Les canonades de la corrupció

Sánchez Ulled veu les canonades per on circulaven diners des de les constructores a Convergència.

En realitat el que volia dir és que la corrupció circula per les canonades de la Fiscalia. Ho veiem amb el ministre de justícia, el fiscal general, el fiscal anticorrupció.

Sánchez Ulled és un bon actor. Podria actuar perfectament al teatre, en la representació d’alguna obra èpica. Per exemple podria sortir en una obra d’Angel Guimerà, fent de Manelic i dient: El llop! El llop! Ho faria molt bé. Sortiria aclamat pel públic que és el que li agradaria al fiscal.

Però aquí vull parlar del Sánchez Ulled fiscal. Havia de descobrir els culpables de l’espoli del Palau. Una primera part ja li van posar en bandeja, la confessió dels principals culpables. Llavors ell va voler anar més lluny, volia implicar a un partit polític que tenia totes les cartes per ser culpable per acció o per omissió. Però aquí el home va fallar. No en va saber. Es va embolicar en una investigació en la que va perdre gran quantitat de temps fent preguntes inútils quan no surrealistes. En canvi no va fer el que tocava: si ara deixa emmerdada a tota una societat i a un partit perquè el discurs dramàtic i mediàtic li sortís bé, no va ser capaç de demostrar res. Sí, res de res. En base a uns papers que va trobar no sé a on, als que no s’ha practicat la prova del carboni 14, no ha sabut demostrar el moviment dels diners que és l’únic que seria una prova incontrovertible. Tampoc li ha semblat convenient investigar com es van adjudicar les obres que, presumptament, van ser compensació de diners rebuts, ni tampoc un romanent de 10 milions d’euros que no va poder saber on havia anat a parar, tot i que potser hi havia algun altre partit —amic— que potser li va tocar la loteria.

M’expliquen, i no sé si es veritat, que Sánchez Ulled es va passar tota la setmana assajant el discurs davant el mirall, i que des d’ahir, ho està tornant a revisar i s’està fent petons al mirall perquè li ha sortit molt bé.

Ara, diuen, que com a premi de la seva actuació l’envien a Brussel·les, on guanyarà més diners i prestigi, encara que aquesta última qualificació potser no la aconseguirà perquè com a bon jurista deu ser més aviat monolingüe i a Brussel·les no li faran cap cas.

En fi, senyor Sánchez Ulled, que tingui bon viatge. No cal que tingui pressa en tornar, podrem passar sense vostè.

Les dretes i les esquerres

En governança, en economia, en benestar, en política, acostumem a parlar de dretes i d’esquerres, tenint en compte la ideologia i la religió.Quan la Revolució francesa de 1989, a l’Assemblea Nacional els que defensaven la revolució seien a l’esquerra, mentre que els que s’hi oposaven estaven a la dreta. Ua qüestió merament posicional però que ha acabat com a definitòria d’una forma de pensar.

La veritat és que cada vegada costa més creure en coses pures i certes, entre altres coses, perquè no n’hi ha.

A Espanya, a Catalunya i a la resta del planeta hi ha representació formal (que no real) d’aquestes dues tendències: les dretes i les esquerres. Però no sé si tenim les idees prou clares i no tots ho veiem de la mateixa manera. Sense voler establir càtedra donaré el meu punt de vista d’aquests conceptes i de la seva aplicació a la vida real.

Ens explica Yuval Noah que quan va aparèixer l’humanisme els humans van anar a buscar dins les seves experiències interiors no sols el sentit de les seves pròpies vides, sinó també el sentit de l’univers sencer. L’humanisme intenta ser una visió coherent del món, però a l’igual que les religions d’èxit a mesura que s’ha escampat s’ha fragmentat en diverses sectes en conflicte.

L’humanisme s’ha dividit en tres branques principals:

a)    Humanisme liberal o liberalisme, que posa l’èmfasi en la llibertat. La gent només se sent vinculada a unes eleccions democràtiques quan comparteix un vincle bàsic amb la majoria dels altres votants. En molts casos el liberalisme s’ha fusionat amb identitats col·lectives antigues i sentiments tribals per formar el nacionalisme modern.

b)    L’humanisme social, que abasta els moviments socialistes i comunistes. Els socialistes culpen els liberals de centrar l’atenció en els sentiments, enlloc de fer-ho amb les experiències dels altres. El socialisme exigeix que deixem d’obsessionar-nos amb jo i els meus sentiments i em centri amb el que senten els altres. El socialisme, en lloc de passar-se anys xerrant sobre les emocions, hauria de preguntar-se qui posseeix els mitjans de producció del meu país. És per això que defensen la creació d’institucions col·lectives fortes.

c)    L’humanisme evolutiu, diu que el conflicte és la matèria primera de la selecció natural, que empeny l’evolució endavant. Alguns humans, són superiors als altres. Aquesta lògica porta a oprimir els humans inferiors per part dels superiors. I si en nom dels drets humans, la igualtat, castrem els més forts, podem causar la degeneració i extinció de l’homo sàpiens.

Ha sigut més endavant, en el període 1914 a 1989, quan hi va haver una guerra de religió entre les tres sectes humanistes. Els alemanys només van ser derrotats quan els països liberals es van aliar amb la Unió Soviètica, que es va endur la pitjor part del conflicte amb 25 milions de ciutadans soviètics que van morir. Per comparació mig milió de britànics i mig milió d’americans. El gran mèrit de derrotar el nazisme s’ha d’atribuir al comunisme.

Deixant de banda el tercer supòsit (l’humanisme evolutiu, una desgraciada experiència que no podem oblidar), els altres dos se sustenten en la idea de dretes i esquerres. De les dretes en parlaré poc, perquè tenen una forta component de coherència i d’adhesió al sistema capitalista i que d’alguna manera també participa en la supervivència dels més forts. Pel que fa a les esquerres si que convé parlar-ne una mica.

No pretenc donar cap lliçó magistral sobre el socialisme, només recordar que els orígens els podem assignar a Tomàs Moro, Robert Owen, Fourier i Saint-Simón (1830-1840) que, posteriorment, amb la col·laboració intel·lectual de Marx i Engels (1890) agafa més volada. Més endavant sorgeix una forma de reformisme com és la socialdemocràcia (començaments del SXX, fruit de les revisions del període de la II Internacional), que no és altra cosa que arribar a la fita del socialisme per sistemes democràtics i canvis progressius, no a través de revolucions. Una definició molt simple però suficient.

És per tot això que em sorprèn la repugnància manifestada per suposats socialistes quan es parla dels seus correligionaris els comunistes, en que si més no de forma intel·lectual, correspon una aproximació. ¿És que  no saben què és la socialdemocràcia, o bé és un cas de cinisme polític amanit amb una dosi important d’ignorància?

I ara anem a la política d’aquest país. Tan si parlem de Catalunya com d’Espanya, ens trobem amb uns socialistes ja tan reformats que solament en conserven el nom. Però això no és suficient. El que resulta summament curiós és com els partits que s’autoanomenen socialistes prefereixen aliances amb la dreta més dura i amb tics totalitàries (i possiblement més corrupta PP i Ciudadanos), abans d’establir aliances amb altres partits com Podemos o Comuns, perquè tenen lligams amb el comunisme.

És la demagògia o el populisme el que els fa donar un pas enrere? Vinga home, no em feu riure. El que segur que els passa és que se senten insegurs defensant opcions de dretes amb un nom d’esquerres, i no pas el populisme o la in-concreció ideològica que els atribueixen.

En tot cas sí convé deixar clar que no podem parlar del socialisme com una cosa pura i concreta. Hi ha moltes explicacions i tendències del socialisme, així com hi ha una arrel comuna amb el comunisme, mal els pesi a alguns socialistes. I també una altra cosa important, el seu significat equívoc, i la necessitat d’adjectivar-lo. Hi ha molts tipus diferents de socialisme: utòpic, científic, ètic, humanista, ricardià, de mercat, factible, existent i altres que sorgeixen de forma constant. Amb això no vull dir que socialisme i comunisme no tinguin línies divisòries clares, tot i que en els seus inicis eren termes intercanviables, com tampoc les tenen els partits socialistes actuals a Espanya i Catalunya amb les idees primigènies del socialisme.

Suposo que queda clar que després de tantes línies no he sigut capaç de sintetitzar el concepte socialisme. Per què? Per què per a fer-ho hauria de especificar de quin socialisme parlem, i això no ho saben ni els mateixos socialistes. 

I si algú pensa que exagero que es llegeixi el programa presentat per la presidenta Susana Díaz en la que elabora la seva proposta de govern. Un programa infantiloide (com diu Alzamora) i carregat de faltes de sintaxi i concordança. 

Tots junts vencerem...

I segueix:

Tots junts vencerem, tots junts vencerem, tots junts vencerem demà.

Oh, dins del meu cor crec fermament que tots vencerem demà.

Això és el que hem sentit i cantat davant del TSJC aquest matí. I moltes altres cançons, totes emocionants.

Una altra vegada el govern espanyol fa servir la justícia per perseguir tot allò en que no creu: les votacions. I està fent coses increïbles com acusar a un parlament, en la figura de la seva presidenta i d’altres membres de la mesa, de desobeir un Tribunal Constitucional que ha perdut tota la seva poca credibilitat i que ja no té cap vergonya d’aplicar els dogmes dels qui detenten el poder.

A l’entrada del TSJC al passeig Lluís Companys ens hi hem arreplegat uns milers de persones, suficients perquè és notés i menys dels que serien desitjables, amb una voluntat de donar suport a les dues persones investigades, la Presidenta del Parlament i la Secretaria del Parlament.

Quina vergonya haurien de passar les institucions espanyoles si sabessin quina cosa és tenir vergonya i tenir dignitat! On és vist que aquests càrrecs electes hagin d’anar a declarar davant la justícia per haver exercit la funció parlamentària!

Obscè, fastigós, trist...