A
Madrid el govern central i l’autonòmic estan en una disputa sobre coses que els
ciutadans no entenem. Això sí, ho fan entre mig d’un munt de cadàvers de
persones innocents a qui els “ha tocat” haver de morir per la incompetència
d’aquests governs. Han estat milers de ciutadans que han mort per culpa d’una
gestió pèssima dels governs, que només exhibeixen banderes i unitats, i que se’ls
en fot el benestar d’aquests ciutadans als qui haurien de servir.
Però
aquesta baralla està servint als governants per distreure’ns d’altres problemes
que tenen amagats sota la catifa.
Un
d’ells és la corrupció del PP, operació Kitchen, operació Gürtel, operació
Canal Isabel II, i tantes d’altres a les que no es vol donar solució.
Un
altre, és la “sorpresa” que ens ha donat l’Audiència enllestint una de les
sentència sobre Bankia amb l’absolució de tots els implicats, una sentència que
passarà a la història com una de les més complaents amb la delinqüència.
Bankia, com tots els ciutadans sabem, ha sigut un putiferi, un centre de
corrupció i de corruptes que han robat diner públic, que han enganyat a
ciutadans estafant-los en els seus estalvis, que han sigut incompetents i
malvats. Però ara, la justícia, aquesta justícia que la majoria de ciutadans
abominem per formar part d’això que se’n diu “deep State”, ha resolt exonerar a
tots els responsables de l’acció i de la supervisió consentida que han beneit aquesta
estafa sideral. Els gestors no en són responsables, els supervisors tampoc. Tots
n’eren conscients que es tractava d’una estafa, però l’Audiència no ho veu
així. Ells són de lletres, però la sensació és que ni llegir ni interpretar
saben. No els demanis lectures de balanços, ni de sortides a borsa, ni de la
desaparició dels estalvis de milers de ciutadans. No ho entenen. Ho entenem els
ciutadans, però ells no. Una mica estrany, no?
Per
segellar la sentència, prèviament, l’establishment s’ha confabulat en una
fusió/absorció entre CaixaBank i Bankia, que juntament amb la sentència de
l’Audiència ha enterrat definitivament la investigació de responsabilitats i la
defensa dels diners públics utilitzats amb aquesta finalitat.
És
evident que la justícia amb tots aquests afers ha mostrat la seva cara més
fosca i corrupta que amaga els seus orígens lligats a un règim dictatorial,
però també és evident que amb això han aconseguit enterrar definitivament
alguns afers vergonyats de la seva actuació.
Un
d’ells, la inhabilitació del president de la Generalitat. Un dels escàndols més
grans d’aquesta transició inacabable i d’una justícia que es capaç de fer tots
els papers de l’auca..
Uns
altres són els afers de corrupció de la monarquia. Un altre és la defensa que
determinats polítics (Felipe González) i gestors de les empreses del BOE (Íbex)
fan en defensa d’aquesta monarquia (operació La Toja). Un altre és el blanqueig
de la ultradreta per part de gairebé tots els partits polítics. Ara
pràcticament tenim un rei emèrit fugit de la justícia amb la complicitat de
l’estat, que s’està investigat a Suïssa, però no a l’estat espanyol. En canvi
aquesta justícia sí investiga i s’amenaça a la “col·laboradora necessària”
(Corina), mentre que l’autor dels fets es queda tan ample.
Un
altre és l’espectacle que cada dia ens ofereixen els diputats a les Corts:
insults, mentides, grolleries,... Un altre és la rebel·lió dels fiscals i
magistrats que no volen complir la Constitució.
Hi
podem afegir el judici del TS als ciutadans imputats en el Procés, en el que
s’han utilitzat tots els artificis per culpabilitzar de forma grollera i
desproporcionada, no només dels que estan a la presó o a l’exili, sinó també als
milers de ciutadans imputats que els tribunals van posant sobre la taula a
mesura que els convé. La guàrdia civil informa d’aquests casos de forma
pràcticament delictiva. La fiscalia ho ratifica sense ni llegir-ho i demana les
penes més elevades que estan o no estan en el Codi penal. I els jutges
sentencien desprès d’haver verificat els fets. En alguns casos ni tan sols
aquests jutges s’atreveixen a culpabilitzar els imputats i els declaren
innocents. Però el mal ja està fet i si han estat a presó preventiva (Sandro
Rosell), o confinats al seu poble (Tamara Carrasco), és igual. Mai no demanen
perdó, ni mai no reben cap càstig per la seva conducta.
Llegeixo
a Svetlana Aleksièvitx: en temps de Gorbatxov i Ieltsin, l’exèrcit havia tret
els tancs al carrer. Les mares dels soldats ploraven.
—I
vosaltres voldreu que us matin al vostre país?
Un
comandant va cridar: «soc pare. No dispararé! Us ho juro, no dispararé! No
anirem contra el nostre poble!»
Ara
recordem l’1 d’octubre. La guàrdia civil i la policia nacional, armada fins les
dents, atacava a una població civil indefensa que estava votant. M’imagino els
seus comandaments -que arriben fins al cap de l’estat-, dient: “a por ellos!” i
a Pérez de los Cobos, amagat en el seu lloc de comandament prenent-se un vermut
amb gambes.
Com
diuen: no és Turquia, però cada vegada s’hi assembla més.
