Ho sap tothom i és profecia

Espanya, un paradís per al Sr. Madoff i per la seva trepa

Crisis de liquiditat, crisis de confiança, acumulació de diverses crisis... deixem de fer l’imbècil i diguem ja d’una vegada les coses pel seu nom, res a veure amb tot això que ens expliquen els polítics i els economistes.
Estàvem en el millor dels mons i de cop i volta la festa s’ha acabat, o the party is over, com deien des del Congrés Americà.
Alguns diran ¿però és que n’hi havia de festa? Naturalment que si, però només per a uns quants; els demés (la majoria) no estaven de festa, treballaven i vivien o malvivien, el mateix que els passa ara.
Segurament -diran un altres- es degut a la crisi de valors de l’actual societat, una societat permissiva, un relativisme moral que ens ha dut a on hem arribat. Una altra collonada, sempre hi ha hagut crisi de valors i potser amb altres èpoques més que no pas ara. Això és per a ments torturades, per a ments que necessiten els diguin què han de pensar.
Uns pensaran: hi ha culpables que ningú vol assenyalar, perquè és lleig assenyalar tal com ens han dit tots els nostres líders polítics i econòmics que tenen lligams amb les versions més ràncies de les religions.
Els tècnics ens explicaran: el sistema financer és la columna vertebral del nostre sistema econòmic i, per tant, cal donar-li tot el suport que calgui; altrament tots en pagarem les conseqüències.
Els que estan implicats ens voldran convèncer que hi ha molts culpables, però també diran hi ha molts factors sobre els que no es pot actuar; s’atrinxeren en la seva cara dura i diran: són factors exògens. La crisi és la conjunció astronòmica fatal que ens ha dut a aquesta situació.
Els més obscens i cínics diran: la culpa és dels treballadors de Nissan (o de qualsevol altra empresa que hagi fotut fora un bon nombre de treballadors) perquè fan més cotxes dels que poden vendre. Si no treballessin tant i tant de pressa, estarien encara en plantilla, no hi hauria sobreproducció i tothom content.
Altres faran escudella barrejada i ens voldran convèncer que no només hi ha una crisi, sinó que n’hi ha tres (o quatre, o les que convingui). Hi crisi de liquiditat, hi ha la de matèries primeres, hi ha la d’aliments, hi ha l’energètica, hi ha la de ...
Hi ha qui diu: el que no ha funcionat han sigut els mecanismes de control quina responsabilitat és de l’estat. Aquests ho encerten. No han funcionat. Però ¿no heu vist la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Changeling? Aneu-la a veure, val la pena. Allí es veu com la corrupció ha envaït un espai de l’estat -la policia- a Los Ángeles. Però si m’ho permeteu faré una consideració: si que han fallat els mecanismes de control, però això no obsta per reconèixer que hi ha uns dolents, uns lladres, uns tramposos, uns delinqüents, i el fet que no se’ls hagi detectat a temps no els eximeix de quedar-ne al marge. Aquesta conclusió -que han fallat els mecanismes de control- és com si volguessin dir que ja han prescrit els delictes. No es pot confondre un respecte per al banquer, per al promotor, per al polític, amb una confosa tendència a respectar el seu delicte.

La fe que bull no té captura, i no es fa pa sense llevat
Segurament tot això és cert, però, una societat com la nostra té greus problemes (no només de liquiditat i d’altres coses). Una societat pot funcionar quan els menestrals, els treballadors de tota classe, els empresaris honestos, els funcionaris, la gent honesta i treballadora guanya suficient per viure decentment, però quan això no succeeix i ens trobem amb uns líders polítics com el Sr. Felipe González, que s’ha enriquit de forma inexplicable a base segurament d’estalviar del seu sou de diputat i ens va deixar un país immers en el pelotazo i la corrupció, o com ho ha fet el Josemari Ansar, que també s’apunta a la festa dels diners fàcils que se’ls ofereix a la barra lliure de l’economia de mercat (es a dir, dels amics i de les influències que no es poden explicar) i ens fa participar en guerres criminals i covardes, o alguns càrrecs polítics de tots els partits que fins i tot molts d’ells han hagut de deixar la política perquè resultava miraculós el seu enriquiment, resulta que tenim un problema. I el problema no és de liquiditat.
Un país on els constructors i promotors s’embutxacaven diners a cor que vols amb l’excusa que era el sector que aportava més riquesa i creava més llocs de treball, sense adonar-se que eren uns liberals més keynesians que el mateix Keynes, per quant el que feien era crear uns béns que no eren necessaris (ara encara hi ha un milió d’habitatges buits, per vendre, a uns preus absolutament excessius) i es dedicaven a especular amb el seu preu en un sistema de incompetència perfecta, i no s’adonaven que aquell camí no portava enlloc. I que tot això tenia les benediccions dels governs i de les entitats financeres, dons sembla que tots sucaven. Si això és així vol dir que tenim un problema: els promotors, els polítics i els banquers no són de fiar.
Quan els banquers s’omplen les butxaques dels diners del “seu” banc o la "seva"caixa, mentre exprimeixen i putegen tant com poden als seus clients (vegi's la informació publicada per la premsa en la que un paquistaní mostra la seva llibreta d'estalvis i es veu un ingrés de 70 euros i una sortida de 30, el saldo restant era de 17 euros, la diferència: comissions de despeses!). Quan aquests banquers que no tenen ni la més petita idea del que gestionen, i han enviat el sistema a pastar fang, provocant tancaments d’indústries, atur i misèria: tenim un problema d’incompetència i de corrupció.
I desprès ens queda la premsa que ha deixat ja des de fa molt temps de ser cap poder. Ara és només un servidor dels que manen, un aparador on els que paguen s’hi anuncien; i no paguen amb diners, sinó amb favors que sempre queden en la més absoluta opacitat. Cada dia la confusió és més gran entre el que és una notícia i el que és un anunci (vegeu es informacions que publiquen els diaris referides a les finances i les actuacions de les entitats financeres). Vegeu sinó la gran quantitat d’articles de suposats periodistes que no volen ferir als poderosos, que no volen dir les coses pel seu nom, encara que també podria ser que fossin tant imbècils que no distingissin una cosa de l’altra. Podria donar noms, però encara els faria propaganda i no em dóna la gana. Són tots aquests que defensen el liberalisme sense haver-se assabentat que els sistema liberal no existeix, que el que tenim instal·lat és com a molt un succedani, si no és, com deia Galbraith, un capitalisme d’amiguets. Són tots aquests que diuen: ja tenim un cap de turc: la banca és culpable de no donar crèdits! (¿i qui sinó?), o com diu el Governador del banc d’Espanya, és populista culpar a la banca de la restricció de crèdit, quan les coses vagin bé hi haurà crèdit pels projectes bons. Tenim un problema de llepaculs.

Tot i les malvestats que han provocat aquests financers de pacotilla, encara hi ha qui els defensa, qui parla de l’absoluta necessitat de fer que el sistema financer funcioni, confonent aquesta necessitat (que el sistema funcioni) amb la necessitat de que estiguin al front d’aquestes entitats els mateixos individus que ja han demostrat la seva més absoluta incompetència.
Per postres els nostres respectius governs enlloc de cridar-los a l’ordre (i deposar-los immediatament del seu càrrec per motius d’alarma social, com seria de desitjar), els estan donant solucions a la seva manca de responsabilitat, els està donant pròrrogues a la seva incompetència de tal manera que cada dia anem pitjor.
Uns senyors que han actuat amb absoluta irresponsabilitat, donant crèdits a persones insensates i endeutant-se fins a les orelles, no mereixen altra cosa que l’absoluta reprovació del govern, dels seus consells d’administració (que són els primers responsables) i finalment de tots els ciutadans que en definitiva, som els que patim aquest desori. Aquesta actuació ha desencadenat una crisi que està destruint la capacitat productiva del país. Això senyor fiscal general de l’estat ¿no és digne de portar tots aquests senyors a Alcalà-Meco? ¿O en aquest país només se la carrega els que roben gallines? Tenim un problema en la justícia.
Està passant tot això i encara els Presidents (del Govern central o de l’autonòmic) s’entesten en convocar als banquers per demanar-los que facilitin crèdit a les empreses, crèdits amb recursos, no procedents dels diners de la seva falta de previsió, sinó dels impostos dels ciutadans. Tenim un problema de governs estúpids. Uns governs que no saben fer-se respectar i que no són neutrals en les seves decisions i que, a més, són incapaços d’actuar davant d’un cas tan flagrant com el de la incompetència i cobdícia bancària, no mereixen continuar ni un dia més.
Un govern que dóna ajudes una banca (diners procedents de la butxaca dels ciutadans) que ha demostrat en escreix que no és capaç de gestionar res amb un mínim de seriositat i de responsabilitat, no mereix aquestes ajudes i si, a més, quan les rep se les guarda per fer front als seus compromisos futurs (que ha assumit de forma imprudent i per interessos que no es poden explicar), resulta que tenim un problema: un problema de manca de criteri. Un problema que està destruint el teixit productiu del país.
Quan al Sr. Madoff, el major estafador de la història, els jutges li permeten un arrest domiciliari, desprès d’haver afirmat que no tenia cap explicació innocent pel frau comés, és que tenim un gran problema: la nostra societat és injusta per naturalesa, la justícia mai l’encerta o simplement es deixa comprar i els nostres parlamentaris (que són els que fan les lleis) mai estan a l’alçada de les circumstàncies.

La negació de Sant Pere o, al Santander hi ha novetat...
El pobre Sant Pere va negar tres vegades a Jesús. Ho va fer per por, que sempre té una justificació, però no per diners. Però avui hi ha altres personatges -que no són sants- que neguen totes les vegades que faci falta, i ho fan per cobdícia, per covardia (per no donar la cara), i per manca absoluta de responsabilitat.
Ara deixeu-me fer un comentari sobre el cas Madoff. Tan aviat es va saber de que anava la cosa, un dels millors bancs del món mundial (el Santander) va reconèixer haver empastifat als seus clients per valor de més de dos mil tres-cents milions d’euros. Deixant a banda qui són aquests clients, el que si resulta sorprenent és que un banc amb tots els mitjans, amb tota la plèiade d’executius sobrepagats, que gaudeixen de tots els privilegis econòmics i d’altres, puguin arribar a dir que no tenen cap responsabilitat sobre aquesta qüestió i, per tant, les pèrdues de l’estafa en la que el banc hi ha intermediat, seran pels clients.
Ens diuen que l’estafa del Sr. Madoff era una estafa “sofisticada” i, per tant, els mecanismes del nostre primer banc del país, no van ser capaços de detectar-la. Ens diuen aquests executius que els delinqüents d’envergadura exerceixen una atracció diabòlica sobre els defraudats i que segurament es van sentir abduïts. Deu ser així, doncs d’altra manera ¿qui portaria els seus diners a un banc?
A mi em sembla que aquesta argumentació seria per petar-se de riure si no fos que al darrera hi ha més de 2,3 mil milions d’euros, una estafa monumental i una negligència i connivència per part del primer banc del país que mereix un tractament penal. L’estafa sofisticada no és altra cosa que una piràmide, que és més vell que el cagar ajupit, i més fàcil de detectar per tot aquell qui tingui dos dits de front, que fer xurros.
Un banc pot vendre productes de risc, només faltaria. D’acord, però el que no pot vendre són productes d’una estafa i no assumir la seva responsabilitat. I és que el Banc de Santander té un morro que se’l trepitja! (serà l'únic?). Vull creure que els jutjats dilucidaran les seves responsabilitats de forma immediata i posaran les coses en el seu lloc.
Entre tant, se’ls haurà d’administrar la medicina que toca i, a l'espera que el Fiscal General de l'Estat actui, els seus clients hauran d’actuar en conseqüència: interposant querelles i retirant-los la confiança.
Per acabar una frase de Gregorio Morán: mai es refiïn de la gent amb excel·lent reputació, fixin-se només amb qui se la concedeix.

Apujar el pagament de les autopistes

La solució dels nostres problemes

No m’ho podia creure. El Conseller Delegat d’Abertis va al Parlament per explicar algun encanteri als babaus dels parlamentaris. La premsa no diu perquè collons hi va anar, però el cert és que a primeres de canvi els etzibà una proposta revolucionària i, ses senyories queden garratibats. El tema és que la solució dels col·lapses de tràfic de les nostres autopistes està en apujar el preu, el preu de les autopistes.
Desprès veient la cara d’astorament dels parlamentaris va continuar explicant que hi ha experiències en el món mundial en que el preu, en el sistema d’economia de mercat en que vivim, afecta i regula el trànsit per les carreteres. Naturalment no va dir quines experiències ni tampoc va fer cap referència al preu de les nostres (cares) autopistes versus les europees o americanes. També els va explicar que quan l’autopista està col·lapsada el que han de fer els conductors és anar per una altra via (però ¿és que n’hi ha una altra?). En definitiva, si hi ha problemes a l’autopista, la culpa és dels conductors, que no se saben organitzar.

Ses senyories ni van ni xistar. Els devia agafar amb el primer son, però sembla ser que estaven de bon rotllo ja que s’acosten les festes de Nadal i no volien esgarriar la festa. Les cròniques no diuen quant van durar els aplaudiments dels senyors parlamentaris al Sr. Alemany per la seva proposta.

Entre tant, la Generalitat que es vanta de donar resposta als ciutadans, no contesta la petició d’un ciutadà (jo) que per escrit i de forma reiterada va fer demanant quina seria la solució que aplicarien en el cas de l’estúpida i perillosíssima sortida de l’AP7 de Torredembarra-Altafulla.
He insistit, però es veu que deuen estar fent les felicitacions de Nadal amb redondilla i no tenen temps per contestar aquesta petició.
Però seguim. El Conseller Delegat d’Abertis, un 10. Els nostres parlamentaris cada dia més rucs i més impresentables: un molt deficient. No se’ls acut cap resposta a aquesta proposta? Doncs, que pleguin! són uns inútils.
Fa més d’un any que estan ampliant l’autopista AP7 en el tram Vendrell-Tarragona. Mentre, els que tenim necessitat d’anar a Reus o Tarragona, hem de passar forçosament per l’autopista, ja que no sé si ha sigut una bona política d’Abertis (com quan va dificultar l’autovia de Lleida interposant recursos per retardar la seva execució) o ha sigut la completa incompetència dels diferents Governs de la Generalitat, el que fa que no hi hagi alternativa a aquesta via (l’autopista de pagament) i se’ns mostri com a únic exemple en tot l’Estat espanyol d’aquest maltractament en infraestructures.
Com deia, els que hem de passar per aquesta via de pagament hem vist com ens hem de jugar la vida amb uns carrils de 3 metres escassos d’amplada i amb una velocitat limitada als 80 quilòmetres a l’hora.
Això, senyors de la Generalitat, és una estafa en tota regla. L’autopista ha de ser una via segura i ràpida, i no un camí de carro tal com ara és.
No senyors, jo no tinc el Govern que em mereixo, jo vull un Govern que tingui una mica de dignitat i que no s’aplani a les exigències de les grans companyies, vull un govern que sàpiga distingir entre el bé dels ciutadans i els interessos del seu partit, vull un Govern que tingui una mica de seny i que sàpiga distingir entre una proposta i una presa de pèl.
Suposo que als senyors diputats se’ls deu escaldar el cul de tan seure i de bellugar-se tan poc, mentre que les seves neurones deuen estar en plena forma i gens desgastades per manca d’ús.
Això no obstant, des d’aquí, doncs, vull felicitar al Conseller Delegat d’Abertis per haver-se pixat a tot el Parlament amb una proposta tant enginyosa desviant qualsevol tema que suposés algun problema per la política de la seva empresa (de fet, els senyors parlamentaris ja hi estan acostumats, doncs els Sr. Pizarro en el seu dia va fer el mateix; -se'ls pixen i diuen que plou-). Tampoc no diu la crònica si els parlamentaris i el Sr. Alemany, desprès d’haver acordat unànimement que la culpa és dels ciutadans, van cantar Els Segadors.
Aquesta proposta com s'enten fàcilment és una reorganització de la vida dels ciutadans al servei d’Abertis, de manera que, tal com proposa el Sr. Alemany, uns celebrin el dia de Nadal el 23, mentre que altres ho celebrin el dia 28 (el dia dels innocents, que això si que és una bona innocentada!) i només els rics i els parlamentaris amb passi gratuït ho celebrin el dia 25. També va explicar el Sr. Alemany als Parlamentaris que obrir barreres no soluciona el problema, cosa que és fàcil de demostrar i fàcilment comprensible (!). Val a dir que els senyors parlamentaris no van badar boca i només estaven preocupats per si rebrien la seva tarja de exempció de peatge de la concessionària com cada any.
Per altra banda, del Govern Tripartit encara recordem quan el Sr. Carod anava als peatges a manifestar-se contra el pagament suposadament abusiu d’Abertis. Ara, sembla que entre els pactes del Tripartit està el que aquest Govern assumeix com una tasca prioritària que el Sr. Carod faci de dama de companyia del President de la Generalitat en els seus viatges a l’estranger i que, d’allò que en deia: mans netes! no se’n parli mai més. No hi ha la més petita intenció de fer públic (penjar a la xarxa) el contracte de concessió signat entre Abertis i el Govern de la Generalitat; deuen creure que no seriem capaços d’entendre’l.

Una darrera anotació. Perquè faig servir aquest bloc per protestar contra el meu Govern i no escric als diaris o a la mateixa Generalitat? Doncs, molt fàcil, cap diari em publicaria un escrit d’aquesta mena (en tinc proves) i pel que fa a la Generalitat tinc l’experiència (repetida) que no donen cap resposta al que no els interessa o no els agrada. Per tant, no em queda més remei que suplir-ho amb un crit a la xarxa per veure si algú pensa de la mateixa manera i finalment podem convèncer als qui tenen responsabilitat que convé que es comencin a bellugar per afavorir a tots els ciutadans i no només a uns quants.

Nota: la premsa ens informa que ahir (12.12.08) en l’AP7 a l’altura de Tarragona en 24 hores s’han produït dos accidents en cadena. Involucrats més de 14 camions i algun altre vehicle. No sembla que hi hagi hagut danys personals importants (ningú ha mort en aquests accidents).
La Generalitat no diu res (només faltaria!), però la concessionària diu que la culpa és dels que hi circulen (que no respecten els senyals). També afegeix que rebaixar el peatge, com exigeixen els usuaris (no la Generalitat que sembla que tot li va bé), no afegiria seguretat (quin morro!).
No diuen res de l'alta perillositat de circular en aquest llarg tram, ni de com per la nit t'enlluernen els llums que il·luminen els trams en obres, no la via de circulació. Com queda clar és el mateix missatge del Conseller Delegat d'Abertis: la culpa és dels que hi circulen!
Haurem d’esperar que es produeixin morts en abundància perquè es prenguin mesures.

Vergonya!

Una catarsi necessària

Els banquers* diuen que no cal augmentar la garantía dels dipòsits, doncs ells tenen ben controlat i estable el seu negoci. També diuen que no cal que l’Estat entri a formar part del capital del seu banc¸això si, cap d’ells ha dit que no sigui necessària una injecció de liquiditat (i de capital), o que ells no faran ús d’aquests diners que els posen a la seva disposició.

Entre tant, en mig de tant rebombori els banquers segueixen r que r volent apropiar-se de més diners. No s’adonen que el món de la corrupció i el pillatge els està demanant un respir (ja hi tornaran més endavant).
Els ciutadans que no són rics (i els que són pobres, encara més) es comencen a cabrejar amb aquestes actuacions. Mentre la morositat es dispara i els beneficis dels bancs es redueixen, els salaris (mamandurries) dels seus directius se segueixen engreixant. Així en el primer semestre de 2008 els emoluments dels consells d’administració i dels directius de les 14 primeres entitats financeres van “guanyar” 116 milions d’euros (un 54% més que l’any anterior).
Aquest salt espectacular no s’explicaria si deixéssim de banda el comportament del primer banc de l’estat (el Santander) on les retribucions s’han triplicat en aquest darrer exercici, i aquest import creixeria encara més si es tinguessin en compte els plans de pensions als quals el banc assigna imports escandalosos.

A l’estat espanyol els bancs diuen que no tenen problemes de solvència, però tot i així sembla que no han sigut capaços de fer la més mínima previsió de liquiditat. Sembla ser que l’endeutament de la banca espanyola és de l’ordre de 1 bilió d’euros (res que no puguin tornar si els compleixen els compromisos que han contret altres deutors amb ells), i aquest és el motiu que els ha dut a denegar qualsevol petició de crèdit.

Així doncs els bancs espanyols no tenen problemes, estan ben gestionats, ben capitalitzats (per damunt de la mitjana de la UE, però molt per sota dels mítics bancs dels EUA quin resultat s’ha demostrat prou esplendorós), tenen la morositat controlada (molt per sota de la morositat de la crisi de 1992 tot i que ara amb les normes de Basilea II estan molt més ben definides), la rendibilitat que presenten és notable i ens diuen que no tenen gripaus amagats a les bodegues, tot i que alguns d’ells (importants), confessen que si bé d’actius tòxics no en tenen si tenen actius quina composició i garantia desconeixen (!). En què quedem ¿saben o no saben el què tenen a les bodegues?

Els bancs segueixen en una actitud de supèrbia insultant. El primer banc del país (Santander), que afirma disposar de liquiditat en abundància (!), dóna crèdits amb comptagotes i a qui li sembla.
Aquesta crisis de liquiditat no sembla que afecti la seva voracitat compradora. Així el Banc Santander en els darrers cinc anys ha multiplicat per tres el seu volum de negoci i no ho ha fet per la via tradicional, sinó per la via compradora, per la via de canvis de cromos. Una estratègia que tots els analistes, periodistes, opinadors, i, especialment, papanates (que ve a ser el mateix), lloen sense cap mena de reserva. Les compres es multipliquen, des de el brasiler Banco Real, al britànic Alliance, Bradford & Bingley, l’americà Sovereing (pel que ha hagut de provisionar pèrdues per 1.200 milions d’euros), amén d’altres participacions que té en el grup Fortis en el Royal Bank of Scotland, etc. etc. que ajuden a la baixa en la seva cotització bursàtil (prop d’un 40%) i pèrdues ja a comptabilitzar, com la del seu filial Banif que posseïa 600 milions de bons de Lehmans Brothers i sembla que se’ls haurà d’empassar.
Mentrestant a Informe Setmanal (TV1) del dia 18.10.2008 donaven veu als Srs. Botin i Blesa que, al seu temps sentenciaven: hi ha hagut excessos per part d’alguns bancs (vull creure que es referien a ells mateixos ja que no van donar cap altre nom), però en el nostre país les coses estan ordenades. Així i tot els ciutadans han d’aprendre a valorar el risc... És a dir, el problema de la crisi actual són els ciutadans. Increïble! Inconcebible! la jeta d’aquests senyors. Han empastifat el planeta amb la seva incompetència i cobdícia i encara pretenen donar consells als ciutadans (als qui traspassen la responsabilitat que només els compet a ells).
¿Fins quan haurem d’aguantar els ciutadans aquest estat de coses? ¿Quan començaran a engarjolar banquers i els seus consells d’administració? Si avui un ciutadà conduint el seu automòbil atropella una persona, anirà a la garjola ¿Com és que aquests ciutadans que han comés accions imprudents (i segurament amb molts altres qualificatius) que han desballestat l’economia, que ha causat la pèrdua de milions de llocs de treball, que han empobrir el planeta, que s’han apropiat diners de la seva empresa per procediments al·legals, no estan encara a la garjola?
I els estúpids periodistes que no saben res de res ¿quan deixaran de lloar als banquers que ens han dut a la misèria? Els periodistes no cal pas que sàpiguen massa cosa, però el que han de fer és quan no entenen del que parlen, callar! I els economistes i polítics, que tampoc saben el que passa, per què no callen!

Els ciutadans ja estem conformats en transferir els nostres diners als accionistes i als executius dels bancs que, tot i els seus ingressos milionaris en tenen just per arribar a final de mes. Sembla doncs que no hi ha altre remei. Si no es fa alguna cosa per fer surar el sistema financer que han ensorrat aquests banquers el resultat serà el col·lapse total. Molt bé! si no hi ha més remei ja ens conformem, però, per favor, que ens treguin aquests senyors de la nostra vista. Que els posin en una reserva per a pingüins perquè els puguem ensenyar als nostres néts i explicar-los-hi quina va ser l’espècie que ens va dur a la misèria.

Algunes persones benintencionades pensen, com és que per ajudar als banquers i als seus bancs mal gestionats han sortit diners de sota les rajoles, mentre que quan es parla de solucionar la fam, la misèria, els problemes apocalíptics d’una actuació humana sobre el planeta (veure la paròdia que el Sr. Aznar fa de si mateix en les seves conferències sobre ecologia ¿com un home d’aquesta alçada intel·lectual ha pogut arribar a president del govern?).

És urgent que s’emprengui una catarsi en la nostra societat que ens deslliuri dels actuals líders. Encara que ens equivoquem amb uns altres, no ens pot pas anar pitjor!


* banquers és un terme, en aquest context, que es refereix a banquers, caixers, i tota classe de xiringuitos financers.

Una crisi de confiança ... justificada!

Històries de banquers

Ara no és pas el moment de parlar de la crisis, tothom està situat (és a dir, ningú sap res de res) i no cal pas donar-hi més voltes. Les explicacions han sigut exhaustives (segurament cap d’elles certes i cap d’elles intel·ligible) i, els polítics, els economistes i els periodistes ja han dit la seva. A veure doncs si callen d’una vegada i deixen de dir rucades (exemple: en un recent programa de televisió sortia una professora d’IESE dient que la crisis duraria fins al 2010, però no deia ni justificava el perquè, com aquest exemple, els que vulgueu... economistes reputats, polítics, banquers, ai no que ara s’amaguen!) i, per tant, si no es donen justificacions de determinades afirmacions els ciutadans preferim ni sentir-les ni sentir-los.

Banquers a la Moncloa
El President del Govern ha convocat als Presidents dels principals bancs i caixes espanyols per discutir l’afer dels dipòsits mínims garantits. Aquesta vegada els ha rebut sol, doncs no li calien testimonis del que allí es diria i s’acordaria.
No cal dir que aquests banquers abans s’havien afanyat a dir que elevar l’import garantit dels dipòsits no tenia sentit, doncs ells asseguraven que no hi havia cap risc (una opinió completament objectiva). El que no deien és que fins ara, aquesta garantia, aquests fons garantits fins a 20 mil euros tenia un cost pe la seva entitat (un 2 per mil del saldo dels dipòsits) i el que si deien és que si s’augmentava aquest import (i el seu cost) el resultat seria que les hipoteques serien més cares. De cap manera els va passar pel cap que ho poguessin repercutir en el rendiment d’altres actius o que això fos un servei més als clients, o que ho repercutissin a totes aquelles opes i contraopes i operacions d’altes finances, tot allò que els banquers anomenen (sense posar-se vermells) objectiu de diversificació, que no és altra cosa que invertir segons uns interessos i estratègies determinades que usualment no coincideixen amb les del país on fan el negoci ni amb els interessos dels seus accionistes ni tampoc en els dels seus clients.
Val a dir que no he comprovat el muntant dels fons actualment constituïts per aquesta finalitat però la premsa ens ha dit que són d’uns 7 mil milions d’euros, el que vol dir que en cas d’una crisis bancària com Déu mana no n’hi ha ni per a pipes.

El primer que se’m acudeix al respecte d’aquesta trobada és, com s’atreveix el President Rodríguez Zapatero a convocar als Presidents dels bancs con si fos un tema sotmès a discussió. El Sr. Rodríguez Zapatero sembla que cada dia li patinen més les neurones i està fent uns paperets d’estrassa que és massa. En tot cas, si s’hagués de discutir amb algú, hauria de ser amb els dipositants o amb els parlamentaris però entenc que mai amb els banquers als quals només se’ls ha de dir: a partir d’ara ho heu de fer d’aquesta manera, i no vull sentir cap més paraula al respecte!
Tothom (excepte ZP) sembla que té clar qui és el responsable de la crisis del sistema financer; així i tot Rodríguez Zapatero s’entesta en convocar als banquers i deixar-los seure al seu costat. Els banquers en general (excepte el Sr. Botín que tot i que ZP li va consultar prèviament el tema per telèfon, aquest no se’n refiava i pensava que era un parany que el portaria a sortir de la reunió emmanillat i custodiat per la guàrdia civil, i no hi va acudir) estaven més que satisfets i se’ls veia ben asseguts i riallers en el sofà (els agrada molt l’escena del sofà) i fins i tot en aquests moments que tothom els gira la cara han tornat a guanyar autoestima desprès d’aquesta trobada. Curiosament ZP va oblidar de convidar al Governador del banc Central sense que quedi gens clara la causa.
Del resultat d’aquella reunió (i sobretot, de les accions preses pel Banc Central Europeu i altres bancs importants europeus) el mínim garantit dels dipòsits queda establert en 100 mil euros, però ningú ha explicat con funcionarà el sistema. ¿Sortirà dels resultats dels bancs i s’anirà provisionant en uns quants anys? ¿El Govern contribuirà en la creació d’aquest fons? ¿Fins a quin import cal que s’estableixi per considerar-lo cobert d’acord amb el risc a cobrir?

Mesures contra la manca de liquiditat
El Govern ha decidit donar liquiditat als bancs, doncs fins ara sembla que als bancs només hi ha diners per fer determinades operacions que són les que interessen als seus directius (opes, compres pures d’empreses, compres d’accions per formar part dels seus Consells d’administració, etc.) i, conseqüentment, no hi ha liquiditat per finançar les activitats usuals de l'economia, de les empreses i dels particulars. El flux de crèdit dels bancs al sector privat està al 50% de l’any anterior. Així doncs amb la finalitat de donar liquiditat als bancs (perquè passin al sectorprivat) el Govern comprarà actius sans (no tòxics, és a dir que no fan pudor de caca) per un import inicial de 30 mil milions d’euros, podent arribar fins a 50 mil. No ens han dit d’on sortiran aquests diners tot i que s’han començat a fer càlculs de com augmentarà en 3 punts el Deute públic. El que si ha dit el govern és que no afectarà a la butxaca dels contribuents (algú s’ho creu?), tota vegada que desprès d'aquesta operació de salvament hi haurà la recompra d'aquests actius per part dels bancs.
Però el més rellevant es que no tenim cap garantia que els banquers no tornin a fer de les seves aplicant aquests diners per finançar operacions que només els interessen a ells i als seus amics.
Aquest és el punt feble de l’operació i, no es pot acceptar aquesta nova prova de confiança a uns executius que ens han defraudat completament. Si el sistema financer és solvent, que s’ho facin, i si l’empresa, particulars, etc. necessiten diners que se’ls atorgui directament sense passar pel circuit contaminat de la banca. No ens podem refiar novament d’una gent que no ha sabut fer la seva feina i que a més ha actuat deshonestament i estúpidament.

L’euribor i les hipoteques
Complementàriament a totes les mesures anteriors ara els bancs centrals d’occident s’han posat d’acord amb procedir a una rebaixa de mig punt de forma conjunta i simultània del tipus d’interès (del tipus d’interès de referència dels Bancs Centrals, que són els aplicats per donar liquiditat a la banca). Ha estat una acció coordinada, però amb una coordinació estranya. Es parteix de nivells diferents i, naturalment, el que ha quedat també ha sigut diferent. De totes maneres sembla ser que els Bancs Centrals volen donar liquiditat infinita a la banca.

Per la seva banda els mercats interbancaris tenen un naixement i funcionament ben natural. Es tracta de redistribuir (i remunerar) la liquiditat tant en temps normals com quan hi ha tensions, com passa en aquests moments.
El que succeeix ara és que els banquers -que es coneixen molt bé entre ells- desconfien els uns dels altres i no es volen deixar diners, no se’n refien. La conseqüència és la resposta a un bon funcionament del mercat, si no hi ha qui vulgui deixar diners el seu preu s’eleva, i això és exactament el que està passant.
De totes maneres, el no iniciats pensem que si els bancs centrals donen liquiditat a un preu fixat i de forma il·limitada, com és que el preu de referència de l’euribor s’està separant tant d’aquesta referència?

Potser l’explicació està en que l’euribor és la referència per antonomàsia per indexar les hipoteques i, els bancs, davant l’allau de controls i reducció d’ingressos estranys que ara ja no se’ls autoritzarà, comencen a buscar altres fonts d’ingressos com pot ser castigar -encara més- les hipoteques, per la via del manteniment de forma artificial d'un euribor inflat. Això seria una acció com la de modificar -fraudulentament- el tipus de referència, la qual cosa significaria que els banquers estarien cometent un delicte de modificació del preu de les coses.

Els banquers estan de festa
Els banquers ara s’adonen que el món en que vivien s’acaba, però abans que s’acabi del tot volen encara gaudir-ne amb una total intensitat.
Es per això que AIG (que ha rebut ajudes estatals) acaba d’organitzar una festa por todo lo alto, per a acomiadar-se d’aquest món que se’ls acaba. Han sigut només 400 mil dòlars el cost d’aquesta festa, però és que els pobres desprès de la pluja d’improperis que els ha caigut de tot arreu, necessiten uns dies de tranquil·litat i han decidit anar a Califòrnia en un resort de luxe per evadir-se a agafar forces davant el món que se’ls cau a sobre. Que aquests diners han sortit de les ajudes estatals? Doncs què hi farem, els pobres ho necessitaven, era una prioritat!
Però no han sigut ells sols els que s’han de sotmetre a un tractament antidepressiu, els executius de Fortis (que han dut el seu banc al precipici) s’han de reunir en el restaurant LLuis XV de l´Hotel París de Monte Carlo, un establiment que compta amb tres estrelles de la Guía Michelín. El mateix va fer una caixa d’estalvis que estava perdent diners en un banc filial per un import que feia perillar la seva continuïtat, mentre els seus executius i Consell d’Administració feien la reunió en un restaurant de tres estrelles Michelin a Paris.

Aquestes coses porten a situacions violentes. Així s’ha confirmar que el PDG de Lehmans Brothers, Richard Fuld, va rebre un cop de puny poc desprès d’anunciar la fallida de la banca. La periodista que ho confirma diu: francament, jo també ho hauria fet. Potser haurà sigut el primer, però segur que no serà el darrer ja que són molts els que s’apunten a aquesta tendència.

Sense propòsit d’esmena
El Banc Santander anuncia que està a la recerca de noves oportunitats d’inversió (canvi de cromos). Els directius dels bancs agafen els diners d’allà on els vingui i desprès els apliquen on els dóna la gana. Això és el que va dir el director financer del Santander, en una conferencia organitzada per Merrill Lynch en la City de Londres. Alguna d'aquestes noves oportunitats ja està cristal·litzant i ja estan en un punt dolç diverses compres de bancs a preu de saldo.
La Caixa anuncia que formalitza una operació del tot necessària pel país, la compra d’un 20% d’Inbursa del multimilionari mexicà Carlos Slim per 1.600 milions d’euros. Això tindran uns costos col·laterals, que els empresaris i ciutadans de tota mena patiran una sequera absoluta de crèdit (ja hi estan acostumats), ja que el finançament a Carlos Slim era prioritari.
Per la seva banda el Conseller Delegat de Gas Natural assegura que la compra de Fenosa està garantida pesi a la restricció creditícia que es viu en els mercats internacionals. La compra de Fenosa també és prioritària ¿Sabeu qui ho finançarà?

És evident que als banquers el que els preocupa bàsicament és salvar la seva cadira tot i que quan la perden obren el seu paracaigudes d’or que els permet gaudir d’un futur sense sobresalts. El que sembla han oblidat els banquers és la seva funció: donar crèdit als particulars, a les empreses i si no en saben, que pleguin!
Potser el que resumeix d’alguna manera tots aquests batibulls és l’editorial de Le Monde:

Retour au politique
LE MONDE 09.10.08
... Quelque chose de choquant, parce que profondément immoral. Et qui tient en deux mots : l'indécence des acteurs financiers, l'inconséquence des politiques. Comment qualifier autrement l'attitude des premiers ? Aux Etats-Unis puis en Europe, ils ont imposé leur loi, fait sauter les principaux systèmes de régulation publique qui tempéraient leur obsession du profit maximum et inventé un capitalisme de casino qui est en train d'exploser en vol. Et voilà que, du jour au lendemain, ils s'en remettent aux Etats pour régler - à coups de trillions d'euros d'argent public -, la débâcle qu'ils ont déclenchée. Sans oublier, comme la direction de l'assureur américain AIG (fraîchement nationalisé), de s'offrir un week-end à 400 000 dollars pour se remettre de ses émotions!

Il est donc urgent de revenir au politique et à sa question centrale : à quoi sert, à quoi doit servir la richesse des nations ? A améliorer le sort des peuples, ce qui s'est produit encore trop marginalement depuis deux décennies ? Ou à enrichir de minuscules aristocraties, hier de la naissance, aujourd'hui de l'argent ? La réponse s'impose.

Banquers *, en el pou més profund del desprestigi

Tu no ho faries!

Amb llàgrimes als ulls i sense que pugui justificar-ho aquests dies m’ha vingut a la memòria aquella campanya de començaments d’estiu que, més o menys venia a dir: tu no ho faries! acompanyant aquesta frase de la imatge d’un gos abandonat.
Ara als banquers només els plouen garrotades. Què lluny estem d’aquells temps del glamour bancari, en que tothom escoltava els seus presidents i les seves declaracions eren material per a tesis doctorals. Ells dirigien els designis de l’economia i ens deien què havien de fer la resta de mortals.
Ara en canvi ja ningú discuteix qui n’és responsable d’aquesta crisis que ens està portant a la ruïna, que està destruint milions de llocs de treball, que s’està enduent pel davant el nostre petit estat del benestar. Tothom, sense vacil·lacions adjudica el paper de dolent de la pel·lícula als banquers.
Està clar que els banquers s’han equivocat, però ¿això no els passa a tots els mortals? ¿no li ha passat (i li passa) a la Maleni de forma constant i continuada i, en canvi el ZP Pînotxo, la manté en el seu càrrec? ¿per què doncs ens hem acarnissar amb els pobres banquers? ¿perquè s’han autoassigna’t un sou fora de tota mida proper al robatori? Potser si, però això no és pas cap assassinat i per tant no cal pas treure-ho de context ni de mare. Penseu que han robat a la societat (anònima o no) que havien de gestionar, potser sí, però tot i que el que han robat és un pastón, han robat poquet a cada accionista, a cada client, a cada ciutadà i per tant el que han fet és una suma de petits robatoris sense importància.
De totes maneres tal com van les coses no m’estranyaria que algun treballador que ha perdut el treball en trobar-se amb un banquer per carrer o allà on fos, l’hostiés fins deixar-lo completament estabornit. El mateix podria fer qualsevol empresari a qui li han reduït o denegat el crèdit a la seva empresa sense cap causa real i sense cap tipus de preavís; o també podria donar-se una actuació semblant en el cas del jubilat que veu com el seu fons de pensions se’n ha anat a la merda.
Naturalment que tot això no justifica el profund desprestigi a que es veu sotmesa la classe dels banquers, dels que manen, perquè de manera paral·lela hauria de passar amb els promotors immobiliaris que s’han afartat de guanyar diners i ara també estan en la corda fluixa (això si, a l’igual que els banquers, amb el ronyó ben cobert). Però avui si veus un banquer que ve per la teva vorera o bé l’ataques violentament, li escups a la cara o bé canvies de vorera amb una gest de fàstic infinit. Aquesta és la realitat.

Però ¿No es tracta d’un problema de confiança? Doncs el que cal és retornar la confiança als banquers que ara amb aquesta ensopegada és ben segur (!) que hauran fet propòsit d’esmena tal com diu el catecisme, al qual molts d’ells hi són tant afeccionats.
Per tant, el que correspondria fer, a l’igual que en el cas dels gossos abandonats a l’estiu, es una campanya per millorar la seva imatge que, naturalment redundaria en un benefici de tots plegats. Els banquers tenen dret a una segona oportunitat, tal com s’explica al musical acabat d’estrenar a Barcelona Què (per cert molt bo), que tracta d’uns nois delinqüents que segueixen un programa per la seva reinserció a la societat. Són delinqüents que havien robat o danyat d’alguna manera a la societat (potser no tant com els banquers), però es demostra que són recuperables ¿Perquè no fer el mateix amb els banquers?

La acció de salvament dels banquers és doncs urgent. Han arribat al punt més baix del seu prestigi (o més alt del seu desprestigi). Si algú encara en té dubtes que vegi el vídeo que hi ha penjat al you tube la botica de Botín, on el banquer en un macarrònic anglès explica com sortir-se’n de la crisis. Sincerament, la vis còmica de Botín és insuperable...
I ja que parlem de prestigi, no sé si està a l’abast públic assistir a una Junta General d’un gran banc, però si algú té ocasió de fer-ho val la pena. Veure com els presidents dels grans bancs parlen del que ha de fer el govern, donen aprovats a la política econòmica del govern, a l’educació, a la investigació o al que sigui i fan prediccions de com anirà l’economia del país i la mundial... si no fes plorar faria petar de riure! Tenim uns vells carcamals als consells d’administració dels bancs que els patinen les neurones i, pel bé de tots cal procedir ràpidament a la seva substitució.
Igual que quan el President del Govern té els sants collons d’anar a la seu central d’un banc o al domicili particular del seu President a tenir una xerrada informal sobre política, sobre economia o sobre sexe. Si bé és cert que el President del Govern pot ser que no sàpiga ni un borrall d’economia, el que és segur és que en aquestes reunions no n’aprendrà pas. Vull creure que a partir d’ara aquesta deplorable imatge d’un President del Govern que no sap quin és el seu lloc no l’haurem de sofrir mai més.
Segurament també s’haurà acabat la celebració del dia de la creació de valor afegit per l’accionista, o de que l’actual situació (la que sigui, es pot aplicar a qualsevol situació) és un risc però també una oportunitat, i de les moltes altres xorrades que hem hagut de sentir de les seves boques.

No vull parlar de la crisis
La societat occidental i, en especial els millor situats dintre aquesta societat, creien amb una fe cega en el neocapitalisme, allò que Galbraith havia qualificat com d’una capitalisme d’amics i d’amiguets, de companys i de col·leguis, d’interessos i d’apropiacions.
La selecció dels millors, la meritocràcia, l’esforç, però sobretot les amistats i els favors era el que permetia que una persona se situés a dalt de tot de la societat rica i poderosa. Alguna vegada per fer aquest recorregut calia fer alguna (o algunes) putada a algú o a uns quants (generalment molts eren els perjudicats) però tot això quedava emparat pel secret de sumari i sempre totes aquestes coses es feien dins d’una total opacitat i secretisme i no eren altra cosa que un mal necessari, el que ara en diem molts encertadament danys col·laterals.
Seguint aquest esquema, a la cúspide dels bancs s’havien col·locat unes persones que eren (i són) intocables (veure’m quan durarà), als que el moviment dels planetes no els afectava. Ells sempre estaven en una altra òrbita que la resta de mortals no podíem seguir.

Entre mig hi havia una sèrie d’homes i dones de bona fe que creien en el que en deien liberalisme, quines bases eren la llibertat i la democràcia. La base econòmica del seu funcionament era el mercat, al que havien sacralitzat.
Però aquestes persones no s’havien adonat que el mercat, tal com el defineixen els llibres d’economia no existeix (ni ha existit mai). Les pertorbacions i alteracions que els homes introduïm en el seu funcionament són de tal magnitud que destrueixen el seu bon (teòric) funcionament. En altres paraules el mercat lliure és un experiment de laboratori que no és dóna el la vida real.
En el seguiment d’aquestes idees els homes, segons allò que es va anomenar la mà invisible, perseguien no la competitivitat, sinó el monopoli, les situacions de privilegi i moltes vegades ho aconseguien. Aquest era el veritable funcionament de la mà invisible, una mà invisible que quan t’adonaves ja t’havia clavat algun ventallot i com la mà era invisible no sabies d’on venia.

Per altra banda el funcionament del negoci bancari és molt simple: amb una mà agafen diner (dipòsits) i amb l’altra els apliquen (concedeixen préstecs). Entre mig se’n queden una comissió per la seva gestió. Tot correcte.
Però això no sempre ha estat així (en realitat mai), degut al sentiment d’omnipotència i d’impunitat que es va anar instal·lant en el sistema, els banquers van decidir que els diners que captaven els podien aplicar on els semblés bé i que moltes vegades si havien d’assumir un risc superior, aquest risc superior també tindria una contrapartida i es veuria recompensat per un resultat o benefici superior, beneficis dels quals moltes vegades ells mateixos en participaven.

És en aquesta segona fase que els banquers van perdre l’oremus. I només va faltar que algun espavilat inventés el que s’ha anat coneixent com a derivats o instruments financers sofisticats que gairebé ningú sap en realitat perquè serveixen (si avui algú preguntés perquè collons serveix la formula de Black i Sholes, probablement ningú sabria donar una explicació coherent i mínimament intel·ligible).
Nous instruments, nous riscos, i cada vegada més opacitat entre el qui genera el producte i el qui finalment l’adquireix. Ni els mateixos banquers han arribat a saber exactament quin era el nou risc assumit, i així s’han pogut produir casos com el del famós operador Jerome Kerviel (quina responsabilitat absoluta era del seu PDG) i molts altres que no han arribat a la llum del gran públic, però que es produeixen cada dia en les taules d’operacions financeres.
Aquests nous instruments -derivats- han adquirit carta de naturalesa i s’han estès per tot el planeta, la qual cosa a més els ha permès crear diner -bancari- en unes proporcions incommensurables (Manuel Castells diu que entre 1950 y 1980 per cada dòlar generat pel creixement econòmic a la OCDE, es van crear 1,5 dòlars de crèdit. Mentre que el 2007 la proporció era de 1 a 4,5).
¿Recordeu el que ha estat la titolització (o securitization perquè tothom ho entengui)? Si ens referim als crèdits això permetia treure del balanç determinats riscos, renovar la liquiditat i poder seguir inflant la bola. Tots els derivats van en aquesta línia i, han sigut els que juntament amb la imprudència bancària, han permès aquest gran disbarat de la crisi financera actual.
La pèrdua del sentit del risc, la prepotència, la facilitat en guanyar diners en reduir-se la competència, els va dur a creure que en els crèdits havien de seguir el mateix esquema: deixar diners sense massa garanties i, sobretot, a persones que difícilment podien fer front a la seva devolució, però amb el convenciment que finalment tot arribaria a bon port.
Ara quan tot ha petat, els banquers han actuat covardament i han volgut encolomar els seus errors als seus subordinats, amb el que molts bancs han acomiadat a directors d’oficina per haver-se excedit en les seves atribucions. Lleig, molt lleig.
Un am ic que recentment ha estat a Nova York m'explica que ara els turistes no van a veure la zona zero, sinó van a veure la seu de Lehmans Brothers al Times Square, Setena Avinguda, un dels llocs on es va originar el gran desastre.

El pla de salvament
El Sr. Bush ha sortit públicament per justificar el pla d’ajudes al sistema financer, als bancs, als mateixos banquers que ens han portat a aquest caos. Es tracta d’insuflar al sistema financer, 700 mil milions de dòlars. Ens deia que usualment qui la fa la paga, però ara -ens diu- que el que passa és que si deixem caure el sistema financer els problemes per a tots nosaltres seran molts més grans. Vol acollonir al seu Senat i als seus ciutadans amb el que podria passar si no li aprovessin aquesta actuació. Sobre la discussió de si l'ajuda a de centrar-se exclussivament als bancs o també fins i tot als que no poden pagar la hipoteca, és una discussió recurrent. Ens diuen els experts que només ha de ser als bancs ja que els que tenen la hipoteca ja estan acostumats a patir i no els vindrà d'una mica.

Estic completament d’acord amb el que diu el Sr. Bush, però jo posposaria qualsevol ajuda a una sola condició: que com a mínim tres consells d’administració de bancs i tres consells d’administració de caixes anessin, al complet, davant del jutge (no de visita, sinó per dilucidar les seves responsabilitats) i, mentrestant, fossin rellevats dels seus càrrecs. Amén naturalment de que retornessin els diners de que s’han apropiat de manera al·legal en els darrers temps i s’anul·lessin tots els blindatges de contractes d’aquesta gent.
Llavors sí. Desprès d’això, em semblaria bé que s’ajudés al sistema financer perquè vull suposar que els assessors del Sr. Bush en saben més que no pas jo, tot i que aquest Pla de salvament alguna conseqüència tindrà sobre tot plegat (si el blindatge és lleig en el sector privat, és realment horrorós en el sectorm públic, sigui televisions, radio o el que sigui).
Aquest pla comporta una clàusula de limitació de salaris dels executius (ho diuen així per dir-ho finament, n’haurien pogut dir apropiació directament). He de reconeixer la duresa d’aquesta clàusula. ¿Com s’han de sentir aquests executius quan arriben a casa seva, amb la seva família, la dona i fills, i se'ls assenyala com a lladres? ¿Com s`han de sentir aquests executius quan van a la seva església a resar -són molt afeccionats a resar- i el seu Déu els observa i els renya com quan la canalla fa alguna trapelleria? Com explicava un alt executiu bancari, anar a la presó és molt més dolorós pels delinqüents de coll blanc, ja que els xoriços de poca tres al quarto ja hi estan acostumats.

¿I entretant no s’apliqui aquest pla de salvament i no es renovin els consells d’administració de la banca, què podem fer? Un amic meu em diu que només queda la solució de tornar, en la mesura del possible, a una economia més primària, a aplicar els estalvis sempre que es pugui de forma directa, sense haver de passar per cap intermediari. Ben segur que hi ha empreses sòlides que necessiten finançament o poden oferir condicions prou bones. Ben segur que moltes vegades podem anar directament a l’intercanvi de béns sense haver de passar per cap intermediari ni utilitzar diners. I ben segur que en aquest nou circuit la seguretat no se'n ressentirà. La veritat és que no si si aquesta solució pot ser bona, però si més no seria un seriós avis.

Veureu, el pla de salvament també comporta alguns efectes no desitjats. El Tresor americà no ha dit d’on sortiran les misses, però sembla clar que el que faran serà donar voltes a la maneta de fabricar bitllets (tenen la sort de tenir una total autonomia en l’emissió de bitllets, no com ens passa als europeus). Per tant, si això és així el resultat serà que es produirà una inflació galopant i ja sabem qui pagarà la festa (cal tornar a explicar com funciona el mecanisme de la inflació? A més diners en circulació, augment de preus, pèrdua competitivitat, etc. etc.).
Si el finançament del pla no seguís aquest esquema i s'hagués de crear un nou impost (o apujar-ne alguns dels existents) els americans ja han fet comptes, el tocarà 2.300 dòlars per càpita, que menys per pagar les mamandurries dels senyors Stanley O'Neil de Merrill Llynch que el 2007 va ingressar 91 milions de dòlars, o del senyor Richard S. Fuld de Lehmans Brothers a qui es va recompensar amb 34 milions de dòlars, o el Sr. James Cayne del Bearns Sterans, que va cobrar 38 milions, etc.etc., podries seguir amb la llista, fins i tot dels bancs espanyols (de les caixes no, perquè han aconseguir, amb la connivència de la CNMV, mantenir-ho en l'opacitat), que tampoc estan mal classificats.
Així doncs, pel nostre futur, amb pla de salvament o no, no tot seran flors i violes.


*la referència és extensiva a les caixes d’estalvis i altres intermediaris financers.

Més llenya per l'educació

Nous informes, noves dades, els mateixos hooligans de sempre

La premsa del nostre país, com és suficientment conegut, és una de les més equànimes i serioses de tot el planeta.
Ara, amb motiu de l’aparició d’un informe sobre L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 (http://www.fbofill.cat/intra/fbofill/documents/Dossier_%20de_premsa.pdf), els periodistes ens han informat de que no anem bé, que el nostre sistema educatiu és el pitjor de tot el planeta i, especialment l’escola pública que és un desastre.
També ens expliquen que l’estudi en qüestió està basat en les dades de l’informe PISA 2006, informe del que els autors en fan una relectura.
Desprès de tot això les primeres planes dels diaris ho expressaven més o menys d’aquesta manera:
- La brecha entre la escuela pública y la privada se agranda
- Educació magnifica la escuela pública y tacha de inútiles algunos estudios
- Catalunya, l’escola més desigual...
- Los institutos catalanes están a la cola de la OCDE en ciencias y lectura
- Cataluña, pionera en segregación de inmigrantes en las escuelas
etc. etc.
Ara doncs, ja situats i informats de l’estat de la qüestió, deixeu-me fer uns comentaris.

El primer que se’m acudeix és que algun problema hi ha d’haver al nostre país quan els autors de l’estudi han trigat dos anys en llegir l’Informe PISA (tampoc és tant llarg). I com tanta era la meva perplexitat (paraula de moda) he decidit anar directament a l’estudi de la Fundació Jaume Bofill.
A la xarxa he trobat una extensa (38 pàgines) i ben construïda nota de premsa, i un altre document que diu Avançament de resultats (I), que bé a dir el mateix que l’altre. L’estudi pròpiament no l’he trobat. Molts (la majoria) dels periodistes han destil·lat alguna de les seves parts sense ni haver llegit la totalitat ni haver entès el seu contingut.
El primer que trobes és que les dades no són (si més no de forma principal) de l’Informe PISA, sinó són dels organismes oficials de l’estat espanyol (primer toc d’atenció sobre la comprensió lectora dels periodistes que se suposa formats, no en l’escola d’ara, sinó en la d’abans, que era la bona, sense que se sàpiga quina era aquesta).
I si seguim amb atenció la nota de premsa trobem uns

Punts a destacar de l’Informe de la Fundació Bofill:
- la baixa inversió en educació de Catalunya (no d’ara, sinó des de sempre, des dels governs de Convergència i des dels governs socialistes)
- bona posició en l’etapa preescolar
- la taxa d’escolarització està lleugerament per damunt de la d’Espanya (quan partia d’una situació d’inferioritat)
- el sector públic ha guanyat pes i ha passat del 57 al 60%, degut als nouvinguts que van a parar a l’escola pública (el 17,2 són estrangers a la pública, mentre que a la privada el percentatge és del 4,7).
- la taxa de repetició d’ESO és de les més altes de l’estat espanyol, i una de les taxes més baixes de graduació.
- abandonament escolar prematur, una de les taxes més elevades.
- el nivell de formació de la població jove, Catalunya (i Espanya) estan a la cua.
- el distanciament entre l’acció política en el sector educatiu i els professionals de l’educació i la societat en general sembla que es consolida, sense trobar un any i mig després de la signatura del Pacte Nacional la necessària aliança social prevista en aquest.
- les condicions per exercir de professor són, avui dia, més complicades que en el passat, però no sembla que s’hagin traduït en canvis rellevants del model de formació inicial, dels processos d’accés a l’exercici de la professió i del disseny de la carrera docent (inclosa la formació contínua).
- la dicotomia entre “llibertat individual en educació” i “lluita contra la segregació escolar”, és un assumpte encara per resoldre
- continua sense resoldre’s adequadament el tema de la gestió i direcció dels centres escolars. Manca de coherència en voler desplegar l’autonomia de centres a partir d’unes direccions no professionalitzades
- el sector públic compta amb el 84,9% de l’alumnat estranger que s’escolaritza a Catalunya
- Catalunya és una de les comunitats autònomes i un dels països europeus amb una taxa d’escolarització als 17 anys més baixa. Una elevada proporció de la població abandona el sistema educatiu un cop superada l’edat d’escolarització obligatòria

Vistes aquestes notes, en la meva opinió, una mica més sucoses que tots els articles de premsa que he pogut llegir, hi ha alguna consideració a fer. No varia de cap manera la situació de desastre del nostre sistema educatiu. Els motius són àmpliament coneguts. L’escola pública ha de millorar la seva excel·lència (recollons, que bé que sona), el govern ha de millorar el control sobre les puntes negatives que presenta aquesta escola pública. Els professors han de millorar la seva preparació (tot i les lleis d’educació i tota la gresca, encara avui no ha canviat res dels plans d’estudi de magisteri, i si han fet entrar milers de mestres en unes oposicions més adhoc per poder ocupar les moltes places produïdes, les unes, per dèficits estructurals, les altres pel merder de la sisena hora que ningú ha sabut justificar encara).
De l’escola privada i concertada, caldria aclarir molts punts. Sembla clar que la incidència en una aula d’alumnes que no parlen ni entenen ni català ni castellà. Sense ser massa espavilat es pot entendre que alguna distorsió en l’ensenyament ha d’introduir aquest fet i si aquests nouvinguts van majoritàriament a l’escola pública, ens sorprèn el resultat de tot plegat? Per tant, no s’hi val a fer trampes, encara que el Conseller Maragall digui que l’excel·lència no té res a veure amb la immigració. Per altra banda el Conseller Maragall hauria d’oferir les seves pròpies dades (vull creure que les té) ¿O és que tot el sistema d’inspecció no serveix per a res? Segurament el sistema d’inspecció queda bloquejat per una extensíssima burocràcia i no pot dur a terme la seva tasca com caldria.

Que alguns babaus (fins i tot professors d’IESE, programa 59’ de TVE2) afirmin que el cost de la concertada és més favorable que el de la pública (tot i que seria discutible el seu significat), és realment escandalós. Com si els diners que surten directament de la butxaca del contribuent fossin gratis. ¿Cal aclarir que el cost de l’escola concertada és igual al que surt del pressupost de l’estat (que surt indirectament del contribuent) més el que surt directament de la butxaca del contribuent? Per tant, parlar dels costos sense dir res més em sembla una indecència.

No cal dir que l’educació és la condició indispensable per poder encetar allò que se’n diu l’ascens social. I que qui millor pot i ha de donar aquesta base igualitària per a tothom ha de ser l’escola pública.
L’escola privada es mou per altres conceptes. En els seus idearis pots trobar -cosa molt digna- idearis religiosos, pots trobar la discriminació per sexes -no tant digna-, pots trobar la selecció, no natural, sinó per origen social i per diners -pràcticament indecent-. No dic pas que totes les privades siguin així, sinó simplement dic que pots trobar-hi totes aquestes característiques.
A l’escola pública, això no hauria de passar mai (tot i que també es pot donar aquest cas que la inspecció hauria de detectar i corregir).
Per tant tot i que trobo justificat que determinats periodistes asocials i trivials defensin l’escola privada, que això sigui un clam majoritari no em queda gens justificat i, en la meva opinió, forma part de la misèria d’aquest país i de la misèria de la nostra societat i de la trivialitat i demagògia amb que s'afronten determinats temes.

Per tant, tot i admetent que l’educació està en un estat comatós, cal afegir que els mestres (no tots) no es mereixen uns governants com els que tenim, no es mereixen uns sindicats com els que tenen, no es mereixen uns pares com els de la nostra societat que només es preocupen per la conciliació del treball (el seu) amb la delegació de totes les responsabilitats (inclosa l’educació dels seus fills) a l’estat protector, ni tampoc es mereixen uns periodistes com la majoria dels que escriuen als diaris.

Algunes qüestions de l’Escola Pública
El debat entre pública i privada és un debat que té soterrada una qüestió: la confessionalitat. El perill dels atacs a l’escola pública està en que finalment, aquesta, es convertís en minoritària; possiblement el que voldrien molts dels que la critiquen emparant-se en un fet molt rellevant, la qualitat, fet que no es pot oblidar de cap manera, però on s’hi volen amagar altres qüestions sense voler parlar de les causes.
Les diferències i desigualtats de la societat tenen un factor corrector en l’escola, fet que hauria de construir una societat més cohesionada i justa. Amb aquesta òptica la garantia d’una educació per a tothom, passa ineludiblement per l’escola pública

Resulta sorprenent que la premsa (els periodistes) hagi donat tanta publicitat a l’Informe de la Fundació Bofill, degut segurament a que posa en negre sobre blanc les notes negatives (tot i que també fa una clara referència als motius, que la premsa minimitza), mentre que un altre Informe que explica el perquè de l’escola pública (Informe por una Escuela Pública del col·lectiu Lorenzo Luzuriaga, http://www.colectivolorenzoluzuriaga.com/) és un desconegut per tota aquesta colla d’experts.
Els que s’emmirallen en l’Informe PISA (sense haver-lo llegit, naturalment), caldria que sabessin que en el país on l’excel·lència educativa és superior (Finlàndia), l’escola pública és del 94% i només deixen un 6% a les restants escoles, confessionals, privades o amb determinats idearis, tot i que caldria també considerar altres dades (com la inversió en educació, els immigrants que té el país, la no interferència dels polítics ni dels periodistes en aquesta matèria, la voluntat de prioritzar la idea de l’educació dels nens abans de la conciliació dels horaris de treball dels pares, l’assumpció de la responsabilitat del pares en l’educació, el nivell cultural i econòmic de la societat finlandesa, etc. etc. que acabarien d’explicar el perquè de tot plegat.

Els horaris escolars
També voldria fer una referència a aquesta qüestió. Acaba de començar el curs i un hooligans periodistes (la majoria) han començar la campanya de cada any. El motiu pot haver estat una lectura superficial de determinats informes, o la demagògia habitual de l’argument fàcil: acusar es mestres de fer massa vacances, d’anar-se’n a Katmandú a fer trekking, de no ser professionals, o del que vulgueu. Una acusació que pot ser certa per alguns casos però no per la majoria.
Alguns periodistes tenen la barra fins i tot de fer aquestes crítiques estan de vacances a Austràlia.
Però fora d’aquestes consideracions hi ha el fet important: què necessita l’educació del nen, quantes hores lectives necessita, és lògic els horaris que demanen molts pares d’enviar el nen a l’escola a les 8 del matí (autocar) i retorn a casa a les 7 de la tarda? Quants pares fan aquest extensíssim horari de treball?
Es a dir, estem subvertint la qüestió principal: l'horari escolar. El mateix horari que fan a tot Europa (més o menys), per acabar insultant els mestres, sense entrar en el tema que ens hauria de preocupar: l’educació dels nens, dels joves. Perquè com deia un professional de l’ensenyament, estic disposat a parlar d’educació, però si el que es pretén es que em transformi en mainadera, no compteu amb mi.

Sortida de l'Autopista AP7 de Torredembarra

Estat deficient (amb perill greu pels que hi circulen) de la sortida de l'autopista AP7 a Torredembarra (venint de Barcelona)



(Text enviat per correu electrònic el dia 4.9.2008 a: bustia_suggeriments.ptop@gencat.cat i torredembarraajuntament@publiweb.es)




Des de temps immemorial la sortida d’aquesta autopista ha estat deixada de la mà de Déu (i dels polítics suposadament responsables). Ara, amb la supressió del peatge troncal del Vendrell i les consegüents obres d’adaptació a les sortides d’autopista, semblava que ho arreglarien.
Però, no. No sembla pas que tinguin la més petita intenció de fer-ho.
Finalment, de forma vergonyant, Abertis ha decidit fer obres derivades de la supressió d’aquest peatge troncal, i dic de forma vergonyant perquè era sabut i conegut de tots que això provocava enormes cues a l’autopista, però la sensibilitat d’ameba dels seus directius no havia permès, fins ara, efectuar aquesta supressió. No cal dir que entre altres coses era una qüestió de gestió eficient, perquè no només hi han sortit guanyant els usuaris, sinó també Abertis. Però deixem Abertis tranquil·la i centrem-nos en els que hi tenen responsabilitat: La Generalitat, infraestructures, i els Ajuntaments de Torredembarra i Altafulla. Ni uns ni els altres sembla que n’estiguin afectats ni demostren el més petit interès en solucionar aquesta imbecil·litat d’uns dissenyadors que haurien d’haver-se inhabilitat a perpetuïtat, però repeteixo, la principal responsabilitat és dels polítics.


Els explicaré de la millor manera que sàpiga quin és l’estat de la qüestió.
Quan agafes la sortida de l’autopista per entrar a Torredembarra-Altafulla, et trobes primer amb un ampli espai on hi ha les guixetes per cobrar-te el caríssim peatge. Una vegada has superat aquest escull el que segueix ja és rocambolesc. Un camí estret de pocs metres d’amplada i de llargada que desemboca en un stop. L’stop de la mort en diria jo. Segons m’han explicat aquest stop afecta només als que creuen la carretera en la direcció La Riera-Torredembarra i viceversa, però això més aviat ho has d’endevinar.
Els que volen agafar l’autopista en direcció a Tarragona des de Torredembarra, es troben amb un ceda el paso, el que se suposa vol dir que han de deixar pas tant als que venen de La Riera, com als que venen de Barcelona. Els que venen de Barcelona, si no hi ha cap vehicle que circuli en la direcció Torredembarra-La Riera o viceversa, tenen preferència (tenen la dreta lliure), però el que no saben aquests conductors és si els que volen entrar a l’autopista en direcció a Tarragona també ho veuen de la mateixa manera, ni tampoc saben o tenen perquè saber quin és el senyal que els fa aturar o els dóna dret a circular.
En definitiva, que això no està gens clar i per decidir qui té preferència a circular s’hauria de fer un curs de tres anys de durada per saber-ho de forma indubitativa.
Com ja he pronosticat alguna vegada (cada vegada que hi passo), sembla que les autoritats competents estan esperant que hi hagi alguna desgràcia per prendre cartes en aquest assumpte.
Una vegada ja t’has jugat la vida en aquesta sortida, comences a trobar àmplies rotondes que permeten circular amb més seguretat, però al lloc on caldria, res de res.
Tot això agreujat naturalment per la concessió graciosa d’un peatge lliure entre Torredembarra i Tarragona, gratuïtat que es paga amb fons del pressupost de la Generalitat, és a dir, amb els diners de tots i encara d’una forma més injusta.

El meu suggeriment i pregunta és si els ciutadans, quan ja estem farts de pagar una autopista abusiva i volem sortir al punt de destinació d’una forma digna i segura ¿què hem de fer? ¿Ho hem de denunciar al Sr. Garzón, o alguna persona de les que se suposa que tenen competència posarà fila a l’agulla?


Resposta del dia: 5.9.2008 10.31
Bustia Suggeriments Ptop [bustia_suggeriments.ptop@gencat.cat]
080904006E

Això és el justificant de recepció del vostre missatge.
L'hem tramès a la Secretaria de la Delegació del Govern a les Societats Concessionàries d'Autopistes, perquè en prepari la resposta o, si és el cas, que us respongui directament abans de 15 dies hàbils.
Atentament,
Servei d’Informació i DocumentacióAv. Josep Tarradellas, 2-608029 Barcelona
Tel. 93.495.80.80Fax 93.567.4871bustia_suggeriments.ptop@gencat.catwww.gencat.cat/ptop

Notícies d'estiu (i d'hivern i de sempre...)

Uns amics m’expliquen que per la nit uns avions sobrevolen els territoris més poblats del nostre país i aspergeixen un producte que torna mesells (més encara!) els seus ciutadans. No cal dir que no és tracta altra cosa que una llegenda urbana, un culebró d’estiu.
Aquesta notícia ve a tomb amb una sèrie de fets que a qualsevol altre país deixarien els seus ciutadans esmaperduts, garratibats, i obnubilats i, naturalment molt emprenyats. Aquí en canvi passen sense pena ni glòria, ens sembla com si la cosa no anés amb nosaltres. Veureu, però, que això no és així. M’explicaré ràpidament

Empreses de telefonia
Llegeixo a la premsa que les empreses de comunicacions (telefòniques) ens subministren unes línies ADSL que no tenen res a veure amb les característiques que tenim contractades i ens han promès (rebem un terç del que ens facturen). I no només això, sinó que a més l’import que ens facturen està molt per sobre del que paguen els ciutadans de la resta de la UE (paguem les línies ADSL més cares de tota la UE) .
Mentre, el ministre del ram Sr. Sebastian, ha dit que faran el possible perquè el servei arribi al 80% del que tenim promès i contractat (en altres paraules que una estafa del 20% ja li sembla bé). Es pot dir més alt però no més clar: el Govern està implicat amb l’actuació fraudulenta de les empreses.
La veritat és que això, tal com sona, tal com ho explica la premsa, té només un nom: estafa! I aquí estan implicades totes les companyies de telecomunicacions que actuen al nostre país. El que no s’acaba d’entendre és com encara els presidents i els consells d’administració d’aquestes companyies no estan retinguts en espera de judici, situació en la que fins que els tribunals decideixin haurien de romandre per motiu d’alarma social.
Vull creure que el Fiscal General de l’Estat deu estar de vacances i començarà a actuar quan torni. Esperarem doncs notícies seves.
Si seguim amb el tema hauríem d’investigar a quin import ascendeix l’estafa, i quina part d’aquests diners han anar a parar a la butxaca dels seus respectius Consells d’Administració. No sabem perquè el Govern, que és coneixedor de l’estafa, no pren mesures per la seva reparació (econòmica als usuaris) i moral (per exemplificar la voluntat de reprimir les conductes delictives).
Entre tant, des dels organismes oficials i les universitats per mesurar el progrés de la nostra societat posen tot l’accent en la tecnologia, en internet, en la innovació i en la productivitat, però està clar que algú posa pals a les rodes impedint i segrestant torticerament una part d’aquests beneficis i una part d’aquesta tecnologia. ¿Fins quan ha de durar aquesta presa de pel? ¿fins quan aquests Presidents de Companyies boicotejadores del progrés del país han de seguir maltractant els consumidors que li donen beneficis i el país on estan establertes? ¿Fins quan els diferents governs toleraran aquestes actuacions delictives per part de les empreses de telecomunicacions?
Mentre la meva recomanació és que sabent que el Govern tolera un 20% del frau, que tots plegats paguem només un 80% dels nostres impostos.

Autopistes
Seguim. No són només les telefòniques de torn les que hi ha implicades en aquestes conductes fraudulentes.
Fa no massa temps l’alcalde de Tarragona reconeixia que Abertis havia fet un sobreesforç per acabar les obres de l’autopista AP7 abans de la campanya d’estiu (ampliació d’un carril prèvia concessió que ningú sap en que consisteix, “gratuïtat” del tram Torredembarra-Tarragona-Reus i eliminació de peatges troncals, que no és altra cosa que posar una mica de sentit comú en la gestió de les autopistes i que hom es meravella que per culpa d’una gestió incompetent hagin trigat tants anys en fer-ho). Està bé que es reconegui els esforços de les empreses i dels seus dirigents, però el que a mi no em quadra és que hores d’ara encara estem en obres un trajecte de més de 40 quilòmetres i que, al meu entendre, l’esforç no el fa Abertis, sinó el que sempre paga els plats trencats, el consumidor.
A veure, a l’autopista es paga per circular amb rapidesa i amb seguretat. Si això no és així, el resultat és que pagues per un servei que no reps, es a dir una estafa i no cal buscar més paraules. Però com sempre, les connivències entre l’Administració (Governs poc eficients, per dir-ho amb suavitat) i les empreses concessionàries estan mancades de llum i estan recarregades de relacions i favors que no es deuen poder explicar. No s’entén perquè avui encara no hi ha transparència en aquestes concessions. ¿Perquè aquests contractes no es pengen a la xarxa perquè tothom els pugi veure? ¿Què és el que el ciutadà no pot saber?
Estaria doncs d’acord en que si no es pot circular amb seguretat (algun conseller del Govern ha circulat en un camí de tres metres d’amplada mentre un camió per la dreta i un altre per l’esquerra et fan veure la nimietat de l’ésser humà; és com volar en un avió de reacció pel Gran Canyon del Colorado), i amb rapidesa (independentment dels col·lapses que sempre s’ocasionen, encara ara hi ha limitació de velocitat en llargs trams de l’autopista).
El que correspondria és que la tarifa sofrís la mateixa disminució que ha sofert la seguretat i la velocitat. Si això no passa, estem en el mateix punt d’abans: és una estafa! I també com en el cas anterior el Govern hi està implicat.
Igual que es fan càlculs de balances fiscals la Generalitat hauria de fer el càlcul del que costa al país unes autopistes que només permeten el 66% (80 qm/h, sobre 120) del que està permès i suposo detallat en les clàusules de les concessions; afegir-hi el càlcul de les retencions motivades per una gestió incompetent d'Abertis (no suprimir el peatge troncal i ocasionar unes retencions innombrables, pèrdua de temps, accidents, consum de gasolina, contaminació, etc., en definitiva un dany enorme al país i a l’economia durant tants anys).
Vull creure que algú recordarà un concepte sacralitzat: la seguretat jurídica, tant necessària per les empreses, i encara molt més pels ciutadans, que traduït al roman paladino vol dir: no es pot fer res!
D’aquesta estafa del 34% (com a mínim i molt més si hi afegim altres conceptes) ¿qui n’és responsable? ¿Com és que no es demanen responsabilitats al Consell d’Administració d’Abertis i als diferents Governs de la Generalitat que han pactat i segueixen permeten aquests comportaments tant poc ètics?

La línia 9 del metro de Barcelona
Aquesta línia va ser planificada per entrar en servei l’any 2008, evidentment aquests terminis no es compliran. Per postres no hi ha diners (ves quina novetat...), per la qual cosa el Govern es finançarà a través de l’empresa privada (quina és la que té diners?) i farà les noves estacions amb aquest mecanisme (concessió i compensació en el temps en unes condicions que només saben els especialistes). De pas ens diuen que el pressupost inicial s’ha triplicat (segurament serà degut a l’augment del preu del petroli, per més que no se’n hagi utilitzat ni una gota) i ningú no dimiteix ni es demanen explicacions ni responsabilitats d’aquesta petita desviació (es que ara els parlamentaris estan ocupats explicant a la premsa quina és la música que tenen en el seu Ipod). Més o menys d’això en diuen finançament a l’ombra (que és a l’ombra on haurien d’estar tots els signants d’aquestes concessions). Faig una pregunta innocent: ¿es penjarà a la xarxa el contracte d’aquesta concessió, o seguirà sent un tema només per a especialistes?

Fusions d’empreses
Però no tot són males notícies. Per fi Gas Natural ha encetat un tema que sembla que tots (?) hi sortirem guanyant. Els directius de Fenosa per si un cas, han fet aprovar un pla d’stock options per a tota la cúpula de la Companyia que els suposarà un substanciós ingrés per a tots ells quan es porti a terme l’OPA de Gas Natural i segurament se’n vagin al carrer. Aquests senyors tenen el seu guany ben assegurat.

Sí, ha estat la tercera vegada que Gas Natural ho intenta i els seus protagonistes havien assumit el lema “si ens equivoquem ja rectificarem”, que com veieu dóna molt de joc. Es pot prendre decisions equivocades i cagar-la tantes vegades com calgui i mai, mai no hi ha ni culpable ni culpa de res.
Doncs bé, finalment sembla que se’n sortiran i es produirà una fusió entre empreses productores d’energia (gas i electricitat) i aquest fet farà segurament més rendible (per a qui?) la nova estructura de producció.
Pel període de 2008-2012 Gas Natural preveia una inversió de 12.500 milions d’euros; la inversió prevista de Fenosa era de 8.500 milions d’euros. Després de la fusió quedarà reduïda a 9 mil milions (la de les dues companyies!). Segurament això serà fruit de les economies d’escala, però sobretot de que la necessitat d’invertir ja no es veu tant necessària al constituir-se la nova societat que s’acosta més a un monopoli. A més diuen que no hi haurà acomiadaments, sinó que els treballadors sobrants es destinaran a fer feines que ara tenen externalitzades (es a dir, reducció de llocs de treball si que n’hi han). La cosa important d’aquesta notícia és que la nova inversió es redueix i no se sap si és degut a que la nova situació més forta, més estructurada, més monopolística els permet reduir aquesta inversió o simplement és aprofitar economies d’escala. Ens temem que serà el primer motiu.

Per la dur a terme la compra el finançament no sembla hagi de ser problema. Per una banda Repsol contribuirà amb 1.600 milions (d’on els traurà?), i la resta els aportarà Criteria a través de “la Caixa”. La bona notícia és que Gas Natural no té dificultat per obtenir finançament per activitats que bàsicament suposen un canvi de cromos.
Per altra banda resulta curiós que una compra efectuada per Gas Natural sigui concertada fora de la Companyia. La premsa dóna rellevància a tres reunions entre Pérez, Brufau i Fainé. Així mateix resulta com a mínim estrany que (segons la premsa) fos Fainé qui comuniqués la compra a Solbes. ¿On són els òrgans d’administració de la Companyia? ¿És que realment només és un Consell de palla?
Cal ressaltar però una qüestió molt favorable: Fainé i Brufau, personatges molt competitius i, aparentment incompatibles entre si, han resolt posar-se d’acord en una comunió d’interessos: aconseguir en un tercer intent la compra-fusió entre el gas i l’electricitat. Felicitats!
Hi ha un fet que no ha sortit a la premsa i que té el seu punt d’interès. En la compra de Fenosa algun dels directius Opadors sembla aspirar també a quedar-se amb el títol nobiliari que en el seu dia el Caudillo va concedir a Pedro Berrié de la Maza, un franquista de reconeguda solvència, el títol de Compte de Fenosa. Veure’m si ho aconsegueix.

Repsol, la nostra petroliera
El president Rodríguez Zapatero negocia amb Chaves el que aquesta societat pugui participar en el pastís petrolier de Veneçuela. El nostre president ha de recolzar el teixit industrial del nostre país i ha de recolzar les nostres empreses.
A més (des del descobriment de reserves a Brasil) Repsol ja és una petroliera normal, amb pous de petroli, tot i que en l’empresa explotadora d’aquestes noves reserves descobertes i de difícil extracció, Repsol hi participa només en un 25%. Aquest petroli sembla que està a uns 300 quilòmetres de la costa i a una profunditat de 5 mil metres, per la qual cosa els directius de Repsol ja estan fent pràctiques de submarinisme.
Naturalment Repsol és una empresa privada, però el president del govern deu considerar que si Repsol va bé Espanya va bé. Hi ha algun matís però, doncs no sempre Repsol i Espanya van en la mateixa direcció. Així, quan en plena crisis més necessitem un combustible assequible, Repsol decideix que és el moment de prémer els cargols als consumidors i aprofitar l’avinentesa per obtenir un benefici extra.
Per la seva banda el president de Repsol és un home que té les idees clares. Creu que si jo (Repsol) tinc un marge d’intermediació del 10% (és un supòsit), el més natural del món és que si el preu del petroli es dobla, jo (Repsol) dobli els beneficis. Naturalment que si, d’això se’n diu una brillant estratègia de negocis. I Rodríguez Zapatero que l’ajuda!
Naturalment això és possible perquè el mercat funciona com funciona i aquella llei de l’oferta i la demanda desplaça lleugerament les seves corbes i es transforma en una oferta monopolística.

Intermediaris
Els preus dels aliments han sofert un increment brutal. L’explicació és clara: és el mercat, estúpids! Com dirien el liberals. El fet és que entre el preu que cobren els productors i el que paguen els consumidors hi ha una petita diferència. De promig es multiplica el preu per 4,5 vegades i si el promig és aquest vol dir que en alguns casos es multiplica per deu i en altres només per dos.
El vituperat intermediari però corre els seus riscos. De no poder vendre, de que se li faci malbé la fruita, etc., i per tant, resulta necessària la seva participació en el circuit. Ara bé ¿Cal que aquest marge sigui d’aquesta alçada vertiginosa?
Els productors no els sembla bé que ells participin en un marge tant petit beneficis d’aquesta producció i demanen que l’Administració intervingui, ja que en prou feines poden guanyar-se la vida.
L’Administració (fins i tot la catalana que té el percentatge més baix de funcionaris de totes les Comunitats Autònomes) té prou recursos com per adonar-se d’aquestes coses. Adonar-se de com perjudica als ciutadans aquestes actuacions de manipulació de preus i, sense haver de decretar un funcionament estalinista, tampoc es pot admetre que el mercat tingui solucions per a tot i que la seva actuació sigui més eficient que no pas qualsevol altre sistema que ens inventem, més, quan sabem que aquest mercat perfecte no existeix, bé sigui per l’actuació monopolista del mateix mercat, bé sigui per l’actuació de l’Administració que afavoreix, volent o sense voler, els deficients funcionaments del mercat.
Segurament els aliments no són un producte més del mercat, sinó que constitueixen per si mateixos un dret humà, el dret a alimentar-se. Per tant, no cal que ens repugni tant una actuació de l’Administració per resoldre els comportaments monopolístics de determinats intermediaris que afecten a una base molt àmplia de la població, la que té l’economia més fràgil.

Els costos de la crisis
Solbes diu que s’han de repartir aquests costos i de moment creu que la millor solució es rebaixar el sou als funcionaris.
És prou conegut que els funcionaris són uns dropos, o si més no això és el que diu el dirigent de la Patronal catalana, quan afirma que hi ha milers de funcionaris que no fan res. Molt bé, anem a incrementar la seva productivitat. Donem-los feina i fem-los treballar. Estic d’acord.
Ara bé, si em permeteu quan algú fa una crítica tant dura hauria de posar en negre sobre blanc què és el que ell aporta, d’on surten les seves sucoses remuneracions, i desprès en podrem començar a parlar.
Però no és aquest el punt que vull comentar. El que em sembla molt assenyat és el que ha dit el Sr. Solbes, que cal repartir els costos de la crisis, i jo afegeixo, cal fer-ho proporcionalment. Per tant, si els sou dels treballadors s’incrementa per sota de la inflació (i en molts casos es redueix), què no s’hauria de fer amb tots aquells privilegiats que han aconseguit el seu lloc de poder i d’apropiació de renda, en base d’amistat quan no d’altres fonts inconfessables. Si hi ha crisis ¿es pot permetre que hi hagi determinats personatges que ingressin en els seus comptes (en el territori nacional o bé en algun país off shore) aquests imports escandalosos que no tenen cap justificació? Els capitostos de la gran banca, tot i estar en l'ull de l'huracà en el sentit de ser l'origen de l'actual crisis, d'haver-la generat i mantingut, s'estan d'augmentar obscenament els seus ingressos. Així en el primer semestre d'enguany els òrgans de govern del Santander s'han augmentat un 25% els guanys (no se'n poden pas dir retribucions, doncs haurien de ser compensacions per alguna feina, per algun servei), mentre que el BBVA ha estat del 47%. Tot això disfressat amb aportacions als fons de pensions personals i altres mamandurries. ¿No havíem quedat que tots hi havíem de contribuir? ¿Com pot ser que un govern socialista hagi aprovat una retenció a única sobre de les rendes de capital del 18%, mentre que en el treball hi ha una progressivitat fins al 43%? ¿Com pot ser que el Govern vulgui protegir determinades empreses (Martin-Fadesa i altres) o que determinats personatges (banquers) es permetin aconsellar a les famílies que no demanin res (ajudes) al Govern i que facin els deures, mentre ells no els fan, no els han fet i, com ja he dit abans, en bona part són responsables directes de la crisi que ara patim? ¿I que passa amb la tributació de les SIMCAV del 1%? ¿Tot això no justifica una revolució?

Dopatge i patriotisme
Ho estava esperant. La premsa finalment ha encetat la campanya de persecució al dopatge. El motiu és que el nostre país ha tingut el dubtós honor de donar el primer cas de dopatge en els Jocs Olímpics. Ha sigut una ciclista amateur (no poden pas viure del que els dóna aquest esport) i, naturalment, tots ens estripem les vestidures. Estem escandalitzats, no hi ha dret! Aquest cas ha enverinat altres triomfs d’esportistes espanyols i, sobretot la dignitat dels mandataris del COI (que cada vegada que es convoquen uns Jocs Olímpics coneixem alguna de les seves darreres maleses).
El dopatge és perjudicial per la salut, però ¿i els inhumans entrenaments d’alguns esportistes, no ho és? L’exemple que sempre em frapa és el cas de les gimnastes. Unes noies sotmeses des de la més tendra infància a uns entrenaments duríssims, amb unes dietes inacceptables, que afecten al seu desenvolupament físic i no sé si a altres desenvolupaments. Tot per obtenir la glòria dels seus directius de la federació i, a més, la glòria del seu país. Uns directius que dopen els seus esportistes amb la pressió de la glòria, la pàtria i la immortalitat, i que algunes vegades han propiciat aquests comportaments dubtosos, més, quan la línia divisòria entre el permès i el no permès moltes vegades és totalment confusa. A por ellos, diuen d’una forma obscena, els locutors i els dirigents de tot tipus.
Ara les gimnastes xineses han guanyat l’or. Valia la pena, però quantes vides malbaratades hauran quedat pel camí? És una selecció de bonsais. Han estat preparades per ser petites, per a no créixer, la qual cosa els facilita aquestes habilitats. Són sis nenes que cap d’elles arriba al metre cinquanta i pesen uns 30 quilos. No se sap l’edat que tenen, tot i que sembla haurien de tenir, com a mínim, 16 anys. Molt bé senyors del COI, molt bé senyors de les Federacions. Ho han aconseguit. Felicitats. Senyor Rogge, miri’m als ulls! Em pot assegurar que aquestes nenes han rebut el millor per la serva formació física i intel·lectual?
Faig zapping i veig que juguem a ping pong (o tenis de taula?). Espanya i Xina. Què veig! si totes quatre jugadores fan cara de xineses! Serà que les haurem fitxat per donar més glòria a la nostra Pàtria? O és que haurem fet com en el cas del Juanito Mueller? Què carai deu ser això dels Jocs Olímpics? A tots els països veiem esportistes que representen a països als quals han emigrat, segurament perquè els han fet ofertes millors que les que podia el seu propi país.

Els primers en llençar la pedra contra el dopatge han estat els càrrecs federatius. Per cert m’agradaria saber quants centenars de càrrecs federatius han acudit a la cita de Beijing, amén d’altres personatges que també tenen butlla per anar-hi amb càrrec al pressupost de l’estat (què collons hi feia l’alcalde de Barcelona a banda de fer campanya per un estranyíssim Fòrum per l’esport -no n’aprendrem mai?- i a banda d’abandonar la ciutat en un estat lamentable d’obres i brutícia? I ¿quants càrrecs l’hauran acompanyat?).
També seria interessant saber si hi ha anat més periodistes que esportistes (és una pregunta estúpida, perquè històricament sempre ha sigut així). Però això en un estat transparent com el nostre segurament no ho sabrem, mentre que si sabem que a la Xina, la nena que va cantar el dia de la inauguració ho feia en play back.
Una pregunta que em faig és: ¿com és que no ens escandalitzem perquè l’organisme organitzador dels JJOO és més opac que una caixa negra? ¿Com és que mai rendeix comptes públicament? ¿Com és que els seus dirigents, on hi ha el bo i millor de cada casa amb un ampli historial d’històries fosques, han de merèixer el respecte i honors de tots els ciutadans del món?

Però tornem al que m’ocupa. El dia de la inauguració en la televisió nacional (la de la nació autèntica, és a dir la TV1) vaig sentir coses com aquestes: el 80% dels esportistes són catalans (mentre hem d’aguantar que aquell infumable personatge portaveu d’un partit de dretes que a més rep substanciosos contractes d’una entitat financera, com deia que en tot cas si a Catalunya teníem una selecció nacional hauria de ser per jugar a les “canicas”); a la Xina hi ha 50 i escaig ètnies amb les seves corresponents llengües pròpies. Totes són oficials. Recony! Gairebé m’agradaria viure en un país totalitari com la Xina! Si més no en aquest aspecte sembla més obert que no pas el nostre estimat estat espanyol.

Que l’esperit olímpic no decaigui. Entretant, Rússia i Geòrgia (que com tothom sap són dos estats que s’estimen) s’han enfrontat en una nova prova olímpica: el voleibol platja, que més que prova olímpica sembla una collonada olímpica. Han guanyat les georgianes (que sembla estaven representades per jugadores brasilenyes).
Mentre competeixen en l’esport, també han decidit competir en el camp de batalla (no com en l’antiguitat que paraven les guerres).

Finalment podem comentar l’encert de la TV espanyola. Ens han servit imatges per caure de cul. Les dues (o tres) cadenes retransmeten la mateixa activitat, no saps mai quan es tracta de directe o diferit, no saps mai els criteris que fan servir per seleccionar l’activitat. Dels horaris més val no parlar-ne. La nostra obligació és estar tot el dia atent a la pantalla, mentre et van donant les imatges que els peta. Però tot sigui per les més de 22 medalles que els dirigents espanyols ens han promès!

Els trens de rodalies
Avui dia 14 ‘agost a les 10 de la nit, s'atura a l’estació de Torredembarra un tren que ve de Barcelona. Porta pocs vagons. Arranca suaument de l’estació en direcció a Tarragona. Va ple com un ou, amb persones dretes no només en les plataformes sinó a l’interior dels vagons. Fa més d’un a hora que aquests passatgers van dempeus i apretats com a sardines.
No sé si els nostres representants polítics, si el nostre Govern de la Generalitat, ha viscut alguna vegada en temps real un xou com aquest. No sé si mai aquests polítics que fleten avions per anar a obrir un local de representació a Londres i hi van en abundosa companyia els agradaria tenir alguna experiència d’aquest estil. Anar en tren de rodalies és com fer ponting, però a lo bèstia. Et surt a flor de pell l’adrenalina i tens ganes d’hostiar a algun Conseller de la Generalitat o a algun directiu de RENFE. Perquè no se’n ocupen d’una vegada!

Ascó
Finalment, les autoritats han decidit multar a la Central d’Ascó per les repetides infraccions en les que s’han jugat no només la seva seguretat, sinó la de tots nosaltres. La multa és exemplar (veurem si la paguen), però el que el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) no explica és el grau d’implicació dels Consells d’Administració respectius (i ben segur que ho sap). L'import de la multa és elevat, però els efectes de les infraccions comeses per la cobdícia d'aquestes empreses (vull dir dels seus dirigents) potser no les sabrem fins d'aquí uns quants anys. Per fer-se'n una idea només cal anar als hospitals oncològics i veure com aquesta pesta desconeguda avança sense parar i fins i tot en nens d'edat molt tendra.
Està clar que és impossible que una actuació d’aquest estil fos només coneguda pels tècnics de la central. Els Consells d’Administració de les dues companyies afectades (Iberdrola i Endesa) n’havien d’estar a corrent, i segurament com en el cas Watergate, la pregunta haurà estat: què coneixien i des de quan. La resposta a aquesta pregunta, però, no la sabrem.
La multa a la companyia no li fa ni fred ni calor (al seu Consell d’Administració). Coneix perfectament els mecanismes de com traslladar aquests costos a les tarifes i per tant, és tracta només d’un fet administratiu i comptable. El Govern de l’Estat l’ajudarà, bé sigui augmentant les tarifes o prorrogant la compensació pels CTC (costos a la transició a la competència), que com tothom sap el sector elèctric és l’únic en tot el món que té aquests problemes de transició a la competència.
Si el CSN volgués de veritat acabar amb aquests incidents el camí és molt fàcil: traslladar aquesta penalització no a la Companyia, sinó de forma personal i intransferible als seus Consells d’Administració. Si s’hagués fet alguna vegada, aquests incidents ja faria temps que s’haurien acabat.