La justícia segueix donant tombarelles

El Sr. Torres Dulce, que té una pell tan fina quan es tracta de qüestions d’opinió com en el cas del Fiscal General de Catalunya, no li afecta que un subordinat seu defensi aferrissadament la innocència del expresident de CajaMadrid, en contra del criteri del jutge que pretén assegurar-se que aquest home no destrueixi més proves ni es declari en fuga. Segurament perquè no deu haver delinquit i els fets que se li imputen són solament faltes administratives a les que correspon una sanció, però res més.

Ara, al Sr. Tores Dulce li ha donat la raó l’Audiència Provincial de Madrid, que ha apartat del cas al jutge Elpidio, tota vegada que acaben de descobrir que és un  home amb actuacions singulars (fins ara no se’n havien adonat). És el mateix que en el cas de l’Audiència de Palma, que ha reduït la pena de l’expresident Matas perquè no hagi d’anar a la presó.

També un altre fiscal a les seves ordres vol que no s’imputi a la Infanta Cristina, esposa de l’imputat Urdangarin, quan li sembla bé que l’esposa de Torres, el soci d’Urdangarin, estigui imputada en situacions que no són iguals però que s’assemblen molt.

Amb tot això no queda gens clar si els polítics i els banquers tenen butlla i mai han d’anar a la presó ni ser castigats per les seves malifetes. És el que deia una prestigiós home de l’alta societat (quant a diners, no quan a modals ni educació), que per als delinqüents de coll blanc resulta molt més penós anar a la presó que no pas en el cas dels miserables que a hi estan acostumats. Un criteri que defensava la presidenta del parlament Balear que just acaba d’ingressar a la presó.

Això ben segur ho solucionarà el Tribunal Constitucional que, sense respectar el que diu la Constitució, el Govern del PP ha posat com a President un home del partit.

Val a dir que aquests punt de vista el mantenim alguns ciutadans que no estem degudament informats o no tenim prou coneixements jurídics, però sigui com sigui, ens deixa amb molts dubtes aquestes actuacions tan presumptament tendencioses i prevaricadores.

Tindrem alguna vegada una justícia que sigui justa (o com a mínim que ho sembli)?

 

Això no hi ha qui ho aguanti!

Estem vivint en un Estat que ha entrat en un declivi econòmic i moral d’unes dimensions incommensurables. Ningú en vol reconèixer cap responsabilitat, però de responsables si que n’hi ha. Són tots aquells que han dut a terme unes polítiques econòmiques i socials equivocades i, si només fos això, diríem que hem tingut mala sort, però a més hi ha errors que han beneficiat a uns quants que se’n han omplert les butxaques de diners. Així les estadístiques diuen que a mesura que cada vegada hi ha més pobres, també cada vegada hi ha més rics, el que vol dir que la distribució de la riquesa cada vegada és més desigual, o com ho diu Alain Minc: el capitalisme és molt senzill, fabrica eficiència (!) i desigualtat, i es queda tan tranquil, doncs a ell, que forma part dels consells d’administració de moltes empreses i només per escalfar la cadira rep fastuoses remuneracions, ja li va bé.

Si ho contemplem des de l’àmbit estatal, comprovem que hi ha un atur de gairebé el 28%, i amb unes previsions que els joves no tenen cap futur.  El 50%  no tenen treball ni possibilitat de tenir-lo dins del país;  una generació perduda. El Govern d’aquest Estat no fa absolutament res per intentar resoldre aquesta situació, o com a mínim canviar la tendència. L’únic que ha sabut fer (perquè li manen des de Brussel·les), és retallar les despeses socials amb el que ja tots podem veure el resultat, i esperar que passi la tempesta.

No sé si tenim el Govern més inepte des de l’origen dels temps, si és el més corrupte o el que davant del més petit problema queda bloquejat, i si amb un petit problema queda bloquejat, com deu quedar amb el gran problema que tenim?

El fet és que un ministre que tot el dia s’omple la boca amb la marca Espanya, està deixant aquesta Espanya en el ridícul més espantós. Des dels estats més o menys normals (que tampoc és per tirar coets), se’n fan creus de com actuen aquests individus.

I als catalans ens toca el rebre un dia si i l’altre també. Quan l’Estatut vam ensopegar amb la Constitució, o millor, amb uns alts magistrats van fer tot el possible per deixar-lo en un paper mullat. Ara, quan el Govern posa com a president del Tribunal Constitucional a un home del seu partit, la Constitució (segons Gallardón)  no serveix per resoldre aquest conflicte: primer hi ha els Drets Humans! (es a dir, la Constitució només serveix per a uns determinats casos) I si tornem a l’Estatut i al Dret a decidir, els Drets Humans no apareixen per enlloc.

El ministre Gallardón es fica constantment en bassals i fangars que no tenen sortida. Primer amb la modificació de la Llei de l’avortament que ara sembla que no sap per on sortir, després amb les taxes per tenir dret a la justícia, un fet realment infamant digne dels pitjors dictadors, i darrerament amb tot el vodevil dels fiscals, que a instàncies del Govern,  que defensen els delinqüents (Blesa). Mai la justícia havia inspirat tan poca confiança.

El president de la CEOE d’una forma molt encertada ve a dir que si el que s’imputa al Sr. Blesa és un error, probablement molts empresaris i ell mateix també haurien d’anar a la presó. I ho diu de forma assenyada perquè si un empresari s’equivoca i (sigui diner públic o privat) i fa decantar la balança dels diners en favor propi i en detriment de la societat i/o accionistes, està cometent un delicte. Vull creure que el sentit de la frase de Rosell, que usualment diu força bajanades, volia ser aquesta.

Per la tonteria de la Sánchez Camacho han estat capaços d’anar a la seu del PSC i endur-se un ordinador. Quan aniran a la seu del PP per veure tots els fraus, estafes, robatoris, blanquejos de diners, etc.  que trobarien sense buscar. I fins i tot millor, quan aniran a la casa de Bárcenas per recollir la informació que guarda aquest delinqüent?

A Catalunya ja tenim coberta la quota de xoriços, per tant, no podem solidaritzar-nos amb els xoriços de la resta de l’Estat ni adoptar-los com si fossin els nostres xoriços.

Urgeix la declaració unilateral d’independència!

 

El President Rajoy en ple desconcert

Per mitjà de la premsa malèvola ens hem assabentat que el President Rajoy ha mantingut contacte directe amb el presumpte delinqüent Bárcenas, i que pel que sembla (sense arribar allò d’amiguito del alma), en un to entre confident, carinyós i mafiós.

Els seus col·legues diuen que ell no sabia res del que feia aquell amic a qui va declarar una amistat sense reserves. Segur que devia ser així però hi ha indicis que potser tenen un altre fonament, fonament que sens cap mena de dubte descobrirà el jutge quan li deixin fer la feina sense destorb.

Però el Sr. Rajoy no en té prou amb aquests amics perillosos com el Sr. Bárcenas, ara s’ha reunit amb la créme de la créme del poder econòmic: els banquers incompetents, els gestors maldestres i d’algun dels que segurament, amb temps i una canya, el veurem com a imputat.

Només se’m acut un motiu per fer aquesta reunió. Ara que té l’ex-tresorer a la presó s’ha hagut de posar en primera fila per demanar “col·laboració” (passar el plateret) als seus empresaris de confiança perquè resolguin els problemes econòmics del partit i dels seus dirigents (no del país). Hem de pensar que ha de ser molt dur viure només del sou oficial i ara ho tenen una mica pelut per obtenir finançament pel sistema de contraprestació, per tant, cal recórrer a les empreses amigues i dir-los que ja ho trobarem més endavant.

El Sr. Rajoy, però, no ha volgut massa publicitat d’aquesta trobada, i a la premsa els ha donat les fotos que ell ha considerat convenient, no fos cas que algun exaltat “empresari” donés la nota amb alguna cosa que no toca. Tot i la suposada indolència del president, sap perfectament qui són aquests personatges que acaparen el poder econòmic i sap quins són els seus interessos personals. Sap que sempre estaran a l’ombra del poder polític, el poder polític que mani sota qualsevol circumstància, ja que les seves empreses depenen del BOE d’una forma substancial.

De totes maneres aquesta trobada havia de ser important, perquè el clima creat entre aquells que cada any han vist augmentar la seva fortuna personal a la mateixa velocitat que el país s’enfonsa, havia de ser optimista per força. I ja sabem que optimisme és el que ens falta en aquest país.

Si no és aquest el motiu de la trobada, que pot reunir a una colla de persones tan distingides a la Moncloa?

Alfons XIII i Cambó

Per si algú li hagués passat per alt em sembla interessant fer una breu ressenya d’aquest llibre de l’historiador Borja de Riquer.

Tot i que ja ha sigut explicades algunes referències i analogies de l’època de Cambó i Alfons XIII respecte al temps present, al meu entendre una cosa que destaca és l’explicació del primer catalanisme, que no pretenia altra cosa que regenerar Espanya dels règims que en el període de la Restauració s’anaven tornant en el poder els dos partits polítics formats per funcionaris i cacics.

Riquer explica les experiències històriques de les Corts Catalanes que ja havien negociat i pactat pràcticament amb els reis de totes les dinasties, des de la casa de Barcelona, els Trastámara i els Àustries, però amb qui sempre hi havia hagut problemes va ser amb els Borbons.

Alfons XIII no deixa de ser un Borbó amb el que porta incorporat de supèrbia, incomprensió i manca de coneixement del funcionament democràtic de la seva dinastia. Es creia un rei modern perquè jugava al polo, però en canvi no havia trepitjat mai cap Universitat ni escola. La seva educació havia sigut encomanada als militars i així va sortir l’home. Un rei que desacreditava els seus ministres i amb qui era molt difícil establir cap pacte i fer que es complís. Creia que per ser rei podia fer trampes. També era un rei campechano, perquè tutejava d’una forma desconsiderada a tothom (no sé d’on han tret els reis que poden tutejar als ciutadans, mentre ells han de rebre el títol de majestat).

Pel que fa a Cambó el seu perfil era el de reformista, reformista fracassat, perquè resultava (i resulta) inviable establir algun grau de consens amb un govern central que no vol reformar res. Aquest és l’aspecte que l’assimila a l’altre gran reformista dels temps actuals, també fracassat com a polític, Miquel Roca. Un i altre o van pecat d’innocents creient que era possible reformar l’Estat des de Catalunya o bé jugaven unes altres cartes i a un altre joc.

Potser també hi ha un altre aspecte que els fa coincidents: són dos homes rics. L’un, Cambó, després de deixar la política i en l’exili, on sembla que fins i tot va ser imputat per algun assumpte tèrbol. L’altre, Roca, ja ric mentre feia política, doncs va poder compaginar les dues facetes: fer negocis i fer política.

Finalment, un i altre (el rei i Cambó) van tenir un final complicat i que potser en el cas de Cambó va perjudicar la seva imatge. És el fet que els dos creien que Franco era una solució per portar a bon port el govern d’Espanya, i així li van donar suport. Cambó, potser com a naïf; el rei, només perquè creia que així podria tornar a governar.

També resulta interessant la descripció del costum dels monarques d’ennoblir la nova classe política liberal per reforçar el consens de la monarquia, o dit amb altres paraules, de la concessió de títols nobiliaris als llepaculs de l’època, així es pot desmitificar tots aquests nobles actuals, molts d’ells pertanyents a la Unión Monárquica Nacional.

En definitiva, que no tots els mals venen d’Almansa, sinó que si en fem l’autòpsia veurem com els borbons hi tenen a veure alguna cosa i els polítics castellans de l’època (i de totes les èpoques) que havien decidit que ells eren els partits dinàstics i que s’anaven tornant el poder.

 

Uns ocells sinistres sobrevolen el meu barri

 

Ha començat l’estiu i ja fa dies que des de casa, ara que molta gent està de vacances i tot està  més tranquil, sento amb molta precisió i una mica de terror, el cucleig i esgarip d’uns ocells que han envaït tot el barri.

Segurament ja fa molt de temps que campen per on volen, però ara m’hi fixo i comprovo que són gavines, unes gavines enormes que semblen estar emprenyades i que foten un gran merder que destaca sobre el silenci estiuenc que gaudim els que ens hem quedat a la ciutat per preservar-la dels guiris.

Per la nit tinc malsons i mentre somio, veig com aquests ocells m’ataquen i com el seu cap i la seva cara es transformen en el meu imaginari i veig la cara de la nostra “Alícia” i sento l’himne del seu partit.

Serà tot plegat premonició d’alguna cosa? No ho sé, però quan em llevo al matí el primer que faig es comprovar quines desgràcies han passat en les darreres hores. A nivell local les coses segueixen com sempre: el Govern Central s’acarnissa no amb el Govern de la Generalitat, sinó amb els catalans. Que si la llengua, que si els impostos, que si les banderes, que si la insolidaritat. Els mitjans afins al Govern Central continuen insultant-nos i mentint. A nivell global, les coses també segueixen igual: el món islàmic està trasbalsat, a l’Àfrica la gent segueix morint-se de fam i les guerres ajuden a aclarir la població. Més o menys com sempre.

No trobo resposta. No sé perquè aquestes gavines no continuen amb el paper que els va assignar la Marina Rosell i volen per damunt del mar, de les barques, i ens transporten al món màgic de les Havaneres. Serà que els Rajoy, Montoro, de Guindos, Sáenz de Santamaria, Mato i tots  els insignes components de la FAES, han produït una mutació en l’espècie i ara s’ha tornat agressives fins al punt de fer-me témer per la meva integritat? No tinc resposta, però totes aquestes coses m’han tret el son.

 

 

 

No està ben vist denunciar els delictes

Naturalment no m’estic referint a la xarona i matussera història d’espionatge de la “nostra” Alícia i els seus detectius. Sí que sembla que les protagonistes espiades es van assabentar d’un delicte, però no van considerar convenient denunciar-ho. Devien dir: en veiem tants cada dia...no donaríem l'abast!

M’estic referint a coses força més serioses i de més transcendència. Si en els delictes de Gürtel l’únic que ha rebut condemna ha sigut el jutge que ho perseguia (segurament perquè va ser un pau potes); si en els delictes de blanqueig i evasió de diners, l’únic que rep és el denunciant —Hervé Falciani— i els estats protegeixen els banquers tramposos i els defraudadors evasors, detenint a qui dóna informació dels que han delinquit. I si donem un pas més i veiem que en el binomi seguretat-privacitat, l’Estat tira pel dret (per més que es protegeixin amb una Patriot Act), i diuen que fan el que fan per protegir-nos. Doncs què bé!

Així amb les filtracions de Asange ens vam assabentar de les brutalitats que es van fer a les guerres de l’Irak i l’Afganistan, i ara amb les noves filtracions de Snowden, sabem que els EUA cometen actes il·legals, que espien a tort i a dret, als amics i als enemics. Això sí, sempre ho fan pel nostre bé.

Entretant els Falciani, els Manning, els Asange, els Snowden, estan perseguits pels estats poderosos que volen preservar la seva llibertat de delinquir, amb el perill que algun d’ells acabi condemnat a la pena de mort. En aquesta persecució tots els estats s’aplanen i col·laboren per preservar el dret dels delinqüents a seguir delinquint (Estats, bancs col·laboradors de blanqueig, evasors fiscals i delinqüents).

En mig d’aquest batibull sentim les reflexions de si convé que els Estats facin servir aquestes pràctiques que eviten mals majors (especialment actes terroristes), però que no està demostrat que maig n’hagin evitat cap. O bé la reflexió —certa— que alguns d’aquests filtradors només critiquen aquells estats on la llibertat està més arrelada, mentre que no diuen res d’aquells estats totalitaris on tot es permès. És el cinisme dels que justifiquen els mitjans per aconseguir determinats fins.

Avui fins i tot hem vist l’actuació prepotent dels Estats poderosos obligant al president de Bolívia a subjectar-se a un registre de l’avió que el portava cap al seu país, per assegurar-se que Snowden no anava dintre. La diplomàcia espanyola acostumada a maltractar els països llatinoamericans ha estat, com sempre, al servei dels Estats poderosos.

 

 

El mestre "tofat"

 

A casa fem servir paraules que algunes vegades no estan en el diccionari. És el cas de tofat que prové d’atofat (amb el significat de formar tofa de cabells o capa de neu o acumulació de ximpleria). Aquest és el nick name que donem al mestre Cuní.

A 8TV fan un programa de notícies comentades que resulta prou interessant. El problema, segons la meva manera de veure, és que el mestre Cuní, té un llibre d’estil ben peculiar. Ell és el cap del programa i els demés són simples col·laboradors, no perquè jo ho digui, sinó perquè és que es veu a primera vista. El tracte del mestre amb els col·laboradors és de saviesa, superioritat i supervisió (SSS). Ben sovint els rectifica i els explica com han de donar la notícia, dient-los que no ho han entès bé, i això ho fa en directe. Els espectadors són tractats com un mal necessari, el que compta és qui pontifica sobre la realitat. Així els seus col·laboradors com a primera salutació s’adrecen al seu cap: bona nit Josep i després ve la salutació als espectadors: bona nit espectadors. El mestre Cuní també utilitza aquella expressió tan ofensiva de perquè ho entenguin els espectadors, amb el que vol dir que els espectadors són estúpids i se’ls ha d’explicar les notícies de com si estesin a P3. De cap manera es posa en dubte que una altra possibilitat és que el que explica la notícia ho fa pèssimament. Cal reconèixer que això darrer no és pas una especialitat de 8TV, sinó que és pràctica comuna en tots els mitjans i en tots els comunicadors.

Pel que fa als continguts Cuní deu gaudir d’una certa independència de criteri dins del grup Godó, però darrerament sembla que les notícies que afecten al Govern de la Generalitat, reben un tractament una mica distanciat, com volen dir: quines bestieses que fa aquest Govern! I quan et descuides ja estan dient que primer són les coses que afecten als ciutadans, i desprès ja parlarem de dignitat, de drets i/o obligacions i altres minúcies, tal com fan Ciutadans i PP.

Resulta molt bonica l’escena del sofà entre Cuní i la Rahola, per més que la Rahola manté la dignitat i defensa sense gaires manies els drets del Govern català i dels catalans. Mentre que Cuní, sempre que pot, posa negre sobre blanc, en les mancances i errors del Govern català i la poca consistència i coherència dels catalans, que pel que es veu som una gent força estranya.

A Cuní li agrada molt parlar de notícies macabres, sobretot si es refereix a l’economia. Així té com a economista de capçalera a Santiago Niño Becerra, que és  el representant de l’Apocalipsi a la Terra. En l’edició d’ahir (dia 1 de juliol) el professor Niño Becerra no va estar especialment afortunat. Les frases que construïa eren dels “Hermanos Marx”, quan no mostraven intencions ben poc recomanables, com quan afirmava que una forma de reduir l’atur seria reduint la població activa, reduint la immigració (no va arribar a explicar com proposava reduir la immigració). La frase: Hi hauria d’haver menys gent preparada, però molt més preparada. La frase, chapeau professor Niño Becerra. Una frase que si te la llegeixes dues vegades ja l’entens i quant l’entens, t’emprenyes: com es pot defensar que la gent tingui menys preparació?

Del deute i les quitances va deixar més dubtes que aclariments. Així va mostrar un quadre on es reunia tot el deute de l’Estat, però no deixava gens clar quantes vegades es computava cada partida, cada deute. Així, per als no experts, ens queda al dubte de que si jo demano un  préstec a la meva dona de 100 euros, i la meva dona demana 100 euros a una amiga seva, el total deute computat seran 200 euros. I si aquesta amiga em demana 100 euros a mi, el total deute seran 300 euros. Veieu si es fàcil anar acumulant deute? Les xifres del quadre són força espectaculars i, probablement la que més crida l’atenció és la de l’endeutament dels bancs que han passat de pràcticament zero a un 100% del PIB des de l’any 2000 al 2012.