La justícia és igual per a tothom?

Ho ha dit el Rei, però és certa aquesta afirmació?

A mi el cas del seu gendre, per dir-ho amb paraules suaus, me la porta fluixa, en el sentit que aquest noi deu ser més curt que una cua de conill. Des del meu punt de vista no ha fet res més que el que veia al seu voltant. En els consells d’administració on estava, en els llocs on ha fet estatges d’aprenentatge o en les escoles de negoci per on ha passat. Tant se li'n dóna. El que si no m’és indiferent és l’afirmació de que la justícia és igual per a tothom.

Veiem com la justícia tracta de forma absolutament diferent als poderosos. Com resol la justícia el cas Millet? Està en tràmit, però ell segueix campant més fresc que una rosa. I el cas Alfredo Sáez, doncs ha rebut el corresponent indult. I el cas dels Albertos de la gavardina, doncs segueixen fent el que han fet sempre. Ells passen de la justícia i la justícia passa d’ells. I el Sr. Fabra, el Sr. Camps, el Sr. Matas, com són tractats per la justícia?

En determinats casos els capo de la droga se’ls rebaixa la pena perquè la Fiscalia antidroga ha arribat a acords amb els advocats de la defensa, aquestes rebaixes poden ser des de 22 anys de presó a quatre. I com s’està tractant el cas dels nens robats que el Fiscal general de l’Estat té la denúncia sobre la taula?


La premsa informa que un noi -el saharià- ha sigut empresonat com autor de robatoris amb estrebades a gent gran. Molt lleig. Però té comparació amb les estrebades de Millet, dels Albertos de Matas i molts d'altres que encara campen i no se'ls espera a la presó?

Aquesta és la justícia igual per a tothom? Jo crec que el Rei volia dir que la justícia hauria de ser igual per a tothom.

Ho confirma la pròpia Constitució quan diu: La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. I continua: dels actes del Rei en seran responsables les persones que els referendin...

Sembla prou clar que les paraules del Rei anaven per un altre camí.

Una tragèdia en sis actes

El nou govern comença a desvetllar el que serà el seu full de ruta


Finalment, ahir la vicepresidenta del Govern va començar a desvetllar quines serien les línies mestres del nou govern.

Acte primer. Prudència i escoltar a tothom. Molt bé.

Acte segon: Canviar o suprimir la Llei d’avortament. Ja veurem com entén aquesta gent el tema de l’avortament i del que en diuen la defensa de la vida. La darrera llei aprovada aclaria alguns dubtes i establia mesures preventives per evitar avortaments. Estarem a l’espera del que decideixin aquests senyors i de si tornarem a culpabilitzar exclusivament a la dona mentre els mascles en quedaran al marge. El meu dubte és si aquesta era una de les urgències sobre les que cal legislar. Tinc la mateixa sensació que quan el govern de Catalunya va suprimir el que quedava de l’impost de successions.

Acte tercer: Canviar la Llei d’Educació. És un clàssic en tots els governs; no en tenen ni idea però han de fer el seu canvi. Un dels objectius serà l’aprenentatge de més llengües, segurament es deuen referir a l’anglès, perquè no crec que impulsin el coneixement del català. No saben que s’ha de predicar amb l’exemple i que el primer de tots hauria de ser el president del govern que es monolingüista reconegut i convençut. Un home com ell que ha nascut amb la flor al cul, com és que fins ara no se li ha despertat la inquietud de conèixer altres llengües?

Acte quart: Reestructurar el sistema financer, reduint el nombre d’entitats. El que han avançat és que volen continuar amb la reducció d’entitats financeres, que ho impulsaran i recolzaran (quan no ho imposaran). Ara ja sabem que de dues pomes podrides no en surt una de bona. Els cas Unnim és un bon exemple. Ara ja sabem les pràctiques oligopolístiques de les entitats financeres. Ara ja sabem de la incompetència dels seus directius que amb tota la jeta paren la mà al BCE amb generosos préstecs en quantia i preu ( l’1%) i amb l’altra fan el que els dona la gana, prescindint de les necessitats de finançament de les empreses i dels particulars. Ara ja sabem que el Sr. Rajoy no es partidari d’un “banco malo”, perquè de dolents sembla que ho són tots. El que haurien d’aprendre els banquers és a fer un “banco bueno”.

Acte cinquè: No sabem perquè si el BCE vol donar diners sense límit als bancs perquè aquests financin el deute governamental i els cobren uns interessos de l’1% quan la inversió en deute públic els genera un marge de 4 o 5 punts. Perquè no ho fan directament? (l’excusa de que no està en les finalitats del BCE se solventa canviant els seus objectius i no creant un circuit privilegiat i ineficient).

Acte sisè: El Consell de Ministres de divendres vinent explicaran les retallades i com fer créixer l’economia (espero que no sigui fent rogatives a algun sant). El que segur no explicaran és com pensen reduir l’injust tractament d’algunes comunitats com és el cas de Catalunya.

Que tinguem un Bon Nadal!

El xollo de ser banquer

La banca no ha hagut d'esperar el resultat de la loteria de Nadal. Sense haver jugat ni un dècim, li ha tocat la grossa. Els banquers -que ja han demostrat de forma més que suficient la seva irresponsabilitat- han rebut tots els diners que han volgut i pràcticament de forma gratuïta i sense cap compromís de contrapartida. Això si que es un bon regal de Nadal!

La banca té problemes de liquiditat, doncs teniu, mig bilió (bilió europeu, no americà) d’euros (l’any 2010 un altre mig bilió!).

La banca té problemes de compte de resultats: doncs teniu, el mig bilió d’euros a l’1% de tipus d’interès, i així ho podrà col·locar en deute públic (completament garantit, sense risc) a un tipus del 5% o més.

Que la banca no sap casar els fluxos d’entrades previstes i sortides de diner: doncs el BCE els dóna el crèdit a tres anys per solucionar aquest dèficit cultural i formatiu dels banquers.

Que no arriba ni un euro a l'economia real, a les empreses i als particulars: només faltaria! Aquests diners els banquers en fan el què volen.

Que els banquers es comporten de forma delictiva i els tribunals de justícia condemnen determinats banquers a inhabilitació per la professió i pena de presó: cap problema, el Govern de torn l’indultarà i no donarà cap explicació de les contrapartides.

Entretant els economistes, els governants, els consellers del Banc d’Espanya, els comunicadors, segueixen dient que la banca no rep cap ajuda. Serà possible tanta cara dura? Donar liquiditat sense sostre, donar-la a l’1% de tipus d’interès, no és una favor d’aquells que ja no se’n veuen?

Es pensen aquests “professionals” que som imbècils? Qui paga aquesta diferència privilegiada de tipus d’interès? Ho paguem els ciutadans!

Amb aquestes regles de joc ja no estranya a ningú que les diferències entre els pocs que acaparen la riquesa i els pobres que malviuen entremig de la misèria, s’eixamplin cada dia que passa.

El nou govern mostra les línies mestres

El país està malmès i això ho devem, en bona part, al govern sortint. Què farà ara el govern del Sr. Rajoy? Ja ho ha anunciat: la quadratura del cercle. No apujarà impostos i rebaixarà la despesa, amb la qual cosa compta en equilibrar el pressupost. Subreptíciament ens diu que apujarà les pensions, cosa que sembla coherent, doncs es tracta d’un dels sectors més desafavorits de la societat, i també que mantindrà les desgravacions per l’habitatge habitual, per incentivar el sector del totxo. Suposo que el Sr. Rajoy deu tenir clar que tot això són menys ingressos.

Entremig no sé com ha quedat la cosa dels minijobs; es a dir disfressar l’atur donant uns sous de misèria als joves. Ni tampoc com es canviarà el que les classes més desafavorides siguin les que més perden en tots aquests ajustaments i les que més poder adquisitiu han perdut en els darreres anys. No es tracta de que els “malvats” rics siguin responsables de tots els nostres mals, però la realitat és que un dels fets que més desestabilitza la societat i la descohesiona és l’increment de les diferències entre rics i pobres, més, quan moltes vegades aquestes diferències no estan objectivades per mèrits propis, allò que en diuen meritocràcia.

Com no podia ser d'altra manera, també canvien l'educació. A banda de l'estupidesa que això representa, portarà una uniformització de l'ensenyament a tot l'Estat espanyol, i això, ja sabem què vol dir.

Entretant el Sr. Duran Lleida ha dit coses força clares en el discurs d’investidura en defensa de la injusta situació dels catalans i de Catalunya, però la història ens diu que finalment no votaran en contra dels pressupostos del Sr. Rajoy (la investidura és una altra cosa), sinó que se’n abstindran, cosa que a molts ciutadans ens deixa en ple desconcert (em refereixo al desconcert mental, no el concert, dit també pacte, fiscal).

Pels catalans els indicis no són massa favorables. Més centralització, més Espanya i menys competències.

La monarquia, una idea caduca

La família reial està passant un tràngol. Segurament no deu ser pitjor que el que estan passant els 5 milions d’aturats que hi ha al país, però si ho està passant malament. Jo no me’n alegro ni gota. Procuro no alegrar-me mai de les desgràcies alienes.

Ara bé, hauríem de recordar que la “nostra” (no la meva) monarquia la va instaurar el dictador Franco i que el resultat d’aquest invent depèn de a qui ho preguntes. Uns estan a favor, sota la idea del 23 F i de les moltes incògnites que encara estan per destapar de què va passar aquella nit, i altres estan en contra, sota la idea que no sembla massa racional tenir un cap de l’Estat hereditari. També hi ha un tercer grup que analitza els costos i ara que ho sabem, directament, ens costa uns 8 milions d’euros, i indirectament moltes altres prebendes que gaudeixen la família reial que no s’imputa al seu pressupost. Tampoc cap cosa de l’altre món, perquè no fa gaire a Repsol van acomiadar a un malcarat incompetent director a qui van regalar 7 milions d’euros i un contracte d’assessor extern. Com veieu doncs, sempre les xifres i les opinions són relatives.

Degut a l’origen i, sobretot, a que en totes les cases hi ha problemes, tampoc sembla tan estrany que hi hagi hagut alguna ovella negra a la “nostra” Reial Casa, per més que l’atapeït vel que cobreix la seva vida i miracles fa que desconeixem moltes de les coses que són el pa nostre de cada dia de la monarquia. Així i tot, ara es comença a parlar amb una certa normalitat d’aquests representants nostres que són la Casa Reial, i ja no està tant clar el servei que presten a la societat ni els barems que utilitzen per dur a terme la seva escomesa. El Rei sembla que està cansat de fer la seva feina i el Palau de la Zarzuela més aviat sembla el Palau del vodevil.

Jo no els vull cap mal a la Casa Reial. Crec que hauríem de fer com l’empresa privada, acordar una indemnització raonable, suficient i digna, i passar a un sistema de govern més democràtic i més racional. Els Reis podrien viure còmodament i dignament amb aquesta indemnització i el raconet que sens dubte han anat constituint en el transcurs del temps. Ara bé, els seus gendres haurien de treballar com qualsevol fill de veí i guanyar-se les garrofes.

El comiat del Govern de Rodríguez Zapatero

Fins i tot alguns havíem cregut allò de les lleis suposadament progressistes del Govern socialista que recentment ha sortit del poder amb una punta de peu al cul. Però finalment, la incompetència i moltes altres coses han malmès aquest supòsit.
Per una banda tenim el fet que durant aquesta legislatura les desigualtats s’han incrementat, i això no té res a veure amb la crisis. En època de misèria és assumible que les desigualtats s’incrementin? Això ho pot fer un govern socialista? Pur engany!

Dels efectes de la crisis en la seva darrera legislatura en podríem parlar extensament, així com de la miopia del Govern i de la manca de capacitat per entendre la situació i encara més per posar-hi remei, cosa realment difícil sigui quina sigui la ideologia que estigui al poder. Però el que fa vesar el vas ha estat el darrer incompliment del compromís de pagar els 759 milions d’euros a Catalunya. Està clar que sempre ens quedarà un tal Francesc de Carreras (que signa com a Catedràtic de dret Constitucional i, no ho diu, però també té el mèrit d’haver sigut el pare espiritual d’un partit polític fonamental per la defensa dels catalans com és el de Ciutadans -o alguna cosa semblant- que té entre els seus representants aquell diputat tan simpàtic i intel·ligent que es diu Jorge Cañas), que ens aclareix que no és un engany ni un incompliment constitucional, es tracta només d’un retard en el pagament i res més. I ve a dir que, amenaçar en presentar una demanda contra el Govern Central davant el Constitucional es propi de gent malparida.

Així doncs el Govern de Rodríguez Zapatero no paga perquè està en funcions, però en canvi no es talla ni un pèl a l’hora de donar indults. El banquer Alfredo Sáez va ser el primer agraciat, desprès han vingut Guillermo D'Aubarede Paya i Fernando Pérez Lope, dos dels tretze directius de l’antiga antiga Azucarera Ebro condemnats el juny de 2010 per delictes de falsedat documental contra Hisenda.

El que em sorprèn de tot plegat és que els partits polítics acceptin aquests indults a delinqüents de pota negra sense ni parpellejar i no hagin demanat explicacions al Govern Central en el Parlament. D'això no se'n diu prevaricació i és un delicte? El Govern Central segurament ha actuat de forma indecent, però i els nostres parlamentaris, quin paper hi juguen que no gosen obrir la boca per demanar explicacions?

L'Aldea

Els mitjans i les autoritats econòmiques ens diuen que segurament no passarà d’un ensurt el problema de suposada liquiditat de la seva Cooperativa.

Hi ha qui posa en blanc sobre negre la qüestió del paradigma inversionista de la Cooperativa de l’Aldea, en el sentit que es tracta d’una inversió productiva i, en canvi no rep cap recolzament per part de les institucions financeres, mentre que quan parlem de economies especulatives els diners flueixen sense parar.

És evident que l’instint ramat ha jugat en contra de la Cooperativa i, a més, ara la banca juga de forma que segurament es podria considerar deslleial amb la Cooperativa. L’instint ramat ha fet que tots els veïns vulguin treure els seus diners de la cooperativa i no tinc cap dubte que quan els cooperativistes puguin treure els seus diners, deixaran la Cooperativa sense un euro, amb la qual cosa hauran aconseguit enfonsar l’instrument que els ajudava a funcionar.

Segurament els ciutadans de l’Aldea s’haurien de preguntar, com és que quan els bancs tenen problemes de liquiditat se’ls obre la caixa dels diners a cor que vols i a uns tipus d’interès d’escàndol (l’1%) i ningú s’ha preguntat sobre la incompetència (per no dir-la més grossa) dels seus directius i ara, quan una secció de crèdit d’una cooperativa fa una inversió per millorar l’estructura econòmica dels seus cooperativistes té uns problemes de liquiditat, posen en qüestió la gestió efectuada per la seva junta rectora?

L'Aldea o el que podria ser la fi del món

L’Aldea és un poble agrícola que té problemes de liquiditat. No està clar encara què ha passat, si hi ha hagut malversació de fons, mala gestió o simplement pànic entre els seus cooperativistes. Sigui el que sigui ha dut al disparador a la Secció de Crèdit de la seva Cooperativa, i els seus socis s’han quedat sense els seus dipòsits.
Cal reconèixer que el principal banc del país, si tingués una retirada de fons del tipus de la Secció de Crèdit de la Cooperativa de l’Aldea, també hauria de tancar les portes.

Ara entenem perquè els diferents governs volen, per damunt de tot, que el sistema financer no s’ensorri. El paradigma de l’Aldea és realment il·lustratiu. Si falla aquest sistema el poble queda bloquejat, i si falla el sistema financer el món quedarà col·lapsat. Per tant, sembla que no ens queda altre remei a seguir fent reverències als banquers sigui quin sigui el seu comportament, i encara més si algun dia els hem de demanar un crèdit.

Les seccions de crèdit de les cooperatives tenen una funció social i, a més, des de fa temps, són les úniques que faciliten crèdit a l’activitat agrícola, una activitat que no es pot menysprear. Els bancs segueixen preferint finançar al Sr. Del Rivero perquè pugui comprar accions de Repsol, o a algun promotor immobiliari perquè, amb garantia de les accions que vol comprar, pugui també fer-se el amo d’alguna societat en funcionament. Els bancs no estan per la labor de finançar activitats dels innovadors, dels emprenedors, perquè -diuen- són activitats de risc. En altre cas, prefereixen utilitzar els dipòsits dels seus clients per comprar altres bancs o participar en societats en els que puguin mantenir poltrones en els seus consells d’administració.