La Reforma

Fa 500 anys que un monjo —Luter— va penjar de la porta de l’església del Palau de Wittenberg, les famoses 95 tesis inspiradores de la Reforma luterana. L’orígen de la protesta va tenir molt a veure amb un estat de corrupció estès a tota l’Església Catòlica, especialment la romana.

Com acabà aquesta historia: doncs en un moviment incontrolable per l’Església Catòlica i amb una Contrareforma, per fer cas a algunes de les denúncies del monjo en les seves tesis, per canviar alguna cosa i perquè no canviï res. Darrerament és veu alguna llum al final del túnel, es veuen ganes de presentar una altra cara més amable i bondadosa. Ho aconseguiran?

Per comparació, la política espanyola està en el cènit de la corrupció. El partit del govern té més imputats i condemnats que no afiliats, i tot i així encara governa. Això dura des de fa més de 500 anys i els visigots no volen canviar el seu comportament. Les malifetes les podeu llegir en qualsevol diari, encara que sigui dels seus, perquè ja no ho poden amagar.

Davant d’això, què més podem esperar d’aquest partit —el PP— i d’aquest govern —del PP? Poden encetar una “Contrareforma” que sigui digerible? Seran prou intel·ligents per a fer-ho?

La resposta no és clara. Els partits nacionalistes espanyols no volen cap Contrareforma, per més que saben que aquests nivells de corrupció són insostenibles. El PSOE i C’s prefereixen donar suport al PP, perquè les coses no canviïn, que a ells ja els va bé la cosa.

El seu desvergonyiment i impudícia no por anar més lluny. Això no obstant alguna cosa es comença a notar. El primer efecte és que el president Rajoy ni la vicepresidenta Soraya Sáez intercalen en les seves rodes de premsa (és un dir) expressions del tipus: Lo que tiene que hacer el presidente Puigdemont y los catalanes es cumplir la ley. I la seva acòlita, amb aquella cara de cinisme rient per sota el nas, ha deixat de somriure i de parlar. Ens ho hem estalviat i no tenen la valentia de dimitir i de reconèixer que són uns pervertits.

Ara ja veuen que ningú els creu, tothom sap que només són uns sàtrapes que volen aprofitar-se dels diners que no els corresponen, encara que sigui a costa de disminuir les prestacions —que els ciutadans hem pagat amb els nostres impostos— encara que sigui fent que molt gent visqui en la misèria, a ells no els importa.

Però els catalans no podem pas imposar a la resta de ciutadans d’aquesta cosa que unitàriament s’anomena Espanya que votin coses lògiques, que deixin de votar els corruptes. Que no votin els que dia rere dia promouen que la bretxa entre rics i pobres s’eixampli.

No ho podem fer, però per altra banda, resulta indispensable que fotem el camp d’aquesta gent tan corrupta sense propòsit d’esmena. Com ens diu la historia, nosaltres som carolingis, ells són visigots, i això és una barreja molt difícil de combinar si no s’hi posa molt bona voluntat, els visigots no en tenen  cap ganes.

Entrevista a un banquer

Hem pogut llegir en aquests darrers dies dues entrevistes a Juan Maria Nin, el que havia estat conseller-delegat de CaixaBank. Una al diari ARA (9.4.2017) i l’altra a El País (9.4.2017).

La veritat és que preferiria no haver-les llegit i encara més, no entenc perquè les han publicat. Des de la primera lletra a la darrera és una espècie d’autobombo d’aquest senyor banquer i d’un relat de coses més o menys incertes. El  motiu és degut a que publica un llibre que ell qualifica com “acadèmic” i que parla de la crisi.

Tots els ciutadans hem sofert, directa o indirectament, la incompetència —quan no una altra cosa més gruixuda— d’aquests banquers espanyols, i que ara vingui un banquer que digui: “Els ciutadans s’han convertit en consumidors, i quan tenen un problema, en consumidors imbècils”, resulta no només ofensiu, sinó indignant i apartat de la veritat. Coneixem la limitació dels éssers humans i sobretot, la dels banquers, que més d’una vegada han actuat com a autèntics malfactors. Per tant, senyor Nin, guardi’s expressions i qualificacions d’aquest estil adreçada als ciutadans perquè vostè, no està qualificat per fer-les.

Per altra banda s’ha de ser molt naïf per atribuir-se haver influït de forma definitiva en la solució del problema de la crisi per les seves brillants idees —que no diu quines són— a través de la seva assistència al club Bilderberg i d’haver assessorat a la cancellera Merkel?

Li donaria un consell: es pot fer de tot, menys el ridícul.

Per higiene mental... no ho he llegit

Fa uns dies vaig tenir la sensació d’haver perdut gairebé tota la tarda davant la televisió. M’hi havia enganxat per veure la sessió de la Comissió del Parlament amb les declaracions de dos presumptes bandarres, o millor dit, de presumptes res de res, autèntics.

Els dos homes acusats d’actes delictius es van presentar com si fossin els ofesos, amb una supèrbia que et donaven ganes de que vingués la guàrdia civil i se’ls endugués a tots dos per posar-los a la garjola, però no hi va haver sort..

L’estratègia de la seva defensa va consistit en negar l’evident. Hi va haver moments de surrealisme autèntic sobretot en el cas de l’exministre d'Interior. Aquests dos presumptes delinqüents van negar haver sentit les gravacions de les seves repugnants converses, per tenir una coartada i afirmar que no sabien del que se’ls parlava, ja que les converses eren de fa molts dies, mesos i no recordaven el seu contingut.

Algú es pot creure que et porten a una comissió d’investigació que saps que et preguntaran per les teves malifetes públiques perquè els havien enganxat amb les mans a la massa. Fernández Díaz ha tingut la santíssima barra de dir que apostava per demanar un peritatge sobre les gravacions i que si es demostrava que havia sigut ell el que havia dit el que està gravat —i no hi ha cap dubte que ha sigut ell— demanaria perdó, altrament serien els altres qui ho haurien de fer.

El que ha quedat demostrat és que el ministeri de l’interior era el ministeri de la senyoreta pepis, una casa de barrets sense mestressa.

I el més surrealista de tot ha estat que els dos presumpte delinqüents, s’han  permès fer veure que estaven emprenyats, que eren els perjudicats de tot l’enrenou. És evident que el president de la comissió no va estar a l’altura, doncs havia d’haver tallat totes aquestes manifestacions dels acusats, dels delinqüents, dient-los que estaven allí per respondre a les preguntes i res més. No per fer discursos.

Lamentable l’actuació de Ciudadanos, que va estar ela part amable dels interrogatoris, com no podia ser d’altra manera.

Les interrogacions dels comissionats del PP, lamentables. Van tenir la barra de treure bàsicament els cas del 3% i del Palau. Estaven investigant el comportament poc ètic del ex-ministre i surten amb aquestes qüestions.

Finalment, ha quedat clar el comportament poc democràtic dels comissionats, i els acusats, en el sentit de que contra l’independentisme tot s’hi val. Queda clar que en aquest país les idees es poden perseguir, i si els delinqüents no volen ni tan sols es pot saber qui va convocar la reunió, ja que cap dels dos que es van reunir van reconèixer haver pres la iniciativa.