha: cal acomiadar aquests treballadors. Algun problema hi ha en els representants del empresaris: el presumpte delinqüent de la CEOE hauria de ser portat davant dels tribunals i el que encara s’entén menys és perquè els empresaris el van votar com a representant i el van mantenir desprès de totes les malifetes dutes a terme.
I els polítics, quan deixaran de dir tonteries i es posaran les piles per resoldre els problemes que els pertoca?
Si tenim en compte aquests factors, la productivitat millorarà, no en tinc cap dubte.

PS: Em fan arribar una opinió en el sentit que si que n'hi ha d'empresaris al nostre país, i que aquests lluiten per fer funcionar l'empresa i l'economia. He de reconèixer que és cert, però jo volia referirme (sense que quedés massa clar) als grans "empresaris", als de les empreses de l'Ibex, on, sens cap dubte, els dirigents són mers assalariats molt qualificats i que a poc a poc es van transformant en amos, és a dir, participen en el seu capital mitjançant uns sistemes de remuneració molt particulars (desembre 2010).

Cercle Català de Negocis

Estic donant una informació ja una mica antiga (fa molts dies que està penjada a la xarxa), però considero que si algú encara no l' ha vist, o ho ha vist parcialment -hi ha tres vídeos- val la pena que hi dediqui uns minuts). Segurament li pujarà la pressió, però cal que tinguem les idees clares davant els continuats atacs que ens fan des de tots els racons de l'estat reaccionari i insolidari.

http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1&lang=Cat

http://www.zeniting.com/player.php?lang=Cat&id=229&app=1

http://www.zeniting.com/player.php?id=230&seg=ccn&lang=Cat

(Si cliqueu sobre l'adreça us portarà directament al video)

Basilea III o el fracàs dels supervisors

El sistema financer és un sistema que per la seva pròpia essència, estructura i funcionament, requereix un control exhaustiu, tota vegada que els efectes dels seus desajustos són letals per l’economia i, en conseqüència per la seva repercussió en l’economia i benestar de tota la població.Tracta amb diners i de forma genèrica amb actius financers als que la imaginació humana ha convertit en uns elements incontrolables perquè els hem fet tan incomprensibles i inútils que ni els que hi tracten cada dia saben ben bé que es porten entre mans i quina utilitat tenen.

Sempre hi ha hagut algun estament responsable del control del sistema financer i de les entitats que el composen, per més que els seus resultats han estat sempre minsos, segurament per manca de mitjans, de capacitat i, sobretot, per manca de voluntat de dur a terme un control seriós.
Històricament el control ha estat exercit des de diverses institucions i òptiques. La fiscalització de la seva activitat, de la seva operativa, i en general de la seguretat que les entitats financeres ofereixen tant als seus clients com al sistema econòmic en general ha estat duta a terme per diversos estaments propers al govern de l’Estat, però l’actuació estel·lar ha estat sempre en mans del Banc d’Espanya, que regula, controla, supervisa i intervé totes les activitats de les entitats financeres. És evident que hi ha altres òrgans que haurien de tenir alguna cosa a dir (com la CNMV i els Governs autonòmics), però el seu galdós paper fa que piadosament ens en vulguem oblidar.

En els seus primers moments el Banc d’Espanya havia posat en pràctica un control per la via dels coeficients obligatoris (d’inversió, de caixa, de liquiditat, etc.), era limitar la llibertat d’inversió dels recursos captats dels clients per la via de l’estalvi. Era un sistema de control senzill però que suposava una limitació a l’actuació d’aquestes entitats i un intervencionisme que no era ben vist per ningú. Desprès va abaixar la guàrdia o va canviar l’estratègia i va resoldre exigir uns recursos propis suficients per fer front a determinades contingències i donar-los llibertat d’actuació. Un camí certament encertat, però insuficient. En primer lloc perquè les entitats financeres de seguida es van inventar els seus holdings i societats participades que, entre altres coses, els servia per defugir aquests tipus de controls.
Així i tot aquesta és la via que ha mantingut des de llavors i que des de el BIS (Banc for International Settlements) on es reuneixen tots els savis bancaris (és a dir, els interessos dels seus executius) va organitzar noves formes de control coneguts com a Basilea I, II i ara III, que aprofundeixen en la mateixa idea de solvència via recursos propis, creant nomenclatures i fórmules més sofisticades.
Ara doncs, desprès de la crisis financera de la que tots n’ hem sortit escaldats, es parla novament d’incrementar els recursos propis que, al seu temps estableixen una limitació (consum de recursos propis) per l’assumpció de noves operacions de risc (i de negoci). Amb tot això no sé si arribarem al sistema brasiler on el coeficient de caixa (recursos líquids immobilitzats) arriba a uns percentatges tan elevats que els bancs veuen reduïda la seva capacitat d’efectuar inversions a un 60% dels seus recursos.
El que em sembla rellevant de tota aquesta història és que els diferents supervisors no han estat capaços de controlar les entitats financeres (per manca de voluntat o de capacitat, no sé quina de les dues manques és pitjor) i ara, desprès d’una història absolutament desgraciada quant a les conseqüències d’aquesta manca de supervisió, insisteixen novament en la mateixa via, en augmentar més les garanties (recursos propis) d’aquestes entitats. I no només això, que és el reconeixement més absolut de la seva incapacitat de controlar i fer un seguiment d’aquestes entitats, sinó que a més aquestes mesures que són clarament procícliques restringiran novament la capacitat de crèdit d’aquestes entitats, el que significa que en moments de recessió es tancaran com una cloïssa i el crèdit serà més car i a l’abast només dels que tenen relacions amics i influència.

El Banc d’Espanya i les Caixes
Per altra banda, el Banc d’Espanya en boca del seu Governador, s’ha permès intervenir en la reordenació del sistema financer d’una manera força desafortunada, per dir-ho d’una forma suau. Em refereixo a la privatització de les caixes. Aquest senyor va començar dient que hi havia caixes amb problemes, sense dir quines caixes eren ni quins problemes havien detectat i sense prendre cap decisió al respecte. Desprès, ell i la premsa amable amb el poder (la majoria) va començar a jugar amb el tema de la morositat i de la solvència de les caixes, i ara, quan les caixes i la banca tenen la mateixa morositat, ja n’han deixat de parlar. L’efecte va ser prou clar: una debilitació de les caixes, un estovament dels seus òrgans de govern en el cas que fossin sensibles a la seva defensa (ja se sap, com més se la masega, més tova es fa la carn), fent de tot plegat un terreny abonat per l’assalt final dels voltors que sempre hi ha al voltant de les privatitzacions.
Tot i que en el primer moment es va parlar de la solvència de les caixes, molt aviat es va canviar d’escenari i d’una forma descarnada es va començar a parlar de privatització.

Però ¿Per què i per qui pren partit el Governador del Banc d’Espanya? ¿Hi ha algun precedent que des del mateix òrgan supervisor s’estengui la desconfiança cap al sistema financer? La primera pregunta no té resposta (o si, però hauria de donar-se davant d’un jutge), la segona si que en té: no hi ha cap precedent. I no només això, sinó que la premsa amiga (de qui?) ha fet una oda al tractament d’aquesta privatització i a la “prudència” d’aquest òrgan supervisor.

Per acabar-ho d’adobar, les autoritats pertinents han encarregat la reordenació als mateixos gestors als qui s’imputa l’autoria del problema. Però això ja no és només desencert, és una actuació que cal qualificar d’interessada i malèvola per part del supervisor, ignorant per part del govern central i de papanatisme per part dels mitjans de comunicació.

Si el govern d’una empresa ja és difícil, encara ho és més i té més repercussions per a la societat i l’economia el com s’administra i com intervé en l’economia una entitat financera. En aquest context el Govern no se li acut altra cosa que complicar la gestió de les caixes amb la creació d’unes fórmules realment complicades i que no inciten a la transparència. Ara separa l’activitat financera de la obra social. Crea un SIP (que el solament el nom ja fa pixar de riure: Sistema Institucional de Protecció), que ve a ser un banc per administrar la activitat financera. Obre el meló de la privatització i en definitiva canvia el model de les caixes (rèquiem), a les que es pot donar ja per desaparegudes.

Com a simple curiositat es constata el nul debat que sobre la reforma de les caixes hi ha hagut tant al Parlament de l’Estat com al Parlament català. Tan poc interès ha despertat aquest tema? La festa dels correbous és més rellevant que la privatització de les caixes? Quins interessos defensen els nostre parlamentaris? Decebedor!

Els problemes de les entitats financeres
Un dels problemes que han tingut aquestes entitats del nostre país ha estat el que per engreixar la màquina dels beneficis, es van endeutar amb els bancs europeus fins a les orelles, per damunt del que se suposava era una norma de prudència. Això mateix és el que les autoritats econòmiques ha tirat en cara als ciutadans dient-los-hi que s’endeutaven per sobre de les seves possibilitats reals de devolució, i que si no havien tingut prou seny ara els tocava pagar els plats trencats. Però als bancs els van tractar amb guant de seda. Ara els diuen: si us heu endeutat per sobre de les vostres possibilitats, no patiu aquí està el Govern per ajudar-vos i on no arribi el govern hi haurà el Banc Central Europeu. Però no els renya ni els diu que havien d’haver casat els seus fluxos d’entrades amb els de sortides, ja que no fer-ho els hauria pogut provocar una crisi de liquiditat; ni els diu que haurien de controlar els tipus d’interès lligats als seus actius i passius financers, ja que els haurien pogut provocar un risc de tipus d’interès de grans dimensions.
Les entitats financeres però, no tenen armes a la bandera, i a través dels seus departaments d’estudis o bé en boca dels seus presidents, es permeten dir que cal fer i que no es pot fer, però demanar disculpes, ara per ara, res de res.
El Banc d’Espanya ho veia com si fos una pel·lícula en 3D, i callava com un mort. I mentre retreia als ciutadans aquesta actuació imprudent (l’endeutament), recolzava l’actuació imprudent de les entitats financeres, veia con s’endeutaven, però finalment decidia donar-los tot el crèdit que els fes falta i a un preu privilegiat. Per entretenir-se i per distreure el personal el Banc d’Espanya feia recomanacions sobre els endeutaments de les autonomies, sense dir que el problema principal estava en l’Estat central, o be es manifestava sobre la reforma laboral que segons el Banc d’Espanya era massa tova.

Rèquiem
El fet que el supervisor posés en el mateix sac a les entitats financeres que s’han portat bé juntament amb les que han actuat com a principiants superbis, no ha fet altra cosa que perjudicar al conjunt de les entitats financeres. Gràcies Banc d’Espanya, gràcies Govern, gràcies a la resta de supervisors, gràcies senyors parlamentaris, gràcies a tots els que des de dintre les caixes o des de fora, heu facilitat la liquidació de les caixes. Heu ajudat a enfonsar el que encara hi havia de bo en aquestes entitats.

Peatges a l'ombra, ciutadans a les fosques

Autovia Vilafranca-Igualada

La primera vegada que vaig sentir parlar de les autovies a l’ombra va ser quan el Tripartit va agafar el poder. Era un sistema enginyós, un govern que no té un euro al calaix -cas del govern català i espanyol- ha de fer infraestructures i per finançar-les arriba a acords amb el sector privat perquè aquest avanci el finançament i faci l’obra en qüestió. Per compensar-los d’aquests diners, es fan uns càlculs estimatius del trànsit que hi haurà en aquesta nova infraestructura i, en conseqüència rebran uns diners com si fos un peatge. Això, al igual que en el cas de les autopistes, dura tot el temps que han pactat en el contracte.
A primer cop d’ull certament és una fórmula enginyosa, però quan t’ho mires amb deteniment resulta una altra de les enganyifes a les que ens té acostumats els nostres estimats governants, i el nostres poders fàctics.
És una obra que paguem entre tots i l’utilitza només uns quants i no cal dir que els que venen de l’estranger (de l’estat espanyol o de la resta d’Europa) no aporten un duro al seu manteniment ni finançament.
Algú em podria dir: però això és exactament el que passa quan l’Estat o el Govern català finança una carretera. Doncs si, però no. Perquè en el cas de les autovies a l’ombra (com el seu nom indica) el que passa és que hi ha una absoluta opacitat, en els càlculs, en l’adjudicació i, en definitiva, en la forma de contractació o de concessió.

Però la cosa no s’acaba aquí. Pel que fa a l’autovia de Vilafranca a Igualada les obres ja estan engegades. Els ciutadans no en sabem res de com ha anat la cosa. Només sabem algunes de les constants que ens expliquen els afectats per les expropiacions.
De moment, ja els han expropiat, però no saben ni quant ni quan cobraran les expropiacions. Aquí estan fent el mateix que feia aquell governant demòcrata Hugo Chávez quan deia davant de les càmeres de televisió: exprópiese!

Llegendes urbanes i periodisme d’investigació

Els mitjans dels que disposo no em permeten aprofundir sobre aquest tema, però si puc recollir encara unes quantes idees més, fruit d’una conversa d’amics al voltant d’una taula i d’un porró de vi.

La primera: sabeu qui és el concessionari d’aquestes obres? ACS (Florentino Pérez), segur que en un sistema ben transparent, però al que no han pogut accedir alguns constructors del país. D'aquesta concessió, adjudicació o com se li digui ¿està penjat el contracte a la xarxa perquè els ciutadans puguem veure que no hi ha trampa? La resposta és clara: no!

ACS té subcontractada una empresa de senyalitzacions (són aquells homes de la bandereta que els situen a la carretera en obres i et diuen si pots passar o no). Aquesta empresa de senyalitzacions deu tenir uns 20 treballadors a peu de carretera (la majoria de pell fosca i remuneració escassa) i uns 20 treballadors més a peu d’oficina, telèfon i ordinador.
Se’m acut pensar en la productivitat d’aquesta empresa, aquest concepte tan estimat pels economistes (Sala i Martin) i pel President de la CEOE. Com el Sr. Sala i Martín ha cobert totes les sortides (ha dit que els treballadors espanyols haurien de cobrar més per apropar-se als sous europeus, i també ha dit que haurien de cobrar menys per arribar a una productivitat que fos competitiva) no en parlaré, però si del que diu el president de la patronal empresarial, un personatge que hauria de ser carn de presidi per les múltiples estafes que a perpetrat en les seves empreses als seus treballadors i als seus clients. Aquest senyor diu que per ser competitius no ens queda més remei que abaixar el sou dels treballadors.
La pregunta que em ve al cap és: Si l’empresa de senyalitzacions (de 20 treballadors a peu de carretera i 20 més en el back office) té una productivitat baixa, resulta evident que la resposta “científica” és que cal abaixar el sou dels seus treballadors (els de la bandereta). Però ¿no hi té res a veure una organització tan esquizofrènica com la que es desprèn de les xifres que he explicat? Aquesta organització és responsabilitat del treballador o del empresari?
Com és que els comunicadors, els economistes, els polítics, no són més curosos quan parlen de productivitat?

Quan els Governs i les elèctriques es posen d'acord per estafar els ciutadans

Opacitat en les elèctriques

Des de la Transició el tema de les tarifes elèctriques ha estat un dels secrets i misteris més ben guardats del planeta i, al mateix temps que s’establia el més absolut desconcert sobre aquestes tarifes, s’han amassat immenses fortunes al voltant d’aquestes empreses.
Entretant el consumidor, client o com vulguem dir-li, està en el desconeixement més profund de com es confegeixen les tarifes elèctriques i veu com de forma consistent i continuada les tarifes es van apujant perquè el preu del petroli s’apuja, tot i que l’electricitat que es genera procedent del petroli no suposa ni un 1% del total.

El sistema és ben simple: es treu un poquet a cada ciutadà i es regala a les empreses elèctriques que, per més que diguin, no deixen de ser una branca d’un Ministeri. Se’ls autoritza uns preus suficients perquè aquestes empreses no s’hagin de preocupar per obtenir beneficis ni per ser eficients i d’aquesta manera al seu front hi ha pogut governar els gestors més grisos del planeta. Sigui com sigui, per les diverses vies i les diverses autoritzacions tenen els guanys assegurats.

Tot això ho devem, en bona part, a la incompetència més absoluta dels diferents governs i de les decisions que han pres sobre aquest tema.
Si comencem per aquell president de Govern que es va estrenar amb la democràcia i que ben segur va fer moltes coses ben fetes i també molts errors de bulto, podrem recordar com va suspendre la construcció d’unes centrals nuclears que ja estaven mig construïdes, es van malmetre una quantitat de diners fabulosa i per compensar les pèrdues provocades per aquesta suspensió a les elèctriques, es va resoldre -com no- que ho pagués el consumidor a través del seu rebut de la llum. Només van ser uns quants bilions de pessetes; total no res, i si se’n posa una mica a cada rebut ni es nota; avui, desprès de més de 25 anys, encara ho estem pagant en el rebut de la llum.
Aquest mateix expresident -Felipe González- ara és un defensor de les energies nuclears i tot i haverfet el que va fer malbaratant bilions de pessetes, ens dóna consells i moralina a tots els ciutadans de com hem d’actuar, de què hem de fer, etc. etc. És l’avantatja de no tenir memòria ni haver de retre comptes a la societat. És el mateix que des del cinisme més absolut, des de Sant Benet de Baiges, Felipe González parla de la corresponsabilitat de tots els ciutadans per treure’s de sobre la seva responsabilitat.
Però desprès la venir el PP, amb Josemari Aznar al front i el seu ministre d’Indústria Josep Piqué. Van congelar les tarifes, creant aquell concepte tan bonic que és diu dèficit tarifari. La idea és molt bona: traspassar el deute a les generacions futures i, merda per l’últim! Els ciutadans no sabem quan puja aquest dèficit tarifari, però sembla que ja ha superat els 20 mil milions d’euros. També l’any 1998 es van inventar uns CTC (Costos de Transició a la Competència, que havien de durar fins el 2010 però sembla ser que per pura vergonya ja el 2006 van decidir acabar-ho) que venia a ser una compensació per les inversions poc rendibles que havien fet anteriorment, o com diuen d’altres fonts, la compensació per passar d’un sector regulat a un sector liberalitzat, i aquesta compensació es va resoldre com sempre: al rebut de la llum! Això era una bagatel·la de 2 bilions de les antigues pessetes, que per acabar d’enredar la troca es van titulitzar, amb la qual cosa hores d’ara hi deu haver emmerdat des de fons d’inversió fins a particulars i empreses.
Finalment arribem als nostres dies en els que Rodríguez Zapatero, enlluernat per les energies renovables ha capgirat algunes coses més. Avui per avui les renovables són molt més cares que l’energia nuclear, o això diuen els experts, tot i que no tenim seguretat de res, ja que la forma de fer els comptes mai sabem si el tractament dels residus està inclòs en aquest compte, ni tampoc sabem els anys de vida d’una central nuclear, ni moltes altres coses que afecten a aquest resultat, ni sabem perquè quan la vida d'una nuclear s'allarga es permet seguir facturant a preus molt favorables per l'em presa propietària de la centra, el que ve a ser un regal fantàstic que no sabem si té contrapartides ocultes.
L’enlluernament de Rodríguez Zapatero es plasma en una riuada d’ajudes xifrada en milions d’euros per aquestes energies, que no sabem si són sostenibles (econòmicament) o no. El tema dels fraus en aquestes empreses “sostenibles” és simplement un sistema de manca de control per part del govern i de les seves institucions; no mereix cap més comentari.
Per acabar-ho d’adobar hi ha les ajudes al carbó, aquest si, clarament una producció insostenible econòmicament i ecològicament.
Què bé els nostres dirigents polítics! Què bé els dirigents de les companyies elèctriques! Gràcies, moltes gràcies. Ara doncs només ens queda reconèixer la nostra culpa, la dels consumidors, que per més que som els que paguem la festa, ben segur som els responsables de tot plegat i hem d’entonar el mea culpa (Felipe González dixit).

El punt de vista del consumidor
Deixant-nos d’estratègies (nefastes) dels nostres dirigents polítics ens queda al dret a triar. Els consumidors particular (no empreses) tenim una tarifa que en diuen d’últim recurs (abans de suïcidar-nos?), una tarifa més cara que les de les empreses, que no sé ben bé per quin motiu paguen l’electricitat més barata (no estem en un mercat liberalitzat?)
L’últim recurs que tenim es canviar de companyia i si ho fem ens trobarem amb una sorpresa: el preu del quilovat és el mateix per a totes les companyies i, per tant, nosaltres pagarem el mateix preu. On és la competència?

Queda l’excepció de les ofertes que et fan les companyies (per un curt període de temps) amb uns descomptes, però ¿té algun sentit?
Estem altra vegada en aquelles ofertes opaques, poc comprensibles i que indueixen a l’engany, i tot això patrocinat i aprovat pel nostre Govern. No sabem quan ens costa la llum (directa o indirectament). L’únic que sabem és que aquest any ens l’han apujar dues vegades i encara ens diuen que els hem de donar les gràcies, perquè haurien d’haver-la apujat molt més.
Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Made in Catalonia

(carta enviada a l'Avui el dia 28/8/2010, no publicada)


El Sr. Xavier Roig exposa el seu punt de vista (diari Avui, 27/8/2010), segons el qual els catalans som la societat menys liberal del món.
La seva argumentació està basada en les converses amb amics i coneguts d’altres països i, segons aquestes converses sembla ser que estem fent el ridícul més absolut. Som uns dogmàtics i gairebé uns fonamentalistes. No tenim sentit d’autocrítica i el Sr. Roig ja ens adverteix que no caiguem en l’error de ... com dient-nos que ell no hi ha caigut i que ell si és objectiu.
Els exemples exposats li donen la raó, però ¿no és agafar el rave per les fulles?
Jo també tinc amics al país dintre i fora del país i mai m’ha semblat que aquest menyspreu que reflecteix el seu article es desprengui de les seves opinions. Per altra banda si som la societat menys liberal del món hauríem de precisar. Si ens referim al nostre petit territori ¿amb qui ens comparem? ¿amb Extremadura, amb Madrid, Amb Euskadi? ¿Són més liberals que nosaltres?
Si ho fem respecte a Europa i ens referim a França (país que es cita en l’article), on el xovinisme és la norma, on hi ha foscos episodis de racisme com el dels gitanos. ¿A quin país fa referència?
Per altra banda, i sense perdre el sentit crític tan necessari, no crec que sigui cap cosa tan estranya que els catalans estimem el nostre país i ens sentim part integrant de la nostra societat, amb els seus defectes i les seves virtuts. I finalment, si se’m permet, crec que no es pot posar tot dintre el mateix sac. Si hi ha polítics que són una desgràcia, que es digui. Si hi ha empresaris que són uns bandarres, que es digui. Si hi ha aturats que no volen treballar, que es digui, però dir que tota la societat catalana és una desgràcia crec que més aviat és una infàmia.

Economia ortodoxa

(carta enviada a l'Avui el 23/8/2010; publicada 29.8.2010)

El Sr. Marçal Sintes és un periodista que moltes vegades llegeixo, però segurament com a tots ens passa alguna vegada, s’ha posat en terrenys pantanosos. El dia 22/8/2010 publica un article on parla d’economia i pren partit en favor de l’economia ortodoxa. Suposo que ell deu saber què és l’economia ortodoxa, però la majoria dels mortals no ho sabem. En el meu cas sóc economista i ben segur que no rebré pas el premi Nobel, més aviat segurament la Universitat em retirarà el títol. Ara bé, confondre el keynianisme amb mà foradada em sembla una mica agosarat i simplista.
El que jo he après d’economia és que hi ha models diferents que intenten explicar com funciona el sistema econòmic i que uns són més encertats que altres en l’explicació. El keynesianisme va funcionar molt bé durant molts anys i Keynes no era pas cap indocumentat, i en opinió d’alguns economistes de primera fila, ara torna a ser un model que pot explicar la realitat actual. Desprès han vingut altres explicacions i altres teories però d’ortodoxa, no n’hi ha cap. De totes maneres agraeixo al Sr. Sintes que no hagi introduït aquella frase tan usada avui en dia: no t’equivoquis (com volen significar que qui la diu si està en possessió de la veritat). El que es carregui a Rodríguez Zapatero no és tampoc cap novetat en el món periodístic (i qui no ho ha fet alguna vegada?), però el que esperem els lectors dels periòdics és trobar informacions contrastades i no meres preferències no justificades.

Estat i societat civil

La visió liberal de darrera hora (!) apunta a deixar que la societat funcioni sense intervencions de cap mena, i molt menys permetre intervencions estatals o governamentals, perquè són coercitives i nocives per la salut dels ciutadans (si més no d’alguns ciutadans).
Un dels exemples el dóna el Sr. David Cameron que pretén substituir el poder públic a través de la societat civil, el que ell en diu la big society. Amb aquesta fórmula la societat civil participaria més directament en la gestió. Fins i tot ho exemplifica dient que si es coneixen els llocs on es produeixen crims, els ciutadans seran molt més eficaços que la policia i ells mateixos s’organitzaran per crear seguretat i impartir justícia (!). Potser no és ben bé així el que diu Cameron, però s’hi assembla molt.

Per altra banda, executius d’importants empreses (ja sabem que d’empresaris no n’ha quedat ni un), diuen que hi ha massa Estat, que l’estat ha envaït zones que no els correspon i que si volem anar bé tot això s’ha de suprimir. La societat, segons aquests pensadors, ha de quedar ancorada en el que ja es va definir en el S.XVIII, quan la modernitat era “laissez faire, laissez passer, le monde va par lui-même”.
En els nostres temps hi ha una gran repugnància (per part dels que els van bé els seus negocis) en que l’Estat intervingui; regular és pecaminós, va contra de les llibertats i segurament contra els interessos dels que lluiten per fer-se el seu raconet i, en definitiva -diuen- hi perdem tots.

Per tant, si el futur és el de la societat civil, potser que ens assabentem de què és en realitat aquesta cosa de la que tothom en parla i tan poques concrecions s’estableixen al respecte.

En el nostre país, quan hi ha un esdeveniment social important, els promotors de l’acte conviden a representants de la societat civil, i allí podrem trobar executius que han aconseguit presidències de societats (pels seus mèrits), gent de la faràndula (pels seus mèrits) i altres espècimens difícils de qualificar (pels seus mèrits).

La premsa no ajuda gens a aclarir conceptes. Així fa poc un diari nacional ens explicava un dia en la vida d’un polític (a qui els desvergonyits periodistes que alaben els poderosos deien: és el polític de moda!), que no té res a veure amb el darrer llibre que acabo de llegir (Un dia en la vida d’Ivan Denísovich). Aquest polític té permanentment una habitació reservada en un hotel de luxe de Madrid pel mòdic preu de mil euros diaris. Denísovich estava allotjat en un gulag a Sibèria de forma gratuïta on no necessitava aire condicionat perquè la temperatura no pujava mai dels 20 graus sota zero, això si, condemnat a treballs forçats per mantenir-se en forma, sense haver conegut mai quin era el seu delicte. La premsa ja fa temps que ha canviat el seu discurs i ha passat de la llibertat de premsa a la llibertat d’empresa i, cada vegada més els seus continguts s’aparten del que pensa realment el ciutadà i resta només l’hagiografia del poderós.
Però deixem-nos de literatura i anem al que ens interessa.

En un article de dos estudiosos (Begoña Roman i Cristian Palazzi) s’explica de forma suficient què és això de la societat civil.
Parlen de diferents aproximacions. Per una banda el professor Víctor Pérez Díaz (sociòleg) ho defineix com l’entramat d’institucions sociopolítiques, que inclouen l’Estat, els mercats i associacions. Entre ells debaten els afers d’interès públic i es comprometen en activitats públiques.
Jürgen Habermas (filòsof i sociòleg alemany) difereix d’aquest plantejament. La societat civil ha de ser tan sols el conjunt d’associacions fundades sobre una solidaritat abstracta. Es tracta d’una defensa d’interessos alternatius als polítics i econòmics. Per tant, els polítics i els empresaris no hi tenen cap paper en aquesta societat civil, i menys encara allò que en diem els mercats.
El paper d’aquesta societat civil és plantejar els fins d’aquesta societat, redefinir el bé comú, recol·locant el ciutadà al centre de la política i de l’economia i, en conseqüència, redimensionant les esferes polítiques i econòmiques. El fet que la societat civil s’abstingui, provoca la simplificació de la societat en partits polítics i la cosificació del món per fins lucratius.

Per altra banda tot una sèrie de personatges il·lustres de la nostra societat (que parlen com si en fossin membres però que no en són; pertànyen a aquests elegits que han nascut amb la flor al cul) retreuen que aquesta societat civil no assumeixi lideratge ni responsabilitats. Aquestes són manifestacions del mateix patró de les d’aquell ex-ministre d’economia que deia que si no s’apugen els sous dels polítics aviat tindrem analfabets en els governs.
Com a mínim, però, aquestes declaracions tenen la virtut de separar els interessos polítics i econòmics o “del mercat”, dels de la societat civil, de la que de forma implícita se’n aparten i critiquen amb duresa.
El que les altres dues potes de la societat, el món polític i l’econòmic, plens de títols, màsters, d’informacions i amistats importants, però ni gota de racionalitat, ens hagin dut a l’actual crisis, sembla que és un fet que no té cap importància i ara aquests confusos representants del món polític i econòmic defugen tota responsabilitat.

Odo Marquard (filòsof alemany) ens ve a dir que el que cal és tenir present que els plantejaments polítics i econòmics són insuficients per donar una existència completa i autònoma al ciutadà i que la legitimació d’aquests poders polítics i econòmics ve donada per la permissivitat per al diàleg que tinguin amb les altres formes de veure el món.

Quan a la societat hi ha un buit en la presència de la societat civil, la visibilitat dels seus interessos queda soterrada pels interessos predominants de les classes polítiques i econòmiques. El liberalisme econòmic, i diem-ho clar, els interessos del més poderosos, produeixen uns efectes que (els poderosos) no són capaços de resoldre.

Està clar que la societat civil ha de recuperar protagonisme i proposar solucions als problemes del nostre temps. El cosmopolitisme que es deriva de la globalització el resoldrà de millor manera aquesta societat civil que no pas els polítics i els que detenten el poder econòmic. La societat civil, però, no és només voluntariat i caritat, com alguns pretenen. És molt més, i la seva veu s’ha de fer sentir enfront dels que prenen les decisions, per més que aquests que prenen decisions tinguin legitimitat (els polítics) o tinguin la força (els econòmics). També és cert que en les decisions polítiques hi ha una certa seguretat, en el sentit que el que les pren, ha (ho hauria) de retre comptes als ciutadans, mentre que aquesta cosa que és la societat civil, aquest òrgan de debat de la cosa pública, pot tenir més dificultats en encertar l’acció a emprendre en el sentit que sigui el que desitgen els ciutadans.
El que no s’hi val, és que la societat civil sigui apropiada per aquell qui no ho és. Concretament em refereixo a la societat civil oficial, i només com a exemple a la que es va reunir a ESADE per reclamar competències sobre l’aeroport del Prat. Està molt bé que polítics, gestors d’empreses, sindicats i algun acadèmic, es reuneixin allà on vulguin per reivindicar el que els sembli bé, però atribuir-se que són la societat civil, o encara més, que són els seus representants genuïns, em sembla un disbarat i una apropiació indeguda.

Així doncs, ni que pugui inspirar molta desconfiança qualsevol crida que es faci en favor d’aquesta societat civil per aquells que han demostrat sobradament que no forma part de la seva tradició preocupar-se per les desigualtats o per la cosa pública, si que ens cal fer un esforç des d’aquesta societat civil (segons la defineix Habermas) de tenir el lloc que li pertoca i preocupar-se de la cosa pública i ser un contrapès del poder polític i els mercats.
Ara bé, ja ho deia la Sra. Thatcher: mai he conegut aquesta senyora que es diu Societat i molt menys la seva cosina la Societat Civil, una frase tan brillant com la d’aquell altre graciós que deia ¿I si vull parlar amb Europa, a qui telefono? Per tant l’haurem de donar a conèixer aquesta societat civil. Haurem de fer-ne una presentació als que defensen els seus legítims interessos però no els de la cosa pública i haurem de donar més visibilitat als interessos que no estiguin lligats a la perpetuació dels càrrecs polítics i a una desigual distribució de la riquesa.

Els números de Can Barça

Carta enviada a La Vanguadia i a l'Avui el dia 26.7.2010
Per mes que va dedicada al professor Sala i Martin, també li corresponen mèrits al director general Joan Oliver, un altre liberal que per on passa deixa rastre.
Publicada al diari Avui el dia 6.8.2010.

Una de les etapes més brillants del Barça està tenint un final una mica complicat. Sembla ser que ara s’han de refer els números. Tenien com a tresorer a la joia de la corona (és a dir, una arracada). Un economista que dóna classes a banda i banda del Atlàntic. Que li agrada polemitzar i defensa sempre el liberalisme sense fronteres. Per tant, no calia patir per cap cosa que fes referència a l’economia.
Però, ves per on, que li ha passat com al “maestro Ciruela, que no sabia leer y ha puesto una escuela”. Ha sigut un savi quant a l’economia (que tots sabem que no té res de ciència, sinó més aviat de bruixeria) però li ha passat com al Quixot, que “de tanto leer se le ha secado el cerebro”. Sap moltes coses d’economia, però s’ha oblidat de les taules de sumar i restar i, com que a Can Barça s’havia de sumar i restar i no pas fer volar coloms, ara ha deixat un desgavell que Déu n’hi do.

Aquest insigne professor que ens explica com funcionen les grans corporacions i que sempre és millor deixar que el mercat decideixi en cada moment el que s’ha de fer, per més que el mercat estigui composat per gàngsters, no ha entès com funcionen les auditories ni les valoracions dels actius d’una empresa com és el Barça, i el pobre l’han ben enganyat. És veritat que aquesta segurament era la primera vegada que passava de la teoria a la pràctica i per tant se l’ha de perdonar.

Però no haurà estat debades ja que aquest exemple el podrà explicar a les Universitats on dóna les seves lliçons magistrals i els seus alumnes es petaran de riure.

Les dones i les religions

Una història de maltractaments continuats

Que jo conegui no hi ha cap religió que hagi estat creada, inventada o revelada a una dona. Sempre han sigut els homes els que han rebut aquest privilegi i han portat la iniciativa en aquest camp. Són homes els que han rebut el missatge i la revelació divina i, el que hauria pogut ser un mèrit o un honor, al llarg de la història, s’ha convertit en la crònica d’un comportament vergonyant per part d’aquests homes creadors, transmissors, dirigents, seguidors compulsius i irreflexius d’unes religions interessades en perpetuar aquesta avantatja del més fort sobre el més dèbil. I tot això en nom de la religió...

La influència dels homes en mantenir privilegis amb l’excusa de la religió
Recentment, a la franja de Gaza, els integristes de Hamas han donat una volta més al comportament indigne dels homes respecte a les dones. Ara no deixen que les dones fumin la pipa d’aigua en locals públics; no poden sortir de casa sense que els acompanyi un home de la família i aquí paro, són exemples suaus, però en podria afegir molts i molt sagnants comportaments per part dels homes i dels seus dirigents polítics i religiosos que imposen aquestes conductes discriminatòries per a les dones.

En el nostre país veiem com els immigrants d’origen musulmà tenen comportaments diferents segons pertanyin a un o altre sexe. Els homes s’han adaptat a la comoditat de la vestimenta europea i al seu estil de vida; els veus als bars i a altes hores de la nit, divertint-se i fent xerinola. Ja no porten la incòmoda (per la ciutat) chilaba ni porten túniques blanques o blaves com si encara estesin al desert. Mentre, a través dels imams o de forma directa, segueixen fent pressió perquè les seves dones cobreixin tot el seu cos amb incòmodes i antihigièniques vestimentes; els segueixen negant els drets que els correspon. Segueixen mantenint a les seves dones com a persones de segon nivell. Que dic de segon, de tercer o quart! I què en diu l’Alcorà de tot això? Doncs sembla que res de res. És una imposició dels homes respecte a les seves dones a les que continuen mantenint en un status d’inferioritat quan no d’extrema crueltat i fins i tot sembla que en alguns casos les han convençut de la idoneïtat d’aquest tracte i situació.
Si doneu una volta per el Marroc podreu veure com les dones treballen al camp, a la ciutat i a tot arreu, mentre que els homes es reuneixen sota una palmera per discutir qüestions de més nivell, això si, sense moure ni un múscul, sense esmerçar ni una gota de suor, perquè és un país on fa molta calor. És el privilegi d’una casta superior.

Aquest comportament és exclusiu d’una religió? Doncs jo diria que no. Fa molt poc que l’església catòlica a rel del vergonyant episodi de pederàstia ha regulat el comportament dels seus clergues, però de forma sorprenent (fins i tot surrealista) en promulgar aquestes normes de comportament (Delictis gravioribus). Al costat mateix i amb la mateixa gravetat de la pederàstia hi col·loca com a delicte detestable i repugnant, l’ordenació de la dona com a sacerdot. Per donar explicacions d’aquest intolerable comportament els portaveus del Vaticà han hagut de fer uns equilibris que riu-te’n dels funambulistes. La equiparació d’ambdós delictes quant a gravetat passa per una consideració de gravetat moral en un cas i per delicte de gravetat sacramental, en l’altre. Cosa que com es veu aclareix la qüestió.
Per altra banda mentre el delicte de la pederàstia ha sigut un delicte estès al llarg i ample del món, especialment per part dels homes en general i d’alguns, pocs, clergues en particular, no es dóna el cas que s’hagin ordenat dones com a sacerdots (a l’església catòlica), el que fa que aquest comportament per part dels emissors de normes, a més de normes injustes siguin absurdes i estúpides.
Aquests senyors de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (l’antic Sant Ofici), es comporten talment com els magistrats del Tribunal Constitucional del nostre país. Creuen estar investits de la veritat i la saviesa quan en realitat el que estan fent és un flac favor a la seva religió i una injustícia flagrant per a la meitat de la població del planeta...
Podríem resseguir l’espectacle cruel que donem els humans en tot el planeta. Les descripcions del feminicidi de Ciutat Juárez són realment repugnants. El magnífic llibre de Roberto Bolaño “2666” és un clar i documentat exemple d’aquesta situació que ningú vol arranjar, investigar ni castigar.
Un altre “delicte” en la llista actualitzada de Delictis gravioribus que em crida poderosament l’atenció és el delicte d’apostasia, un delicte que està en la llista tant dels catòlics com dels musulmans.
Puc entendre que l’apostasia tingui mala premsa en el si de les religions (és un tema purament comercial), però ¿com queda la llibertat de consciència en aquest cas? On queden les fervoroses declaracions dels mandataris religiosos en el sentit que els camins que porten a la salvació no són únics?
I finalment per reblar el clau, ¿què els passa al Vaticà que han perdut els papers? Com poden prendre aquest tipus de decisions? Crist mai va dir coses semblants, ni va mostrar tenir cap problema amb la meitat de la humanitat (les dones) com sembla que tenen els actuals mandataris de totes les esglésies del món.
I això passa no només al Vaticà, sinó també a determinades sectes ortodoxes i ultraortodoxes cristianes com l’Opus i el Legionaris, on a la dona, com a molt, se li dóna el paper de serventa.
Els jueus també es porten l’oli. Novament hi ha hagut una manifestació de dones enfront del Mur de les Lamentacions, un mur que suposa una sinagoga medieval. Unes dones que resaven i portaven rotlles del Torà (reservat només als homes). En el passat homes i dones podien resar junts, ara hi ha zones reservades només pels homes. Què deu inspirar aquests comportaments?

Conclusió
Potser caldria preguntar a les dones perquè segueixen sent les més fidels i submises seguidores de les religions, unes religions -o uns dirigents- que les menyspreen. En algun moment s’hauran de plantar i deixar clar que no estan disposades a que se les tracti com a éssers de segona categoria, més quan tot aquest galimaties se l’han tret alguns homes de les seves obsessions i carències i mai han estat “revelades” en els llibres constitucionals de les religions respectives.

Si ens limitem a les religions semítiques (judaisme, cristianisme i l’islam) que tenen un tronc comú i uns missatges moltes vegades coincidents i que ens són molt més properes, en la cultura i en l’espai, hauríem de concloure que la misogínia de les religions s’ha d’acabar dràsticament d’una vegada. El fet que els seus dirigents espirituals no sàpiguen raonar correctament i s’inventin missatges que estan en el fons dels seus cors humans i de les seves obsessions mesquines, és un fet que clama al cel i suposa un greu incompliment dels Drets Humans i una desviació clara del missatge dels seus respectius fundadors.
Els Drets humans, tot i les seves mancances, suposen unes normes més justes i per tant, han d’estar per damunt de les normes de la majoria de les religions.

La por al desconegut

Una limitació a la llibertat de consciència

A finals del Segle XIX, Amèrica del Nord i més concretament els EUA, van rebre una forta entrada d’immigrants procedents d’Irlanda, Itàlia i Europa de l’Est. Això va trasbalsar la composició i estructura de la població, encara més, pel fet que els nouvinguts eren diferents i constituïen una amenaça pels autòctons, especialment els pobres, amb qui s’establia una competència per aconseguir llocs de treball i repartir-se les engrunes de riquesa que els arribaven.

Aquesta és una explicació històrica, però el paràgraf anterior s’hauria pogut redactar d’una altra manera i recrear un altre context i una altra època. Per exemple, hauríem pogut dir que a finals del segle XX Europa va sofrir una forta entrada d’immigrants que van trasbalsar l’estructura de la població (està clar que em refereixo a l’arribada de magrebins, sub-saharians, sud-americans, etc. amb costums i religions diferents en molts dels casos). Això és un exemple de com la història es repeteix amb actors diferents, cosa que tot sovint oblidem.

Però seguim amb el tema d’Amèrica. Aquests nous immigrants eren diferents perquè eren catòlics en la seva immensa majoria. Els americans “autèntics” havien arribat al nou món feia 400 anys, professaven la religió protestant en la seva majoria i veien amb recel l’arribada d’aquesta nova població que era una forta competència quant als llocs de treball i un factor de desequilibri social per motiu de la seva religió. No es recordaven de quan ells van arribar al nou continent havien anihilat tot una població indígena (als qui no havien reconegut cap dret) i que provenien d’un vell continent que els havia expulsat. Venien de l’Europa intransigent que no tolerava ni el puritanisme exacerbat d’alguns d’ells ni els donava mitjans per viure decentment i molts d’ells estaven condemnats a la fam i a la misèria. Eren, sobretot, uns refugiats econòmics i probablement uns desequilibrats espirituals.

Quatre-cents anys desprès, en l’Amèrica de l’Exposició Colombina de Chicago de 1892, l’economia experimentava canvis ràpids i importants, però la població obrera veia com no els arribaven els efectes d’aquella prosperitat econòmica (més o menys com sempre ha passat quan augmenta el pastís a repartir) i només uns quants gaudien de la festa i acumulaven immenses fortunes.
En aquests context apareixen dos personatges que van expandir algunes idees suposadament patriòtiques. Em refereixo a James Upham i Francis Bellamy. Ambdós baptistes fervorosos i convençuts que els joves necessitaven una educació moral basada en la (seva) religió.
Upham va fomentar un moviment en favor de l’exhibició pública de la bandera nacional, especialment en els col·legis públics. Poc desprès Bellamy vol estendre els valors morals per sobre de la cobdícia, però alguna cosa més inquietava a Bellamy: la por als estrangers. Era una preocupació “moral” més que econòmica ja que pensava que aquells estrangers podien subvertir el teixit democràtic del seu país. Bellamy era anticatòlic i sobretot racista. Va creure que un pal·liatiu al problema podria ser la Promesa de Lleialtat que afermaria els ciments morals del país. Seria de recitació obligada en tots els col·legis del país i la fórmula primitiva (que va durar fins al 1954) deia: “Prometo lleialtat a la bandera dels EUA i a la república a la qual representa, una nació, indivisible (!), amb llibertat i justícia per a tothom”. En els col·legis es recitava diàriament dempeus amb el braç en alt estès cap a la bandera i la palma cap a dalt (molt semblant a la salutació nazi, fins que més tard es va canviar per la mà sobre el cor per allunyar-se de qualsevol semblança poc grata).

Aquesta fórmula que en principi podríem subscriure molts de nosaltres va suposar importants problemes per alguns dels seus ciutadans, que van ser resolts per uns jutges sensats i savis de forma molt diferent a com resolen els problemes els jutges poc formats, dogmàtics, analfabets lingüístics i trivials del nostre país (en especial em refereixo als tribunals més elevats, els magistrats de La Maestranza). Per altra banda sorprèn l’expressió de nació indivisible. Qui els havia dit que les nacions són indivisibles? No coneixien la història? Els ho va dir al veïna del cinquè? Tot plegat, ja ho veieu, un misteri, que potser no ho és tant quan s’analitza la figura del seu creador: Bellamy i la dels molts Bellamys que tenim avui en dia.

Però, perquè s’inquietaven els anticatòlics? Per una banda era la quantitat, semblava que entraven hordes d’estrangers. Per altra banda hi havia qüestions doctrinals. El protestant pensava que tota consciència es lliure de cercar a Déu per sí mateix, llegir les escriptures per sí mateix: la relació entre Déu i les persones és lliure i directa. El catolicisme en canvi estableix una preeminència dels prelats i les relacions entre les persones i Déu necessiten de la seva intermediació. Alguns altres fets exacerbaven les ires dels protestants. El que la jerarquia catòlica donés recolzament a la causa esclavista durant la guerra civil, citant Aristòtil o Sant Pau, va crear la sospita que aquesta religió estava vinculada a la tirania política, a més de la espiritual (Mc Greevy, Catholicism and American Freedom). Això no obstant, com sempre acostuma a passar, les veus dels catòlics que recolzaven la democràcia van ser ignorades.
Una de les discussions àlgides fou al voltant de l’escola pública, una idea que s’havia afiançat i a la que es concedia gran importància. Si havia de ser el bressol de la democràcia, havia de tenir algun contingut moral i fins i tot alguns pensaven que també havia de tenir un contingut religiós. Aquest complicat camí va continuar fins que finalment la separació de la religió i l’estat va començar a veure’s no com un acte de persecució, sinó com un element de justícia.

Discussions que afecten a la llibertat de consciència
Algunes qüestions són recurrents quant al seu debat públic i que encenen els ànims dels ciutadans de totes menes. En comentaré algun d’ells.
La Promesa de Lleialtat, la bandera nacional, l’elecció d’un poble com elegit per Déu, són punts que afecten a la llibertat de consciència. Ben segur que estaríem d’acord en que Déu estima la justícia i no té favoritismes respecte a cap nació en especial ni respecte a cap sistema polític de governança. Per tant, determinats posicionaments respecte a les pròpies religions posant-les per damunt les altres, és un insult a la intel·ligència i una afirmació que falta a la veritat o, en el millor dels casos, són afirmacions anticonstitucionals.
El disseny intel·ligent, segons els científics ha estat una teoria que ha volgut lligar les explicacions bíbliques amb la ciència. El resultat ha estat que les explicacions metafòriques de la Bíblia han volgut ser interpretades en el seu sentit més literal. Quan literalment s’intenta menjar el coco als nens de les escoles amb aquesta teoria del disseny intel·ligent, la intel·ligència i la ciència brillen per la seva absència.
Substituir la ciència per un punt de vista dogmátic no és només posar en perill el nostre futur (intel·ligent), sinó que a més és injust.
Relacions entre sexes
A la nostra societat hi ha fortes discrepàncies sobre l’estatus dels gais i lesbianes i les lleis per protegir aquestes minories contra la discriminació sofreixen fortes crítiques i impediments.
Una primera qüestió es dilucidar si aquesta discriminació és un tema religiós. No sóc expert bíblic però el Llibre Levític tracta de normes de comportament i entre elles 18:22 No jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable. I així segueixen unes normes que afecten al comportament sexual dels homes i dones. Però hi ha moltes altres prohibicions que la nostra societat no en fa ni cas, com és l’endevinació, 19:31 No acudiu als nigromants ni consulteu els endevins, perquè quedaríeu impurs, i altres normes tan surrealistes i injustes, com 19:20 Si un home té relacions amb una esclava que és concubina d’un altre i no ha estat ni rescatada ni alliberada, desprès d’investigar el cas haurà de pagar una indemnització. Però no serà condemnat a mort, ja que ella encara és esclava.
Curiosament ningú recolza lleis que il·legalitzin l’endevinació o la violació d’una esclava, tot i que se citen a la Bíblia de forma profusa i abundosa, de la mateixa manera que es tracta reiteradament els pecats d’avarícia i egoisme, mentre que sobre les relacions entre persones del mateix sexe es tracta en el Livític igual que l’adulteri.
De totes maneres les històries de sang i fetge de l’Antic Testament, les morts per lapidació, cal prendre-les com el que realment són: unes paràboles que cal reubicar en el nostre temps.
L’amenaça musulmana
L’arribada de nous immigrants a Europa ha generat crisis de grans proporcions i tant els EUA com Europa han sofert atemptats terroristes islàmics. En el cas dels EUA han sabut destriar els terroristes dels musulmans i no s’ha produït ni agressions ni discriminacions fora de comptats casos lamentables. No s’ha entrat a discutir signes externs de les seves costums o religions, ni se’ls ha qualificat de deslleials.
Europa, com veiem, està reaccionat de manera molt diferent. La por del diferent està a totes les ciutats i en el cor de tots els ciutadans i es comencen a il·legalitzar determinats comportaments en atenció a unes premisses poc clares. Mentre els jueus i els musulmans sembla que no estan disposats a renunciar a la seva vestimenta religiosa tradicional només perquè la majoria ho consideri estrany.

Conclusió
El respecte a la consciència i les idees de la llibertat religiosa, sofreixen forts atacs en èpoques d’inestabilitat social i de por, moments en que les minories impopulars es converteixen en les víctimes de la histèria i de la mala llet dels seus conciutadans.
La consciència i no el grup dominant hauria de ser la mesura de tot plegat. Els americans tenen la gran fortuna de viure en un país que s’ha pres molt seriosament la llibertat de consciència en el seu text constitucional i en la ment dels seus ciutadans, mentre que a Europa encara anem una mica a la deriva.