divendres, 25 de gener del 2013

Un govern amb interessos inconfessables


No cal dir que estem en una profunda crisi, i no analitzaré ara els seus orígens. La història ens explica que, sovint, les societats, hem de lluitar amb situacions complexes. També ens explica que quan això passa, calen uns líders excepcionals.

La conjunció astral no ens ha afavorit amb aquests líders excepcionals i tenim els que tenim. Uns pobres individus, plens de tantes ambicions com d’incompetència i misèria moral.

El resultat d’aquesta laissons dangereuse, no és altra que un pacte entre governants i financers, un pacte que ens ha dut a un aprofundiment de la crisi, a un empobriment de les classes mitjanes i humils, i a un enriquiment de les classes poderoses —les mateixes que han provocat la crisi—.

L’acció conjunta del Govern i la CEOE, han aconseguit millorar la productivitat del país

En base a la reducció salarial, el Govern ha aconseguit millorar la productivitat. Al mateix temps ha aconseguit que les desigualtats socials augmentin. El Govern afirma que això és un bon senyal.

Al front d’un banc ja s’hi pot posar —legalment— a un xoriço.

En plena crisi bancària amb nombrosos executius bancaris imputats i condemnats per delictes d’estafa, apropiació, etc. el ministre Guindos proposa una llei per treure ferro a la normativa actual (que ja veiem on ens ha dut) que permetrà, que autèntics xoriços de pota negra, puguin posar-se (o continuar) dirigint un banc (als que el Govern —no els ciutadans— hem regalat bona part dels nostres recursos).

El Govern protegeix els bancs dels impostos sobre dipòsits que pretenen algunes Comunitats

Per protegir els “pobres bancs” —que només han rebut milers de milions d’euros per gratificar-los per la seva nefasta actuació— el Govern ha creat un impost estatal sobre dipòsits, de tarifa 0, a fi que ningú els pugui fer aportar ni un euro per aquest concepte, per compensar el desastre que ells mateixos han provocat.

Els bancs no paguen les despeses comunitàries dels pisos que s’adjudiquen

Els banquers que, d’acord amb unes hipoteques amb clàusules abusives, desnonen habitatges i se’ls adjudiquen, no paguen les despeses de la Comunitat. Ara, gràcies a la Llei Gallardón, les Comunitats tenen encara més difícil pledejar amb uns banquers barruts que posen en funcionament aquestes pràctiques.

La premsa informa que mentre a Espanya els bancs que actuen com els peta, tenen premi, als EUA, se’ls imposen fortes multes per aquestes pràctiques (Una dotzena de bancs, entre ells els Sovereing filial del Santander, han pagat una multa de 6.500 milions d’euros que els ha imposat la Reserva Federal).

El Govern hauria d’explicar —abans de dimitir en bloc— quines són les inconfessables relacions que mantenen amb la banca. I els banquers haurien de saber que tan corrupte és el que para la mà (el Govern), com el que l’unta.

Desitgem que ben aviat es trobin tots junts a la presó.

 

dilluns, 21 de gener del 2013

Corrupció galopant

(carta enviada a La Vanguardia el dia 21.1.2013, no publicada)

 
El dia 20 de gener de 2013, el professor Joaquim Muns, a La Vanguardia, parla de la crisi i dels seus errors. Deia, que hem tingut la mala sort històrica que la pitjor crisi en moltes dècades hagi coincidit amb la pitjor classe política en molts anys.

El professor Muns s’ha quedat curt. Sense contradir la seva afirmació, cal complementar-la. No només la classe política, sinó també els líders econòmics (i aquí s’ajunten els grans “empresaris” i els grans “economistes” que, uns han fracassat intel·lectualment —els economistes— i els altres han fracassat com a líders —no com a estafadors o incompetents, activitats en les que han mostrat la seva excel·lència—).

La Sra. De Cospedal diu que no ha suprimit els serveis d’urgència sanitària de la seva Comunitat, quan bona part de la seva població ho desmenteix. Si només fos aquesta mentida no seria preocupant, però el cas és que, dia a dia, la senyora de Cospedal menteix, i també ho fan el president del govern, la vicepresidenta i els seus ministres. I quan això és converteix en un costum i en una pràctica diària, llavors cal que ens preocupem i fem alguna cosa per resoldre-ho.

L’atenció sanitària, contràriament al que pensen la majoria dels polítics, no és gratuïta. La paguem entre tots! El que passa és que aquests polítics que ara retallen, han sigut incapaços d’administrar els recursos escassos. Aquell mantra liberal que cadascú s’espavili, no és vàlid per a la sanitat ni per a l’educació. Ja ens hem espavilat. Ho paguem amb els nostres impostos. Però no podem controlar un Govern que prioritza la despesa en armes —la senyora Chacón va deixar un forat de 40 mil milions d’euros— en perjudici de la despesa social, ni podem controlar un Govern que consumeix el 70% del pressupost en ddespeses inútils, quan la majoria de la despesa útil, està sota la responsabilitat de les Comunitats. Ni hauríem de mantenir en el poder a un Govern, quan el partit que li dóna suport, és el Guiness de la corrupció (i encara s’atreveix a repartir moralina!).

I una breu referència al cas Bárcenas. Si Rajoy i Cospedal van tallar en el seu dia aquestes pràctiques, vol dir que en van tenir coneixement, i el deure d’un ciutadà honorable és denunciar un delicte quan es coneix. Per què no ho va fer el Sr. Rajoy o la Sra. Cospedal?

Ara, hem d’esperar que s’aclareixin moltes actuacions, no només del Govern, sinó també de les empreses corruptes que van “donar” uns diners a canvi de tenir unes prebendes. Els presidents d’aquestes companyies haurien d’anar a la presó, on han de trobar-se amb els seus antics interlocutors, per continuar amb les converses i els negocis interromputs.

dimarts, 8 de gener del 2013

Batman


Quan els herois deixen les armes per perseguir el mal

A principis dels anys 40 apareix el super-heroi Batman i el seu editor, poc temps després, afirmava que Batman no tornaria a enfrontar-se amb els dolents amb una arma a la ma. En el transcurs del temps els seus creadors van anar canviant el seu aspecte físic i personalitat a fi de mantenir el ritme de vendes. La veritat és que no sóc prou coneixedor del personatge ni estic al corrent de les seves darreres aventures, però si em sembla interessant que aquest super heroi deixi en pau les armes de foc a la Ciutat Gòtica on exercia la seva missió en la lluita contra el mal, cosa que no va succeir a la ciutat d’Aurora on, en l’estrena de la pel·lícula "The Dark Knight Rises", hi va haver una carnisseria entremig d’un raig de tirs espantós. Però a Aurora no en van tenir prou amb aqueta carnisseria. El 12 de gener passat, novament, un altre individu a la mateixa localitat, va assassinar tres ciutadans i després va ser abatut per un policia.

La lluita contra el mal

Malauradament avui no hi ha herois que lluitin contra el mal a pit descobert. El que més tenim, són psicòpates dogmàtics que volen preservar la seva única visió del món. Un exemple és la darrera pel·lícula -Els Miserables-, basada el l’obra de Víctor Hugo, on Javert, l’inspector de policia, lluita amb tot el coratge i convenciment per fer que es compleixin les lleis, sense ni tan sols pensar si les lleis tenen alguna relació amb la justícia en el seu sentit ètic i moral.

Michael Moore, l’autor del film Bowling for Columbine (2002), explica en un article recent que, des que Caín se li’n va anar l’olla i matà Abel, sempre hi ha hagut persones que, per una raó o una altra, perden el senderi per cometre actes atroços de violència.

La historia n’és plena d’exemples. Al segle I aC, l'emperador romà Tiberi es complaïa a llançar les seves víctimes des d'un penya-segat a l'illa de Capri a la Mediterrània. Herodes amb el degollament de tots els nens de menys de dos anys, va marcar la seva fita personal. A l'edat mitjana, Gilles de Rais, un cavaller francès aliat de Joana d'Arc, en un estat suposadament de bogeria (o potser era dolent de solemnitat), va acabar assassinant i torturant a centenars de nens. Unes dècades més tard, Vlad l'Empalador, que va inspirar el personatge de Dràcula, va assassinar nombrosos habitants de Transilvània amb els procediments més horribles. En l'actualitat (o sempre ha estat així?), els psicòpates assassins proliferen a tot el món, independentment de quina sigui la legislació sobre armes de foc. El supremacista blanc, estúpid i malvat, Breivik, a Noruega; el carnisser escola a Dunblane, a Escòcia; l'assassí de l'Ecole Polytechnique de Mont-real; l'autor de la massacre a Erfurt, a Alemanya... una llista interminable. El de divendres 3 agost passat a Aurora, Colorado i novament el 12 de gener a la mateixa ciutat, o el 14 de desembre del 2012, a Newton, Conneticut i, malauradament, continuarà...

El món d’avui

Les armes i les matances sempre han estat una bogeria, però hi ha una diferència entre els EUA i la resta del món. Als EUA hi ha dos dies “Aurora”, 365 dies de l’any, el que suposa que, almenys 24 nord-americans morin cada dia (entre 8000 i 9000 a l'any) en mans de pertorbats i malvats pistolers equipats amb armes de foc.

Tot i que no ho vulguin reconèixer aquests crims es duen a terme emparant-se en la Constitució i, la proliferació i descontrol de les armes de foc, hi tenen alguna cosa a veure. Els americans creuen que des de la fundació del seu país (ara fa poc més de 200 anys), per consignes que emanen d’algun Déu, tenen dret a l’ús de les armes, tantes com vulguin, sense restricció. L’argument és que no són les armes que maten els homes, són els homes que maten els homes. La qual cosa és certa, però també és cert que aquesta bogeria de les armes als EUA és una cosa realment espantosa. Desconeixen un dels principis de la Unesco:  La cultura de la pau, i la necessitat d’estendre-la mitjançant l’educació, el diàleg i la cooperació.

Als EUA hi han 300 milions d’armes de foc en mans privades  (una per càpita), moltes d’elles pràcticament armes de guerra, de repetició, capaces d’engegar 100 trets sense haver de reposar el carregador. Té això alguna relació amb l’autodefensa?

Cadascuna de les massacres d’innocents sembla aconseguir cotes cada vegada més altes en l’atrocitat i en la maldat. Matances en una escola secundària, en un campus universitari, en un cinema on estrenaven la darrera pel·lícula de Batman; en un, meeting per escoltar a la seva congressista; en un centre comercial d’Oregon; i en una escola primària matant nens que tenien entre 5 i 10 anys.

L’exemple d’Amèrica

Davant l’escàndol que ha ocasionat la darrera matança, els republicans dels EUA han reaccionat, i els estats d’Uthah i Oregon han decidit armar els mestres i les mestres, que ja estan fent practiques de tir. O sigui que, problema resolt.

Dels estúpids assassins no en vull saber res. No mereixen el més petit record. El que si hauríem de gravar en la nostra memòria és: quins eren els somnis de tots aquells nens assassinats? com es deien? què volien ser quan fossin grans? gaudien jugant a pilota o els agradava dibuixar? quina era la seva veu i quines eren les seves paraules per definir el món en que havien aterrat? per què han tingut una vida tan curta? Podem continuar fent veure que això són danys col·laterals de la modernitat?

La resta del món, és millor?

Pot semblar que estic estigmatitzant els americans com a poble obsedit per les armes, cosa que, en aquesta faceta, és certa. Però no com a conjunt de ciutadans que, ben segur, en molts altres aspectes els americans continuen i poden continuar donant-nos lliçons de comportament, de democràcia i de moltes altres coses.

I tornant a les armes en mans de civils: costarà molt que els nostres líders polítics i econòmics s’impliquin en un tema com aquest. Usualment el que saben dir aquests líders, és que avui molta gent pateix i que cal fer alguna cosa per canviar aquest estat de coses, i quan acaben de dir això, tornen als seus negocis particulars, bé sigui l’enriquiment personal, bé sigui pel manteniment del poder, per poc ètics que siguin unes actuacions i altres. Espanya és un gran exemple d’aquest cinisme dels dirigents. I també tenim a casa nostra pares que ensinistren els seus fills en l’ús d’armes de foc, per més que algunes vegades se’ls escapi un tret al peu.

Però, és el problema de les armes en mans de civils el més rellevant que tenim a la nostra societat? Crec que no. Alguns podran dir que els genocidis d’alguns governants i països (com per exemple Síria, Irak, i molts països de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà), són molt més esgarrifosos i significatius que aquests afusellaments massius a Occident. És cert, però aquestes massacres d’innocents són significatives pel que representen les armes i el seu descontrol generalitzat, quin únic objectiu és el benefici dels lobis armamentistes. No voler reconèixer aquest fet és fomentar una societat violenta i insolidària.

dissabte, 5 de gener del 2013

Rodrigo Rato no passa per la cua de l'atur


(carta enviada a l'Avui per la seva publicació: 5.1.2013))
Sort que no haurem de veure al Sr. Rato a la cua de l’atur. El president de Telefònica, un home de bé, en el seu moment ja va fitxar a Iñaki Urdangarin com assessor de la “seva” companyia, pels seus amplis coneixements sobre la matèria. Ara ens sorprèn novament amb el fitxatge d’un altre imputat. El Sr. Rodrigo Rato. Ho fa en el mateix moment en que la revista Bussiness Week li dóna el guardó del pitjor gestor mundial de 2012. D’aquest sistema se’n diu meritocràcia.

El Sr. Alierta que no pateixi pels emoluments del Sr. Rato, que li pagui bé, ja que no està acostumat a viure com un pobre i els rics pateixen més que els pobres perquè no estan acostumats a privacions.

Que tot això ens ho facturi en el nostre contracte que, repartit entre tots els abonats, no vindrà d’una mica.

Bon any als Srs. Alierta i Rato. Els demés ja ens farem fotre.