Les multes de la Comisión Nacional del Mercado y la Competencia

(carta enviada al diari Ara per la seva publicació, 27.2.2015, publicat el dia 3.3.2015)

Recentment s’han  publicat notícies sobre multes a grans empreses per la CNMC. Tot i que em referiré a les companyies petrolieres, és extrapolable a totes aquestes grans empreses bàsicament les de l’Íbex.

Com funciona? Les grans empreses actuen com oligopolis, arriben a acords empresarials modificant el preu de les coses, en contra dels consumidors (que ja saben no poden protestar) i en benefici de l’empresa.

Quan arriba la multa, la recorren i no la paguen (hi ha més de 700€ milions pendents de pagament). I si finalment paguen la multa, els executius, els consells d’administració, se’n foten. Els és igual. No afecta a la seva butxaca, afecta als seus accionistes, que segons aquests Consells d’administració no són ningú ni tenen criteri empresarial.

Quan canviarà això? Molt fàcil: quan la multa recaigui sobre els consells d’administració, sobre el seu president, sobre els seus executius a títol personal, com autors materials del delicte.

Senyors de la CNMC, els ofereixo aquesta idea de forma gratuïta. Per què no la posen en pràctica?

El secret bancari i el Sr.Cabana

(carta enviada al diari Avui per la seva publicació: 15.2.2015, no publicada)

El Sr. Cabana en el seu article del 15.2.2015 diu que Falciani és un pocavergonya, perquè el secret bancari és norma obligada per a tots els qui treballen en una entitat bancària. Desprès matisa que també ho són els que hi tenen dipositades  xifres milionàries no declarades.  Estranyament no segueix aquest camí per responsabilitzar els banquers que es dediquen a amagar diners d’origen desconegut evadits fiscalment.

Si tenim coneixement d’actes delictius per part de clients i banquers, que hauríem de fer? El Sr. Cabana no ho diu clarament, però es desprèn que el secret bancari està per damunt de tot.

En canvi sempre he pensat que la xarona i delictiva llei de secret bancari no pot impedir la denúncia sense pal·liatius. O no, Sr. Cabana?

Entretant els Falciani, els Manning, els Asange, els Snowden estan perseguits pels estats poderosos i pels banquers, perquè volen preservar la seva llibertat de delinquir.

Els redactors de la Constitució Catalana

               (carta enviada al diari ARA per a la seva publicació, 8.2.2015, publicada el dia 11.2.2015)

A rel de la redacció d’una proposta de Constitució catalana per un freelancer —el jutge Vidal—, han sorgit algunes dures crítiques, no ja del Govern espanyol, com era esperable per la seva poca cordura, sinó també per persones a les que se suposa una mica de seny. Només a títol d’exemple vaig sentir a Pilar Rahola que venia a dir: què hi fa un jutge redactant una Constitució quan això és la feina d’un Parlament o de tot un poble? He esmentat a la Rahola, però n’hi ha molts d’altres.

La crítica em sembla força raonable, perquè sabem que les totes constitucions han sigut redactades pel poble, que es reuneix un dia en un gran parc i allí, sobre la marxa, va decidint quins seran els articles que en formaran part. Una de les Constitucions més valorades per la democràcia és la dels EUA que comença amb “We, the people”, el que ens dóna pistes per afirmar que va ser redactada en alguna esplanada on hi cabés tot el poble americà (que llavors no ho sabia que era un poble), i els senyors  John Adams, Benjamin Franklin, Alexander Hamilton, John Jay, Thomas Jefferson i George Washington, no hi devien tenir res a veure, només eren uns homes que passaven per allí.

Així doncs, tot i aquestes “encertades” crítiques, a mi no em sembla tan inútil que una persona o grup de persones, amb coneixements jurídics i amb estimació cap a al seu país, faci aquesta feina.

Un Govern en estat comatós

(carta enviada a l'avui per la seva publicació, 6.2.2015)

Publicada el dia 15.2.2015:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/823050-un-govern-en-estat-comatos.html

És clar que el bipartidisme, pels que se’n beneficien, és un bé que cal defensar amb totes les armes, encara que això suposi trencar comportaments ètics (ara en diuen línies vermelles). Estem veien com membres destacats del Govern i del partit que governa com, en el cas Monedero, utilitzen tots els mitjans de l’estat per qüestions partidistes. Així tenim l’inconscient ministre d’Hisenda proferint amenaces a ciutadans, i la senyora vicepresidenta del Govern, suposadament una persona assenyada, com recorda la idea que els impostos són per poder atendre les necessitats dels ciutadans, des de l’educació a sanitat, oblidant-se que el seu partit ha estafat als seus conciutadans milions d’euros “negres” en el pagament d’unes sumptuoses obres en la seva seu madrilenya. O és que això senyora vicepresidenta no és una estafa multiplicada per cent del que ha fet el senyor Monedero, tot i que ja ho ha regularitzat?

La Hisenda del Sr. Montoro ha tingut la barra de qualificar que el frau del diner negre del PP només és imputable a qui ha cobrat l’import de les obres, l’arquitecte. On és la Fiscalia per imputar a hisenda?

I pel que fa a Catalunya hem vist com el CGPJ obre un expedient al Jutge Vidal a qui li imputa dues faltes “molt greus” que, per qualsevol ciutadà aquesta actuació segur que la inclourà en l’àmbit  Constitucional de la llibertat d’expressió. El que ja no està tan clar és si la demanda de la Fiscalia General d’imputar al jutge Vidal no entra dins el camp de la prevaricació, doncs com és sabut la fiscalia té com a funció fer que s’apliquin les lleis i no que s’apliquin de forma injusta.

Ens sobta a alguns ciutadans que el TSJ de Catalunya hagi dictaminat amb severitat (i amb desconeixement) sobre l’ús de la llengua a l’ensenyament, determinant que a les escoles catalanes s’hagi d’utilitzar un 25% en castellà, quan la immersió lingüística havia rebut totes les felicitacions dels pedagogs de dins i fora del país i no havia creat cap problema. Ara, impulsats per aquells partits que només demanen soroll i crec jo que odien tot el que fa olor de català, aquest alt Tribunal dóna exemple redactant un 2% de les sentències en català. On queda el respecte a la llengua catalana?