Més notícies del diàleg social... tancat per vacances!

Ho haveu vist! ... la mare que els va parir!

Avui ho he vist a la televisió. El President de la CEOE ha estat aplaudit llargament pels seus col·legues, en la reunió que hi ha hagut a la seva seu a Madrid. No se sap si és per haver aconseguit bloquejar la negociació o per haver-se mantingut ferm en les seves reivindicacions.
Aquests senyors gestors d’empreses neguen que volen l’acomiadament lliure, però no acaben d’especificar en que consisteix el canvi de condicions de treball que proposen (cal recordar que tots ells gaudeixen d'un sucós golden parachute? que no són ni 20 ni 35 dies per anys treballat, sinó una "morterada" que fa feretat)
Naturalment, volen també rebaixar les cotitzacions socials que ara venen a ser d’un 23% a càrrec de l’empresa i voldrien que fos d’un 18%. Aquest canvi el suposaria uns 1.200 euros d’estalvi per treballador i any, això si, potser els comptes de la Seguretat Social quedarien descompensades, però ja se sap, en temps de crisi cal fer sacrificis (els treballadors, naturalment!). A tot això, el nostre excels representant a la CEOE el Sr. Joan Rosell, en fa una calorosa defensa, què altra cosa podria dir aquest professional escalfacadires dels Consells d’Administració...

No sembla que estiguin per la labor de demanar una actualització de les tarifes dels impostos i d’una vegada les rendes del capital i les del treball s’igualin (i no com ara que les del capital tributen a un tipus del 18%, mentre que les del treball poden arribar a un marginal del 43%)

Contràriament al que havia anunciat el President del Govern, diuen que cal arribar a un acord i, per tant, continuaran les negociacions a la tardor.

Què bé, oi? el país s’enfonsa i el Govern i els empresaris no poden continuar les negociacions perquè han de fer vacances, i els sindicats muts i a la gàbia.
Pel que fa al Sr. Diaz Ferran ho podem entendre, el seu iot 'Leuqar' (el nom a l’inrevés de la seva esposa), de 27 metres d’eslora, l’espera al port de Ciutadella, on només els elegits hi poden fondejar. Allí es deu trobar amb Florentino i el seu “Pitinas” de 24 milions d’euros; Fernández Tapias amb el seu “Nufer” i el Pocero amb el seu “Clarena”, tots ells uns sacrificats per la Pàtria.
El Sr. Rodríguez Zapatero no se on deu anar a donar la tabarra, però ben segur que tampoc pot estar disponible per continuar les conversacions. I els sindicats probablement voldrien, però ningú compta amb ells.

Potser al final si que hi haurà una revolta.

Saura no es presenta com a candidat a les properes eleccions

El Sr. Saura ha informat al món mundial que no es presentarà com a candidat a president del govern pel seu partit, però que li agradaria continuar com a conseller d’interior.

No sé com s’ha d’avaluar aquesta notícia de que renuncia a presentar-se com a candidat a president de la Generalitat, ben segur serà una pèrdua irreparable. El que si és cert és que està creixent el terror entre els ciutadans. Ara tindrà més temps per dedicar-se a tocar-nos els collons i això, francament, és un greu problema i ens pot acabar enfonsant del tot en mig de la crisi que estem patint.

Fa uns dies van ser els pagesos que van rebre la prohibició de segar de 12 a 4 de la tarda, perquè es veu que hi ha més perill d’incendi (¡), com si els pagesos no sabessin com han de treballar i necessiten dels consells que els puguin donar des d’un despatx.
Ara qualsevol moment es despenjarà amb que cal tallar l’electricitat durant el dia a la Catalunya rural. Que dic durant el dia, tot l’estiu! perquè va caure un pal d’electricitat i va provocar un incendi.

Ahir entrava a Barcelona per l’AP2 a les 11 del matí. Pràcticament anava sol, amb una sensació de ridícul més que notable. Podia comptar les fulles dels arbres, les formigues, les orenetes i moltes altres coses. Era tanta la lentitud de circulació (especialment quan vas sol en una amplada de quatre carrils) que es tornava perillosa la circulació en aquella la solitud i velocitat. Veia com m’avançaven alguns vehicles estrangers que fins i tot em feien signes preguntant perquè anava tan a poc a poc i jo, amb una certa resignació els feia signes que era llarg d’explicar.
Com els podia dir per signes que teníem un Conseller amb manies persecutòries. Com els podia explicar que aquest Conseller anava en cotxe oficial i si li semblava bé, li deia al seu xofer, per motius sempre justificats, que excedís els límits de velocitat. Com els podia explicar que en el viatge d’anada (divendres a les set de la tarda) un trajecte de 85 quilòmetres l’havia fet en dues hores, perquè el contuberni entre Generalitat i Abertis, amb pròrrogues de concessions que ningú entén, feia que el tap a Martorell i fins i tot un bon tros desprès, ens hagués retingut com a ratolins en una ratera, i com els podia explicar que a més tot això era pagant. I quina explicació tenia per evitar la contaminació la creació d’un tap com aquell amb els motors encesos durant una hora suplementària.
I finalment, quan vaig arribar a la destinació (Torredembarra) vaig trobar aquella sortida tan bonica en que desprès del peatge, pràcticament un punt de suïcidi. T’has de jugar la pell per sortir, per la qual cosa, els ciutadans prudents anem a fer una tomb en direcció a la Riera, utilitzat una rotonda que els conductors hem creat davant la ineficiència absoluta de infraestructures de la Generalitat, dels compromisos d’Abertis i de la inexistència dels ajuntaments de Torredembarra i Altafulla. I davant la passivitat absoluta enfront de les denúncies que he fet al respecte tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Torredembarra.

Dàleg social

a veure si ens entenem...


El treball escasseja, hi ha més de 4 milions d’aturats i molts d’ells ja no reben cap ajut. Ara tothom sap que estem en una crisi (fins i tot el Govern també ho sap) i, entre tots, volem fer correccions i posar mesures per reduir els efectes d’aquesta crisi i fer que, si es possible, altra vegada tinguem un cert grau de benestar. Potser no ens plantegem si aquest benestar ha de ser per a tots, però si que el volem fer extensiu a un gran nombre de persones.

Entre les mesures a posar en funcionament hi ha el que les empreses, que són les creadores de treball i de riquesa (juntament amb els treballadors), tinguin les condicions adequades per a fer-ho i, entre aquestes condicions, hi ha que el treball sigui més flexible, que els empresaris no tinguin la llosa d’unes condicions de contracte de treball inflexible. També n’hi ha d’altres, com que tinguin el finançament adequat i que determinats gestors empresarials deixin el camp lliure. Ja han demostrat abastament la seva total incompetència i, si en èpoques de vaques grasses tothom era bo, ara aquesta situació ja no es dóna. Les empreses i els seus gestors que són i han estat concessionaris de la “casa reial” han de deixar de ser-ho i, com ja he dit, han de desaparèixer.

Però tornem al punt de partida. L’economia, la producció, el treball, estan en la corda fluixa. Convé tornar-los a posar en funcionament. Amb aquesta finalitat hi ha una voluntat de pactar unes noves condicions que ho facin possible i, els actors han de ser: els representants de les patronals (que se suposa representen a les empreses), els representants dels sindicats (que se suposen representen als treballadors), i el Govern (que se suposa que ens representa a tots).

Així doncs en aquest elenc tant florit i tenim al Sr. Rodríguez Zapatero, dels que ens en fiem poc, tota vegada que ens ha dut a l’hort tantes vegades com ha obert la boca. Tenim el representant de la CEOE, el seu President, el Sr. Gerardo Díaz, quins mèrits més rellevants com a empresari és que ha sabut fer negocis a la vora dels Governs (del color que sigui, perquè el diner no té cap ideologia), ha sabut parar la mà cada vegada que ha tocat (que han sigut moltes) i tampoc sabem que hi fa com a President d’una cosa tant selecta com és la CEOE. Finalment tenim els sindicats, amb uns representants que fa molts anys veiem les mateixes cares, que estan acostumats a viure, no de les cotitzacions dels seus afiliats, sinó dels pressupostos de l’Estat. Aquest lligam econòmic amb els mateixos que han de denunciar, si correspon, els ha tornat absolutament mesells, els ha fet que siguin completament ineficaços, fins al punt que la majoria ja es pregunta que hi fan uns sindicats amb aquesta baixa representativitat i amb aquests resultats tan magres.

Ahir, finalment per intentar veure com es podia arribar a algun acord, el Sr. Rodríguez Zapatero els va convidar tots a la Moncloa (no sé si van estar a la Bodeguilla, ni quin menú els va oferir). Segurament tots devien sortir mig trompes, però ningú es va moure del seu punt d’arribada, de pactar solucions, res de res.
Com que a uns i altres se’ls en fot el que passi als treballadors i el que passi al país, ja estan d’acord en que aquesta cosa duri tot el temps que calgui. Mentre ells sortiran a les televisions, a la premsa i això els garanteix continuar amb la seva bicoca.
Per la seva banda els gestors d’empreses (amb representació a la CEOE) volen aconseguir una acomiadament més barat (volen poder acomiadar sense indemnització de cap tipus i pràcticament sense preavís, un acomiadament lliure), volen unes cotitzacions laborals més baixes i també es queixen de l’absentisme laboral.
Suposo que un i altre objectiu deuen tenir el seu raonament profund. Pel que fa a l’absentisme, sembla que els números són molt elevats i segurament tots estarem d’acord en que cal fer alguna cosa en aquest punt. Jo mateix fa pocs dies vaig trobar a la platja a una treballadora que estava de baixa, però aquesta baixa no li impedia estar jugant amb el seu fill a la platja. El motiu de la baixa era que havia d’operar-se d’un problema al genoll dintre de quinze dies. Mentre, sense cap classe de problema es passejava per la platja i pel poble, amb una cara de salut que era envejable (com a mínim hauria pogut dissimular i fer veure que patia). És evident que això és un cas de barra i que aquestes situacions perjudiquen a les empreses i creen un ambient entre el personal que hi treball de molt mal rotllo. Aquí s’han d’aplicar dures mesures.
Pel que fa a les indemnitzacions, ja no s’entén tant. Per un costat la praxis demostra que aquests gestors d’empreses han pogut deixar sense feina a 4 milions de treballadors sense massa problemes. La indemnització no és un factor econòmic insalvable, la veritable voluntat és la supeditació. Els gestors d’empreses volen tenir als treballadors supeditats, acollats, que no els agafin ínfules, i la forma és que sàpiguen que el seu lloc de treball depèn de l’arbitrarietat, no de l’amo, sinó del seu encarregat, digui’s director general, digui’s president.
Hi ha una altra qüestió difícil de pair. Com és que aquests senyors que tots tenen el seu golden parachute multimilionari, s’atreveixen a demanar aquestes dures condicions de treball per a tots els demès?
Els fastuosos plans de pensions que s’autoassignen aquests individus, els seus ingressos (que no sou) multimilionaris i, per postres, les indemnitzacions estratosfèriques, haurien de fer que aquests individus fossin més respectuosos i volguessin passar desapercebuts. Doncs no! Proclamen al món mundial que han de cargolar les condicions de treball, que sembla és l’única cosa que pot fer més rendible l’empresa. Els errors estratègics, les cagades monumentals d’aquests executius, sembla doncs que no hi tenen res a veure.
Finalment un tercer punt són les cotitzacions salarials que fan augmentar els costos laborals d’una forma important. Això és ben cert, però han sigut aquestes cotitzacions les que han permès que l’estat del benestar s’instal·lés a casa nostra. Ara si les abaixen, molt aviat estarem en una situació de fallida, les empreses guanyaran més diners i els treballadors (la majoria de la població) veurà disminuït el seu benestar. Què hi farem! són coses de la globalització. Que si la participació de les rendes del treball disminueixen sobre el total d’ingressos de la renda nacional en els darrers vuit anys, i perden 8 punts, són coses de l’economia liberal, sobre les que ningú està autoritzat a modificar. Que si la distribució de la renda és desigual, tampoc això es pot modificar, perquè com ja sabem hi ha una mà invisible que se’n ocupa de fer-ho. Mala sort. Són coses de l’economia liberal.

El diari, però, ens recordava fa pocs dies els èxits d’aquest empresari model que es diu Gerardo Díaz Ferran, president de la CEOE. En l’època de Felipe González va rebre la companyia Viajes Marsans pel preu d’una pesseta. En l’epoca de Aznar, va rebre el regal d’ARSA (Aerolínies Argentines) sense posar-hi ni un cèntim, però si va rebre un regal d’Aznar de 800 milions de dòlars a fons perdut per un concepte que segurament només l’Ansar i ell saben el motiu. Pocs anys desprès la SEPI n’hi va posar 190 milions més, per arribar a un final que ARSA va fer fallida.
Ara per acabar-ho d’adobar el Sr. Diaz Ferran ha de fer front a una querella per valor de 100 milions de dòlars derivada dels seus tripijocs a ARSA. Menys mal que el Sr. Zapatero, davant del seu estrés li ha fet la gràcia de donar un préstec a ARSA de 250 milions d’euros, amb la finalitat que el Sr. Díaz Ferran, pugui recuperar un dipòsit que va haver de fer de 190 milions per un compromís determinat de compra d’avions.

Però els maldecaps d’aquest pobre home no s’acaben. Amb tant diàleg social s’ha "oblidat" de pagar la nòmina als treballadors d’una de les seves empreses -Air Comet-, que des de juny no cobren els seus treballadors.
Ara doncs convé que el Govern li faci algun donatiu més per poder pagar aquestes nòmines.

Si aquest és el diàleg social, estem ben posats!

Sobre les Caixes d'Estalvi

Intent d'anàlisi d'interessos contraposats


En els darrers dies els diaris estan fent enquestes sobre si els ciutadans estem a favor o en contra d’una fusió entre caixes. Potser per dulcificar la qüestió, hi afegeixen, les caixes catalanes... La resposta és massivament en favor de la concentració. Per tant, si els ciutadans pensem que la concentració és bona, segurament no ens equivoquem.
Ara bé, els proposants d’aquestes concentracions ens parlen de dues coses. Una, el beneficis de les economies d’escala, i dos, la morositat creixent que fa que algunes entitats puguin tenir problemes.
Altres especialistes transformen aquesta morositat en la necessària dotació de capital propi i, en el seu cas, del dèficit de capitalització i consegüent risc de fallida.

Per altra banda sempre hi ha els fabuladors de teories conspiratives. Alguns atribueixen aquesta campanya (perquè realment és una campanya) a interessos polítics. Diuen sense embuts que els polítics volen ficar mà a la caixa de les Caixes, perquè creuen que no són de ningú.
La veritat és que alguna cosa hi deu haver de tot això. Així hem vist com la CCM on els seus màxims gestors eren polítics, se’n ha anat a can pistraus. També hem vist com a CajaMadrid la Presidenta de la Comunitat no deixa d’embolicar la troca amb uns resultats realment desastrosos. El mateix passa a Caixa Catalunya, caixa en que el seu President és un membre de l’executiva del PSC (si no ho és ara ho ha sigut recentment) i la seva morositat ha augmentat de forma més que notable. Naturalment que els gestors d’ara ho imputaran a l’antiga direcció general, però segurament aquest argument és queda sense cap raó quan veus que el Consell segueix, més o menys, sent el que hi havia aleshores i que el President segueix sent el mateix Sr. Narcís Serra des de fa ja una colla d’anys.

Però deixem-nos de suposicions i analitzem algunes qüestions rellevants i concretes.

Els gestors

De la gata i el belitre
jo us diré lo que ha passat:
s’ha perdut alguna cosa,
no sé qui l’haurà trobat.
Si serà el gos o bé el gat,
a la nyigo, nyigo, nyigo, nyigo,
si serà el gos o bé el gat
aquell qui l’haurà trobat.

Els gestors sense manifestar que tenen problemes de cap tipus, reclamen ajudes per reequilibrar els seus balanços i els seus compromisos contrets, ja que està clar que, tots sense excepció, s’havien llençat desaforadament a la carrera de finançar el que sigui i a qui sigui mentre estigui suportat per un totxo. I quan van acabar els recursos que els havien dipositat els seus clients, van obrir-se a un endeutament amb l’exterior quins terminis i venciments no s’ajustaven exactament a les devolucions d’aquests crèdits totxo. És el que se’n diu desajustos de tresoreria, de liquiditat que, a la majoria de les empreses, porten a la fallida.
Alguns gestors, més espavilats, havien emprés accions d’estratègia financera de futur i diversificació del risc (la frase és una mica complicada, però és com ho diuen ells), i s’havien llençat a compres d’altres bancs i empreses (canvis de cromos), operacions totes elles més arriscades que no pas les del finançament del totxo.
Però com sigui que els bancs i caixes són rellevants pel bon funcionament de l’economia, no se’ls pot deixar caure i per aquest motiu els governs de tot occident han decidit que cal donar-los les ajudes que calguin.
Tot i aquest panorama el que curiosament encara no s’ha proposat de forma seriosa és rellevar tota aquesta patuleia d’inútils que han estat gestionant els nostres estalvis d’una forma tan desastrosa.

Els supervisors

Ja en respon una velleta:
–Penso que haurà estat el ca;
jo, la gata, no l’he vista
ni sentida miolar.
Que si jo el puc atrapar,
a la nyigo, nyigo, nyigo,
que si jo el puc atrapar,
prou que me la pagarà!

Ara es donarà més poder a un supervisor que no supervisa. Per què ¿on era el supervisor quan veia clarament que els bancs i caixes espanyols s’endeutaven a l’estranger per poder seguir inflant la bombolla? ¿No s’havien adonat que el gap entre la seva captació de fons i la seva aplicació portava a una situació de quebra per manca de liquiditat?

Els supervisors són, des de sempre, el Banc d’Espanya que, en aquest cas ha fet la figura del cagaelàstics. Tenia tota la informació per adonar-se que la banca i caixes espanyoles s’estaven endeutant d’una forma perillosa, no només amb els recursos que els havien deixat en dipòsit els seus clients, sinó que havien anat al mercat europeu per seguir captant recursos de forma indiscriminada que aplicaven en el mercat nacional del totxo. Un totxo era habitatge habitual, un altre totxo era habitatge temporal i l’altre ni se sap, perquè era ben clar que s’estaven construint habitatges que ningú no ocuparia ni mai es vendrien, i tot això ho feien en una ambient d’especulació galopant.
Als gestors, un 10, però per rucs; i als supervisors ¿quina qualificació cal donar-los-hi?
Es pot afegir que en la supervisió de les caixes també hi tenen competències les Comunitats Autònomes. Es pot preguntar ¿què feien? A més d’accedir i beneir tots els canvis en els seus Estatuts tal com els demanaven les cúpules de les Caixes i que majorment responien als interessos dels seus dirigents ¿què més feien els organismes de supervisió de les Comunitats Autònomes?
Hi ha dues figures més -decoratives- que són les auditories i les empreses de ràting. Les auditories donen pel que donen i no se’ls pot demanar gaire cosa més. No hi perdem el temps.
Les empreses de ràting han d’emetre opinió sobre la possibilitat de que el banc o la caixa compleixi els seus compromisos futurs. Per fer-ho fàcil aquestes empreses donen qualificacions d’una A, dues o tres A i a més i afegeixen un signe de més o menys, segons els peta, cosa que fa que només els especialistes puguin saber de què estan parlant. Però el que és cert és que a través d’aquestes possibilitats de compliment futur de compromisos cap empresa de ràting va donar cap senyal d’alerta. Així doncs, un altre mecanisme que no funciona, un altre element decoratiu.

També cal parlar de la CNMV que té determinades atribucions quant a temes de bon govern de les entitats financeres, i naturalment, també de les caixes.
La CNMV va impulsar un informe de bon govern que necessàriament han d’omplir bancs i caixes. Però uns i altres (els de bancs i els de caixes) són lleugerament diferents en formes i continguts. En destacaré algunes diferències.
Els Bancs han d’explicar de forma individual els ingressos que perceben els seus gestors. Les Caixes, sense que se sàpiga perquè, ho posen tot en un mateix sac, una xifra única per a un conjunt ample de persones de direcció. ¿Té això alguna explicació? Si cal donar-hi transparència, ¿perquè no s’exigeix a les Caixes?
Les Caixes han de donar comptes dels crèdits que han concedit als partits polítics. La banca no. ¿Té alguna explicació?
La veritat és que la CNMV, amb els sapastres que han passat per la seva direcció mai ha lluït excessivament ni ha donat mostra de massa clarividència, però aquest tracte “de favor” crec que l’haurien d’explicar i justificar.

La crisi de les entitats financeres

Dones, bé estareu contentes,
ara que el ca se n’ha anat,
atipareu bé la gata
que estigui grassa aviat.
Li donareu pa torrat,
a la nyigo, nyigo, nyigo,
li donareu pa torrat
amb all i oli ben sucat.

Inicialment tothom està d’acord en parlar dels actius tòxics com a fet d’inici de la crisi, una expressió que ha fet fortuna i que sembla que amb aquesta explicació ja ens podem donar per satisfets i podem anar a dormir tranquils, com volent amagar totes les altres causes.
Ara però apareixen altres causes que no són precisament brots verds. No es diu clarament però sembla ser que algunes entitats estan descapitalitzades. Què vol dir això? Doncs molt senzill, que des de Basilea s’han establert unes normes quant al capital mínim que ha de tenir una entitat financera, i que aquest capital condiciona la seva capacitat de donar crèdits. El fet que determinats crèdits passin a la situació de morositat, augmenta el consum d’aquest capital, amb el que s’agreuja encara més la seva situació. I quina és la conseqüència de tot això? doncs que les entitats que aconsegueixin sortir de la crisi es trobaran en molt diferents posicions per a competir de nou, i alguna d’elles resultarà que no podrà concedir ni un crèdit nou fins que aconsegueixi capitalitzar-se adequadament. Mentre, les que se n’hagin sortit bé d’aquests anys de plom, gaudiran d’un ampli grau d’avantatge.
Tot això, està clar, suposant que cap d’aquestes entitats es quedi sense capital i faci fallida.

També s’afegeix una altra qüestió que pot haver ajudat a la crisi, i aquesta és l’eficiència, és a dir els diners que s’han de gastar/invertir amb relació a la producció o amb relació a una cosa més difícil de mesurar que és l’unitat de servei. Si això es trasllada a costos del personal de tropa (no pas dels directius de caixes i bancs, que s’han autoassignat sous de nivell estratosfèric, potser més la banca que les caixes, però amb moltes prebendes uns i altres difícils de justificar, tot i reconeixent que aquests pocs sous estratosfèrics no han fet perillar l’estabilitat d’aquestes empreses), i a les despeses de funcionament que en aquest cas es concreta en nombre d’oficines, canvis constants de criteris i d’orientacions, compra de seus socials luxoses, ús d’avions privats pels desplaçaments, cotxes, xofers, etc.
Els gestors que ara tanquen oficines, resulta que són els mateixos que fa quatre dies les havien obert. Aquests gestors tenen un lema: “si ens equivoquem ja rectificarem”, i aquest lema els ha funcionat perfectament fins ara, perquè tenen una situació privilegiada en la qual no els cal retre compres davant de ningú. (tothom sap que les juntes generals no són més que un tràmit).
Hi ha hagut doncs prou experiències en aquest sector per saber que l’oficina al costat de casa no ajuda gaire a millorar el servei. El que ajuda és un assessorament sense enganys ni lletra menuda, una bona “línia oberta" (com la de “la Caixa”)” amb l’entitat financera de la que ests client, l’existència de caixers automàtics per tot arreu, unes comissions adequades i no “leonines” i sense solta ni volta, i una gestió professional i transparent cada vegada que un client s’apropa a l’entitat per proposar una operació o demanar algun servei.
Per tant, tots aquests ximples que han continuat obrint oficines sense parar, que s’inventen productes per guanyar més diners encara que no hi hagi contraprestació adequada, s’ho haurien de fer mirar. A l’igual que els que constantment promouen “l’estratègia”, ara oficina d’empresa, ara oficina universal, ara oficina empresa, ara..., o els que estan obsedits per unes ínfules de negocis internacionals en països complicats i amb partners dubtosos. ¿Com és que no es demanen responsabilitats per una gestió tan poc professional?
La supèrbia d’aquests personatges només és comparable a la seva incompetència i la invisibilitat dels consells d’administració i les juntes generals no ajuden gens a millorar l’esquema.

Entretant, els polítics de tot pelatge, els economistes sense rigor ni coneixement, els banquers interessats en desviar el tema de les seves responsabilitats i en eliminar competència, parlen de forma incessant de la necessitat ineludible que les caixes es fusionin.
Ara en un exercici de cinisme exultant s’hi afegeix la patronal de la banca, que reclama solucions no nacionalistes ni proteccionistes, i els partits nacionalistes (PP i PSOE) es posen d’acord en aquest punt.
Però una vegada dit que és necessari que les caixes es fusionin, no afegeixen res més. Potser frases críptiques com, fer viable l’entitat, sense justificar si ho és o no ho és; millorar l’eficiència (l’eficiència és deguda a l’organització del treball i aquesta organització és responsabilitat absoluta dels gestors, en aquest cas cal tornar a dir, incompetents), etc. Sembla que ho diuen perquè els ho ha dit el seu cosí d’Olot, o la veïna del cinquè.

En cap cas s’avalua la bondat d’una entitat petita amb “cintura” per adaptar-se a les noves circumstàncies d’un mercat canviant. Si en canvi es fan afirmacions que com l’economia és globalitzada, les institucions també ho han de ser, i es posen exemples insignes com els de Telefónica, Repsol i altres, que van expandint els seus tentacles per Sudamèrica, un continent com tothom sap en que fer negocis vol dir comprar voluntats, i els gestors d’aquestes grans companyies els sembla prou bé aquest sistema.

Pel que fa a les caixes grans aprofiten el batibull per estendre la seva xarxa per aquest món globalitzat. Ara els sembla poca cosa tenir una important institució financera circumscrita al nostre país, volen emular els “grans banquers” i que els rebin per tot arreu com si fossin estrelles del rock.
Ara bé, l’experiència ens diu que, sort que només han invertit bàsicament en hipoteques (per més que siguin de difícil cobrament), perquè si s’haguessin deixat anar com el cor els demanava, avui tots els bancs de l’Europa de l’est estarien participats per alguna d’aquestes caixes i així hauríem ajuntat la seva indigència amb la nostra, que sembla és el que demanen els gestors absorcionistes.

Els bancs versus les caixes.

Faci fred, o plogui o nevi,
a defora em fan anar.
Faci fred, o plogui o nevi,
a defora em fan anar.
Sense llit, sense sopar,
a la nyigo, nyigo, nyigo.
Sense llit, sense sopar,
mal ofici és el ser ca.

Resulta interessant contemplar el pas de la història. Ara ens hem trobat amb una caixa (CCM) que ha fet figa (tot i que no han explicat gaire que ha costat en diner públic, en diner de tots, la seva preservació, que no se sap si és definitiva). De moment no se saben, o no sabem, més novetats.
En canvi si sabem que en la crisi bancària dels anys 80, van petar una sèrie de bancs amb un cost més que rellevant de diner públic i de diner del FGD. De caixes no en va petar ni una.
La llista de bancs que van rebre diners del FGD és de 16 bancs, la dels que van rebre finançament del BE és de 23, i per més que es va parlar molt de Banca Catalana, amb diferència destacada quant a cost en diner públic apareixia el grup Rumasa (aquest grup que ara ens ofereix duros a quatre pessetes). Més tard va venir l’afer del Banesto, amb imports altra vegada multimilionaris, tot i que si més no, en aquest cas el Sr. Mario Conde va passar per Alcalà Meco, mentre que dels banquers i caixers d’avui aquesta assignatura encara la tenen pendent.
Cap de tots els bancs que estan en les llistes abans esmentades consten avui en el Registre de Bancs i banquers del Banc d’Espanya.
Llavors ¿de què parlen aquests insignes banquers quan diuen que les caixes estan en mala situació?
¿De què parlen els supervisors (no eren les mateixes persones però si les mateixes entitats), quan diuen que cal una reducció del nombre de caixes?
¿De què parlen aquests polítics que han provocat la politització d’alguna de les caixes i la seva difícil situació?

La situació a Catalunya

Som anat a la perera,
som estat afortunat.
Som menjat sinó una pera
i m'han ben codolejat.
Diuen que em volen matar,
a la nyigo,nyigo, nyigo.

La Generalitat no sembla tenir massa clar què vol fer amb les caixes. Des de sempre la seva actitud ha sigut de subordinació al poder dels directors generals de les caixes (en especial de “la Caixa”).
L’endeutament dels partits amb les caixes, sense ser escandalós, sempre els ha dut a una actitud diletant i dubitativa. I sense relació causa efecte, sempre han donat el vist i plau a les constants modificacions dels Estatuts de les Caixes a interès dels seus dirigents.
Mai han fet cap intervenció decidida respecte a res i sempre han negociat amb els executius de les caixes les sobres d’una obra social i poca cosa més. Mai han posat cap objecció als nomenaments de directors generals i/o presidents d’aquestes institucions, per més que hi hagués causes per a fer-ho, per motiu de vulneració de les normes vigents en el moment o per altres circumstàncies.

Si la Generalitat no sap perquè volen les caixes, el més normal serà que el Govern central (que si ho sap), se n’endugui altra vegada les competències sobre aquestes entitats (que tant havien costat d’aconseguir). El degradant i tavernari espectacle de la Comunitat de Madrid amb CajaMadrid, n’és l’exemple.
Per altra banda les caixes, sense haver arribat al desastre de la banca dels anys 80 i no estar gens lluny de la situació actual de la banca, han actuat d’esquena a les necessitats del país i això els ha fet perdre molta credibilitat com a institució diferenciada.
Les direccions de les caixes no donen mostres de tenir la voluntat d’arrelament al país i, per tant, els moviments i suports en favor d’una política d’estat seran molt fàcil d’aconseguir.
La prova de aquesta falta de voluntat d’arrelament al país, entre d'altres, està en els constants intents d’internacionalització de les caixes grans seguint una estratègia incomprensible pels observadors amb justificacions massa genèriques com per poder ser enteses i, per més que el seu resultat ha sigut fins ara un absolut fracàs, aquests gestors tornen i tornen a insistir en el tema.
Per altra banda el sol fet d’haver obert negocis en països of shore suposa una desqualificació pel que hauria de ser una gestió transparent i pel que s’espera i seria desitjable per a una caixa d’estalvis.

El problema doncs sembla circumscriure’s: una Generalitat que no sap ben bé què vol (i si ho sap no exerceix) i uns gestors que si ho saben, però que els seus desitjos no coincideixen amb els que desitgen els seus ciutadans. Per tant, mentre ens passem el temps discutint sobre models estarem perdent el temps i no afrontarem el problema en la seva realitat més profunda.
El problema està en que hi ha hagut uns gestors que ho han fet malament, i uns supervisors que no saben supervisar. Llavors la solució salomònica ha sigut: apuntalem aquests gestors i donem més competències als supervisors. És una solució una mica estranya, no us sembla?