Basilea, les subprime i la mare que les va parir

O com els mercats financers afecten a la nostra vida quotidiana

Estàvem en el millor dels móns i de cop i volta res funciona. El país d’on copiàvem totes les fórmules triomfadores, inclusive les del manteniment de l`ordre a costa del que sigui, ens està sortint “rana”.
Havíem aconseguit un sistema financer que era el millor de tots els temps, amb tecnologia, vocabulari “adhoc”, executius rutilants i, sobretot un sistema sofisticat de control i gestió del risc integrat i, ves per on, ara ens explota aquest petard als dits. I per acabar-ho d’adobar sembla que els principals actors d’aquest vodevil no saben ni coneixen ni tenen la més puta idea dels instruments que tenen a les mans ni perquè serveixen.

En conseqüència s’està qüestionant quin és o quin hauria de ser en realitat el negoci bancari. Tot allò que havíem conegut a la nostra més tendra infància de com eren els intermediaris financers ja no funciona en el nostre món modern. Avui les entitats financeres intermedien, per compte de clients i també per compte pròpia, de manera que més d’una vegada perden l’oremus i, quan convé, especulen o fan negoci (no sempre), “operant” amb sofisticats i complicats actius financers.


Les causes de l’eix del mal

Com és sabut per tothom, les desgràcies van començar l’any 2001 amb l’execrable atemptat a les Torres Bessones i al Pentàgon. El mateix dia que el President de la FED volava des de Suïssa a Washington va ser quan aquest va rebre la informació dels atemptats i, de forma immediata començà a pensar en les conseqüències econòmiques d’aquest acte i quins remeis s’haurien d’aplicar.
Però no només va ser això, sinó que a l’estela dels atemptats terroristes i amb una certa nocturnitat i traïdoria es van produir una sèrie d’escàndols a les grans Corporacions on uns executius sense escrúpols i amb unes finalitats que avui ja no es donen (o si?) es van dedicar a embutxacar-se diners a mansalva.
Una altra cosa va passar que ha quedat força camuflada. El cost brutal de la guerra de l'Irak. Tres bilions de dòlars no és cap tonteria (Stiglitz) i aquesta despesa a càrrec dels pressupost dels EUA, i tres bilions més a càrrec de la resta del món. Un cost que, paradoxalment ha generat altres riqueses (com la del Halliburton, la compañía petrolífera del vicepresidente Dick Cheney, la de Blackwater Security, o tantes d'altres), però que també ha catapultat al país cap a un pendent de desordre econòmic.

Els Bancs Centrals, en aquest estat de coses, van baixar els tipus d’interès per evitar una situació de recessió econòmica. Però sigui com sigui aquesta temuda recessió econòmica no es va produir, i fruit del optimisme de la no recessió els diners que els Bancs Centrals havien insuflat en el sistema van produir un excés de liquiditat. El sistema financer (ho dic per no assenyalar amb el dit els seus executius) sense massa manies, va aplicar aquest excés de liquiditat a la concessió d’hipoteques.
Les famílies nord-americanes es van llençar a la compra de vivendes i els bancs van veure una ocasió d’aplicar el seu excés de liquiditat. Coincidència amb els objectius, tothom content.
Passar d’aquí a la concessió de crèdits sense massa miraments, va ser bufar i fer ampolles. I es van començar a donar crèdits a persones que no podien fer front al seu retorn, amb percentatges de finançament superiors al 85% del preu real (les famoses subprime, o subpraime que diem els que no sabem anglès).

Aquest va ser el primer acte de la comèdia. El segon fou quan les entitats financeres es van adonar del merder en que s’havien ficat i van voler arreglar la situació. Aquest amarg despertar va ocórrer l’any 2007, quan va explotar l’afer de les hipoteques boges. Però molt abans d’aquesta explosió termonuclear ja hi havia símptomes de desacceleració en el mercat de l’habitatge (a Espanya també), primer en la construcció i després en les vendes, invertiu l’ordre o tot alhora, com vulgueu.
Així doncs, si la solució era arranjar la situació només quedava com fer-ho. Doncs molt fàcilment, fent fora del seu balanç aquests riscos i aquests actius financers, utilitzant la fórmula de titulització d’aquests crèdits i situant al mercat aquests nous títols que portaven un perdigó a l’ala.
Com passa en totes les batalles, van aparèixer aliats. Les comptabilitats creatives sempre han sigut el suport dels directius de les empreses en general i de les entitats financeres en particular, igual que ho han sigut les empreses auditores i de qualificació de risc, i les empreses de taxació immobiliària que sempre tenen com a referència les vendes produïdes en els darrers temps.

Però els compradors d’aquests títols sovint no eren conscients del risc que portaven incorporat (aquí intervenen ja els traders pura sang), i la infecció comença a escampar-se per tot el cos financer.

Fins ara doncs res de nou a l’oest, un esquema que amb variants s’ha repetit des dels orígens dels temps, però quan apareix el fantasma de la inflació el 2005, la Reserva Federal apuja els tipus d’interès per combatre-la, amb la qual cosa es fan palesos determinats incompliments en els pagaments compromesos dels crèdits i, com a conseqüència, paradoxalment apareix una crisi de liquiditat quan el factor d’inici havia sigut justament el contrari, un excés de liquiditat.
Per altra banda el desconeixement de la magnitud i distribució dels actius subprime, va fer que els bancs recelessin encara més de la nova situació creada i seguint un dels instints més antics del món -l’instint gregari, l’instint de ramat- augmentessin i magnifiquessin aquesta crisi (la injecció de liquiditat d'entitats com "la Caixa" -6 mil milions €- no és suficient, i Cooperatives d'habitatge que tenen els compradors finals compromesos, segueixen sense rebre cap tipus de finançament en un moment que podria ajudar a solucionar un problema a la construcció). Es a dir, la crisi s’origina al sistema bancari i aquest, en els moments de la ranera final, no fa altra cosa que augmentar la gravetat de la mateixa (no vols "caldo", dues tasses!).
El que si cal reconèixer és que les entitats financeres han facilitat financiació sempre que ha convingut per les grans operacions financeres (Opes, grans empreses per fagocitar-se unes a les altres, etc., les Colonials, les Endesa, les Repsol, les Astroc, les Fadesa, sempre han disposat de finançament suficient, mentre que l'economia real, la productiva, moltes vegades es queda sense.
Per la seva banda els Bancs Centrals han fet el que saben fer: afegir a la base monetària nous bitllet de paper verd amb la imatge de Presidents que ja fan malves. Una acció que ben segur no serà suficient (Krugman, NYT 14.3.2008). La FED, conseqüentment, anuncia (14.3.08) una injecció de 400 bilions de dòlars per resoldre les imprevisions dels sistema bancari.


Els controls del sistema bancari

Els més ancians recordem encara quan les entitats financeres eren tutelades pels governs. Hi havia una cosa que es deia coeficients d’inversió i moltes altres classes de coeficients, quina funció no era altra que controlar (reduir) la possibilitat d’inversió lliure per part de les entitats financeres. Això va evolucionar i els controladors del sistema canvien d’actitud i diuen: feu el que us sembli, però vull que hi hagin garanties, i s’incorpora llavors una determinada dimensió de recursos propis.
Finalment, a Basilea es reuneixen una colla de savis (amb participació dels Bancs Centrals) per acordar un sistema de control més perfeccionat (Basilea acull la seu del BIS -Bank International for Settlements- que al seu temps acull el Comité de Supervisió Bancària de Basilea que ha estar l'autor del Nou Acord de Capital de Basilea -NACB o BIS II-). I aquí si que plego, perquè no hi entenc un borrall de tot això de Basilea. Només he aconseguit entendre que a Basilea s’acorda (és com un Concordat, un nom realment suggerent) requerir, segons tipus d’inversió (actiu financer) un determinat nivell o quantitat de capital propi.
Doncs bé, dintre aquest panorama ¿com es complien aquests darrers requeriments en la crisi de la subprime? (cal tenir en compte que el NACB entra en vigor aquest mateix any 2008, i segurament no pot ser un remei miraculós al comportament irresponsable del sector financer), ¿quin paper han jugat les Agències de qualificació del risc -quina funció és verificar la probabilitat de compliment dels compromisos de les entitats-? ¿i els Bancs centrals i les CNMV, les SEC i companyia, estaven fent la migdiada? I finalment, el més rellevant de tot , els magnífics executius de les entitats financeres i els seus ben remunerats consells d’administració ¿en sabien alguna cosa de tot això?¿tenien algun coneixement i domini sobre els instruments financers que havien creat?¿els importava un pito?

Sembla doncs que la crisi actual està qüestionant tota la saviesa financera dels darrers temps. Els instruments que han creat els grans financers actuen de manera que permeten assumir riscos molt per sobre del que semblaria lògic. Potser l’ambició i falta de coneixement d’uns quants hauran posat en dubte la bondat del sistema actual, en que la llibertat d’actuació era una peça essencial i potser aquesta audàcia o cobdícia de les entitats financeres (vull dir dels seus executius, ja que les entitats no tenen ànima) farà que es retorni a un sistema més rígid de control.


Errors de “bulto” i gestors incompetents

El mercat, paradoxalment, qualifica els gestors fracassats de forma molt generosa. Mentre alguns d’ells, que des de que va explotar la crisi suprime encara estan corrent sense parar i mirant enrere per veure si els perseguien, altres van perdre els seus caps (en sentit fictici), però també n’hi ha alguns (Maheras del Citigroup i Dow Kim de Merrill Linch) que han tornat a entrar sense problemes en els mercats financers, que els ha tornat a recol·locar d’una forma estupenda. Uns (John Meriwether que fou expulsat de Salomón Brothers el 1991 per la seva implicació en Long Term Capital, o els brokers Brian Hunter i tants altres, sense esmentar a Jérôme Kerviel que de moment sembla l’excepció) també han tingut una ràpida acollida en aquests mercats rutilants. Mentre, a Wall Street s’anuncia una retallada de llocs de treball d’empleats d’entitats financeres sense una qualificació acreditada.
Aquests executius han nascut amb la flor al cul. Recentment els Reguladors de cinc països han publicat un estudi sobre les pràctiques de gestió d’onze bancs amb problemes. La seva conclusió és que les pèrdues aflorades no són altra cosa que la conseqüència d’errors de debutants comesos pels seus dirigents.
Els responsables de risc (a més dels Consells d’administració) són uns personatges somiadors, temeraries i naïfs (no tots, jo en conec de molt competents). Així i tot els bancs que han perdut més diners són bancs que no disposaven d'un sistema eficaç de recollida de dades i de mesurament de riscos. Quan algunes activitats comencen a anar de mal en borràs, vol dir que els seus dirigents no han estat prou atents, i quan ho han estat, generalment ja era massa tard per cobrir o desfer-se de les seves posicions de risc.
Això no obstant, alguns banquers s’han carregat els sistemes de mesurament de risc de crèdit, confiant únicament amb la seva sapiència per obtindre un dictamen adequat sobre la solvència i seguretat del seu balanç, però la realitat demostra que els bancs amb pèrdues han utilitzat sistemes de mesurament de risc obsolets o massa primaris i, per altra banda s’ha posat sobre la taula la incapacitat dels bancs de mesurar una altra activitat lligada al risc: el risc de liquiditat.
La conclusió és que els problemes tècnics són fàcils de corregir, el que resulta més difícil de corregir són les incapacitats (per dir-ho de forma suau) dels executius dels bancs, uns personatges engreits i sovint massa ocupats en qüestions marginals com la imatge pròpia o el seu enriquiment, per dedicar la deguda atenció al negoci que estan gerenciant.

Telefonica és un "crack"

I el seu President encara més ...

He quedat francament bocabadat per la meva desorientació, fins al punt que estic a punt d’anar a cal psiquiatra per fer-m’ho mirar.

La premsa publica els resultats de l’exercici 2007 de les grans Companyies del país (les de l’Íbex). Entre les deu primeres han declarat uns beneficis de gairebé 38 mil milions d’euros. El dictamen dels periodistes ha estat unànime: això és un èxit.
Entre aquestes deu empreses n’hi ha quatre que són bancs, que com és sabut són empreses que intermedien. Amb una mà capten dipòsits, i amb l’altra concedeixen préstecs. De vegades (cada vegada més) es dediquen a aplicar els diners desl recursos propis o d’on convingui, a la compra d’empreses i en negocis que segueixen els interessos dels seus executius o bé altres circumstàncies de difícil identificació; cinc empreses d’aquest grup són companyies amb patent de cors, és a dir, amb preus concertats o autoritzats, el que les fa molt semblants a un departament governamental a no ser per les "mamandurries" que cobren els seus executius; i finalment n’hi ha una del ram de la construcció, un ram que com és sabut exemplar pel seu comportament.

Pel que fa a Telefonica, els comentaris són excelsos: han fet bé les coses. Així ho va certificar el seu President César Alierta, i així ho reprodueixen tots els diaris (com els van donar el dossier de premsa els periodistes no cal que es trenquin la closca, ho reprodueixen i Santes Pasques). No he vist cap comentari crític o simplement una voluntat aclaridora que expliqui com es produeixen aquests magnífics beneficis derivats d’una magnífica gestió.
Per començar, queda clar que Telefonica és l’empresa que ha batut el rècord Guinness quan a sancions per vulnerar la competència.
També és l’empresa que factura la línia ADSL més cara d’Europa i l’empresa que, a la que bades ja t’ha clavat algun concepte que ni has demanat ni has usat. És a dir, que són uns estafadors potencials (ho dic per experiència provada), i que moltes vegades se’n surten amb la seva.
Aquesta magnífica empresa i aquest magnífic President, ha sigut receptor d’un burofax (que jo li vaig enviar) en el que li explicava les meves queixes i les meves reclamacions, per un intent d’estafa per part de la Companyia. Un primer burofax el vaig enviar a l’adreça oficial de la Companyia, en aquest cas la filial Movistar (Plaza Independencia, 6, 28001 Madrid), Correus m’envia un telegrama dient que: no havien pogut lliurar el burofax per ser desconeguda la persona destinatària(!).
Envio un correu a Movistar preguntant si el Sr. Alierta era encara el President de Movistar i si l’adreça era correcta. Em diuen a tot que si, però que no es pot enviar correspondència al seu President (!): Hemos recibido una petición de información por su parte en la que nos solicita confirmar el domicilio social de la compañía (Plaza Independencia nº 6- 28001-Madrid), le confirmamos que es correcta, pero respecto a la presidencia de la compañía no podemos facilitar datos personales, puesto que nuestro departamento resuelve consultas de servicios de lineas de Movistar exclusivamente

Envio un segon burofax a l’adreça que consta al rebut de Movistar. El reben, acusen rebut però ni el contesten.

El Sr. Alierta en el seu anterior càrrec ("mamandurria") a Tabacalera, va tenir un episodi d’insider trading en la que d’un forma fosca i aprofitant el coneixement que li donava el seu càrrec sobre les operacions de la Companyia va efectuar unes operacions per compte propi en la que fa tenir la fortuna d’obtenir uns guanys de centenars de milions. El procediment es va sobreseir, però no aclarir. Evidentment amb la CNMV que tenim i amb els jutges d’aquest país no costa massa imaginar el perquè de tot plegat.

Fa cosa d'un any vaig transigir en apuntar-me a la televisió per línia (Imagenio), com és sabut és la recepció del senyal per la via telefònica que tens contractada. Ja sé que són noves tecnologies i segurament no massa esperimentades, però aquesta magnífica Companyia i els seu magnífic president, encara no han estat capaços de fer que vegi la televisió acceptablement bé.

La indefensió dels ciutadans-clients-captius, és prou clara. Els dos burofax m’han costat 50 euros, i no he rebut la més petita satisfacció per part de la Companyia, ni tenen cap intenció de donar-la. L’intent d’estafa també és prou clar i un ciutadà no pot enfrontar-se a una Companyia com aquesta.
Ja estic d’acord en donar-me de baixa de la Companyia (l’única sortida que em queda), però que no sen's vulgui fer creure que fa bé les coses!