Els senyors de les finances

Una lectura apassionant

Liaquat Ahamed és un assessor del Banc Mundial format a Harvard; un home que es va interessar per la història econòmica d’un període determinant: el que va des de 1914 fins a 1944, amb una especial atenció incidència en la crisis de 1929. La història que ens explica té un sentit pedagògic que més d’un governador de Banc Central s’hauria de llegir, això si, amb una pistola al costat per desprès suïcidar-se, per compensar les moltes bestieses que han dut a terme.

El llibre es va lliurar a l’editorial el mateix dia de la fallida de Lehmans Brothers, i l’autor diu que fou pura casualitat. Jo no m’ho crec; algú devia vetllar perquè això fos així, perquè aquesta història tingués el sentit d’una inspiració divina, d’advertiment per tots aquells soques que ara fan de consellers àulics dels presidents dels governs.

Sabem que la història es repeteix; però els humans no n’aprenem mai, ni sembla que en el futur en puguem aprendre. La idea que els bancs és un bé que cal preservar, és una idea instal•lada en les ments dels governadors dels bancs centrals que tantes bestieses van fer i segueixen fent, i el diner públic posat a disposició dels inútils que van ocasionar aquestes malifetes va ser monumental. Entre tant, les fallides de bancs se succeïen a una velocitat de vertigen. Si els bancs són un bé estratègic que cal preservar està clar que els bancs han d’estar subjectes a una tutela aferrissada; si són un bé públic no poden estar sota la discrecionalitat d’uns interessos privats i d’unes ments dogmàtiques i erràtiques.

Resulta pedagògic veure com al final les decisions del president Rossevelt, que va prescindir dels savis en economia i en finances, van ser les encertades. Ell entenia que les emocions eren el factor més important del cicle econòmic, i segurament deu ser així degut a que l’economia no deixa de ser una ciència semblant a la dels bruixots i que difícilment, en aplicació del que creuen aquests saberuts economistes, es poden resoldre el problemes d’un país. Mai més encertat allò de la ciència lúgubre.

Per altra banda en la crisis de 1929 els governs van decidir que el millor era que el sistema financer fos gestionat pels banquers i la reactivació de l’economia es va deixar en mans dels bancs centrals. Les discussions eren sobre si era millor mantenir el patró or o desvincular-se’n per tenir més flexibilitat monetària, poder devaluar la moneda i ser més competitius. Ara les discussions són sobre com reactivar l’economia: restringim despeses, apugem impostos o apliquem fons públics a activitats productives. Han canviat els subjectes de la discussió, però no la incertesa del comportament de l’economia i del què és més important: la creació de llocs de treball i d’una distribució més igualitària de la renda.

Avui, a la llum de la història de començaments de segle XX, els quatre governadors dels bancs centrals de les potències mundials (Anglaterra, França, Alemanya i els EUA), se’ns presenten com a uns personatges histriònics, incapaços d’entendre els rellevants assumptes de la seva competència i amb una desafortunada intervenció en les finances i l’economia. La pregunta que ens podríem fer és, com veurem dintre uns anys alguns dels homes actuals, des del Sr. Trichet, fins al Sr. Bernanque i baixant molt de nivell, fins i tot com veurem el Sr. Mafo. Probablement seran uns homes que la història considerarà prescindibles.

El primer gran problema financer que va sorgir fou el finançament de la Gran Guerra, que no va poder ser a través dels impostos i van recórrer als préstecs i, també com sempre s’havia fet a la inflació per la via d’emissió de moneda. Al cap de quatre anys la guerra va acabar i un 11 de novembre de 1918 es signà l’armistici. Van quedar uns països destrossats: 11 milions de morts, 21 milions de ferits, 9 milions de civils morts per fam, fred i epidèmies. Europa s’havia gastat la meitat del seu PIB en destrucció. Els vencedors van reclamar indemnitzacions a Alemanya i aquesta qüestió sobrevolaria el paisatge financer durant els següents vint anys.

Però no solament Alemanya tenia problemes per fer front a unes quantitats exigides, sinó que Anglaterra i França també tenien problemes per tornar els deutes que havien contret amb els EUA a causa de la guerra. A tot això s’hi va afegir el problema del patró or, que durant el període de guerra havia sigut abandonat per molts països i els polítics i els economistes tenien clar que no hi havia un altre esquema d’organització del sistema monetari internacional que el retorn a aquest patró.

En aquell moment històric encara no hi havia agències de rating que acabessin de complicar la cosa, però si hi havia analistes reputats com Roger Babson un estadístic de Massachusetts que el dia de setembre de 1929 ja havia predit el crac econòmic que duria el país a la misèria. No era que en sàpigues més que els altres però havia cregut que les pujades i baixades l’economia es deriven de la tercera llei de Newton (allò de l’acció i la reacció) i que les emocions eren el factor més important de cicle econòmic, la qual cosa no deixa de ser certa, fins i tot en es nostres dies. Pertanyia a aquell prototipus d’economista que ho cobreix tot, el crac, la recuperació i el que convingui, així sempre poden dir que ells ja ho havien dit. Les lectures de la premsa del moment eren realment hilarants a no ser per la greu situació en que molts ciutadans es trobaven. La inoportunitat de Thomas Lamont de J.P. Morgan&Co. que el mes d’octubre va enviar una carta de 18 pàgines al president Hoover dient que hi havia molta exageració sobre l’especulació, afirmant que fins a cert punt l’especulació era una forma saludable de convèncer a la població americana dels beneficis de posseir accions; el futur es presenta brillant ... Pocs dies desprès Lamont sortia en roda de premsa dient que havia hagut un petit problema a la Borsa... Era el començament de la debacle.

L’any 1931un banc que responia al nom de Banc d’Estats Units (BUS) i que no tenia res d’oficial va generar un conflicte en una de les seves oficines al Bronx quan un client va demanar al banc que li recomprés una petita quantitat d’accions del propi banc, una petició no gaire estrambòtica ja que el banc havia decidir recolzar les accions en el moment de vendre-les als seus dipositants, assegurant-los un preu de recompra. El banc es negà a efectuar la recompra promesa i per la tarda ja hi havia cua de clients demanant el mateix que havien negat al primer client. El banc s’havia embarcat en projectes faraònics en Central Park West amb els diners dels seus dipositants. A l’Àustria ja pràcticament nazi el Credit Anstalt que invertia directament en la industria els diners dels seus dipositants, va tancar les portes. A Brussel•les un operador de Lazards havia provocat unes pèrdues milionàries; per evitar el contagi a la City el Banc d’Anglaterra va decidir rescatar-lo. Els pànics bancaris s’estenien per tot Amèrica i el seu efecte era explosiu per una economia en depressió. Els banquers d’aquell temps en feien de grosses. Charles Mitchell del National City Bank havia prestat 2,4 milions de dòlars a directius de la banca sense garanties, dels quals només va ser retornat el 5%; el propi Mitchell havia aconseguit unes plusvàlues milionàries en un seguit de tripijocs, dels quals no va pagar ni un dòlar d’impostos. Què diferent dels nostres temps!

L’any 1933 Roosevelt fou nomenat president i la seva primera decisió fou tancar temporalment tots els bancs del país. Abans molts estats ja ho havien fet i la maquinària creditícia del país s’havia aturat en sec. El que va seguir desprès va causar una gran sorpresa, els nord-americans es van adaptar a viure sense bancs. Els botiguers concedien els crèdits que abans no donaven els bancs, els metges, advocats i en general els professionals admetien pagarés dels seus clients, fins i tot en els cabarets les noies acceptaven pagarés si es demostrava que tenien diners en el banc.

Rossevelt es va adreçar per radio als seus conciutadans: Amics, vull parlar de la banca amb tots vosaltres... El dia següent es reobrien els bancs i enlloc de retirar diners la gent els dipositava novament. El capitalisme estava salvat... Poc desprès Roosevelt s’adreçava als seus assessors dient-los: feliciteu-me, estem fora del patró or! Una decisió arriscada que cap dels seus consellers s’hauria atrevit a aprovar. La borsa va començar a remuntar i l’economia també. El fet concret era degut a la devaluació del dòlar enfront de l’or.

L’epíleg d’aquesta història la va escriure Montagu Norman, el governador del Banc d’Anglaterra quan deia: res del que vaig fer va produir bons resultats, excepte que vam recollir diners d’uns pobres diables i el vam repartir als quatre vents.

*Liaquat Ahamed
Los señores de las finanzas
Editorial Deusto 2010

Oslo i Damasc

Tenim gravats a la memòria recent dos fets esgarrifosos: a Oslo un monstre va assassinar gairebé 100 persones. Els motius el racisme més pur més fastigós i obscè.

A Damasc un altre monstre Bashar al-Assad, ha assassinat ja més de 2.000 persones, i cada dia se’n afegeixen més. En aquest cas, encara més repugnant, perquè a la maldat i crueltat intrínseca d’aquest espècimen que no arriba a poder ser qualificat com humà, s’hi ajunta la covardia, la vilesa, la prepotència i tot el que hi vulgueu afegir d’un crim d’estat. Al-Assad una saga de criminals que continuen assassinant sense mesura ni fre.

En el món de la comunicació instantània no podem obviar les imatges que cada dia ens passen davant del nas; no podem obviar aquests assassinats que es cometen des de la més absoluta impunitat.

Hi podem fer alguna cosa? Des de la meva impotència opino que sí. Si en el món occidental som capaços d’encetar guerres suposadament justes i si tot i la crisis que s’estén pel primer món ens limita els recursos per intervenir fora de les nostres fronteres, no podem deixar d’actuar davant aquestes actuacions de brutalitat extrema.

Ho permet la legalitat internacional? No ho sé pas ni gairebé m’importa, perquè per damunt de la legalitat internacional hi ha la racionalitat humana i l’aturar els genocides i dictadors escampats per tot el planeta.

Sala i Martín i el professor Franz de Copenhague

Sala i Martín ha publicat un article que parla de la fam al món (veure LVD 2/8/2011)

http://edicionimpresa.lavanguardia.com/premium/epaper/20110802/54194397160.html

Tot i tractar-se d’un tema dramàtic, suposo per desengreixar, en fa una mica de broma. Fa prediccions sobre màquines fantàstiques que podrien solucionar aquest greu problema, degut en bona part, no a un deficient funcionament dels mercats com diu ell, sinó a fenòmens especulatius d’alguns ciutadans que pensen que només hi ha diners i fora dels diners no hi ha res. Aquest és el Sala i Martín que es mostra tal com és; un home que frivolitza tot el que toca i que només té un missatge: el món va tot sol, no cal cap tipus de control, i així anem...

Un retrat més complert de Sala i Martín a:

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/ianqui-cort-del-rei-Artur_0_529147148.html

Els rics també ploren ...

Els executius pateixen els efectes de la crisis

És evident que la crisis -per alguns- és una oportunitat. I si no que li ho preguntin al President de qualsevol de les companyies de l’Ibex que han hagut de lluitar contra aquesta crisis d’una forma aferrissada, sense que, en la majoria dels casos hagin aconseguit que la “seva” companyia millori el compte de resultats.

A l’altre costat de la balança resulta difícil fer un resum de com van gotejant les informacions sobre els augments (en plena crisis) dels ingressos dels executius d’aquestes companyies.

El consell de Prisa, que dirigeix Juan Luis Cebrián, cobrarà 10,3 milions d’euros (el triple que l’any anterior), tot i que el compte de resultats està en una difícil situació i Prisa té en marxa un ERE de 2.500 empleats.

Els directius de Repsol, s’autogratifiquen amb una pujada de sou dels 116%, en pagament dels “bons resultats” obtinguts en l’any anterior. Sembla ser que bona part d’aquests excel•lents resultats venen de la venda d’un 40% de Repsol-Brasil a Sinopec. Naturalment l’acord d’aquesta retribució no va ser comunicada a la Junta d’accionistes; perquè perdre el temps amb aquestes petiteses?
En l’exercici actual les coses no funcionen tan bé i, derivat del conflicte libi les pèrdues generades són de 116 milions d’euros i dels conflictes de l’Argentina (vagues i altres) les pèrdues (o els ingressos no comptabilitzats) són de 210 milions d’euros. En tot cas si no es pot equilibrar el compte d’explotació s’haurà de socialitzar les pèrdues i passar-les als accionistes.

La Companyia Telefónica i el seu president també suen per tirar endavant el compte de resultats. Ara, el president, un brillant executiu amb un expedient més aviat tèrbol, ha manifestat que el millor actiu que té la companyia són els seus directius i, per tant, creu que cal que s’autoretribueixin de forma magnificent. Entre tant, també diu que la companyia sense l’ERE de 8000 o 6500 empleats (pura xurma), està en fallida (!). Mentrestant el president de Telefonica s’autoadjudica uns ingressos de 8 milions d’euros anuals.
Tot i les desgràcies, l’alta direcció de Telefònica anirà de vacances amb la cartera ben plena. Acaben de rebre 5,3 milions en accions gratuïtes, i el consell acaba d’aprovar un nou pla d’stock options per 2012 i 2013 de 450 milions d’euros, el que hagi coincidit en un ERE de 6500 empleats de la Companyia que aniran al carrer amb una mà al davant i una altra al darrere. És la grandesa del capitalisme d’amiguets!

Pel que fa al desgraciat assumpte de les caixes convertides en bancs, la campanada la dóna Bankia, amb Rodrigo Rato al seu front i els seus acompanyants Oliva i Verdú, que entre els tres s’adjudiquen més de 10 milions d’euros com a premi de gestionar un banc que ningú ha volgut apostar per ell i que en bona part deu la seva situació als esmentats personatges. El partenariat amb la CAM és un assumpte que mereix un capítol a banda.

HSBC acomiadarà a 10.000 empleats degut a l’estancament de resultats. També han fet ajustaments el Royal Bank of Scotland i el Lloyds o Barclays. Són ajustaments necessaris, ja que d’altra manera les respectives companyies entrarien en fallida.

Així i tot un es pregunta: no seria millor que enlloc d’acomiadar a milers d’empleats s’acomiadés els patrons de totes aquestes naus? Seria molt més just (de cara a assumir cadascú les seves responsabilitats) i més eficient (si sabem ja que són mals gestors, perquè han de continuar al front de l’empresa i perquè gratificar-los magníficament i generosament).
Però no tothom pensa d'aquesta manera i així Will Rogers* deia: si l'etupidesa ens ha conduit al desastre, per què no ens en pot treure. Probablement aquesta és la tesi dels nostres polítics i poderosos. Altrament no s'entendria que continuessin al timó del nostre vaixell.

*Will Rogers, cowboy, humorista, comentarista i actor, que va gaudir del reconeixement dels seus conciutadans. Va dir aquesta frase en el moment de la crisis de 1929.