Reaccions a l'atemptat de Barcelona

Ja passades 48 hores del cruel acte de terrorisme, i sense pretendre establir  càtedra, es poden fer algunes reflexions al voltant del fet i de les reaccions dels ciutadans, els mossos d’esquadra, la premsa i els polítics.

Seré breu en quant als ciutadans i els mossos d’esquadra: no ho podien fer millor. Els ciutadans ens hem de sentir orgullosos de ser com som quan a la reacció enfront del terrorisme. S’ha sintetitzar en una frase: “no tenim por”, i també quant a l’atenció que s’ha donat a les víctimes.  Metges, infermeres, taxistes, psicòlegs, etc. han donat el millor de si mateixos. I els mossos d’esquadra mereixen també aquesta qualificació d’excel·lència, que se’ls hauria de fer arribar de manera formal; hi haurà temps. Entre tant hem vist com els ciutadans els aplaudien públicament i els donaven les gràcies.

Quant a la premsa i als polítics hi ha molt a dir. Rajoy va venir a Barcelona per parlar amb la Soraya i amb en Millo. No calia, si només es tractava d’això ho podien haver fet des de Madrid. En tot cas sí ha tingut suficient vergonya per dissimular els seus greus errors quant a l’exclusió dels mossos d’esquadra de determinades informacions policials, que ves a saber si haurien pogut reduir els riscos en que, lamentablement i de forma despietada, han sofert els ciutadans. Rajoy en arribar a Barcelona no va parlar amb la policia catalana que era l’única que tenia coneixement del que estava passant. Va preferir ignorar-la (menyspreen allò que ignoren...us sona?). Com a mínim, Rajoy va venir en so de pau o si més no, de no tirar més llenya al foc, que és la seva especialitat. Demanarà disculpes pel seu comportament? No ho crec, no forma part del seu ADN. No té memòria i no continuo, perquè es tracta de posar pau.

I la premsa? Determinada premsa? Hem hagut d’aguantar la impertinència, ignorància i mala fe, dels de sempre. L’Editorial del País, els articles de Lluís Bassets, les intoxicacions de El Periódico i El Mundo, els articles d’un dogmàtic espanyolista com Jesús Cacho que freguen la delinqüència, l’odi i, sobretot, l’estupidesa. Les crides a la reflexió dels catalans ajuntant el Procés al terrorisme. De què va aquesta gent! Ni en un dia com aquest han sigut capaços de comportar-se? No tenen cap més idea al cap que negar drets democràtics i per aquesta finalitat utilitzen els mètodes més perversos. Posen a disposició d’idees totalitàries els seus mitjans.

Senyors periodistes (que no mereixen aquest adjectiu) han pensat com els tractarà la història quan aquesta es pugui explicar amb tranquil·litat. Hauran sigut els col·laboradors necessaris i venuts, que prediquen en lloc de fer periodisme.

I vull exposar encara un punt que és molt discutit i discutible. Es pot tractar a tots els musulmans com a terroristes? Rebo gran quantitats de WhatsApp amb informacions —no contrastades ni signades— que expliquen les grans avantatges que tenen els musulmans al nostre país. Amb informacions de que “estat islàmic” atempta contra els interessos occidentals exclusivament. No tenen en compte que el 90% dels atemptats van en contra dels musulmans ni que el 80% de les víctimes són també  musulmanes.

No es plantegen una cosa que crec indiscutible: si jo hagués nascut a l’Àfrica, tindria la pell fosca i seria musulmà. Seria pobre, passaria gana i voldria emigrar, tal com van fer els meus avantpassats ara instal·lats a Europa i altres continents, i m’agradaria que em rebessin sense prevencions ni religioses ni racistes.

També recomanaria a tots els que es dediquen a difondre informacions sense contrastar que llegissin alguna cosa del terrorisme, per exemple, a Mary Kaldor, professora de la London School of Economics, i especialista en aquests temes. Veuran com explica aquests temes, i veuran qui els va inventar i la seva finalitat.

Les guerres han estat sempre un divertiment dels reis i dels estats. L’explicació ve, més o menys, perquè les baixes derivades de les guerres havien estat a començaments del segle XX en una relació  entre militars i civils de 8:1. A començaments del segle actual la relació s’ha invertit i és d’1:8. Per aquest motiu, ni reis, ni governs, ni militars tenen gaires problemes en encetar noves guerres.

Però la guerra ha canviat, ara la violència va adreçada als civils. L’objectiu és controlar les poblacions civils desfent-se de tot aquell que tingui una identitat distinta o una opinió distinta.

En el segle XX es comença a difuminar la distinció entre militar i civil. En la primera guerra mundial el bombardeig indiscriminat a civils es va justificar perquè s’havia de minar la moral de l’enemic. En la guerra dels Balcans, Bosnia-Herzegovina, als pobles, les forces regulars bombardejaven primer per generar pànic i es repartia propaganda intimidatòria. Després, entraven les forces paramilitars i terroritzaven els residents no serbis amb assassinats indiscriminats, violacions i saquejos. En les guerres totals actuals l’objectiu és sempre el mateix, sembrar l’odi i la por, és a dir: terrorisme, d’estat o no. Que ningú se senti segur, es tracta de que els atacs siguin indiscriminats.

No estic justificant el terrorisme, ni molt menys, intento descriure’l, per a poder combatre les seves fonts.

Juana Rivas i el Tribunal Constitucional

L’assumpte d’aquesta dona i el tutela dels seus fills és realment complicat. No dubto que els jutges han volgut aplicar la llei en el sentit més estricte, però el que si s’entrelluca és que aquí algú prendrà mal. El Tribunal Constitucional, més conegut com el Tribunal de la Maestranza i dels puros, està en plenes vacances i no volen entrar en mal de caps i menys encara, en haver-se de reunir en època de vacances. Per tant, han resolt que la demanda d’empar presentada per Juana Rivas val més ni tractar-la, perquè ja veuen que sigui el que sigui el petarà als dits.

És la covardia d’aquests alts magistrats, que quan convé es posen a disposició del Govern sense cap mirament, però en assumptes on hi entren dignitat, sentiments, maltractaments, no saben què han de fer. Per tant, han resol continuar les vacances.

Han argumentat que és un tema extemporani, i si anem al diccionari, vol dir:  fora de temps, sense estudi previ, etc. Bona excusa té el malalt.

Podríem trivialitzar aquest actuació, però es tracta de tenir cura d’uns nens, de separar-los de la mare o del pare, que potser no és un maltractador, però que va obligar a signar a la seva dona un document realment vergonyant. Molt equilibrat no deu ser aquest home (el pare, i la mare no tinc opinió, però signar aquell document...). El Tribunal Constitucional no sé si entén de lleis, però el que és segur que en sentiments no aprova.

Una societat execrable

Hem llegit i vist a la premsa amb una repugnància extrema com uns joves apallissaven a un altre fins a la mort a la sortida d’una discoteca.

El cas no és només que hi hagin éssers infrahumans capaços d’aquesta violència i barbaritat, sinó el fet que al voltant de la baralla es va formar una rodona de persones que cap d’elles va considerar convenient intervenir-hi.

En un altre context, se’ns explica que els vaixells que salvaven vides a la mediterrània han sigut prohibits per la UE. Creuen que la seva activitat està lligada ales màfies i al tràfic de persones, però cap d’aquest excelsos ciutadans que han pres aquesta decisió ha pujat en un vaixell de salvament per veure en directe de què va la cosa, ni cap d’ells ha pogut demostrar aquesta acusació.

També els supremacistes blancs europeus (que el nom ja qualifica la cosa) van decidir noliejar un vaixell per obstaculitzar aquestes accions de salvament. El cas és que un dels seus vaixells que es dediquen a aquesta activitat delictiva va quedar a la deriva i ha hagut de ser ajudat per una dels vaixells de les ONG.

El que els repugna a aquests individus és que les persones que fugen de la misèria i de la guerra i intentin salvar la vida i tenir-ne una de millor, tinguin la pell negra i, sobretot, que potser siguin musulmans. Crec que aquests “cristians” hauran de rellegir la Bíblia.

Aquesta és la nostra societat, la dels dirigents de la Comissió Europea (els governs dels països), aquesta és la insolidària Europa de la que possiblement només se salva l’Àngela Merkel.