Partits Constitucionalistes

(carta publicada a l'ARA el dia 1.7.2016) 

 

Una vegada més hem vist la veritable cara dels partits “constitucionalistes”. Són els que donen cobertura a la corrupció amb entusiasme. La Mesa del Congrés, formada per PP, PSOE i Ciudadanos, donen tota la protecció a l’indigne ministre de l’interior, i l’eximeixen de donar explicacions per les seves gravíssimes actuacions.

Però a partir d’aquest dia, que cap d’aquest partits em torni a parlar de regeneració política. No hi creuen. No la volen. S’hi troben còmodes en el fangueig.

Encara no entenc com es van celebrar les eleccions del dia 26. Els partits polítics, si tinguessin una mica de dignitat, haurien d’haver avortat les eleccions. No es podien celebrar mentre es mantingués al front com a àrbitre i controlador un home tan deshonest i trampós com Fernández Díaz.

Potser sí que el PP ha promès a la mesa del congrés que l’apartarà ara de forma immediata, però el que havien d’haver fet els partits honestos, és retirar els seus candidats del dia 26 i demanar als ciutadans que no anessin a votar.

Saben aquests partits que són els col·laboradors necessaris i tenen tanta o més responsabilitat que els mateixos delinqüents?

Què més ha de passar...

perquè un partit com el PP desaparegui del mapa?

Al PP li han passat totes les desgràcies, o no són desgràcies? Tots els tresorers del partit li han fet llufa, tots els ministres han mostrat abastament la seva incompetència, la seva manca de moral i d’honestedat. Si no ells directament, sí per donar suport a persones indesitjables i per convertir les Institucions de l’Estat en Institucions extractives.

És el primer partit de la història acusat pels jutges de falsedat en els seus comptes, de blanqueig de diner, de prevaricació, d’utilitzar les institucions de l’estat en benefici del partit, d’apropiació indeguda i no sé quantes coses més. El campió mundial de la corrupció.

Tenim sobre la taula el cas Bárcenas, el cas Taula, totes les institucions valencianes del temps del PP, totes les institucions madrilenyes que han estat a la vora de la Esperanza Aguirre, i ara només li ha faltat que el seu inútil ministre d’interior, a més de delinquir —presumptament— creï falsedats al voltant dels competidors polítics, obrint expedients i informant a diaris de suposades corrupteles de polítics competidors que han resultat falses, creant una policia política com la Stasi. I tal com va dir el professor Cotarelo, ens podem refiar d’un home amb aquesta pinta com a àrbitre en la contesa electoral recent? Creieu que el ministre no és capaç de posar la mà a les urnes per decantar el vot cap on li convingui? Jo no n’estic segur i crec que s’hauria hagut de demanar observadors internacionals.

Aquesta és una simplificació del que és el partit procedent del franquisme dirigit en el seu dia per un president —Aznar— que va ser enxampat liquidant els seus impostos fraudulentament, que té moltes coses a explicar dels seus negocis amb Líbia, amb Murdoch i amb països sud-americans. En definitiva, que no se sap d’on ha sortit la seva fortuna. Que ens va ficar en una guerra basant-se en mentides i encara no ha demanat perdó.

El seu successor Rajoy, és un home de fiar? Encara no s’ha aclarit el cas del sobres amb percepcions extres, diner negre, a la cúpula del partit, i el que és més greu, la seva política de inanició ens ha dut a un enfonsament econòmic de les classes populars, a un estat més endeutat de la història, a unes cotes d’atur inimaginables. Mentre les seves polítiques han dut a la misèria a una gran part de la població.

Però Rajoy és un home entranyable, un home que m’entendreix, amb el seu caminar ràpid, els seu braceig una mica ridícul de Chiquito de la Calzada, la seva dislèxia profunda, la seva poca memòria que avui promet una cosa i després se’n oblida i, sobretot, els seus col·laboradors. La Soraya, petiteta però eixerida, la Cospedal que ha tingut moments brillants en la història de la humanitat, els seus ministres, que semblen extrets dels barris baixos de Nàpols, tot plegat fa que te’n oblidis de tot l’anterior.

A Rajoy no li agrada el contacte personal, no es troba bé entre els ciutadans. No sap què dir-los ni què fer. Però quan es troba en la seva salsa, l’home canvia d’aspecte. És un altre home. És un expert en futbol i podria radiar un partit, fer alineacions de futbolistes, posar-se la samarreta de “la roja”.

Davant d’aquest panorama els espanyols han votat altra vegada aquest partit, a aquest líder, i el PP ha tret més vots i més escons que no pas el 20-D. Insòlit! Inimaginable! Trist!

Com ha dit el diputat Rufián, Espanya, no es vol reformar. Què hi fem nosaltres els catalans al costat d’aquests fatxendes?

Si els catalans volem una vida civilitzada on es respectin els ciutadans, a tots els ciutadans, no ens queda més remei que provar amb la independència, que tampoc és segur que ens porti al paradís que cerquem, però al menys ho haurem provat.

L’alternativa de conviure amb els descendents dels visigots no ens du a cap lloc. Provem una cosa nova connectant directament amb Europa per més que tingui molts defectes, on segurament la convivència serà més fàcil.

Chicago, anys 30...

Eliot Ness va ser l’agent que en els anys 30 va aconseguir posar entre reixes al gàngster Al Capone. Avui l’escenari és semblant, però els actors estan confosos en els seus papers. La màfia està instal·lada al cor de les institucions.

Novament el ministre de l’Interior continua fent de les seves. Ell és la Llei, ell pot fer el que li doni la gana, qui s’oposi a la seva voluntat és home mort.

Ara ens obsequia amb l’intent d’obtenció/segrest d’uns fitxers informàtics en els locals del diari Público. Sembla que s’havia oblidat de demanar una autorització judicial i la seva policia se’n ha tornat a casa amb la cua entre les cames.

Fins quan aguantarem aquest individu? Fins quan aguantarem el partit que li dóna suport? El president Rajoy li atorga tota la seva confiança, la vicepresidenta Soraya també, la inefable Esperanza Aguirre, que atreu la corrupció com la merda a les mosques, diu que caigui el pes de la llei, no sobre els delinqüents, sinó sobre els que publiquen la notícia. Tots aquests que els donen cobertura, que són els col·laboradors necessaris per a delinquir no són també delinqüents? Mentre, el senyor ministre ha deixat la policia com una casa de putes sense mestressa. Tothom conspira, hi ha grups de "policia patriòtica" que delinqueix, i el senyor ministre bada la boca.

Mentre, els partits que tenen alguna possibilitat de formar el nou govern d’aquestes segones eleccions, demanen la dimissió dels interfectes, però ho diuen en veu baixa, no fos cas que algú s’ofengui.

No senyors del PSOE, de Podemos, de Ciudadanos, s’ha d’anar a la fiscalia i presentar denúncia contra els delinqüents i sobre els que els donen empara. Això és el que s’ha de fer. I hem de convocar una vaga general perquè Fernández Díaz i De Alfonso, tenen dues opcions, anar davant del jutge o directament al psiquiàtric si és que estan malalts.

Ara, Mariano està tranquil perquè el Brexit els dóna força per oblidar la innombrable corrupció que assola el seu partit i a tot el país. De pas, la quadrilla dels tres (PP, PSOE i Ciudadanos, als que s’ajunta l’inefable Felipe González que es vol fer perdonar l’origen de la seva fortuna i els seus negocis a Panamà) diuen que els referèndums són una cosa del dimoni. Que mai s’ha de preguntar coses que divideixin. Venen a dir que els ciutadans només hem de votar sobre coses en les que hi estiguem d’acord.

Aquesta és la idea de la democràcia que tenen els principals partits constitucionalistes, tots emmerdats fins a les orelles amb la corrupció.

I a l'impresentable Fernández Díaz li vull dir una cosa. No torni a dir mai més que és catòlic, perquè homes com ell no poden estar en una comunitat cristiana, predicant una cosa i fent-ne una altra. Un cristià no pot fer el que ell fa o el que fan alguns bisbes.

I finalment que no ens prenguin per imbècils. L’argumentació dels corruptes és que el delicte és la gravació de converses oficials dins el despatx del ministre de l’Interior, que només això ja és suficient per cessar al seu titular, no ho és en canvi el contingut d’aquestes converses, que semblen més aviat de “quinquis” traficants de droga i de persones.

A aquesta gent suposo que tenen la pena del “telenotícies” i les seva famílies ho ha de patir amb desesperació i vergonya. Però ni tan sols això els impulsa a un gest de dignitat i presentar la dimissió abans del seu cessament sense honor?

I els ciutadans podem permetre que el vigilant de les votacions de demà diumenge siguin supervisades per un home sense honor com el ministre de l’Interior? I podem permetre que De Alfonso torni a la carrera judicial després d’haver comprovat l seva línia de pensament i les seves actuacions delictives? L’Audiència hauria ja de posar-se a revisar totes les sentències emeses per aquest jutge des del primer dia fins que va ocupar, en mala hora, el càrrec de Cap de l’Oficina Antifrau.

Hi ha qui pensa que potser aquests fets a l’Espanya casposa seran interpretats com a justificació als intents de segregacionisme catalans. I així veiem la premsa madrilenya com està amagant aquests fets i fins i tot periodistes que han participat en altres conxorxes com Marhuenda i Inda, s’atreveixen a dir que les converses entre Fernández Díaz i De Alfonso, són les normals entre aquest tipus de càrrecs institucionals.

Regeneració ja! Però no la que prediquen els líders constitucionalistes, sinó la de veritat.

Rivera s'apunta a l'estratègia de Fernández Díaz

L’actiu líder de Ciudadanos se’n va a Tenerife a fer un míting. Els diu: “Nos ayudasteis mucho en la Guerra Civil; ahora os vamos a ayudar en todo”.

De què parla el ciudadano Rivera? De la Guerra Civil, la que Franco va començar a les Canàries? M’ho hauria d’explicar, i també que vol dir “os vamos a ayudar en todo”.

Bé els tenerifenys sabran i avaluaran si és un individu fiable.

Si tenen dubtes que escoltin el que deia un altre individu fiable com De Alfonso: “Rivera vino a mi despacho y me dijo que me daria apoyo en todo (?), però que tenia que darle algo a cambio”,

Llenguatges clars de polítics transparents. Apunteu-s’ho per diumenge.

Un nou 11-M

Era l’any 2004, un atemptat horrorós i els efectes de les mentides d’Aznar i Acebes van fer la resta. Els ciutadans no van suportar les mentides d’aquests governants, més en un cas tant indignant com el atemptat que va produir gairebé 200 morts, i van decidir expulsar-los.

Ara es dóna un altre cas semblant. El ministre més ruc de tota la Transició, Fernández Díaz ha posat en funcionament un altre embolic, i Rajoy, que estava al corrent del que es coïa, hi va donar la conformitat. Ha estat la gota que ha fet vessar el vas d’una llarga sèrie de actuacions d’aquest home curt de gambals.

Veient com els perillava la seva poltrona els “peperos” s’ha posat mans a l’obra —ja fa temps—, creant infàmies sobre persones que eren simplement competidors polítics.

Són miserables fins al moll de l’os. Han estat capaços de crear “casos escandalosos” per perjudicar la imatge de polítics honestos, han estat capaços de combatre amb males arts les idees polítiques, són persones malvades i incompetents que no mereixen estar ni un minut més al govern de l’estat.

Es parla de dimissions, però el que correspon és cessaments. Potser no està al codi penal, però aquests homes són delinqüents i segurament se’ls hauria de jutjar per aquests delictes.

El cas ara és públic i notori. Fernández Díaz convoca al Cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, li diu, li insinua, que investigui a uns polítics catalans perquè tenen idees polítiques diferents a les seves. El Cap de l’Oficina antifrau, no denuncia al ministre per comportament mafiós, més aviat li diu: a les seves ordres, ministre. Li dóna consells i l’ajuda a establir una estratègia per aconseguir les seves finalitats-

El “memo” (idiota, totxo, ...) del ministre no explica si ell ordena gravar les converses oficials (no privades) que tenen lloc al seu despatx. Vull creure que tot l’enrenou té aquest origen. El ministre, que ha vist moltes pelis, grava aquestes converses, i com la seva organització és la de “Pepe Gotera i Otilio”, resulta que té filtracions. El despatx més ben vigilat del país sembla que hi tingui accés qualsevol vianant que es passegi per la Rambla.

Ara, tot el PP es posa en guàrdia amb la seva estratègia més coneguda: negar el que és evident i canviar els papers, de delinqüent (que correspon al PP) a víctima.

Als EUA als anys 1970 hi va haver l’escàndol Watergate, una filtració, uns papers robats i finalment el president va haver de dimitir.

Aquí el Govern del PP vol fer veure que no passa res i esperar que amaini la tempesta. Ho aconseguiran altra vegada? Ho permetrem els ciutadans? Espero que aquesta vegada no se’n surtin.

Rivera no pactarà amb Rajoy

Rivera no pactarà amb Rajoy, però sí amb qualsevol dels seus col·laboradors que segurament deuen ser més corruptes que el mateix Rajoy.

Rivera vol pactar amb qui sigui, sempre que ell en surti beneficiat, però ha de mantenir les aparences. Sap que el seu partit probablement no traurà els mateixos resultats de les eleccions anteriors, perdrà vots i escons, no els que caldria perquè un partit surti de l’ambigüitat, de no tenir projecte més que “regenerar el país”, però que no es concreta en res.

Ara afirma que no donarà suport a Rajoy ni s’abstindrà, però en canvi diu clarament que si algú del partit de Rajoy, segurament més corrupte que Rajoy, el substitueix, llavors sí que li donaria suport, perquè el PP és l’únic partit amb qui pot compartir experiències i programes, sense que se sàpiga que vol dir això.

El seu discurs és prou interessant. Sempre em pregunto quants segons trigarà en parlar de Veneçuela o Iran. No s’adona del seu infantilisme polític?

Em sorprèn que els seus contrincants no li tirin a la cara aquesta actitud, cínica i contradictòria, però la política es veu que és així, no hi ha res a fer. El PP, el partit més corrupte de la historia, tindrà més votants que la resta, i el seu acòlit —ciutadans—, quin programa bàsicament és dir —no fer— coses sobre la corrupció i fer que els ciutadans de la seva Espanya siguin tots iguals, amb estimació a la pàtria, amb subordinació als polítics i amb donar suport a les grans empreses i a les grans fortunes. I a Catalunya, a més, han fet tot el mal que han pogut a la llengua, a les infraestructures i al finançament del Govern català.