Això respira ferum!

És urgent canviar la llei de finançament dels partits, i segurament encara ho és més, canviar els nostres líders polítics


El darrer programa l’Àgora (26.10.2009) entrevistava a l’expresident Pujol (no sé perquè se li ha de donar sempre el títol de president, quan ja no ho és).
El periodista Xavier Bosch ho està fent molt bé. Dóna gust seguir el seu programa. Ho fa amb educació, amb contundència i claredat.
En aquest programa vaig quedar de pasta de moniato. Quan va sortir el tema de Millet, dels diners que van anar a parar a Convergència (a la Fundació Trias Fargas) per finançar una campanya municipal el que va dir el expresident Pujol va ser una mica trist. Les expressions “prendrem mal si entrem en aquest punt” “respira ferum” “aquest va donar tant a un i tant a l’altre”, són expressions realment molt tristes, miserables, que sorprenen amb un home de la seva talla política. El Sr. Pujol és un ancià amb un historial magnífic, però ara fa pena.

Ara ja sabem que els nostres polítics admeten que si estirem la manta sortirà porqueria. Ho admet l’expresident Pujol, ho admet el líder de l’oposició Mas. Els nois del PSC no expliquen perquè una entitat financera els ha condonat un deute de milers de milions de les antigues pessetes (per cert que aquesta caixa podria haver delinquit si es considera que és una entitat que administra diners públics, a banda de la qüestió moral del tractament que dóna als poderosos i a la resta de clients a qui embarga el seu pis i els seus béns). Sabem que esquerra republicana té problemes històrics per explicar els seu finançament, sabem que Saura fa un discurs institucional dient que canya a la corrupció, mentre el seu govern i el seu partit encarrega informes indigeribles amb l’única finalitat de traspassar diners a ves a saber on. I no sabem res d’aquests petits partits que no es mengen un rosco, però si sabem que si no participen en el festí és perquè no poden, que les ganes si que hi són.

Ara la premsa ens parla d’un altre cas de corrupció, vinculat a una sèrie d’ajuntaments. Però quan mires la lletra petita veus que l’inici està en una investigació d’un banc del BBVA, Privanza, que tenia -i segurament encara té- estretes connexions amb paradisos fiscals.
Com diu en Puyal, m’hi jugo un pèsol que el banc de Francisco González (aquell que deu el seu càrrec al Sr. Aznar, que es va treure de sobre els seus rivals de Neguri per un tema de paradisos fiscals) no en sortirà esquitxat.

A més, alguns defensors de la “catalanitat” volen sembrar confusió entre l’opinió pública, defensant una cosa indefensable. Són els mateixos que quan el cas Gürtel deien que Ric Costa era un impresentable i que havia delinquit. Ceteris paribus ¿no es recorden de l’operació El Observador quan Prenafeta va fer un aixecament de béns per no tornar els crèdits bancaris obtinguts (ves a saber com van ser analitzats aquests crèdits), o quan Alavedra se’n anava a Londres a veure un partit de futbol en l’avió privat de De la Rosa? ¿o quan passaven vacances junts en el seu creuer? ¿o quan el van cridar a declarar en l'afer Pascual Estevill? ¿Això és delictiu? No, però, renoi quina mala pinta que fa!
¿De què van aquests “patriotes” que defensen una presumpta corrupció? Aquests defensors de la corrupció, a més són més tontos que el fang de fer orinals!
Des del meu punt de vista són tant corruptes com els mateixos imputats o presumptes imputats, amb símptomes clars d’haver delinquit. Sí, sí, admeto la presumpta innocència de totes les persones, però com deia l’expresident Pujol, tot fa ferum... massa ferum...

Els polítics saben que l’origen de tot plegat (a més de la cobdícia humana, tal com ha sigut en tota la història de la humanitat) està en el finançament del partits i en el finançament de tots els ajuntaments. Ho saben, però no volen modificar la llei corresponent. Els partits polítics (els seus líders) són uns miserables!

L'estoc d'ibèrics no es redueix

Un xoriço pota negre surt lliure de la ciutat de la injustícia

La pressió mediàtica i pràcticament tota la societat volia que Millet entrés a la presó. Pels delictes comesos (els coneguts) s’estaria a la presó entre 1 i 8 anys (si finalment el condemnen).
Possiblement ningú li exigirà que torni els diners (els que ha tornat és només una petita part).

L’interrogatori haurà sigut duríssim: el de Millet ha durat 1 hora (el de Montull mitja hora). Amb això (desprès de tres mesos de que es posés sobre la taula el robatori d’una forma clara i evident), el jutge ja n’ha tingut prou.

El jutge li ha retirat el passaport i els ha enviat a casa sense cap fiança (són gent de fiar, per altra banda tots sabem que pots sortir del país amb el dni solament). Curiosa justícia. Potser té alguna explicació, però de moment els ciutadans no ho acabem d’entendre (i molts juristes tampoc). El fiscal ha demanat la presó preventiva, però al jutge no li ha semblat convenient.

És evident que no hi ha alarma social ja que, a tots el tema del Palau ens sembla ben “divertit”. Tots els ciutadans estem d’acord en que cal protegir a aquestes famílies i ciutadans que “ens honoren”, i en canvi estem en contra que els lladres de gallines només estiguin 1 any a la presó preventiva en espera de que se’ls pugui jutjar. El jutge interpreta bé la voluntat popular.
Com deia un alt executiu financer, per als lladres de coll blanc, la pena de presó és un càstig molt més dur que no pas pels desgraciats que dia si dia no, entren i surten de la presó per prendre carteres als turistes. L’explicació és prou clara, els que estan acostumats a viure entre cotó fluix, que cada dia a les 12 prenen el vermut amb cloïsses i caviar, resulta evident que entrar a la presó els ha de resultat duríssim. Per tant, cal moderar aquests càstigs per aquestes persones que, encara que han robat milions d’euros, el sofriment que tindrien seria extraordinari.
Aquest punt de vista és el que haurà tingut en compte el jutge.

Això del Palau és un cas molt complicat (no només l’actuació de Millet, que no cal pas ser gaire espavilat per veure que és un lladre), sinó tot el que està al seu voltant. Per un costat el “donatiu” o conveni amb el PI, on els dirigents en el seu moment eren Colom i Rahola. Colom no diu res, Rahola diu que no en sabia res. Eren dos i no es devien parlar... Una mica estrany, no us sembla?
Per altra banda el "conveni" amb la Fundació Trias Fargas. Aquest ja és més complicat pel volum dels fons desviats.
En sabrem alguna cosa del final d’aquesta corrupció? No ho crec pas. El jutge, amb tres mesos no ha pogut encara enviar a Millet a la presó. Per avaluar el desviament de fons a partits caldrà molt més temps. Ens espera un final de causa prescrita? O serà per motiu d'edat que no ingressarà a la presó? (en té 73, gairebé 74: 8.12.1935). Es pot ser massa vell per entrar a la presó, però no pas per robar. Aquesta és la grandesa de la nostra justícia! Quant de temps durarà el judici? Els més optimistes pensen que com a mínim serà de 2 anys... (Millet en tindrà ja 75 o 76 anys).
Mentre, l’advocat de Millet manifesta que és una resolució justa ja que si Millet hagués volgut fugir de la justícia, ha tingut tres mesos per a fer-ho. És veritat, com també ho és que durant aquest tres mesos resulta que el robatori enlloc de 3 milions d’euros és fins avui de 10, 12, 15 milions, o ves a saber de quin import, i durant aquest temps Millet i els seus empleats de confiança han sostret documents amb nocturnitat i ves a saber quines altres operacions financeres en paradisos fiscals hauran ordenat. Les càmeres de televisió van filmar a un empleat de confiança amb paquets de documents, la policia va incautar un llàpis de memòria a la filla de Montull, mentre volia fer una còpia de documents i destruir la resta. Tots gent de confiança...

Laporta si paga als traïdors

(carta enviada a La Vanguardia el dia 17.10.2009, per la seva publicació, però no publicada)

El president del Barça ha entès bé el missatge de Carretero: el Barça és més important que la Generalitat i, per tant, la retribució del seu director general ha de ser molt superior a la del President de la Generalitat.

Està clar que aquest home (Laporta) ha d’estar confós amb les quantitats que es paguen a can Barça als futbolistes i a tot quisqui, per més que cal tenir en compte que els futbolistes tenen una vida laboral de curta durada, mentre que l’ofici de director general no se li coneix data de caducitat. I també s’ha confós amb la posada en escena: el president i el director general i, al seu davant, la Junta directiva. A que ve posar el director general per damunt de la resta de la Junta?
Pel que fa al director general seria higiènic conèixer si aquest home liberal ha convingut també un golden parachute per quan el facin fora, tal com ha fet per tot arreu on ha passat, amb el que suposa de cinisme per aquell qui demana una reestructuració laboral (acomiadament lliure).

Per què quedi ben clar el que suposa el sou del director general, es pot comparar al “donatiu” que va fer el bandarra Millet a la Fundació Trias Fargas, més o menys, el mateix. O bé la cinquena part del que cobra un banquer “qualsevol” en la seva pensió de jubilació (3 milions a l’any), o bé 60 vegades més del que cobra un mil·leurista. Voleu dir que la seva aportació és 60 vegades la de un mil·leurista? Però això són figues d’un altre paner, és l’economia de mercat la que marca per a cadascú la retribució que li toca.

Només una darrera cosa: Laporta al retribuir i premiar a Oliver i no acomiadar-lo per la seva deshonesta actuació, no ha fet altra cosa que implicar-se amb aquest fet. Ara, si no ho era abans, n’és totalment responsable.

I tot això quan passa (aquesta alegria amb els diners sense control) en uns temps en que moltes persones pateixen, sembla una burla. Laporta pot dedicar-se al que li sembli convenient (i si es dedica a la política que amb mi no compti). Els seus criteris respecte a l’ètica em semblen reprovables.

Sobre les fusions de les caixes

Deu punts sobre aquest batibull


1. L’origen de la crisi financera
Se’n ha parlat abastament. Sabem el paper d’aquestes entitats, sabem que les entitats financeres (els seus directius) s’han comportat com autèntics bandarres i sabem que els governs de tot occident hi ha posat diners (és a dir, els nostres diners) per corregir les actuacions imprudents d’aquests directius. I també sabem que tot això ha estat amanit amb una crisi immobiliària que ha ajudat a un enfonsament definitiu.
Això no obstant, algun ximple encara diu que la cobdícia és necessària com a motor del nostre sistema econòmic. Potser que s’ho faci mirar...

2. La crisi ha originat problemes a les entitats financeres
El títol precedent és completament incorrecte. El que correspondria dir és que les entitats financeres han creat problemes a tota la societat. Això no obstant, per explicar alguna cosa sobre les fusions a que fem referència direm que, efectivament, les entitats financeres estan passant per uns moments difícils.
En una explicació ràpida de perquè estan tenint problemes les entitats financeres, cal dir que des de fa uns quants anys (potser des de 2005/2006) els bancs i caixes de l’estat espanyol van adonar-se que recaptar diners dels dipositaris -pagant-los-hi uns interessos irrisoris- i col·locant aquests diner en crèdits -especialment hipotecaris- era un negoci fantàstic, mentre els riscos que corrien per dur a terme aquesta activitat els estimaven molt petits, degut a que sempre els pisos augmentaven de preu i aquesta tendència havia de ser perpètua. Per tant, en el pitjor dels casos, quan el prestatari no podia tornar els diners, es quedaven amb un pis que valia molt per damunt del valor de la hipoteca. Per tant cap problema.
Però el que els va passar és que se’ls va acabar molt aviat la munició (diners) per continuar amb aquest frenesí inversor en aquesta activitat tant rendible i llavors aquests professionals tan espavilats van decidir endeutar-se en el mercat europeu per continuar aquesta boja carrera sense solució de continuïtat.
El final ja el sabem tots. Els bancs s’han quedat sense pistringuis, molts d’ells no saben si podran tornar els préstecs que han rebut del BCE o d’altres bancs estrangers (que no sabien fer bons negocis), i, a més, tampoc saben si cobraran els crèdits que tant alegrement van concedir.

3. Pressió per que les entitats es fusionin.
Si ens centrem en els bancs i caixes al nostre estat, ens trobem en que tant el govern central, els autonòmics, com els supervisors (Banc d’Espanya), i algun altre entitat, grup o persona a qui ningú li ha demanat el parer, insisteixen en que cal que aquestes entitats es fusionin, i no només ho diuen, sinó que ofereixen diners perquè ho facin (el FROB ofereix un préstec a llarg termini i a un interés fora de mercat).

4. Dades problemàtiques de les entitats financeres
La morositat. La banca un té una taxa del 4% de préstecs morosos, les caixes un 5%, unes i altres entitats estan clarament excedides en aquesta xifra d’impagament, com a conseqüència d’una estratègia poc pensada i pitjor interpretada. Això no obstant, si retrocedim unas quants anys (14 o 15) trobariem taxes de morositats semblants o superiors.
Hi ha una cosa que ningú vol destacar: la morositat en aquests darrers anys ha sofert profundes transformacions en la forma de mesurar-la. Ara s’és més estricte i, per tant, els coeficients de morositat no són homogenis amb els que s’utilitzaven en la darrera crisi immobiliària dels anys 90. L’aplicació de Basilea II ha afectat a aquesta forma de mesurament. Els periodistes econòmics és normal que no se’n hagin adonat, però el Banc d’Espanya i les entitats especialitzades -departaments d’estudis- no haurien de dir alguna cosa?
Es parla d'un nombre d'oficines excessives. Caldrà tancar-ne, i això s'encarrega als mateixos homes que van tirar endavant l'estratègia d'obrir-ne sense parar. Curiós, no?
Una altra consideració: les entitats de ràting (són aquelles entitats que parlen anglès però la caguen en castellà o català), estan dient que els bancs i caixes amaguen morositat. Per més que una entitat de ràting és poc fiable per naturalesa, és possible que tinguin raó. Així veiem con aquestes entitats financeres estan inflant les seves carteres d’immobles amb unitats procedents -sens dubte- de crèdits impagats, i com estan refinançant a cor que vols crèdits que de totes totes són incobrables.
Costos i eficiència. La banca i caixes a l’estat espanyol estan millor que a altres països europeus i americans (això darrer ho dic a bulto, no ho he verificat, però crec que és així, no cal dir millor que la Société Generale, que Fortis, que el Deuche Bank, o que el Bank of America).

5. On és el problema?
Costa de trobar la seva esència, deu ser que és un tema de gustos. El Governador del Banc d’Espanya i els Governs central i autonòmic, que més aviat sembla que han perdut el nord, han decidit que cal reduir el nombre d’entitats financeres. Ho han dit en general, però ho apliquen només sobre les caixes. Les explicacions venen d’un informe en que algun savi (del Banc d’Espanya) ha determinat que la dimensió mínima d’una entitat financera ha d’estar per sobre del 50 mil milions d’euros d’actius. Tot el demés és pura xerrameca, i els 50 mil milions també.
I si hi hagués algun problema de solvència, ajuntar dues pomes podrides en faria una de bona?

6. On eren els supervisors?
Mentre es produïa el gran problema de crisi de liquiditat (i potser de solvència) aquests supervisors estaven fet la migdiada.
Ara, quan s’han despertat, estan inquiets per si es produeix algun disbarat i alguna altra crisi que ni tan solament havien olorat. Sabien que bancs i caixes s’endeutaven per sobre del que era prudent, per seguir inflant la màquina d’aquesta economia del “frau innocent” o de l’especulació sense fi. Ho veien i no deien ni feien res. Ah, els supervisors són: el Banc d’Espanya, la CNMV i els Governs autonòmics en el cas de les caixes.

7. Què s’obté d’una fusió?
7.1. Una fusió pretén en primer lloc, acomodar els equips directius i només es du a terme si aquests equips directius (especialment els més forts) hi surten guanyant, en poder i en diners. Si no és així, no té cap interès i no es portarà a terme.
7.2. En segon lloc, reduir la competència i, en conseqüència, putejar al client, que serà qui rebrà les conseqüències.
7.3. En tercer lloc, com aquestes fusions pretenen només donar sortida a una suposada ineficiència, el resultat serà que donarà una avantatja competitiva als bancs, que veuran reforçat el seu poder.
7.4 En quart lloc, es tracta de putejar els empleats. Els directius que s’apoderaran de la nova entitat, no saben ni qui són aquest empleats ni com es diuen, però si saben que els únics que aporten valor afegit són els directius.
7.5. Pel que fa a la necessitat de les caixes de dotar-se de recursos propis ni tan sols s’afronta ni s'hi pensa.
7.6. L’eficiència. S’acostuma a mesurar l’eficiència d’aquestes entitats fent referència a les despeses d’administració en el seu sentit ampli. És a dir els diners que no van dels estalviadors als inversors, sinó els que es queden en mans dels que ho administren, siguin directius, personal o despeses generals per diversos motius.
L’organització del treball i del negoci, quina responsabilitat és atribuïble de forma total als equips directius, ha tingut dues cagades d’una importància fonamental: la canalització de diners sense mesura a crèdits hipotecaris bé sigui en la seva forma de promotors o comprador final, amb l’endeutament fora de mida per prosseguir amb aquesta activitat; i en segon lloc l’obertura d’oficines per tot arreu, enlloc de fomentar les noves tecnologies a l’abast dels clients.
7.7. El nou equip de gestió i direcció de la nova entitat manifesta una agressivitat fora de mida. Nom pregunteu contra qui va adreçada aquesta agressivitat, que no us ho diran. Però jo us ho diré: l’agressivitat va adreçada contra els clients, que a partir d’ara sabran de què va la cosa i si no són rendibles rebran una puntada al cul, els apujaran les comissions, els disminuiran la rendibilitat dels seus diners i els demanaran més diners per donar-los préstecs; i contra els empleats, als que els ha de quedar clar que són les peces més miserables de l’engranatge. Però que no s'oblidi, va a favor dels interessos propis dels executius.

8. Perquè es planteja la fusió de forma més insistent sobre les caixes?
Les caixes han fet un paper força galdós en tot el camí de la crisi. No s’han sabut diferenciar de la banca. És més, el seu camí per la supervivència, segons els seus directius, està en la bancarització de les caixes. La qual cosa s’està `produït a marxes forçades.
Si una caixa és com un banc, no té cap sentit que es mantingui una formula jurídica diferenciada, és més, han de desaparèixer.
L’únic que les justifica és precisament aquesta forma diferent d’actuar.
Però els directius de les caixes no han sabut mantenir de forma clara aquesta diferenciació i, per interès o per convenciment (és a dir, per manca de visió), el procés de bancarització sembla imparable.
Quan això es produeixi, no hi haurà altre responsable que els equips directius de les caixes i els seus òrgans de govern.

9. Com es plantegen les fusions de caixes catalanes (i de totes les altres)
Complicades, molt complicades. El suposat arrelament al territori, el voler mantenir obres socials amb independència de cada una de les caixes fusionades, la composició dels equips directius, la nova marca i moltes altres coses, són problemes mal enfocats. No hi ha de sortida un equip potent que lideri el canvi.
Un punt que no es comenta. Les fusions, oficialment, es volen per obtenir unes entitats més potents, en recursos, en equips directius, en eficiència, etc. Així i tot, aquestes fusions són liderades pels mateixos subjectes que han dut a aquestes entitats a una gestió desmadrada, a una carrera sense fi en l’obertura d’oficines, a la potenciació sense cap limitació en la concessió de crèdits a qui fos, amb garantia de devolució o sense.

10. I els òrgans de govern?
He donat tot el protagonisme als equips directius, perquè és ben evident que els òrgans de govern no pinten res, ni a les caixes, ni a la banca, ni a cap empresa. Fins que arribi un dia en que tot un consell d’administració estigui engarjolat per motiu d’alguna de les moltes irregularitats que es produeixen i s’han produït a les entitats financeres, no cal pas esmerçar-hi massa temps.
No cal dir que seria just i necessari que es produís alguna d’aquestes situacions, però hi ha algú que recordi un sol cas? Per descomptat, la justícia d’aquest país no hi ajuda gaire.

Un Parlament que és una merda

És urgent posar una guarderia al Parlament

S’acaba de produir una incidència. Uns fotògrafs han publicat uns textos (“privats”) que estaven redactant en els seus mòbils uns parlamentaris mentre tenia lloc una solemne sessió del Parlament.
Els parlamentaris s’han queixat al Col·legi de periodistes i al·leguen que el fet que les terminals -blackberry- siguin propietat pública, no implica que els seus missatges també ho siguin.
Aquest argument dels mitjans i de la seva utilització a les empreses ja ha sigut força debatut i no està tant clara la forma de pensar que se’n desprèn del que diuen els parlamentaris. Però així i tot no hi té res a veure el que passa en el sector privat amb el que passa en un espai públic.

El mateix President del Parlament ha hagut de sortit per defensar aquesta intimitat i ha reprovat aquesta actuació dels periodistes. És com quan els pares d’un nen van a l’escola per queixar-se que al seu fill perquè l’han renyat. És cert, aquests parlamentaris estaven fent una cosa privada i per tant, en una primera visió sembla que se’ls hauria de respectar aquesta privacitat.

Ara bé, explicat això el que se’m acut és que el que convindria és posar de genolls i de cara a la paret a aquests parlamentaris que esvaloten la classe. No s’han portat bé. Com la canalla a l’escola, estaven fent trapelleries, no estaven atents al que es deia i a més distreien als seus companys amb les seves tonteries..
Però així com els nens a l’escola paguen per anar-hi (els seus pares) i per tant, si perden el temps per ells va el pollastre, en el cas dels parlamentaris és una mica més greu. Ells hi són perquè representen a uns votants i, fent un esforç d’imaginació fins i tot podríem dir que ens representen a tots. I a més, cobren!
A què ve ara estripar-se les vestidures perquè han vulnerat la seva “activitat privada”? Estan en un lloc públic i no es porten bé. Badallen, es posen el dit al nas i juguen amb le mòbil. Els periodistes, tenen l’obligació de denunciar-ho.
Se me’n fot que els parlamentaris demanin disculpes als seus partits. A qui haurien de demanar-les és a nosaltres, els ciutadans, tant si els hem votat com si no. La seva conducta ha sigut incorrecta i per tant, res de gallejar.

Ara en farem un debat ètic. Quin ridícul! Quin exemple pel país!

No amb els meus diners

Sobre les retribucions que escapen dels convenis col·lectius
(carta publicada a l'edició digital de La Vanguardia del dia 6.10.2009)

La patronal bancària i la de les caixes reclamen ajustaments estructurals que, en roman paladino, vol dir abaratiment dels acomiadaments laborals. Aquestes patronals estan ben assessorades i per tant, deuen tenir raó.

Per altra banda ens assabentem per la premsa que el BBVA ha arribat a un acord amb un dels seus executius i ha decidit pagar-li 3 milions d’euros a l’any de per vida (i en té 55 anys). Segur que s’ho mereix. Més, si tenim en compte que el seu president té aprovisionats 73 milions d’euros per la seva pensió (que no sé com se’ls gastarà tants diners, perquè ja té 65 anys), i el seu acomiadament suposa (a més del pla de pensions) 12 anualitats (el 2008 va embutxacar-se 5,7 milions sou; 11,2 milions fons pensions; 3,3 milions en accions). A banda de gestionar el banc el mèrit més conegut del seu president és ser amic del Sr. Aznar, que li va facilitar l’accés a la Presidència.

La veritat és que aquestes xifres són menudeses si es compara amb el volum de recursos que maneja el banc. Això no obstant, jo dic prou! Aquestes retribucions no rebran ni un sol cèntim del meu patrimoni i, per tant, deixo de fer cap operació a través d’aquest banc. Que cadascú faci el que vulgui amb els seus diners, però jo no vull col·laborar amb aquesta “generositat”.

Amb això no n’hi ha prou, els directius del Banc Santander encara detreuen més diners que el BBVA per autoretribuir-se, motiu pel qual també els poso en la meva particular llista negra. I aniré fent el mateix a mesura que m’assabenti de comportaments depredadors per part d’altres bancs i caixes. Prefereixo tenir els diners sota la rajola.

La legalitat d’aquestes autoretribucions ningú les nega, per més que la Junta General no pinta res i pel que sembla els consellers hi són per escalfar la cadira i cobrar les dietes corresponents. La “legalitat” és impecable, però des del meu punt de vista és una actuació obscena, indigna i molt propera al delicte. No els desitjo pas que els facin profit aquests diners.

Alguns ciutadans opinen que no n’hi ha per tant i que, per altra banda, no han vist cap queixa adreçada al que guanyen alguns esportistes (p.e. Fernando Alonso, 25 milions d’euros) o determinats golfistes, tenistes o futbolistes. Segurament tenen raó, per més que hi veig petites diferències. La primera, que no són ells mateixos els que es fixen el sou; la segona que aquestes galàctiques quantitats són de curta durada; en tercer lloc que jo tampoc estic disposat a col·laborar en que es manegin aquests xifres per activitats que són econòmiques, però no socials ni les entenc justificades; i en quart lloc el que es facin disbarats a altres activitats no justifica gens ni mica, que també se’n facin al sector bancari. Per tant, persisteixo: no amb els meus diners!