Les preocupacions del Govern i les dels ciutadans no coincideixen

(carta enviada al diari ARA per la seva publicació: 8.12.2012, no publicada)

Al Ministre Montoro no li afecta que Díaz Ferran cobrés 100.000 euros en negre cada mes i, que a més, això fos conegut i acceptat per tota la Junta de la CEOE (o diran que dormien a la palla?) formada pels presidents de les principals empreses de l’Íbex (deu ser que en aquestes empreses és normal pagar en negre).

El Sr. Rajoy ens hauria d’explicar als ciutadans com és que fins ara no ha sigut engarjolat Díaz Ferran quan era evident que era un estafador en tota regla, i també hauria d’explicar com no hi ha imputacions per al vicepresident de la CEOE i la resta de la Junta.

Quan començaran a perseguir aquests delinqüents de coll blanc? De moment només estan preocupats per si algun romanès cobra un atur que no li correspon i, la sensibilitat del president del govern i dels diputats-diputades es concreta en si els treballadors en atur es compren un televisor de plasma i en adjudicar subvencions milionàries a la fundació del ex-president Aznar (no fos cas que s’enfadés).
 

Quan l'estupidesa sobrevola per damunt de la intel·ligència

(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 8.12.2012, no publicada)

El pitjor que ens pot passar als ciutadans és haver de negociar amb un individu estúpid. Em fan més por els estúpids que no pas els intel·ligents, encara que siguin dolents amb ganes. Amb una persona intel·ligent hi pots negociar, t’hi pots entendre, amb un estúpid, no. Es com enfrontar-se a una paret. Li dius i li demostres que s’equivoca i encara riu. Com es pot ser tan miserable!

Al tertulià d’Intereconomia ara ministre d’educació (un home que no té competències en educació ni té educació per tenir competències) algú li hauria de dir que no pot ser que cada vegada que canviem el govern es canviï la Llei d’Educació. Segur que ho fa per tenir la seva pròpia Llei, per passar a la posteritat, però no s’adona que passarà a la història com un dels ministres més incompetents de tota la democràcia.

Per la seva banda la senyora Vicepresidenta també s’apunta al pim, pam, pum. Sap que menteix, però persisteix en la mentida. Sap que aquesta Llei va contra la llengua catalana i, per tant, contra els catalans, i diu que ha de defensar el dret a educar-se en la llengua materna —vol dir el castellà— i oblida que aquesta llengua pels catalans és la catalana. Li foten pel broc gros, parlen de llengua materna i a Catalunya n’hi deu haver centenars de llengües maternes. Saben que el model d’immersió és un model d’èxit i d’integració, però se’l volen carregar. Volen un país dividit per llengües.

Mentrestant, Què fa el president del Govern? Perquè serveixen els Consells de Ministres? El President sempre s’amagarà i deixarà fer als seus ministres el que els doni la gana? No es discuteix cap de les bestieses que proposen aquests eixelebrats? Sr. President, potser ja ha arribat l’hora de dir prou. Ja sé que el Ministre Wert és amic seu, però President, no es pot jugar amb tot un país, amb tota una llengua, amb tota la sensibilitat d’un poble, només perquè és amic seu.

Sr. President, jo sé que a vostè se li en fot que el país se’n vagi a la merda, segurament perquè no sap per on decantar-se. Així i tot, si no ho sap, pregunti-li a la senyora Merkel i veurà com li diu que s’equivoca.

Unes notes sobre l'anarquisme

Josep Termes en el seu magnífic llibre d’Història del moviment anarquista a Espanya, explica que la història del moviment llibertari a Espanya abraça un llarg període de més de cent anys, des de la creació de l’Associació Internacional de Treballadors el 1870 fins a la caiguda del mur de Berlín (1989) i les seves conseqüències per al comunisme. Abans de llegir aquest llibre (i altres com els d’Amaro del Rosal, Los Congresos Internacionales del SXX i XXI) tenia en el meu imaginari només els punts foscos -molt foscos- de la seva actuació en determinats moments de la Guerra Civil. Sense menysvalorar les actuacions criminals dels anarquistes durant aquest període, es pot fer una descripció de què és i què perseguia aquest moviment bàsicament obrer. Però si algú, per motius molt lícits, decideix que és un moviment que no mereix cap respecte per aquesta fosca història al voltant de la guerra civil, crec que pot deixar de llegir aquest article, més una aproximació que no pas un relat estrictament històric.

Origen de l’anarquisme

L’anarquisme forma part de la lluita dels obrers per fer-se un lloc a la societat amb la singularitat que Barcelona en va ser la capital durant bona part del segle XIX i començaments del segle XX. La seva història constitueix una amalgama molt complexa de diferents idees i moviments, de lluites obreres i de descripció d’unes doctrines de reivindicació d’una vida millor. Un moviment fonamentalment urbà i industrial que només a Andalusia tingué una significació agrària.

L’anarquisme tal com es va desenvolupar aquí, no té res de primitiu o endarrerit. Va ser una resposta obrera a la desigualtat social. Majorment els seus doctrinaris van ser obrers autodidactes, sense estudis acadèmics, tipògrafs (una costant en aquests moviments). Tots ells a jornada laboral completa, sense alliberats, sense remuneracions, sense estructura.

L’excepció a aquest origen i formació la constitueixen Fernando Tarrida del Mármol, Fermín Salvoechea, Ricardo Mella, Isaac Puente i algun altre que presentaven un perfil més intel·lectual.

L’anarquisme fou un moviment, una utopia que va caure sovint en el desordre i la violència. Una reacció contra la injustícia i l’enorme desigualtat social imperant en aquells temps. Va crear una consciència dels drets de les classes treballadores, que no havia de ser una igualació només econòmica sinó també d’accés a la cultura per crear un ser humà més integrat. Un moviment que més que seguir els corrents ideològics dels pensadors àcrates, va ser més aviat d’una espècie d’instint popular, discutit llargament en assemblees, en cafès i en tot tipus de reunions, entre gent del poble, entre els treballadors. L’intel·lectual sembla ser que mai es va incorporar a aquest moviment, tot i que és cert que les idees de Proudhon, Bakunin i Kropotkin, van il·lustrar en certa manera aquest moviment. Per aquest motiu en faré poc esment de tots aquests autors. Es podrien assenyalar dues tendències; Bakunin, un sistema col·lectivista de la propietat i el sistema de producció, a cadascú segons el seu treball, i Kropotkin, a cadascú segons la seva capacitat i segons les seves necessitats

L’anarquisme a Catalunya

A Catalunya en podem distingir tres etapes.

1.    1840, creació del primer sindicat de teixidors, és pròpiament una primera etapa de l’obrerisme

2.    1870, any d’ingrés a la primera Internacional i difusió doctrinal de l’anarquisme

3.    1902-1939, moments obscurs que van enfosquir el moviment com els del “pistolerisme” i més tard, la participació contra l’aixecament militar de Franco amb accions cruentes contra la gent d’ordre o contra la religió, fets que van embrutar tota la seva història. El moviment anarquista, sense quadres ni organització no podrà fer front als nous reptes polítics i socials i desintegrarà lentament.

La història del anarquisme mostra com, sovint, les doctrines igualitàries i redemptoristes, cauen en el sectarisme i la violència, resultat de les contradiccions, les mancances i les lluites en les societats on estan inserits. Cal dir que l’anarquisme espanyol volia ser sobretot una lluita per la millora de les condiciones de vida i de treball de la classe obrera. I fou l’anarquisme qui posà el món del treball en el centre de la vida política. En canvi, pel que fa als doctrinaris, en general destaca la seva manca de dades concretes aplicables a qualsevol realitat.

La ciutat de les bombes

Així a finals del SXIX es produeixen atemptats contra la burgesia (bombes del Liceu), els militars (contra el General Martínez Campos) i contra l’església (bombes del Corpus), el que suposava una protesta contra els poders establerts. En l’atemptat contra el general Martínez Campos, va morir un soldat. En l’atemptat del Liceu quan la representació de Guillem Tell amb un segon acte ja començat, va explotar només un dels dos artefactes que van llançar Santiago Salvador des del cinquè pis, no va morir Mariona Rebull, personatge literari, si en canvi van morir 14 persones. En l’atemptat de Corpus, que misteriosament el van fer a la cua de la processó, que va provocar una carnisseria de la no van trobar al culpable, però van afusellar a 22 persones desconegudes.

Algunes idees sobrevolaven en aquesta ideologia. La justícia social no pot ser beneficència. L’acció violenta com a ferment de la revolució, així Barcelona fou coneguda com la ciutat de les bombes. Des de 1884 a 1900 van explotar 59 bombes a Barcelona i a la premsa sortien explicacions de com es fabricaven les bombes. La bomba Orsini va tenir molt predicament entre els anarquistes, degut a que va ser el model que es va llençar contra Napoleó III quan anava a l’òpera amb Eugenia de Montijo. No els va afectar però van morir 8 persones. Una bomba petita però que quan es fragmentava podia fer força mal. Explotava per impacte, no per activació d’alguna espoleta.

Sacco i Vanzetti

El 1920 als EUA van ser detinguts Sacco i Vanzetti, acusats d’uns assassinats que amb tota seguretat  no van cometre. Segurament van ser les víctimes més famoses dels deliris d’aquells anys. No tenien antecedents penals, però eren coneguts com activistes obrers i s’havien confessat anarquistes. Els recels s’havien apoderat dels EUA, que tot i ser la major potència industrial del món, tenia una classe treballadora en unes condicions paupèrrimes, mentre anaven entrant onades d’immigrants des de totes les parts del món. La por als rojos van arribar al màxim amb el fiscal A.Michell Palmer i amb les seves famoses batudes, una autèntica caça de bruixes contra comunistes, socialistes i anarquistes. Se sol esmentar la situació social a l’estat de Massachusetts en aquells anys, que havia passat de ser de l’avantguarda intel·lectual del país a un estat provincià carregat de prejudicis, incapaç d’entendre els canvis que havia introduït la immigració. L’exponent més clar era el jutge Webster Thayer, un antianarquista furibund, un patriota fanàtic, més aviat curt de gambals. Un judici injust i uns jutges parcials van aconseguir que els dos italians es rostissin a la cadira elèctrica. Les veus de tot arreu contra aquest judici injust no va aturar l’execució. Des del propi Dos Passos, fins a Thomas Mann, G.Bernard Saw, Anatole France, Albert Einstein, Bertran Russell, Marie Curie, John Dewey i molts altres. L’odi cap els anarquistes no permetia que s’exercís justícia.

Potser encara més repugnant va ser el cas del matrimoni Rosenberg a finals de l’any 1950, acusats de donar informació sobre la fabricació de la bomba atòmica. Ell un simple empleat, ella la seva dona. L’objectiu sembla va ser aterrir la classe obrera i l’opinió nacional. Els dos foren condemnats a mort pel jutge Kaufman, també amb una campanya internacional en contra on hi havia des del Papa Pius XII fins la família real britànica. Va ser una monstruositat jurídica on es va condemnar a mort l’esposa pel sol fet de ser-ho i el marit sense proves de cap tipus. Si s’haguessin declarat culpables sent innocents, no haurien anat a la cadira elèctrica, si s’haguessin declarat culpables haurien salvat la vida. Van acceptar la mort abans que la mentida. Els seus jutges, Eisenhower i Foster Dulles, van ser responsables d’un dels repugnants crims de la Història.

Epíleg

L’any 1907 a Amsterdam tingué lloc el Primer Congrés Internacional Anarquista. Els espanyols no hi van assistir. Desprès hi hagueren els de Londres (1913), Berlin i Dusseldorf (1920-1921), i els esforços per ressuscitar l’anarquisme es van anar diluint.

A Barcelona, desprès de la mort de Franco l’any 1978 es va autoritzar a la CNT una manifestació contra els Pactes de la Moncloa, a la que hi devien assistir unes 10.000 persones. Va acabar amb un fosc episodi de bombes incendiàries al local de l’Scala, incendi en el que van morir quatre treballadors, afiliats tots ells a la CNT.

 

El debat a set i a tres bandes

Ahir hi va haver un segon debat a la televisió dels candidats a la presidència de la Generalitat. Cadascú de nosaltres direm com ho vam veure i segurament direm coses diferents.

En el primer debat els dos grans temes van ser tractats amb poques ganes d’aclarir les coses. Semblava que primer tots anaven contra el president Mas, però poc a poc començà el foc creuat entre els altres candidats. El president Mas ho va fer bé de prendre una postura presidencial i no baixar al cos a cos.

Alguns candidats van voler encetar el tema de la corrupció, en un clar intent de sumar-se a la campanya del diari El Mundo, del que tots ja coneixem les seves preferències i la seva forma d’actuar. I resulta curiós que fos el PP el que amb més ganes en va parlar, quan tots els catalans i espanyols saben i sabem que és el partit que més casos de corrupció del seu propi partit ha posat sobre la taula.

Els dos partits unionistes per excel·lència van fer un intent de que la llengua també fos un tema de discussió, amb una total incoherència per la seva part doncs van fer breus intervencions en castellà. No diuen que a Catalunya no en sabem de castellà? Doncs a qui anàvem dedicades les seves paraules?

El representant d’Iniciativa i els verds parlava com si mai haguessin estat al govern, exigint al president Mas coses que ells mai havien posat sobre la taula quan van governar en el Tripartit. El mateix es pot dir del representant dels socialistes, que va navegar sense rumb conegut.

Esquerra republicana va expressar les seves idees en un entorn de coherència i moltes vegades de suport al president Mas.

Ciudadanos, va insinuar el tema dels comptes a Suïssa, però ràpidament es va cagar a les calces i no va insistir.

Finalment el SI va voler provocar els demés candidats amb intervencions agudes, divertides i segurament poc eficaces.

 

 Aquest va ser el debat a sis bandes, ara parlaré del debat a tres.

Comprenc la cara d’avorriment del president Mas; devia pensar, collons, això de ser president és molt dur, ara he d’aguantar aquests dos “muermos”, n’estic fins als collons...

I efectivament, així va ser. La senyora Camacho va voler donar lliçons d’educació, quan la seva representació va ser d’una total incorrecció, insultant, mal educada, reiterativa i sense contestar cap de les preguntes que se li feien. La seva cara dura va ser clamorosa.

El Sr. Navarro, va continuar en les seves llacunes, lluitant contra el seu propi partit i les indefinicions a on l’han portat.

Rellegeixo el que he escrit i m’adono que faig una valoració del president Mas que pot semblar sectària. Vull aclarir que mai he votat a Convergència, però aquesta vegada ho faré en favor del president Mas. En la meva opinió ho està fent molt dignament. S’ho mereix, però sobretot ens ho mereixem nosaltes, els catalans.

Sigui com sigui, agraeixo als promotors d’aquests debats la seva utilitat, contraposada a la ineficàcia d’enviar les paperetes a casa que, en la meva enquesta particular van a parar totes directament a la paperera.

 

 

 

Qui ordena els desnonaments?

La resposta és evident: són els jutges. Però no em refereixo a aquesta ordre final, sinó a la inicial, qui interposa la demanda judicial. En aquest cas la resposta és el titular de la hipoteca i concretament el banc.

Resulta poc edificant l’ús de les xifres que s’estan publicant respecte al nombre de desnonaments. Es parla de 500 desnonaments diaris a l’Estat espanyol i acumulat d’aquests darrers temps de 175.000 ja desnonats i com a mínim altres tants en curs. Què són realment aquests 500 desnonaments o els 175.000?

Els bancs al·leguen que del total desnonaments hi ha segons habitatges, locals comercials i altres, i quan se’ls pregunta quin és el nombre de desnonats de primer habitatge resulta que la xifra és molt petita (com ahir publicava El País). Serà doncs la Caixa de Pollença la que s’endú els més de 125.000 desnonaments a l’any? Qui menteix?

Entretant segueix la cançoneta de “prestigiosos” economistes, banquers, tertulians, que pontifiquen sobre els efectes negatius d’efectuar una quitança o una dació en pagament, degut al perjudici que causarien als bancs el que aquestes execucions hipotecaries no tinguessin efecte.

És que són malparits per naturalesa, o només són ignorants? No saben que els bancs una vegada presa la possessió de l’habitatge, tot i la persecució malaltissa dels miserables deutors, el deute residual no el recuperen mai? És que no saben que una persona amb un deute sobre les espatlles, que sap que qualsevol cosa que faci qualsevol ingrés que tingui, li serà embargat i per tant, sempre haurà d’estar en el terreny de la il·legalitat? És una vida perduda, no té cap futur. Ha fracassat una vegada i se’l condemna sense compassió.

I ara, els individus “creadors” d’opinió, afegeixen l’argument que la dació en pagament podria perjudicar l’ús posterior de determinats actius per part del banc, com les cèdules hipotecàries o la titulització d’hipoteques, actius quina qualificació està en mans de les companyies de ràting.

Per altra banda la premsa informa que els banquers més importants s’han reunit per tractar aquest important tema. El mateix fa la Confederació de Caixes (per cert, una mica ridícul quan només hi ha dues caixes en funcionament, les demés només són mamandúrries per donar diners a consellers i amics, o més ben dit a amics consellers).

Que faran aquests senyors? Tindran la sensibilitat d’una ameba o de veritat, per una vegada, donaran un cop de mà al país?

Desnonaments

En la crisi del 29 eren els banquers els que es llençaven per la finesta; ara són els hipotecats els que ho fan.

Potser és massa fàcil donar les culpes de tot plegat només a uns quants: els banquers, que són els més dolents de tota la colla.

En aquests moments en que els banquers estan absolutament desacreditats (s’ho han guanyat a pols) és freqüent veure’ls com el monstre del Halloween, amb els ullals vermells de sang que els penja en un regueró per la boca fins a les sabates, d’un pobre desgraciat que ha deixat de pagar el rebut de la hipoteca de la seva casa.

Aquest desgraciat es va comprometre a retornar uns diners que el banc els havia deixat per comprar una casa i per tant, el banc -com un Shylock qualsevol- exigeix el compliment del contracte. I quan aquest desgraciat que no sabia de números i possiblement era un inconscient que es creia que podria fer front als pagaments corresponents deixa de pagar, es troba amb que també ha de deixar la seva casa al banc, que la manté buida en espera de poder vendre-la i, en el pitjor dels casos, fer un bon negoci. Això és el que va passar en l’anterior crisi immobiliària.

De forma complementària el banc li diu al seu deutor que la casa que li lliura a compte del deute no té ara un valor suficient per compensar el que deu i, per tant, fins al final dels seus dies seguirà tenint un deute amb el banc que haurà de pagar amb diners o amb una lliura de carn i el banc el perseguirà allà on vagi fins a fi dels seus dies, per rescabalar-se del deute.

Aquest és el punt de vista del banquer. I aquest banquer no el persegueix directament, sinó que el dóna a una agencia de les més abjectes del mercat perquè faci la feina bruta amb tots els instruments al seu abast. No es tracta només de recuperar el deute, sinó també de donar un exemple que escarmenti els possibles incomplidors.

El punt de vista del deutor és lleugerament diferent. En el seu dia es va trobar que la pròpia entitat financera el va animar a endeutar-se (això no és pecat i no l’eximeix de la seva responsabilitat). Però a l’hora de valorar la casa objecte de compra, la taxació la va fer una societat autoritzada, en molts casos depenent de la pròpia entitat financera. La valoració efectuada té una forma de fer-ho: el valor de mercat, i aquest com hem vist és un element volàtil.

L’entitat financera és l’experta en operacions de risc. En fa milers cada any i els seus executius cobren quantitats considerables per fer bé aquesta feina.

No sembla doncs que vist com han anat les coses hagin fet bé la seva feina, i aquest no és el problema principal, el més rellevant és que pretenen que no hi tenen cap culpa, i li tiren a la cara al seu deutor que ha actuat de forma irresponsable, ja que s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats.

Entre tant, els bancs al veure que el negoci de les hipoteques rajava d’allò més bé, pels beneficis directes de la pròpia operació i per les operacions induïdes per aquesta hipoteca, van demanar finançament a curt termini a uns altres bancs (que van demostrar que eren tan irresponsables els que deixaven els diners com els que els rebien).

Total que, quan ha vingut la crisi, els bancs espanyols han vist que no podien tornar els diners, no només per la pròpia morositat dels seus deutors, sinó també per les dificultats de seguir endeutant-se (els bancs) com si fos la bota de Sant Ferriol.

Però com els banquers i els governants configuren una santa màfia, no han hagut der patir gens ni mica. Els polítics en el poder els han facilitat totes les ajudes que han necessitat, sent la seva argumentació que la banca és un risc sistèmic; i s’han  quedat tan amples.

Els altres responsables

Gràcies a les eleccions catalanes el president del Govern central ha dit que s’aturen els desnonaments, per veure de trobar-hi alguna solució a aquest drama i a aquest contracte (hipoteca) que té alguns problemes que no s’han volgut resoldre des de fa cent anys.

Els problemes del desnonament s’ha convertit en un tema social de primer ordre, i el que havia sigut una demanda social traslladada als polítics no va ser mai escoltada. Aquests polítics tenien por de desagradar els seus amics banquers, i ja en temps del president Rodríguez Zapatero, es van començar a sentir veus, primer dels banquers i desprès del propi president, que deien que si s’acceptava la dació en pagament, la hipoteca hauria de ser més cara, i aquest argument ha sigut repetit fins a la sacietat pels banquers (els primers que van opinar d’aquesta manera) i els tertulians qualificats.

Han hagut d’haver-hi morts i una campanya electoral, perquè el Govern central hagi mogut fitxa, i juntament PP i PSOE, hagin pactat una moratòria. Potser aquests dos partits majoritaris (en fer bestieses) voldran que els donem les gràcies per haver pres aquesta determinació.

Entre tant, algunes propostes tèbies s’han presentat als Parlaments, però ningú les ha tingut en compte.

De qui és la iniciativa legislativa? Del Govern? Doncs que expliqui què ha fet entretant per resoldre aquest tema.

Del Parlament, que es publiqui qui i què ha fet cadascun dels grups parlamentaris.

Que expliquin com no ha sigut necessària la modificació d’una llei hipotecària que va ser promulgada fa més de cent anys.
Que expliquin com les entitats creditícies han confegit unes minutes per les escriptures hipotecàries tan confuses com han pogut. Que expliquin perquè han creat tants índex d’actualització dels tipus d’interès. Que expliquin com és que hi ha un sol (mínim) pels tipus d’interès i en canvi no hi ha un màxim. Que expliquin perquè els tipus d’interès de demora han de ser usuraris.

Darrerament apareix un altre argument en origen dels banquers i repetit pels tertulians. Si no s’executen les hipoteques pot estendre l’exemple i els que ara compleixen amb la seva hipoteca potser deixaran de complir. Ho ha dit el president del Popular en un to absolutament moderat, però sense tenir en compte que és un home que presideix un  banc que té un perdigó a l’ala.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Programes electorals

Hem entrat en la campanya electoral. Estic observant amb un cert astorament que quan als candidats se’ls dona oportunitat per explicar el seu programa, només, indefectiblement, saben parlar del que no fa bé Artur Mas. Es pot entendre, perquè és l’enemic (polític) a batre, però no haurien de dir alguna cosa del que ells farien si fossin govern?

Em resulta curiós (per no posar-li algun adjectiu ofensiu) que el PSC que navega en aigües ignotes, sigui capaç de fer veure que té un discurs coherent. Igualment em resulta... (ara si que ja no sé com qualificar-lo) que el PPC tingui la barra de criticar a CiU (que és criticable) en un aspecte del que el PP és el representant més genuí de tots els temps i de tota la història: la corrupció. Em resulta curiós el discurs de ICV-EUiA (que ja són ganes d’anomenar a un partit amb aquestes sigles), sempre congestionat com si no fes bé la digestió, que de forma permanent abandona la qüestió país, per anar-se’n cap a qüestions ideològiques que quan van estar en el poder no van ser capaços de posar en funcionament.

Em nego a comentar els el cas de Ciudadanos, no tant per la seva irrellevància quantitativa, sinó ideològica. Que amb el seu populisme faran feina? Potser sí, però a mi no m’interessen de forma absoluta.

 

Maria Badia

 

La Sra. Badia i altres eurodiputats han enviat una carta a la Comissaria de justícia Sra. Viviane Reding, demanant l’empara de la UE contra les amenaces de l’eurodiputat Vidal Quadras i de les veus de la caverna que expliciten que s’ha de complir la llei utilitzant tots els mitjans disponibles, amb una clara insinuació a les forces armades (ministre de Justícia, president del Govern, ministre d’hisenda, expresident Aznar, expresident Felipe González...). Al mateix temps ens recorden que l’exèrcit és el garant de la unitat de la pàtria.

La Faes amb l'auditori dels intel·lectuals Vargas Llosa i Boadella, és una institució realment lamentable. Els discursos de Montoro i Aznar, quedaran a les hemeroteques com els més ridículs de la història.  La seva veu d’opereta i sobretot les seves idees d’individus poc evolucionats, fa que no ens els puguem prendre seriosament. És possible que sigui una exageració fer cas d’aquestes amenaces, però el cert és que si existeixen i, per tant, cal començar a prendre algunes mesures.

No estic segur que la carta origen del conflicte, sigui una carta desafortunada, i encara estic més en desacord que sigui Rubalcaba qui la desautoritzi.

El fet que Espanya no tingui projecte, no ens ha de sorprendre. Ara governa el PP i està fent el que ha fet sempre, mentir i defensar el caspós estat espanyol i, volent o no volent, perjudicant a tots els catalans.
El que si em sorprèn és l’actitud dels socialistes que, amb Rubalcaba al davant i Navarro al darrere, han perdut absolutament el nord. Com entenen el socialisme aquests senyors? No s’adonen que s’han convertit en irrellevants? El socialisme havia tingut un cert predicament en temps de Felipe González, fins que ens vam adonar que aquest home ha sigut corromput pel poder. Ningú sap d’on ha sortit la seva fortuna i en canvi si s’han posat negre sobre blanc els seus errors polítics i econòmics i els seus canvis de criteri a mesura que ha anat decantant-se cap a la dreta. En contraposició, un altre socialista que està absolutament desacreditat -Rodríguez Zapatero- deu haver sigut un dels socialistes més honestos, que no vol dir encertats, que hem tingut al govern.

Aquest clima de violència, de moment verbal, desencadenada pel govern central, no és gens aconsellable per la salut de tots plegats. El govern central (sigui quin sigui el seu color) ha d’entendre d’una vegada que la catalanofòbia actual (atiada per alguns polítics i mitjans de comunicació) no ens durà a cap punt desitjable.

Si les posicions són tan irreconciliables, quin mal hi ha en una separació?

 

 

Cop policial al blanqueig de diners

Els cossos de seguretat han desarticulat la banda xinesa que blanquejava diners. En les informacions aparegudes diuen que els diners finalment anaven a parar a la Xina. El nucli dur està localitzat a Fuenlabrada i està format per uns 15 delinqüents (presumptes). Hi ha, naturalment, molts col·laboradors necessaris, que també han sigut detinguts.

No han pogut localitzar a un altre blanquejador il·lustre, amb pedigrí i confés -Emilio Botín- que ja fa molts anys va evadir diners i impostos, sense que quedés clar d’on procedien aquests diners. El frau comés per Emilio Botin ascendia a 2.000 milions, mentre que el de la banda descoberta es parla de 200 o 300 milions a l’any.

Com l’operació encara no ha acabat, esperem que la policia pugui localitzar-lo.

El dret a l'autodeterminació dels pobles

Abans d’encetar aquest tema faré una mena de confessió política-cultural. Quan vaig anar a l’escola, en la dècada dels anys 40, em van educar d’acord amb els cànons establerts pel ministre Wert. És a dir, teníem com a única llengua d’aprenentatge i de comunicació -el castellà- teníem classes de religió i de formación del espíritu nacional, la història que vam estudiar era una espècie d’història d’Espanya ben particular, que s’acabava amb el Glorioso Alzamiento Nacional, sense que ni tan sols s’expliqués res d’aquell fosc capítol. Cantàvem el cara al sol i hissàvem la bandera nacional cada matí abans d’entrar a classe. No hi havia cap més cultura que la castellana i la literatura en altres llengües no existia. A més, érem proamericans, perquè rebiem cada dia un got de llet en pols provinent dels seus excedents. Més endavant (1957) quan em vaig presentar a oposicions per treballar en una entitat financera (en aquells temps es feien oposicions) vaig haver de superar les proves establertes, entre les quals hi havia Los Principios del Movimiento. Finalment, quan em va tocar fer la mili, no vaig recórrer a influències per aconseguir una destinació que em fes més amable aquest “deure” ni tampoc vaig ser capaç de ser objector de consciència, ni vaig defugir agafar l’escopeta per estret de pit o curt de talla, com van fer alguns que s’havien lliurat de la mili i promovien la guerra a l’Iraq. Vaig fer totes les guàrdies, tota la instrucció i tot el que calia fer per ser un bon soldat. Per tant, no se’m pot assenyalar com a producte de l’adoctrinament de la nacionalista i pèrfida escola catalana. Així doncs m’he format com un bon espanyol tot i que la meva adhesió a la idea d’Espanya ja fa molt de temps que trontolla.

Dit això, passo a explicar el que he pogut entendre sobre aquest qüestionat dret a l’autodeterminació sense voler establir cap relació amb les possibles situacions polítiques existents en tot el planeta. És a dir, amb la pretensió de fer una descripció neutra.

És ara gairebé impossible descriure el que va succeir a Europa el 4 d’agost de 1914.Els dies anteriors i posteriors a la Primera Guerra Mundial es troben separats com el final d’un període i el començament d’un de nou. La Primera Guerra Mundial va fer explotar la comunitat europea de nacions, una cosa que cap altre guerra havia aconseguit fins llavors. Les guerres civils que van seguir posteriorment no només foren més sagnants i cruels que totes les que les precediren, sinó que van originar migracions que no van ser rebudes en cap lloc. Res del que s’estava fent per estúpid que fos i per molts que fossin els que ho sabien, va poder ser desfet i evitat.

Amb l’aparició de les minories en l’Europa oriental i meridional i amb els apàtrides empesos a l’Europa central i occidental es va produir un element nou de desintegració.

Les condicions del poder modern fan de la sobirania nacional una burla excepte pel que es refereix als estats gegantins.

Ni la Societat de Nacions ni els tractats de minories havien impedit que els estats recentment establerts assimilessin aquestes minories. La minoria russa o l’alemanya a Polònia no consideraven superior la cultura polonesa, ni se sentien impressionats perquè els polonesos fossin el 60% de la població i no estaven d’acord amb les mesures discriminatòries en contra seu.

Els moderns estats-nació sempre volen una homogeneïtat ètnica, amb l’esperança d’eliminar les diferenciacions naturals que provoquen odi, desconfiança i discriminació.

Aquest era el tenebrós panorama que dibuixava Hannah Arendt (Els orígens del totalitarisme) referint-se a aquells temps.

Els orígens d’aquest dret

La ONU és una bona font d’informació pel que fa a l’origen del dret a l’autodeterminació dels pobles, manifesta que és un pilar del dret internacional i que se sustenta en les declaracions i tractats subscrits per les diferents nacions. Des de 1945 quan la Carta de les Nacions Unides, més de 60 noves nacions han aparegut en el mapa en la segona meitat del SXX. Es una conquesta històrica, per més que en el document de la ONU s’insinua una coincidència que no els agrada: els interessos d’alguna de les potències internacionals (vull suposar que es refereix a Rússia) que volia acabar amb els “vedats de caça privats” dels imperis colonials.

Les fons jurídiques sobre el que se sustenta aquest dret està en la ja esmentada Carta de les Nacions Unides i el dos Pactes de Drets Humans de 1966, ambdós subscrits per Espanya. La defensa que fa d’aquest dret és inconfusible i indubtable. Ja en l’article primer d’aquest Pacte s’estableix que: Tots els pobles tenen dret a la lliure autodeterminació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.

El problema ve en la pràctica amb els diferents models d’autodeterminació, en les diferents concepcions i en les seves conseqüències, i s’ha de tenir en compte que el dret a l’autodeterminació té una forta component política i aquesta component se supedita als Estats poderosos i a les institucions financeres i comercials internacionals, així com les empreses transnacionals, que moltes vegades qüestionen i manipulen el reconeixement d’aquest dret.

Cal reconèixer que la creació d’un nou Estat no sempre obeeix a criteris objectius jurídics, ja que aquest dret pot estar instrumentalitzar per alguns poders regionals o internacionals així com per interessos privats. Tot plegat obliga a tractar aquest dret amb molta precaució.

De totes maneres els exabruptes contra el dret a l’autodeterminació es cura com sempre es curen aquestes coses: llegint, i com diu l’autor de Delenda est Hispania, quan diu: que passi el que passi, s’arribi allà on s’arribi en la posta en funcionament d’aquest dret, al final del camí hem de poder continuar mirant als ulls dels nostres germans, amics, veïns i coneguts, amb independència del seu origen o convicció personal.

L’objectiu de l’autodeterminació

Malgrat que alguns polítics despistats diuen que l’autodeterminació i la independència són coses diferents, hem de reconèixer que l’objectiu de exercitar el dret a l’autodeterminació ens ha de portar a la consecució d’un estat independent.

Ara bé, també cal reconèixer que des dels poders de l’Estat sempre s’ha mantingut la idea de la indissolubilitat unitat de la nació, és i ha estat una espècie de mantra sense que mai hagi quedat clara la seva justificació. I també, el dret Internacional estableix que totes les nacions són indissolubles, tot i que la realitat històrica i la pràctica internacional s’encarreguen de demostrar que aquesta asseveració no és certa.

 

 

 

Delenda est Hispania

 

Tots en som testimonis,. Una vegada més que els fets van per davant de les idees i els ideòlegs van mig perduts. S’han trobat que de cop i volta, quan ja semblava que la nació catalana havia deixat d’existir, la reivindicació és més forta que mai. Potser ingènua, potser confusa, però sobretot, sentida emocionalment, sentimentalment i patriòticament.

Dins aquesta voràgine d’esdeveniments i a la fi de tenir la millor informació possible, llegim, arguments i contra arguments, en favor i en contra del dret a decidir, de tenir institucions de l’estat pròpies i de tenir un estat independent.

Entremig d’aquestes turbulències, surten alguns empresaris, o millor dit, gestors que s’han apropiat d’empreses, algunes vegades per mètodes més que discutibles, que prenen cartes en aquest assumpte i estan preocupats pel que en diuen “el seu negoci”, i no només això que seria molt lícit, sinó que entren en camps de mines, i tenen la barra de pressionar als poders polítics establerts legalment perquè facin el que ells creuen més convenient pels seus interessos. Forma part d'aquelles inconfesables relacions entre polítics i l'establishment que ha garantit en els darrers 300 anys la preminència de l'espanyolisme més ranci.

Així doncs amb la finalitat de rearmar-me amb dades i arguments he començat a llegir “Delenda est Hispania” d’Albert Pont. Només he llegit la introducció i ja estic emocionat. No m’he pogut resistir a fer un comentari d’urgència abans d’acabar de llegir-lo complert.

De qualsevol manera esmento algunes frases:

L’Estat català no serà viable ni política ni socialment si no és capaç d’integrar totes les sensibilitats de la societat catalana, i no només aquelles que provenen del sobiranisme més radical.

Passi el que passi, arribarem allà on arribem, al final del camí hem de poder continuar mirant als ulls dels nostres germans, amics, veïns i coneguts, amb independència del seu origen o convicció personal.

Cada vegada es fa més evident la debilitat de les nostres institucions d’autogovern, com de la nostra classe política i econòmica, davant d’una Espanya irreconciliable.

Allò que alguns anomenen establishment català, la nostra pròpia classe política, la nostra comunitat autònoma i les seves institucions, també són Espanya. Les inconfessables complicitats personals amb les grans corporacions empresarials espanyoles, només garanteix la preeminència política, econòmica i ideològica de l’espanyolisme.

L’Estat espanyol és el resultat del trencament de la nostra pròpia història. No som un territori voluntàriament sotmès a la sobirania d’una Castella que s’ha apropiat d’Espanya, ni som el patrimoni del seu rei i de les seves institucions.

Els nostres avantpassats varen originar el pactisme que va inspirar Grotius, la representació de classes, la separació de poders, els antecedents de la sobirania nacional, el sotmetiment reial a les constitucions i a l’imperi de la llei. Vàrem tenir la primera monarquia europea que fonamentava els seus drets polítics, n o pas per legitimitat divina, sinó en la seva designació civil.

El llibre està dividit en tres parts:

1.    Exposició de fets i motius

2.    L’objectivació de la independència

3.    Alea Iacta Est

Unes 500 pàgines que prometen ser un conjunt d’informacions objectives que volen destruir el mite de la impossibilitat del que és possible. El preu 22,9 euros.

El llibre està publicat pel Centre Català de Negocis i Carta Blanca Viena Edicions. Naturalment les grans editorials s'hi deuen haver posat de cul.

 

 

 

 

Lara - Cuyàs

Vaig llegir amb un cert astorament l’article del Sr. Cuyàs (Lara, 3.10.2012) on literalment es deia que “L'endemà de la manifestació de l'Onze, després de les declaracions de Mas, el president va rebre una trucada d'Isidre Fainé, el director general de La Caixa, que va fer tremolar els fonaments del Palau de la Generalitat i l'edifici sencer”.

Jo, per qüestions de treball, he pogut parlar varies vegades amb el Sr. Fainé (ja fa anys) i no crec pas que fos possible que es produís uns fets com els que puc interpretar del paràgraf transcrit. El poder polític no pot ser interpel·lat pel poder econòmic i/o financer i el Sr. Fainé és molt conscient del seu paper com a capdavanter (que no amo) de la més important institució financera del país i mai hauria caigut en aquest parany. El Sr. Fainé és probable que no em recordi, perquè de vegades ni em saluda o bé s’equivoca de nom a l’esmentar-me, però ben segur és degut a les moltes relacions que manté aquest senyor i que fan difícil es recordi de tothom.

El que si es cert és que tothom pot opinar com cregui convenient, i votar per l’opció més d’acord amb la seva ideologia i forma de pensar, però pressionar al poder polític, no ho pot fer ni el Sr. Lara ni el Sr. Fainé i, com a mínim aquest darrer sí que ho ha de saber perquè els ideals que ha viscut durant tants anys a "la Caixa" han d'haver impregnat el seu pensament, i no crec possible hagi comés aquest error.

El Sr. Fainé té un problema prou delicat, perquè el negoci que ell dirigeix té interessos a tot Espanya i si pren partit per alguna opció política, les votacions dels seus clients, poden també decantar la balança del negoci de CaixaBank.

 

 

Informe (superficial) sobre les tarifes (domèstiques) elèctriques

Quan els Governs i les elèctriques es posen d’acord per transferir diners des dels consumidors als accionistes de les elèctriques

 

Des de la Transició cap a la democràcia (això que en diem democràcia, però que no ho és) les tarifes elèctriques han estat un dels secrets i misteris més ben guardats del planeta (abans de la Transició tot ho era de misteriós) i, al temps que regnava el més absolut desconcert sobre aquestes tarifes s’han amassat immenses fortunes al voltant d’aquestes empreses i aquestes tarifes.

Entretant el consumidor, client o com vulguem dir-li (per exemple, estafat), està en el desconeixement més profund de com es confegeixen les tarifes elèctriques i veu com de forma consistent i continuada les tarifes es van apujant amb l’explicació que el preu del petroli s’apuja, tot i que l’electricitat que es genera procedent del petroli no suposa ni un 1% del total.

 

El sistema és ben simple: es treu un poquet a cada ciutadà i es regala a les empreses elèctriques que, per més que diguin, no deixen de ser la branca d’un Ministeri. Se’ls autoritza uns preus suficients perquè aquestes empreses no s’hagin de preocupar pels beneficis ni per ser eficients i d’aquesta manera al seu front hi han pogut posar gestors sense chispa (és que parlem d’elèctriques). Sigui com sigui, per les diverses vies i les diverses autoritzacions tenen els guanys assegurats. Quina bicoca!

 

Tot aquest disbarat el devem, en bona part, a la incompetència més absoluta dels diferents governs i de les decisions que han pres sobre aquest tema.

Si comencem per aquell president de Govern que pràcticament va estrenar la democràcia i que ben segur va fer coses ben fetes (i també unes cagades com un piano), podrem recordar com va suspendre la construcció d’unes centrals nuclears que ja estaven mig construïdes; es van malmetre una quantitat de diners fabulosa i que, per compensar a les elèctriques les pèrdues provocades per aquesta suspensió, es va resoldre -com no podia ser d’altra forma- que ho pagués el consumidor a través del rebut de la llum. Només van ser uns quants bilions de pessetes; total no res, i si se’n posa una mica a cada rebut ni es nota; avui, desprès de més de 25 anys, encara ho devem estar pagant en el rebut de la llum.

Aquest mateix expresident -Felipe González- que ara és un defensor de les energies nuclears, ens va donant consells i moralina a tots els ciutadans de com hem d’actuar, de què hem de fer, etc. etc. És l’avantatja de no tenir memòria ni haver de retre comptes a la societat.

Però desprès la venir el PP, amb Josemari Aznar al front i el seu ministre d’Indústria Josep Piqué. Va congelar les tarifes, creant aquell concepte tan bonic, mal anomenat dèficit tarifari. La idea és molt bona: traspassar el deute a les generacions futures i, merda per l’últim! Els ciutadans no sabem com es configura aquest dèficit tarifari, però sembla que ja ha superat els 24 mil milions d’euros. Va ser en l’any 1998 quan es van inventar uns CTC (Costos de Transició a la Competència, que havien de durar fins el 2010 però que per pura vergonya ja el 2006 van decidir acabar-ho) que venia a ser una compensació per les inversions poc rendibles que havien fet anteriorment, o com diuen d’altres fonts, la compensació per passar d’un sector regulat a un sector liberalitzat, i aquesta compensació es va resoldre com sempre: en el rebut de la llum! Això era una bagatel·la, 2 bilions de les antigues pessetes, que per acabar d’embolicar la troca es van titulitzar, amb la qual cosa hores d’ara hi deu haver intoxicat des de fons d’inversió fins a particulars.

Arribem als temps de Rodríguez Zapatero que, enlluernat per les energies renovables va capgirar algunes coses més. Avui per avui, les renovables són molt més cares que l’energia nuclear, o això diuen els experts, tot i que no tenim seguretat de res, ja que en la forma de fer els comptes mai sabem si el tractament dels residus nuclears està inclòs en aquest compte, ni tampoc sabem els anys de vida d’una central nuclear, ni el preu del petroli que per la seva pròpia essència i la de les persones que hi trafiquen és una cosa bruta i inconcreta, ni moltes altres coses que afecten a aquest resultat. L’enlluernament de Rodríguez Zapatero es plasma en una riuada d’ajudes xifrada en milions d’euros per aquestes energies, que no sabem si seran sostenibles (econòmicament) o no. El tema dels fraus en aquestes empreses “sostenibles” és simplement un sistema de manca de control per part del govern i de les seves institucions; no mereix cap més comentari.

Per acabar-ho d’adobar hi ha les ajudes al carbó, aquest si, clarament una producció insostenible econòmicament i ecològicament, tot i que encara s’endú un bon percentatge en la producció d’electricitat (un 22% del total) .

Amb Mariano Rajoy al poder, novament els seus ministres potinegen les tarifes, fins al punt que ja no sabem on som. Els cracks dels ministeris i de les elèctriques no ho podien fer més complicat.

Què bé els nostres dirigents polítics! Què bé els dirigents de les companyies elèctriques! Gràcies, moltes gràcies. Ara doncs només ens queda reconèixer la nostra culpa, la dels consumidors, que per més que som els que paguem la festa, ben segur som els responsables de tot plegat i hem d’entonar el mea culpa.

 

El punt de vista del consumidor

Deixant-nos d’estratègies (nefastes) dels nostres dirigents polítics adequadament aconsellats pels lobbis elèctrics, ens queda al dret a triar (no a decidir, que és una altra cosa). Els consumidors particulars (no empreses) tenim una tarifa que en diuen d’últim recurs (abans de suïcidar-nos?), una tarifa més cara que les de les empreses, que no sé ben bé per quin motiu paguen l’electricitat més barata per més que sigui una constant a tota la UE (no estem en un mercat liberalitzat?)

L’últim recurs que tenim es canviar de companyia i si ho fem ens trobarem amb una sorpresa: el preu del quilovat és el mateix per a totes les companyies i, per tant, nosaltres pagarem el mateix preu. On és la competència? Queda l’excepció de les ofertes que et fan les companyies (per un curt període de temps) amb uns descomptes, però ¿té algun sentit?
 

Estem altra vegada en aquelles ofertes opaques, poc comprensibles i que indueixen a l’engany, i tot això patrocinat i aprovat pel nostre Govern. No sabem quan ens costa la llum (directa o indirectament). L’únic que sabem és que ens apugen sense parar el preu de l’electricitat i ens diuen que els hem de donar les gràcies, perquè haurien d’haver-la apujat molt més.

Així doncs, per ser ben educat, des d’aquí, els dono les gràcies als diferents Governs, als seus genis en els ministeris d’indústria, a la Comissió Nacional d’Energia i a les Companyies elèctriques algunes d’elles ben assessorades per l’ex-president del Govern Sr. Aznar.

 

En  la factura que hem pagat el mes de setembre la companyia de torn ens factura un concepte addicional, un ajustament de preus, tal com dicta el nostre mai prou ponderat Tribunal Suprem, perquè deu haver considerat que encara no som el primer país d’Europa en pagar més car el preu de l’electricitat.

La formació del preu de l’electricitat

Tots sabem que estem en un mercat lliure (!) i que podem convenir el preu amb el nostre subministrador, a no ser que ens acollim a la tarifa TUR. La veritat és que he fet una enquesta entre els meus coneguts i ningú m’ha dit que tingui una altra tarifa que la TUR, per tant, entenc que la liberalització del mercat elèctric per les economies domèstiques no passa de ser un model teòric que en la realitat no existeix. Fa temps va venir a casa un comercial que m’oferia canviar de companyia. Li vaig preguntar per què havia de canviar, si oferien preus diferents. Em va dir que no, el canvi havia de venir motivat pel servei (i en tot cas per alguns descomptes promocionals i temporals).

Des de l’any 2000 els ingressos no han estat suficients per cobrir els costos i s’ha generat el que de forma errònia s’anomena com a “dèficit tarifari”, un sistema magnífic que suposa dues coses: una, que els consumidors futurs es faran càrrec de les despeses no pagades pels actuals consumidors, i dos, que entrem en una nebulosa en la que la companyia fixa els seus costos (i no té cap al·licient per fer eficient la seva empresa) i ho trasllada al consumidor. Com es veu, un mercat liberalitzat!

Per arrodonir el tema hi ha el fet que el dèficit tarifari el calculen les mateixes elèctriques (amb supervisió del Govern, que vol dir que ningú supervisa) i el resultat de tot plegat és que han aconseguit unes tarifes (per famílies i per empreses) de les més cares d’Europa. I per enredar la troca resulta que la CNE (Comissió Nacional Energia) ens posa sobre avís que en les tarifes domèstiques no hi ha competència i, per tant, estem completament en mans de les companyies elèctriques, que facturen com volen.
És el cost de la incompetència!

 

 

 

 

El rei m'ha escrit una carta

 

Quan era petit escrivia una carta als Reis de l’Orient cada any. Ara passa juntament el contrari. El Rei m’ha enviat una carta, on, des de la seva superioritat moral, m’amonesta i em diu què he de fer.

Deu ser part de les seves funcions, per més que més aviat sembla redactada pels militars colpistes i reaccionaris que ara tornen a treure el cap. Es parla de la sagrada unitat de la Pàtria, sense explicar quina cosa és això.

A banda d’una Constitució covarda en la que s’estableix un que l’exèrcit serà el garant d’aquesta cosa excelsa que és la sagrada unitat de la Pàtria, té algun sentit democràtic que hi hagi aquesta definició? Molt abans hi ha la Declaració dels Drets Humans on s’estableix de forma clara el dret dels pobles a viure i organitzar-se com els sembli convenient. Per altra banda aquests nacionalistes unificadors de la Pàtria que no coneixen ni la història ni la democràcia, encara han de justificar perquè no donen cap explicació per defensar aquesta unió per sobre de tots els altres drets, i perquè ara es preocupen pel que ens pot passar als catalans si marxem d’Espanya quan de forma constant ens estan menyspreant, insultant i espoliant-nos econòmicament. Hi posaria noms, però no vull ni esmentar-los, em causa repugnància.

Però tornant a la carta, jo no vull un rei que se’n vagi a caçar elefants, que no sàpiga mantenir una discreció personal i de formes, que no sàpiga defensar el seu lloc de treball d’una forma prou digna. Que no sàpiga que quan hi ha una injustícia el que s’ha de fer és resoldre-ho de forma immediata i no pas apuntar-se a la tesi malèvola i prepotent del president Rajoy: ara no és el moment. No li vull cap mal, però si proposo un ere, una compensació econòmica pels serveis prestats i que se’n vagi a casa.